La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

A single man

És una pel·lícula que feia setmanes que tenia ganes d’anar a veure, bàsicament pel seu protagonista. Colin Firth no és només un home enormement elegant i atractiu, sinó també un bon actor. Tal com ell va dir en una entrevista, no pot mostrar les seves qualitats actorals a cada pel·lícula, ja que en fa una per ensenyar (A single man) i una altra per la pasta (Bridget Jones). A single man és el film, dels que jo li he vist, en què millor he pogut apreciar les seves qualitats artístiques.

El director de la pel·lícula és un novell, el dissenyador de moda Tom Ford, però el resultat que aconsegueix sembla el d’un director professional. L’argument tracta d’un professor d’universitat que acaba de perdre el seu amant, amb qui havia conviscut durant setze anys. El sentiment de pèrdua és tan acusat que tot ell se sent sense saber què fer amb la seva vida, perdut enmig d’un marasme de persones que se li acosten i a les quals no sap com respondre. Colin Firth broda el personatge. Precisament per això va estar nominat a l’Oscar per aquesta interpretació.

És una pel·lícula que es recrea en els sentiments dels personatges, sobretot en les incomoditats que pateixen, que es palesen en silencis o en converses buides, i també en primeríssims plans de trossos de cossos humans. Això, que a cops esdevé morbós, és el segell de la pel·lícula, i li confereix una bellesa molt especial. Hi ha força equilibri entre la història, els diàlegs i els plans fílmics (no sé si es diu així), tot i que a vegades Tom Ford s’excedeix en els primers plans i la pel·lícula es fa embafadora. Globalment, però, la sensació és d’una història intensíssima, que l’espectador viu gairebé en primera persona a través del seu protagonista, fortament sacsejat pel dolor i per la solitud.

També és important remarcar que està ambientada a l’any 1962, ambientació perfecta en tots els detalls: vestuari, decoració, cotxes, edificis, etc. I no només a nivell físic, sinó també de les converses que els personatges mantenen. Si la realització hagués estat coetània a la història, jo no ho hauria sabut diferenciar d’un film produït el 2009. Només hi ha una cosa que em va recar, i que com a persona no cinèfila, em permeto la gosadia de dir: que Colin Firth, tan guapo, encantador i elegant com és, faci un paper de gai. Què hi farem. 

 

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.