DOCTOR LIVINGSTON

El bloc de Salvador Balcells

El naufragi de l’esquerra davant la COVID

En aquest article, Toby Green, professor d’història a Kings College London i Tomas Fazi, escriptor i traductor, analitzen des de Londres la situació de l’esquerra davant la crisi de l’Estat de Dret que s’està gestant durant la pandèmia.

<Al llarg de les diferents fases de la pandèmia mundial, trobem una tendència a intentar encaixar o ajustar les estratègies epidemiològiques amb les preferències polítiques de cadascú. Des que Donald Trump i Jair Bolsonaro van expressar els seus dubtes sobre els mèrits i els avantatges de les estratègies de confinament el març del 2020, la majoria dels liberals i de tots aquells que se situen a l’esquerra de l’espectre polític occidental es van afanyar a donar suport a aquestes mesures , com més tard acceptarien la imposició del passaport sanitari. En un context on els països europeus imposen restriccions cada cop més severes per a les persones no vacunades, els partidaris de l’esquerra, generalment en alerta per defensar les minories discriminades, avui es distingeixen pel silenci.

Com a escriptors que sempre ens hem posicionat a l’esquerra, estem realment preocupats pel caire que estan prenent els esdeveniments. De veritat que no es pot formular una crítica progressista contra la quarantena i el confinament d’individus sans, quan les darreres investigacions indiquen que la diferència entre persones vacunades i no vacunades és ínfima en termes de transmissió del virus? La resposta actual de la nostra família política al Covid sembla inscriure’s dins una crisi més vasta i complexa de la política i el pensament de l’esquerra, una crisi que ja dura des d’almenys fa tres dècades. Per aquestes raons, és important identificar l’origen i el procés que avui sacseja el nostre espectre polític.

L’esquerra va acceptar el confinament per raons equivocades

Durant la primera fase de la pandèmia –aquella que concerneix els confinaments–, van ser els partidaris de la dreta cultural i econòmica els que més es van inclinar a assenyalar el dany social, econòmic i psicològic d’aquestes mesures. Probablement, l’escepticisme inicial de Donald Trump cap a les decisions de reclusió social va desencadenar un rebuig total d’aquestes posicions a tots aquells que conformen l’esquerra dominant. Els algorismes de les xarxes socials van fer la resta, incrementant i alimentant encara més aquesta polarització. Ràpidament l’esquerra occidental va assumir l’elecció del confinament com una opció “pro-vida” i “pro-col·lectiu”, com una política que en teoria defensava la salut pública o el dret col·lectiu a la salut. A partir d’aquell moment, qualsevol crítica a les polítiques de tancament massius va ser estigmatitzada com un enfocament “de dretes”, o “neoliberal”, i acusat de prioritzar el “benefici propi” i el business as usual sobre la vida de les persones.

Dècades de polarització ideològica van polititzar instantàniament un problema de salut pública, ofegant qualsevol espai o possibilitat de plantejar quina seria una resposta coherent des de l’esquerra. Aquesta posició de l’esquerra la va distanciar de la classe obrera, ja que els treballadors amb ingressos baixos van ser els més afectats pels impactes socioeconòmics de les contínues polítiques de reclusió social i els més exposats als riscos de la pandèmia, sent la classe més susceptible d’haver de continuar anant a treballar mentre que les classes mitjana i alta descobrien el teletreball i les reunions per Zoom. Aquesta fractura política no ha fet sinó confirmar-se durant les campanyes de vacunació, i més tard amb l’aparició dels passaports sanitaris. La resistència a aquestes mesures s’associa avui amb la dreta, mentre que els membres de l’esquerra tradicional les defensen generalment. Qualsevol oposició a les mateixes és diabolitzada com una barreja confusa d’irracionalisme anticientífic i llibertarisme individualista.

Però, quina ha estat la raó per la qual gairebé tots els partits i sindicats d’esquerra hagin donat suport pràcticament a totes les mesures proposades pels governs en la gestió del Covid? Com s’ha pogut imposar una visió tan simplista de la relació entre la salut i l’economia, una visió que caricaturitza dècades d’investigacions en ciències socials i que confirmen de manera aclaparadora com la riquesa i la salut estan vinculades? Per què l’esquerra ha ignorat l’augment massiu de la desigualtat, l’atac als més desafavoritsals països pobres, a les dones i als nens o el tracte cruel a la gent gran i l’enorme augment de la riquesa dels individus i empreses més riques com a resultat d’aquestes polítiques sanitàries? ¿Com en el que respecta al desenvolupament i desplegament de la vacunació, l’esquerra ha acabat fins i tot per ridiculitzar la idea mateixa de que podria haver-hi altres motivacions que no fossin exclusivament las del « be públic» quan BioNTech, Moderna y Pfizer estan guanyant actualment entre els tres més de 1.000 dòlars per segon amb les vacunes?, com és possible que l’esquerra, sovint enfrontada a la repressió estatal, sembli ara aliena a les preocupants implicacions ètiques i polítiques dels passaports sanitaris?

Si la Guerra Freda va coincidir amb l’era de la descolonització i el sorgiment d’una política global antiracista, el final de la Guerra Freda s’ha caracteritzat pel començament d’una crisi existencial per als partits polítics d’esquerra. La magnitud de l’hegemonia econòmica neoliberal, la globalització i el transnacionalisme empresarial ha acabat soscavant la visió històrica de l’Estat com a organitzador de la redistribució. A més, com va escriure el teòric brasiler Roberto Mangabeira Unger, l’esquerra sempre ha prosperat en temps de gran crisi (la revolució russa es va beneficiar de la Primera Guerra Mundial i del reformisme social que va precedir la Segona Guerra Mundial). Aquesta història pot explicar en part el posicionament de l’esquerra avui: amplificar la crisi i perllongar-la amb restriccions sense fi potser és vist per alguns com la manera de reconstruir una política d’esquerres després d’anys de crisi existencial.

L’esquerra no ha entès el paper de l’Estat a la governança neoliberal

L’error de diagnòstic de l’esquerra sobre la naturalesa del neoliberalisme també pot haver afectat la resposta a aquesta crisi. La majoria dels militants d’esquerra creuen que el neoliberalisme va implicar una retirada o buidament de l’Estat a favor del mercat. A partir d’aquí, ha sorgit la interpretació que l’activisme governamental al llarg de la pandèmia podria significar aquest «retorn de l’estat» tan desitjat, i potencialment ser capaç, segons aquests, d’aturar la pulsió suposadament antiestatal del projecte neoliberal. El problema amb aquest argument, fins i tot acceptant la seva lògica qüestionable, és que el neoliberalisme no ha estat gens el causant de l’afebliment de l’Estat. Sinó més aviat al contrari, ja que la mida de l’estat com a percentatge de PIB no ha deixat d’augmentar durant tota l’era neoliberal.

Això ja no hauria de ser una sorpresa. El neoliberalisme es basa en una àmplia intervenció estatal tant com en el «keynesianisme», la diferència entre tots dos és que l’Estat neoliberal intervindrà gairebé exclusivament per servir els interessos del gran capital, per vigilar les classes treballadores, i rescatar a les grans empreses i bancs en fallida, etc. De fet, en molts sentits, ara el capital depèn més de l’Estat que mai. Com assenyalen Shimshon Bichler i Jonathan Nitzan: “A mesura que el capitalisme es desenvolupa, els interessos comuns entre els governs i les grans empreses aniran cada cop més de la mà (…) El poder capitalista i les coalicions del capital que el governen no necessiten avui governs petits. Efectivament, en molts sentits necessiten governs més forts”. Avui dia, el neoliberalisme s’assembla més a una forma de capitalisme d’estat monopolístic, o «corporatocràcia», que al capitalisme de lliure mercat dels Estats petits que sovint afirma que és. Això explica en part per què ha produït aparells estatals cada cop més poderosos, intervencionistes i fins i tot autoritaris.

En aquest sentit, avergonyeix la ingenuïtat de l’esquerra, que celebra el suposat «retorn de l’Estat» inexistent. I el pitjor és que ja va cometre aquest error abans. Per exemple, després de la crisi financera del 2008, molts a l’esquerra van elogiar els grans dèficits públics com un «retorn a Keynes» quan, en realitat, aquestes mesures tenien poc a veure amb Keynes, i la seva recomanació de recórrer a la despesa pública per aconseguir la plena ocupació, i del que e tractava en realitat era de donar suport als culpables de la crisi i els grans bancs. A més, aquestes mesures van ser el desencadenant d’un atac sense precedents als sistemes de protecció social i els drets dels treballadors a tot Europa.

I avui està passant el mateix, ja que els contractes públics per als tests Covid, les màscares, les vacunes, i ara, les tecnologies per a l’aplicació del passaport sanitari, s’atorguen a corporacions transnacionals (sovint en el marc d’acords tèrbols que respiren amiguisme i conflictes d’interessos). Mentrestant, els ciutadans veuen la seva existència i els seus mitjans de vida trastornats per la nova normalitat. El fet que l’esquerra sembli completament aliena a aquest fenomen és particularment desconcertant. Al cap i a la fi, la idea que els governs tendeixen a explotar les crisis per reforçar l’agenda neoliberal és un element essencial de la literatura recent de l’esquerra. Pierre Dardot i Christian Laval, per exemple, han argumentat que sota el neoliberalisme la crisi ha esdevingut un “mètode de govern”. Més famós encara, el llibre The Shock Strategy (2007)Naomi Klein explora la idea d’un “capitalisme del desastre”. La seva tesi central seria que en temps de por i desorientació pública resultaria més fàcil reorganitzar les societats: canvis espectaculars en l’ordre econòmic existent, que normalment serien políticament impossibles, s’imposen ràpidament un darrere l’altre perquè el cos social no tingui temps de comprendre el que està passant.

Una dinàmica semblant està en marxa en aquests moments. Prenguem, per exemple, les mesures de vigilància high-tech, les targetes d’identificació digitals, la repressió de les protestes públiques i la proliferació ràpida de lleis introduïdes pels governs per combatre l’epidèmia de coronavirus. Si ens refiem a la història recent, els governs trobaran sens dubte la manera de fer que moltes d’aquestes regles d’emergència siguin permanents, com ho han fet amb gran part de la legislació antiterrorista posterior a l’11 de setembre. Com va assenyalar Edward Snowden: “Quan veiem que es prenen mesures d’emergència i especialment avui dia tenen tendència a romandre. L’emergència no fa més que estendre’s”. Confirmant també les idees de l’estat d’emergència presentades pel filòsof italià Giorgio Agamben, que ha estat vilipendiat pel corrent principal de l’esquerra per la seva postura anticonfinament.

En darrera instància, qualsevol forma d’acció governamental s’ha de jutjar per allò que realment representa. Donem suport a la intervenció del govern si serveix per promoure els drets dels treballadors i les minories, per crear plena ocupació, proporcionar serveis públics essencials, contenir el poder empresarial, corregir les disfuncionalitats dels mercats, prendre el control de les indústries crucials per a l’interès públic. Però en els darrers 20 mesos, hem assistit exactament al contrari: un enfortiment sense precedents dels gegants transnacionals i les seves oligarques a costa dels treballadors i les empreses locals. Un informe publicat el mes passat basat en les dades de Forbes va mostrar que només els multimilionaris nord-americans van veure augmentar la seva fortuna en 2 bilions de dòlars durant la pandèmia.

Una altra fantasia de l’esquerra que ha estat desmentida per la realitat és la idea que la pandèmia generaria un nou esperit col·lectiu capaç de superar dècades d’individualisme neoliberal. El fet és que la pandèmia ha fracturat encara més les nostres societats: entre els vacunats i els no vacunats, entre els que es poden beneficiar del treball intel·ligent i els que no.
Sense oblidar que un poble format per individus traumatitzats, arrencats dels seus éssers estimats, induïts a témer-se els uns als altres com a potencials vectors de malalties, terroritzats pel contacte físic, no és un bon brou de cultiu per a la solidaritat col·lectiva.

Encara que potser la resposta de l’esquerra es pugui entendre millor en termes individuals que en termes col·lectius. La teoria psicoanalítica clàssica ha establert un enllaç clar entre el plaer i l’autoritat: l’experiència d’un gran plaer (que satisfà el principi de plaer) sovint sol precedir un desig d’autoritat i control renovats, manifestat per l’ego o el principi de realitat. De fet, això pot produir una forma de plaer subvertida. Les darreres dues dècades de globalització han vist una enorme expansió del « plaer de l’experiència » compartit per la classe liberal global cada cop més transnacional, molts dels quals, curiosament en termes històrics, s’han identificat a si mateixos com a esquerrans ( i de fet han usurpat cada cop més aquesta posició al terreny natural de les idees tradicionals de la classe treballadora).  Des del punt de vista de la psicoanàlisi, el suport d’aquesta classe a les «mesures del Covid» es pot explicar amb força facilitat en aquests termes: com l’aparició desitjada d’un cercle de mesures restrictives i autoritàries que es poden imposar per restringir el plaer, dins d’un marc estricte de moralitat, que intervé allà on abans no n’hi havia.

L’esquerra com a garant d’una fe ingènua a la ciència

Un altre factor darrere del tancament de l’esquerra a les mesures contra el Covid és la seva fe cega a la «ciència». Això té les seves arrels a la fe tradicional de l’esquerra en el racionalisme. No obstant això, una cosa és creure en les innegables virtuts del mètode científic i una altra completament diferent és ignorar totalment com els que són al poder utilitzen la «ciència» per fer avançar la seva agenda. Poder recórrer a «dades científiques sòlides» per justificar les decisions polítiques és una eina increïblement poderosa en mans dels governs. De fet, en això consisteix la mateixa essència de la tecnocràcia. És a dir, el que això significa és la selecció acurada de les «dades científiques» que permetran avançar el programa governamental, marginant agressivament qualsevol altra opinió, independentment del seu valor científic.

I això és el que ha passat durant anys en el camp de l’economia. De veritat és tan difícil de comprendre que una presa de control per les empreses s’estigui produint avui dia al terreny de la ciència mèdica? En tot cas no per a John Ioannidis, professor de medicina i epidemiologia a la Universitat de Stanford. Ioannidis va ser portada dels diaris a principis de 2021 quan ell amb alguns dels seus col·legues van publicar un article en què afirmaven que no hi havia diferències en termes epidemiològics entre els països que havien implementat un sistema de tancament de la seva població (tipus confinament) i els que no ho havien fet. La reacció violenta contra aquest article, i contra Ioannidis en particular, ha estat ferotge, especialment entre els seus col·legues científics.

Això explica la seva recent i mordaç denúncia de la seva pròpia professió. En un article titulat «Com la pandèmia està canviant les normes de la ciència» , Ioannidis assenyala que la majoria de la gent, especialment d’esquerres, sembla pensar que la ciència funciona segons els «estàndards mertonians de cooperació científica, universalisme, altruisme i escepticisme organitzat». Però, per desgràcia, no és així com treballa realment la comunitat científica, explica Ioannidis. Amb la pandèmia, els conflictes d’interessos empresarials s’han disparat, però parlar-ne s’ha convertit en un tabú. I continua: “Els consultors que han guanyat milions de dòlars assessorant empreses i governs han obtingut posicions prestigioses, poder i reconeixement públic, mentre que els científics que han treballat benèvolament i es van atrevir a qüestionar les narratives dominants van ser acusats de xerraires. Qualsevol posició escèptica es va considerar una amenaça per a la salut pública. El que hem viscut és un xoc entre dues escoles de pensament, la salut pública autoritària d’una banda, contra la ciència de l’altra. I la ciència ha perdut”.

L’esquerra està perduda i fins i tot podria desaparèixer

El menyspreu i la burla de l’esquerra cap a les preocupacions legítimes de la gent (sobre tancaments, vacunes o passaports sanitaris) és vergonyosa. Aquestes inquietuds no només tenen una base en les dificultats reals, sinó que també provenen d’una desconfiança legítima envers els governs i les institucions que sens dubte han estat monopolitzats per interessos empresarials.  Qualsevol com nosaltres que doni suport a un estat veritablement progressista i intervencionista ha de respondre a aquestes preocupacions i no descartar-les.

Però allà on la resposta de l’esquerra ha resultat més deficient és a l’escenari mundial, pel que fa a la relació clara entre les restriccions de les llibertats i l’aprofundiment de la pobresa al Sud. ¿De veritat no ha de dir res, l’esquerra, sobre l’enorme augment del matrimoni infantil, el col·lapse de l’escolarització i la destrucció de l’ocupació formal a Nigèria, on l’agència nacional d’estadística afirma que al voltant del 20% de les persones que van perdre les seves feines va ser per causa dels confinaments? I què passa amb el fet que el país amb els números més alts de mortalitat per Covid i amb la major taxa de mortalitat el 2020 sigui el Perú, que ha experimentat una de les tancades més estrictes del món? Sobre tot això, l’esquerra no diu una paraula. Aquesta posició només és entenedora en relació amb la preeminència de la política nacionalista a l’escenari mundial: el fracàs electoral d’internacionalistes d’esquerra com Jeremy Corbyn significa que els problemes globals més generals han tingut poc pes quan es tracta de donar una resposta més complexa de l’esquerra occidental a la crisi del Covid-19.

En canvi, hem de reconèixer que hi ha hagut alguns moviments d’esquerra, radicals i socialistes, que s’han pronunciat en contra de la gestió actual de la pandèmia. Entre ells hi ha Black Lives Matter als Estats Units, Left Lockdown Skeptics al Regne Unit, l’esquerra urbana xilena, Wu Ming a Itàlia i, sobretot, l’aliança de socialdemòcrates i verds que governen actualment Suècia. Però sobretot s’ha ignorat tot l’espectre d’aquesta opinió d’esquerres dissident del corrent dominant, en part pel petit nombre de mitjans d’esquerra, però també per la marginació d’aquesta mateixa esquerra intel·lectualment influent.

Tot això ens porta a un fracàs històric de l’esquerra, que tindrà conseqüències desastroses. Perquè sempre hi ha el risc que tot aquest malestar popular sigui canalitzat una vegada més per l’extrema dreta, destruint qualsevol possibilitat per a l’esquerra de guanyar aquests votants que necessita per enderrocar l’hegemonia de la dreta. Però mentrestant, l’esquerra s’aferra a una tecnocràcia d’experts cada cop més assenyalada com a responsable d’un maneig catastròfic de la pandèmia en termes de progressisme social. I a mesura que qualsevol forma viable per a l’elecció d’un govern d’esquerra s’esvaeix en el passat, el debat que ens permetia afrontar les nostres idees i per descomptat la llibertat de no estar sempre d’acord, i que són al cor de qualsevol procés democràtic veritable, s’esvaeixin amb ell.>

LA POR QUE AFEBLEIX EL SISTEMA IMMUNITARI

Al març de 2020, per garantir que la gent complia el confinament, molts governs van decidir recórrer a la por. Es tractava de fer creure que ens enfrontavem a un virus mortal per a tota la població, no només per als més vulnerables. Aquest missatge justificava el confinament generalitzat, en lloc d’optar per una protecció dirigida als grups de risc, cosa que hauria estat més raonable.

Però aquesta crida a la por desencadenaria un efecte devastador de bola de neu, completament inesperat. A mesura que el discurs va ser ràpidament amplificat pels mitjans de comunicació, i reforçat pel rumor, la por es va anar intensificant en un pànic generalitzat. Mai una campanya ha creat un terror tan atroç i durador. Un cop assentat l’estat de pànic, es va establir una interacció poc saludable entre els governs i el públic. De vegades era l’opinió pública la que s’avançava impulsant un règim més restrictiu. En d’altres, van ser les autoritats les que van alimentar de nou l’espiral de la por en creure que la caldera necessitava una mica més de pressió per aconseguir certs propòsits, com una taxa de vacunació més alta en determinats segments.

Tot i que la por s’havia utilitzat en el passat per descoratjar certs comportaments (fumar, conduir temeràriament, consum de drogues) mai s’havia utilitzat per fer front a una catàstrofe. Ans al contrari, davant de qualsevol desastre, les autoritats sempre difonien missatges tranquil·litzadors, precisament per evitar que el pànic provoqués un desastre més gran que el mateix desastre.

En lloc d’explicar al públic que una pandèmia és un fenomen recurrent, al qual la humanitat s’ha enfrontat en moltes ocasions, els governants van actuar com si la situació fos inèdita, gairebé el preludi de l’Apocalipsi, un problema completament desconegut per al qual s’improvisarien solucions originals. I les mesures eren tan inusuals, tan divergents amb el que s’estipulava, tan radicals, que espantaven. Activitats quotidianes com reunir-se amb familiars o amics, sortir a passejar o portar la cara descoberta, de sobte es van convertir en il·legals, en coses que podien ser perseguides per les autoritats i blasmades per la població atemorida. Els governs van actuar com una màfia organitzada per aconseguir un major control de la població.

Actualment les coses continuen igual. Tot i que la por és una resposta útil perquè protegeix de molts perills, és molt perjudicial quan és intensa, persistent i paralitzant. Pot generar ansietat, fomentar l’abús d’alcohol i drogues, conduir a la depressió, a la idea del suïcidi. O debilitar el sistema immunitari. I, sobretot, ens impedeix actuar lliurement, convertint el ciutadà lliure en un esclau. Per això, l’ésser humà ha desenvolupar diversos mecanismes per mitigar-la, per evitar l’angoixa permanent. Malauradament, a causa de la naturalesa insidiosa de la propaganda, gairebé tots aquests mecanismes han estat bloquejats en aquesta pandèmia. Fins i tot en els joves, normalment més agosarats però que davant d’això no han protestat i s’han limitat als botellots.

Davant d’una campanya de terror, la primera opció per reduir-la és abstreure’s de la propaganda. No va ser difícil per a un fumador ignorar els missatges antitabac; però és gairebé impossible escapar d’una narrativa COVID tan prominent, agressiva i aclaparadora. Ara i aquí, el fet d’intentar reduir l’ansietat no fent cas de la propaganda ens és presentat com un mecanisme psicològic d’evasió i negació pandèmica.

L’altra opció seria complir les normes proposades per la campanya de la por, una manera que pot ser molt efectiva en altres casos: “Deixo de fumar i els missatges de terror ja no em preocupen”. Però la narrativa COVID no permet aquesta sortida, insistint constantment que, encara que es compleixin totes les normes, el perill continua sent el mateix. Fins i tot si portes una màscara tan gruixuda i ajustada que t’impedeix respirar o t’injecten totes les vacunes, els mitjans de comunicació proclamaran que també et pots infectar i morir.

La successió de dos missatges, a) “És imprescindible que adoptis aquestes mesures” i, poc després, b) “Bé, però segueixes sent tan vulnerable com abans”, genera una percepció d’absoluta falta de control, una sensació tan miserable que afavoreix la indefensió i condueix a una addicció a les mesures restrictives del govern. S’acaba suplicant més prohibicions en un intent d’alleujar momentàniament l’ansietat. Com qualsevol addicte, es necessiten dosis creixents de restriccions només per obtenir una reducció temporal del nivell de pànic.

Generar por és una decisió política perillosa i irresponsable, sobretot en el context d’una pandèmia. I no només perquè és un plantejament paternalista que veu els ciutadans com a nens atemorits. També perquè el pànic durador té conseqüències socials i polítiques molt greus a llarg termini. Provoca agitacions psíquiques i augmenta l’egoisme i la intolerància, reduint considerablement el respecte als drets dels altres. I posa en perill la democràcia perquè les constitucions es converteixen en una carta morta quan una majoria social, presa de la por, dona suport a la supressió de drets i llibertats. Especialment preocupant és la frivolitat amb què determinades administracions han introduït noves restriccions d’un dia per l’altre, gairebé com ocurrències, generant una enorme inseguretat. Aquests vertiginosos alts i baixos reguladors reforcen el cercle viciós de la por perquè la dansa de les prohibicions és l’estupefaent que alimenta els addictes. L’anunci de nous “positius” és com una injecció diària d’adrenalina, tot i saber que un cop vacunats els vulnerables, la relació numèrica entre infeccions i malalties greus es debilita considerablement.

Alhora, per combatre i desmoralitzar els crítics, els estats han propiciat de catalogar-los amb les conegudes etiquetes de la ridiculització: negacionistes, antivacunes, insolidaris, egoistes, covidiotes. Res de nou. Així està establert en els manuals clàssics de la propaganda: simplificació, exageració, vulgarització i desfiguració.

El virus no desapareixerà per molt que es decretin restriccions: es tracta de generar prou immunitat per adaptar-s’hi, de la mateixa manera que la humanitat va aprendre a conviure amb patògens més perillosos. Per això s’ha de dominar la por (un bon pas seria deixar de fer cas al que es diu a través del mitjans de comunicació i les xarxes socials) i començar a basar la nostra protecció en mesures voluntàries i responsables, sent conscients que el risc zero no existeix, que totes les malalties maten persones cada dia. De pandèmia a endèmia estacional, com la grip o el refredat comú.

Sembla que els governs ja tenen assumit que cal anar per aquí. Però primer han de trobar el discurs adient per justificar totes les barbaritats comeses durant la pandèmia, començant pel criminal recurs a la por.

 

Una bona notícia!

Amb la novel·la negra ‘Quan la mort truca a la porta’ he guanyat el premi Vilassar de Noir, en la seva segona convocatòria. Moltes gràcies al jurat per haver triat la meva entre les 21 novel·les presentades. Gràcies al festival Vilassar de Noir i a l’ajuntament de Vilassar per la convocatòria del certamen. I gràcies a l‘editorial Llibres del Delicte per la propera publicació del llibre.
‘Quan la mort truca a la porta’, ambientada a Reus l’any 1879, comença amb un sanguinari crim múltiple. A més de negra, la novel·la es podria considerar també històrica si no fos que els fets que s’hi narren, fins i tot els protagonitzats per personatges reals, no són pas històrics sinó producte de la meva imaginació.
Però no és ficció que a la ciutat de Reus va néixer, a mitjans del segle XIX, el primer detectiu privat català, Daniel Freixa i Martí. En aquest personatge m’he inspirat per crear i desenvolupar el meu detectiu protagonista, Pere Rosich, que ja apareixia, deu anys més jove, en una novel·la anterior titulada ‘Els crims del convent’ (Ed. Gregal)
Com a moltes novel·les negres no és només el text, sinó el context el que defineix l’acció. I després de fer la recerca que tenia al meu abast, vaig descobrir un Reus que es pot considerar paradigma de les ciutats i viles d’un segle XIX marcat per les revoltes obreres a causa de les pèssimes condicions de treball, la misèria, el tràfic de nens, l’opressió de les dones, les epidèmies i altres xacres socials que llastraven la societat.
Però si això són les ombres, també l’acció de la novel·la s’endinsa en les llums, com els corrents higienistes, els moviments feministes… I també en les penombres, com les societats secretes o les espiritistes.
Espero que, quan el llibre es publiqui d’aquí a uns mesos, gaudiu tant llegint-lo com jo vaig gaudir escrivint-lo.

Reus al segle XIX
Daniel Freixa i Martí
Publicat dins de General | Deixa un comentari

La sèrie policíaca del sotsinspector Espinosa

Amb la recent aparició de la novel·la ‘Si saps caure, t’alçaràs’ s’ha completat la sèrie protagonitzada pel sotsinspector dels Mossos d’Esquadra Emili Espinosa, publicada per l’editorial Meteora. Espinosa, d’orígen valencià i procedent de la Guàrdia Civil, està casat amb una tortosina i té dues filles independentistes.
La sèrie va començar l’any 2007 amb ‘La taca negra’, una intriga criminal al voltant del món de la prostitució de dones de l’Europa oriental a la Costa Daurada, controlades per màfies russes.El 2010 va aparèixer ‘El vi fa sang’, on una mort sospitosa vinculada al món de l’enologia destapa tot un seguit de seqüeles relacionades amb homosexualitats amagades i tràfic de drogues. La següent va ser ‘Dur de pair’ el 2012. Aquí, un crim a la cúpula empresarial tarragonina destapa un cas de pederàstia alhora que la vida personal d’Espinosa pateix un fort sotrac. Les filles, sempre rebels i contestatàries, sobretot la petita, han marxat de casa i ell no s’entèn amb la dona.

Va seguir, el 2014, ‘Tempesta al Bàltic’. Per refer la seva relació, el matrimoni Espinosa va de creuer. Però durant l’escala a Sant Petersburg una passatgera resulta morta i la investigació posterior, encapçalada per la policia russa, es va complicant…

‘Procés enverinat’, el 2016, comença amb dos morts: un independentista tirotejat en una paradeta i un polític unionista enverinat en un restaurant. Espinosa, que no vol saber res de política, es veu obligat a investigar aquests crims i en surt escaldat. Una brutal pallissa el deixa a les portes de la mort.

A ‘Si saps caure, t’alçaràs’ (2020), Emili Espinosa, després de la pallissa que va rebre, ara té una destinació més tranquil·la a la comissaria de Montblanc, tot esperant la jubilació. Ha d’investigar la mort d’una excursionista a la Serra de Prades però amb vinculacions a Barcelona i a un cas que ha deixat estupefacta i dividida la comunitat mèdica. La seva col·laboradora més directa i fidel durant l’època tarragonina, la sergent Pilar Surroca, està destinada ara a la comissaria de les Corts. Li passa el relleu de la investigació, ella en recull el testimoni i esdevé la nova protagonista. Alhora que la investigació se li complica enormement, pateix a casa seva, al Poble Sec, una de les lacres de la Barcelona actual.
Aquí Pilar Surroca creixerà com a policia, tot i que en pagarà un preu molt alt.

 

 

 

ELS CRIMS DEL CONVENT

Els crims del convent
Es tracta, com el seu títol permet endevinar, d’un altre exemple de novel·la criminal, però en context històric. El convent del títol és el de santa Anna d’Alcover. L’època, finals de 1869, un moment àlgid de conflictivitat política. Els dos crims a què al·ludeix el títol fan pensar, els investigadors, en un assassí en sèrie. Però la trama és més complexa. L’autor coneix bé el període històric, l’explica bé i el fa entenedor i, el que és més important, la ficció queda molt ben enganxada en la Història (amb majúscula). De fet, una de les coses més encertades de la novel·la és l’aparició de personatges o fets, de vegades esmentats tangencialment, de vegades amb més protagonisme, que donen veracitat al relat. Així, trobem, per exemple un periodista del Diario de Reus anomenat Francisco Gras (pàg. 58, segurament, Francesc Gras i Elias, que llavors devia tenir 19 anys), el secretari del Govern Civil, Raimundo de los Reyes (pàg. 109, personatge real que faria fortuna literària en un conte de Narcís Oller i una novel·la de Pérez Galdós), converteix el protagonista Pere Rosich en familiar llunyà dels futurs escriptors Cosme i Plàcid Vidal (pàg. 150), però sobretot destaca el protagonisme que dóna a Josep Gassol, governador civil de Tarragona, de qui s’ho inventa quasi tot, però el fa creïble, i el seu oponent Francesc Subirà, exalcalde de Reus (pàgs. 199-206).
Joan Cavallé
Un any de narrativa al Camp de Tarragona

Congost de Fraguerau-Pantà de Margalef – Colla d’Amics GR

La sortida d’aquest diumenge, va transcorrer per uns paisatges preciosos del vessant nord de la serra del Montsant, amb inici a l’ermita de Sant Antoni, d’Ulldemolins. Però es va veure alterada per la desafortunada caiguda de la companya Rosa R., la qual va suportar, amb el canell trencat i una enteresa admirable, les hores de camí costarut fins el final de l’excursió, on la esperava una ambulància.

Una ruta molt ben senyalitzada
Alguns participants avançats. La ruta no tenia pèrdua i ens podíem separar. Foto gentilesa d’en Carles S.
El riu Montsant, que baixa de Prades, cap al principi de l’excursió
Un pont penjant creua el riu on comença el camí cap a l’ermita de Sant Bartomeu de Fraguerau
Prop de Sant Bartomeu, una enorme balma que havia servit d’habitatge rudimentari
Interior de la balma
Paisatge des de l’ermita
Ermita de Sant Bartomeu
Caminant cap a l’aiguabarreig, on dinaríem. Ja hi ha hagut l’accident però s’ha decidit seguir endavant
Per tot arreu, rocams espectaculars, com aquest en forma de proa
La gana comença a apretar, tot son pujades i baixades i l’aiguabarreig encara no arriba
Ja falta poc…
Finalment hem arribat al punt on dinarem
Dsprés de dinar, continuen les pujades i baixades. La Rosa R., amb el braç immobilitzat, ho té més difícil. Però poden més les ganes d’arribar al final de l’excursió
La ruta és curulla de racons bonics com aquest, però ja no ens hi fixem tant com abans de l’accident
A la dreta, l’apicultor del mas de Soleràs. Gràcies a les seves gestions, al final de la ruta esperava una ambulància per portar la Rosa a l’hospital
Comencem a bordejar l’embassament de Margalef. Pensàven que arribàvem al final però encara quedava molt de camí
El sol és cada cop és més baix i la presa encara no arriba. Davant, separats per l’aigua, el parquing on tenim els cotxes
Finalment hem arribat i poden atendre l’accidentada en condicions. Son més de les 7 de la tarda. El Toni C. i la Rosa V. l’acompanyaran fins a l’hospital de Reus i després fins a casa seva, a Badalona

 

CARENANT PEL MONTSEC D’ARES – COLLA D’AMICS GR

Amb un mes de retard, aquí teniu un reportatge fotogràfic de la sortida del grup de corresponent a març.

Va ser un dia fred i assolellat
Sant Alís és la muntanya més alta del Montsec, des d’on es practica parapent en direcció a La Noguera
En Víctor, el conductor de l’excursió, mirant l’ampli panorama
Va ser una ruta d’anada i tornada, quasi sempre pels cims
Un merescut descans
Zona de radiacions. Convé no entretenir-s’hi gaire
Al fons, el poble d’Àger
Immortalitzant les vistes imponents
A l’hora de dinar
De tornada cap al punt d’origen
Una curiositat geològica
Un conjur? Agafant la força tel·lúrica de la terra? Qui sap…
La colla, al final de l’excursió. Al fons, el Pirineu amb molt poca neu

 

Critica de la novel·la ‘Els crims del convent’

És encoratjador llegir crítiques com la que de la meva novel·la ELS CRIMS DEL CONVENT ha fet avui Joan A. Domènech en el seu bloc ANAR LLEGINT… Coses així et donen ànims per seguir escrivint.

“Com sempre, darrere de cada llibre hi ha una petita història (o gran). Aquest cop he aconseguit que l’amic Eduard Boada em deixés el seu exemplar Els crims del convent de Salvador Balcells i així poder assolir la xifra de 13 Assassins del Camp. Estic a dos autors de completar l’elenc literari del recull de novel·la negra de la Margarida Aritzeta…
Pel que fa a aquest llibre, les sensacions han estat realment positives. El millor de tot trobo que és el marc espai-temporal: la vila d’Alcover durant els dies de Nadal i Cap d’Any de 1869-70. Només per això cal posar-se d’immediat el xip de la novel·la històrica, de manera que necessites entendre on ets i què passava per casa nostra en aquells temps.
Per altra banda, un parell de crims. Ep, ara cal sumar els ingredients de la novel·la negra que facin la història atractiva… Per tant, un exercici complicat que el bo d’en Salvador Balcells executa amb molta destresa. De fet he estat buscant imatges de Tarragona, Reus i Alcover d’aquella època per tal de sumar realitat a la meva humil imaginació.
L’aparició d’un cadàver revoluciona els ciutadans d’Alcover. Sense suport policial, ni recursos, l’alcalde encomana la investigació del cas al sereno i a l’agutzil del poble. Poc es pensava el major de la vila que sota l’aparent innocència de l’agutzil es troba un noi carregat de dots i capacitats intel·lectuals. L’entrellat es va descobrint i tot sembla apuntar que certes forces benestants del poble estan implicades en l’escabrós afer. Es posa de manifest un cop més les corrupteles de la classe dirigent i el peculiar paper que l’església ha anat realitzant durant els segles.
L’autor ha confeccionat una novel·la absolutament fantàstica i necessària pels qui ens agrada la novel·la històrica, detectivesca i …local! Tot sumat ens regala una magnífica novel·la molt recomanable i que m’ha donat a conèixer en Salvador Balcells. Molt content, de nou!”

LA JUNCOSA DEL MONTMELL – COLLA D’AMICS GR

La sortida d’aquest mes de la Colla ens a portat a un indret que malgrat ser molt freqüentat pels excursionistes sembla deixat de la mà de Déu. Ni un rètol informatiu ni un senyal indicador en els nombrosos camins, senders i corriols que pugen i baixen per les muntanyes que envolten La Juncosa. Ni pels camins ni al mateix poble.

L’objectiu de la caminada era de pujar fins el cim del Puig de la Cova per tal de poder contemplar el magnífic panorama que s’hi divisa. Llàstima que l’horitzó més llunyà estava enterbolit per la boirina, però tot i així les vistes eren magnífiques. Una part de la Colla ha pujat per la via directa de la barrancada que passa per la cova que dona nom al puig. Els altres ho han fet per un camí més llarg i també força costerut. De baixada, hem anat carenant en direcció NE fins l’indret on hem dinat i, alguns, fet la migdiada. Després, un curt trajecte fins els cotxes que havíem deixat al Coll d’Arca, que ens han portat de tornada a La Juncosa.

Com que en aquest poble no hi ha cap establiment obert, hem esmorzat i fet el refrigeri final al bar La Societat, de La Bisbal del Penedès. a pocs quilòmetres de La Juncosa.

Gràcies al nou WhatsApp de la Colla, m’he permès manllevar algunes fotografies d’altres autors per completar el reportatge.

Preparant la caminada a l’estacionament de La Juncosa del Montmell
Pujant per camins pedregosos envoltats de matollar, en un dia de sol esplèndid
A la Cova, els que han optat pel sender embarrancat
Veient el camí que queda fins el cim
Aquesta foto i les dues següents, a dalt del Puig de la Cova

Prenent el sol després de dinar. Al fons, el Puig
De baixada cap al Coll d’Arca
Record final a la plaça més castellera de La Bisbal del Penedès

FEBRER A TENERIFE

A Tenerife, l’illa més gran de les Canàries, un visitant ocasional pot tenir la impressió que quasi tot gira al voltant del Teide, el volcà adormit situat al seu centre geogràfic. Les cues de gent que hi arriba en cotxes de lloguer per pujar al funicular que els durà prop del cim, les dotzenes d’autocars que hi van plens de turistes cada dia, les espècies botàniques úniques, enmig de paisatges lunars… També hi ha nombrosos jaciments arqueològics guanches, sense senyalitzar per evitar expolis. Els guanches eren els oriünds de les Canàries, fins quedar anorreats per l’ocupació espanyola de finals del segle XV.
Però tot això només és una petita part de la realitat: L’actual puixança social i econòmica d’aquesta illa es deu sobre tot al conreu dels plataners i al turisme europeu que cada cop hi fa estades més llargues, fins que molts, jubilats o no, s’hi queden a viure i fins i tot hi creen els seus negocis.
Tot gràcies a una climatologia benigna. Malgrat la proximitat del desert del Sàhara, la part oest de l’illa es veu afavorida pels vents alisis humits procedents de l’Atlàntic, que conformen un paisatge verd que pot semblar pirinenc o centre-europeu. La part est, seca i desèrtica, ha experimentat un gran creixement del turisme de sol i platja que ha fet sortir de la misèria els seus petits pobles de pescadors, alguns d’ells, avui, autèntiques conurbacions. Allí la temporada turística dura pràcticament tot l’any.
Un darrer comentari sobre aviació. A principis dels anys vuitanta hi va haver a l’aeroport de Los Rodeos, al nord de l’illa, un dels accidents més greus de la història, amb centenars de morts. Trobareu la informació aquí: https://ca.wikipedia.org/wiki/Accident_aeri_de_Tenerife
Després d’això l’aeroport va canviar de nom. Ara es diu Tenerife Norte (o també La Laguna, per la ciutat propera d’aquest nom). Es destina només a vols estatals. Al sud de l’illa n’han fet un altre per als vols internacionals.

Un drago, arbre autocton de l’illa
Antiga casa senyorial de La Orotava, avui museu
Grans extensions de conrreu de plataners, a les zones humides de l’oest
El Teide a primers de febrer, sense gota de neu. El color blanc és mineral procedent d’una erupció
Paisatge lunar al volant del volcà
Capes de lava de diferents colors, d’erupcions successives fa centenars de milers d’anys
El Teide vist a la distància des de la veïna illa de La Gomera
Plantes que floreixen en terrents volcànics i pins canaris arrapats a les roques de lava solidificada

Serralada d’Anaga, al nord-oest de l’illa
El Teide des del nord de Tenerife
Records a la vora del mar. A la ciutat de Puerto de la Cruz
Posta de sol en una platja de sorra negra
Monument als pescadors davant d’un mercat, a Santa Cruz, la capital de Tenerife
Al fons del passeig, l’Auditori de Santa Cruz, obra de Santiago Calatrava
Un altre drago, a la ciutat turística de Puerto de la Cruz

 

Torrelles de Foix – Colla d’amics GR

Amb núvols però sense pluja (només quatre gotes) va transcorrer l’excursió d’aquest diumenge, amb una trentena de participants. Vam sortir de Torrelles per la zona dels abeuradors cap a la serra de Rastrells, sempre pujant, fins arribar el cim del Clapí Vell. Des d’allí vam seguir una ruta circular que ens va portar fins el turó de Revell, el coll de la Creu de Sapera i el turó de Peralta, per continuar en forta baixada fins el riu Foix, on vam trobar-nos amb la sorpresa que era difícil de creuar sense descalçar-nos, cosa que va haver de fer la majoria de membres de la Colla. Només uns pocs agosarats van passar per sobre d’unes pedres relliscoses i inestables. Abans de tornar al poble vàrem poder gaudir de l’indret més bonic de l’excursió, el salt i la font de les Dous. La jornada es va completar amb un dinar a La Fassina. Bones festes!

Tot pujant per la solana però sense sol
Una cabana de pedra seca a la vora del camí
Al fons, la muntanya de Montserrat
Al cim del Clapí Vell
La creu, prop del cim
Un recés al camí, tot esperant que arribi tothom
De nou en marxa
Bones senyalitzacions
Sóm al Penedès i no podia faltar la vinya
Creuant el riu com podem
El salt dels Dous (foto: Ricard Josa)
La font dels Dous, un indret magnífic amb desenes de dolls tots rajant
Seguint el riu Foix en direcció al poble
Després del dinar, fotografia de comiat

 

VALL D’OLZINELLES – COLLA D’AMICS GR

Poques vegades com ahir la Colla ha fet una sortida amb la certesa que serà passada per aigua. I tot i així erem una vintena llarga de caminaires. Mentre esmorzavem a Sant Celoni va començar la pluja, però poc després va tenir la gentilesa de respectar la primera meitat de l’excursió, que transcorria enmig d’uns meravellosos paisatges de tardor.
Poc abans d’arribar a Sant Esteve d’Olzinelles va tornar l’aigua i ja ens va acompanyar fins quasi el final del recorregut circular, amb sortida i arribada a la masia de Can Draper.
Amb un ambient tant humit havien de proliferar els bolets. I efectivament n’hi havia a dojo. Com també van proliferar les remullades accidentals a l’hora de travessar rieres. En resum, una ruta ben entretinguda per camins formosos, que ens va deixar ganes de tornar-hi amb millor temps.

Algunes de les fotografies són cedides per Marta Goula, organitzadora de l’excursió.

Esmorzant mentre esperem la resta de caminaires
Entrada d’un pou de glaç
Lateral del pou de glaç
Quan menys ho esperàvem vam trobar un tió
Avançant en direcció a Olzinelles amb les capelines preparades per si plou
Una veritable catifa de fulles
Un apagallums sorgint de la catifa
Fins i tot rovellons!
De moment el temps encara aguanta…
Església de Sant Esteve d’Olzinelles. Cada cop plou més fort
Creuant una riera amb dificultats
Colors de tardor mentre l’aigua s’escola pel camí
Una darrera imatge de bolets

40 anys de la Marxa del Llobregat

Per aquests mateixos dies de fa 40 anys tenia lloc la Marxa del Llobregat, una mobilització ecologista i popular a tot el llarg de la conca del Llobregat, que reclamava que el riu deixés de ser una claveguera a cel obert.

El diari Regió7 d’avui 2 de setembre en publica un extens reportatge al seu dominical La Revista. És obra de l’excel·lent periodista Salvador Redó, que aleshores era molt jove i també va participar a la Marxa.

Aquí ho teniu en PDF:

Portada   Pàgina 1   Pàgina 2   Pàgina 3   Pàgina 4   Entrevista a S.Balcells

Sant Jaume de Frontanyà – Colla d’Amic GR

La darrera excursió de la temporada 2017/2018 ha portat la Colla fins aquesta bonica població del Berguedà. Sortint de Sant Jaume de Frontanyà hem recorregut una part de la ruta circular del Gorgs, per acabar la caminada al càmping Saiol. Uns dotze quilòmetres que han donat per a moltes coses. Des de petites pèrdues fins a remullades de peus inesperades i banys reparadors, tot envoltat d’un ambient de converses animades i bon humor. Ara arriba la pausa estiuenca i al setembre tocarà preparar la propera temporada.

La magnífica església de Sant Jaume de Frontanyà
En una pausa de la caminada, estudiant la ruta al Wikiloc?
Les indicacions tradicionals
Al fons, les masies El Prat
Un dels gorgs de la ruta
Preparant pedres per creuar el torrent de Tubau
Hi ha qui només s’ha mullat els peus, però els més agosarats s’han llançat a l’aigua freda d’aquest gorg de sota

En animada conversa després del bany i el dinar
La Carme, fent d’àngel de la guarda, passa bastons als que tenen dificultats per creuar
Cap al final de la ruta hem tingut públic espectant
Un magnífic exemplar d’orquídea a la vora del camí
Per acabar, foto de família amb estelada

Volta al Pedraforca -Colla d’Amics GR

La sortida del mes de maig de la Colla prometia ser un recorregut espectacular al voltant d’una de les muntanyes més boniques i emblemàtiques del nostre país. Amb sortida de Gòsol, teníem previst envoltar el Pedraforca pel vessant nord finalitzant el recorregut a Saldes, després de passar pel refugi Lluís Estasen. Dissortadament, la pluja ho va impedir i només vam poder fer una part del camí previst inicialment.
Sortint de Gòsol vam agafar el GR-107, que s’enfila fins el Collell, el punt més alt de la caminada prevista, després de passar per la Font Terrers, un indret d’aigua fresca i bona. Al Collell va començar la pluja i, amb bon criteri, l’organització havia decidit refer el camí fins a Gòsol, on probablement hauríem arribat ben xops si no hagués estat per les capelines que, en previsió de l’aigua anunciada, molts duiem a les motxilles.
Una excursió inacabada que ens va deixar amb ganes de tornar-hi.

Sortint de Gòsol encara lluïa el sol
Amunt pel GR. Ja s’està tapant
La colla a Font Terrers, tapant completament una de les taules de la zona de pícnic
La colla de nou, aquí amb una incorporació i una absència 
Un dels rètols del camí
Arribats al Collell va començar a ploure
Una vista de part de la ruta que ha quedat pendent. El Pedraforca queda a la dreta de la imatge
No vam arribar a veure’l al llarg de l’excursió, però aquí teniu una magnífica vista del Pedraforca que ens hauríem trobat a l’arribada a Saldes si hagués fet bon temps