Malgrat que la visió general que la societat del Pròxim Orient té de les persones amb discapacitat ha millorat els darrers anys, les famílies àrabs encara interpreten la discapacitat dels seus familiars com un obstacle que els impedeix integrar-se en la societat com subjectes de ple dret.
D’una banda, hi ha qui protegeix en excés els seus fills, de l’altra, qui viu la situació familiar com una vergonya que s’ha d’ocultar. En ambdós casos, el tracte que reben les persones amb discapacitat els impedeix d’assolir el nivell mínim d’autonomia que necessita qualsevol adult, independentment de la seva condició, per a poder gaudir d’una vida plena.
Aquesta visió popular coincideix amb l’enfocament que hi donen les autoritats. En aquest sentit, una de les enquestes més ambicioses i concretes sobre la matèria fetes a la regió, va constatar fa pocs anys que els les administracions àrabs no ofereixen ni disposen dels serveis més bàsics a les persones amb discapacitat i les seves famílies.
De fet, no disposen de lleis amables o favorables a les persones amb necessitats especials. Fins i tot en àmbits tant necessaris com l’educació o l’eliminació de les barreres arquitectòniques. Tampoc no donen prou suport a les entitats del sector, ni informen dels drets ni les potencialitats de les persones amb discapacitat.
Amb tot, el Món Àrab és molt divers, i compta amb tantes polítiques públiques, necessitats i mancances, com països el formen. Les regions que han patit alguna guerra recent i on pràcticament tota la població reclama assistència, són el pitjor escenari per a les persones amb discapacitat perquè no poden ser atesos d’acord amb les seves necessitats. A més a més, les guerres augmenten el nombre de persones amb discapacitat física i malaltia mental. No hi ha estadístiques oficials sobre la relació entre guerra i discapacitat, però es calcula que per cada persona que perd la vida en un conflicte bèl·lic, n’hi ha tres que passen a tenir una discapacitat.
En canvi, en els països àrabs amb més recursos, s’ha produït els darrers temps una tendència cap al reconeixement públic de la discapacitat i una voluntat d’integrar les persones amb discapacitat en la societat. El 2010, l’aleshores governador de Riyad, el Príncep Salman bin Abdulaziz Al Saüd, va declarar la capital d’Aràbia Saudita, Riyad, la primera ciutat disable-friendly. Evidentment, es tractava d’un gest simbòlic amb una afectació molt limitada en la pràctica.
Les societats del golf Pèrsic, però, encara no han desenvolupat una societat civil independent dels poders públics i treballen al ritme lent imposat pels prínceps de torn.
Jordània forma part d’un tercer grup de països, que no estan en guerra, però tampoc no tenen els recursos suficients. Però malgrat les limitacions econòmiques, ha anat encara una mica més enllà que els seus veïns més rics. Ha estat el primer país àrab en implementar legislació específica de defensa dels drets de les persones amb discapacitat, com certa normativa en la construcció d’habitatges.
Més enllà del miratge jordà, la discapacitat és una realitat absent dels carrers i de la llista de preocupacions de l’Administració. És evident que això té molt a veure amb el nivell de desenvolupament dels països. Un dels principals problemes que han de fer front les persones amb discapacitat derivat de les mancances polítiques i econòmiques és el reconeixement mateix de la discapacitat que tenen. Oficialment, al Món Àrab hi ha al voltant d’un 5 per cent de persones amb discapacitat. Menys de la meitat que en els països desenvolupats. Això és degut al fet que, en moltes regions, la discapacitat no es diagnostica, no s’assisteix o, simplement, no s’informa.
Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.Com a mal mentor, els àrabs que tenen una discapacitat es beneficien del fet que, en molts casos, són acceptats pels seus respectius entorns amb llàstima i resignació. La família els estima, en té cura i els protegeix en excés. Alhora, paradoxalment, això els condemna a l’aïllament i la dependència dels familiars, de per vida.
Per això, una de les assignatures pendents i un dels reptes de futur és el trencament del tabú de la integració social de les persones amb discapacitat. Per començar, a l’escola, on la presència de nens amb discapacitat a l’escola ordinària pura anècdota.
Em refereixo, és clar, als països més rics. En canvi, al Món Àrab, en general, hi ha un problema de manca de la formació més bàsica tan generalitzat, que la integració dels alumnes amb necessitats educatives especials és una quimera. Es calcula que el 46% de dones i el 25% dels homes àrabs són analfabets.
Malgrat el panorama general, als països rics del golf Pèrsic es donen casos de famílies valentes i professionals compromesos que fan coses tan revolucionàries en aquelles latituds com matricular un nen amb discapacitat sensorial o intel·lectual en una escola ordinària. Es tracta de la primera llavor d’un procés molt llarg, plantada amb la il·lusió que un dia la societat àrab acceptarà la integració educativa com un fet natural.
Això passarà quan els pares dels altres nens sàpiguen que els seus fills també es beneficien dels suports que l’Estat posa a disposició de tota la classe on hi ha el nen amb necessitats especials. Quan se n’adonin que aquest nen mai no farà baixar el nivell acadèmic de la classe, perquè quan es fa una matèria difícil, el treuen de l’aula. Els que veritablement baixen el nivell de la classe, de totes les classes del món, són els nens sense discapacitat que no estudien o que distreuen el personal. I a aquests, no hi ha manera de treure’ls de l’aula.
Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)
_______________________________________________________________
Articles relacionats:
Les diputades turques ja poden portar pantalons! |
Mira’m a mi, no la meva discapacitat |
Un superheroi àrab en cadira de rodes |
La Lamís i la síndrome de Down a Bahrain |
Al Marroc em crida molt l’atenció la qüestió de les malalties mentals. Les discapacitats físiques es viuen com una desgràcia (o com un càstig?), però com que no es poden amagar, per dir-ho així, poc a poc van deixant de ser invisibles. Encara que en una ciutat com Tetuan, per la majoria de llocs simplement una cadira de rodes no hi pot anar, per molt bona voluntat que hi haja. Desconec si hi ha ajudes o no, però es comencen a veure noves construccions adaptades amb rampes, etc. O siga que potser sí que hi ha cert canvi de sensibilitat, almenys.
Les malalties mentals són una altra història. Crec que la majoria dels casos no es tracten perquè resulta molt car. Però fins i tot quan hi ha possibilitats econòmiques, les famílies es neguen a admetre-ho. Anar al psiquiatra, per exemple, fins i tot en famílies diguem “europeïtzades” és una vergonya molt gran, sinònim de bogeria. És trist, tot plegat.