“L’escriptor”, de Roman Polanski
No he vist gaire pel·lícules de Roman Polanski, però n’he tingut prou per saber que és un cineasta inquietant, que sap dosificar molt bé el misteri perquè el film resultant sigui veritablement impactant. Penso en La novena puerta (basat, per cert, en una mala novel·la d’Arturo Pérez Reverte) i, sobretot, en Macbeth. Però aquesta darrera, The ghostwriter, m’ha deixat literalment amb la boca oberta.
Tot el film és d’una gran bellesa estètica, especialment quan l’acció se situa al búnquer de l’expresident. Les vistes que hi ha des de la finestra del despatx són fantàstiques. És una bellesa adusta que fa joc amb la solitud en què viuen immersos els habitants del búnquer.
D’altra banda, essent una història d’intriga, a cada seqüència Polanski desvetlla només l’ingredient necessari perquè l’espectador pugui anar seguint la trama. La sorpresa, doncs, és creixent a mesura que avança la història. Anem descobrint personatges, històries del passat, relacions que es van entrellaçant i van composant el trencaclosques que l’escriptor vol descobrir i escriure en la biografia que està preparant de l’expresident.
El punt de vista és, òbviament, el del protagonista, i no sabem més coses de les que ell sap o veu. La intriga està exposada i resolta amb tanta mestria, que és difícil no quedar impactat al final. Segurament hi ha més acció que altra cosa, però això no la fa pas una pel·lícula fluixa, com algú m’ha insinuat. No sóc cinèfila, però crec que és una de les millors pel·lícules que he vist mai. Ara tinc moltes ganes de llegir-ne la novel·la, El poder a l’ombra, de Robert Harris, tot i que dubto que pugui arribar a l’alçada del film.
No em cansaré de repetir-ho: la dosificació magistral que fa Polanski de la intriga fa de The ghostwriter una gran pel·lícula, amb l’ambientació d’una illa gairebé deserta i estèticament molt bella. L’encert o el desencert en aquesta dosificació és el que fa que una història d’intriga sigui bona o no. I en aquest cas és tan encertada, que encara l’endemà tenia les seqüències del film al cap i no me les en podia treure. És una gran pel·lícula, absolutament recomanable.
Ahir vaig veure la pel·lícula i el desenllaç final és que la dona del ‘Premier’ (no del president) és una agent de la CIA. Fer una pel·lícula per a arribar a aquesta conclusió?
Referent a la platja solitària es tracta d’una platja amb un sistema dunar important d’aquestes que a mi també m’agraden molt i que no necessit veure al cinema: Es Trenc, Colònia de Sant Jordi i en general la costa sud de Mallorca.
Em vaig adormir.