SALVADOR BALCELLS

El bloc del Doctor Livingston

LA COLLA VELLA – 23) Climent Martí

CLIMENT MARTÍ

És una persona molt apreciada a Xàtiva, on encara viu. Potser tant com Raimon, fill il·lustre de la ciutat màrtir de la Guerra de Successió. Climent és advocat, molt bon advocat, però també un excel·lent escriptor en hores lliures. I encara tenia temps per militar a l’independentisme, tot i que a la seva manera tranquil·la i sense estridències. Probablement molts dels que el coneixien es devien quedar de pedra si mai se’n van assabentar.

Estigué sol durant un temps en la seva militància, fins que va convèncer el seu amic Gonçal Neira d’acompanyar-lo i donar un impuls a l’independentisme a tot el País Valencià.

Com advocat, Climent Martí tenia molts bons contactes a Madrid. Això facilità els tràmits de la legalització del primer partit que es declarava sense embuts d’alliberament nacional. Per cert, allò d’inscriure’l al registre espanyol no va caure gaire bé a altres grups, que ho van retreure durant força temps. Fins que tothom va passar per la finestreta. A partir d’aleshores no se’n parlà més.

Sempre havia estat una persona incisiva i amb acusat sentit de l’humor. Però el seu era un humor fi, intel·ligent, que es manifestava en ocasions molt comptades, sobretot quan se les havia de veure amb aquells interlocutors que es creien sempre en possessió de la veritat. En aquestes ocasions acostumava agafar els arguments contraris i portar-los fins les darreres possibilitats lògiques, cosa que comportava en la majoria dels casos reduir-los a l’absurd. Un exemple clar fou la següent argumentació, quasi profètica, en resposta a un dogmàtic que l’havia interpel·lat després d’una conferència:

“Certament coincideixo amb vostè que les conquestes socials de l’anomenat estat del benestar foren en bona part resultat de la por del sistema capitalista a perdre la guerra enfront del comunisme. Van ser concessions, per tant. La caiguda dels règims socialistes de l’est, que ha representat la fi de la utopia comunista, comportarà, per lògica, que el capitalisme perdi el temor i ens mostri el seu veritable rostre. De manera que si en el primer món volem mantenir l’estat del benestar, hem de fer el possible per tal que a altres països, no als nostres, és clar, tornin a imposar-se règims comunistes forts i com més inhumans millor. Així tornarà la por al cos dels capitalistes i aconseguirem que facin noves concessions”.

Quan Climent va assolir un protagonisme inesperat a tot el país fou en fer-se càrrec de la defensa dels interessos d’un col·lectiu important d’afectats per la pantanada de Tous. Tot va ser una mica producte de la casualitat. Arran dels successius ajornaments del judici hi havia descontentament amb els lletrats que duien el cas. Joan Genovés ho comentà en un acte públic i algú deixà anar que aquell era un cas per a Climent Martí. Al cap de poc, ja era cosa feta.

En un aplec del Puig, comentava que aquesta nova feina l’havia obligat a deixar momentàniament la literatura, la seva altra passió. Tanmateix no devia deixar-ho del tot, perquè uns mesos després va guanyar un premi a Girona amb una novel·la sobre els estralls humans de les inundacions a la comarca de la Ribera, inspirada en l’experiència de Genovés.

Climent era un dels que amb més claredat i contundència va defensar sempre la unitat del català, cosa que li comportà més d’un ensurt, com quan una nit li van cremar el cotxe. També va patir un atac força pintoresc per part d’algú o alguns que només es podien qualificar de desorientats: la façana de casa seva va aparèixer un dia plena de pintades que deien “nació valenciana”, “no a Espanya, no a Catalunya” i coses semblants. Ell ho interpretà com el resultat previsible del caos mental creat per la paranoia en què viu el País Valencià, fomentada pels opressors espanyols i els botiflers que els donen suport. Però també atribuïa bona part de la responsabilitat a les institucions i la gent de la Catalunya central, per la seva actitud inhibicionista. En Martí opinava que si bé al País Valencià hi havia molts blavers, a Catalunya encara n’hi havia més.

 


EXCURSIÓ PER LA VALL DE BOÍ – Colla d’Amics dels GR

RUTA DE LLUBRIQUETO: SEGUINT LES CASCADES

Punts d’interès de la caminada: Cascada de la Sallent (també coneguda com la Cua de Cavall), font de Llubriqueto, cascada del Gèmena i estanys Gèmena.
Desnivell: 810 m. (de 1.460 m. a 2.270 m.). La baixada és pel mateix camí.

També hem aprofitat l’estada en aquelles contrades per fer una visita comentada al Centre de Fauna del Pont de Suert. Allí hem pogut veure, en captivitat, llúdrigues, visons europeus, crancs i truites autòctones. Ens han explicar els seus hàbitats, els projectes de repoblació, etc. 
Els que encara no ho havien fet, han pogut visitar algunes esglésies del Romànic de la Vall. La majoria estan tancades per culpa de les retallades, però obren els caps de setmana.

I alguns membres de la colla han gaudit també del circuit termal del balneari de Caldes de Boí. 


Alguns excursionistes al pla de Llubriqueto. A dalt, a la dreta, la cascada de la Cua de Cavall


Una altra vista des del pla de Llubriqueto


En plena pujada, superant un tram pedregós 


Més tarteres, prop del Gèmena de Baix


Remullant-me els peus a l’aigua freda de l’estany Gèmena


Al Centre de Fauna de Pont de Suert


Truites de riu en procés de creixement, destinades a la repoblació


Crancs de riu autòctons


Una llúdriga mirant la càmera


No podia faltar aquesta vista del romànic de la Vall


Racó idíl·lic als jardins del balneari de Caldes de Boí
 

 

Resum de les opinions del Grup de Lectura d’Editorial Meteora en la trobada del 18 de juny de 2012 sobre AMB L’AIGUA FINS AL COLL, de Petros Màrkaris

Tothom va estar d’acord a dir que aquesta obra de Petros Màrkaris complia tots els requisits de la novel·la negra. En té tots els ingredients necessaris. Tenim crims i tenim investigació, al més pur estil clàssic.
Es valorà molt positivament el fet que l’autor hagi sabut introduir les circumstàncies socials, polítiques i econòmiques actuals en la trama d’una novel·la negra. Li ha donat així, a més, un to realista que reflecteix els costums d’aquest moment que vivim tots. No només és una problemàtica que afecti Grècia, sinó qualsevol altre país.
Aquest tret d’actualitat ha agradat molt i ha donat peu a iniciar un debat que ha anat més enllà de la trama novel·lesca perquè ens ha portat a analitzar i comparar la situació de Grècia i la dels altres països de la zona euro i els que, com Espanya, estan més mancats de solvència econòmica, com ara Portugal, Irlanda… I s’ha comparat també amb la política d’estalvi que han tingut, des de sempre, els països nòrdics. Una manera de ser austera pròpia de l’educació en la religió calvinista.
Màrkaris no deixa de retratar absolutament cap aspecte de la societat actual: parla dels funcionaris, del divorci, dels xinesos i el tèxtil, dels gitanos romanesos… de tot el que forma part de la nostra vida actual.
S’ha comentat que el final no sorprèn perquè l’autor ja deixa entreveure qui serà l’assassí algunes pàgines abans de finalitzar la novel·la. Potser fins i tot d’una manera massa evident, que contrasta amb el suspens anterior.
Es comenta que Màrkaris té intenció de fer una trilogia amb el mateix tema i aquesta n’és la primera part.
La novel·la té un ritme àgil, és ràpida de llegir i t’assabentes a la perfecció de la realitat grega actual. Tot això amb una ambientació excel·lent, amb molt d’humor i ironia que s’agraeixen.
L’autor també aprofita per ridiculitzar els qui tot ho justifiquen sota l’etiqueta de “terrorisme”. I demostra que hi ha moltes altres circumstàncies que poden moure a assassinar.
Els protagonistes secundaris tenen un molt bon paper i estan molt ben dibuixats. Això s’agraeix a l’hora de seguir la trama.
El company del Grup Salvador Balcells diu que se sent molt identificat amb Màrkaris perquè veu que les obres que ell escriu i les de l’autor grec, salvant les distàncies, busquen una finalitat molt semblant: reflectir la situació actual que vivim i parlar també dels conflictes familiars que viuen els protagonistes de les seves històries. En ambdós casos, policies.
També es parla de l’amor-odi que Màrkaris sent cap al seu protagonista perquè és policia. I això sembla ser que és el que sent l’autor a la vida real. Ell havia estat un antipolicia i per això, també, el seu protagonista és un policia atípic que no ho sembla gens ni mica.
Aprofitant que la Marta Banús va ser en algunes xerrades amb l’autor, ens va dir que per al personatge de la dona del protagonista Màrkaris es va inspirar en la seva mare. Per això a tots ens fa la impressió que la seva senyora té unes reaccions de persona més gran del que li correspondria.
També va confirmar-se que Màrkaris a totes les seves novel·les mostra l’afició del protagonista, Kostas Kharitos, a llegir diccionaris. No és una afició específica d’aquesta novel·la. Com també és general en la seva obra descriure de manera molt precisa els carrers d’Atenes fins a l’últim detall.
Va haver-hi opinions que van dir que aquesta novel·la és la que més trets té en comú amb les de Donna Leon, que en les altres les similituds no es perceben tant, però en aquesta el paral·lelisme de les vides i els costums dels personatges és més alta.
I es va acabar parlant de la crisi, de la caiguda del mur de Berlín, del final de l’estat del benestar i de com arreglar aquest món on vivim.
Com d’habitud, el nostre agraïment més sincer als components del Grup de Lectura per la seva assistència i per les seves contribucions al debat.

Per la trascripció: M. Dolors Sàrries 

LA COLLA VELLA – 22) Pau López

PAU LÓPEZ

Va arribar a l’independentisme fa molts anys procedent d’una organització d’extrema esquerra més aviat espanyolista. Sempre fou un militant fidel, disciplinat i anònim. Probablement no hauria destacat especialment i avui no el recordaria pràcticament ningú si no fos perquè fou protagonista d’un muntatge policíac que quasi li costa la vida.

Estava passant una època de salut delicada, amb problemes respiratoris que el mantenien de baixa laboral a les instal·lacions esportives on treballava en tasques de manteniment. Fou detingut i empresonat sota l’acusació de col·laboració amb banda terrorista. Tot perquè en un escorcoll a la seu del partit havia aparegut un paquet d’exemplars del butlletí de l’organització armada. L’estada a comissaria i als jutjats fou dramàtica. S’ofegava en els interrogatoris i van haver de dur-lo dues vegades a urgències. El fet que li toqués a ell semblava una casualitat. Era sol al local quan la policia va fer la “troballa”. L’afectat podia haver estat qualsevol altre company. En canvi, Pau López no opinava el mateix; estava convençut que fou triat per la seva trajectòria revolucionària. Deia que podien haver entrat en qualsevol altre moment, però que van fer tot el muntatge perquè hi era ell.

Fos com fos, la policia espanyola va voler demostrar dues coses: que la lluita antiterrorista era efectiva i que les organitzacions polítiques estaven implicades directament en accions violentes. D’aquesta manera es pretenia neutralitzar l’independentisme en un moment de màxima efervescència.

Mentre fou als calabossos de la comissaria el tenien en una cel·la individual. Només el treien per interrogar-lo, a crits i a hòsties. Va rebre de valent a base de mètodes que no deixen senyal. Tot i així, ell sempre va restar-li importància: deia que altres, abans i després que ell, havien patit tortures pitjors.

Un cop a Madrid, als soterranis de l’Audiència dita Nacional, en Pau va patir una greu crisi respiratòria. Foren moments molt difícils. Volia demanar ajuda però no podia ni respirar. I molt menys parlar. Afortunadament, en una altra cel·la hi havia tres militants bascos que de seguida s’adonaren del què li passava i començaren a cridar. Finalment va aparèixer un guàrdia amb posat amenaçador i gesticulant perquè callessin. Costà fer-li entendre que hi havia una persona molt malalta que necessitava assistència urgent. Va haver d’avisar encara un altre vigilant abans no obrissin la porta. En Pau no es podia moure i, per tal de no haver-lo d’ajudar ells, ordenaren a un dels bascos que ho fes. Després encara els tocà esperar una bona estona, asseguts tots dos al terra, a la porta d’una mena de dispensari tancat, controlats de prop pels guàrdies fins que arribà una dona que devia ser metgessa o infermera. Un cop a dintre tampoc no fou gaire millor. Aquella dona semblava no creure’s que la cosa anava seriosament. Amb tota la parsimònia i amb to burleta li preguntava al Pau on li feia mal.

Quan, finalment, va veure que se li moria, la dona semblà adonar-se de la situació. Va posar-se molt nerviosa i ordenà que avisessin una ambulància. Poc després en Pau tornava a ser camí d’urgències. El jutge es va haver de traslladar a l’hospital per prendre-li declaració i enviar-lo, poc després, a la presó de Carabanchel.

Un cop al centre penitenciari encara li tocà passar algunes estones més de forta tensió. A  mitja tarda, assegut en un racó de la galeria i amb posat de total desesperació, explicava als bascos, que l’havien reconegut, que els veïns de cel·la volien enviar-lo a la llitera més alta i no tenia forces ni per pujar-hi. Després de moltes gestions d’aquests amics accidentals, van aconseguir que l’enviessin a l’infermería, d’on ja no es va moure fins que ens van deixar en llibertat provisional.

A partir d’aleshores es va haver de medicar de forma permanent. Ha seguit militant com el primer dia, sense dubtes ni defalliments. Mentrestant va aconseguir treball de taxista, un gremi en el que ha tingut més d’una topada dialèctica amb col·legues fatxes i amb algun client malcarat, pel fet que sempre parla en català a tothom. Però aquests disgustos són compensats per les satisfaccions que rep per part de molta més gent, companys que l’aprecien i usuaris que sol·liciten els seus serveis pel mateix motiu.

 

IMATGES DE L’ILLA DE SANTORINI (GRÈCIA)

Santorini (en grec Σαντορ?νη) és una illa de la mar Egea. La capital és Thera, que fou també l’antic nom de l’illa. Tot i que originàriament tenia forma arrodonida, després d’una gran erupció volcànica quedà fraccionada.
Aquesta erupció va ser un dels fenòmens més significatius ocorreguts a la mar Egea durant l’edat del Bronze. Va causar un canvi climàtic a la zona de la la Mediterrània oriental i possiblement a tot el món. Fou una de les majors erupcions volcàniques sobre la Terra en els últims milers d’anys. La illa actual és el que queda d’aquella enorme explosió.
Santorini és un centre d’investigació de riscos volcànics. El seu volcà segueix actiu i ha experimentat diverses erupcions efusives (no explosives) desde la gran erupció prehistòrica.
Actualment, Santorini és un important destí turístic. Els seus vins, de vinyes conreades sobre terra volcànica, són molt apreciats. També tenen fama els tradicionals rucs de l’illa, avui un atractiu més de cara als visitants.

 

RESCAT GRATUÏT (PROPOSTA A EUROPA)

Amics europeus,
Catalunya ha demostrat a bastament la seva vocació europea. Encara ho hauria demostrat més si no es trobés, des de fa tres segles, sota les urpes d’un monstre anomenat Espanya, un estrany híbrid barreja d’au de rapinya, sangonera i escorpí.
Tant de temps en aquestes condicions afebleix qualsevol resistència. La Nació Catalana, tanmateix, ha resistit, però sense ajut exterior és molt difícil que ens puguem deslliurar d’aquestes urpes, malgrat ja no ser el què eren.
La proposta que us fem, i també el prec, és que ens rescateu d’aquesta presó. O més ben dit, que ens ajudeu a fugir-ne, perquè nosaltres, des de dins, ja fa temps que estem fen forat i desgastant les potes del monstre.
Per a vosaltres, europeus, aquest rescat no us costaria ni cinc, us ho podem ben garantir. L’economia catalana, sense el llast d’Espanya, és prou dinàmica per no necessitar cap ajut extern.
I en fraccionar i fer més petit això que avui anomeneu Espanya, també ho tindrieu més fàcil per fer-hi una intervenció en tota regla, com les de Gràcia o Portugal, sense posar en risc l’estabilitat de l’euro.
També als espanyols els aniria bé ser intervinguts i controlats. Potser aprendrien a deixar de viure de renda (catalana) i a treballar com es fa a Europa.
Si, a més dels Països Catalans, també rescateu Euskadi de les mateixes urpes, encara ho tindrieu més fàcil per intervenir. Però això, si de cas, ja us ho demanaran ells. Perquè podria ser que ja els estigués bé la situació actual.
Salutacions europeistes.
                                                                     
                                                          
 

LA COLLA VELLA – 21) Sònia Llorens

SÒNIA LLORENS

Alguns no van saber que es deia Sònia Llorens fins molt de temps després de tractar amb ella. Sempre l’havien conegut com Nina, el seu nom de guerra i mai millor dit, perquè n’era i molt, de guerrera.

Membre destacada del grup que protagonitzà la primera escissió de l’independentisme d’esquerres, va tornar a tenir tractes amb els seus antics companys per l’època en que va haver-hi l’acostament que donaria lloc a la creació conjunta del front popular patriòtic. Nina/Sònia s’ocupava de les tasques de solidaritat amb els independentistes empresonats i sovint era qui dirigia les reunions on es muntaven les campanyes.

Assistir a aquelles reunions era sovint un suplici. Contínuament es feien retrets mutus, per part d’uns per un suposat poc interès pels presos i pels altres amb acusacions de sectarisme i manipulació. Com que tenien lloc al local del partit de la Sònia, els de l’altre partit s’hi sentien sovint com si fossin una mena d’intrusos indesitjables. També hi participaven sovint familiars de presoners que portava ella, gaudint així d’una àmplia majoria a l’hora de prendre decisions. Sònia Llorens havia estat uns pocs anys exiliada a la Catalunya Nord, arran d’una de les primeres batudes policíaques contra embrions de grups armats. 

Físicament era una dona difícil de classificar. De faccions harmonioses i tipus immillorable, paradoxalment no resultava atractiva. Potser fora pel rictus de la seva boca quan parlava, o per una mirada massa dura. Alguns encara recorden la nefasta experiència que van tenir amb ella arran de la famosa entrevista amb un col·lectiu de treballadors interessats a establir ponts de contacte amb el moviment independentista. Dissortadament, i en bona part per culpa de Sònia, es van frustrar bona part de les expectatives que s’havien posat en aquella trobada, tant acuradament preparada pels advocats.

Els representants del col·lectiu havien començat a explicar les seves activitats; l’any anterior havien organitzat una moguda molt forta en una gran empresa per qüestions salarials, amb moments de molta tensió. També informaven de la plataforma reivindicativa que estaven elaborant. Mentre parlaven, la Sònia mostrava progressius signes d’impaciència, fins que va deixar anar un “Anem al gra!” tant desagradable que va estar a punt d’engegar-ho tot a pastar fang. Malgrat que l’advocat Domènec Garcia va poder reconduir la conversa i es van lligar alguns acords de col·laboració, com ara que un representant del col·lectiu de treballadors parlés aquell any en el míting del Fossar de les Moreres, la sortida de to de la Sònia Llorens fou un obstacle important perquè es consolidessin els lligams entre l’independentisme d’esquerres i un sector significatiu i lluitador del moviment obrer.

Així ho creia també Antoni Velo, l’orador del Fossar en nom del col·lectiu. En una reunió posterior, va explicar que la intervenció de Nina els havia fet un efecte desastrós i que se’n parlà molt en les seves trobades. Molts d’ells no ho interpretaren com un estirabot personal, sinó com un signe de menyspreu de l’independentisme cap a la classe obrera.

El tal Velo tingué posteriorment una evolució significativa de com han anat les coses des d’aleshores. Va resistir a l’empresa on treballava, del Baix Llobregat, fins a mitjans dels noranta. La situació laboral s’anava deteriorant, el seu col·lectiu obrer es va dissoldre i allò fou el campi-qui-pugui. Finalment un petit grup que no volia rendir-se va muntar una vaga salvatge i els van acomiadar en mig del desinterès dels sindicats majoritaris, que els consideraven uns radicals eixelebrats. Amb els diners de la indemnització va obrir un bar i semblava feliç amb la nova vida. El seu petit establiment era ple de cartells d’Herri Batasuna. Ja fa anys que va tancar.

 

IMATGES DEL FESTIVAL NEBUTA D’AOMORI

Aomori es la ciutat más septentrional de l’illa de Honshu i limita al nord amb l’illa de Hokkaido. La ciutat fou reconstruida, prácticamente sencera, després de ser bombardejada pels americans durant la Segona Guerra Mundial.
Cada any, del 3 al 7 d’agost, se celebra a Aomori el Festival Nebuta.
La principal atracció d’aquest festival es la desfilada pels carrers de la ciutat d’immenses figures de paper-maché representant guerrers samurais, peixos, ocells o animals fantàstics, portades a pes o amb l’ajut de rodes per grups de joves. Tot acompanyat per música de flautes de bambú i tambors, juntament amb el cantar rítmic dels participants que van cridant “Rase! Rase!”.
L’orígen de la festa és molt antic. Una llegenda diu que cap a l’any 800, per defensar-se, van tenir la idea de construir amb paper pintat grans guerrers flotants i irats, amb llums a dintre, que en ser elevats a l’aire en plena nit semblaven gegants a punt d’atacar.
Altres versions diuen que té a veure amb el festival xinès de Tanabata, on es deixen anar al riu figures de fusta i paper amb llums a l’interior, per tal de purificar-se i enviar els dimonis al mar. De fet, la nit del 6 de agosto, fins la matinada del 7, les millors figures es porten en processó pel mar, a dalt de barques.

 

LA COLLA VELLA – 20) Carme Grisó

CARME GRISÓ

Carme Grisó té un atractiu molt especial. Fins i tot quan tenia pocs anys, els companys la veien com una persona adulta. I això mantenint sempre el seu encisador somriure, malgrat els anys que va haver de passar a la presó.

Començà la seva vida política militant a les joventuts independentistes i ja des de molt aviat va sobresortir com un dels elements més destacats del sindicat d’estudiants. Amb disset anys va participar en un acte públic al Centre de Lectura de Reus per presentar les seves propostes sobre ensenyament. Amb veu ferma i segura, però dolça i convincent alhora, va engrescar els assistents de tal manera que en acabar fou objecte d’un gran aplaudiment. Semblava que aquella noia seria una líder indiscutible i que podia tenir un gran futur, milités on milités.

La sorpresa va ser enorme en saber-se, temps després, que havia estat detinguda acusada de pertànyer a un escamot armat. Com que ja se sabia com li era de fàcil a la policia inventar proves falses per incriminar algú, molts van pensar que a la Carme li havien preparat un parany per tal de fer-la callar. Però si era aquesta la intenció, no ho aconseguiren. Carme Grisó va fer-se sentir encara més de la presó estant que quan era lliure. La campanya que s’organitzà per reclamar la seva llibertat fou modèlica des del punt de vista publicitari, tant que cridà l’atenció fins i tot d’algun professional del ram. Val a dir que Carme hi contribuí decissivament, amb la seva atractiva imatge reproduïda a dojo com pels escrits que feia arribar als companys, emocionants i políticament impecables, així com per les seves paraules enregistrades que es deixaven sentir en els actes públics.

Un fet que molt poca gent coneix és que en una ocasió, quan tenia divuit anys, li varen demanar que fes de model per a la portada d’una revista independentista. Que ningú no s’escandalitzi per tal frivolitat: es tractava d’una fotografia en la qual ella apareixia amb la cara semi-tapada per un mocador negre amb l’estelada, a l’estil dels que portaven aleshores els joves a les manifestacions i que deixaven veure només els ulls. Per cert, aquesta va ser una de les portades de més èxit en la història de la publicació.

Al llarg del temps que va passar a la presó, la Carme en va veure de tots colors. Sempre es negà a acceptar les humiliacions de funcionàries sàdiques que s’havien proposat vèncer la seva rebel·lia, que no era altra cosa que reivindicació de la seva dignitat com a persona, com a dona i com a catalana. Sovint volien obligar-la a despullar-se abans i després de les visites de familiars o amics. Ella s’hi negà sempre, cosa que representava l’anul·lació de la visita. Era molt dur, especialment quan, pels freqüents trasllats de presó, els visitants havien hagut de fer centenars de quilòmetres per veure-la. Aquestes mostres de fermesa i de dignitat li van comportar un lideratge inesperat: el de totes les dones preses, les polítiques i les socials. La Carme era estimada i admirada per les seves companyes en la mateixa proporció que el sistema penitenciari feia el possible per anul·lar-la.

Les tímides millores implantades posteriorment en les condicions de vida de les presons de dones foren, en bona mesura, resultat de la seva ferma actitud de resistència i de denúncia. Durant la primera època de tancament va haver de fer estada a diverses presons de l’estat observant les deplorables condicions en què es trobaven, així com el tracte degradant a les internes. Per tot plegat va decidir fer la carrera de Dret. Volia combatre aquell estat de coses amb tots els recursos legals. Arran d’un examen de quart curs, un professor de la universitat que l’anà a examinà a la presó de Lleida, restà impressionat de la maduresa i la intel·ligència de la Carme.

La seva llibertat provisional va coincidir pràcticament amb el títol d’advocatessa, però abans ja havia participat de manera destacada -tot i no poder-hi ser en persona- en les negociacions que diversos col·lectius de drets humans tingueren amb l’administració penitenciària, i que van permetre les esmentades millores.

                                


IMATGES DE HIROSHIMA

Hiroshima (???, -shi) és la capital de la prefectura del mateix nom, a la regió de Chogoku. Va ser fundada l’any 1589, esdevenint centre urbà durant l’era Meiji.
La ciutat està localitzada damunt del delta del riu Ota (riu que neix a les muntanyes properes de Chugoku), i que amb els seus set braços, divideix la ciutat en sis illes.
Hiroshima va ser l’escenari del primer bombardeig atòmic de la història, el 6 d’agost de 1945, per part de l’aviació dels Estats Units.
A les fotografies es veu una part del memorial a les Víctimes i monument a la Pau, l’edifici de la cúpula de Gembaku que va restar dret després de l’explosió, el castell de Hiroshima, un detall del tramvia ecològic, així com diverses imatges del santuari shintoista d’Itsukushima, que es troba en una de les illes de la badia, amb els seus cèrvols sagrats, considerats missatgers dels déus.

 

LA COLLA VELLA – 19) Carles Guinovart

CARLES GUINOVART
 

La trajectòria de Carles Guinovart demostrava una gran dedicació, fins i tot capacitat de sacrifici per la causa. El que no quedava clar era quina, de causa.

Va començà a militar al partit independentista per excel·lència a principis dels anys vuitanta i molt aviat demostrà que era un element conflictiu. La cèl·lula de Girona, on vivia i militava, sempre havia estat una bassa d’oli, però tot va ser entrar ell i començaren els problemes interns, que van obligar fins i tot a intervenir la comissió de conflictes. Un d’aquells incidents, que l’involucrà en l’intent de suïcidi d’una companya, es va tancar en fals i provocà que alguns dels elements més vàlids, gent amb anys de militància, es donessin de baixa. Guinovart, en canvi, no en devia sortir gaire tocat, perquè tot i els antecedents, era escollit poc després membre del Comitè Central. Potser perquè quan volia era d’un activisme incansable. Mentre ell milità a Girona, per exemple, no hi havia cap de setmana que no es muntés alguna paradeta de material a la rambla de la Llibertat.

El seu pas per l’organisme de direcció fou inoblidable. No plantejava mai problemes o qüestions de caràcter ideològic o doctrinal, les seves intervencions feien sempre referència a aspectes organitzatius. Quan s’enfadava solia cridar molt. La relliscada definitiva la va protagonitzar un Onze de setembre, a mitjans dels vuitanta. 

Després del míting al Fossar de les Moreres, el partit havia convidat a dinar els membres de les delegacions internacionals, entre les que es trobava la d’Euskadi, que havia enviat una representació de primer ordre. Cada taula del restaurant la ocupava una delegació estrangera i alguns membres de la direcció del partit, adscrits a la mateixa com acompanyants. Guinovart, Neira i dos companys més seien amb els independentistes bascos. De cop, s’encetà una forta discussió entre Guinovart i els d’Euskadi. Tot començà quan Gonçal Neira els presentà una queixa formal, tal com s’havia acordat prèviament, de les actuacions de l’organització armada basca als Països Catalans. La resposta d’ells fou que en prenien bona nota i que ho farien arribar on calia, però alhora feien saber que la queixa no seria ben rebuda, com tampoc no ho havia estat l’editorial en el mateix sentit aparegut al darrer número de la revista del partit.

Semblava que la cosa quedaria així, amb certa tensió però mantenint-se les bones maneres diplomàtiques, fins que en Guinovart va voler dir-hi la seva. I la digué grossa. Tant, que els convidats se’n van anar amb una emprenyada de ca l’ample. Van haver de passar més de dos anys fins que es pogueren reprendre les relacions amistoses entre les respectives organitzacions.

A Carles Guinovart se li va obrir un expedient amb demanda d’expulsió que finalment quedà reduït a la seva exclusió del Comitè Central. A favor seu jugà el fet que la relliscada hagués tingut lloc per excedir-se en la defensa de la postura oficial del partit. Ell, però, no s’ho va prendre gens bé i es donà de baixa de militant entre amenaces que li pagarien la putada.

No se’n va tornar a saber res més fins l’any vuitanta-nou, quan fou detingut sota l’acusació de formar part d’un escamot de l’organització armada. De la presó estant posaria en marxa l’anunciada revenja, tot enviant cartes enverinades als coneguts. D’aquesta manera, va anar creant al seu voltant un cercle de seguidors sense gaire bagatge polític, tot inculcant-los la idea que l’enemic a combatre era el partit. Una línia d’actuació que només podia portar a la destrucció de molta bona feina, com així va ser.

El destí final d’aquell grup, fanatitzat per plantejaments ultra-esquerrans, fou la frustració més absoluta. Perquè poc després de sortir de la presó, Guinovart ho deixà tot per anar a viure a un poblet del Berguedà, on es dedicà a la pràctica d’una mena de neoruralisme contemplatiu.

Els que l’havien conegut, tanmateix, no se’n refiaven. Creien que n’estava preparant alguna altra de les seves. Però mai més se’n tornà a tenir notícies.

 

 


IMATGES DE TÒQUIO EN FLOR

La sakura (? o ???, sakura?) o flor del cirerer japonès és un dels símbols més coneguts de la cultura japonesa. Quan, a la primavera, floreixen aquests arbres ornamentals, familiars i amics es reuneixen sota la seva ombra i, a manera de pícnic, comparteixen aliments mentre celebren l’aparició de les flors.
Aquesta tradició mou cada anys milions de persones amunt i avall del país tot seguint la floració.
En alguns dels nombrosos parcs de la ciutat de Tòquio és on estan preses aquestes fotografies, que culminen amb un detall de la muralla del palau imperial i en un carrer qualsevol.

 

LA COLLA VELLA – 18) Jaume Genovès

 JAUME GENOVÈS

En Jaume era un home lliurat a la seva família i als seus ideals. Transmetia als que l’envoltaven entusiasme i ganes de treballar. Mentre fou membre dels organismes de direcció de la organització independentista a la que pertanyia les reunions eren realment trobades de treball, sense distraccions alienes ni concessions a la frivolitat. No se’l veia mai fent tabola o participant en sortides nocturnes posteriors.

Professionalment feia d’ensenyant a Benihorta, a la comarca de la Ribera Baixa, una vocació que li venia per tradició familiar ja que els seus pares també eren mestres. La militància li havia comportat algun problema menor amb determinats pares d’alumnes, però ell la practicava amb tota naturalitat i per coherència amb unes fermes conviccions nacionalistes i progressistes.

Tal com li va succeir a molta altra gent afectada, la vida de Genovés va fer un tomb sobtat per culpa de la pantanada, quan la presa de Tous es va desfer com un terròs de sucre i l’aigua ho arrossegà tot. Poc després de la catàstrofe va dimitir dels seus càrrecs polítics per poder dedicar tots els esforços a la recuperació, primer, de les zones devastades i més tard a l’organització de les comissions d’afectats.

En la darrera reunió que assistí, després de la pantanada, va explicar als companys, amb pèls i senyals, els moments dramàtics que li havia tocat viure. Quan l’aigua arribà al poble amb força impetuosa i en plena nit, no feia ni mitja hora que els havien avisat del perill. No hi hagué temps ni de vestir-se i menys encara de salvar res de les cases. Tothom va haver de córrer, amb bata o pijama, fins una muntanyeta pròxima, mentre Genovés i alguns veïns, amb risc evident de no ser-hi a temps, comprovaven casa per casa que ja no quedava ningú. El resultat d’aquella expedició a la desesperada foren dos morts, a un dels quals va veure com se l’emportava la riuada sense poder fer-hi res. Després, per si no n’hi havia prou, van haver de contemplar plorant d’impotència i tremolant de fred com la força de l’aigua rebentava les cases i s’ho enduia tot.

Fins que es va fer de dia no els arribarien els primers socors. La seva família –té dona i cinc fills, tres d’ells bessons –s’havia salvat, però a part de la vida no els quedava res. Van haver de traslladar-se a viure al poble d’ella, a casa dels pares, on romandrien més de tres anys fins que Benihorta fou reconstruïda dalt del turó que els havia servit de refugi. A baix al pla han quedat les restes de l’antic poble com a recordatori de la catàstrofe.

Passà el temps i Jaume Genovés va tornar a ser aquell mestre estimat i una mica extremista, segons els veïns, però res no era com abans, començant per ell mateix, que havia envellit prematurament a causa dels fets d’aquella nit i dels disgustos i frustracions dels anys següents, quan hagueren de suportat la humiliació afegida de veure que les indemnitzacions no arribaven, que els successius governs no assumien les seves responsabilitats i que els tribunals eternitzaven les causes contra els responsables directes de la tragèdia.

La impotència, la ràbia de moltes persones afectades començà a manifestar-se, en alguns casos de manera dramàtica; amb suïcidis, malalties mentals i actes de sabotatge. Jaume Genovés fou dels que intentaren encarrilar el malestar cap a respostes col·lectives, convençut que altres opcions només conduirien a més desesperació. Es van crear les comissions d’afectats que van organitzar moltes accions informatives i de protesta i que van exercir l’acusació en les causes judicials. Tot plegat per veure finalment com els culpables se’n sortien sense càrrecs o amb sentències ridícules i com el govern seguia sense pagar moltes indemnitzacions.

En Jaume, que ara té els cabells completament blancs, comentava recentment, a l’aplec del Puig, que a la vista dels resultats no tenia gaire clar si aquells esforços per reconduir la protesta no havien estat un error i un engany, si no haurien fet més per resoldre la situació accions més radicals. No especificà a quin tipus d’accions es referia, i ningú no gosà preguntar-li.

Resultava clar, en qualsevol cas que, amb la seva baixa, l’independentisme militant va perdre un element molt valuós i insubstituïble. I, en aquest sentit, també fou greument perjudicat per la pantanada de Tous.



IMATGES DE KOYASAN

Koyasan, és el centre mes important del budisme shingon al Japó. Es troba a les muntanyes de la prefectura de Wakayama, al sud d’Osaka, en una vall rodejada dels vuit cims de la muntanya del mateix nom, en un lloc que antigament es creia sembrat de lotus. K?yasan deriva de Kongobuji, nom del temple mes important del lloc, que vol dir “Temple de la Muntanya del Diamant”.

L’assentament original fou escollit pel monjo Kukai l’any 819 com a centre del budisme shingon japonès, a uns 800 metres d’alçada. Allí es van contruïr els 120 temples que ocupen la vall i una universitat dedicada a estudis religiosos.

Els llocs més destacats de la muntanya son:

  • Okunoi, el mausoleu de Kukai, rodejat d’un inmens cementiri, el mes gran de Japó.
  • Kongobuji, el temple mes important del budisme shingon, construit l’any 1593.
  • Konpon Daito, pagoda que d’acord amb la doctrina shingon representa el punt central d’un mandala que cobreix tot Japó.
  • Koyasan choishi-michi, un sender de 24 km amb una fita de pedra cada 109 m. Les fites s’anomenen choisi y están numerades.

 

IMATGES DE SHIRAKAWA-GO

El poble de Shirakawa-go (???, Shirakawa?) de la prefectura de Gifu, fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco l’any 1995. És conegut per les seves cases típiques, d’un estil arquitectònic anomenat, en japonès, Gassho-Zukuri, o construcció amb les mans juntes. Són cases amb la teulada vegetal i molt inclinada per tal de suportar la neu abundant de l’hivern en aquesta regió tan muntanyosa.