Tots els contres de l’atac dels Estats Units sobre Síria
Sembla que les expectatives creades al voltant del suposat atac que els Estats Units poden llençar sobre Síria, responen més al desig de molta gent que Occident faci de policia bo i tombi el règim presidit per Baixar al-Assad, que no pas a allò que els Estats Units tenen la capacitat i estan disposats a fer. A més, recordeu que el camí entre la situació actual i la situació ideal a Síria no és un camí recte i curt i que, com a tot arreu, la feina mal feta sempre pot empitjorar les coses.
Davant la situació a Síria, els Estats Units tenen diverses opcions. Suposo i espero que aquests propers dies, com a molt, faran un atac puntual sobre alguna instal·lació militar d’armes químiques. Es tractaria d’imposar la legalitat internacional, d’un càstig internacional puntual contra l’atac químic de la setmana passada. I en paus. Tot el que vagi més enllà pot alterar la balança de poder de la guerra i satisfarà els desitjos dels que insisteixen que el futur de Síria passa per fer caure el seu president, però no respondrà als interessos nord-americans ni als del poble sirià.
Per què els Estats Units no han d’ampliar els seus atacs a Síria? La resposta és ben senzilla. Perquè si deixen caure bombes però no envien tropes sobre el terreny, no milloren res. Potser a base de moltes bombes, podrien arribar a fer trontollar el règim. Aquesta afirmació genera, automàticament, una segona sèrie de preguntes: I quin problema hi ha? Per què no ho fan? Quines serien les conseqüències immediates d’un cop definitiu als militars sirians?
Per començar, no existeix cap grup, milícia (a Síria n’hi ha unes 1.000), partit ni organització que disposi de les eines ni els mitjans que li permetin restablir l’ordre amb un mínim de garanties. Si el règim cau avui, només una ocupació militar nord-americana podria evitar que Síria s’enfonsés en el caos. Creieu que als Estats Units estan disposats a repetir les multimilionàries experiències de l’Iraq i l’Afganistan? No em plantejo fins a quin punt els líders de Rússia i l’Iran estarien disposats a acceptar aquest supòsit perquè amb els polítics mai se sap. En els discursos oficials asseguren una cosa i, en paral·lel, en poden pactar una altra amb l’enemic.
Després de parlar de tanta política i dels interessos de les potències, centrem-nos en els sirians que, al cap i a la fi, haurien de ser els protagonistes de tot el debat. Què passarà a Síria si els americans se’n van de la mà i arriben a fer com a l’Iraq, on de la nit al dia van desarticular totes les estructures d’Estat, l’administració pública i tots els seus serveis?
Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?
Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.
En principi sembla que les regions que actualment pateixen el càstig de la guerra potser millorarien la seva situació. Però caldria veure si la lluita entre les milícies i l’exèrcit no es transformaria en una guerra pel poder entre les diverses guerrilles. Això postposaria per no se sap quan la tornada dels refugiats i les tasques de reconstrucció.
Pel que fa a les zones més poblades del país, que ara controla el règim, caurien en la mateixa situació de descontrol que avui viuen les àrees fora del seu abast. L’entrada dels milicians provinents de les zones rurals més pobres de Síria a les grans ciutats, on s’hi concentren els comerciants sunnites i un bon nombre de persones pertanyents a les minories religioses, provocaria un bany de sang demencial. Hi ha gent que diu que exagero quan menciono la set de venjança que condemna Síria a viure en un cercle viciós d’atacs i contraatacs. Però quin argument ens pot fer pensar que no serà així? La generositat i la bona voluntat dels vencedors? M’estimo més que aquesta situació no es produeixi i que mai no arribem a saber qui tenia raó…
Per tant, com us vaig exposar a l’article Proposta de solució a la crisi de Síria, crec que la sortida del conflicte a Síria passa per una intervenció militar estrangera directa, o per la victòria total de l’exèrcit o per una solució dialogada entre govern i oposició. Jo aposto per la tercera. En paral·lel al diàleg, s’hauria de donar una intervenció diplomàtica internacional per convèncer la gent del règim que ha de cedir algunes parcel·les de poder, i també per convèncer els opositors que, si tenen paciència, Occident els donarà suport incondicional en les seves reivindicacions de democràcia i justícia social.
L’inconvenient d’aquesta proposta és que depèn de la bona fe i la disposició a cedir dels dos bàndols que és, ara mateix, inexistent. Però per això està la famosa comunitat internacional, per pressionar les parts perquè dialoguin. O només estem per armar una part perquè prengui el poder i ocupi el lloc de l’altra?
Per cert, com és que hi ha tanta gent que espera amb candeletes que els Estats Units facin el primer pas i ataquin Síria? Per què ho han de fer ells per nosaltres? Per què no exigeixen als seus propis governs que aboquin els diners, els recursos militars i les vides necessàries per imposar els canvis de règim al Pròxim Orient?
Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)
_______________________________________________________________
Articles relacionats:
 Per què els kurds no participen en la revolta a Síria |
 Proposta de solució a la crisi de Síria |
 El malentès de civilitzacions |
 Les minories comencen a fugir de Síria |
Segon punt [açò acabe de llegir a Vilaweb -la negreta és meua-]:
“A mesura que passen les hores es veu més clara la intenció per part dels Estats Units, la Gran Bretanya i França d’atacar Síria. Per justificar-ho, afirmen que l’atac contra els rebels de dimecres va ser fet amb armes químiques i l’atribueixen al govern. De moment, no tenen el suport de les Nacions Unides i sembla difícil que el puguin obtenir, perquè tant Rússia com la Xina s’hi oposaran. En aquest context, el govern dels Estats Units ha aclarit que l’atac no pretén ‘canviar el règim’ i no serà, per tant, una guerra oberta.
A més a més, el poble que elegeix democràticament i conscient un govern criminal perquè atempte contra una part de la població altra que ella, per la sobirania; és a dir, aquesta elecció té una validesa democràtica nul·la.
I més encara: els fets són els que atorguen legitimitat renovada al govern electe; és a dir, aquesta potestat que li atorga el poble no és ni irrevocable ni incondicionada ni exclusiva d’un procés electiu.
El que diran Rússia i la Xina, segons en quins temes, hauria de ser irrellevant, negligible, sobretot pel que fa a qüestions de política exterior, on defensen reiteradament règims criminals i genocides (sent-ho elles mateixes), sense que això no els lleve el dret de vot ni vet. Bojos, aquests legisladors internacionals, deuen estar.
No sé jo qui comet o cometria crims, en una altra situació política a Síria, allò que sé del cert és que Al-Assad hauria d’haver sigut anul·lat, diplomàticament, fins i tot abans de desfermar-se la ira a Síria.
El misatge que ha rebut el món és que qualsevol sàtrapa pot cometre impunement genocidi contra la societat civil durant anys, sobretot si està sota l’ègida de Rússia i la Xina, i més encara si es troba sit en una regió altament perillosa, com és ara el veïnatge amb Israel i Palestina.
Patètic, tot plegat!
Ah! Com és un país musulmà, pobre i sense opcions d’avançar, encabit en una regió potencialment explosiva i emparat per règims potents (Rússia i la Xina), el millor que podem fer és ignorar el genocidi que s’hi comet per no provocar la bèstia o no trencar el fràgil equilibri en la zona.
Certament la solució ha de ser diplomàtica, i no pas bél·lica, puix aquesta, la violenta, no fa sinó fer més pregon l’odi i el resentiment.
Cal una cultura de la pau, ací i enlloc, i compartisc amb Llaonart les suspicàcies al respecte d’aquesta acció militar, però allò que sé és que cal fer alguna cosa amb Rússia i la Xina, puix sense aquest dos monstres, i ho dic en el sentit més macabre del terme, aquests estats que s’hi inspiren i arredossen, no existirien.
I sí, la crítica és extensible a d’altres monstres del món capitalista, no pas del món ex-comunista, però estic parlant d’Àsia i de la influència nefasta que hi tenen els sovok (“Homo sovieticus”) i els san.
El pacifisme opta per la prevenció, que és sinònim de progrés (que no creixement capitalista), cultura de la pau i ètica. Al-Assad no hauria d’haver existit mai. És aquest l’objectiu: tota la resta és el cercle viciós del poder.
De moment cap prova.
A més cal tenir en compte que Assad, a diferència de Saddam, té un suport clar d’iran, que és al costat, i podria tranquil·lament exiliar-s’hi ell i/o part del seu aparell, i el conlficte podria continuar, amb les seves forces des de l’oposició, amb suport de comunitats alauites, i aliat amb xiites i altres,
no és tant fàcil de preveure una desaparició de la guerra un cop ensorrat el règim,
l’objectiu des eua i israel és que sigui la porta d’entrada a Iran, o en debiliti la influència, però també serà fàcil que s’estengui a Líban i a Iraq, on de fet ja està arribant, complicant encara més les coses