Argo
Títol: Argo
Director: Ben Affleck
Guió: Chris Terrio
Actors: Ben Affleck, Bryan Cranston, Alan Arkin, John Goodman, Victor Garber, Tate Donovan
Música: Alexandre Desplat
Nacionalitat: EEUU
Any: 2012
Fitxa IMDb
Els Òscars d’enguany han estat molt repartits i no hi ha hagut cap pel·lícula que s’hagi endut més de quatre estatuetes. Tanmateix, Argo s’ha endut el premi a la categoria més esperada: la de millor pel·lícula. Competia amb La vida de Pi, Lincoln, Amor, Los miserables o El lado bueno de las cosas, entre d’altres. Personalment, només he vist Argo i Lincoln, per tant, no puc jutjar si n’hi havia cap de millor, però he de dir que Argo és una pel·lícula magnífica.
Ben Affleck, que com a actor sempre m’ha semblat un estaquirot, s’ha revelat com un gran director de cinema. Argo és la història d’uns fets molt puntuals, narrada amb grans dosis d’èpica i de suspens. Es tracta de la crisi dels ostatges que va tenir lloc a l’Iran el 1980, quan sis diplomàtics de l’ambaixada d’EEUU es van haver de refugiar a l’ambaixada canadenca per escapar-se dels atacs del poble iranià, que rebia Khomeini amb els braços oberts i s’oposava al fet que EEUU hagués donat asil polític al xa de Pèrsia.
La pel·lícula és llarga, però la tensió és constant; no decau en cap moment. Aquí és on rau la perícia d’Affleck: una història a base d’imatges en un ambient de principis dels vuitanta —molt ben recreat, per cert— no sembla gaire falaguera en principi, però a mesura que van passant coses es perfila un espiral creixent de tensió, d’angoixa i de violència continguda que fa que l’espectador no pugui deixar de mirar la pantalla ni un segon. Potser Affleck hi apareix amb una aura de messianisme; el que és cert és que segueix sent un estaquirot com a actor. Però això no fa minvar gens la qualitat de la pel·lícula. El suspens no es resol fins al darrer minut, fins aleshores no sabem si l’operació Argo tindrà èxit o no.
Centrada purament en una operació de la CIA per alliberar uns ostatges retinguts, no fa digressions morals ni pretén donar un missatge polític clar. No té el sentit transcendental de Lincoln. El personatge d’Affleck, l’agent de la CIA Tony Mendez, no vol salvar el país ni el món; només els ostatges retinguts. La idea és exclusivament seva i voldrà executar-la pràcticament sol. Potser per això té un aire de família amb el Jack Bauer que a la sèrie de televisió 24 interpreta Kiefer Sutherland.
L’ambientació és magnífica, segons com sembla que estem veient una pel·lícula de fa trenta anys. La banda sonora d’Alexandre Desplat també ho és i acompanya esplèndidament cada moment de la història. Malgrat que com a actor, Affleck segueixi sent un estaquirot a Argo, crec que té un gran futur com a director, i no precisament gràcies als Òscars. De fet, ell no estava nominat a la categoria de millor director, i ara no entraré en les possibles conxorxes d’interessos que mouen els fils a Hollywood, perquè tampoc no en sé res, però es mereixia de ple, no tan sols la nominació, sinó el premi.
Així doncs, recomano enfervoridament aquesta pel·lícula a tothom, perquè té un ritme trepidant que mai no decau i sap crear expectatives a cada instant. El mèrit és aconseguir això a partir d’uns fets molt puntuals, saber-los allargassar sense que la pel·lícula es faci feixuga. Pel meu gust, una obra mestra de l’enginyeria cinematogràfica.