Lincoln
Títol: Lincoln
Director: Steven Spielberg
Guió: Tony Kushner
Música: John Williams
Repartiment: Daniel Day-Lewis, Sally Field, David Strathairn, Tommy Lee Jones, James Spader, Hal Holbrook
Nacionalitat: EUA
Any: 2012
Fitxa IMDb
La primera vegada que vaig tenir notícia d’aquesta pel·lícula va ser quan buscava la filmografia d’un dels meus actors contemporanis preferits: James Spader. D’això fa ja molt de temps, i ara per fi s’ha estrenat als nostres cinemes aquest film esplèndid dirigit per Steven Spielberg i protagonitzat per un Daniel Day-Lewis absolutament pletòric. Lincoln no és només una pel·lícula magnífica: és una obra mestra de l’art, de la política i del combat de les idees.
Al llarg de dues hores i mitja assistim a les trifulgues de Lincoln i els seus afins per aconseguir els vots necessaris per aprovar la tretzena esmena de la constitució nord-americana: la que abolirà l’esclavitud. Per tant, no es tracta d’un biopic sobre la vida del president republicà, sinó que se centra exclusivament en l’etapa final del seu mandat.
Al 1865 els EUA són un país devastat per una guerra civil que enfronta els estats del sud contra els del nord. Lincoln té la idea que abolint l’esclavitud, predominant al sud, aconseguirà que s’acabi la guerra perquè alliberarà quatre milions d’esclaus negres. A partir d’aquesta premissa, que traduïda legalment vol dir esmenar la constitució, la seva feina és convèncer els congressistes demòcrates i molts de republicans perquè li votin l’esmena a favor. Convèncer els altres vol dir exposar idees i arguments, dialogar, conversar, explicar, raonar, exposar un punt de vista, contrastar. Això és precisament el que veiem al llarg de la pel·lícula.
La gran majoria de congressistes demòcrates no volen aprovar l’esmena, però molts de republicans tampoc, perquè els sembla massa avançada, troben l’esclavitud un estat natural dels negres i veuen un perill per als blancs concedir-los la llibertat. A partir d’una decisió que es vol prendre per una raó pràctica —acabar la guerra—, els arguments que s’exposen per convèncer els congressistes són humans, d’igualtat racial i davant la llei, una mena de drets humans avant la lettre.
Però el que a les nostres latituds més xocant resulta és el fet que l’aprovació de l’esmena a la cambra legislativa no la decideixen els partits en bloc, sinó cadascun dels congressistes individualment. En definitiva, hi ha llibertat de vot, i independentment del partit al qual pertanyen, cadascun vota en consciència pròpia. No hi ha un secretari general que dóna directrius sobre el sentit del vot de tots els congressistes del seu partit, sinó que els vots s’han de guanyar un per un. Així era el 1865, i ho és encara el 2013. Aquesta és la grandesa de les democràcies anglosaxones, que ja voldríem a casa nostra.
Més enllà del missatge polític, és una pel·lícula cuidada fins a l’últim detall, amb una fotografia esplèndida on predominen els tons ocres i marrons, amb una escenografia que plasma l’ambient dels EUA de la segona meitat del XIX amb tot luxe de detalls. Daniel Day-Lewis es posa completament a la pell del president, amb una veu enrogallada i el cabell encrespat, amb una parsimònia característica en els moviments i una mirada escrutadora. Tots els personatges que l’envolten són secundaris de luxe. La música de John Williams contribueix a enaltir l’èpica del president al llarg d’una història narrada amb lentitud, on la tònica dominant són uns diàlegs brillants i plens de contingut. El resultat és un equilibri perfecte entre una imatge que té la bellesa plàstica d’un quadre i una paraula que no s’atura fins haver convençut el contrari.