‘Canigó en 125 veus’

Em
fa molta il·lusió participar en aquest projecte.

“Canigó
en 125 veus”.

Avui hi poso la meva.

És un fragment del cant
II. Flordeneu.

(L’àudio aquest és una prova, hi ha algun error que més tard vaig corregir)



  Canigó de Verdaguer ‘flordeneu’ by carmevilaro

“Per un d’aqueixos solchs oberts sens rella
 Gentil son poltro escumejant aplana;
 quant no pot més, per adreçarse’l cingle,
 lo deixa al escuder que l’acompanya,
 y per camí d’isarts lliure se’n puja
 y per los grenys com rapinyell s’arrapa,
 vers hont blanquejan los mantells estesos,
 tofes de neu sens trepitjar encara.
 Un n’ovira al bell mitj brufat de perles,
 lliri enjoyat per gotes de rosada;
 quant ell va á pèndrel, com de terra eixida,
 per l’altre bech l’estira hermosa dama:
 -¿Què’t feu, -dihentli,- ma gentil senyora,
 que aixís li robes son mantell de randa?
 -¿Quí es, donchs? -li pregunta ell.- Vínala á veure,
 ja que has volgut, traydor, agraviarla;
 la flor de l’hermosura que somías
 veurás en quín jardí floreix y grana.-
 
 En un pradell, al cim de la carena,
 Gentil veu la regina coronada,
 coronada de vèrgens que la voltan,
 teixint y desteixint mítica dança
 ab sos braços y peus, blanchs com la escuma
 que juga ab les petxines de la platja.
 De Flordeneu la cabellera rossa
 rossola en cabdells d’or per ses espatlles,
 com raigs de sol que en lo boyrós desembre
 la gebre pura dels restobles daura.
 Com la lluna creixent en nit ombrívola,
 riu y clareja sa serena cara
 y son sos ulls dues rihents estrelles
 que’l Canigó robá á la volta blava.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*