a cop calent

Hola,

m’agradaria, ara que en Companys fa setanta anys que el van matar, fer-te unes petites reflexions. Jo no sóc pedagog ni mestre i crec que no serviria gaire. Sóc una mena d’historiador sense cartera i d’història crec que en tinc unes certes nocions. Voldria donar una visió particular de la figura d’en Companys. Un personatge històric que, cada vegada que s’en parla ens afecta la fibra patriòtica més sensible.

L’execució va estar un crim. Crec que podem parlar d’un crim d’Estat de lesa majestat, perpetrat amb tota la maldat del món per un règim i per unes persones que van saber molt bé el que es feien. Va ser executat per uns personatges que van ser l’instrument necessari, intrumentat i capitalitzat per sabotejar i endenrrocar un règim i unes institucions democràtiques legítimes que els nostres avis, en la seva pagesia, en el seu proletarisme, en la seva ignorància, en les seves pors i en la general esperança que el seu vot per una República Espanyola, que va néixer malalta i amb data de caducitat, pogués oferir un món millor als seus fills i a ells mateixos. No cal oblidar que la data de caducitat la va marcar la dreta des del primer dia. Com tampoc cal oblidar que la dreta catalana hi va tenir un paper d’allò més galdós.

En Companys no era un nacionalista de pedra picada. Tampoc era un independentista com en Macià. Ni un home de tirar massa pel dret. Més aviat va ser un republicà convençut i un advocat laboralista sensible a la pagesia i a l’obrerisme. Afirmaria que creia fermament amb Espanya i era partidar d’una Espanya millor de la que hi havia; però era català i també era sensible amb els corrents catalanistes i no estava a Esquerra Republicana per casualitat.

També crec que va ser un personatge empès i arrossegat  per les circumstàncies del moment. Va proclamar la República Catalana sense massa convicció i empressonat el 1.934, cosa que la dreta no li va perdonar mai. La dreta només s’autoperdona i disposa d’un tipus d’amnèsia molt selectiva i força particular. Es va veure embolicat en una Guerra on tots vàrem perdre, fins i tots els que diuen que la van guanyar, i va ser President de la Generalitat de Catalunya en els moments més tràgics de la nostra història d’ença del 1.714. A tot això se li poden ajuntar unes circumstàncies personals, d’exili i familiars que cap de nosaltres voldríem ni pel pitjor nostre enemic.

Tot plegat i el fet de morir afusellat pels insurgents ens ha portat a mitificar el personatge i convertr-lo en un President màrtir. La nostra generació l’ha mitificat molt i em resulta curios observar com els meus avis, i soposo que molts dels nostres, parléssin més d’en Macià. Era el seu líder. La capacitat de lideratge d’en Comapnys era més aviat limitada, però el van assassinar pel sol fet d’haver estat President de la Generalitat de Catalunya amb un judici sense cap mena de garanties judicials.

L’Estat Espanyol hauria d’anul.lar aquest judici perquè no es vagi perpetuant el crim d’Estat. Cap govern democràtic d’Espanya i de Catalunya, Esquerra Republicana es queda molt sola quan s’esmenta l’assumpte, des de la transició no he vist que hagin fet gran cosa per accelarar l’anul.lació i tots, sencillament tots, en són còmplices i no tenen cap mena d’excusa ni d’argument. Al 2.010 encara es pot parlar de crim d’Estat i la dreta catalana i l’espanyola se n’haurien de donar vergonya d’encara de tenir les mans tacades de sang i l’esquerra  de la seva cobardia desprès de trenta cinc de la mort de l’executor material del crim.

Reitero que potser no va ser un nacionalista de pedra picada, però em consta que va ser un home que estimava Catalunya i que va voler un país millor i una Espanya molt diferent de la que tenim ara tots plegats. Allunyat dels postulats d’aquesta Espanya poc sàvia que no sap rectificar per res i de la que segur que cal que firmem el divorci com més aviat millor.

Ramon.