La síndrome de Stendhal

Títol: The Ides of March
Director: George Clooney
Repartiment: Ryan Gosling, George Clooney, Philip Seymour Hoffman, Paul Giamatti, Evan Rachel Wood, Marisa Tomey
Nacionalitat: EEUU
Any: 2011
Fitxa IMDb 

És una de les millors pel·lícules que he vist mai. De fet, l’he vista dos cops i no em cansaria mai de tornar-hi, perquè és tan brillant i té tants elements amagats, que cada vegada hi veuria coses noves que anteriorment se m’han escapat. Per si encara feia falta, és l’enèsima confirmació del geni de Clooney, no només com a actor, sinó també com a director. I que consti que no és una lloança vàcua perquè sigui elegant i guapo, sinó que és del tot merescuda.

Però què vol dir el títol i què té aquesta pel·lícula de tan magnètic? Els idus de març en el calendari julià es corresponen amb l’actual quinze de març, i és la data que van assassinar Juli Cèsar, l’any 44 aC. Plutarc ja diu a les seves Vides paral·leles que un endeví li va predir l’assassinat, però l’expressió va fer fortuna arran del Juli Cèsar de Shakespeare, en què posa en boca de l’endeví la frase Beware the ides of march (Guarda’t dels idus de març). A partir d’aquest moment, la frase passa a tenir un significat important com a profecia de fatalitat en la política, i és precisament a aquest significat, que el títol del film fa al·lusió.

La manera de narrar la història és magistral: es donen pocs elements i poca informació a cada escena, i és entre això i les actituds dels personatges que l’espectador va copsant la història. Clooney juga deliberadament i molt hàbilment amb elements implícits i buits d’informació que creen una tensió que va in crescendo fins que al final tot es capgira.

És també una lliçó d’ètica política i d’ètica en general. Fins a on som capaços d’arribar per salvaguardar els propis principis? Tothom té un preu? El fi justifica els mitjans? Tots aquests interrogants planen sobre la història entre les bambalines de la política, perquè el que la pel·lícula mostra són les entranyes més descarnades de la política partidista, que amb la relació inextricable d’amor-odi amb els mitjans de comunicació, aspira a manipular l’opinió pública.

És un drama molt serè i molt intel·ligent, gens lacrimogen ni sentimental, una pel·lícula que convida a la reflexió sobre molts temes, amb dos protagonistes de luxe, Ryan Gosling i George Clooney, dos rivals que al final descobrim que no són tan diferents de com semblava al principi, perquè la política i el poder poden corrompre fins i tot l’ésser més pur (aparentment). No us la perdeu, aneu al cinema, mireu-la en DVD o baixeu-vos-la d’internet. Una gran pel·lícula en tots els sentits.