SALVADOR BALCELLS

En el número corresponent al 3 de setembre de 1982, el setmanari EL MÓN publicaba, sota el títol ‘ACOTACIONS A UNA POLÈMICA’, un article meu que s’afegia al debat d’aleshores sobre com s’havia de configurar el moviment ecologista català. Com que m’ha semblat que, tot i els trenta anys transcorreguts, en molts aspectes no ha perdut actualitat, heus aquí un resum:
 
Hem assistit a un interessant debat, a les planes d’EL MÓN, entre Santi Vilanova i Xavier Garcia. Donat que tots dos són persones prou conegudes en el si del moviment ecologista i que llurs opinions esdevenen sovint textos programàtics en determinats sectors, he cregut necessari introduir una visió substancialment diferent del tema objecte de discussió, a saber: si l’ecologisme ha d’incidir en la lluita política i de quina manera.

Llegint els articles de tots dos es constata una coincidència, en el fons més que en la forma, sobre com estructurar i coordinar políticament el moviment i, d’altra banda, un oblit quasi total d’allò que, per a mi, ha d’ésser el punt de partença de qualsevol iniciativa que, ara i aquí, es proposi transformar la societat fins a les seves arrels. Em refereixo a la nostra particular característica de pertànyer a una comunitat nacional doblement oprimida. Aquest fet ho condiciona tot: des de les relacions socials a la cultura popular, del combat per la terra a les formes d’organització…

La gran aportació que fa el pensament ecologista a la causa de l’alliberament humà es que, per primera vegada, individu i societat poden esdevenir realment lliures de tots els esclavatges: de la por, del treball, de la pol·lució, del consumisme… de tantes i tantes opressions que el capitalisme ens vol fer empassar disfressades de progrés. Però l’ecologisme és quelcom més: és la culminació i la convergència de les diferents branques teòrico-pràctiques en que s’ha dividit històricament l’anticapitalisme mundial. Cada cop té menys sentit parlar de lluita de classes en els mateixos termes que es parlava fa cinquanta o cent anys. A les darreries del segle XX, la lluita de classes no pot ser altra que la lluita ecologista…

Qualsevol comunitat nacional, i la comunitat catalana no és cap excepció, té uns trets característics que la defineixen respecte a d’altres comunitats. Uns són culturals, com ara llengua i costums, i d’altres són naturals: el territori nacional amb tots els recursos que conté i, en algunes comunitats (no pas en la catalana) determinades característiques ètniques…

Aquest doble vesant, cultural i natural, de la nostra realitat, es troba sotmès des de fa segles al jou d’una força estrangera, la qual ha volgut imposar els seus signes d’identitat després de destruir els nostres, en un exemple clar d’atemptat ecològic, si entenem l’ecologia com un sistema de relacions que inclou l’home…

Qualsevol moviment social que, als Països Catalans, lluiti contra l’opressió, contra totes les opressions, no pot fer abstracció de la realitat d’aquesta opressió nacional i actuar com si no existís; un moviment ecologista català que no entengui això i que no incorpori la lluita per l’alliberament nacional com a part fonamental de la lluita per l’alliberament global, no és realment ecologista, ja que demostra la seva dependència mental respecte de la ideologia segregada per la nació opressora, dependència camuflada sovint sota la forma d’un fals internacionalisme.

Fins aquí el resum. Cal dir que els dos ecologistes citats al principi ha evolucionat, com tanta altra gent, cap a posicions clarament independentistes. I que, en el paràgraf final, podeu substituïr ecologistes per indignats i seria perfectament actual.

FRANCESC PASCUAL

Aprofitant la sortida del primer llibre publicat per les Edicions del Puny, la petita editorial vinculada al partit independentista revolucionari per excel·lència, s’havia muntat una festa d’inauguració del flamant despatx-magatzem de Barcelona. Com a convidats especials hi havia els quatre escriptors més o menys famosos que militaven a l’organització: Francesc Pascual, Claudi Creus, Mònica Ors i Salvador Bonet. Tots havien començat la seva carrera literària guanyant un premi de prosa o poesia i ja tenien editors que els tractaven bé. De manera que no seria fàcil aconseguir que es passessin al Puny.

Els promotors de l’editorial havien estat temptats de plantejar el tema al comitè executiu, però finalment van decidir no fer-ho, més per dignitat professional que per escrúpols polítics. Desitjaven tenir-los per iniciativa dels propis escriptors i no per pressions alienes. Aconseguir-ho per la segona via hauria estat relativament fàcil, perquè el partit preconitzava que la vida privada i la professional havien d’estar subordinades a la militància. Qui es mostrà d’entrada més predisposat a col·laborar, a vincular el seu futur literari al projecte editorial que s’encetava, va ser Francesc Pascual.

Pascual era del Baix Ebre, on havia començat de molt jove la carrera literària i ja tenia tres llibres al mercat. La seva primera obra l’havia escrit abans de fer els divuit anys i es tractava d’una novel·la que es desenvolupava en ambients “hippys”. Havia guanyat un important premi literari que va catapultar-lo a la fama. Fou considerat durant un temps el principal representant d’una nova fornada d’escriptors que es suposava havien de renovar les encarcarades estructures culturals del país. Es parlava del naixement d’un gran autor i les expectatives que havia generat es van veure confirmades anys més tard, però no precisament en la línia que havia marcat la seva primera novel·la.

Va muntar una llibreria a Tortosa que encara existeix, tot i que ell ja fa temps que n’està desvinculat. Semblava com si hagués renunciat a la seva faceta d’escriptor perquè no se’n sabia res des de feia anys. Quan li ho preguntaven, contestava amb evasives. Però mesos després arribà a les llibreries la seva següent novel·la, que temàticament no tenia res a veure amb les tres anteriors; es tractava d’una obra de caràcter policíac que encetava una nova col·lecció de novel·la negra en una important editorial. Acabava de descobrir la seva veritable vocació literària, perquè a partir d’aleshores no s’ha apartat d’aquest gènere, en el qual ha assolit fama i fortuna. És clar que en un escriptor català cal matisar-ho molt, això de la fortuna: significa només que pot viure de l’escriptura i que no li cal fer altres activitats per guanyar-se la vida.

El primer èxit important de vendes de les Edicions del Puny va ser justament una novel·la seva, en la qual combinava amb encert la trama d’intriga amb un rerafons polític. En aquesta obra va aparèixer per primer cop un personatge que després s’ha fet famós, literàriament parlant. El detectiu Raül Fullana, tant conegut dels lectors d’avui i que fins i tot ha estat portat al cinema.

Francesc Pascual fou sempre una persona coherent i gens cerca-raons, fins i tot quan s’allunyà del partit. Ho va fer sense xivarri, discretament, tot i que marxava per desacords importants amb la línia tàctica d’aleshores. A partir d’aquell moment es va dedicar de ple al conreu de la literatura.

Des de petit havia tingut una salut feble i ara, als seus seixanta-cinc anys, li han diagnosticat una leucèmia. Els que han tingut ocasió de veure’l han pogut comprovar la gran fermesa amb que ho ha assumit. Diu que fins al final vol fer vida normal i ha demanat a la gent més pròxima que facin el mateix respecte d’ell.

Tenia un encant especial, un atractiu indefinible que es desprenia de la seva gran sensibilitat i d’una mirada inquisitiva que fins i to posava nerviosos alguns dels seus interlocutors, perquè semblava com si els llegís els pensaments. Va resultar ser una persona vulnerable, inestable emocionalment però molt activa sexualment. Amb aquests ingredients era fàcil suposar que sovint li toqués el rebre, amb tot un seguit de desafortunades experiències amoroses.

Ella fou l’encarregada d’elaborar el text fundacional del sector de lluita feminista de l’organització, un escrit que, per radical, va aixecar molta polseguera entre el sexe masculí, tot i que ningú no gosà criticar-lo directament.

Quan va embolicar-se sentimentalment amb un dels principals dirigents d’aleshores, provocant el trencament de la parella d’aquest, va haver de suportar comentaris sarcàstic per part d’alguns companys que havien estat objecte de les seves crítiques. Els recriminava actituds masclistes inacceptables en una organització revolucionaria.

Aleshores proliferava una considerable llibertat sexual, pròpia dels ambients joves i progressistes de l’època. Però també hi havia molts militants que duien una vida familiar d’allò més estable.

Un d’aquests, membre de la direcció a la qual també pertanyia Mònica, havia d’anar a una reunió que tenia lloc a València -les reunions s’alternaven amb Barcelona-. Com era habitual des que s’havia inaugurat l’autopista, els convocats es distribuïen en tres o quatre cotxes. A ell l tocà anar amb el de Mònica Ors ja que, per motius de feina, tots dos tenien previst fer el viatge més tard que la resta. Després d’un recorregut d’allò més accidentat per culpa d’un motor que s’escalfava massa, es van haver de quedar a dormir a l’alçada de Castelló. Era una nit xafogosa d’estiu. Al llit, ella es transformà en una tigressa en zel.

Setmanes més tard, després d’algunes trobades igual de gratificant, van decidir deixar-ho estar abans no s’hi emboliquessin seriosament, perquè cap dels dos no volia trencar amb les respectives parelles d’aleshores. Propòsit inútil, perquè en menys d’un any tingueren lloc sengles trencaments.

Poc temps després, Mònica Ors va deixar la militància activa a l’independentisme, trencava tota relació amb el sexe masculí i es lliurava de ple a l’activisme feminista i al conreu de la literatura. Un cop a l’any, assistia a la manifestació del dia de la dona treballadora, acompanyada d’un estol de dones que l’admiraven. També freqüentava les festes literàries, formant part sovint de jurats de premis de poesia.

En el decurs d’una d’aquestes vetllades, a la Safor, li arribà la notícia de la mort d’un membre de l’organització armada. Li havia explotat un artefacte que estava manipulant. Mònica Ors es posà a plorar en silenci, reacció que va impressionar el seu interlocutor, l’antic company de llit d’aquella nit castellonenca, amb el qual s’havia trobat casualment i li acabava de donar la notícia. Parlant més tard del sentit de tot plegat, els van anar passant les hores. Les reflexions de Mònica, l’escepticisme i la coherència del seu pensament, van obrir una escletxa en la inconscient seguretat que l’altre tenia respecte de la lluita armada. Després d’allò, aquell militant va estar força temps carregat de dubtes i mig retirat de tot, fins que tornà a imposar-se la inèrcia de l’activisme quotidià. Però algunes coses ja no foren mai més tant clares com abans.

Mònica Ors ni tan sols s’ho podia imaginar, com n’havia estat de transcendent a la vida del seu antic company. A ell i amb molts anys de diferència, aquells dos viatges al País Valencià li van comportar trasbalsos i mutacions importants. No es tractava només de conviccions polítiques, sinó de coses molt més profundes, més personals. Definitivament, Mònica Ors era una dona molt especial.

GONÇAL NEIRA

Havia militat en una organització espanyola d’extrema esquerra abans de recalar a l’independentisme català. Tan en públic com en privat, Gonçal Neira era dels que no acceptaven ambigüitats ni mitges tintes, ni en ell ni en els altres. Va tenir sempre fusta de dirigent i fama de persona íntegra, sincera i de fiar. Ben segur que deu ser per totes aquestes virtuts que no va esdevenir un gran líder dels Països Catalans. Dissortadament, com deia Pedrolo, allò que aquí ha predominat i prosperat és la mediocritat i l’oportunisme.

Feia tres anys de la fundació del partit independentista per excel·lència i la militància anava creixent. Climent Martí, des del País Valencià, havia fet arribat la notícia que, a València ciutat, un grup de gent volia entrar. Per a una organització amb vocació nacional -però pràcticament limitada al Principat- es tractava una gran notícia. Es va mobilitzar tota la direcció, per tal que el primer contacte fos d’allò més digne.

Un viatjaren en tren mentre altres ho feren en cotxe. Una mesura prudent tenint en compte que la policia podia estar assabentada. Per sort no va passar res. Devia ser perquè, al contrari del que pensaven aleshores, encara no eren prou importants per als serveis de seguretat de l’estat.

La trobada va tenir lloc en una casa de camp de l’Albufera. En cas que hi hagués hagut problemes la coartada era una excursió naturalista per la llacuna. Entre els valencians presents, molt aviat va destacar Gonçal Neira, per la contundència de les seves intervencions. Especialment per la visió tant clara que tenia de la lluita d’alliberament nacional com a part inseparable de la lluita de classes. Aquesta visió marxista del combat per la independència, no sempre compresa per tota la militància, constituïa la peça fonamental dels postulats ideològics del partit.

Gonçal Neira fou molt aviat el dirigent indiscutible de l’organització al País Valencià i va tenir un protagonisme destacat durant els primers temps de la transició, quan semblava que s’ho havien de menjar tot. També fou el gran defensor de l’ortodòxia en les diverses batusses internes que varen patir al llarg dels anys següents. En ocasió d’un d’aquells trencaments traumàtics, viatjà arreu de Catalunya en companyia de Climent Martí, per tal de convèncer les cèl·lules del partit que no se sumessin a l’escissió. No va tenir gaire èxit, perquè es quedaren literalment en quadre. Però al cap de poc temps aconseguien recuperar l’espai perdut, gràcies sobretot al treball i obstinació d’en Gonçal.

En aquella època ja hi havia gent que el volia convèncer de la necessitat de traslladar-se a viure a Barcelona, on tenia més possibilitats d’esdevenir el líder carismàtic que li mancava a l’independentisme català. Les seves aportacions teòriques foren sempre aliment ideològic per a tot el moviment. Fins i tot alguns que renegaven d’ell, sovint feien servir els seus arguments.

Els anys de lideratge d’en Gonçal estigueren marcats per les maniobres de l’estat opressor, dels seus agents, destinades a confondre i dividir els independentistes, tal era el temor que els inspirava. Un temor amb fonament, ja que reunia totes les característiques que fan del polític un referent de masses: físic imposant però acollidor, veu forta i expressiva, valor provat en situacions difícils, gran capacitat dialèctica i organitzativa, sana ironia, idees clares… Evidentment, era l’objectiu a abatre. I ja que això no seria possible cara a cara, els atacs van arribar pel vessant més feble: l’organització del partit al Principat, amb infiltracions d’agents provocadors que feien la funció, tan coneguda al llarg de la història dels serveis secrets, de convertir-se en els més radicals i provocar enfrontaments fratricides o actituds suïcides, o bé senzillament d’actuar com a informadors. En qualsevol cas, acostumen a ser maniobres efectives. Els conflictes interns que van generar deixaren el partit molt tocat, van afectar la credibilitat del lideratge d’en Neira i propiciaren l’aparició de diversos grups molt radicalitzats, sense ideologia o amb idees primàries fàcilment manipul·lables.

En Gonçal, sense renunciar a la militància ni a les seves conviccions nacionals i de classe, que ha mantingut sempre, s’anà distanciant de la política del dia a dia, escrivia de tant en tant i, sobretot, va tornar a agafar els pinzells, tot reprenent la seva faceta de pintor que li havia donat certa fama a finals dels anys seixanta, quan va començar a exposar obres d’un estil molt contemporani i alhora compromès amb la realitat social de l’època. Potser estàvem perdent un bon polític però  guanyàvem un pintor excel·lent.

L’estany de Lanós és el més gran de la Cerdanya, si bé, com el de les Bulloses, les seves dimensions han estat engrandides per la resclosa. Es diu que del fons del llac surt un corrent subterrani que sorgeix a la superfície en una font de Sant Salvador de la Vedella (avui sota les aigües de l’embassament de la Baells), al Berguedà.

S’hi arriba pel poble de Porté, a tocar del túnel de Puimorens i només començar la pujada del coll del mateix nom. A l’estiu, la carretera d’accés és de peatge (1,50 euros). Val la pena pagar per gaudir d’uns camins perfectament traçats i senyalitzats i d’aquests indrets magnífics al peu del Carlit.

Formidable ambient d’alta muntanya als voltants del llac, on podem pujar per dos camins: el de la solana, sota el pic de Fontviva, ràpid i pràctic, amb excel·lents vistes sobre el pantà de Passet i l’estany de Fontviva. I el vell, que hi va per Comajoan. Aquest últim és més bonic però més llarg i pesat. En alguns trams està protegit amb marges de pedra i això ens recorda que fou construït fa molts anys per traginers, pastors i caçadors. Nosaltres hem fet servir el primer de pujada i el segon de baixada. Excel·lents boscos (bedollars i pinedes de pi negre) i paratges feréstecs al llarg de les marrades del corriol, en tot moment marcat i senyalitzat. 

MANEL MIRALLES

Ideològicament, Manel Miralles havia estat sempre una mica inconcret, per no dir cagadubtes. Potser per compensar-ho, era un militant treballador i fidel. Va ser escollit membre del comitè central del partit independentista per excel·lència més per qüestions geogràfiques que per mèrits personals; resulta que durant força temps fou l’únic afiliat que hi havia a la comarca del Vinalopó Mitjà. Reglamentàriament no hi podia ser, al central, ja que calia un mínim de dues cèl·lules a la comarca perquè això fos possible, però s”havia acordat fer unes quantes excepcions amb la finalitat que no hi hagués grans zones del país sense representació.

A més, Miralles era considerat un històric, perquè havia entrat a militar només implantar-se el partit al sud, mentre estudiava Magisteri a València. Home de fidelitats personals i a prova d’escissions, va ser sempre un seguidor fervent d’en Gonçal Neira, fins i tot en moments de tensió entre tots dos, com quan Gonçal estigué a punt de proposar la seva expulsió arran d’una tèrbola història amb una alumna, que va transcendir en arribar als tribunals.

La cosa va acabar bé, ja que fou declarat innocent. És probable que tingués raó i que tot fos una calúmnia producte de l’enrabiada d’una noia frustrada, però als que el coneixien no els va estranyar això que li va passar. Per fer de mestre a canalla de tretze o catorze anys cal tenir molta personalitat i saber-se imposar, si no, se’t rifen. I Miralles seria molt eficient en una oficina, fent de buròcrata, però costava imaginar-se´l de mestre, sent com era una mica figa tova. Potser fou per intentar millorar aquesta faceta del seu caràcter que s’acostà als psicoestetes… A partir d’aleshores aparegué amb un look post-modern que no li esqueia gaire. El canvi fou degut a la influència de les idees psicoestètiques aplicades a la seva imatge personal.

Amb el temps va anar relaxant el compromís militant. En canvi no va faltar mai a la cita de les diades, els aplecs i les concentracions patriòtiques. Ningú no sabia com s’ho feia per agafar-se dies de festa, però no es va perdre cap Onze de setembre a Barcelona, per molt que caigués entre mig de setmana. Fa pocs anys fou un dels detinguts de la Diada. I va tenir sort… Els dos dies que romangué tancat eren dissabte i diumenge. I, a sobre, no es van presentar càrrecs contra ell. Quan ho explicava, a la sortida del jutjat, els seus interlocutors es petaven de riure. Estava tant amoïnat per la por que no transcendís la notícia de la detenció, que en la declaració davant del magistrat va proclamar la seva innocència amb l’argument de l’edat i dels seus cabells blancs, per demostrar que l’havien agafat per error i que una persona respectable com ell no podia ser confós amb una colla de jovenets eixelebrats. El cas és que va convèncer al jutge, potser pel fet que tots dos eren originaris de la mateixa comarca, més que no pas per la seva capacitat dialèctica.

Als inicis de la transició, quan vivia a València, havia tingut un altre moment de glòria en encapçalar la resposta dels estudiants progressistes de la ciutat davant la campanya iniciada per un diari provincial en el sentit que calia canalitzar les inquietuds socials dels universitaris cap a la beneficència. Tot començà per una esperpèntica carta al director en el mateix sentit. L’esmentat rotatiu ho va assumir com a propi amb arguments que semblaven extrets del nacional-catolicisme més tronat, amb advertiments dels mals que podien esdevenir si els estudiants anaven pel mal camí de la política i del catalanisme.

La resposta de Miralles i els seus companys consistí a ressaltar els aspectes ridículs de tot plegat, amb paròdies teatrals, murals informatius i intervencions en altres mitjans de comunicació. El diari s’adonà aviat que estava aconseguint l’efecte oposat al pretès i ho deixà córrer. Sembla que van aprendre la lliçó, perquè les següents campanyes que va endegar contra la intel·ligència dels valencians, foren més ben orquestrades. Alguna d’elles va aconseguir fer mal de veritat.

?

 HORACI MIR

Aquell cop el comitè central es reunia a Barcelona. Havia de ser la darrera reunió clandestina, ja que segons les notícies que els havia fet arribar Climent Martí, era imminent la inscripció del partit al registre oficial. Però aquest dia el tema estrella de les converses no va ser la legalització, sinó un altre de ben diferent. Poc abans, una càrrega explosiva havia provocat la caiguda una torre d’alta tensió prop d’Igualada i l’acció acabava de ser reivindicada per un desconegut Exèrcit Català d’Alliberament. Tot i que no figurava a l’ordre del dia, el tema de la bomba i l’autoría de la seva col·locació va sorgir ben aviat entre els reunits. L’Horaci Mir, a qui anomenaven Lenin pel seu aspecte físic, quasi calb i amb barbeta, així com per la contundència i dogmatisme dels seus plantejaments, era qui es mostrava més satisfet per la notícia. Segons ell, fos qui fos aquella gent, ja era hora que algú tingués prou pebrots per rellançar la via armada. Deia que el franquisme reformat que governava a Madrid podia arribar a assimilar fins i tot l’existència de partits independentistes, però allò que no integraria mai era la lluita armada revolucionaria d’alliberament.

Pocs mesos després d’aquella reunió, el desembre del setanta set, al despatx d’un administrador de finques barceloní, es trobaren Castells i Fontanilles per contractar el lloguer del primer local. Vist en perspectiva pot semblar un pèl exagerat, però en aquell moment estaven emocionats. En menys d’un any havien passat de la clandestinitat a disposar d’una seu pública amb rètol al balcó i tot.

Cal dir, però, que al partit no havia unanimitat sobre allò d’obrir local. Un sector minoritari encapçalat per Horaci Mir hi estava en contra per raons tàctiques i estratègiques. Eren els mateixos militants que ja s’havien oposat a la legalització tot argumentant que acceptar com a bona la legislació de l’estat opressor espanyol era trair els principis i posar en mans de l’enemic informació interna que podia ser utilitzada en contra seva.

Constituïen arguments de pes que havien provocat un intens debat, però que finalment quedarien en minoria davant de l’entusiasme un xic infantil que sentien molts davant de la nova situació i de les perspectives de creixement que s’intuïen. Alguns havíem arribat a pensar i a dir que en qüestió de pocs anys estarien en condicions de guanyar unes eleccions i governar a Catalunya. Ja es veien proclamant la independència des del balcó del Parlament.

Finalment, Horaci Mir s’encomanà també d’aquella il·lusió tan poc científica, ell que s’havia ventat sempre d’aplicar el mètode científic a les seves anàlisis. Per aquesta època, teoritzava també al voltant de la necessària implantació al nostre país de la dictadura del proletariat, ‘sinònim de democràcia obrera’, aclaria tot seguit.

Va anar perdent el protagonisme inicial però aguantà al partit fins l’any vuitanta, en què es donà formalment de baixa després de posar verds els companys en un article publicat a la revista Canigó, on acusava l’organització de reformista i antiobrera. La sorpresa fou quan, deu anys després, reapareixia com a articulista d’opinió a diferents diaris, defensant punts de vista diametralment oposats als seus anteriors, titllant d’obsoleta la lluita de classes, fent dures crítiques a l’independentisme més combatiu i elogiant la participació en les que ara anomenava institucions democràtiques.

Aquesta conversió va tenir la seva recompensa. Va ser diputat al Parlament, on feia de propagandista de l’anomenat independentisme tranquil, aquell que, segons ell mateix deia anys abans, és tant inofensiu que podia ser perfectament integrable pel sistema. Va esdevenir un professional de la política.

BARTOMEU MERCADÉ

La primera vegada que va destacar públicament fou a l’ocupació dels Aiguamolls de l’Empordà, l’any 1977. Mercadé duia una bandera anarquista i destacava de la resta d’ocupants no només per això sinó també per l’abundant i arrissat matoll de pèl ros que decorava el seu cap. Aquesta presència tan cridanera va fer que la guàrdia civil, cada cop que intentava desallotjar els ocupants el prengués pel cap de colla i s’adrecés a ell a l’hora d’amenaçar o de negociar. Així fou com esdevingué portaveu de l’acció i com començà a adquirir el carisma que el faria tant popular anys després, ja integrat plenament a l’independentisme.

D’haver anat les coses d’una altra manera, Bartomeu Mercadé probablement hauria arribat molt amunt en la política del país. De formació autodidacta, va esdevenir un bon teòric i els seus escrits foren sovint aportacions fonamentals, sobretot els que enviava des de la presó i durant els primers anys d’exili. Alguns d’ells no han perdut la seva vigència malgrat el pas del temps, com aquell que va adreçar al congrés constituent del front popular patriòtic i que deia, entre altres coses: “…El front que avui neix fa seva l’herència i pren el relleu de tots aquells moviments nacional-populars (des dels Remences, Forans i Agermanats, Maulets i Angelets… fins als Rabassaires, l’anarco-sindicalisme i el marxisme nacionals, la resistència contra el franquisme i el nazisme…) que en cada moment històric han sabut donar una resposta clara i contundent contra l’opressió i la injustícia i que s’aixecaren en armes quan calgué”.

Quan decidí incorporar-se a l’organització armada creà una xarxa de col·laboradors externs, element indispensable, deia, per tal de preparar correctament les accions des de la clandestinitat. Per això va triar els companys que considerava més segurs, però tot i així a alguns d’ells els semblà una temeritat.

No es va tornar a saber res d’ell fins que arribà la notícia de la seva detenció, dos anys després. Aleshores li atribuïren un bon nombre d’accions armades, cosa que li va representar una condemna de més de vint anys de presó.

Arran d’aquest fet i de les notícies de premsa que informaven de la seva militància política -de fet no s’havia donat mai de baixa del seu partit-, el comitè executiu va haver d’aprovar cuita i corrents una resolució d’aquelles que no poden constar en acta. L’acord era que quan un militant decidís passar a l’acció armada hauria d’abandonar prèviament la militància política.

De la presó estant i en resposta a una campanya que havien encetat alguns col·lectius comarcals proclamant la seva innocència, els deia: “…Accepto molt agraït tots els esforços de la gent solidària, però de cap manera puc acceptar que per a la defensa es desprestigiï la lluita. No sóc un pobre noi que, tot i ser innocent, ha patit tortures. Vull una defensa política, no humanitària”.

La sorpresa saltà en ser posat en llibertat quan encara no havia complert ni una quarta part de la condemna. Ningú, començant per ell mateix, n’entenia els motius, però no s’entretingué a esbrinar-los: l’endemà ja era a l’altra banda de la frontera. Quan es va saber que l’havien alliberat per error ja no es trobava a l’abast de les autoritats espanyoles. A partir d’aleshores va portar una vida semi clandestina fins que després d’un parell de curtes estades a presons franceses va obtenir el permís de residència a la Catalunya Nord. Els tres o quatre anys següents va fer acte de presència a la Universitat Catalana d’Estiu, en mig de l’expectació general i d’una vigilància més barroera que discreta per part de la policia francesa.

En aquesta època, a banda de textos polítics va publicar també alguns llibres de divulgació turística i cultural sobre diverses zones dels Països Catalans. Resultava sorprenent, per exemple, el seu coneixement de les Illes o de l’Alguer, tenint en compte el forçat aïllament en què es veia obligat a viure. I és que viatjava sovint per qüestions de feina, fent-se passar alguns cops per turista francès. Ho feia per tot arreu menys pel Principat, on era massa conegut.

A principis dels noranta va donar cobertura teòrica a la disolució de l’organització armada per part d’un sector majoritàri dels seus militants.

Aquell mateix any, els promotors d’aquesta iniciativa van fer-ne un acte informatiu a l’UCE de Prada. En acabar, Bartomeu Mercadé es va sotmetre, en companyia d’uns polítics, a una sessió fotogràfica per a la premsa. Però semblava com si no s’hi trobés gaire a gust, com si no li acabés de fer el pes tot aquell muntatge propagandístic.

La tardor següent, sense que n’hagin trascendit els motius, ho deixà tot, la feina, la militància, la casa on vivia… traslladant-se amb la seva companya a una masia mig perduda del massís del Canigó.

SERGI MARTORELL

La impressió que donava Sergi Martorell als que el coneixien era la mateixa d’aquells estudiants universitaris que, a la facultat, se’ls veu sempre solitaris i només procuren conrear bones relacions amb els professors.

El seu nom començà a sonar amb força arran del sorgiment dels primers conflictes al si de l’independentisme combatiu. La direcció nacional del front popular patriòtic, de la que formava part en representació del sindicat d’estudiants, estava dividida pràcticament al cinquanta per cent i ja s’ensumava un trencament. Sergi Martorell encara no s’havia pronunciat, cosa habitual en ell, per cap dels dos sectors enfrontats.

D’una banda hi havia els partidaris de mantenir el paper dirigent del partit com avanguarda del front ampli; de l’altra els qui preconitzaven què els partits ja no tenien raó de ser i que s’havien de diluir dins l’organització de masses. Entre aquests darrers hi havia fins i tot militants destacats del propi partit implicat, així que al seu si l’enfrontament hi era per partida doble.

Martorell va sorprendre tothom quan es decantà per la postura continuista, de l’avanguarda, en detriment de la que resultaria majoritària al si del propi sindicat d’estudiants. A partir d’aleshores s’hagué de sentir dir de tot: que si era un submarí del partit, que si s’havia venut, etcètera. Fins i tot va patir algun intent d’agressió. Quan, poc temps després, es consumava el trencament de la direcció nacional del front, el seu vot va ser fonamental per donar legitimitat a la majoria encapçalada per la gent del partit. La reorganització posterior d’aquest organisme li adjudicà un important paper polític. No en va fou durant un temps l’únic independent que hi havia a la direcció.

En aquesta època havia acabat la carrera de biologia i començava a fer passos per aconseguir entrar de professor ajudant a la mateixa facultat.

També per les mateixes dates s’havia produït la desarticulació i detenció d’un escamot de l’organització armada, el que segons la policia duia el nom de “Jaume Compte”. Per a sorpresa de tothom resultà que un dels detinguts, a qui s’acusava de ser-ne el cap, no era altre que Carles Guinovart, l’ex militant del partit que pocs anys abans s’havia donat de baixa de mala manera i amb alleujament per part dels companys, ja que era persona conflictiva i busca raons. El fet que ara reaparegués com a element destacat de l’organització armada deia molt poc en favor d’aquesta, però les anàlisis públiques que se’n feren no reflectien la desconfiança i el desencís que havia provocat la notícia. Es vivia encara sota la síndrome del model basc, segons el qual l’organització política estava subordinada a la militar i no se la podia qüestionar sota cap concepte.

Aleshores, Sergi Martorell tornà a sorprendre tothom en voler assumir personalment la direcció de la campanya de solidaritat amb els detinguts, en especial amb Carles Guinovart. Les campanyes de suport als patriotes empresonats acostumaven a tenir un bon rendiment polític, ja que propiciaven l’acostament cap a l’organització de nous sectors i persones independents. Per tal que la campanya fos efectiva calia un contacte fluït entre la gent tancada i la que des de fora es movia per ells. I per aquí va ser on la cosa començà a complicar-se de nou.

Molt aviat, en Guinovart tornà a posar en evidència la seva personalitat, força intrigant. No tenia altra cosa que fer que enviar cartes a tort i a dret, en les que barrejava el seu afany de dirigir l’acció política amb acusacions de tota mena contra companys als que volia desprestigiar o que podien qüestionar el seu pretès lideratge. La immaduresa política de molts dels receptors d’aquelles cartes, en general gent molt jove o de poc criteri, els portava a creure que allò que llegien anava a missa, només pel fet de venir de la presó. A qui sabia que no li farien l’efecte desitjat, ja no li escribia.

Així fou com s’anà generant una nova situació conflictiva, de malestar intern, que a la llarga havia de degenerar en un nou trencament, aquest cop encapçalat per Sergi Martorell i inspirat per Carles Guinovart.

Tòquio (???) és la capital de Japó i és al centre est de l’illa de Honshu. Aquesta metròpolis és el centre de la política, negocis, finances, educació, comunicació i cultura popular de tot Japó. Posseeix també la major concentració de seus corporatives, institucions financeres, universitats i col·legis, museus, teatres i establiments de compres i d’entreteniment de tot el país.

El Centre de Tòquio, amb els seus 23 barris, ocupa un terç de la metròpoli, amb una població superior als 8 milions d’habitants; aquesta àrea és el que es coneix internacionalment com la ciutat de Tòquio. L’Àrea Metropolitana de Tòquio compta amb més de 35 milions d’habitants i és la més gran del món.

A Tòquio hi ha molts temples, budistes i shintoistes, alguns dels quals es troben al centre de frondosos parcs. També hi ha desenes de museus d’art, història, ciència i tecnologia. Al centre de la ciutat, rodejat d’aigua, hi ha el palau imperial, amb la seves descomunals zones verdes. El jardí est és la única part oberta al públic.

El castell D’Edo, embrió del Palau Imperial.

Grup de jardiners voluntaris al jardí est.

Vista des d’un punt elevat del jardí est

Nau turística al port

Tot navegant per un dels rius de la ciutat

Parada de venda de bastonets

Vista de la nova torre de comunicacions

Encenent barretes d’encens en un temple budista

Gent a l’entrada del temple

Cartells a l’entrada d’un restaurant de peix

Activitat al mercat del peix

Passejant per un dels nombrosos parcs de la ciutat

JORDI MARTÍ

Tota la vida, com aquell que diu, Martí havia estat el responsable de la política sindical del partit independentista per excel·lència. Aquesta semblava ser una de les tasques més frustrants i desagraïdes que li podia caure a un militant. En vint-i-cinc anys s’havien produït pel cap baix vuit o deu intents de construir el sindicat nacional i de classe dels Països Catalans. Tots ells acabarien com el rosari de l’aurora.

Plantejat com una alternativa estructural i nacional al sindicalisme reformista i espanyolista, les temptatives de construcció del sindicat català no van reeixir pel desinterès de bona part del moviment independentista en general -i de la pròpia militància- envers aquest front de lluita, per la poca implantació en els nuclis obrers industrials i per les discrepàncies entre els col·lectius de treballadors que havien de ser la base de l’organització, la majoria d’ells d’àmbit geogràfic o sectorial restringit, o amb escassa consciència de classe.

Tots aquests factors junts feien què persones com en Jordi Martí haguessin de batallar sense treva no només contra condicionants externs pràcticament insalvables sinó també contra la indiferència dels companys i les travetes de grups teòricament afins. Així, es donava la paradoxa que mentre amb aquests grups li calia mantenir debats interminables que no conduïen a res, quan plantejava el tema a les reunions del partit la qüestió s’enllestia en pocs minuts per passar a tractar altres temes més “interessants”, com ara la situació dels presos o la lluita per la llengua.

En Jordi, malgrat tot, encara resisteix. Fa angoixa enumerar el cúmul de desgràcies que li va comportat aquesta obstinació seva, d’altra banda admirable. Martí és la classe d’heroi anònim, o d’antiheroi que, si hi hagués justícia al món hauria rebut els màxims reconeixements. Va deixar una feina segura per tal de ser l’alliberat de l’embrió de sindicat, en un moment que aquest semblava agafar força. Això li va comportar una sensible disminució d’ingressos i una precarietat laboral que encara arrossega. Va tenir greus problemes familiars, amb una companya molt soferta però amb uns fills que li van perdre molt aviat el respecte, que anaven a la seva i que ni tan sols sap on paren. Arran d’aquests fets, va patir una depressió que el mantingué de baixa i amb tractament psiquiàtric durant una temporada.

Després de la darrera escissió que afectà el partit, va voler desvincular el projecte sindical de les oscil·lacions polítiques, de manera que va proposar separar totalment el sindicat, per la qual cosa també es donà de baixa com a militant. Després de tants anys, encara persisteix en l’intent, tot i que no ha aconseguit superar el nombre d’afiliats que hi havia aleshores. Edita regularment un butlletí informatiu.

Va presentar-se, fa pocs anys, a les proves de majors de vint-i-cinc anys per tal de fer la carrera de Dret. Però no se’n sortí i ho deixà córrer.