a cop calent

No crec amb Déu ni en les persones que ho acaten tot per por, per comoditat o per interés propi com fa en Duran Lleida arreu on va amb les seves justificacions bizantines.

Sóc un supervivent nat, potser sóc un covard, com ho és més o menys tothom, amb algunes coses … però crec en la meva ànima i la meva ànima és la parla de l’àvia Gracieta, de l’avi Pere, de l’avi Jaume que vaig conèixer i estimar cadascú en la seva mesura i intensitat; la parla plana i catalana dels meus pares i dels meus tiets que me la van fer estimar en bogeria i amb orgull i vaig voler que sempre fóra la meva i sé del cert que ho serà sempre malgrat tingui la capacitat i la sort, tot cal dir-ho,  de poder-ne parlar, respectar i entendre’n d’altres.

Em carda, parlo com un garrotxí més del terrós, fàstic que un xarnegàs, que no li tinci, cap mena de respecte, perquè no ni tan sols ni vull tenir, com és l’Alberto Rivera o aquella la filla d’inmigrants que ara els vol tots fora, perquè fan pudor o van mal vestis (el seu avi o el seu pare van venir amb smoking o amb una mà al davant i una al darrera tapant-se les vergones o la collonada del toro hispànic?, només demano) com és la Sánchez Camacho ens vulguin matar l’ànima que ells no saben ni que tenen perquè ni tan sols tenen l’entenimen de veure que se l’han venuda a uns, els castellans de la meseta, que van fotre fora als seus pares i avis de la seva terra. Burrus i desgraciats de merda. No sou res més que això: uns burrus i uns desgraciats de merda i una colla de  ressentits perquè sou uns collons d’espanyols a Catalunya i uns catalans a Espanya. No sou res: sou una merda a tot arreu i res més.

Gent com vosaltres, amb la vostra manca d’intel.ligència genètica, ens aplaneu el nostre camí: el de la independència i la foraginaticó dels castellaninsme rancia i mesetari del nostre país.

Molta mala llet.