SALVADOR BALCELLS

Tenia un encant especial, un atractiu indefinible que es desprenia de la seva gran sensibilitat i d’una mirada inquisitiva que fins i to posava nerviosos alguns dels seus interlocutors, perquè semblava com si els llegís els pensaments. Va resultar ser una persona vulnerable, inestable emocionalment però molt activa sexualment. Amb aquests ingredients era fàcil suposar que sovint li toqués el rebre, amb tot un seguit de desafortunades experiències amoroses.

Ella fou l’encarregada d’elaborar el text fundacional del sector de lluita feminista de l’organització, un escrit que, per radical, va aixecar molta polseguera entre el sexe masculí, tot i que ningú no gosà criticar-lo directament.

Quan va embolicar-se sentimentalment amb un dels principals dirigents d’aleshores, provocant el trencament de la parella d’aquest, va haver de suportar comentaris sarcàstic per part d’alguns companys que havien estat objecte de les seves crítiques. Els recriminava actituds masclistes inacceptables en una organització revolucionaria.

Aleshores proliferava una considerable llibertat sexual, pròpia dels ambients joves i progressistes de l’època. Però també hi havia molts militants que duien una vida familiar d’allò més estable.

Un d’aquests, membre de la direcció a la qual també pertanyia Mònica, havia d’anar a una reunió que tenia lloc a València -les reunions s’alternaven amb Barcelona-. Com era habitual des que s’havia inaugurat l’autopista, els convocats es distribuïen en tres o quatre cotxes. A ell l tocà anar amb el de Mònica Ors ja que, per motius de feina, tots dos tenien previst fer el viatge més tard que la resta. Després d’un recorregut d’allò més accidentat per culpa d’un motor que s’escalfava massa, es van haver de quedar a dormir a l’alçada de Castelló. Era una nit xafogosa d’estiu. Al llit, ella es transformà en una tigressa en zel.

Setmanes més tard, després d’algunes trobades igual de gratificant, van decidir deixar-ho estar abans no s’hi emboliquessin seriosament, perquè cap dels dos no volia trencar amb les respectives parelles d’aleshores. Propòsit inútil, perquè en menys d’un any tingueren lloc sengles trencaments.

Poc temps després, Mònica Ors va deixar la militància activa a l’independentisme, trencava tota relació amb el sexe masculí i es lliurava de ple a l’activisme feminista i al conreu de la literatura. Un cop a l’any, assistia a la manifestació del dia de la dona treballadora, acompanyada d’un estol de dones que l’admiraven. També freqüentava les festes literàries, formant part sovint de jurats de premis de poesia.

En el decurs d’una d’aquestes vetllades, a la Safor, li arribà la notícia de la mort d’un membre de l’organització armada. Li havia explotat un artefacte que estava manipulant. Mònica Ors es posà a plorar en silenci, reacció que va impressionar el seu interlocutor, l’antic company de llit d’aquella nit castellonenca, amb el qual s’havia trobat casualment i li acabava de donar la notícia. Parlant més tard del sentit de tot plegat, els van anar passant les hores. Les reflexions de Mònica, l’escepticisme i la coherència del seu pensament, van obrir una escletxa en la inconscient seguretat que l’altre tenia respecte de la lluita armada. Després d’allò, aquell militant va estar força temps carregat de dubtes i mig retirat de tot, fins que tornà a imposar-se la inèrcia de l’activisme quotidià. Però algunes coses ja no foren mai més tant clares com abans.

Mònica Ors ni tan sols s’ho podia imaginar, com n’havia estat de transcendent a la vida del seu antic company. A ell i amb molts anys de diferència, aquells dos viatges al País Valencià li van comportar trasbalsos i mutacions importants. No es tractava només de conviccions polítiques, sinó de coses molt més profundes, més personals. Definitivament, Mònica Ors era una dona molt especial.