SALVADOR BALCELLS

El bloc del Doctor Livingston

Una bona notícia!

Amb la novel·la negra ‘Quan la mort truca a la porta’ he guanyat el premi Vilassar de Noir, en la seva segona convocatòria. Moltes gràcies al jurat per haver triat la meva entre les 21 novel·les presentades. Gràcies al festival Vilassar de Noir i a l’ajuntament de Vilassar per la convocatòria del certamen. I gràcies a l‘editorial Llibres del Delicte per la propera publicació del llibre.
‘Quan la mort truca a la porta’, ambientada a Reus l’any 1879, comença amb un sanguinari crim múltiple. A més de negra, la novel·la es podria considerar també històrica si no fos que els fets que s’hi narren, fins i tot els protagonitzats per personatges reals, no són pas històrics sinó producte de la meva imaginació.
Però no és ficció que a la ciutat de Reus va néixer, a mitjans del segle XIX, el primer detectiu privat català, Daniel Freixa i Martí. En aquest personatge m’he inspirat per crear i desenvolupar el meu detectiu protagonista, Pere Rosich, que ja apareixia, deu anys més jove, en una novel·la anterior titulada ‘Els crims del convent’ (Ed. Gregal)
Com a moltes novel·les negres no és només el text, sinó el context el que defineix l’acció. I després de fer la recerca que tenia al meu abast, vaig descobrir un Reus que es pot considerar paradigma de les ciutats i viles d’un segle XIX marcat per les revoltes obreres a causa de les pèssimes condicions de treball, la misèria, el tràfic de nens, l’opressió de les dones, les epidèmies i altres xacres socials que llastraven la societat.
Però si això són les ombres, també l’acció de la novel·la s’endinsa en les llums, com els corrents higienistes, els moviments feministes… I també en les penombres, com les societats secretes o les espiritistes.
Espero que, quan el llibre es publiqui d’aquí a uns mesos, gaudiu tant llegint-lo com jo vaig gaudir escrivint-lo.

Reus al segle XIX
Daniel Freixa i Martí
Publicat dins de General | Deixa un comentari

La sèrie policíaca del sotsinspector Espinosa

Amb la recent aparició de la novel·la ‘Si saps caure, t’alçaràs’ s’ha completat la sèrie protagonitzada pel sotsinspector dels Mossos d’Esquadra Emili Espinosa, publicada per l’editorial Meteora. Espinosa, d’orígen valencià i procedent de la Guàrdia Civil, està casat amb una tortosina i té dues filles independentistes.
La sèrie va començar l’any 2007 amb ‘La taca negra’, una intriga criminal al voltant del món de la prostitució de dones de l’Europa oriental a la Costa Daurada, controlades per màfies russes.El 2010 va aparèixer ‘El vi fa sang’, on una mort sospitosa vinculada al món de l’enologia destapa tot un seguit de seqüeles relacionades amb homosexualitats amagades i tràfic de drogues. La següent va ser ‘Dur de pair’ el 2012. Aquí, un crim a la cúpula empresarial tarragonina destapa un cas de pederàstia alhora que la vida personal d’Espinosa pateix un fort sotrac. Les filles, sempre rebels i contestatàries, sobretot la petita, han marxat de casa i ell no s’entèn amb la dona.

Va seguir, el 2014, ‘Tempesta al Bàltic’. Per refer la seva relació, el matrimoni Espinosa va de creuer. Però durant l’escala a Sant Petersburg una passatgera resulta morta i la investigació posterior, encapçalada per la policia russa, es va complicant…

‘Procés enverinat’, el 2016, comença amb dos morts: un independentista tirotejat en una paradeta i un polític unionista enverinat en un restaurant. Espinosa, que no vol saber res de política, es veu obligat a investigar aquests crims i en surt escaldat. Una brutal pallissa el deixa a les portes de la mort.

A ‘Si saps caure, t’alçaràs’ (2020), Emili Espinosa, després de la pallissa que va rebre, ara té una destinació més tranquil·la a la comissaria de Montblanc, tot esperant la jubilació. Ha d’investigar la mort d’una excursionista a la Serra de Prades però amb vinculacions a Barcelona i a un cas que ha deixat estupefacta i dividida la comunitat mèdica. La seva col·laboradora més directa i fidel durant l’època tarragonina, la sergent Pilar Surroca, està destinada ara a la comissaria de les Corts. Li passa el relleu de la investigació, ella en recull el testimoni i esdevé la nova protagonista. Alhora que la investigació se li complica enormement, pateix a casa seva, al Poble Sec, una de les lacres de la Barcelona actual.
Aquí Pilar Surroca creixerà com a policia, tot i que en pagarà un preu molt alt.

 

 

 

ELS CRIMS DEL CONVENT

Els crims del convent
Es tracta, com el seu títol permet endevinar, d’un altre exemple de novel·la criminal, però en context històric. El convent del títol és el de santa Anna d’Alcover. L’època, finals de 1869, un moment àlgid de conflictivitat política. Els dos crims a què al·ludeix el títol fan pensar, els investigadors, en un assassí en sèrie. Però la trama és més complexa. L’autor coneix bé el període històric, l’explica bé i el fa entenedor i, el que és més important, la ficció queda molt ben enganxada en la Història (amb majúscula). De fet, una de les coses més encertades de la novel·la és l’aparició de personatges o fets, de vegades esmentats tangencialment, de vegades amb més protagonisme, que donen veracitat al relat. Així, trobem, per exemple un periodista del Diario de Reus anomenat Francisco Gras (pàg. 58, segurament, Francesc Gras i Elias, que llavors devia tenir 19 anys), el secretari del Govern Civil, Raimundo de los Reyes (pàg. 109, personatge real que faria fortuna literària en un conte de Narcís Oller i una novel·la de Pérez Galdós), converteix el protagonista Pere Rosich en familiar llunyà dels futurs escriptors Cosme i Plàcid Vidal (pàg. 150), però sobretot destaca el protagonisme que dóna a Josep Gassol, governador civil de Tarragona, de qui s’ho inventa quasi tot, però el fa creïble, i el seu oponent Francesc Subirà, exalcalde de Reus (pàgs. 199-206).
Joan Cavallé
Un any de narrativa al Camp de Tarragona

Congost de Fraguerau-Pantà de Margalef – Colla d’Amics GR

La sortida d’aquest diumenge, va transcorrer per uns paisatges preciosos del vessant nord de la serra del Montsant, amb inici a l’ermita de Sant Antoni, d’Ulldemolins. Però es va veure alterada per la desafortunada caiguda de la companya Rosa R., la qual va suportar, amb el canell trencat i una enteresa admirable, les hores de camí costarut fins el final de l’excursió, on la esperava una ambulància.

Una ruta molt ben senyalitzada
Alguns participants avançats. La ruta no tenia pèrdua i ens podíem separar. Foto gentilesa d’en Carles S.
El riu Montsant, que baixa de Prades, cap al principi de l’excursió
Un pont penjant creua el riu on comença el camí cap a l’ermita de Sant Bartomeu de Fraguerau
Prop de Sant Bartomeu, una enorme balma que havia servit d’habitatge rudimentari
Interior de la balma
Paisatge des de l’ermita
Ermita de Sant Bartomeu
Caminant cap a l’aiguabarreig, on dinaríem. Ja hi ha hagut l’accident però s’ha decidit seguir endavant
Per tot arreu, rocams espectaculars, com aquest en forma de proa
La gana comença a apretar, tot son pujades i baixades i l’aiguabarreig encara no arriba
Ja falta poc…
Finalment hem arribat al punt on dinarem
Dsprés de dinar, continuen les pujades i baixades. La Rosa R., amb el braç immobilitzat, ho té més difícil. Però poden més les ganes d’arribar al final de l’excursió
La ruta és curulla de racons bonics com aquest, però ja no ens hi fixem tant com abans de l’accident
A la dreta, l’apicultor del mas de Soleràs. Gràcies a les seves gestions, al final de la ruta esperava una ambulància per portar la Rosa a l’hospital
Comencem a bordejar l’embassament de Margalef. Pensàven que arribàvem al final però encara quedava molt de camí
El sol és cada cop és més baix i la presa encara no arriba. Davant, separats per l’aigua, el parquing on tenim els cotxes
Finalment hem arribat i poden atendre l’accidentada en condicions. Son més de les 7 de la tarda. El Toni C. i la Rosa V. l’acompanyaran fins a l’hospital de Reus i després fins a casa seva, a Badalona

 

CARENANT PEL MONTSEC D’ARES – COLLA D’AMICS GR

Amb un mes de retard, aquí teniu un reportatge fotogràfic de la sortida del grup de corresponent a març.

Va ser un dia fred i assolellat
Sant Alís és la muntanya més alta del Montsec, des d’on es practica parapent en direcció a La Noguera
En Víctor, el conductor de l’excursió, mirant l’ampli panorama
Va ser una ruta d’anada i tornada, quasi sempre pels cims
Un merescut descans
Zona de radiacions. Convé no entretenir-s’hi gaire
Al fons, el poble d’Àger
Immortalitzant les vistes imponents
A l’hora de dinar
De tornada cap al punt d’origen
Una curiositat geològica
Un conjur? Agafant la força tel·lúrica de la terra? Qui sap…
La colla, al final de l’excursió. Al fons, el Pirineu amb molt poca neu

 

Critica de la novel·la ‘Els crims del convent’

És encoratjador llegir crítiques com la que de la meva novel·la ELS CRIMS DEL CONVENT ha fet avui Joan A. Domènech en el seu bloc ANAR LLEGINT… Coses així et donen ànims per seguir escrivint.

“Com sempre, darrere de cada llibre hi ha una petita història (o gran). Aquest cop he aconseguit que l’amic Eduard Boada em deixés el seu exemplar Els crims del convent de Salvador Balcells i així poder assolir la xifra de 13 Assassins del Camp. Estic a dos autors de completar l’elenc literari del recull de novel·la negra de la Margarida Aritzeta…
Pel que fa a aquest llibre, les sensacions han estat realment positives. El millor de tot trobo que és el marc espai-temporal: la vila d’Alcover durant els dies de Nadal i Cap d’Any de 1869-70. Només per això cal posar-se d’immediat el xip de la novel·la històrica, de manera que necessites entendre on ets i què passava per casa nostra en aquells temps.
Per altra banda, un parell de crims. Ep, ara cal sumar els ingredients de la novel·la negra que facin la història atractiva… Per tant, un exercici complicat que el bo d’en Salvador Balcells executa amb molta destresa. De fet he estat buscant imatges de Tarragona, Reus i Alcover d’aquella època per tal de sumar realitat a la meva humil imaginació.
L’aparició d’un cadàver revoluciona els ciutadans d’Alcover. Sense suport policial, ni recursos, l’alcalde encomana la investigació del cas al sereno i a l’agutzil del poble. Poc es pensava el major de la vila que sota l’aparent innocència de l’agutzil es troba un noi carregat de dots i capacitats intel·lectuals. L’entrellat es va descobrint i tot sembla apuntar que certes forces benestants del poble estan implicades en l’escabrós afer. Es posa de manifest un cop més les corrupteles de la classe dirigent i el peculiar paper que l’església ha anat realitzant durant els segles.
L’autor ha confeccionat una novel·la absolutament fantàstica i necessària pels qui ens agrada la novel·la històrica, detectivesca i …local! Tot sumat ens regala una magnífica novel·la molt recomanable i que m’ha donat a conèixer en Salvador Balcells. Molt content, de nou!”

LA JUNCOSA DEL MONTMELL – COLLA D’AMICS GR

La sortida d’aquest mes de la Colla ens a portat a un indret que malgrat ser molt freqüentat pels excursionistes sembla deixat de la mà de Déu. Ni un rètol informatiu ni un senyal indicador en els nombrosos camins, senders i corriols que pugen i baixen per les muntanyes que envolten La Juncosa. Ni pels camins ni al mateix poble.

L’objectiu de la caminada era de pujar fins el cim del Puig de la Cova per tal de poder contemplar el magnífic panorama que s’hi divisa. Llàstima que l’horitzó més llunyà estava enterbolit per la boirina, però tot i així les vistes eren magnífiques. Una part de la Colla ha pujat per la via directa de la barrancada que passa per la cova que dona nom al puig. Els altres ho han fet per un camí més llarg i també força costerut. De baixada, hem anat carenant en direcció NE fins l’indret on hem dinat i, alguns, fet la migdiada. Després, un curt trajecte fins els cotxes que havíem deixat al Coll d’Arca, que ens han portat de tornada a La Juncosa.

Com que en aquest poble no hi ha cap establiment obert, hem esmorzat i fet el refrigeri final al bar La Societat, de La Bisbal del Penedès. a pocs quilòmetres de La Juncosa.

Gràcies al nou WhatsApp de la Colla, m’he permès manllevar algunes fotografies d’altres autors per completar el reportatge.

Preparant la caminada a l’estacionament de La Juncosa del Montmell
Pujant per camins pedregosos envoltats de matollar, en un dia de sol esplèndid
A la Cova, els que han optat pel sender embarrancat
Veient el camí que queda fins el cim
Aquesta foto i les dues següents, a dalt del Puig de la Cova

Prenent el sol després de dinar. Al fons, el Puig
De baixada cap al Coll d’Arca
Record final a la plaça més castellera de La Bisbal del Penedès

FEBRER A TENERIFE

A Tenerife, l’illa més gran de les Canàries, un visitant ocasional pot tenir la impressió que quasi tot gira al voltant del Teide, el volcà adormit situat al seu centre geogràfic. Les cues de gent que hi arriba en cotxes de lloguer per pujar al funicular que els durà prop del cim, les dotzenes d’autocars que hi van plens de turistes cada dia, les espècies botàniques úniques, enmig de paisatges lunars… També hi ha nombrosos jaciments arqueològics guanches, sense senyalitzar per evitar expolis. Els guanches eren els oriünds de les Canàries, fins quedar anorreats per l’ocupació espanyola de finals del segle XV.
Però tot això només és una petita part de la realitat: L’actual puixança social i econòmica d’aquesta illa es deu sobre tot al conreu dels plataners i al turisme europeu que cada cop hi fa estades més llargues, fins que molts, jubilats o no, s’hi queden a viure i fins i tot hi creen els seus negocis.
Tot gràcies a una climatologia benigna. Malgrat la proximitat del desert del Sàhara, la part oest de l’illa es veu afavorida pels vents alisis humits procedents de l’Atlàntic, que conformen un paisatge verd que pot semblar pirinenc o centre-europeu. La part est, seca i desèrtica, ha experimentat un gran creixement del turisme de sol i platja que ha fet sortir de la misèria els seus petits pobles de pescadors, alguns d’ells, avui, autèntiques conurbacions. Allí la temporada turística dura pràcticament tot l’any.
Un darrer comentari sobre aviació. A principis dels anys vuitanta hi va haver a l’aeroport de Los Rodeos, al nord de l’illa, un dels accidents més greus de la història, amb centenars de morts. Trobareu la informació aquí: https://ca.wikipedia.org/wiki/Accident_aeri_de_Tenerife
Després d’això l’aeroport va canviar de nom. Ara es diu Tenerife Norte (o també La Laguna, per la ciutat propera d’aquest nom). Es destina només a vols estatals. Al sud de l’illa n’han fet un altre per als vols internacionals.

Un drago, arbre autocton de l’illa
Antiga casa senyorial de La Orotava, avui museu
Grans extensions de conrreu de plataners, a les zones humides de l’oest
El Teide a primers de febrer, sense gota de neu. El color blanc és mineral procedent d’una erupció
Paisatge lunar al volant del volcà
Capes de lava de diferents colors, d’erupcions successives fa centenars de milers d’anys
El Teide vist a la distància des de la veïna illa de La Gomera
Plantes que floreixen en terrents volcànics i pins canaris arrapats a les roques de lava solidificada

Serralada d’Anaga, al nord-oest de l’illa
El Teide des del nord de Tenerife
Records a la vora del mar. A la ciutat de Puerto de la Cruz
Posta de sol en una platja de sorra negra
Monument als pescadors davant d’un mercat, a Santa Cruz, la capital de Tenerife
Al fons del passeig, l’Auditori de Santa Cruz, obra de Santiago Calatrava
Un altre drago, a la ciutat turística de Puerto de la Cruz

 

Torrelles de Foix – Colla d’amics GR

Amb núvols però sense pluja (només quatre gotes) va transcorrer l’excursió d’aquest diumenge, amb una trentena de participants. Vam sortir de Torrelles per la zona dels abeuradors cap a la serra de Rastrells, sempre pujant, fins arribar el cim del Clapí Vell. Des d’allí vam seguir una ruta circular que ens va portar fins el turó de Revell, el coll de la Creu de Sapera i el turó de Peralta, per continuar en forta baixada fins el riu Foix, on vam trobar-nos amb la sorpresa que era difícil de creuar sense descalçar-nos, cosa que va haver de fer la majoria de membres de la Colla. Només uns pocs agosarats van passar per sobre d’unes pedres relliscoses i inestables. Abans de tornar al poble vàrem poder gaudir de l’indret més bonic de l’excursió, el salt i la font de les Dous. La jornada es va completar amb un dinar a La Fassina. Bones festes!

Tot pujant per la solana però sense sol
Una cabana de pedra seca a la vora del camí
Al fons, la muntanya de Montserrat
Al cim del Clapí Vell
La creu, prop del cim
Un recés al camí, tot esperant que arribi tothom
De nou en marxa
Bones senyalitzacions
Sóm al Penedès i no podia faltar la vinya
Creuant el riu com podem
El salt dels Dous (foto: Ricard Josa)
La font dels Dous, un indret magnífic amb desenes de dolls tots rajant
Seguint el riu Foix en direcció al poble
Després del dinar, fotografia de comiat

 

VALL D’OLZINELLES – COLLA D’AMICS GR

Poques vegades com ahir la Colla ha fet una sortida amb la certesa que serà passada per aigua. I tot i així erem una vintena llarga de caminaires. Mentre esmorzavem a Sant Celoni va començar la pluja, però poc després va tenir la gentilesa de respectar la primera meitat de l’excursió, que transcorria enmig d’uns meravellosos paisatges de tardor.
Poc abans d’arribar a Sant Esteve d’Olzinelles va tornar l’aigua i ja ens va acompanyar fins quasi el final del recorregut circular, amb sortida i arribada a la masia de Can Draper.
Amb un ambient tant humit havien de proliferar els bolets. I efectivament n’hi havia a dojo. Com també van proliferar les remullades accidentals a l’hora de travessar rieres. En resum, una ruta ben entretinguda per camins formosos, que ens va deixar ganes de tornar-hi amb millor temps.

Algunes de les fotografies són cedides per Marta Goula, organitzadora de l’excursió.

Esmorzant mentre esperem la resta de caminaires
Entrada d’un pou de glaç
Lateral del pou de glaç
Quan menys ho esperàvem vam trobar un tió
Avançant en direcció a Olzinelles amb les capelines preparades per si plou
Una veritable catifa de fulles
Un apagallums sorgint de la catifa
Fins i tot rovellons!
De moment el temps encara aguanta…
Església de Sant Esteve d’Olzinelles. Cada cop plou més fort
Creuant una riera amb dificultats
Colors de tardor mentre l’aigua s’escola pel camí
Una darrera imatge de bolets

40 anys de la Marxa del Llobregat

Per aquests mateixos dies de fa 40 anys tenia lloc la Marxa del Llobregat, una mobilització ecologista i popular a tot el llarg de la conca del Llobregat, que reclamava que el riu deixés de ser una claveguera a cel obert.

El diari Regió7 d’avui 2 de setembre en publica un extens reportatge al seu dominical La Revista. És obra de l’excel·lent periodista Salvador Redó, que aleshores era molt jove i també va participar a la Marxa.

Aquí ho teniu en PDF:

Portada   Pàgina 1   Pàgina 2   Pàgina 3   Pàgina 4   Entrevista a S.Balcells

Sant Jaume de Frontanyà – Colla d’Amic GR

La darrera excursió de la temporada 2017/2018 ha portat la Colla fins aquesta bonica població del Berguedà. Sortint de Sant Jaume de Frontanyà hem recorregut una part de la ruta circular del Gorgs, per acabar la caminada al càmping Saiol. Uns dotze quilòmetres que han donat per a moltes coses. Des de petites pèrdues fins a remullades de peus inesperades i banys reparadors, tot envoltat d’un ambient de converses animades i bon humor. Ara arriba la pausa estiuenca i al setembre tocarà preparar la propera temporada.

La magnífica església de Sant Jaume de Frontanyà
En una pausa de la caminada, estudiant la ruta al Wikiloc?
Les indicacions tradicionals
Al fons, les masies El Prat
Un dels gorgs de la ruta
Preparant pedres per creuar el torrent de Tubau
Hi ha qui només s’ha mullat els peus, però els més agosarats s’han llançat a l’aigua freda d’aquest gorg de sota

En animada conversa després del bany i el dinar
La Carme, fent d’àngel de la guarda, passa bastons als que tenen dificultats per creuar
Cap al final de la ruta hem tingut públic espectant
Un magnífic exemplar d’orquídea a la vora del camí
Per acabar, foto de família amb estelada

Volta al Pedraforca -Colla d’Amics GR

La sortida del mes de maig de la Colla prometia ser un recorregut espectacular al voltant d’una de les muntanyes més boniques i emblemàtiques del nostre país. Amb sortida de Gòsol, teníem previst envoltar el Pedraforca pel vessant nord finalitzant el recorregut a Saldes, després de passar pel refugi Lluís Estasen. Dissortadament, la pluja ho va impedir i només vam poder fer una part del camí previst inicialment.
Sortint de Gòsol vam agafar el GR-107, que s’enfila fins el Collell, el punt més alt de la caminada prevista, després de passar per la Font Terrers, un indret d’aigua fresca i bona. Al Collell va començar la pluja i, amb bon criteri, l’organització havia decidit refer el camí fins a Gòsol, on probablement hauríem arribat ben xops si no hagués estat per les capelines que, en previsió de l’aigua anunciada, molts duiem a les motxilles.
Una excursió inacabada que ens va deixar amb ganes de tornar-hi.

Sortint de Gòsol encara lluïa el sol
Amunt pel GR. Ja s’està tapant
La colla a Font Terrers, tapant completament una de les taules de la zona de pícnic
La colla de nou, aquí amb una incorporació i una absència 
Un dels rètols del camí
Arribats al Collell va començar a ploure
Una vista de part de la ruta que ha quedat pendent. El Pedraforca queda a la dreta de la imatge
No vam arribar a veure’l al llarg de l’excursió, però aquí teniu una magnífica vista del Pedraforca que ens hauríem trobat a l’arribada a Saldes si hagués fet bon temps

EL CADÍ DES DE LLETÓ – COLLA D’AMICS GR

La caminada d’aquest mes de la Colla ha discorregut quasi en la seva totalitat pel camí de Lletó, entre els pobles d’Artedó (conegut també com Ortedó) i Vilanova de Banat. Només ens hem separat del camí per ascendir fins al mirador de rapinyaires del Turó Galliner. Bona part de l’excursió ens ha permès gaudir d’unes vistes magnífiques, especialment de la serralada del Cadí, encara amb una bona quantitat de neu.

Sortida d’Artedó, a 1166 m. d’alçada, Aquí comença el camí de Lletó
Aprofitant les grans panoràmiques per fer la foto de record
Un grupet de caminaires. Al fons de la vall s’endevina La Seu d’Urgell
A punt d’arribar al coll de Lletó. Ja a la vista, l’esplendorós Cadí
El mirador del Turó Galliner, a 1613 m, disposa de cartells indicadors cap als quatre punts cardinals.
No es veuen, però a una bona alçada hem albirat una família de voltors
De retorn al coll de Lletó, hem dinat en aquest prat. La migdiada hauria estat perfecta si no és per la molesta presència de processionàries del pi.
Al coll es pot veure aquest búnquer tastimoni de temps de revoltes armades
Immortalitzant el Cadí de baixada cap a Vilanova de Banat
A la tarda, a Vilanova de Banat, aquesta idiíl·lica imatge
Refrescant-nos després de l’excursió al Parc Olímpic del Segre, a La Seu d’Urgell
Mentre esperem que portin els refrescos…

Cingles de Vallcebre – Colla d’Amics GR

La sortida d’aquest mes ha estat un bonic i variat recorregut circular des del poble de Vallcebre, a l’Alt Berguedà, resseguint una part dels cingles que tanquen l’altiplà, per damunt de la vall del riu Saldes. Es total de l’excursió ha estat d’uns 13 quilòmetres.
Ha estat una caminada interessant i vistosa en un dia que ens ha acompanyat, passant un bon tram del recorregut per damunt de la cinglera, amb vistes espectaculars. La resta del camí ha alternat trams de pista amb altres de corriols. Alguns d’aquests darrers, els més onbrívols, ben coberts de neu dura.
Hem fet el recorregut en sentit contrari a les agulles del rellotge.

El campanar de Vallcebre poc abans de les 10 del matí
Prop del torrent del Forat Negre. Hem trobar molta neu al llarg del camí
La creu del Collell amb els primers pals indicadors de la ruta
Petjades de dies abans ens han permés caminar sobre la neu dura sense perill de relliscades
La bonica ermita de Santa Magdalena
Cercant orientació
Pujant al primer dels graus
Vista des dels graus
Caminant per damunt de graus i cingleres
Al fons, l’embassament de La Baells
Passem a tocar d’una granja de cabres
Cap al nord-est, apareix la imatge de l’inconfusible Pedraforca
La Colla posant per a la foto
Després de baixada cap al torrent de la Foradada, els cingles continuen…
Immortalitzant el moment
Imatge espectacular del torrent de la Foradada, des del pont.
Cap al final de l’excursió amenaçava pluja i, fins i tot, es van insinuar algunes volves de neu. Però no va passar d’aquí.