SALVADOR BALCELLS

El bloc del Doctor Livingston

NOVETAT EDITORIAL: CRIMS.CAT 2.0

Crims.cat 2.0. Més sospitosos del gènere negre als Països Catalans
(la segona antologia d’autors de novel·la negra dels Països Catalans)
 
«Crims.cat 2.0» és la segona collita de narradors negre-criminals d’arreu dels Països Catalans, un nou recull de contes on quinze culpables ens ofereixen un retrat del món del crim. Aquest segon volum complementa el primer, però, per descomptat, admet la lectura independent.
Un cop més, el lector podrà apreciar que queda de manifest el caràcter polièdric i el variat repertori de la novel·la negra en català: justícia, corrupció política, globalització, immigració, xantatge immobiliari i diner negre són algunes de les trames més sovintejades. Passeu pàgina i veureu. Hi ha corda per estona perquè en aquest país cada vegada es mata més i hi ha més gent disposada a veure qui és el culpable: l’escriptor. 
L’ha publicat l’editorial Alrevés i ja es troba a les llibreries. 
 
Crims.cat 2.0. Més sospitosos del gènere negre als Països Catalans
Antòlegs: Àlex Martin i Sebastià Bennasar
La liquidació, de Jaume Benavente 
Aigua morta, d’Andrea Robles 
Basat en un fet real, de Gerard Guix
Fotografies, de Juli Alandes 
Només volia que ho saberes, de Xavier Aliaga
Tatuatge, de Carles Martín
El detectiu limitat o no es pot matar tot el que és gras, de Salvador Balcells
El crim de Sautó, Daniel Hernández
Terra cremada (assaig sobre la corrupció), de Rafael Vallbona
Negra nit al carrer de l’Aurora, d’Annabel Cervantes
L’home sencer, d’Àlex Volney 
La tanda, de Teresa Roig
Steve Greengrass, policia de Miami, de Lluís Llort
I, a més a més, els guanyadors del Primer Concurs de relat curt de gènere negre «NegrOliva» 2011:
El misteri dels escuts de la plaça de la Vila, de Vicenç Aguado
La petita Mariona, d’Ignacio Arribas
…………………………………………………………………………………………………………….

Aquí teniu un petit tast de la meva aportació a CRIMS.CAT:
 

EL DETECTIU LIMITAT
O
NO ES POT MATAR TOT EL QUE ÉS GRAS
 
A dos quarts de cinc de la matinada del dissabte dos de juny, tres emmascarats assaltaren la caseta del guarda situada a l‘entrada del parc eòlic. Anaven vestits de negre i duien uns passamuntanyes que només deixaven els ulls al descobert. El vigilant que es trobava a l’interior, mig endormiscat, no va poder fer res per evitar l’atac. En questió d’un minut ja el tenien lligat de mans i peus amb cinta adhesiva a la mateixa cadira on l’havien sorprès i amb un tros de l’adhesiu que li tapava la boca. Tota l’escena s’havia desenvolupat en un silenci total per part dels assaltants. Encara sense dir res se n’anaren. Aleshores el guarda va poder veure que cada un d’ells duia a l’esquena una motxilla, totes més o menys de les mateixes dimensions. Per la finestra va observar també que marxaven caminant cap a l’interior del parc, en direcció als molins de vent.
Una hora més tard, un desconegut que no es va identificar, va trucar a TV3 per dir, en un català un pèl forçat, que si volien ser testimonis directes i privilegiats de la notícia del dia, enfoquessin per control remot, en direcció als aerogeneradors, la càmera fixa que el servei meteorològic tenia instal·lada al parc eòlic del Collet dels Feixos i enregistressin l‘escena que s’anava a produir.
Deu minuts després d’aquesta trucada, explotaven de forma quasi simultània nou bombes col·locades, cada una d’elles, al peu d’un dels grans molins de vent, provocant la caiguda d’aquests i també un incendi forestal. Tot i que la zona estava neta de vegetació, les grans dimensions dels elements esfondrats va fer que part de les turbines productores d’electricitat, així com algunes de les enormes pales, anessin a parar al bosc proper i s’hi calés foc.
L’incendi no es va poder dominar fins la tarda del mateix dia, quan la notícia de l’atemptat i les imatges gravades per TV3 s’havien escampat ja per tot Europa. La policia va trobar el guarda sa i estalvi, però completament trasbalsat. Afortunadament, les bombes havien estat posades de manera que cap dels aerogeneradors no va caure damunt de la caseta on l’home restava immobilitzat.
El mateix dia, a les onze de la nit, arribava a una agència de notícies de Barcelona un escrit de reivindicació, sense remitent, signat per uns desconeguts Comitès Ecològics d’Acció Directa en Defensa del Paisatge. El nom mateix ja indicava el motiu de l’atemptat.
En fer-se públic aquest comunicat, s’encetà una gran polèmica. Tots els grups ecologistes, tant els que s’havien mostrat partidaris com els contraris a la instal·lació de grans parcs eòlics, s’afanyaven a negar qualsevol vinculació amb els misteriosos Comitès, condemnaven l’atemptat i reivindicaven la no violència com un dels seus postulats fonamentals. 
Tot i aquests pronunciaments, hi havia matisos: algun grup aprofitava l’ocasió per denunciar l’impacte socioeconòmic, visual, acústic i, també, sobre la flora i la fauna d’aquest tipus d’instal·lacions, la destrucció de muntanyes verges amb les desforestacions dels cims i amb els molts quilòmetres de camins de gran amplada pel pas dels camions de construcció i manteniment i, fins i tot, el greu risc de contaminació d’aqüífers per la maquinària pesada i els olis lubricants i altres productes tòxics utilitzats per al manteniment dels molins. També denunciaven que les serralades on s’instal·laven els parcs eòlics passaven a ser considerades zones industrials, amb el perill que en el futur hi cabés de tot, abocadors, plantes de pesticides, etc.
Un d’aquests grups acabava així el seu al·legat: “No estem en contra de l’energia eòlica, sinó d’aquests grans parcs eòlics, que considerem irracionals, amb uns impactes ambientals i socioeconòmics enormes i totalment inacceptables, que hipotequen per sempre el futur de les nostres comarques. En qualsevol cas, condemnem rotundament aquest atemptat”. El punt final era, clarament, per esvair dubtes, ja que els seus arguments coincidien amb el del manifest dels de les bombes.
Tot plegat havia inspirat nombroses cartes als diaris, articles d’opinió i vives tertúlies a la ràdio i la televisió. 
El dia deu de juny, quan encara durava la polèmica creada per l’atemptat i la policia semblava no haver avançat gens en la investigació per descobrir-ne els autors, m’arribà la notícia de la mort en accident de trànsit del conegut periodista reusenc i bon amic Miquel Fontanilles. El cotxe en que viatjava tot sol, havia sortit de la carretera i caigut per un penya-segat. De seguida vaig pensar que era com si algú hagués volgut reproduir, anys després, l’accident i la mort d’Oriol Granados, fent-ho ara en la persona del seu principal confident. Això mateix és el que li vaig explicar, un cop arribat d’Ontinyent per assistir a l’enterrament, al sotsinspector Emili Espinosa, en la conversa que vàrem mantenir a la comissaria dels Mossos d’Esquadra de Tarragona. I això és el que em demanà que li digués al jutge que portava el cas de l‘accident. Però tal com em temia, la denúncia, fonamentada només en les meves sospites, no va anar més enllà en no aparèixer cop indici d’un accident provocat. La impressió general era que s’havia adormit al volant.
Em va semblar un personatge ben peculiar, aquest sotsinspector Espinosa. Valencià d’origen, d’uns cinquanta anys, amb un gran bigoti i la cara tota gravada com d’haver patit la verola, em va explicar que havia ingressat als mossos feia deu anys procedent de la guàrdia civil, on estava en desacord amb moltes coses d’aquell cos de seguretat de l’estat i on li feien la vida impossible. Suposo que devia ser qüestió de caràcter perquè, segons em va dir, tampoc no s’avenia gaire amb els seus actuals caps. Xerraire pels descosits, li agradava opinar sobre tot i tothom i ho feia amb expressions sovint malsonants, renegant molt, però amb tanta gràcia que no ofenia. Vaig pensar que n’hi hauria per escriure’n una novel·la, d’aquest home!.
Com que en Fontanilles havia estat, i encara era, un destacat periodista d‘investigació, especialitzat en escàndols relacionats amb el medi ambient, se’n parlà força, de l’accident i de la coincidència de la seva mort amb l‘atemptat al parc eòlic. Però les especulacions no anaren més enllà. 
A Miquel Fontanilles el recordava molt alt i prim, com desmarxat, també per la forma de caminar. I sempre, hivern i estiu, amb la seva gavardina tronada i el cabell embullat com si no s’hagués pentinat mai.
Després d’anys d’absència, quan vaig ser a Reus per assistir al seu enterrament quasi no vaig reconèixer la nostra ciutat d‘origen. Caminant per la Rambla de Miró només veia que gent estranya, d’orígens geogràfics i culturals molt diversos, que li donaven a l’entranyable “Riera” un aire no sé si cosmopolita o tercermundista, però en qualsevol cas ben poc reusenc. A això s’hi afegia el gran nombre de persones grasses que es veien pels carrers, en aquest cas sense distinció de races o cultures, cosa que em feia pensar que s’estava estenent perillosament per la ciutat aquesta forma de menjar i beure pròpia de gent poc entenimentada: quantitat com a sinònim de qualitat. No sé si hi tindria res a veure la substitució del comerç tradicional per grans hipermercats i franquícies de multinacionals. Vet aquí un dels efectes de la famosa globalització!
Però potser ja és hora que em presenti. Em dic Pere Amorós, tinc quaranta nou anys i visc des de fa vuit al País Valencià, concretament a la Vall d’Albaida, on vaig comprar unes vinyes de les que en trec un vi força bo, que acaba d’aconseguir una medalla d’or al concurs mundial de Brussel·les. El motiu de traslladar-me a una comarca tant allunyada del Baix Camp va tenir a veure amb l’amor que sentia per una dona i que, per cert, no va ser correspost com jo hauria volgut. Però no volia parlar d’això. Només dir que allí, ara hi estic molt bé, i us puc ben assegurar que és un lloc molt bo per a viure-hi. 
Especialment després dels riscos i ensurts que he hagut de passar arran de la mort de l’amic Miquel, per la insensatesa de voler investigar pel meu compte.
(…) 

EXCURSIÓ PER L’ARDENYA – AMICS GR

Aquest diumenge, la Colla d’Amics dels GR hem fet una sortida per la serralada de l’Ardenya, concretament per les proximitats de Sant Feliu de Guíxols.
Després de recorrer, al llarg del matí, tot de camins i senderons per entre boscos de pins i d’alzines sureres, hem dinar a l’ermita de Sant Elm, amb unes vistes magnífiques sobre aquesta zona de la Costa Brava.
Tot l’itinerari està senyalitzat. Uns trams són del GR-92 i la resta del PR-C101.
Aquí en teniu un petit reportatge fotogràfic:


En Carles, el guia de l’excursió


Roderes deixades per les motos que espatllen els camins


Un dels nombrosos pals indicadors que es van trobant per la ruta


El menhir del Terme Gros, la pedra més emblemàtica


Alzines sureres


Cercant informació de la ruta


El sol comença a despuntar per sobre dels núvols


El rellotge de sol de Sant Elm