SALVADOR BALCELLS

La sortida d’aquest mes de la Colla ens a portat a un indret que malgrat ser molt freqüentat pels excursionistes sembla deixat de la mà de Déu. Ni un rètol informatiu ni un senyal indicador en els nombrosos camins, senders i corriols que pugen i baixen per les muntanyes que envolten La Juncosa. Ni pels camins ni al mateix poble.

L’objectiu de la caminada era de pujar fins el cim del Puig de la Cova per tal de poder contemplar el magnífic panorama que s’hi divisa. Llàstima que l’horitzó més llunyà estava enterbolit per la boirina, però tot i així les vistes eren magnífiques. Una part de la Colla ha pujat per la via directa de la barrancada que passa per la cova que dona nom al puig. Els altres ho han fet per un camí més llarg i també força costerut. De baixada, hem anat carenant en direcció NE fins l’indret on hem dinat i, alguns, fet la migdiada. Després, un curt trajecte fins els cotxes que havíem deixat al Coll d’Arca, que ens han portat de tornada a La Juncosa.

Com que en aquest poble no hi ha cap establiment obert, hem esmorzat i fet el refrigeri final al bar La Societat, de La Bisbal del Penedès. a pocs quilòmetres de La Juncosa.

Gràcies al nou WhatsApp de la Colla, m’he permès manllevar algunes fotografies d’altres autors per completar el reportatge.

A Tenerife, l’illa més gran de les Canàries, un visitant ocasional pot tenir la impressió que quasi tot gira al voltant del Teide, el volcà adormit situat al seu centre geogràfic. Les cues de gent que hi arriba en cotxes de lloguer per pujar al funicular que els durà prop del cim, les dotzenes d’autocars que hi van plens de turistes cada dia, les espècies botàniques úniques, enmig de paisatges lunars… També hi ha nombrosos jaciments arqueològics guanches, sense senyalitzar per evitar expolis. Els guanches eren els oriünds de les Canàries, fins quedar anorreats per l’ocupació espanyola de finals del segle XV.
Però tot això només és una petita part de la realitat: L’actual puixança social i econòmica d’aquesta illa es deu sobre tot al conreu dels plataners i al turisme europeu que cada cop hi fa estades més llargues, fins que molts, jubilats o no, s’hi queden a viure i fins i tot hi creen els seus negocis.
Tot gràcies a una climatologia benigna. Malgrat la proximitat del desert del Sàhara, la part oest de l’illa es veu afavorida pels vents alisis humits procedents de l’Atlàntic, que conformen un paisatge verd que pot semblar pirinenc o centre-europeu. La part est, seca i desèrtica, ha experimentat un gran creixement del turisme de sol i platja que ha fet sortir de la misèria els seus petits pobles de pescadors, alguns d’ells, avui, autèntiques conurbacions. Allí la temporada turística dura pràcticament tot l’any.
Un darrer comentari sobre aviació. A principis dels anys vuitanta hi va haver a l’aeroport de Los Rodeos, al nord de l’illa, un dels accidents més greus de la història, amb centenars de morts. Trobareu la informació aquí: https://ca.wikipedia.org/wiki/Accident_aeri_de_Tenerife
Després d’això l’aeroport va canviar de nom. Ara es diu Tenerife Norte (o també La Laguna, per la ciutat propera d’aquest nom). Es destina només a vols estatals. Al sud de l’illa n’han fet un altre per als vols internacionals.