SALVADOR BALCELLS

El bloc del Doctor Livingston

VISCA LA TERRA Manual de l’ecologista català

LA MEVA OBRA LITERÀRIA DE NO-FICCIÓ.

LLIURAMENT NÚMERO 4.

Edicions Lluita (Sant Boi de Llobregat, 1989)  – 125 pàgines –

PRÒLEG DE JORDI MONERS I SINYOL:

Si reculem més enllà del naixement de la història, i potser de la prehistòria i tot, si entrem de ple en el món misteriós i poètic de la llegenda i la mitologia que embolcalla la foscor dels temps més remots i obrim el gran llibre que ens ofereixen els savis de l’antigor, veurem com la primera pàgina que dediquen als Països Catalans és marcada amb el senyal del foc. Es tracta d’un cataclisme ecològic grandiós que devia espaordir els contemporanis i del qual els grecs encara en parlen impressionats: l’incendi dels Pirineus, una immensa foguerada que s’estengué de cap a cap de la serralada, i que, per la seva magnitud, arribà fins i tot a sonar-li el nom, Pirineu. Pyr, en grec, vol dir foc. Fou un fet real o una simple rondalla per a ser contada pels joglars a la plaça? Tampoc no podrem arribar mai al fons d’aquesta pregunta. Però el fet alarmant és que fossin els grecs, la primera superpotència que ens vingué a colonitzar, els que ho fessin públic. Fou i no fou? I si fou, fou qüestió de plusvàlua o bé un accident fortuït?…

En aquest llibre que tens a les mans, amic lector, l’autor ens presenta la seva visió ecologista, que proposa la transformació de soca-rel de la nostra societat present, abocada avui a un consumisme totalment insostenible. Tal com en l’economia, en la cultura o en la política, cal que en el gaudi i l’usdefruit de la natura no hi hagi ni privilegis ni monopolis. Tant el paisatge, com les fonts energètiques, com tota l’àmplia gamma de benifets que ens ofereix la natura han de posar-se al servei de tota la societat, i no pas d’una classe dominadora i minoritària. Les propostes que ens fa i les solucions que dóna no són particulars, sinó globals; no són reformistes, sinó revolucionàries; no es limiten a idees i paraules abstractes, sinó que les superen per fer-nos tocar els fets i les realitats…

No et limitis a llegir. Discuteix mentalment amb l’autor, i critica’l, si cal. I, sobretot, a partir d’aquesta lectura, engatja’t, si no ho has fet ja, en la lluita ecologista. Aquesta és una altra de les propostes del llibre. Només el nostre treball pot salvar-nos. Nostre: plural i primera persona.

BARCELONA ’92. COM DESFER CATALUNYA

LA MEVA OBRA LITERÀRIA DE NO-FICCIÓ.

LLIURAMENT NÚMERO 3.

ISBN: 84-86175-1986

Edicions Lluita (Sant Boi de Llobregat, 1986)  – 127 pàgines –

…L’oposició a la Barcelona olímpica la formen persones i col·lectius de procedències molt diverses i amb diferents graus de compromís. Des d’aquells que no veuen clar per què s’han d’esmerçar tants diners en un projecte com aquest, fins als que s’hi oposen més obertament per raons ecològiques, urbanístiques, nacionalistes, etcètera…

…A hores d’ara qui més qui menys ja ha pogut llegir força opinions que es manifesten en contra de les Olimpíades que Espanya vol celebrar a Catalunya…

…Només amb la plena llibertat i la plena capitalitat podrà Barcelona aconseguir desenvolupar tota la riquesa creativa que conté i que, tímidament, ha sobresortit en determinats moments de la història recent. Això no serà possible, però, mentre hi hagi barcelonins i barcelonines que pensin que la solució als nostres mals consisteix a espanyolitzar Catalunya o, en el millor dels casos, a catalanitzar Espanya. Postures ambdues demostratives d’un derrotisme freqüent en els pobles sotmesos: renunciar a ser un mateix per tal d’adaptar-se a la manera de ser de l’opressor. Jocs Olímpics i recuperació nacional són, en les actuals circumstàncies, objectius incompatibles…

ENERGIA I SOCIETAT una perspectiva catalana

LA MEVA OBRA LITERÀRIA DE NO-FICCIÓ.

LLIURAMENT NÚMERO 2.

Premi Xavier Romeu de Monografies per a l’Ensenyament.

ISBN: 84-86247-41.1

Edicions de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià (València, 1986)  – 92 pàgines –

INTRODUCCIÓ:

La necessitat de considerar seriosament els problemes energètics catalans no escapa a ningú amb un mínim de preocupació pel nostre futur com a societat lliure i viable,

Les bucòliques imatges literàries d’una vida natural en la qual els fruits que la terra dona generosament permeten una activitat tranquil·la i creativa als habitants de petites comunitats rurals autosuficients, per molt atractives que ens resultin, no tenen gaire a veure amb el present ni amb el futur previsible.

No creguem, però, que l’esdevenidor està ja dissenyat, com si fos una fatalitat inamovible. L’estem fent dia a dia; però si no parem atenció algú el farà per nosaltres. I el farà d’acord amb uns interessos que no són els nostres.

Potser us preguntareu què té a veure tot això amb els problemes energètics. Molt més del que ens imaginem!

L’energia és la font de tota activitat; no hi ha treball sense energia disponible. Per tant, qualsevol opció de futur es veurà condicionada per les formes i les disponibilitats de les fonts d’energia que utilitzi.

En aquest sentit, existeixen dues qüestions bàsiques: quines formes d’energia i qui les controla. Són dos aspectes íntimament relacionats, perquè el segon depèn en gran manera del primer; una producció energètica fortament concentrada en grans instal·lacions (una central nuclear, per exemple) vol dir control en poques mans i tecnologia inabastable per a la majoria.

Una producció energètica basada en fonts diversificades, disperses i renovables, en petites i mitjanes instal·lacions, permet un major control de la tecnologia i de les decisions.

Traduït a termes polítics, la primera seria la dictadura i la segona la democràcia energètica.

VISCA LA TERRA

LA MEVA OBRA LITERÀRIA DE NO-FICCIÓ.

LLIURAMENT NÚMERO 1.

ISBN: 83-300-6740-X

Xarxa Edicions (El Prat de Llobregat, 1982) – 160 pàgines –

PRESENTACIÓ:

Aquest llibre conté la transcripció fidel de les converses que vaig mantenir setmanalment, davant dels micròfons de Ràdio Sant Boi, amb els locutors i amics Miquel Murga i Maite Sadurní, del març al juliol de 1981, sobre els problemes i les alternatives que aleshores es plantejava l’ecologisme arreu del món, però molt especialment al Baix Llobregat i als Països Catalans.

Vaig decidir publicar aquelles converses radiofòniques tant per la bona acollida que van tenir en el seu moment, com per omplir un buit en la bibliografia ecologista en català, enriquida aleshores amb excel·lents textos teòrics però mancada d’obres divulgatives i de caràcter didàctic.

Considerava fonamental que la lluita ecologista fos assumida per les classes populars catalanes, i perquè això fos possible calia una constant tasca pedagògica i clarificadora, així com el plantejament d’alternatives engrescadores de canvi.

L’objectiu d’aquest llibre fou de contribuir a l’esmentada tasca, facilitant elements d’informació i discussió per a tots, però especialment per a aquells que s’incorporaven al moviment independentista i nacional-popular a través de la lluita ecologista.

La meva intervenció a Subur Negre

El pròxim divendres, 27 d’octubre, a les 10:15 hores, participaré com a moderador i ponent en la primera taula rodona del festival Subur Negre. El títol: Misèries i esplendors del món editorial. I m’acompanyaran Rosa Querol, Jordi Matamoros i Joaquim Micó. Espero, esperem, que no hi hagi problemes per fer-ho en català, allò de què surti algú del públic dient …no lo entiendo…

Serà a la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol, de la plaça de l’Ajuntament de Sitges.

Parlarem de la mercantilització del producte llibre, l’accés per part dels escriptors a les editorials i les formes de promoció i accés als lectors.

El festival Subur Negre, en la seva segona edició, se celebra divendres i dissabte, matí i tarda. El comissari és l’advocat i escriptor José Vaccaro Ruiz. I tant pels llibres que s’hi presenten com per la majoria de participants en les taules rodones, conferències i col·loquis, és quasi tot en espanyol. Com la majoria de festivals negres dels Països Catalans! Totalment en català només hi ha Tiana Negra, Taradell Negre i Creixell Crims. I, si no hi ha res de nou, a partir de l’any vinent tornarà El Vi Fa Sang, de l’Espluga de Francolí.

 

 

Nit Literària a la Necròpolis Paleocristiana de Tarragona

nits literaries

PREMI NOVEL·LA I FALLES

PARAULES D’AGRAÏMENT AMB MOTIU DEL LLIURAMENT DEL PREMI A ‘QUATRE DIES DE MARÇ’

Abans que res vull expressar el meu agraïment a l’ajuntament de Cullera per la creació del premi Novel·la i Falles. Al jurat per haver triat la meva novel·la com a premiada en aquesta tercera edició. I a l’editorial Bromera per una publicació tan acurada.

Dit això, potser haurà sorprès alguns que un català del Principat hagi tingut la gosadia de presentar-se a aquest premi. Res més natural, si tenim en compte que, independentment de la qüestió de noms, formem part del mateix àmbit cultural i lingüístic. També que, sempre que puc, vinc per ací al País Valencià a gaudir de l’ambient fester i conrear amistats.

I, passant ja a la novel·la, he de dir per començar que està ambientada en un any indeterminat de principis d’aquest segle. I que tot i ser molt coral, té tres protagonistes indiscutibles: La fallera major de València, desapareguda misteriosament, l’alcaldessa de la ciutat, de la que només puc dir, lògicament, que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència, i el sergent de la guàrdia civil Emili Espinosa, un personatge que anys després deixaria aquell cos per ingressar als mossos d’esquadra, des d’on ha protagonitzat sis novel·les policíaques, ja publicades. Per tant, des de l’òptica d’Espinosa, podem dir que Quatre dies de març seria una preqüela de la sèrie posterior.

Però aquests detalls són secundaris, perquè del que aquí es tracta és d’imaginar, com he fet jo, què hauria passat a la ciutat, com n’estaria d’alterada, si dos dies abans de la cremà la fallera major s’esfuma, desapareix, no es presenta ni a la mascletà ni a l’ofrena a la Verge. I, com comprendran, no puc desvelar res més. Si ho volen saber l’hauran de llegir.

Moltes gràcies.

 

TEXT CONTRACOBERTA

Laura Nebot s’ha despertat en una caravana emmanillada i desconcertada. Qui voldria segrestar la Fallera Major de València justament abans de començar les Falles? Amb el personatge principal de la festa desaparegut les autoritats es pregunten quin pot ser el mòbil d’aquell segrest: el seu reconegut catalanisme? Un crim passional? Un atac terrorista antifaller?

Un equip especial format per la flor i la nata dels tres cossos policials presents a la ciutat haurà d’investigar a correcuita la desaparició de Laura, un operatiu que, en vista dels resultats, es podria definir com un bunyol d’investigació.

Quatre dies de març és una narració divertida i trepidant, amb les Falles com a escenari i on es recupera l’emblemàtic Emili Espinosa, personatge recurrent del reconegut escriptor de novel·la negra Salvador Balcells.

La novel·la ha guanyat el Premi Literari “Novel·la i Falles”.

RETORN A FUKUSHIMA

INTRODUCCIÓ

No m’ha estat gens fàcil escriure aquesta història. La insistència d’una editorial  em va convèncer perquè expliqués el que vaig viure aquells dies de març en un temps i en un espai condicionat pel tsunami de Japó i el subsegüent desastre de la central nuclear de Fukushima. Tot en el marc d’una història que pot semblar inversemblant però que és ben certa, us ho puc assegurar. La meva editorial opina que el llibre podria ser un èxit si soc capaç de connectar amb els sentiments, les emocions i les incerteses que aquests desastres haurien generat en els meus potencials lectors. En definitiva, es tracta de poder i saber explicar una història que encara ningú no ha llegit enlloc. Mostrar uns personatges inèdits, inversemblants però alhora reals. Una història veritable, tot i que jo encara avui em pregunto quins mecanismes tenim tots plegats per poder verificar que un relat s’ajusta a la realitat. La confiança, m’asseguraven de l’editorial. Fins i tot em van arribar a dir que tenia l’obligació moral de relatar el que vaig viure. No ho tinc tan clar. Però resulta que la meva companya, que sempre mesura les paraules, també opina el mateix. I jo, al cap i a la fi, no puc fer altra cosa que donar-los la raó. Ja ha passat massa temps. I van succeir massa coses excepcionals per deixar que les engoleixi el mar de l’oblit.

Dins d’una vella carpeta blava tancada amb llaçades de color imprecís guardo els apunts, a més d’algunes imatges que haurien d’il·lustrar la coberta i les guardes d’aquest llibre que, malgrat tot, encara ara dubto si mai veurà la llum. Si encara se’m fa massa feixuc tot plegat, sempre me’n puc desdir. Tot i haver signat un compromís en ferm, aquest només m’obliga a no comprometre el llibre amb cap altra editorial. He estat dubtant molt abans d’optar per un narrador omniscient o fer servir la primera persona. La segona opció em sembla més viable, però sovint t’obliga a despullar-te emocionalment i, si ocultes, inventes o disfresses massa la realitat tot el text pot començar a embolcallar-se d’una pàtina de fredor que s’encomani al lector. No tots els estils literaris suporten el mateix relat. No és gens fàcil encaixar l’entramat de les peces del trencaclosques que configuren una història emmarcada en la geografia del desastre.

Després de meditar-ho molt vaig decidir que escriuria la crònica d’un viatge interior. També, és clar, d’un viatge en el temps per indrets aleshores desconeguts i en circumstàncies dramàtiques. Un viatge a un nord profund, inacabat i encara ara de futur incert.

Algú em va dir una vegada que la vida seria més fàcil si es pogués viure a l’inrevés. Vaig pensar que era una obvietat sense solta ni volta. Però quan tot va succeir hagués donat mitja vida per poder veure com acabaria aquell malson. Ara, quan la meva existència encara es reinterpreta contínuament, crec que aquella incertesa va ser precisament allò que ens va donar a tots més coratge per sobreviure. El desconeixement del futur, fins i tot el dubte de si n’hi haurà, et fa optar per camins desconeguts, potser inversemblants, que van configurant el que coneixem o definim com a destí.

Ara m’he permès fer aquest petit pròleg perquè no patiu la incertesa en què molts ens vam veure abocats en aquells moments. I perquè en pugueu ser còmodes còmplices quan us submergiu en la narració. No hi ha un final feliç, jo diria que fins i tot no hi ha final. Caldrà que passi més temps per a poder-lo escriure. És també la història d’un trànsit personal. La meva geografia mental es va emplenar de noms nous i estranys, d’esdeveniments que van transformar la meva vida i la meva manera de pensar. Entre altres coses, vaig aprendre a no jutjar. No sé si ara soc millor o pitjor, però definitivament soc una altra persona.

UN ANY DESPRÉS DEL DESASTRE…

Avui torno a Tohoku. Aquest cop per quedar-m’hi força temps, almenys un parell d’anys. Després de la redacció d’un exhaustiu projecte m’han concedit una beca que em permetrà treballar en un pla internacional finançat pel govern japonès. Formaré part d’un grup de treball que té com a objectiu difondre les tasques de reconstrucció del nord del país i assessorar en la promoció turística de les regions de Miyagi i Iwate, assolades pel terratrèmol, el posterior tsunami i l’afectació de la central nuclear de Fukushima Daichi.

Hem dormit a Tòquio, després d’un viatge accidentat per sobtades turbulències quan sobrevolàvem Sibèria. Com que vam arribar al vespre, ens quedàrem en un hotel prop de l’aeroport de Narita, per poder viatjar avui al nord, ja més descansats. Allitats, no deixàvem de sentir els sotracs de l’avió, una sensació estranya i inquietant que no ens ha permès dormir més de dues hores seguides.

Tot i així, el viatge en el sempre còmode Narita Express, les corredisses a l’estació central de Tòquio per no perdre l’altre tren, arrossegant dues pesades maletes, afegit a la somnolència implacable del trastorn d’horari, ens han passat factura i només prendre possessió dels nostres seients hem caigut rodons. La comoditat del Tohoku Shinkansen, que ens porta fins a Sendai, fa que els ulls se’ns tanquin.

Fukushima City es troba només a una seixantena de quilòmetres de la planta nuclear Fukushima Daiichi. La ciutat no va arribar a ser evacuada durant el desastre, però encara ara els nivells de radiació es mantenen per sobre de les xifres habituals abans de l’accident, tot i que les autoritats afirmen que no suposen cap problema per a la salut de la població. El temps ho dirà. Fukushima és una ciutat sense cap encant especial, però els espais naturals que l’envolten són espectaculars, com el parc de Hanamiyama, un dels llocs més encisadors per veure els cirerers en flor, amb els pics nevats dels Azuma al fons.  

És interessant d’observar el comportament dels passatgers quan el tren s’apropa a l’estació. Al nostre vagó hi ha dues parelles que parlen anglès, però no puc distingir per l’accent la seva procedència, tot i que tenen tota l’aparença de ser australians. Hi ha també uns xinesos i quatre homes amb aspecte indi o pakistanès. La resta són japonesos. Les dues parelles comencen a preparar els estris fotogràfics i s’aixequen dels seues seients, probablement amb la idea de situar-se davant del rètol de l’estació que porta el nom de la ciutat i immortalitzar-lo com a record per ensenyar a les amistats, un mena de trofeu del seu safari particular. La resta de passatgers els miren amb una certa condescendència, mentre que a la meva companya se li omplen els ulls de llàgrimes, ella sempre tan absorta en els seus silencis.

Quan entrem a l’estació ens comença a arribar una música alegre i una certa cridòria, que va en augment fins que el tren s’atura. Les andanes són plenes de noies rialleres, totes vestides amb uniformes d’hostessa de color rosa, que ofereixen als passatgers uns préssecs nacrats de considerables dimensions, embolicats d’un a un d’aquella manera que només els japonesos saben fer. Sembla que Fukushima, la prefectura on es fan les maduixes, les pomes i els préssecs més deliciosos del país, endega una altra campanya per salvar la seva producció fruitera, puntera en tecnologia alimentària, avui sotmesa a constants controls radioactius. Tota la comitiva de noies i disfresses se situa en formació davant del comboi i acompanya la nostra marxa amb salutacions i desitjos de bona sort.

La meva companya ha començat a desembolicar la fruita, amb l’ànim de menjar-se-la. Voldria dissuadir-la, però no goso fer-ho. Hem de viure amb normalitat, diu. Abans discutíem, ara ja no. Jo també he triat de fer una vida normal. Em proposo seguir el destí dels préssecs. Tal com ja m’imaginava, les dues parelles que parlen anglès llencen els fruits, de manera dissimulada, a la paperera que hi ha al costat dels lavabos. Els japonesos els guarden discretament a les seves bosses o carteres. I només els homes d’aparença índia o bengalí s’afanyen a menjar-se-les amb exclamacions de delit. Els xinesos dubten què fer i decideixen d’imitar els ciutadans del país, deixant la decisió per a més endavant.

En poc menys de tres quarts serem a Sendai, on ens instal·larem, atès que la Universitat de Tohoku i el clúster d’empreses que hi estan lligades són els patrocinadors del programa. Distret i per fer temps, consulto al mòbil les notícies de l’agència oficial Kyodo News. Tot i que ja ha passat un any, s’està preparant a la costa de Fukushima una operació de gran abast per intentar recuperar les restes dels encara desapareguts. Tanco els ulls i li dic a la meva companya que no em desperti. Però no vull dormir, només recordar…

Autors: Maite Alay i Salvador Balcells.  Voliana Edicions, 2023

Carta a Maite Alay (11 de setembre 1954 – 5 de gener 2023)

(Llegida amb motiu de l’acte de record i homenatge celebrat el dia 4 de febrer a l’auditori de la biblioteca Can Fabra, de Sant Andreu de Palomar)

Estimada Maite,

No vaig poder dir-t’ho de paraula. Les teves darreres hores les va passar profundament sedada i amb respiració assistida.  El pitjor va ser quan els metges ens van dir que no hi havia possibilitat de recuperació. I quan et van desconnectar del respirador. Costava de creure que només feia dos mesos havíem anat d’excursió per les muntanyes de Prades. Et vas anar apagant i no vam poder ni tan sols creuar una mirada de comiat.

Fidel a tu mateixa, estic segur que de feia dies eres conscient de l’extrema gravetat del que et passava, però no ens volies fer patir.

Doncs Maite, com que no t’ho vaig poder dir, ara t’he escrit aquesta carta amb alguns records de la nostra vida en comú. Siguis on siguis, te la faig arribar amb el meu amor.

Quan ens vam conèixer a la Universitat Catalana d’Estiu, l’any 1989, tu encara estaves passant el tràngol de la separació. I jo acabava de concloure una etapa vital, obligat a tancar el que fins aleshores havia estat el projecte professional de la meva vida, la llibreria del Prat de Llobregat.

Tu havies anat a aquella universitat d’estiu amb la teva amiga Joana, companya d’escola a les Salesianes del carrer Sepúlveda, amb qui us acabàveu de retrobar després d’anys sense saber res l’una de l’altra.

Només veure’t, aquell vespre d’agost, em va enamorar el teu somriure màgic, tan especial. I tal com vaig poder comprovar després, aquest atractiu físic era superat pel mental, per la teva intel·ligència… Va ser una meravella comprovar com compartíem gustos i criteris sobre el que ens envoltava…

Poc després vaig tenir la fortuna de conèixer el teu fill Albert, aleshores amb set anys, que molt aviat vaig considerar també fill meu, si no biològic si de cor i sentiments.

Tot intercanviant experiències, recordo que m’explicaves les vegades que havies hagut de córrer per la Diagonal, davant els grisos, durant les protestes universitàries dels anys setanta. D’aquella època, una mica hippy, hem conservat els discos de Raimon i Lluís Llach, Georges Moustaki, Víctor Jara, Violeta Parra i tants d’altres de la cançó protesta. A més, és clar, dels de música clàssica. Aquests sempre ens han acompanyat.

Ja feia tems que exercies de mestra i al llarg dels anys he pogut comprovar el record inesborrable de simpatia i de feina ben feta que has deixat en els alumnes dels diversos centres on havies treballat. La teva especialitat era l’anglès, sempre se t’han donat molt bé els idiomes, però també havies impartit altres matèries, fins i tot en el llenguatge de signes. També et va ser de molta utilitat la carrera de psicologia, especialment en el tracte amb alumnes conflictius i pares d’alumnes també difícils. Havies arribat a la conclusió que abans de permetre que algú fos pare se li hauria d’exigir que aprovés un examen, com quan un es vol treure el carnet de conduir. Un carnet de pares.

Superexigent amb tu mateixa i amb els altres, hi havia dues coses que no suportaves: la mediocritat i que et volguessin fer combregar amb rodes de molí.

Però cal dir que a primària i a secundària, fent de LIC, en aules d’acollida, a serveis educatius i treballant al Departament d’Educació, també vas conèixer moltes persones com cal. Una prova fefaent d’això n’és l’amistat entranyable que heu mantingut el grup de les anomenades Magnífiques.

De la teva activitat pedagògica, dels cursos fets o impartits, dels viatges d’intercanvi amb altres països, dels diversos centres docents on has treballat… n’hi hauria per omplir un llibre. Amb moltes anècdotes, sí, però també amb molta saviesa.

Feies de tot i tot ho feies bé. Arribàvem a casa esgotats de les feines respectives i, així i tot, tu eres capaç de preparar uns plats sofisticats i deliciosos, ajudar l’Albert en els deures o programar tota mena d’activitats.

Però no tot eren somriures. Protectora al màxim, paties massa sovint. Primer pel fill adolescent que no sortia amb els amics. Després, quan ja ho feia, perquè tornava tard. Li vas facilitar la beca i els estudis al Japó. Però després paties perquè s’hi va voler quedar. Més recentment, paties perquè t’imaginaves a nosaltres dos… vells i sols… En fi, estimada… perquè seguir…

Acostumada de tota la vida a passar els estius a Bellver de Cerdanya, origen de la teva nissaga paterna, va ser per a tu una feliç descoberta conèixer les meves terres tarragonines, començant per la Conca de Barberà i les muntanyes de Prades. Teva va ser la idea de comprar una casa a Alcover, poble equidistant de l’Espluga i de Reus, els dos llocs on viuen familiars meus.

Aquesta casa d’Alcover, que vam anar restaurant al llarg dels anys, havia esdevingut darrerament la nostra veritable llar. I ara encara amb més motiu, perquè des de fa uns mesos, quan van tornar del Japó, també és la llar del fill, la nora i la neta. I així continuarà sent mentre ells ho vulguin.

Estaràs d’acord que no puc parlar-te de les nostres inquietuds culturals, gustos i aficions sense mencionar les nostres amistats conjuntes, perquè són dues coses que han estat íntimament lligades. L’associació la Brúixola en el camp del coneixement dels Països Catalans, la colla d’amics GR en l’excursionisme, els concerts de l’Auditori en la música… han estat el bressol d’on ha sorgit tot un estol d’amics i amigues entranyables que m’agradaria recordar-te una per una, si no fos que és una llista molt llarga. Només, com a exemple, l’Antoni i la Rosa, els que fa més anys que coneixem i amb qui coincidim en pràcticament tot.

Una afició més particular nostra, teva i meva, han estat els viatges, amb cotxe per tot Europa i en avió més enllà.  Pel neguit que et provocava no t’atrevies a conduir, però com a copilot sempre estaves a l’aguait: “Vigila, un ciclista!” “No avancis aquest camió!”. “Ull en entrar a la rotonda!”. “No corris tant!”.

Et prometo que seguiré fent cas dels teus advertiments.

La preocupació pels teus ha estat una constant de la teva vida, des dels petits detalls fins a les grans decisions. En els moments difícils, quan molts s’enfonsarien, a tu et brillaven els ulls, agafaves ànim i aviat trobaves una sortida, tot i que la processó sovint anava per dintre. També sabies escoltar i donar consol als que ho necessitaven.

Intel·lectualment, has estat sempre al màxim nivell. Però mai no vas voler destacar ni treure profit de les teves potencialitats. Tot i que ho hauries pogut fer amb escreix, no tenies aquell afany llaminer que tenen alguns de carregar i difondre el currículum. Hauries triomfat en qualsevol cosa que et proposessis, n’estic segur. Com quan, tenint el fill establert al Japó i anant-hi sempre que podíem, et vas posar a estudiar fins a treure’t amb les millors notes la llicenciatura d’estudis de l’Àsia Oriental de la UOC. I, a més a més, un màster d’experta en cultura i societat japonesa.

La teva intel·ligència sempre ha anat acompanyada d’una gran generositat, de donar-te pels altres. Per a mi també.

Si no fos per tu, que em vas animar, jo no seria novel·lista. Però el teu paper en això no es va limitar a donar-me ànims. Ni de bon tros. Has estat sempre la meva primera lectora i una crítica implacable. I també has estat la millor relacions públiques que podia haver trobat una persona com jo, més aviat poc sociable. Lectora voraç i exigent de tota mena d’autors i de gèneres, quan portaves vint o trenta pàgines d’un llibre ja sabies si t’agradaria o no. I molts no passaven aquest filtre.

No vull acabar aquesta carta, Maite, sense parlar de la teva novel·la. Sí, teva, tot i que vas insistir fins al moment en què la malaltia et va vèncer, que havia de figurar jo sol com a autor. Fins aquest extrem arribava el teu despreniment. Però la idea d’escriure ‘Retorn a Fukushima’ va ser teva. I tot el que hi apareix de cultura, costums i llums i ombres del Japó, també és obra teva. Jo m’hi vaig incorporar més tard. I la meva part va consistir només a afegir-hi un xic més d’intriga i a donar una forma més novel·lada a tot allò que a tu et sortia a raig.

T’he de dir, estimada, que quan et vas posar malalta vaig parlar amb l’editor de Voliana perquè aturés el procés d’impressió i et posés a tu també com a autora. I l’amic Jordi Solé hi va accedir. Només queda la recança i la tristor de pensar que no hi seràs, a les presentacions. Però de vegades, Maite, la vida i el destí tenen uns altres plans. I no podem fer altra cosa que acceptar-los, encara que no els entenguem.

Però saps que farem? Que cada acte que se celebri i cada llibre que es vengui sigui un homenatge a l’autora absent. I que corri la veu. I que la gent s’adoni de la magnífica novel·lista que hem perdut.

Encara que ara et diem adeu, estaràs sempre amb nosaltres. I al nostre cor. Al meu cor. Mentre visqui, viuràs en mi.

T’estimo.

Salvador Balcells

El naufragi de l’esquerra davant la COVID

En aquest article, Toby Green, professor d’història a Kings College London i Tomas Fazi, escriptor i traductor, analitzen des de Londres la situació de l’esquerra davant la crisi de l’Estat de Dret que s’està gestant durant la pandèmia.

<Al llarg de les diferents fases de la pandèmia mundial, trobem una tendència a intentar encaixar o ajustar les estratègies epidemiològiques amb les preferències polítiques de cadascú. Des que Donald Trump i Jair Bolsonaro van expressar els seus dubtes sobre els mèrits i els avantatges de les estratègies de confinament el març del 2020, la majoria dels liberals i de tots aquells que se situen a l’esquerra de l’espectre polític occidental es van afanyar a donar suport a aquestes mesures , com més tard acceptarien la imposició del passaport sanitari. En un context on els països europeus imposen restriccions cada cop més severes per a les persones no vacunades, els partidaris de l’esquerra, generalment en alerta per defensar les minories discriminades, avui es distingeixen pel silenci.

Com a escriptors que sempre ens hem posicionat a l’esquerra, estem realment preocupats pel caire que estan prenent els esdeveniments. De veritat que no es pot formular una crítica progressista contra la quarantena i el confinament d’individus sans, quan les darreres investigacions indiquen que la diferència entre persones vacunades i no vacunades és ínfima en termes de transmissió del virus? La resposta actual de la nostra família política al Covid sembla inscriure’s dins una crisi més vasta i complexa de la política i el pensament de l’esquerra, una crisi que ja dura des d’almenys fa tres dècades. Per aquestes raons, és important identificar l’origen i el procés que avui sacseja el nostre espectre polític.

L’esquerra va acceptar el confinament per raons equivocades

Durant la primera fase de la pandèmia –aquella que concerneix els confinaments–, van ser els partidaris de la dreta cultural i econòmica els que més es van inclinar a assenyalar el dany social, econòmic i psicològic d’aquestes mesures. Probablement, l’escepticisme inicial de Donald Trump cap a les decisions de reclusió social va desencadenar un rebuig total d’aquestes posicions a tots aquells que conformen l’esquerra dominant. Els algorismes de les xarxes socials van fer la resta, incrementant i alimentant encara més aquesta polarització. Ràpidament l’esquerra occidental va assumir l’elecció del confinament com una opció “pro-vida” i “pro-col·lectiu”, com una política que en teoria defensava la salut pública o el dret col·lectiu a la salut. A partir d’aquell moment, qualsevol crítica a les polítiques de tancament massius va ser estigmatitzada com un enfocament “de dretes”, o “neoliberal”, i acusat de prioritzar el “benefici propi” i el business as usual sobre la vida de les persones.

Dècades de polarització ideològica van polititzar instantàniament un problema de salut pública, ofegant qualsevol espai o possibilitat de plantejar quina seria una resposta coherent des de l’esquerra. Aquesta posició de l’esquerra la va distanciar de la classe obrera, ja que els treballadors amb ingressos baixos van ser els més afectats pels impactes socioeconòmics de les contínues polítiques de reclusió social i els més exposats als riscos de la pandèmia, sent la classe més susceptible d’haver de continuar anant a treballar mentre que les classes mitjana i alta descobrien el teletreball i les reunions per Zoom. Aquesta fractura política no ha fet sinó confirmar-se durant les campanyes de vacunació, i més tard amb l’aparició dels passaports sanitaris. La resistència a aquestes mesures s’associa avui amb la dreta, mentre que els membres de l’esquerra tradicional les defensen generalment. Qualsevol oposició a les mateixes és diabolitzada com una barreja confusa d’irracionalisme anticientífic i llibertarisme individualista.

Però, quina ha estat la raó per la qual gairebé tots els partits i sindicats d’esquerra hagin donat suport pràcticament a totes les mesures proposades pels governs en la gestió del Covid? Com s’ha pogut imposar una visió tan simplista de la relació entre la salut i l’economia, una visió que caricaturitza dècades d’investigacions en ciències socials i que confirmen de manera aclaparadora com la riquesa i la salut estan vinculades? Per què l’esquerra ha ignorat l’augment massiu de la desigualtat, l’atac als més desafavoritsals països pobres, a les dones i als nens o el tracte cruel a la gent gran i l’enorme augment de la riquesa dels individus i empreses més riques com a resultat d’aquestes polítiques sanitàries? ¿Com en el que respecta al desenvolupament i desplegament de la vacunació, l’esquerra ha acabat fins i tot per ridiculitzar la idea mateixa de que podria haver-hi altres motivacions que no fossin exclusivament las del « be públic» quan BioNTech, Moderna y Pfizer estan guanyant actualment entre els tres més de 1.000 dòlars per segon amb les vacunes?, com és possible que l’esquerra, sovint enfrontada a la repressió estatal, sembli ara aliena a les preocupants implicacions ètiques i polítiques dels passaports sanitaris?

Si la Guerra Freda va coincidir amb l’era de la descolonització i el sorgiment d’una política global antiracista, el final de la Guerra Freda s’ha caracteritzat pel començament d’una crisi existencial per als partits polítics d’esquerra. La magnitud de l’hegemonia econòmica neoliberal, la globalització i el transnacionalisme empresarial ha acabat soscavant la visió històrica de l’Estat com a organitzador de la redistribució. A més, com va escriure el teòric brasiler Roberto Mangabeira Unger, l’esquerra sempre ha prosperat en temps de gran crisi (la revolució russa es va beneficiar de la Primera Guerra Mundial i del reformisme social que va precedir la Segona Guerra Mundial). Aquesta història pot explicar en part el posicionament de l’esquerra avui: amplificar la crisi i perllongar-la amb restriccions sense fi potser és vist per alguns com la manera de reconstruir una política d’esquerres després d’anys de crisi existencial.

L’esquerra no ha entès el paper de l’Estat a la governança neoliberal

L’error de diagnòstic de l’esquerra sobre la naturalesa del neoliberalisme també pot haver afectat la resposta a aquesta crisi. La majoria dels militants d’esquerra creuen que el neoliberalisme va implicar una retirada o buidament de l’Estat a favor del mercat. A partir d’aquí, ha sorgit la interpretació que l’activisme governamental al llarg de la pandèmia podria significar aquest «retorn de l’estat» tan desitjat, i potencialment ser capaç, segons aquests, d’aturar la pulsió suposadament antiestatal del projecte neoliberal. El problema amb aquest argument, fins i tot acceptant la seva lògica qüestionable, és que el neoliberalisme no ha estat gens el causant de l’afebliment de l’Estat. Sinó més aviat al contrari, ja que la mida de l’estat com a percentatge de PIB no ha deixat d’augmentar durant tota l’era neoliberal.

Això ja no hauria de ser una sorpresa. El neoliberalisme es basa en una àmplia intervenció estatal tant com en el «keynesianisme», la diferència entre tots dos és que l’Estat neoliberal intervindrà gairebé exclusivament per servir els interessos del gran capital, per vigilar les classes treballadores, i rescatar a les grans empreses i bancs en fallida, etc. De fet, en molts sentits, ara el capital depèn més de l’Estat que mai. Com assenyalen Shimshon Bichler i Jonathan Nitzan: “A mesura que el capitalisme es desenvolupa, els interessos comuns entre els governs i les grans empreses aniran cada cop més de la mà (…) El poder capitalista i les coalicions del capital que el governen no necessiten avui governs petits. Efectivament, en molts sentits necessiten governs més forts”. Avui dia, el neoliberalisme s’assembla més a una forma de capitalisme d’estat monopolístic, o «corporatocràcia», que al capitalisme de lliure mercat dels Estats petits que sovint afirma que és. Això explica en part per què ha produït aparells estatals cada cop més poderosos, intervencionistes i fins i tot autoritaris.

En aquest sentit, avergonyeix la ingenuïtat de l’esquerra, que celebra el suposat «retorn de l’Estat» inexistent. I el pitjor és que ja va cometre aquest error abans. Per exemple, després de la crisi financera del 2008, molts a l’esquerra van elogiar els grans dèficits públics com un «retorn a Keynes» quan, en realitat, aquestes mesures tenien poc a veure amb Keynes, i la seva recomanació de recórrer a la despesa pública per aconseguir la plena ocupació, i del que e tractava en realitat era de donar suport als culpables de la crisi i els grans bancs. A més, aquestes mesures van ser el desencadenant d’un atac sense precedents als sistemes de protecció social i els drets dels treballadors a tot Europa.

I avui està passant el mateix, ja que els contractes públics per als tests Covid, les màscares, les vacunes, i ara, les tecnologies per a l’aplicació del passaport sanitari, s’atorguen a corporacions transnacionals (sovint en el marc d’acords tèrbols que respiren amiguisme i conflictes d’interessos). Mentrestant, els ciutadans veuen la seva existència i els seus mitjans de vida trastornats per la nova normalitat. El fet que l’esquerra sembli completament aliena a aquest fenomen és particularment desconcertant. Al cap i a la fi, la idea que els governs tendeixen a explotar les crisis per reforçar l’agenda neoliberal és un element essencial de la literatura recent de l’esquerra. Pierre Dardot i Christian Laval, per exemple, han argumentat que sota el neoliberalisme la crisi ha esdevingut un “mètode de govern”. Més famós encara, el llibre The Shock Strategy (2007)Naomi Klein explora la idea d’un “capitalisme del desastre”. La seva tesi central seria que en temps de por i desorientació pública resultaria més fàcil reorganitzar les societats: canvis espectaculars en l’ordre econòmic existent, que normalment serien políticament impossibles, s’imposen ràpidament un darrere l’altre perquè el cos social no tingui temps de comprendre el que està passant.

Una dinàmica semblant està en marxa en aquests moments. Prenguem, per exemple, les mesures de vigilància high-tech, les targetes d’identificació digitals, la repressió de les protestes públiques i la proliferació ràpida de lleis introduïdes pels governs per combatre l’epidèmia de coronavirus. Si ens refiem a la història recent, els governs trobaran sens dubte la manera de fer que moltes d’aquestes regles d’emergència siguin permanents, com ho han fet amb gran part de la legislació antiterrorista posterior a l’11 de setembre. Com va assenyalar Edward Snowden: “Quan veiem que es prenen mesures d’emergència i especialment avui dia tenen tendència a romandre. L’emergència no fa més que estendre’s”. Confirmant també les idees de l’estat d’emergència presentades pel filòsof italià Giorgio Agamben, que ha estat vilipendiat pel corrent principal de l’esquerra per la seva postura anticonfinament.

En darrera instància, qualsevol forma d’acció governamental s’ha de jutjar per allò que realment representa. Donem suport a la intervenció del govern si serveix per promoure els drets dels treballadors i les minories, per crear plena ocupació, proporcionar serveis públics essencials, contenir el poder empresarial, corregir les disfuncionalitats dels mercats, prendre el control de les indústries crucials per a l’interès públic. Però en els darrers 20 mesos, hem assistit exactament al contrari: un enfortiment sense precedents dels gegants transnacionals i les seves oligarques a costa dels treballadors i les empreses locals. Un informe publicat el mes passat basat en les dades de Forbes va mostrar que només els multimilionaris nord-americans van veure augmentar la seva fortuna en 2 bilions de dòlars durant la pandèmia.

Una altra fantasia de l’esquerra que ha estat desmentida per la realitat és la idea que la pandèmia generaria un nou esperit col·lectiu capaç de superar dècades d’individualisme neoliberal. El fet és que la pandèmia ha fracturat encara més les nostres societats: entre els vacunats i els no vacunats, entre els que es poden beneficiar del treball intel·ligent i els que no.
Sense oblidar que un poble format per individus traumatitzats, arrencats dels seus éssers estimats, induïts a témer-se els uns als altres com a potencials vectors de malalties, terroritzats pel contacte físic, no és un bon brou de cultiu per a la solidaritat col·lectiva.

Encara que potser la resposta de l’esquerra es pugui entendre millor en termes individuals que en termes col·lectius. La teoria psicoanalítica clàssica ha establert un enllaç clar entre el plaer i l’autoritat: l’experiència d’un gran plaer (que satisfà el principi de plaer) sovint sol precedir un desig d’autoritat i control renovats, manifestat per l’ego o el principi de realitat. De fet, això pot produir una forma de plaer subvertida. Les darreres dues dècades de globalització han vist una enorme expansió del « plaer de l’experiència » compartit per la classe liberal global cada cop més transnacional, molts dels quals, curiosament en termes històrics, s’han identificat a si mateixos com a esquerrans ( i de fet han usurpat cada cop més aquesta posició al terreny natural de les idees tradicionals de la classe treballadora).  Des del punt de vista de la psicoanàlisi, el suport d’aquesta classe a les «mesures del Covid» es pot explicar amb força facilitat en aquests termes: com l’aparició desitjada d’un cercle de mesures restrictives i autoritàries que es poden imposar per restringir el plaer, dins d’un marc estricte de moralitat, que intervé allà on abans no n’hi havia.

L’esquerra com a garant d’una fe ingènua a la ciència

Un altre factor darrere del tancament de l’esquerra a les mesures contra el Covid és la seva fe cega a la «ciència». Això té les seves arrels a la fe tradicional de l’esquerra en el racionalisme. No obstant això, una cosa és creure en les innegables virtuts del mètode científic i una altra completament diferent és ignorar totalment com els que són al poder utilitzen la «ciència» per fer avançar la seva agenda. Poder recórrer a «dades científiques sòlides» per justificar les decisions polítiques és una eina increïblement poderosa en mans dels governs. De fet, en això consisteix la mateixa essència de la tecnocràcia. És a dir, el que això significa és la selecció acurada de les «dades científiques» que permetran avançar el programa governamental, marginant agressivament qualsevol altra opinió, independentment del seu valor científic.

I això és el que ha passat durant anys en el camp de l’economia. De veritat és tan difícil de comprendre que una presa de control per les empreses s’estigui produint avui dia al terreny de la ciència mèdica? En tot cas no per a John Ioannidis, professor de medicina i epidemiologia a la Universitat de Stanford. Ioannidis va ser portada dels diaris a principis de 2021 quan ell amb alguns dels seus col·legues van publicar un article en què afirmaven que no hi havia diferències en termes epidemiològics entre els països que havien implementat un sistema de tancament de la seva població (tipus confinament) i els que no ho havien fet. La reacció violenta contra aquest article, i contra Ioannidis en particular, ha estat ferotge, especialment entre els seus col·legues científics.

Això explica la seva recent i mordaç denúncia de la seva pròpia professió. En un article titulat «Com la pandèmia està canviant les normes de la ciència» , Ioannidis assenyala que la majoria de la gent, especialment d’esquerres, sembla pensar que la ciència funciona segons els «estàndards mertonians de cooperació científica, universalisme, altruisme i escepticisme organitzat». Però, per desgràcia, no és així com treballa realment la comunitat científica, explica Ioannidis. Amb la pandèmia, els conflictes d’interessos empresarials s’han disparat, però parlar-ne s’ha convertit en un tabú. I continua: “Els consultors que han guanyat milions de dòlars assessorant empreses i governs han obtingut posicions prestigioses, poder i reconeixement públic, mentre que els científics que han treballat benèvolament i es van atrevir a qüestionar les narratives dominants van ser acusats de xerraires. Qualsevol posició escèptica es va considerar una amenaça per a la salut pública. El que hem viscut és un xoc entre dues escoles de pensament, la salut pública autoritària d’una banda, contra la ciència de l’altra. I la ciència ha perdut”.

L’esquerra està perduda i fins i tot podria desaparèixer

El menyspreu i la burla de l’esquerra cap a les preocupacions legítimes de la gent (sobre tancaments, vacunes o passaports sanitaris) és vergonyosa. Aquestes inquietuds no només tenen una base en les dificultats reals, sinó que també provenen d’una desconfiança legítima envers els governs i les institucions que sens dubte han estat monopolitzats per interessos empresarials.  Qualsevol com nosaltres que doni suport a un estat veritablement progressista i intervencionista ha de respondre a aquestes preocupacions i no descartar-les.

Però allà on la resposta de l’esquerra ha resultat més deficient és a l’escenari mundial, pel que fa a la relació clara entre les restriccions de les llibertats i l’aprofundiment de la pobresa al Sud. ¿De veritat no ha de dir res, l’esquerra, sobre l’enorme augment del matrimoni infantil, el col·lapse de l’escolarització i la destrucció de l’ocupació formal a Nigèria, on l’agència nacional d’estadística afirma que al voltant del 20% de les persones que van perdre les seves feines va ser per causa dels confinaments? I què passa amb el fet que el país amb els números més alts de mortalitat per Covid i amb la major taxa de mortalitat el 2020 sigui el Perú, que ha experimentat una de les tancades més estrictes del món? Sobre tot això, l’esquerra no diu una paraula. Aquesta posició només és entenedora en relació amb la preeminència de la política nacionalista a l’escenari mundial: el fracàs electoral d’internacionalistes d’esquerra com Jeremy Corbyn significa que els problemes globals més generals han tingut poc pes quan es tracta de donar una resposta més complexa de l’esquerra occidental a la crisi del Covid-19.

En canvi, hem de reconèixer que hi ha hagut alguns moviments d’esquerra, radicals i socialistes, que s’han pronunciat en contra de la gestió actual de la pandèmia. Entre ells hi ha Black Lives Matter als Estats Units, Left Lockdown Skeptics al Regne Unit, l’esquerra urbana xilena, Wu Ming a Itàlia i, sobretot, l’aliança de socialdemòcrates i verds que governen actualment Suècia. Però sobretot s’ha ignorat tot l’espectre d’aquesta opinió d’esquerres dissident del corrent dominant, en part pel petit nombre de mitjans d’esquerra, però també per la marginació d’aquesta mateixa esquerra intel·lectualment influent.

Tot això ens porta a un fracàs històric de l’esquerra, que tindrà conseqüències desastroses. Perquè sempre hi ha el risc que tot aquest malestar popular sigui canalitzat una vegada més per l’extrema dreta, destruint qualsevol possibilitat per a l’esquerra de guanyar aquests votants que necessita per enderrocar l’hegemonia de la dreta. Però mentrestant, l’esquerra s’aferra a una tecnocràcia d’experts cada cop més assenyalada com a responsable d’un maneig catastròfic de la pandèmia en termes de progressisme social. I a mesura que qualsevol forma viable per a l’elecció d’un govern d’esquerra s’esvaeix en el passat, el debat que ens permetia afrontar les nostres idees i per descomptat la llibertat de no estar sempre d’acord, i que són al cor de qualsevol procés democràtic veritable, s’esvaeixin amb ell.>

LA POR QUE AFEBLEIX EL SISTEMA IMMUNITARI

Al març de 2020, per garantir que la gent complia el confinament, molts governs van decidir recórrer a la por. Es tractava de fer creure que ens enfrontavem a un virus mortal per a tota la població, no només per als més vulnerables. Aquest missatge justificava el confinament generalitzat, en lloc d’optar per una protecció dirigida als grups de risc, cosa que hauria estat més raonable.

Però aquesta crida a la por desencadenaria un efecte devastador de bola de neu, completament inesperat. A mesura que el discurs va ser ràpidament amplificat pels mitjans de comunicació, i reforçat pel rumor, la por es va anar intensificant en un pànic generalitzat. Mai una campanya ha creat un terror tan atroç i durador. Un cop assentat l’estat de pànic, es va establir una interacció poc saludable entre els governs i el públic. De vegades era l’opinió pública la que s’avançava impulsant un règim més restrictiu. En d’altres, van ser les autoritats les que van alimentar de nou l’espiral de la por en creure que la caldera necessitava una mica més de pressió per aconseguir certs propòsits, com una taxa de vacunació més alta en determinats segments.

Tot i que la por s’havia utilitzat en el passat per descoratjar certs comportaments (fumar, conduir temeràriament, consum de drogues) mai s’havia utilitzat per fer front a una catàstrofe. Ans al contrari, davant de qualsevol desastre, les autoritats sempre difonien missatges tranquil·litzadors, precisament per evitar que el pànic provoqués un desastre més gran que el mateix desastre.

En lloc d’explicar al públic que una pandèmia és un fenomen recurrent, al qual la humanitat s’ha enfrontat en moltes ocasions, els governants van actuar com si la situació fos inèdita, gairebé el preludi de l’Apocalipsi, un problema completament desconegut per al qual s’improvisarien solucions originals. I les mesures eren tan inusuals, tan divergents amb el que s’estipulava, tan radicals, que espantaven. Activitats quotidianes com reunir-se amb familiars o amics, sortir a passejar o portar la cara descoberta, de sobte es van convertir en il·legals, en coses que podien ser perseguides per les autoritats i blasmades per la població atemorida. Els governs van actuar com una màfia organitzada per aconseguir un major control de la població.

Actualment les coses continuen igual. Tot i que la por és una resposta útil perquè protegeix de molts perills, és molt perjudicial quan és intensa, persistent i paralitzant. Pot generar ansietat, fomentar l’abús d’alcohol i drogues, conduir a la depressió, a la idea del suïcidi. O debilitar el sistema immunitari. I, sobretot, ens impedeix actuar lliurement, convertint el ciutadà lliure en un esclau. Per això, l’ésser humà ha desenvolupar diversos mecanismes per mitigar-la, per evitar l’angoixa permanent. Malauradament, a causa de la naturalesa insidiosa de la propaganda, gairebé tots aquests mecanismes han estat bloquejats en aquesta pandèmia. Fins i tot en els joves, normalment més agosarats però que davant d’això no han protestat i s’han limitat als botellots.

Davant d’una campanya de terror, la primera opció per reduir-la és abstreure’s de la propaganda. No va ser difícil per a un fumador ignorar els missatges antitabac; però és gairebé impossible escapar d’una narrativa COVID tan prominent, agressiva i aclaparadora. Ara i aquí, el fet d’intentar reduir l’ansietat no fent cas de la propaganda ens és presentat com un mecanisme psicològic d’evasió i negació pandèmica.

L’altra opció seria complir les normes proposades per la campanya de la por, una manera que pot ser molt efectiva en altres casos: “Deixo de fumar i els missatges de terror ja no em preocupen”. Però la narrativa COVID no permet aquesta sortida, insistint constantment que, encara que es compleixin totes les normes, el perill continua sent el mateix. Fins i tot si portes una màscara tan gruixuda i ajustada que t’impedeix respirar o t’injecten totes les vacunes, els mitjans de comunicació proclamaran que també et pots infectar i morir.

La successió de dos missatges, a) “És imprescindible que adoptis aquestes mesures” i, poc després, b) “Bé, però segueixes sent tan vulnerable com abans”, genera una percepció d’absoluta falta de control, una sensació tan miserable que afavoreix la indefensió i condueix a una addicció a les mesures restrictives del govern. S’acaba suplicant més prohibicions en un intent d’alleujar momentàniament l’ansietat. Com qualsevol addicte, es necessiten dosis creixents de restriccions només per obtenir una reducció temporal del nivell de pànic.

Generar por és una decisió política perillosa i irresponsable, sobretot en el context d’una pandèmia. I no només perquè és un plantejament paternalista que veu els ciutadans com a nens atemorits. També perquè el pànic durador té conseqüències socials i polítiques molt greus a llarg termini. Provoca agitacions psíquiques i augmenta l’egoisme i la intolerància, reduint considerablement el respecte als drets dels altres. I posa en perill la democràcia perquè les constitucions es converteixen en una carta morta quan una majoria social, presa de la por, dona suport a la supressió de drets i llibertats. Especialment preocupant és la frivolitat amb què determinades administracions han introduït noves restriccions d’un dia per l’altre, gairebé com ocurrències, generant una enorme inseguretat. Aquests vertiginosos alts i baixos reguladors reforcen el cercle viciós de la por perquè la dansa de les prohibicions és l’estupefaent que alimenta els addictes. L’anunci de nous “positius” és com una injecció diària d’adrenalina, tot i saber que un cop vacunats els vulnerables, la relació numèrica entre infeccions i malalties greus es debilita considerablement.

Alhora, per combatre i desmoralitzar els crítics, els estats han propiciat de catalogar-los amb les conegudes etiquetes de la ridiculització: negacionistes, antivacunes, insolidaris, egoistes, covidiotes. Res de nou. Així està establert en els manuals clàssics de la propaganda: simplificació, exageració, vulgarització i desfiguració.

El virus no desapareixerà per molt que es decretin restriccions: es tracta de generar prou immunitat per adaptar-s’hi, de la mateixa manera que la humanitat va aprendre a conviure amb patògens més perillosos. Per això s’ha de dominar la por (un bon pas seria deixar de fer cas al que es diu a través del mitjans de comunicació i les xarxes socials) i començar a basar la nostra protecció en mesures voluntàries i responsables, sent conscients que el risc zero no existeix, que totes les malalties maten persones cada dia. De pandèmia a endèmia estacional, com la grip o el refredat comú.

Sembla que els governs ja tenen assumit que cal anar per aquí. Però primer han de trobar el discurs adient per justificar totes les barbaritats comeses durant la pandèmia, començant pel criminal recurs a la por.

 

Una bona notícia!

Amb la novel·la negra ‘Quan la mort truca a la porta’ he guanyat el premi Vilassar de Noir, en la seva segona convocatòria. Moltes gràcies al jurat per haver triat la meva entre les 21 novel·les presentades. Gràcies al festival Vilassar de Noir i a l’ajuntament de Vilassar per la convocatòria del certamen. I gràcies a l‘editorial Llibres del Delicte per la propera publicació del llibre.
‘Quan la mort truca a la porta’, ambientada a Reus l’any 1879, comença amb un sanguinari crim múltiple. A més de negra, la novel·la es podria considerar també històrica si no fos que els fets que s’hi narren, fins i tot els protagonitzats per personatges reals, no són pas històrics sinó producte de la meva imaginació.
Però no és ficció que a la ciutat de Reus va néixer, a mitjans del segle XIX, el primer detectiu privat català, Daniel Freixa i Martí. En aquest personatge m’he inspirat per crear i desenvolupar el meu detectiu protagonista, Pere Rosich, que ja apareixia, deu anys més jove, en una novel·la anterior titulada ‘Els crims del convent’ (Ed. Gregal)
Com a moltes novel·les negres no és només el text, sinó el context el que defineix l’acció. I després de fer la recerca que tenia al meu abast, vaig descobrir un Reus que es pot considerar paradigma de les ciutats i viles d’un segle XIX marcat per les revoltes obreres a causa de les pèssimes condicions de treball, la misèria, el tràfic de nens, l’opressió de les dones, les epidèmies i altres xacres socials que llastraven la societat.
Però si això són les ombres, també l’acció de la novel·la s’endinsa en les llums, com els corrents higienistes, els moviments feministes… I també en les penombres, com les societats secretes o les espiritistes.
Espero que, quan el llibre es publiqui d’aquí a uns mesos, gaudiu tant llegint-lo com jo vaig gaudir escrivint-lo.

Reus al segle XIX
Daniel Freixa i Martí

La sèrie policíaca del sotsinspector Espinosa

Amb la recent aparició de la novel·la ‘Si saps caure, t’alçaràs’ s’ha completat la sèrie protagonitzada pel sotsinspector dels Mossos d’Esquadra Emili Espinosa, publicada per l’editorial Meteora. Espinosa, d’orígen valencià i procedent de la Guàrdia Civil, està casat amb una tortosina i té dues filles independentistes.
La sèrie va començar l’any 2007 amb ‘La taca negra’, una intriga criminal al voltant del món de la prostitució de dones de l’Europa oriental a la Costa Daurada, controlades per màfies russes.El 2010 va aparèixer ‘El vi fa sang’, on una mort sospitosa vinculada al món de l’enologia destapa tot un seguit de seqüeles relacionades amb homosexualitats amagades i tràfic de drogues. La següent va ser ‘Dur de pair’ el 2012. Aquí, un crim a la cúpula empresarial tarragonina destapa un cas de pederàstia alhora que la vida personal d’Espinosa pateix un fort sotrac. Les filles, sempre rebels i contestatàries, sobretot la petita, han marxat de casa i ell no s’entèn amb la dona.

Va seguir, el 2014, ‘Tempesta al Bàltic’. Per refer la seva relació, el matrimoni Espinosa va de creuer. Però durant l’escala a Sant Petersburg una passatgera resulta morta i la investigació posterior, encapçalada per la policia russa, es va complicant…

‘Procés enverinat’, el 2016, comença amb dos morts: un independentista tirotejat en una paradeta i un polític unionista enverinat en un restaurant. Espinosa, que no vol saber res de política, es veu obligat a investigar aquests crims i en surt escaldat. Una brutal pallissa el deixa a les portes de la mort.

A ‘Si saps caure, t’alçaràs’ (2020), Emili Espinosa, després de la pallissa que va rebre, ara té una destinació més tranquil·la a la comissaria de Montblanc, tot esperant la jubilació. Ha d’investigar la mort d’una excursionista a la Serra de Prades però amb vinculacions a Barcelona i a un cas que ha deixat estupefacta i dividida la comunitat mèdica. La seva col·laboradora més directa i fidel durant l’època tarragonina, la sergent Pilar Surroca, està destinada ara a la comissaria de les Corts. Li passa el relleu de la investigació, ella en recull el testimoni i esdevé la nova protagonista. Alhora que la investigació se li complica enormement, pateix a casa seva, al Poble Sec, una de les lacres de la Barcelona actual.
Aquí Pilar Surroca creixerà com a policia, tot i que en pagarà un preu molt alt.

 

 

 

ELS CRIMS DEL CONVENT

Els crims del convent
Es tracta, com el seu títol permet endevinar, d’un altre exemple de novel·la criminal, però en context històric. El convent del títol és el de santa Anna d’Alcover. L’època, finals de 1869, un moment àlgid de conflictivitat política. Els dos crims a què al·ludeix el títol fan pensar, els investigadors, en un assassí en sèrie. Però la trama és més complexa. L’autor coneix bé el període històric, l’explica bé i el fa entenedor i, el que és més important, la ficció queda molt ben enganxada en la Història (amb majúscula). De fet, una de les coses més encertades de la novel·la és l’aparició de personatges o fets, de vegades esmentats tangencialment, de vegades amb més protagonisme, que donen veracitat al relat. Així, trobem, per exemple un periodista del Diario de Reus anomenat Francisco Gras (pàg. 58, segurament, Francesc Gras i Elias, que llavors devia tenir 19 anys), el secretari del Govern Civil, Raimundo de los Reyes (pàg. 109, personatge real que faria fortuna literària en un conte de Narcís Oller i una novel·la de Pérez Galdós), converteix el protagonista Pere Rosich en familiar llunyà dels futurs escriptors Cosme i Plàcid Vidal (pàg. 150), però sobretot destaca el protagonisme que dóna a Josep Gassol, governador civil de Tarragona, de qui s’ho inventa quasi tot, però el fa creïble, i el seu oponent Francesc Subirà, exalcalde de Reus (pàgs. 199-206).
Joan Cavallé
Un any de narrativa al Camp de Tarragona