La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

“Limitless”, de Neil Burger

Darrerament estic experimentant un augment de la meva cinefília, més aviat exigua i molt concentrada en el cinema francès, i un viratge cap a la cinematografia americana de thrillers. També hi ha ajudat el fet que fa uns mesos que m’he afeccionat a les sèries televisives americanes. En qualsevol cas, la pel·lícula de la qual vull parlar avui, Limitless (Sín límites), al meu parer és un bon film, ben fet i amb un argument ben travat, basat en la novel·la The dark fields, d’Alan Glynn.

Formalment és un thriller, un argument amb accions ràpides, persecucions i girs inesperats. Ara bé, si n’analitzem el contingut, ràpidament hom s’adona que és una obra força aconseguida del gènere de la ciència-ficció (al qual, per cert, també m’estic abonant). Un escriptor permanentment bloquejat troba un amic que li proporciona una pastilleta que resulta un potenciador de l’energia vital, de manera que la seva activitat mental es multiplica exponencialment i és capaç d’assimilar a l’instant qualsevol cosa que percep.

A partir d’aquest plantejament, el protagonista canvia radicalment de vida i li passen una sèrie de vicissituds que constitueixen el gruix de la pel·lícula. És dopatge intel·lectual sense pal·liatius. I a partir d’aquí s’obren tota mena d’interrogants. És lícit competir en desigualtat de condicions? És bo/sa/natural drogar-se per treure el millor d’un mateix? Perquè allò que defineix les drogues és que creen addicció. Produeixen una alteració antinatural de l’organisme, el qual, passat l’efecte, ha de tornar al seu estat normal. Però el protagonista no vol tornar-hi. Senzillament, ha pres tantes pastilles, que no pot.

La pel·lícula es desenvolupa a un ritme trepidant, de manera acompassada a com viu la situació el protagonista. Així, tots els moviments frenètics de la càmera esdevenen la seva percepció del món sota l’estat al·lucinogen en què es troba. Tècnicament em sembla un film prou aconseguit i la narració dels fets està correctament dosificada. Però el seu punt més valuós, com en qualsevol obra de ciència-ficció, és el conjunt d’interrogants filosòfics que planteja. Els exposaré en l’apunt de dijous vinent.

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.