Personatges de L’ESTAFA DEL SEGLE
Tot i ser una novel·la, i, per tant, bàsicament ficció, a L’ESTAFA DEL SEGLE hi apareixen, amb més o menys protagonisme, diversos personatges reals. Els més destacats són aquests:
SALVADOR BALCELLS
El bloc del Doctor Livingston
Arxiu de la categoria: ACTIVITATS LITERÀRIES
L’ESTAFA DEL SEGLE (3 de 3)
LA NOVEL·LA
Després d’una breu introducció on apareix una carta relacionada amb l’estafa del títol, la novel·la comença quan, a la bocana del port, el vapor de ferro Alvarado, carregat de mercaderies, topa contra les roques de l’espigó i s’enfonsa, provocant dos morts i la pèrdua de la càrrega.
Els armadors li encarreguen a l’agència de detectius Rosich-Pibernat d’esbrinar de qui ha estat la culpa, si de la tripulació del vaixell o dels agents portuaris. És el primer treball important de l’agència acabada d’establir a la ciutat.
Per fer vida social i promocionar l’empresa, en Pere i la Coia assisteixen a la inauguració del Gran Cafè de Fivaller, al carrer d’Avinyó, un dels nombrosos grans cafès que van proliferant per la ciutat. “La ciutat dels cafès”, com se la comença a anomenar. En aquesta inauguració coneixen el director del Diari Català, el conegut polític, advocat i periodista Valentí Almirall.
Per aquests mateixos dies surt del port de Barcelona, mig d’amagat, un vapor sobrecarregat de gent en direcció a Oceania. Noliejat pel marquès de Rays, un noble francès establer a la ciutat. Els esperen més de tres mesos de viatge.
La Coia Pibernat fa temps que pertany a Atalanta, una societat secreta de característiques semblants a la maçoneria però exclusivament femenina i sense tanta parafernàlia simbòlica. El primer objectiu d’Atalanta és de fer el possible per millorar la situació de les dones. Ella s’acaba d’incorporar a la delegació barcelonina.
Mentre la Coia i Amàlia Domingo, una coneguda espiritista també sòcia d’Atalanta, esperen l’arribada del tren procedent de París en el que torna la presidenta d’un viatge informatiu, veuen una corrua de gent d’aspecte humil que acaba d’arribar al port en un vaixell de línia procedent de Gènova.
És un nou grup dels que han pagat o s’han compromès a pagar al marquès de Rays per anar a establir-se en una colònia anomenada La Nova França, creada per aquest noble en un indret prop de Nova Guinea i les illes Salomó, a Oceania.
El marquès de Rays, un aventurer originari de Bratanya, figura que és el propietari i promotor d’aquesta colònia. Fa pocs mesos que ha traslladat la seu de l’empresa colonial de Marsella a Barcelona. Aquí, té el suport de les autoritats, especialment del governador civil.
Aquests italians, quasi tots procedents de la regió del Vènet, és previst que surtin al cap de poc de Barcelona cap al seu destí, a bord d’un altre vapor, l’anomenat Índia.
L’agència de detectius Rosich-Pibernat rep l’encàrrec, per part d’un representant del marquès i cònsol d’Haití, el doctor Bernat Febrer, de comprovar la veracitat del sospitós currículum d’un aspirant a ser capità del vapor Índia, el tarragoní Moisès Farell.
Mentre romanen a Barcelona a l’espera de ser embarcats, els futurs colons estan allotjats en dues cases de la Barceloneta llogades pel marquès. L’estada s’allarga més del previst i resulta problemàtica per les condicions en què han de viure. Entre ells, destaca la família Barberotto, pare, mare i filla jove, que a poc a poc van esdevenint líders del nombrós grup.
Mentrestant, per notícies arribades de França i d’Itàlia, s’incrementen les sospites que La Nova França podria ser una estafa monumental. La premsa liberal ho denuncia, mentre la premsa conservadora defensa el marquès i el seu projecte colonitzador, que defineix com a catòlic i apostòlic. També té el suport de l’Església catòlica, especialment dels jesuïtes.
L’estada es va allargant i complicant. Una societat benèfica d’italians establerts a la ciutat intenta ajudar-los i fer-los veure que són víctimes d’un entabanador. Fins i tot s’organitzen actes benèfics per recaptar fons que permetin el retorn a Itàlia dels colons penedits.
La Coia Pibernat i en Valentí Almirall estan cada cop més compromesos en denunciar aquesta presumpta estafa colonial. En Pere Rosich no ho té tan clar, i aquesta diferència repercuteix en la seva relació de parella.
Finalment, la majoria dels colons podran marxar a bord de l‘Índia, després que es resolen alguns entrebancs d’última hora. El destí que els espera, tant al llarg del viatge com a la llunyana colònia, pot ser terrible…
L’ESTAFA DEL SEGLE (2 de 3)
EL CONTEXT DE LA NOVEL·LA
El període que va de 1868 a 1874 és conegut a Catalunya i a l’estat espanyol com el Sexenni Democràtic. Foren sis anys de canvis traumàtics que ho remogueren tot. Va començar amb un cop d’estat militar que va provocar l’enderrocament de la monarquia, seguit d’una revolució democràtica, diversos pronunciaments militars i cantonals, una guerra carlina i la proclamació de la primera república, després de l’assassinat del general Prim quan intentava imposar una monarquia democràtica. Es va acabar amb un nou cop d’estat militar de signe contrari a l’anterior, que va comportar la restauració de la monarquia borbònica.
(Aquesta restauració, vigent l’any de la novel·la, seria comparable a la que es va produir després de la mort del dictador Franco. Conservadors i liberals, el PP i PSOE de l’època, compartien per torns el poder, un poder al servei de l’alta burgesia a les regions més industrialitzades, bàsicament Catalunya i Euskadi, i al servei de l’aristocràcia i el latifundisme a la resta de l’estat).
El 1880 la ciutat de Barcelona es trobava en plena expansió. S’estava completant l’enderrocament de la muralla de mar, l’últim tram de muralla que quedava en peu. Amb aquest enderrocament, el port podrà expandir-se i s’afavoriria el comerç marítim, però també s’anà convertint en un catau de delinqüència i font de conflictes.
Més enllà de les Rondes per on hi havia hagut les antigues muralles, començaven els carrers del nou Eixample de la ciutat, la majoria encara sense cases o amb edificacions disperses. On s’havia edificat més era per les zones pròximes al passeig de Gràcia, però el ferm de molts carrers era encara terrós i en unes condicions lamentables, amb sots que dificultaven la circulació de carruatges i persones. I amb algunes passeres de llambordes per a quan plovia i el terra es tornava fangós.
Als extrems del nou Eixample hi havia els pobles independents dels voltants: la vila de Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi de Cassoles, Sants, les Corts… (Encara faltaven anys perquè s’integressin com a barris de Barcelona)
A la Ciutat Vella, la que fins feia poques dècades havia estat encerclada per la muralla, molts carrers eren estrets, humits i sovint pudents, per les males condicions higièniques. Aquí i als Ravals hi havia encara la majoria de fàbriques, algunes de les quals ho empudegaven tot. Això afavoria la proliferació d’epidèmies. I, davant d’aquesta realitat, començava a sorgir entre la classe mèdica i altres persones amb formació un important moviment higienista. Aquest mateix any es creava a Barcelona la Sociedad Española de Higiene.
La burgesia barcelonina s’estava endinsant en l’anomenada febre de l’or (que tan bé va retratar Narcís Oller en la seva novel·la del mateix títol) Aquesta febre era bàsicament d’especulació borsària, que podia donar origen a grans fortunes o, en cas contrari, a perdre-ho tot.
Els industrials es vantaven de la creació de riquesa, de pagar generosos salaris, d’obrir portes i finestres per donar entrada al progrés. Però la realitat era que els diners es multiplicaven entre qui ja els tenia. Els salaris que rebien els obrers de les fàbriques, la construcció i les obres públiques, en la majoria dels casos amb prou feines donava per viure. I el tracte que rebien per part de molts amos era humiliant i degradant. L’emigració del camp a la ciutat, incrementada per l’expansió de la fil·loxera que afectava les vinyes, feia que proliferessin els obrers sense feina, cosa aprofitada per molts empresaris per endurir les condicions de treball. Les conseqüències del progrés eren beneficioses per a la burgesia, però les masses del nou proletariat no podien sortir en la misèria.
Famílies amuntegades en habitatges humits i insalubres, mala alimentació, analfabetisme, epidèmies, mortalitat infantil elevada… Realitats de la cara fosca del procés d’industrialització de Barcelona que va canviant l’ordenament social i els processos productius, afavorint la consolidació del sistema capitalista i la seva lògica d’abusos sobre els més desfavorits.
Un dels casos més extrems d’aquests abusos (que apareix a la novel·la) és el de la casa-fàbrica tèxtil propietat dels senyors Morell i Murillo del carrer Reina Amàlia, al Raval, coneguda com el Vapor d’en Saldes. La revolta dels obrers i les obreres d’aquella fàbrica va sacsejar la ciutat de Barcelona el 21 de maig de 1880. S’havien revoltat farts dels abusos, enganys i males pràctiques per part dels amos. Poc abans, després d’una protesta pels baixos sous i les males condicions de treball, havien estat acomiadats i substituïts per esquirols. Els revoltats, les dones al davant, intentaren cremar la fàbrica. I foren brutalment reprimits per la policia i l’exèrcit.
Dos anys després, concretament el 26 de juny de 1882, aquesta fàbrica quedaria destruïda en explotar una caldera de vapor. El resultat, vint obrers morts, entre ells alguns nens i nenes i un centenar de ferits.
La caldera era vella i els senyors Morell i Murillo la feien treballar al doble de la seva potència nominal.
L’ESTAFA DEL SEGLE (1 de 3)
L’ESTAFA DEL SEGLE (Llibres del Delicte, 2025)
Aquesta és la tercera novel·la de la sèrie protagonitzada per Pere Rosich i Coia Pibernat, després d’ELS CRIMS DEL CONVENT (Gregal, 2017) i QUAN LA MORT TRUCA A LA PORTA (Llibres del Delicte, 2021).
Som al mes de gener de 1880. En Pere, fins fa dos anys comissari de policia a Reus, havia deixat aquest càrrec per crear, amb la seva dona, la primera agència de detectius privats, que van anomenar Investigaciones Mercantiles Rosich-Pibernat. Ara, després d’un escàndol que havia afectat l’empresa i la seva reputació, explicat en la novel·la anterior, s’acaben de traslladar de Reus a Barcelona.
En un segon lliurament, explicaré el context històric i social en què es desenvolupa aquesta novel·la, la Barcelona de 1880.
I, en el tercer lliurament m’endinsaré en la trama, una estafa colonial que, de Barcelona estant, va trasbalsar mitja Europa provocant un centenar de molts i milers d’afectats.
Naturalment, no ho podré explicar tot. A més d’històrica, la novel·la és detectivesca, la qual cosa vol dir que hi ha una part d’intriga que no puc desvetllar. L’haurà de descobrir el lector en llegir-la.
Cal dir que, en realitat, la primera agència de detectius privats la va crear a Barcelona, l’any 1888, el reusenc Daniel Freixa i Martí, un antic cap de policia que m’ha servit d’inspiració per crear la figura de Pere Rosich. En Freixa va obrir, l’any 1889, unes magnífiques oficines al carrer Pelai de Barcelona i pocs anys després una sucursal a Madrid. També va ser escriptor, publicant les novel·les LA POLICIA MODERNA i EL MUNDO DEL CRIMEN, basades en les seves experiències com a policia.
El feminisme de Coia Pibernat, que pot semblar excessiu per l’època, és una llicència que m’he permès amb tot el convenciment. Perquè al llarg de la història, i especialment durant la segona meitat del segle XIX, hi va haver dones com ella, que van trencar barreres malgrat que en principi, per la seva condició femenina, se’ls negués la possibilitat de demostrar les seves qualitats. A més, en l’època de la novel·la començaven els corrents feministes a Nord-amèrica i algun país europeu. La Coia és filla única d’un prestigiós notari de Reus. Un fill anterior, que hauria estat l’hereu, va morir a 11 anys, en una epidèmia de còlera. I el seu pare, maçó i liberal, havia abocat en la filla els ensenyaments que no li pogué donar al fill mort. Uns ensenyaments que no podien ser reglats perquè a Reus no hi havia universitat. I ni pensar-ho d’enviar-la a estudiar a Barcelona. Aquesta formació va despertar en ella la consciència sobre el paper subordinat de les dones. I la va convertir en una rebel i inconformista.
A la primera novel·la de la sèrie, ELS CRIMS DEL CONVENT, ambientada l’any 1869, fou quan la Coia va conèixer en Pere, un jove agutzil d’Alcover que per les circumstàncies del moment, en ple període revolucionari, va haver de fer de policia per resoldre els crims del títol.
VISCA LA TERRA Manual de l’ecologista català
LA MEVA OBRA LITERÀRIA DE NO-FICCIÓ.
LLIURAMENT NÚMERO 4.
Edicions Lluita (Sant Boi de Llobregat, 1989) – 125 pàgines –
PRÒLEG DE JORDI MONERS I SINYOL:
Si reculem més enllà del naixement de la història, i potser de la prehistòria i tot, si entrem de ple en el món misteriós i poètic de la llegenda i la mitologia que embolcalla la foscor dels temps més remots i obrim el gran llibre que ens ofereixen els savis de l’antigor, veurem com la primera pàgina que dediquen als Països Catalans és marcada amb el senyal del foc. Es tracta d’un cataclisme ecològic grandiós que devia espaordir els contemporanis i del qual els grecs encara en parlen impressionats: l’incendi dels Pirineus, una immensa foguerada que s’estengué de cap a cap de la serralada, i que, per la seva magnitud, arribà fins i tot a sonar-li el nom, Pirineu. Pyr, en grec, vol dir foc. Fou un fet real o una simple rondalla per a ser contada pels joglars a la plaça? Tampoc no podrem arribar mai al fons d’aquesta pregunta. Però el fet alarmant és que fossin els grecs, la primera superpotència que ens vingué a colonitzar, els que ho fessin públic. Fou i no fou? I si fou, fou qüestió de plusvàlua o bé un accident fortuït?…
En aquest llibre que tens a les mans, amic lector, l’autor ens presenta la seva visió ecologista, que proposa la transformació de soca-rel de la nostra societat present, abocada avui a un consumisme totalment insostenible. Tal com en l’economia, en la cultura o en la política, cal que en el gaudi i l’usdefruit de la natura no hi hagi ni privilegis ni monopolis. Tant el paisatge, com les fonts energètiques, com tota l’àmplia gamma de benifets que ens ofereix la natura han de posar-se al servei de tota la societat, i no pas d’una classe dominadora i minoritària. Les propostes que ens fa i les solucions que dóna no són particulars, sinó globals; no són reformistes, sinó revolucionàries; no es limiten a idees i paraules abstractes, sinó que les superen per fer-nos tocar els fets i les realitats…
No et limitis a llegir. Discuteix mentalment amb l’autor, i critica’l, si cal. I, sobretot, a partir d’aquesta lectura, engatja’t, si no ho has fet ja, en la lluita ecologista. Aquesta és una altra de les propostes del llibre. Només el nostre treball pot salvar-nos. Nostre: plural i primera persona.
BARCELONA ’92. COM DESFER CATALUNYA
LA MEVA OBRA LITERÀRIA DE NO-FICCIÓ.
LLIURAMENT NÚMERO 3.
ISBN: 84-86175-1986
Edicions Lluita (Sant Boi de Llobregat, 1986) – 127 pàgines –
…L’oposició a la Barcelona olímpica la formen persones i col·lectius de procedències molt diverses i amb diferents graus de compromís. Des d’aquells que no veuen clar per què s’han d’esmerçar tants diners en un projecte com aquest, fins als que s’hi oposen més obertament per raons ecològiques, urbanístiques, nacionalistes, etcètera…
…A hores d’ara qui més qui menys ja ha pogut llegir força opinions que es manifesten en contra de les Olimpíades que Espanya vol celebrar a Catalunya…
…Només amb la plena llibertat i la plena capitalitat podrà Barcelona aconseguir desenvolupar tota la riquesa creativa que conté i que, tímidament, ha sobresortit en determinats moments de la història recent. Això no serà possible, però, mentre hi hagi barcelonins i barcelonines que pensin que la solució als nostres mals consisteix a espanyolitzar Catalunya o, en el millor dels casos, a catalanitzar Espanya. Postures ambdues demostratives d’un derrotisme freqüent en els pobles sotmesos: renunciar a ser un mateix per tal d’adaptar-se a la manera de ser de l’opressor. Jocs Olímpics i recuperació nacional són, en les actuals circumstàncies, objectius incompatibles…
ENERGIA I SOCIETAT una perspectiva catalana
LA MEVA OBRA LITERÀRIA DE NO-FICCIÓ.
LLIURAMENT NÚMERO 2.
Premi Xavier Romeu de Monografies per a l’Ensenyament.
ISBN: 84-86247-41.1
Edicions de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià (València, 1986) – 92 pàgines –
INTRODUCCIÓ:
La necessitat de considerar seriosament els problemes energètics catalans no escapa a ningú amb un mínim de preocupació pel nostre futur com a societat lliure i viable,
Les bucòliques imatges literàries d’una vida natural en la qual els fruits que la terra dona generosament permeten una activitat tranquil·la i creativa als habitants de petites comunitats rurals autosuficients, per molt atractives que ens resultin, no tenen gaire a veure amb el present ni amb el futur previsible.
No creguem, però, que l’esdevenidor està ja dissenyat, com si fos una fatalitat inamovible. L’estem fent dia a dia; però si no parem atenció algú el farà per nosaltres. I el farà d’acord amb uns interessos que no són els nostres.
Potser us preguntareu què té a veure tot això amb els problemes energètics. Molt més del que ens imaginem!
L’energia és la font de tota activitat; no hi ha treball sense energia disponible. Per tant, qualsevol opció de futur es veurà condicionada per les formes i les disponibilitats de les fonts d’energia que utilitzi.
En aquest sentit, existeixen dues qüestions bàsiques: quines formes d’energia i qui les controla. Són dos aspectes íntimament relacionats, perquè el segon depèn en gran manera del primer; una producció energètica fortament concentrada en grans instal·lacions (una central nuclear, per exemple) vol dir control en poques mans i tecnologia inabastable per a la majoria.
Una producció energètica basada en fonts diversificades, disperses i renovables, en petites i mitjanes instal·lacions, permet un major control de la tecnologia i de les decisions.
Traduït a termes polítics, la primera seria la dictadura i la segona la democràcia energètica.
VISCA LA TERRA
LA MEVA OBRA LITERÀRIA DE NO-FICCIÓ.
LLIURAMENT NÚMERO 1.
ISBN: 83-300-6740-X
Xarxa Edicions (El Prat de Llobregat, 1982) – 160 pàgines –
PRESENTACIÓ:
Aquest llibre conté la transcripció fidel de les converses que vaig mantenir setmanalment, davant dels micròfons de Ràdio Sant Boi, amb els locutors i amics Miquel Murga i Maite Sadurní, del març al juliol de 1981, sobre els problemes i les alternatives que aleshores es plantejava l’ecologisme arreu del món, però molt especialment al Baix Llobregat i als Països Catalans.
Vaig decidir publicar aquelles converses radiofòniques tant per la bona acollida que van tenir en el seu moment, com per omplir un buit en la bibliografia ecologista en català, enriquida aleshores amb excel·lents textos teòrics però mancada d’obres divulgatives i de caràcter didàctic.
Considerava fonamental que la lluita ecologista fos assumida per les classes populars catalanes, i perquè això fos possible calia una constant tasca pedagògica i clarificadora, així com el plantejament d’alternatives engrescadores de canvi.
L’objectiu d’aquest llibre fou de contribuir a l’esmentada tasca, facilitant elements d’informació i discussió per a tots, però especialment per a aquells que s’incorporaven al moviment independentista i nacional-popular a través de la lluita ecologista.
La meva intervenció a Subur Negre
El pròxim divendres, 27 d’octubre, a les 10:15 hores, participaré com a moderador i ponent en la primera taula rodona del festival Subur Negre. El títol: Misèries i esplendors del món editorial. I m’acompanyaran Rosa Querol, Jordi Matamoros i Joaquim Micó. Espero, esperem, que no hi hagi problemes per fer-ho en català, allò de què surti algú del públic dient …no lo entiendo…
Serà a la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol, de la plaça de l’Ajuntament de Sitges.
Parlarem de la mercantilització del producte llibre, l’accés per part dels escriptors a les editorials i les formes de promoció i accés als lectors.
El festival Subur Negre, en la seva segona edició, se celebra divendres i dissabte, matí i tarda. El comissari és l’advocat i escriptor José Vaccaro Ruiz. I tant pels llibres que s’hi presenten com per la majoria de participants en les taules rodones, conferències i col·loquis, és quasi tot en espanyol. Com la majoria de festivals negres dels Països Catalans! Totalment en català només hi ha Tiana Negra, Taradell Negre i Creixell Crims. I, si no hi ha res de nou, a partir de l’any vinent tornarà El Vi Fa Sang, de l’Espluga de Francolí.
Nit Literària a la Necròpolis Paleocristiana de Tarragona
El 1923 es descobria un dels jaciments més emblemàtics de Tarragona, la Necròpolis Paleocristiana. Les Nits literàries volen contribuir a aquesta commemoració per fer valdre el monument, un dels cementiris tardoromans (segles III-V dC) millor coneguts i conservats de l’imperi romà.
La Necròpolis esdevindrà un lloc per teixir històries i deixar volar la imaginació, en un passeig literari acompanyats d’escriptors veterans i novells, que llegiran fragments de les seves obres ambientades en la nit i la foscor.
Divendres 26 d’octubre, a les 10 de la nit, ens acompanyaran l’actor i presentador Fermí Fernández, que guiarà els assistents a través de la foscor, juntament amb les intervencions dels escriptors Salvador Balcells, Misael Alern i Fina Anglès. La música en directe la signarà el violinista Raül Contreras.
Ens acompanyaran també les veus d’autors del Camp de Tarragona dels que celebrem commemoració.
:: INSCRIPCIONS
Activitat gratuïta. Places limitades. Inscripcions per correu electrònic a bptarragona.cultura@gencat.cat, presencialment a la Biblioteca o al 9772403031.
PREMI NOVEL·LA I FALLES
PARAULES D’AGRAÏMENT AMB MOTIU DEL LLIURAMENT DEL PREMI A ‘QUATRE DIES DE MARÇ’
Abans que res vull expressar el meu agraïment a l’ajuntament de Cullera per la creació del premi Novel·la i Falles. Al jurat per haver triat la meva novel·la com a premiada en aquesta tercera edició. I a l’editorial Bromera per una publicació tan acurada.
Dit això, potser haurà sorprès alguns que un català del Principat hagi tingut la gosadia de presentar-se a aquest premi. Res més natural, si tenim en compte que, independentment de la qüestió de noms, formem part del mateix àmbit cultural i lingüístic. També que, sempre que puc, vinc per ací al País Valencià a gaudir de l’ambient fester i conrear amistats.
I, passant ja a la novel·la, he de dir per començar que està ambientada en un any indeterminat de principis d’aquest segle. I que tot i ser molt coral, té tres protagonistes indiscutibles: La fallera major de València, desapareguda misteriosament, l’alcaldessa de la ciutat, de la que només puc dir, lògicament, que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència, i el sergent de la guàrdia civil Emili Espinosa, un personatge que anys després deixaria aquell cos per ingressar als mossos d’esquadra, des d’on ha protagonitzat sis novel·les policíaques, ja publicades. Per tant, des de l’òptica d’Espinosa, podem dir que Quatre dies de març seria una preqüela de la sèrie posterior.
Però aquests detalls són secundaris, perquè del que aquí es tracta és d’imaginar, com he fet jo, què hauria passat a la ciutat, com n’estaria d’alterada, si dos dies abans de la cremà la fallera major s’esfuma, desapareix, no es presenta ni a la mascletà ni a l’ofrena a la Verge. I, com comprendran, no puc desvelar res més. Si ho volen saber l’hauran de llegir.
Moltes gràcies.
TEXT CONTRACOBERTA
Laura Nebot s’ha despertat en una caravana emmanillada i desconcertada. Qui voldria segrestar la Fallera Major de València justament abans de començar les Falles? Amb el personatge principal de la festa desaparegut les autoritats es pregunten quin pot ser el mòbil d’aquell segrest: el seu reconegut catalanisme? Un crim passional? Un atac terrorista antifaller?
Un equip especial format per la flor i la nata dels tres cossos policials presents a la ciutat haurà d’investigar a correcuita la desaparició de Laura, un operatiu que, en vista dels resultats, es podria definir com un bunyol d’investigació.
Quatre dies de març és una narració divertida i trepidant, amb les Falles com a escenari i on es recupera l’emblemàtic Emili Espinosa, personatge recurrent del reconegut escriptor de novel·la negra Salvador Balcells.
La novel·la ha guanyat el Premi Literari “Novel·la i Falles”.
RETORN A FUKUSHIMA
INTRODUCCIÓ
No m’ha estat gens fàcil escriure aquesta història. La insistència d’una editorial em va convèncer perquè expliqués el que vaig viure aquells dies de març en un temps i en un espai condicionat pel tsunami de Japó i el subsegüent desastre de la central nuclear de Fukushima. Tot en el marc d’una història que pot semblar inversemblant però que és ben certa, us ho puc assegurar. La meva editorial opina que el llibre podria ser un èxit si soc capaç de connectar amb els sentiments, les emocions i les incerteses que aquests desastres haurien generat en els meus potencials lectors. En definitiva, es tracta de poder i saber explicar una història que encara ningú no ha llegit enlloc. Mostrar uns personatges inèdits, inversemblants però alhora reals. Una història veritable, tot i que jo encara avui em pregunto quins mecanismes tenim tots plegats per poder verificar que un relat s’ajusta a la realitat. La confiança, m’asseguraven de l’editorial. Fins i tot em van arribar a dir que tenia l’obligació moral de relatar el que vaig viure. No ho tinc tan clar. Però resulta que la meva companya, que sempre mesura les paraules, també opina el mateix. I jo, al cap i a la fi, no puc fer altra cosa que donar-los la raó. Ja ha passat massa temps. I van succeir massa coses excepcionals per deixar que les engoleixi el mar de l’oblit.
Dins d’una vella carpeta blava tancada amb llaçades de color imprecís guardo els apunts, a més d’algunes imatges que haurien d’il·lustrar la coberta i les guardes d’aquest llibre que, malgrat tot, encara ara dubto si mai veurà la llum. Si encara se’m fa massa feixuc tot plegat, sempre me’n puc desdir. Tot i haver signat un compromís en ferm, aquest només m’obliga a no comprometre el llibre amb cap altra editorial. He estat dubtant molt abans d’optar per un narrador omniscient o fer servir la primera persona. La segona opció em sembla més viable, però sovint t’obliga a despullar-te emocionalment i, si ocultes, inventes o disfresses massa la realitat tot el text pot començar a embolcallar-se d’una pàtina de fredor que s’encomani al lector. No tots els estils literaris suporten el mateix relat. No és gens fàcil encaixar l’entramat de les peces del trencaclosques que configuren una història emmarcada en la geografia del desastre.
Després de meditar-ho molt vaig decidir que escriuria la crònica d’un viatge interior. També, és clar, d’un viatge en el temps per indrets aleshores desconeguts i en circumstàncies dramàtiques. Un viatge a un nord profund, inacabat i encara ara de futur incert.
Algú em va dir una vegada que la vida seria més fàcil si es pogués viure a l’inrevés. Vaig pensar que era una obvietat sense solta ni volta. Però quan tot va succeir hagués donat mitja vida per poder veure com acabaria aquell malson. Ara, quan la meva existència encara es reinterpreta contínuament, crec que aquella incertesa va ser precisament allò que ens va donar a tots més coratge per sobreviure. El desconeixement del futur, fins i tot el dubte de si n’hi haurà, et fa optar per camins desconeguts, potser inversemblants, que van configurant el que coneixem o definim com a destí.
Ara m’he permès fer aquest petit pròleg perquè no patiu la incertesa en què molts ens vam veure abocats en aquells moments. I perquè en pugueu ser còmodes còmplices quan us submergiu en la narració. No hi ha un final feliç, jo diria que fins i tot no hi ha final. Caldrà que passi més temps per a poder-lo escriure. És també la història d’un trànsit personal. La meva geografia mental es va emplenar de noms nous i estranys, d’esdeveniments que van transformar la meva vida i la meva manera de pensar. Entre altres coses, vaig aprendre a no jutjar. No sé si ara soc millor o pitjor, però definitivament soc una altra persona.
UN ANY DESPRÉS DEL DESASTRE…
Avui torno a Tohoku. Aquest cop per quedar-m’hi força temps, almenys un parell d’anys. Després de la redacció d’un exhaustiu projecte m’han concedit una beca que em permetrà treballar en un pla internacional finançat pel govern japonès. Formaré part d’un grup de treball que té com a objectiu difondre les tasques de reconstrucció del nord del país i assessorar en la promoció turística de les regions de Miyagi i Iwate, assolades pel terratrèmol, el posterior tsunami i l’afectació de la central nuclear de Fukushima Daichi.
Hem dormit a Tòquio, després d’un viatge accidentat per sobtades turbulències quan sobrevolàvem Sibèria. Com que vam arribar al vespre, ens quedàrem en un hotel prop de l’aeroport de Narita, per poder viatjar avui al nord, ja més descansats. Allitats, no deixàvem de sentir els sotracs de l’avió, una sensació estranya i inquietant que no ens ha permès dormir més de dues hores seguides.
Tot i així, el viatge en el sempre còmode Narita Express, les corredisses a l’estació central de Tòquio per no perdre l’altre tren, arrossegant dues pesades maletes, afegit a la somnolència implacable del trastorn d’horari, ens han passat factura i només prendre possessió dels nostres seients hem caigut rodons. La comoditat del Tohoku Shinkansen, que ens porta fins a Sendai, fa que els ulls se’ns tanquin.
Fukushima City es troba només a una seixantena de quilòmetres de la planta nuclear Fukushima Daiichi. La ciutat no va arribar a ser evacuada durant el desastre, però encara ara els nivells de radiació es mantenen per sobre de les xifres habituals abans de l’accident, tot i que les autoritats afirmen que no suposen cap problema per a la salut de la població. El temps ho dirà. Fukushima és una ciutat sense cap encant especial, però els espais naturals que l’envolten són espectaculars, com el parc de Hanamiyama, un dels llocs més encisadors per veure els cirerers en flor, amb els pics nevats dels Azuma al fons.
És interessant d’observar el comportament dels passatgers quan el tren s’apropa a l’estació. Al nostre vagó hi ha dues parelles que parlen anglès, però no puc distingir per l’accent la seva procedència, tot i que tenen tota l’aparença de ser australians. Hi ha també uns xinesos i quatre homes amb aspecte indi o pakistanès. La resta són japonesos. Les dues parelles comencen a preparar els estris fotogràfics i s’aixequen dels seues seients, probablement amb la idea de situar-se davant del rètol de l’estació que porta el nom de la ciutat i immortalitzar-lo com a record per ensenyar a les amistats, un mena de trofeu del seu safari particular. La resta de passatgers els miren amb una certa condescendència, mentre que a la meva companya se li omplen els ulls de llàgrimes, ella sempre tan absorta en els seus silencis.
Quan entrem a l’estació ens comença a arribar una música alegre i una certa cridòria, que va en augment fins que el tren s’atura. Les andanes són plenes de noies rialleres, totes vestides amb uniformes d’hostessa de color rosa, que ofereixen als passatgers uns préssecs nacrats de considerables dimensions, embolicats d’un a un d’aquella manera que només els japonesos saben fer. Sembla que Fukushima, la prefectura on es fan les maduixes, les pomes i els préssecs més deliciosos del país, endega una altra campanya per salvar la seva producció fruitera, puntera en tecnologia alimentària, avui sotmesa a constants controls radioactius. Tota la comitiva de noies i disfresses se situa en formació davant del comboi i acompanya la nostra marxa amb salutacions i desitjos de bona sort.
La meva companya ha començat a desembolicar la fruita, amb l’ànim de menjar-se-la. Voldria dissuadir-la, però no goso fer-ho. Hem de viure amb normalitat, diu. Abans discutíem, ara ja no. Jo també he triat de fer una vida normal. Em proposo seguir el destí dels préssecs. Tal com ja m’imaginava, les dues parelles que parlen anglès llencen els fruits, de manera dissimulada, a la paperera que hi ha al costat dels lavabos. Els japonesos els guarden discretament a les seves bosses o carteres. I només els homes d’aparença índia o bengalí s’afanyen a menjar-se-les amb exclamacions de delit. Els xinesos dubten què fer i decideixen d’imitar els ciutadans del país, deixant la decisió per a més endavant.
En poc menys de tres quarts serem a Sendai, on ens instal·larem, atès que la Universitat de Tohoku i el clúster d’empreses que hi estan lligades són els patrocinadors del programa. Distret i per fer temps, consulto al mòbil les notícies de l’agència oficial Kyodo News. Tot i que ja ha passat un any, s’està preparant a la costa de Fukushima una operació de gran abast per intentar recuperar les restes dels encara desapareguts. Tanco els ulls i li dic a la meva companya que no em desperti. Però no vull dormir, només recordar…
Autors: Maite Alay i Salvador Balcells. Voliana Edicions, 2023
A PARTIR D’AVUI, ‘DUR DE PAIR’ A LES LLIBRERIES
Ja està disponible ‘DUR DE PAIR’, el tercer lliurament que he fet a l’Editorial Meteora de la saga Espinosa, el sotsinspector del Mossos de la comissaria de Tarragona que anteriorment havia protagonitzat ‘LA TACA NEGRA’ i ‘EL VI FA SANG’.
Així com a La taca negra, Emili Espinosa maldava per dur a la presó els caps de les xarxes de prostitució provinents de l’Europa oriental que operen a la costa tarragonina i a El vi fa sang l’exguàrdia civil valencià havia de lluitar amb intel·ligència contra odis acadèmics i contra els malfactors ficats a les empreses de seguretat, al mateix temps que havia de conviure amb paciència bíblica amb les seves filles, abraçades als postulats independentistes i antisistema, a Dur de pair, la filla de disset anys d’un important empresari tarragoní, desapareix davant la desesperació de la seva mare i la inexplicable fredor del pare. Emili Espinosa veu que l’assumpte és delicat, ja que els seus superiors insisteixen més en la discreció que en la resolució d’un cas que s’intueix dramàtic. Al mateix temps, una perillosa banda de narcotraficants és detectada per la caporal Pilar Surroca, que, a més de reivindicar-se com a dona, malda per aconseguir un lloc que s’adigui amb la seva formació i amb la seva habilitat com a policia. Núvols negres s’acosten a la comissaria dels Mossos i, alhora, a la vida personal d’Espinosa. Núvols que poden descarregar de valent.
La presentació oficial de llibre es farà el dissabte 17 de març, a la una del migdia, a la llibreria Negra i Criminal (carrer de la Sal, 5 (Barceloneta) Barcelona. Anirà a càrrec del periodista Xavier Graset.
Resum de les opinions del Grup de Lectura d’Editorial Meteora en la trobada del 21 de novembre de 2011 sobre LA TACA NEGRA, de Salvador Balcells
En línies generals la novel·la de Salvador Balcells va agradar força al Grup de Lectura, fins i tot als lectors que es van declarar no aficionats al gènere negre. Es va elogiar en gran manera la feina de documentació que va haver de fer l’autor, tant dels aspectes forenses i policíacs com del coneixement de les societats rurals russes, del passat minaire de Vorkuta i de la cultura autòctona del poble nenet.
Balcells, davant certa sorpresa dels assistents, va reconèixer que mai no havia estat a Rússia abans d’escriure la novel·la; tampoc no havia consultat directament cap professional de la medicina forense o de la policia; això sí, les seves capbussades a Internet van ser llargues i minucioses, i la xarxa de xarxes va ser la seva gran font documental. Conseqüentment, es va citar el referent de Salgari com a gran autor que no es va moure del seu entorn proper i va ser capaç de crear esplèndis escenaris en llocs ben llunyans i que no havia visitat mai.
Es va comentar que el títol primigeni de l’obra, «Nines russes», potser era més escaient que el definitiu de La taca negra, i Salvador Balcells va respondre que l’havia canviat perquè li semblava argumentalment més metafòric, per la comparació entre el vessament de petroli, la propagació de les màfies i la prostitució, taques negres de la nostra societat. També es va incidir en la voluntat de denúncia de l’abús i la vexació a les dones que significa la prostitució. Així mateix es va valorar la preocupació de Balcells per les llengües en general i per les minories ètniques. L’autor ens va comentar que sempre s’ha interessat en les ètnies i les cultures minoritzades o en clar perill de desaparició, com és el cas dels nenets referits en la novel·la.
També es va coincidir a dir que el gènere negre, com tot avui en dia, es mou per modes, i que la literatura de Balcells és equiparable a moltes obres, per exemple, escandinaves que darrerament han inundat les llibreries, i es va convenir a dir que La taca negra es qualitativament comparable a qualsevol novel·la de Camilla Lackberg o d’altres escriptors per l’estil.
Es va opinar que el llibre té una bona trama argumental i que té voluntat de tocar molts temes, tot i que no sigui un llibre llarg. Les històries que s’obren es van tancant, tot va confluint i no es donen pistes falses per desviar l’atenció del lector. Per alguns, però, s’adverteix amb massa claredat l’interès perquè al final tot lligui. També es va observar que el principi potser és explícit en excés, fet que fa que l’obra no sigui gaire detectivesca i denoti una certa predictibilitat en la trama. També es va retreure que sovint les opinions de l’autor s’escolen en l’obra a través de la veu del narrador.
Va destacar-se també que la novel·la tracta un tema tan actual com és la implantació de les màfies internacionals a Catalunya i, per tant, recorre a un seguit de tòpics, sobretot llegits avui en dia, però que en el moment de la seva escriptura encara no eren de domini públic. Es va comentar també que la novel·la negra demana per part de l’autor una certa llibertat a l’hora de crear arguments, perquè dins el món policíac impera també la monotonia i la rutina, i el creador ha de tenir la facultat de tensar una mica la realitat.
Que la localització de la novel·la fos a Tarragona i el seu entorn (novetat en la literatura negra catalana) va ser considerat com un gran encert perquè fa l’obra molt més propera: es va comentar que ara en aquesta zona hi ha immobiliàries pràcticament dedicades als russos i que aquesta tendència es nota especialment a Salou.
Pel que fa a l’estil de l’obra, va advertir-se poc diàleg tractant-se del gènere negre, però un gran dinamisme narratiu. El ritme de l’obra és molt bo, el text és de ràpida lectura i atrapa, i se’n va destacar l’inici vigorós. Es va copsar també un directisme periodístic, amb gran interès per documentar les diferents accions.
Salvador Balcells va expressar que no va confegir cap plantejament inicial, que la mateixa escriptura va anar creant l’obra i que no tenia una intenció clara de fer més narració que diàleg o a l’inrevés. Va dir també que es va decantar pel gènere negre perque va considerar-lo, des dels seus coneixements, més fàcil d’accedir-hi i va creure que la seva escriptura s’hi trobaria més segura, sobretot perquè li permetia incorporar-hi el vessant social.
Es va considerar un encert la inclusió del valencià com a parla del protagonista i va assenyalarse que de vegades l’ús dels temps verbals fluctuava entre el passat i el present històric, i que això podia crear certa confusió. També es va comentar l’absència d’articles personals i la possible inversemblança d’algunes converses, sobretot les de les prostitutes, on potser el diàleg era massa discursiu i poc genuí.
Quant als personatges, l’opinió general va ser molt favorable al sotsinspector Emili Espinosa, el protagonista de l’obra. Se’l va considerar entranyable, molt humà, real, com si fos de casa, amb sentiments masculins molt propis (com quan compara Pilar i Cinta) i amb un rerefons familiar molt important, es podria dir que a la manera d’un Guido Brunetti més nostrat. La seva esposa tortosina i les dues filles situades a l’altre extrem dels plantejaments del pare creen un entorn argumental familiar que ofereix un contrapunt a la sordidesa i la crueltat del tema central. El còctel exguàrdia civil + mosso + valencià configura un personatge molt creïble, amb un toc de «català ampli» que sempre és d’agrair. Una assídua lectora del gènere va dir que era el millor mosso de la novel·la negra catalana.
Balcells va concretar que havia volgut crear un antiheroi, amb una manera de ser casolana, de maneres rudes, primàries, però del tot lleial. Es va advertir el contrast amb el forense Murgades de Franch, molt més boirós i circumspecte. Va elogiar-se l’intent de crear personatges amb vida més enllà de l’ambient policíac, gairebé tots amb antecedents i vida pròpia.
Es va preguntar el perquè de la coincidència entre el personatge polític i l’assassí, i Balcells va respondre que havia volgut crear un personatge pervers, malalt, que en el context de l’excitació perd el món de vista, i va justificar la tria dient que els clubs d’ambient es veuen sovint freqüentats per personatges públics com polítics, jutges, empresaris, etc.
El personatge de Tatiana va entendre’s com un desdoblament d’Irina, ja que tanca el cercle que la seva companya no conclou. Es va assenyalar la clara intenció per part de Balcells de crear saga, sobretot en els personatges principals, que indiquen que seran ampliats en obres futures.
El final de la novel·la també va rebre un elogi general. Fa la impressió d’avançar amb rapidesa cap a un tancament complet, però en els últims paràgrafs el final fa un tomb molt potent que produeix un bucle que sacseja el lector. És un final amarg, dur, i amb molt de gruix argumental.
Balcells va justificar l’ús d’una Fundació en la cloenda de l’argument com a sortida natural i lícita per a les activitats de les màfies; és la manera de redireccionar o fins i tot blanquejar molts dels diners obtinguts il·legalment per aquestes associacions criminals. També va apuntar, com a conclusió, que malgrat que la caiguda del règim soviètic havia propiciat l’aparició de les màfies, actualment a la societat russa està apareixent una burgesia benestant que respecta la legalitat.
Com sempre, el nostre agraïment més sincer als components del Grup de Lectura per la seva assistència i per les seves contribucions al debat. Us esperem a la nostra pròxima cita:
• ‘Brooklyn’, de Colm Tóibín; Amsterdam (Ara Llibres) / Lumen
(Dilluns, 19 de desembre de 2011, a les 7 de la tarda)
(Pel resum: Jordi Fernando)