Incendi del 1983. Taradell – Puiglagulla
Era diumenge, érem tots a casa, a Puiglagulla, estàvem servint els dinars.
Eren quarts de quatre, el meu pare va treure el cap a fora la plaça i va dir ‘hi ha foc’. Vaig veure-li un rostre de preocupació.
El fum ja tapava el sol i provocava que la seva llum fos trista i ombrívola.
Van arribar els bombers i ens van dir que havíem de marxar. Els meus pares em van dir que passés a davant i els esperés a Vilalleons.
Em vaig enfilar al meu 2CV vermell amb el cor encongit i els ulls negats.
Abans d’arrencar em vaig assegurar que m’havia endut el vestit de núvia i els anells. El dissabte següent em casava a l’església del Santuari.
La por del meu pare era que uns guspira anés a parar a la pallissa que era dins la casa i això provoqués el desastre.
Des d’aleshores no hi ha cap incendi que no em recordi aquell 31 de juliol i aquella imatge de desolació fins a Taradell.
I també em recorda la bondat, la solidaritat i la generositat de la gent de Vilalleons que ens volia a casa seva i ens consolava quan, drets a prop de l’església romànica, sentíem el soroll amenaçador del foc abans que l’aturessin a la carena.
Va ser el 31 juliol del 1983 i no el 31 agost. Sortint del PET (Parc Esports Taradell) cap a les 14h. Vaig veure una petita columna de fum, lluny, cap a Seva.
Després de dinar, ja teníem el foc quasi a l’entrada de la Urbanització La Roca.
Vaig veure com es cremava una casa de fusta prefabricada i com saltant facilment les carreteres avançava cap a Sant Julià i Vilalleons.
Taradell estava mobilitzat davant l’ajuntament. Records, records…….
Tens raó! Era el juliol i volia posar el juliol, amb l’emoció del moment he canviat de mes.
Gràcies pel comentari!
Me’n recordo perfectament, com si fos avui mateix. L’endemà vaig pujar al Castell d’en Boix i el paisatge cremat, l’olor de socarrim, em va fer plorar. Mai més ja no seria “el meu” paisatge.
Si, la pudor de cremat ajudava a sentir desolació.
Ara ja podem tornar al Castell d’en Boix i gaudir del paisatge.
🙂
Carme jo tinc molt bons records d’estius a Puiglagulla, anys 1966, 67 i 68. Us recordo molt bé a tu i a la Salut, també als teus pares, nosaltres erem tres germans en Ricard, en Raimon i jo. Tinc alguna foto, te la podria fer arribar. Després de molts anys no fa gaire vaig tornar i em van saltar les llàgrimes. Una abraçada 🙂