INTRODUCCIÓ
No m’ha estat gens fàcil escriure aquesta història. La insistència d’una editorial em va convèncer perquè expliqués el que vaig viure aquells dies de març en un temps i en un espai condicionat pel tsunami de Japó i el subsegüent desastre de la central nuclear de Fukushima. Tot en el marc d’una història que pot semblar inversemblant però que és ben certa, us ho puc assegurar. La meva editorial opina que el llibre podria ser un èxit si soc capaç de connectar amb els sentiments, les emocions i les incerteses que aquests desastres haurien generat en els meus potencials lectors. En definitiva, es tracta de poder i saber explicar una història que encara ningú no ha llegit enlloc. Mostrar uns personatges inèdits, inversemblants però alhora reals. Una història veritable, tot i que jo encara avui em pregunto quins mecanismes tenim tots plegats per poder verificar que un relat s’ajusta a la realitat. La confiança, m’asseguraven de l’editorial. Fins i tot em van arribar a dir que tenia l’obligació moral de relatar el que vaig viure. No ho tinc tan clar. Però resulta que la meva companya, que sempre mesura les paraules, també opina el mateix. I jo, al cap i a la fi, no puc fer altra cosa que donar-los la raó. Ja ha passat massa temps. I van succeir massa coses excepcionals per deixar que les engoleixi el mar de l’oblit.
Dins d’una vella carpeta blava tancada amb llaçades de color imprecís guardo els apunts, a més d’algunes imatges que haurien d’il·lustrar la coberta i les guardes d’aquest llibre que, malgrat tot, encara ara dubto si mai veurà la llum. Si encara se’m fa massa feixuc tot plegat, sempre me’n puc desdir. Tot i haver signat un compromís en ferm, aquest només m’obliga a no comprometre el llibre amb cap altra editorial. He estat dubtant molt abans d’optar per un narrador omniscient o fer servir la primera persona. La segona opció em sembla més viable, però sovint t’obliga a despullar-te emocionalment i, si ocultes, inventes o disfresses massa la realitat tot el text pot començar a embolcallar-se d’una pàtina de fredor que s’encomani al lector. No tots els estils literaris suporten el mateix relat. No és gens fàcil encaixar l’entramat de les peces del trencaclosques que configuren una història emmarcada en la geografia del desastre.
Després de meditar-ho molt vaig decidir que escriuria la crònica d’un viatge interior. També, és clar, d’un viatge en el temps per indrets aleshores desconeguts i en circumstàncies dramàtiques. Un viatge a un nord profund, inacabat i encara ara de futur incert.
Algú em va dir una vegada que la vida seria més fàcil si es pogués viure a l’inrevés. Vaig pensar que era una obvietat sense solta ni volta. Però quan tot va succeir hagués donat mitja vida per poder veure com acabaria aquell malson. Ara, quan la meva existència encara es reinterpreta contínuament, crec que aquella incertesa va ser precisament allò que ens va donar a tots més coratge per sobreviure. El desconeixement del futur, fins i tot el dubte de si n’hi haurà, et fa optar per camins desconeguts, potser inversemblants, que van configurant el que coneixem o definim com a destí.
Ara m’he permès fer aquest petit pròleg perquè no patiu la incertesa en què molts ens vam veure abocats en aquells moments. I perquè en pugueu ser còmodes còmplices quan us submergiu en la narració. No hi ha un final feliç, jo diria que fins i tot no hi ha final. Caldrà que passi més temps per a poder-lo escriure. És també la història d’un trànsit personal. La meva geografia mental es va emplenar de noms nous i estranys, d’esdeveniments que van transformar la meva vida i la meva manera de pensar. Entre altres coses, vaig aprendre a no jutjar. No sé si ara soc millor o pitjor, però definitivament soc una altra persona.
UN ANY DESPRÉS DEL DESASTRE…
Avui torno a Tohoku. Aquest cop per quedar-m’hi força temps, almenys un parell d’anys. Després de la redacció d’un exhaustiu projecte m’han concedit una beca que em permetrà treballar en un pla internacional finançat pel govern japonès. Formaré part d’un grup de treball que té com a objectiu difondre les tasques de reconstrucció del nord del país i assessorar en la promoció turística de les regions de Miyagi i Iwate, assolades pel terratrèmol, el posterior tsunami i l’afectació de la central nuclear de Fukushima Daichi.
Hem dormit a Tòquio, després d’un viatge accidentat per sobtades turbulències quan sobrevolàvem Sibèria. Com que vam arribar al vespre, ens quedàrem en un hotel prop de l’aeroport de Narita, per poder viatjar avui al nord, ja més descansats. Allitats, no deixàvem de sentir els sotracs de l’avió, una sensació estranya i inquietant que no ens ha permès dormir més de dues hores seguides.
Tot i així, el viatge en el sempre còmode Narita Express, les corredisses a l’estació central de Tòquio per no perdre l’altre tren, arrossegant dues pesades maletes, afegit a la somnolència implacable del trastorn d’horari, ens han passat factura i només prendre possessió dels nostres seients hem caigut rodons. La comoditat del Tohoku Shinkansen, que ens porta fins a Sendai, fa que els ulls se’ns tanquin.
Fukushima City es troba només a una seixantena de quilòmetres de la planta nuclear Fukushima Daiichi. La ciutat no va arribar a ser evacuada durant el desastre, però encara ara els nivells de radiació es mantenen per sobre de les xifres habituals abans de l’accident, tot i que les autoritats afirmen que no suposen cap problema per a la salut de la població. El temps ho dirà. Fukushima és una ciutat sense cap encant especial, però els espais naturals que l’envolten són espectaculars, com el parc de Hanamiyama, un dels llocs més encisadors per veure els cirerers en flor, amb els pics nevats dels Azuma al fons.
És interessant d’observar el comportament dels passatgers quan el tren s’apropa a l’estació. Al nostre vagó hi ha dues parelles que parlen anglès, però no puc distingir per l’accent la seva procedència, tot i que tenen tota l’aparença de ser australians. Hi ha també uns xinesos i quatre homes amb aspecte indi o pakistanès. La resta són japonesos. Les dues parelles comencen a preparar els estris fotogràfics i s’aixequen dels seues seients, probablement amb la idea de situar-se davant del rètol de l’estació que porta el nom de la ciutat i immortalitzar-lo com a record per ensenyar a les amistats, un mena de trofeu del seu safari particular. La resta de passatgers els miren amb una certa condescendència, mentre que a la meva companya se li omplen els ulls de llàgrimes, ella sempre tan absorta en els seus silencis.
Quan entrem a l’estació ens comença a arribar una música alegre i una certa cridòria, que va en augment fins que el tren s’atura. Les andanes són plenes de noies rialleres, totes vestides amb uniformes d’hostessa de color rosa, que ofereixen als passatgers uns préssecs nacrats de considerables dimensions, embolicats d’un a un d’aquella manera que només els japonesos saben fer. Sembla que Fukushima, la prefectura on es fan les maduixes, les pomes i els préssecs més deliciosos del país, endega una altra campanya per salvar la seva producció fruitera, puntera en tecnologia alimentària, avui sotmesa a constants controls radioactius. Tota la comitiva de noies i disfresses se situa en formació davant del comboi i acompanya la nostra marxa amb salutacions i desitjos de bona sort.
La meva companya ha començat a desembolicar la fruita, amb l’ànim de menjar-se-la. Voldria dissuadir-la, però no goso fer-ho. Hem de viure amb normalitat, diu. Abans discutíem, ara ja no. Jo també he triat de fer una vida normal. Em proposo seguir el destí dels préssecs. Tal com ja m’imaginava, les dues parelles que parlen anglès llencen els fruits, de manera dissimulada, a la paperera que hi ha al costat dels lavabos. Els japonesos els guarden discretament a les seves bosses o carteres. I només els homes d’aparença índia o bengalí s’afanyen a menjar-se-les amb exclamacions de delit. Els xinesos dubten què fer i decideixen d’imitar els ciutadans del país, deixant la decisió per a més endavant.
En poc menys de tres quarts serem a Sendai, on ens instal·larem, atès que la Universitat de Tohoku i el clúster d’empreses que hi estan lligades són els patrocinadors del programa. Distret i per fer temps, consulto al mòbil les notícies de l’agència oficial Kyodo News. Tot i que ja ha passat un any, s’està preparant a la costa de Fukushima una operació de gran abast per intentar recuperar les restes dels encara desapareguts. Tanco els ulls i li dic a la meva companya que no em desperti. Però no vull dormir, només recordar…
Autors: Maite Alay i Salvador Balcells. Voliana Edicions, 2023