DOCTOR LIVINGSTON

El bloc de Salvador Balcells

IMATGES DE L’APLEC DEL PUIG

El darrer diumenge d’octubre s’ha celebrat el tradicional Aplec d’El Puig, que cada any aplega a la Muntanyeta del Castell d’aquesta població de l’Horta Nord centenars de persones convocades pel PSAN per tal de commemorar l’estada de Jaume I abans d’emprendre la conquesta de València. I també la marxa i aplec anual que fa més de cinquanta anys, en plena clandestinitat, van iniciar els catalanistes valencians. El Tall en va fer una cançó titulada precisament Darrer diumenge d’octubre.


El pare i la mare de Guillem Agulló

L’edició d’aquest any ha estat especialment emocionant, amb parlaments que han humitejat els ulls de molts dels assistents, com ara el dels pares de Guillem Agulló, el jove maulet assassinat el 1993 per feixistes espanyolistes.


Maria Antònia Font

També el de Maria Antònia Font, portaveu dels mestes illencs en vaga indefinida contra la política antieducativa i autoritària del govern del PP. 


Jaume Marfany

O el d’en Jaume Marfany, vicepresident de l’Assemblea Nacional Catalana, reivindicant la independència de la nació sencera, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.


Núria Cadenes

I la de Núria Cadenes, presidenta de Solidaritat Catalana per la Independència, advertint-nos contra els oportunistes i els ajornamentistes, alhora que manifestava la seva alegria pel creixement de la consciència nacional dels valencians.


Josep Guia

Va cloure els parlaments en Josep Guia, del Comité Executiu del PSAN, amb paraules càustiques i punyents en referir-se a l’Espanya que ens escanya i a la necessitat de treure’ns aquesta llosa del damunt.
Anteriormet habien actuat Francesc Anyó i Borja Penalba, en un magnífic recital de poesia i cançó dedicat a Estellés. Per no oblidar! Se’n parlarà, d’aquests dos!
També hi hagué altres actuacions, com la del cantautor Andreu Valor i d’una colla de doçainers i tabalers. 
L’Aplec es va cloure amb una cadena humana a l’entorn del cim de la Muntanyeta i amb la tradicional paella gegant.
 

Excursió a la Serra d’Ensija – Colla d’Amics GR

A la tercera ha anat la vençuda. Després de dos intents frustrats per la pluja, aquest cap de setmana hem pogut coronar el cim de la Gallina Pelada (2.327 m.), punt culminant de la serra d’Ensija, a l’Alt Berguedà.
Hem començat la pujada a la Font Freda, a tocar de la carretera de Vallcebre a Saldes.
Un cop al cim i després de les fotos de rigor i d’extasiar-nos amb les magnífiques vistes del proper Pedraforca, del Cadí, el Moixeró, la Tossa d’Alp, el Puigmal, el Puigperic, el Carlit, el Puigpedrós… hem anat resseguint la cinglera en direcció al serrat Bultu (o Voltor).
Abans de començar la baixada cap als cotxes, hem dinat al pla d’Ensija.
En resum, una vetllada que ha deixat molt bon record. Gràcies al Víctor per l’organització. 


La colla muntanya amunt


Passant pel refugi de la FEEC


Ja albirem el cim


La colla dalt del Cap de la Gallina Pelada. Només falta l’Olga, que feia la foto


Tot carenant


En plena baixada, Al fons, l’imponent i emblemàtic Pedraforca

PEONS CATALANS CONTRA CATALUNYA

Entre les estratègies que està posant en marxa l’espanyolisme per tal de combatre l’aspiració sobiranista de la majoria dels catalans, n’hi ha de molt barroeres, especialment en determinats mitjans de comunicació madrilenys.
Però també n’hi ha d’altres de més intel·ligents, sens dubte promogudes pels serveis secrets de l’Estat i destinades a crear dubtes i incerteses.
I d’aquestes segones comencen a sovintejar-ne els exemples:
-Algun destacat economista català que fins ara s’havia mantingut neutral, fent declaracions públiques d’una contundència fora mida sobre els mals de la independència per a l’economia del país.
-Algun tertulià català contrari a la independència començant a parlar del tema en termes bel·licistes, anomenant guerra oberta els debats actuals, míssils les pugnes dialèctiques entre uns i altres i bombardejos les informacions dels mitjans de comunicació.
-Algun antic polític català de prestigi sortint a la palestra per advertir-nos que en un enfrontament amb l’Estat espanyol sempre tindrem les de perdre, perquè sempre ha estat així. 
-Algun mitjà català de gran difusió i amb l’aparença de donar veu a totes les opcions, introduint subtilment o descaradament opinions i comentaris amb aparença científica o històrica per tal de demostrar que reivindicacions com l’actual de Catalunya ens portaran al desastre. 
-Algun destacat membre de les elits catalanes amb alt càrrec a Madrid fent mofa, atacant o menystenint els arguments del Govern de Catalunya sobre les deslleialtats i incompliments de l’Estat.  
Com es pot veure, l’estratègia actual de l’Estat espanyol és de fer servir els seus peons catalans. Catalans contra catalans. Tal com van proposar fa mesos Aznar i la FAES.
Com que això es pot incrementar i empitjorar, és important saber-hi i estar a l’aguait.
Tanmateix, tampoc no cal tenir massa por a les conseqüències de tot plegat, perquè l’Estat espanyol parteix d’un error de base que li pot ser fatal: creure que el sobiranisme català actual és només una dèria d’alguns polítics d’aquest país. Malgrat les evidències, no s’han adonat que és el poble qui vol la independència. I que els nostres polítics s’hi han vist arrossegats per l’empenta d’aquest poble.
I que si són destituïts o es fan enrere, el poble els substituirà. 

La Fira de Bandolers d’Alcover

Aquest cap de setmana s’ha celebrat l’onzena edició de la Fira de Bandolers de la vila d’Alcover (Alt Camp).
Es tracta d’un exemple reeixit d’esdeveniment creat del no res i que ja sembla ancestral.
Al poble es volia donar contingut a una Fira decadent i algú va tenir la pensada de dedicar-la al bandolerisme dels segles XV, XVI i XVII, molt estès per la zona.
Les primeres edicions foren més aviat ensopides, però ha anat quallant i ara ja és una fira popular arreu. La prova n’és la gran quantitat de forasters que omplen el poble aquests dos dies.
Una bona troballa són els esquetxos teatrals que els espectadors es troben per diferents indrets del casc antic. Són peces curtes interpretades per actors locals i que representen escenes d’època relacionades amb el bandolerisme , en alguns casos amb connotacions d’actualitat, com la d’aquest any titulada La pesta borbònica.
Altres esdeveniments d’èxit són la fira d’artesants, cada cop més nombrosa i variada, la trobada de gegants i el sopar de bandolers, realment multitudinari.
I aquest any s’hi ha afegit l’encesa d’una gran estelada, per iniciativa de l’Assemblea Nacional Catalana d’Alcover.

 

L’ALTRA CONXORXA DELS ENZES

Un dels sectors més contraris al procés sobiranista endegat a Catalunya és el de l’alta burgesia catalana, les anomenades elits econòmiques. En alguns casos per convenciment i en d’altres per la por de perdre-hi diners.
Ja sigui a través de les seves institucions representatives o dels lobbys privats, fa temps que es mouen discretament per tal de reconduir la situació cap a un acord econòmic equivalent al pacte fiscal, que satisfaci alhora les seves necessitats d’inversió pública en infraestructures i redueixi considerablement el percentatge de partidaris de la independència fins a deixar-lo de nou com a opció minoritària i, per tant, negligible.
Per això portaven setmanes de contactes i pressions per sota mà davant del govern espanyol.
I per això mateix han quedat perplexos en conèixer el contingut dels pressupostos generals de l’Estat. Perplexos, decebuts i amb la sensació d’haver estat menystinguts o de ser víctimes d’una broma de mal gust.
Ja els està bé, per ximples i babaus! 
A veure si s’adonen d’una vegada que amb Espanya no hi ha res a fer, i que allò de “Antes alemana que catalana!”, és a dir, la catalanofobia de sempre, segueix plenament vigent.
Que no s’enganyin. Per molt que se sentin espanyols, vistos des de Madrid ells també són catalans. Per tant, menystenibles.
Si no s’adonen d’això voldria dir que l’autoodi, aquest fenomen neuròtic típicament català, no només en les elits, està tan arrelat que ja no tenen remei.
Aleshores potser caldria preveure, en els pressupostos de la Catalunya independent, una partida important per a centres i estudis psiquiàtrics.
Com que sóc optimista per naturalesa, espero que no haguem d’arribar a aquests extrems i que tot plegat hagi servit perquè obrin els ulls d’una vegada. Al menys uns quants d’ells…