Baixant amb les mans a les galtes i el record dels somnis que avui he tingut mentres les cabres pasturaven potser em fotré una llet que em farà rodar escales avall. Baixant les escales. Un record trist, un somni trist, però un cel blau en despertar m’ha fet pensar en la bondat de Déu i una tristesa de cotó fluix m’ha recorregut la geografia completa de la meua esquena i en acabat lo meu pit, que s’ha obert com una magrana, en un encec, i per un instant m’ha sapigut greu haver deixat de banda les ganes de plorar.
Jo no sé quan moriré, però jo tampoc tinc por de la mort. Jo només tinc por de la calma dels hospitals, dels seus silencis, dels passadissos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!