SALVADOR BALCELLS

El bloc del Doctor Livingston

LA COLLA VELLA – 24) Jordi Martí

JORDI MARTÍ

Tota la vida, com aquell que diu, Martí havia estat el responsable de la política sindical del partit independentista per excel·lència. Aquesta semblava ser una de les tasques més frustrants i desagraïdes que li podia caure a un militant. En vint-i-cinc anys s’havien produït pel cap baix vuit o deu intents de construir el sindicat nacional i de classe dels Països Catalans. Tots ells acabarien com el rosari de l’aurora.

Plantejat com una alternativa estructural i nacional al sindicalisme reformista i espanyolista, les temptatives de construcció del sindicat català no van reeixir pel desinterès de bona part del moviment independentista en general -i de la pròpia militància- envers aquest front de lluita, per la poca implantació en els nuclis obrers industrials i per les discrepàncies entre els col·lectius de treballadors que havien de ser la base de l’organització, la majoria d’ells d’àmbit geogràfic o sectorial restringit, o amb escassa consciència de classe.

Tots aquests factors junts feien què persones com en Jordi Martí haguessin de batallar sense treva no només contra condicionants externs pràcticament insalvables sinó també contra la indiferència dels companys i les travetes de grups teòricament afins. Així, es donava la paradoxa que mentre amb aquests grups li calia mantenir debats interminables que no conduïen a res, quan plantejava el tema a les reunions del partit la qüestió s’enllestia en pocs minuts per passar a tractar altres temes més “interessants”, com ara la situació dels presos o la lluita per la llengua.

En Jordi, malgrat tot, encara resisteix. Fa angoixa enumerar el cúmul de desgràcies que li va comportat aquesta obstinació seva, d’altra banda admirable. Martí és la classe d’heroi anònim, o d’antiheroi que, si hi hagués justícia al món hauria rebut els màxims reconeixements. Va deixar una feina segura per tal de ser l’alliberat de l’embrió de sindicat, en un moment que aquest semblava agafar força. Això li va comportar una sensible disminució d’ingressos i una precarietat laboral que encara arrossega. Va tenir greus problemes familiars, amb una companya molt soferta però amb uns fills que li van perdre molt aviat el respecte, que anaven a la seva i que ni tan sols sap on paren. Arran d’aquests fets, va patir una depressió que el mantingué de baixa i amb tractament psiquiàtric durant una temporada.

Després de la darrera escissió que afectà el partit, va voler desvincular el projecte sindical de les oscil·lacions polítiques, de manera que va proposar separar totalment el sindicat, per la qual cosa també es donà de baixa com a militant. Després de tants anys, encara persisteix en l’intent, tot i que no ha aconseguit superar el nombre d’afiliats que hi havia aleshores. Edita regularment un butlletí informatiu.

Va presentar-se, fa pocs anys, a les proves de majors de vint-i-cinc anys per tal de fer la carrera de Dret. Però no se’n sortí i ho deixà córrer.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.