SALVADOR BALCELLS

El bloc del Doctor Livingston

Arxiu de la categoria: DE TOT I SENSE MANIES

LES SET VIES DE LA PRIMERA FASE DEL PROCÉS

Els de la via directa volen fer un referèndum d’independència.
Els de la via estreta volen demanar permís i competències per fer el referèndum.
Els de la tercera via volen demanar permís per poder demanar permís per fer el referèndum.
Els de la via única diuen que no té cap sentit demanar permís per fer una cosa que no es pot fer.
Els de la via de maniobres volen evitar un xoc de trens mantenint-los en marxa però sense anar enlloc.
Els de la via d’ample europeu, volen obtenir suports exteriors abans de posar el tren en marxa.
Els de la via d’ample espanyol volen pujar al tren amb la cabra, envaïr-nos atropellant-ho tot i començar a omplir presons d’agosarats que pretenen votar.
 
Tot plegat, i tal com era de preveure cap al final d’aquesta primera fase, diverses vies (o maniobres de confusió) per tal de desorientar, atemorir o cansar el personal.

L’ALTRA CONXORXA DELS ENZES

Un dels sectors més contraris al procés sobiranista endegat a Catalunya és el de l’alta burgesia catalana, les anomenades elits econòmiques. En alguns casos per convenciment i en d’altres per la por de perdre-hi diners.
Ja sigui a través de les seves institucions representatives o dels lobbys privats, fa temps que es mouen discretament per tal de reconduir la situació cap a un acord econòmic equivalent al pacte fiscal, que satisfaci alhora les seves necessitats d’inversió pública en infraestructures i redueixi considerablement el percentatge de partidaris de la independència fins a deixar-lo de nou com a opció minoritària i, per tant, negligible.
Per això portaven setmanes de contactes i pressions per sota mà davant del govern espanyol.
I per això mateix han quedat perplexos en conèixer el contingut dels pressupostos generals de l’Estat. Perplexos, decebuts i amb la sensació d’haver estat menystinguts o de ser víctimes d’una broma de mal gust.
Ja els està bé, per ximples i babaus! 
A veure si s’adonen d’una vegada que amb Espanya no hi ha res a fer, i que allò de “Antes alemana que catalana!”, és a dir, la catalanofobia de sempre, segueix plenament vigent.
Que no s’enganyin. Per molt que se sentin espanyols, vistos des de Madrid ells també són catalans. Per tant, menystenibles.
Si no s’adonen d’això voldria dir que l’autoodi, aquest fenomen neuròtic típicament català, no només en les elits, està tan arrelat que ja no tenen remei.
Aleshores potser caldria preveure, en els pressupostos de la Catalunya independent, una partida important per a centres i estudis psiquiàtrics.
Com que sóc optimista per naturalesa, espero que no haguem d’arribar a aquests extrems i que tot plegat hagi servit perquè obrin els ulls d’una vegada. Al menys uns quants d’ells…
 

MESSI, INIESTA I EL CATALÀ

Van arribar al Barça quan tenien dotze o tretze anys. Han estudiat (?) i s’han fet grans a Catalunya i segueixen sense dir ni una paraula en català.
Què poden pensar d’aquest exemple els milers i milers de persones, arribades d’arreu del món, quan se’ls diu que el català és necessari per a prosperar o senzillament per trobar feina a Catalunya?
Resulta lamentable i no m’estranya que en facin conya els mitjans espanyols.
La responsabilitat de la junta del F.C. Barcelona és ben evident. Sembla que els únics llenguatges que els interessen siguin el del futbol i el dels diners.

CADENA HUMANA VS MANIFESTACIÓ?

Qui va tenir la “genial” idea de fer la cadena humana anomenada Via Catalana cap a la Independència a mitja tarda de l’Onze de setembre? Va ser en Ramon Espadaler per estalviar-se feina a Barcelona?
Aquestes dues preguntes plenes de cinisme les han fer públicament algunes persones les darreres setmanes. Penso que no n’hi ha per tant i que no es pot ser tan malpensats.
Per omplir els 400 quilòmetres del Pertús fins Alcanar n’hi ha prou amb mig milió de persones. A la manifestació de l’any passat n’hi havia tres vegades més. Per tant, hi ha gent de sobres per fer alhora la cadena i una manifestació multitudinària. També hi ha la possibilitat d’organitzar manifestacions al matí.
El que no té sentit és que gent que cerca un mateix objectiu, la INDEPENDÈNCIA, es dediqui a criticar-se mútuament.
Jo ja m’he apuntat a la Cadena. I, si puc combinar-m’ho, també penso participar en altres esdeveniments de la Diada. El que no faré és aprofitar el matí per anar a la platja, malgrat que el meu Tram del Maresme és a la vora del mar.

DONEM EL COS A LA CIÈNCIA

Una de les noves mesures recaptatòries de l’estat espanyol, tot i semblar un acudit d’humor negre, cal prendre-se-la seriosament. Faig referència a la pujada de l’IVA dels serveis funeraris, amb un augment del 8% al 21% per a “discotecas, teatros, circos, servicios funerarios, otros espectáculos…”.

Amb aquest augment, només l’impost d’enterraments representarà cada any, per a les arques de l’estat, l’ingrés d’uns 125 milions d’euros addicionals.

En canvi, la previsible disminució en el consum de les altres activitats afectades per la mesura, farà que amb prou feines s’hi noti un increment de la recaptació. Perquè podem estalviar-nos d’anar al teatre, però no de morir-nos.

Davant d’aquest nou abús i per tal d’evitar pagar l’impost, hi ha qui proposa un resposta col·lectiva: donar el nostre cos a la ciència.

M’hi apunto. Sempre, és clar, que no acabin privatitzant del tot l’ensenyament i la medecina. Perquè aleshores, l’estat seria capaç de posar a la venda els cossos del donants. A preu de mercat. 

PICARESCA FUNCIONARIAL

Una de les mesures que sembla voler emprendre el govern espanyol del PP per acontentar Europa és que entre els funcionaris públics prevalguin criteris d’empresa privada pel que fa a qualitat i eficiència.
Molt bonic, si no fos que en realitat aquests criteris només es farien servir per a fer acomiadaments. D’aquesta manera desapareixeria l’únic privilegi regulat que té la classe funcionarial a l’estat espanyol: la plaça en propietat.
D’entre els privilegis no regulats, destaca amb llum pròpia l’endoll. Consisteix a mantenir en càrrecs de responsabilitat funcionaris inútils però ben relacionats, ja sigui per afinitat política, familiar o personal amb algú de més amunt.
Alhora, per sota d’aquests i sovint cobrant menys, hi ha d’altres funcionaris, amargats i sense endoll, que els fan la feina i, fins i tot, els corregeixen les faltes d’ortografia.
La picaresca de l’endoll està tan arrelada a les administracions públiques (i sovint també a l’empresa privada) que és impossible d’erradicar. D’aquí el meu escepticisme respecte del compliment de les exigències europees. Els acomiadaments de funcionaris, si arriben, només serviran per suprimir la plaça dels que no tenen endoll, és a dir, els que fan la feina.
I a Catalunya, què? 
Doncs a Catalunya, en aquest sentit, ens assemblem massa a Espanya. Qui més qui menys tots coneixem casos de funcionaris de la Generalitat que gaudeixen o pateixen situacions semblants. I això no hi ha cap Presidència que ho arregli, perquè de ben segur també afectaria familiars i amics seus.
Potser ja és hora de preguntar-se si ha de ser així la independència que volem. Si ens volem assemblar a Europa i no a Espanya, caldrà fer neteja…
 

QUI TÉ LA COMPETÈNCIA?

Quan la Unió Europea parla de que l’estat espanyol ha de reduïr la despesa autonòmica, com ho ha fet avui, se li hauria de preguntar si es refereix a les despeses que comporta el fet que hi hagi competències traspassades a les comunitats autònomes, però de les quals es conserven, a Madrid, ministeris amb milers de funcionaris, com ara Ensenyament, Sanitat i Cultura.

En cas que sigui així, cal, urgentment, que Europa aclareixi si hem de retornar aquestes competències a Madrid per tal de donar feina als funcionaris o bé que se suprimeixin d’una vegada els esmentats ministeris, per inútils i costosos.
 
Mentre no declarem unilateralment la independència ens trobarem constantment amb situacions absurdes com aquesta. 

Amb la independència, a més d’evitar-les, esdevindriem un dels països més pròspers del continent. 

BANQUERS ANTISISTEMA

Fins ara ens havien dit que per sortir de la crisi calia dèficit zero. I que per aconseguir-lo no hi havia més remei que fer retallades dràstiques en els pressupostos (o pujar impostos, és clar) tot i que això darrer costava més de fer per impopular.
Com que es pensen que som idiotes, ens havien arribat a assegurar que amb aquestes mesures, acompanyades d’una reforma laboral que facilita els acomiadaments, s’activaria l’economia i la creació de llocs de treball.
Lògicament, ha passat tot el contrari.
Per això, ara ens diuen que el que cal és fomentar el creixement, cosa impossible sense inversions. 
En què quedem? O una cosa o l’altra, perquè les dues alhora és impossible.
La realitat és que els anomenats experts i els polítics que els fan cas no saben què fer. Per això van donant pals de cec. 
Tal com esta les coses, em semblen més antisistema els directius i experts del Banc Central Europeu que es reuniran d’aquí a pocs dies a Barcelona que no pas els que els esbroncaran en les mobilitzacions del carrer.
I per cert, què hi vénen a fer a la capital de Catalunya? Fins quan aguantarem que se’ns pixin a sobre? No és el moment, ja, de declarar la independència? Pitjor seria impossible que ens anés.

 

Despeses anuals de la “Casa Real” espanyola

Total despeses anuals de la “Casa Real”: 561.654.350 euros

DETALL

1.- Assignació directa en els Pressupostos de l’Estat: 8.434.280 €

2.- Ministeri de la Presidencia

2a.- Recolzament a la gestió administrativa de la “Jefatura del Estado”
Despeses de personal (135 funcionaris y eventuals): 6.203.070 €

2b.- Serveis a la Corona y actes de l’Estat
Recepcions, audiències, sopars de gala, visites.
Oficial 2011: 10.015.400€ – Mitjana dels 5 darrers anys: 15.500.000 €

2c.- Sosteniment del “Patrimonio Nacional”. Manteniment i
conservació de Palaus i Jardins afectats a l’us de la família reial: 34.217.000 €

2d.- Manteniment d’altres bens en usdefruit per la família reial:
iots, cotxes, finques d’esbarjo… Estimat 5 darrers anys:  41.000.000 €

3.- Ministeri de Defensa

3a.- Regiment de la “Guardia Real”. Personal, Logística,
Caserna, Armament… – Mitjana 5 darrers anys:  80.000.000 €

3b.- “Cuarto Militar” – Mitjana 5 darrers anys: 45.000.000 €

3c.- 45 Grup de “Fuerzas Aéreas” (Transport VIP,s)
Mitjana d’hores de vol 5 darrers anys: 3.500.
Percentatge Casa reial: 70%
Adquisició de material de vol, manteniment, personal, casernes,
logística, viatges… – Mitjana 10 darrers anys: 110.800.000 €

3d.- Despeses de seguretat i desplegament en esdeveniment
on intervé el cap de l’Estat: desfilades, maniobres específiques,
visites – Mitjana 8 darrers anys (només la boda reial de 2004
va costar a l’exèrcit 20 milions d’euros): 56.000.000 €

4.- Ministeri del Interior

4a.- Seguretat Casa Reial y entorn

Seguretat a càrrec de la Guardia “Civil”
Seguretat activa i passiva (contravigilància) a palaus, persones,
esdeveniments… – Mitjana 8 darrers anys (només la boda reial va
costar a la guàrdia civil 18 milions d’euros): 42.500.000 €

Seguretat a càrrec de la Policia “Nacional”
Seguretat activa, passiva, contravigilàncies, tancament d’espais
sensibles, esdeveniments… – Mitjana 8 darrers anys (només la
boda reial de 2004 va suposar a la DGP, amb 15.000 efectius
desplegats, 22 milions d’euros): 46.000.000 €

5.- Ministeri d’Hisenda

5a.- Parc Mòbil de l’estat. Manteniment, carburant, revisions,
personal, logística… d’un parc estimat en 300 vehicles adscrits
a la casa reial: 28.000.000 €

6.- Ministeri d’Afers Exteriors

6a.- Viatges oficials pressupostats
Mitjana reial darrers 8 anys (20 viatges): 10.000.000 €

7.- Altres ministeris

7a.- Despeses de personal dels 372 treballadors directes de la
“Casa Real”: 22.500.000 €

7b.- Despeses reservades de l’Estat
La “Casa Real” espanyola ha carregat a fonts reservats de
Presidència, Defensa, Interior i CESID, al llarg dels darrers vint
anys, pagaments (viatges no oficials, regals, trobades particulars
del rei…etc) en una quantitat mitjana total estimada de: 15.500.000 €

DE IÑAKI A IÑAKI (La dreta basca carrega fort)

Per Internet circula aquests dies un escrit amb aquest títol obra de l’antic diputat basc Iñaki Anasagasti, que encapçalà molts anys el grup parlamentari del PNB al parlament espanyol. Parla d’Iñaki Urdangarin, però aprofita per carregar amb contundència contra la monarquia espanyola i els seus avaladors polítics, especialment PSOE i PP. Tot i estar escrit en espanyol i no coincidir al cent per cent amb el què diu, crec que val la pena de llegir-ho. Aquí ho teniu:

De Iñaki a Iñaki.

Cuando Iñaki Urdangarin y Cristina de Borbón se casaron en Barcelona, el Lehendakari Ardanza les hizo un buen regalo. La actuación del Orfeón Donostiarra en la vistosa ceremonia de su catedral gótica. El padre del novio era un afiliado del PNV, el joven se llamaba Iñaki, Jose Mari Gerenabarrena era amigo de la familia y todo el mundo estaba encantado. Fue el clásico espectáculo de masas del que nunca supimos su costo, pero como los cuentos de hadas no tienen valor, pues todos les deseamos fueran felices y comieran perdices…


…A mí me supuso que me vasquizaran el nombre en el ABC. Bautizado y registrado como Iñaki, Luis María Ansón la tenía emprendida contra este nombre sabiniano. A raíz de aquella boda, recuperé mi nombre original en el periódico de la derecha española. No tengo pues la menor animadversión contra esta pareja sino mucho respeto y solidaridad hacia los padres del ex jugador de balonmano, al que acaban de bautizar como “talón-mano”. Con éste antecedente la pregunta que uno se hace es como un chaval bienparecido, deportista y con una vistosa familia, se haya metido en semejante barrizal que ha destrozado su vida y le ha clavado a la monarquía española un rejón de fuego. ¿Un submarino republicano para dinamitar desde dentro la Institución?. No parece. ¿Una incursión en los negocios con la misma mentalidad de lo que veía a su alrededor?.

Quizás ésta puede ser la explicación, pues es difícil haya otra. Bien es cierto que el status de la familia real no está contemplado en la Constitución. No existe. Y tan es así que el heredero solo aparece a efectos sucesorios. Para nada más. Toda esa ridícula parafernalia de reverencias de las señoras, besamanos, lectura de pregones, presidencia de actos de todo tipo, entrega de premios, tiene el mismo valor que si usted, con su hijo se ponen a hacer lo mismo, pues ese papel no les está asignado en ningún artículo de la Constitución. En ella solo habla del rey. De nadie más. De ahí que todas esas presidencias de organismos y de la credibilidad que se le atribuía a sus negocios “pues detrás está la Casa Real”, no es más que la evidencia de una Corte corrupta, de la idiotez del español a la hora de hacer la pelota a un ciudadano normal y sobre todo de la falta de control político hacia una Institución a la que el erario público mantiene porque su acción ha de basarse en la ejemplaridad.¿Ejemplaridad la de Juan Carlos de Borbón? ¡Vamos hombre!. Yo rompí con todo ese mundo de mentiras a raíz de la guerra de Irak. Hasta entonces habíamos seguido con esa ficción del Pacto con la Corona que jamás percibí, pero tras mantener con el rey un diálogo duro en el que me dijo que él era militar y le gustaban las guerras y yo contestarle que se fuera él y le mandara a su hijo, revisé la Constitución y vi que el artículo 63 le daba un papel como jefe de las Fuerzas Armadas. Y tras negarnos una audiencia a los Grupos de la Cámara, salvo al sumiso Zapatero, en una de las sesiones, bajé a la tribuna del hemiciclo del Congreso y denuncié al rey por su pasividad, su falta de coraje, la dejación de sus funciones y su poca personalidad ante un Aznar que se había reunido en las Azores con Bush, Barroso y Blair y quería mandar tropas a una guerra “para sacar a España del rincón de la historia”.
Se armó la de Dios es Cristo. Aún recuerdo el abucheo de Rajoy, Acebes, Rato, Mayor Oreja y Arenas. Era la primera vez que desde aquella tribuna Pulgarcito se atrevía a meterse contra Goliat, el gigante de la transición y además desde un partido nacionalista. Eran tiempos de mayoría absoluta de Aznar y en aquella Cámara solo había, rodillo y tente tieso. Tras esto y puestas las cosas en su sitio me dediqué a preguntar sobre las cacerías con osos borrachos, viajes extraños, gastos inútiles, uso de aviones sin ton ni son, cambio constitucional para que no exista primacía del varón sobre la mujer en la actual y muy machista Constitución española, los Premios Príncipes de Asturias a mayor gloria del heredero, costo de la boda de Felipe y Letizia, presupuesto de la casa Real, papel del Rey el 23-F, y cosas así. El gobierno jamás me contestó. Respondían con dos líneas diciendo que el rey es irresponsable, es decir no responde ni ante los jueces, ni ante Dios, ni ante la historia y que haría mejor en condenar a ETA. Curiosamente los más beligerantes eran los socialistas a los que todo esto les incomodaba y dejaba patente su poco respeto al republicanismo de su historia. ¿Y en ­casa?. “Cosas de Iñaki”. Pero a la gente le gustaba se fuera contra éste abuso continuo de poder. Pero no eran cosas mías. Independientemente de que el rey Juan Carlos está ahí porque nos lo dejó un dictador cruel y sanguinario y él jamás ha condenado aquella dictadura sino se ha beneficiado de ella, e independientemente de que en la Constitución se metiera de matute la monarquía parlamentaria sin referéndum como hubo en Italia, la actual Jefatura del Estado no puede ser irresponsable ante la ley y no puede usar fondos públicos sin que haya un ojo público para vigilar sus gastos. Y estas evidencias no pueden ser “cosas de Iñaki” sino de algo tan simple como la salud democrática de un país. Yo no soy el Peñafiel vasco como alguno ha querido describirme para anular mis denuncias, sino un parlamentario que tiene la obligación de controlar al gobierno y a ser posible, a la Jefatura de un estado que permite se viva en la corrupción mientras se le orla con el premio a la virtud. Mi denuncia fue la única y la primera. Luego vino Tardá de ERC y ahora IU, pero a efectos de notaría, fue el PNV, porque yo hablaba en nombre del PNV, quien puso el dedo en la llaga. Que Amaiur tome el dato. A raíz de toda ésta tormenta, la editorial “La Esfera de los Libros” me pidió en 2007 escribiera un libro con mis experiencias en este campo. Y lo hice y titulé “Una monarquía protegida por la censura”. En ella hablaba de mis vivencias con ese mundo de ficción, desde dentro del sistema, y denunciaba los negocios de Iñaki Urdangarín desde la página 101 a 104 en el capítulo “La Familia sí recibe”. Pero a mí no me recibieron. Torpemente la editorial envió el libro a la Casa Real y ésta negó su  publicación. Pero al poco el libro se editó. Lo hizo Javier Ortiz pero la sordina que le pusieron como para escribir otro libro con lo que había supuesto superar aquella carrera de obstáculos. Curiosamente el libro se publicó un año después de que la pareja y sus niños fueran enviados a Washington en 2006, nombrándole al duque de Palma, consejero de Telefónica. ¿No sabían en que negocios andaba el yerno?. Por supuesto. Pero el Rey quiso encubrirle sacándolo de circulación. Y el encubrimiento, para la gente normal, es un delito tipificado en el Código penal. Pero el rey es “irresponsable”. Cuando nadie sabe el presupuestos exacto de la Casa del Rey, cuando nadie controla sus gastos como ocurre con otras monarquías, cuando el rey recibe regalos de todo tipo y no pasan a la contabilidad del Patrimonio del Estado, cuando la opacidad es total y los medios aplauden semejante corrupción, cuando primeros coches, primeras motos, comisiones de jeques petrolíferos han hecho de Juan Carlos de Borbón uno de los hombres más ricos de Europa, cuando nada de todo esto se podía investigar, llegó a semejante patio de monipodio un chaval al que lisonjearon, reverenciaron, tentaron y el hombre y su gentil esposa cayeron en el pozo hasta el punto que in­cluso metieron a sus hijos menores en empresas y enjuagues impropios de una familia respetable. Se creían inmunes, impunes y protegidos por la censura y la bobaliconería de la Villa y Corte. Y eso, es para mí, lo que ha pasado. Porque en La Zarzuela si alguien se atrevía a decir algo, seguramente responderían: “Cosas de Iñaki”. Pero de Iñaki Urdangarin, Duque de Palma. La pregunta es. ¿Por qué Iñaki Urdangarin y la Infanta Cristina, socia en todo este montaje, no están todavía imputados si ya lo está Diego Torre, el socio y los responsables de la Ciudad de las Artes y delas Ciencias de Valencia que firmaron esos contratos con esa ONG con ánimo de lucro?. Me imagino que el PP, Trillo y la Casa Real estarán metiendo horas extras para tratar de salvar algún mueble que otro, sobre todo a la Infanta. Lo malo es que quien creó el microclima para que esto sucediera seguirá ahí felicitando las Pascuas en su mensaje de Navidad, como si nada hubiera ocurrido. Pero quien de verdad está desnudo, es el propio rey. No solo su yerno y su hija. Y quien está tocada de verdad, es esta monarquía heredera de un dictador.

Iñaki Anasagasti

PLORS DESCONSOLATS I HISTÈRICS A COREA DEL NORD

Aquests darrers dies he intentat buscar una explicació per als plors desconsolats, fins i tot histèrics, dels nord-coreans davant la mort del seu dictador Kim Jong-il.

D’entrada pot semblar com si aquella gent no hi fos tota, que els faltés un bull. La primera pregunta, per tant, seria si és possible que tot un poble estigui malalt del cervell. Això suposant que tot plegat sigui una demostració de dolor autèntic, perquè també podria ser que s’hagin comportat com creuen que ho han de fer en aquestes circumstàncies.

Segons ha dit un psicòleg que coneix Corea del Nord, “Es trata d’una barreja de por i aprensió envers el futur, una mica d’histèria col·lectiva i -possiblement- també de dolor veritable. Es molt difícil conèixer la realitat. Crec que, de fer, mai no la coneixerem del tot. Existeixen enormes barreres culturals i, a més a més, cal recordar que es tracta de un règim on tot allò que no està prohibit és obligatori. És molt difícil de saber quin és l’estat d’ànim real dels ciutadans”.

En una conversa a Facebook, diu l’Albert Salvador que quan es posa en marxa l’instint de supervivència, el cervell s’apaga, perquè és molt intel·ligent. En cas contrari, com faríem moltes de les coses que fem i que semblen absurdes?. Jordi Fernando, en canvi, discrepa d’això i no és tan optimista. Creu que hi ha un factor de “borregada” molt gran, tot recordant les llarguíssimes cues i els plors desconsolats dels que desfilaven davant el fèretre de Franco. Conclou que les dictadures assequen el cervell. Jordi de Manuel diu que també hi ha pensat força. Que si un neix i és educat sense cap altra referència externa; sense saber què és la llibertat ni res que se li assembli… i això dura més d’una generació, amb grans fotografies del “Déu”, desfilades, adoctrinament a l’escola i a casa, apologia constant… El més normal és estar alienat. Creu que ell també ploraria. Montserrat Sanchez creu que hi ha una combinació de diferents coses: ignorància, repressió i por a cometre algun error, com el de no plorar prou. Tampoc cal oblidar que moltes d’aquestes persones ploren “davant de les càmeres o en públic”. Diu que quan només es coneix l’horror i no es veuen alternatives, la por, especialment la col·lectiva, és una reacció previsible. A Jordi Valls li sembla que les reaccions humanes són contradictòries, que pot passar que en un funeral algú tingui un atac de riure nerviós, o que en una celebració alegre plori desconsoladament. En el cas de la mort d’aquest dictador que és el Gran Germà nord-coreà, li sembla que s’hi barregen molts sentiments i la gent esclata per on pot. Vaja, que per un cop que els deixen expressar les emocions ho aprofiten al màxim. Una societat que no té dret ni a plorar ni a riure, quan li donen una via d’escapament doncs l’aprofita, però li agradaria poder llegir la ment de les persones que ploraven, hi hauria moltes sorpreses…
 
En qualsevol cas, no sembla que l’explicació es trobi tant en la psicologia, la sociologia o la psiquiatria com en el coneixement de les dictadures i la por de molta gent al que pot succeir a partir d’ara. També, naturalment, a la por al que li pot succeir a un mateix si no fa veure que plora. Curiosament, i segons TV3, els que semblava que ploraven més bé eren els actors del teatre nacional. Sembla que havien de demostrar la seva professionalitat.

Totes aquestes escenes han recordat el dol que va seguir a la mort del pare de Kim Jong-il, Kim Il-sung, l’any 1994. Aleshores la tristor va ser encara més escandalosa que ara. No només es tractava del fundador de l’Estat i de la dinastia, sinó que el nivell de vida era millor que l’actual. Aleshores la població va acabar competint per veure qui podia plorar més fort. El futur de molts depenia de la seva capacitat de plorar. Com més i millor ho feien més carrera podrien fer al Partit dels Treballadors.
Sigui com sigui, és evident que als nord-coreans la mort del seu líder els ha de plantejar molts interrogants al voltant de la seva identitat, seguretat i capacitat de sobreviure. I de la mateixa manera que no podem saber quins són els veritables sentiments del poble nord-coreà, també desconeixem les lluites pel poder que hi deu haver ara mateix entre les èlits dirigents. Unes èlits molt ben alimentades, per cert, a diferència de la majoria del poble…

El fet que una dictadura es perpetui en forma de dinastia no ha de resultar-nos estrany, als súbdits de l’Estat espanyol. Això és exactament el mateix que va intentar fer el dictador Franco quan va casar la seva néta amb un Borbó, després d’haver-ho intentat abans amb la seva filla.

Ah! I respecte de Corea del Nord, no oblidem que tenen la bomba atòmica i un immens arsenal de míssils nuclears que no es cansen d’ensenyar.

Tothom parla de la cagada de Google Maps, però és pitjor la de Google Earth

Calle del Alcalde Segismundo (fins ara, Carrer de l’Alcalde Segimon)

Reus. El carrer de l’Alcalde Segimon, dedicat a Josep M. Segimon Rodés (Reus, 1858-1926), surt del de la Muralla, passa per darrere de l’Institut Gabriel Ferrater i arriba a la plaça Antoni Gaudí, als xalets Quintana. Poca cosa es pot dir d’aquest alcalde. Era molt religiós i conservador. Accedí a l’alcaldia el 1925 en plena Dictadura del General Primo de Rivera i va morir exercint el càrrec mesos després.
(del llibre ‘Homes i dones pels carrers de Reus’, d’Enric Tricaz.)

I cagades com aquesta, a milers…

A Google Maps la majoria de carrers són ara en bilingüe, català i castellà. Però a Google Earth només són en castellà. Els pocs que queden en català sembla que és perquè encara no han tingut temps de canviar-los.

Si és una broma de Google, resulta una mica pesada. Si és un sabotatge a Google, déu ni do la feinada dels sabotejadors!. Si és un atac de Google a Catalunya i al català, els està sortint el tret per la culata.

En fi, potser l’únic que estaria d’acord amb el canvi seria l’Alcalde Segimon, tenint en compte la seva biografia.

SETMANES DECISIVES PER A EUROPA (en poques paraules)


Consigna de Sarkozy


“Cal salvar l’euro, sigui com sigui!”

Advertiment de Merkel

“Però sense eurobons”


Reacció del Mercat (assessorat per Standard & Poor’s)

“Pobrets! Je, je! Es pensen que poden decidir alguna cosa…”

Què diu la bona gent del carret

“M’han ben fotut, entre tots. M’hauria d’indignar, però no sé com sortir d’aquí”

I els privilegiats que sempre suren

“Que bé que s’hi està! I sense necessitat d’eurobons!”

L’ESQUIZOFRÈNIA DE LES TISORES DEPENDENTS

Una de les mesures que s’anuncien per part del Govern de la Generalitat, la supressió dels dies de lliure disposició dels funcionaris, sembla pensat per aconseguir una certa aprovació popular a les retallades. “Molt bé! Fora privilegis!” diran les masses catalanes. Però s’han aturat a pensar el mal que pot fer a l’economia del país?. Que els funcionaris treballin més o menys dies, és irrellevant per al funcionament de les administracions públiques. Seria rellevant si es funcionés seguint criteris d’empresa privada, però no és el cas. Però que milers de funcionaris no puguin agafar-se dies de festa per completar o allargar ponts, per exemple, serà un cop molt fort per a la indústria turística, especialment les agències de viatges, cases rurals, etc.

Polítics, articulistes i comentaristes ens volen fer creure ara que ser funcionari és un privilegi només pel fet que es gaudeix d’un lloc de treball estable. Com si els ho haguessin regalat! Tothom que treballa a l’administració pública ha hagut de passar unes dures oposicions per accedir-hi. (Una altra cosa és que, un cop a dintre, el partidisme, la burocràcia i les inèrcies no permetin aprofitar tot el potencial de gent molt preparada).

Els vint mil milions d’euros (55 milions d’euros diaris) que l’estat espanyol ha estat robant cada any a Catalunya (diferència entre el que recapta en impostos i el que retorna en inversions) han arruïnat el nostre país i no han servit per activar l’economia espanyola ni per crear llocs de treball. On han anat a parar? Ben segur que una bona part a mantenir un tren de vida que havia fet creure als espanyols que ja eren un país ric, que no els calia treballar per cobrar bons subsidis i tenir bons equipaments.

Con és possible que un Govern que es diu nacionalista, en lloc de plantar-se i dir prou al robatori, vulgui ara fer pagar part del cost d’aquesta l’espoliació als seus funcionaris?. Això només pot ser degut a una esquizofrenia col·lectiva, que hauria provocar una percepció distorsionada de la realitat.

Per cert, a alguns Departaments de la Generalitat la cal·lefacció està aquests dies tan alta que molts funcionaris han de posar en marxa ventil·ladors elèctrics per reduïr una mica la calor. Només baixant uns pocs graus la temperatura s’aconseguiria un estalvi energètic i econòmic que permetria seguir fent les aportacions als plans de pensions del personal que ara es pretenen suprimir.

EL CONTE DEL SENYOR MERCAT I EL SEU SERVEI DOMÈSTIC

Les crisis li proven, al senyor Mercat. Cada dia que passa se’l veu més saludable, si per salut entenem lluïssor de cara i panxa prominent. No se li coneix cap treball productiu, només especulació pura i dura, aprofitant totes les oportunitats per continuar engreixant el cos i la cartera. Que això ho aconsegueixi a costa de deixar en la misèria milions de persones no li treu la son. Pensa que s’ho té ben guanyat després que, fa més de tres dècades, va eliminar del tot la competència.
En canvi, en el que no acaba de trobar la solució definitiva és en els afers domèstics. Les criades no li duren gaire.
La primera que va tenir, la Dictadura, era tan lletja que quan tenia visites l’havia d’amagar. Però feia bon servei. No li importava gens de fer les feines més brutes. Fins i tot semblava que s’ho passés bé. Però la realitat era que deixava molta porqueria a sota de les catifes. Algun cop el senyor Mercat havia cardat amb ella, a les fosques o tapant-li la cara, això sí. Perquè resulta que al llit tenien els mateixos gustos, més aviat sadomasoquistes.
Però va arribar un dia que va haver de prescindir-ne. Perquè a la llarga tot se sap. I, d’altra banda, en els nous temps que corrien li convenia donar una millor imatge. Així que va contractar una nova criada, la Democràcia, bonica i eficient però una mica bleda, per al seu gust. I també perapunyetes: per recomanació de la Constitució, una amiga seva, la Democràcia va exigir al senyor Mercat un contracte de treball.
La feina la feia bé. Tot estava net i endreçat i tothom en deia excel·lències. Però al senyor Mercat no li va fer gaire gràcia quan algú li va dir que era tan bona que no se la mereixia.
La cosa va començar a anar de mal borràs quan ell va intentar grapejar-la i ella hi va oposar resistència. I la relació s’ha espatllat definitivament quan la noia li ha retret que per culpa de les seves pràctiques mercantils (males arts, n’ha dit) hi hagi tanta gent a l’atur i que s’ho està passant malament.
Una amiga i consellera del senyor Mercat, la senyora Agència de Qualificació de Riscs, fa algun temps que es troba al cim de la popularitat. S’ha fet un nom gràcies a una petita trampa, que encara contribueix a fer-la més famosa: es dedica a fer prediccions econòmiques fen servir l’efecte Pigmalió, el de la profecia autocomplerta. Aquell que diu que una expectativa incita a actuar en forma que fa que l’expectativa es torni certa.
Gràcies a la seva amistat amb aquesta senyora, el senyor Mercat n’ha tret grans beneficis, de les profecies tramposes. Saber prèviament quines seran li dóna grans avantatges.
Ara, però, ell té el problema del servei domèstic i li demana consell a la seva amiga.
–Què puc fer? Ja no sé on buscar. Tampoc no puc tornar a contractar la Dictadura, estaria mal vist…
–No pateixis –li diu ella – Jo tinc la persona que necessites. Qualsevol dels germans Govern Tècnic, pot ser el criat perfecte. Són molt espavilats i disposats a tot per servir-te…
I efectivament, la família Govern Tècnic, recomanada per la senyora Agència de Qualificació de Riscs, està resultant una mina per al Sr. Mercat. Són tres germans bessons que s’acaben d’incorporar a la vida laboral amb ganes de menjar-se el món. Els seus pares, l’Economista i la Borsa, els han preparat a consciència per a qualsevol feina que se’ls presenti. Ja n’han col·locat dos, Karolos i Giorgio, com a majordoms en sengles palaus de l’altra banda del mar, propietat també del Sr. Mercat. El petit, Juan Carlos, és el més justet dels tres, però sembla que també té el futur assegurat.
Però quan la Democràcia ha sabut que el Sr. Mercat la volia fer fora per substituir-la pel petit de la família Govern Tècnic, s’ha posat a plorar i li ha demanat una altra oportunitat. Està disposada a deixar-se palpejar i magrejar, sempre que no li’n quedin senyals.
Un oferiment així no pot rebutjar-lo un mascle tan afamat com el Sr. Mercat. Ella és bufona de cara i té un cos desitjable. De manera que, fent-se pregar encara una mica, finalment accepta mantenir-la un temps més a prova.
Com que qualsevol cosa és millor que l’atur, ara la Democràcia fa veure que està contenta. Per demostrar-li el seu agraïment per la confiança, en un moment de descans al llit, li explica al Sr. Mercat intimitats de la seva nombrosa família:
–Alguns parents s’havien indignat molt per com van les coses, però ara sembla que estan una mica més tranquils. I és perquè fa poc temps, un cap de setmana de novembre, vam fer una gran festa familiar. Jugarem a un joc que ens agrada molt a tots. Es diu l’alternança al poder, i consisteix en que el que guanya dona ordres i els altres les obeïm. Ens ho passem d’allò més bé!
El Sr. Mercat ha de fer un esforç per no petar-se de riure.
“Que innocent, la Democràcia! –pensa– Si sabés que ara aquestes festes també les controlo jo… El més bo de tot és aquest joc de l’alternança. Molt millor que el dels trilers! He creat un curiós efecte òptic, de manera que la gent es pensa que juga amb boles de colors diferents quan en realitat son totes iguals, del meu color. I també tenen unes altres coses bones, les festes de la Democràcia. Durant un temps, fan que la gent s’oblidi de les retallades i, a més, fomenten el consum. Tot això és molt profitós per a mi. Clar que també en trec bons rèdits de les crisis, però posats a triar, i guany per guany, prefereixo que la gent estigui contenta. No sóc tant dolent, jo”.

Ara, mentre ell pensa coses com aquestes, s’ho passa bé abusant –amb cura– de la innocent Democràcia. Fins i tot comença a sentir un cert sentiment d’afecte cap a aquesta noia.
Però poc després li arriba al Sr. Mercat una notícia inesperada que ho pot capgirar tot. La seva anterior criada per a tot, la Dictadura, va quedar prenyada d’ell i acaba d’infantar una nena. Podria desentendre-se’n i no passaria absolutament res. També podria casar-se amb ella, però és massa basta i lletjota. La nena, en canvi, resulta que no té cap defecte visible. El Sr. Mercat pensa que amb una bona formació…
I és aleshores que pren una decisió de futur: adoptarà aquesta nena, sang de la seva sang, li donarà el seu nom i serà la seva successora. L’únic premi de consolació per a la mare és que li posarà també el seu nom a la xiqueta: es dirà Dictadura del Mercat.