La síndrome de Stendhal

El cinema català està d’enhorabona. D’una banda, comptem amb un director esplèndid com és Ventura Pons, que fa pel·lícules que no tenen res a envejar al cinema francès o a l’italià; de l’altra, darrerament s’han estrenat unes quantes pel·lícules catalanes als nostres cinemes. Una n’és Eloïse, de Jesús Garay, la història d’una noia confusa i perduda que a poc a poc va descobrint els seus sentiments i les seves pors.

Les
dues protagonistes són dues actrius ben joves que jo desconeixia
completament: Diana Gómez (que jo diria que és l’Scarlett Johansson
catalana per la semblança física que hi té) i Ariadna Cabrol.
Laura Conejero fa el paper de mare de la primera, i està esplèndida
com sempre, tot i que aquí no és la protagonista. Deixant de banda
algunes errades lingüístiques presents sobretot al principi del
film, constato que és una pel·lícula no només digna, sinó
brillant.

La
història s’arrapa a la pell, sembla que es pugui tocar amb els dits,
i és que la sensació final que en queda és que és una pel·lícula
físicament palpable. Els sentiments que afloren en els personatges,
l’amor, el desamor, la confusió, el no saber on anar, es transmeten
físicament a l’espectador. L’Àsia, la protagonista, dubta durant
tota la pel·lícula, i el dilema esdevé angoixant, especialment pel
misteri que envolta l’altra protagonista, la que dóna nom al film:
Eloïse.

Eloïse
és un personatge estrany i enigmàtic que transforma la seva amiga.
Salvant totes les distàncies, em va recordar la noia misteriosa de
la pel·lícula “La novena puerta”. Es veu que l’enigma el
confereixen uns ulls clars, grossos i brillants. Tant en un cas com
en l’altre, aquest era el tret característic de les noies. Eloïse,
que al principi sembla que no sigui aigua clara i que vulgui
aprofitar-se de la seva amiga, al final veiem que és un personatge
tendre i necessitat d’amor, com tota la resta. És una història,
doncs, que, amb dosis ben minses de misteri, aconsegueix embolcallar
l’espectador en una espiral de sentiments i sensacions a la pell.

La
banda sonora, composta per Carles Cases, és magnífica, i està
inspirada en el segon moviment del concert per a piano i orquestra en
Sol Major de Ravel. Els moments de clímax i de felicitat tenen la
il·lustració musical d’una espiral de piano que, indefectiblement,
duu a aquell concert, que comença petit i a poc a poc es va
desplegant de manera tranquil·la i sense sumptuositat, amb
naturalitat. Així és com es desplega la pel·lícula i el
personatge de l’Àsia, que comença essent un cap de pardals i acaba
en un magma de sentiments profunds que no pot controlar. Nota que la
vida la depassa i es troba que ha de prendre decisions que se sent
incapaç de prendre.

La
pel·lícula està molt ben feta i l’argument i els personatges hi
estan molt ben dibuixats. La trama es desenvolupa a un ritme adequat
que gira al voltant de l’evolució anímica i sentimental de la
protagonista. La descripció, la introspecció dels personatges passa
completament per damunt de l’acció, que al capdavall és molt minsa,
just l’imprescindible perquè la història avanci i prou. En això és
una pel·lícula molt francesa. Així doncs, els qui us agrada el
cinema europeu, no us la podeu perdre. És una bona pel·lícula
sense ser gaire alternativa. I fa apujar la moral als catalans de
veure el bon cinema que tenim a casa nostra.

Aquest apunt ve arran
d’una notícia que vaig llegir a l’Avui aquest dilluns
proppassat, però no l’escric fins avui, ja que ahir vaig anar a
veure la segona pel·lícula de la saga Millennium. Abans de
res he de dir que n’he llegit les tres novel·les i n’he vist les
dues primeres pel·lícules. Les novel·les em van agradar molt, són
peces d’una enginyeria literària molt elaborada: una multitud de
personatges, de trames i de situacions on tot queda perfectament
lligat i travat, sense cap cap per lligar. Si es vol dir així,
l’estructura és d’una racionalitat desapassionada i freda, malgrat
que els personatges són psicològicament complexos, la qual cosa vol
dir que dubten i a vegades actuen de manera contradictòria amb els
seus propis ideals. Tot aquest conglomerat fa que les novel·les
siguin una construcció arquitectònica esplèndida. Les pel·lícules
en són una traducció força fidel, escurçada per força, amb
elements simplificats o directament omesos. Estan ben fetes i defugen
les típiques pel·lícules de lladres i serenos americanes,
precisament per l’originalitat dels personatges protagonistes.

Dit això, del que vull
parlar és del que envolta el fenomen Stieg Larsson, concretament de
la seva vídua. La història, que coneixia a mitges, és tan
rocambolesca com patètica. Pels qui no la conegueu, resulta que com
que en Larsson i l’Eva Gabrielsson no estaven legalment casats sinó
només ajuntats, un cop mort ell, ella ara no té dret a cobrar ni
una corona dels immensos fruits econòmics que estan donant els drets
d’autor tant de les novel·les com de les pel·lícules d’en Larsson.
Els guanys van a parar íntegrament als seus hereus legals: el seu
pare i el seu germà, amb els quals feia temps que no es feia. I
resulta que aquest fet ha escandalitzat mig món.

La vídua afirma que està
arruïnada. M’imagino que es deu haver gastat els estalvis en
advocats per mirar de cobrar alguna cosa del pastís, a la qual creu
tenir dret. Vaig llegir en un reportatge a la revista Qué leer
que aquesta senyora és arquitecta i que es guanya bé la vida. Així
doncs, no és una pobreta que calgui auxiliar. Però tot i així,
s’ha creat un grup de suport a internet que mira de recollir diners
per “compensar” d’alguna manera la “injustícia” que ha
originat el sistema legal suec. I per si això fos poc, resulta que
entre un 5 i un 10% de les aportacions particulars vénen de l’àrea
de Barcelona. Estic tan atònita davant de tanta estupidesa que tinc
la necessitat d’expressar el rebuig que tot plegat em provoca.

1.
El dret civil suec, com el de tants altres països, diu que una
parella que no estigui legalment casada no té els mateixos drets que
una que sí que ho estigui. Cadascú és lliure de casar-se o de no
fer-ho, però tothom sap a quines conseqüències s’atén en cada
cas. Normalment qui no es casa és perquè creu que des de
l’Administració pública no n’han de fer res de la seva vida íntima,
i decideix no formalitzar públicament el seu vincle amb la parella.
En canvi, qui opta per fer un contracte amb la parella, també
anomenat ‘matrimoni’, sap que contreu unes obligacions però que, a
canvi, també obté uns drets, com és, per exemple, el de
convertir-se en hereu de la parella en cas de defunció. A mi això
em sembla la cosa més normal del món, i qui no vol casar-se, ja sap
els drets que té i els que no té. No es pot voler anar a peu i a
cavall alhora, Sra. Gabrielsson.

2.
A Catalunya, fins fa poc, això era igual que a Suècia, però el
govern socialista va decidir modificar-ho i equiparar una relació de
parella no oficialitzada de més de dos anys amb un matrimoni.
D’aquesta manera, haver conviscut dos anys amb una altra persona ja
genera drets. Això em sembla completament inadmissible en tant que
invasió flagrant de la intimitat de les persones. Qui no es casa ja
sap per què ho fa. L’Administració no ens ha de venir a tutelar la
vida privada, que ja som prou grandets! És absolutament aberrant.

3.
Si la Sra. Gabrielsson vol gastar-se diners en advocats per canviar
la llei sueca, ella sabrà què es fa, però això és voler anar a
peu i a cavall alhora, i si ella havia viscut trenta anys amb en
Larsson sense casar-se, per alguna cosa devien acordar-ho així.
Segur que coneixien els avantatges i els inconvenients de viure
ajuntats i prou. Ara no té dret a reclamar una cosa que legalment no
li pertoca. La llei és igual per tothom. Si no, Suècia deixaria de
ser un Estat de Dret.

4.
El que ja és el súmmum de la cursileria més estúpida i ruca és
el suport econòmic que se cerca des de la pàgina web
www.supporteva.com. És una
pàgina amb versions en anglès, francès, alemany, noruec, suec i
espanyol. Ens informa de la quantitat que val el llegat de Larsson i
fa un memorial de greuges del “calvari” que està patint aquesta
senyora. Hi ha un lloc on ens indica quina quantitat hem de donar, en
funció del grau d’enervament o irritació que ens provoqui aquesta
“injustícia”. Crec que això és el més semblant a una extorsió
feta des de l’estupidesa més carrinclona i idiota. I per si fos poc,
la notícia de l’Avui deia
que entre el 5 i el 10% de les aportacions vénen de l’àrea de
Barcelona. Segur que són els mateixos que surten corrent a
manifestar-se per la llibertat de Palestina i en canvi callen com a
morts quan el que es reivindica és la llibertat de Catalunya. Els
“pijoprogres” de Sant Gervasi, per entendre’ns.

La setmana passada
vaig anar a veure la darrera pel·lícula de Woody Allen, “Whatever works”, traduïda
en castellà com “Si la cosa funciona”. He de confessar que sóc una fan del
director de Nova York però això no m’impedeix ser crítica amb allò que no me n’agrada.
De fet, és tanta l’admiració que li tinc, que no vaig voler anar a veure la penúltima
pel·lícula que va fer, aquella que passa a Barcelona i que té un títol ridícul,
per por d’una decepció que me’l fes caure del pedestal on el tinc posat.

Fet aquest
aclariment, voldria parlar sobre la darrera pel·lícula. Tenia ganes de veure el
nou film de Woody Allen i aquest darrer me l’havien recomanat enfervoridament,
de manera que vaig anar al cine amb força expectació. No diré que en vaig
sortir decebuda, però sí que m’agradaria apuntar algunes coses que em van
deixar perplexa. Suposadament, el fil argumental de la pel·lícula gira al
voltant de l’atzar, de les casualitats que ens depara la vida, tal com ens ho
explica el protagonista, que no per atzar (valgui la redundància) és físic. El
dilema, tant en ciència com en filosofia, entre l’atzar i la necessitat, és més
vell que l’anar a peu.

La vida és una
successió d’atzars o està predeterminada, és a dir, hi ha fatalisme? Sobre
aquest tema hi han divagat molts filòsofs. Els grecs, per exemple, eren
fatalistes, especialment els estoics, i això queda reflectit en les tragèdies,
on els personatges estan marcats, de començament a final, per la força del destí
(no té ressonàncies operístiques). El destí tot ho mena, fins i tot els Déus. És
per això que en la mitologia grega hi ha tres personatges, les Moires (Làquesis,
Àtropos i Cloto –i per cert, recordo que la princesa vienesa amb qui Curial és
infidel a Güelfa es diu precisament Laquesis), que encarnen el destí, la
fatalitat, temuda tant pels déus com pels homes. No sé si ens posa més
nerviosos l’atzar (la vida és contingent, és com és però podria ser d’una altra
manera), perquè ens dóna llibertat però ens exigeix responsabilitat, o bé la
necessitat (la fatalitat, la predeterminació de les coses, el destí ja escrit).

Fet aquest excurs
filosòfic, m’endinso en allò que ateny a la pel·lícula de Woody Allen. La història
narra la vida d’uns personatges que es troben, s’enamoren, es desenamoren,
canvien de parer i fins i tot d’estil de vida, de manera “atzarosa”. Aquest és
el plantejament que fa el protagonista, diu que tot es redueix a una successió
d’atzars i que cal ser al lloc oportú al moment oportú. Veient la pel·lícula , qualsevol s’adona que totes les accions que hi tenen lloc no són de cap manera
atzaroses, sinó que sembla més aviat un teatrí de titelles amb algú que mou els
fils per darrere. Certament, els diàlegs són bons, brillants, però la història és
tan rodona que esdevé completament inversemblant i estrafeta, i a part, a mi em
va semblar massa ensucrada. Si no fos de Woody Allen seria una comèdia romàntica
com una altra (els diàlegs la’n farien diferent, però).

A mesura que va
avançant la història les relacions entre els personatges es fan més complexes,
i van apareixent personatges nous. Com que al final tot, absolutament tot,
queda resolt, un queda amb la impressió que en tan poc temps és impossible
resoldre tantes situacions. Què li passa a Woody Allen? Té horror vacui i no pot deixar cap cap per lligar? Té la necessitat
de col·locar de manera feliç tots els personatges? Penso que la grandesa dels
diàlegs –fan pensar molt, si un s’hi entreté– no s’adiu amb la història, que va
esdevenint més i més inversemblant, i alhora previsible, a mesura que avança la
pel·lícula.

En resum, és un
film simpàtic, divertit i entretingut, amb uns diàlegs àcids i brillants, però
amb una història que, si bé al principi és interessant, a mesura que va
avançant va fent figa perquè tot es fa molt previsible. Però no deixes de
sortir del cinema amb un somriure als llavis, cosa que sempre és una sensació
agradable, especialment per qui passi una maltempsada.