DOCTOR LIVINGSTON

El bloc de Salvador Balcells

LANZAROTE, UNA ILLA ESPECIAL

Uns dies d’estada a l’illa de Lanzarote, a les Canàries, ens ha permès conèixer un dels indrets més curiosos i interessants que es poden trobar arreu del món. Aquesta illa, d’origen volcànic, va suportar les darreres erupcions, molt violentes, a finals del segle XVIII. I encara conserva una part del seu territori cobert per les onades de lava que van sorgir de nombrosos cràters. Aquesta lava es va refredar, solidificar i en alguns casos convertir en cendra. De manera que avui dia el paisatge té un aspecte semblant al que podríem trobar al planeta Mart, per exemple.
Una altra característica interessant de Lanzarote és el vi que s’hi produeix, malvasia d’una qualitat excel·lent. Les vinyes, plantades sobre cendres volcàniques, estan enclotades i protegides una a una per marges de pedra seca. L’objectiu és doble: protegir-les de les inclemències del temps i aprofitar les humitats de la rosada nocturna, imprescindible per sobreviure en un ambient quasi desèrtic.
El tercer aspecte a ressaltar és la figura de César Manrique. Aquest artista originari de Lanzarote, mort el 1992, va promoure un model d’intervenció al territori, basat en la sostenibilitat, que va aconseguir que tota l’illa fos declarada per la Unesco Reserva de la Biosfera. Els indrets més emblemàtics i visitats són tots obra seva, com també ho és que, a Lanzarote, la integració entre el paisatge natural i l’ocupació humana sigui un fet evident, que fa de l’illa un exemple d’harmonia digne d’imitar.

Les onades trencant en penya-segats de roca volcànica
Planúria de lava solidificada. Sembla talment un paisatge marcià
Platja de cendra solitària i protegida, amb llac interior, rodejat de roques volcàniques
Cràters del Parc Nacional de Timanfaya. Al fons, l’oceà Atlàntic
L’autor, sobre un veritable mar de lava
Els ceps arrapats a la terra i protegits per cercles de pedra seca
Aquí en fileres, però també amb la protecció dels vents alisis
El Jardí de Cactus, una de les creacions de César Manrique
Un detall del Jardí de Cactus, rodejat de roca volcànica
Salines a la posta del sol
Platja de sorra fosca. Recorda un jardí japonès
A les platges, les construccions circulars de pedra seca serveixen també per als banyistes
Aquí, amb la marea alta
Entrada a la casa de César Manrique, avui seu de la fundació que porta el seu nom

ELS CRIMS DEL CONVENT

L’antic convent de Santa Anna d’Alcover, aleshores hospital i residència de pobres i avui Convent de les Arts, és el principal escenari de la meva darrera novel·la Els crims del convent. Es tracta d’una narració detectivesca i històrica ambientada els anys 1869 i 1870, entre la segona i la tercera carlinada, durant els aldarulls de la revolta del republicans federals, un any després de la Revolució de Setembre de 1868 i mentre governava el general Prim. En la novel·la hi ha dos crims, el segon dels quals sembla fet per distreure l’atenció del primer. També hi té un paper destacat un gos misteriós, que és qui descobreix un dels cadàvers. I tot gira al voltant d’un tresor amagat relacionat amb les guerres carlines. No puc dir gran cosa més per no desvetllar la trama, cosa que seria imperdonable en una novel·la d’intriga detectivesca.

El principal protagonista, l’agutzil Pere Rosich, és un jove funcionari municipal, fill de pagesos, idealista, reflexiu i molt espavilat, a qui espera un futur brillant com a investigador de crims. En el decurs de les investigacions coneix la que serà la seva companya sentimental, una jove de ciutat, rebel i feminista avant la letre. La seva determinació farà que resolgui el cas, malgrat les enormes dificultats que li posen. El sereno, que col·labora amb ell, és tot el contrari: materialista, borratxo, busca-bregues i expeditiu. Altres personatges destacats són el doctor Galindo, sor Madrona, el mestre Pons, els notaris Rovira i Pibernat, l’alcalde Bofarull i en Valeri, el repartidor d’aiguardents.

La novel·la l’ha publicat Gregal i la setmana vinent arriba a les llibreries.

El convent de Santa Anna actualment
El Portal de la Saura d’Alcover. Un altre dels escenaris de la novel·la

PUJADA AL TOSSAL GROS – COLLA D’AMICS GR

La sortida de la Colla corresponent al mes de gener va consistir en una excursió circular amb sortida i arribada al poble de Figuerola del Camp. El nostre objectiu era la pujada fins el cim del Tossal Gros (867 m) punt culminant de la serra de Miramar. El recorregut, de pujada, seguia el GR-175 (ruta del Cister). En arribar al coll que separa les comarques de l’Alt Camp i la Conca de Barberà vam seguir per un bonic sender envoltat de boix grèvol. En el següent coll, el de Coloma, començava la pujada fins el Tossal, tot seguint la carena amb certes dificultats en alguns punts. Al llarg d’aquesta pujada vam poder experimentar un curiós fenomen meteorològic: no hi havia ni un núvol i, en canvi, nevava. Sembla que podia ser degut a la combinació d’humitat, vent i fred, que provocava la formació de gebre a l’aire, un gebre que s’anava dipositant al terra i a les plantes. La vista des del cim és realment espectacular.
La jornada, que havia començar esmorzant al bar de la Cooperativa de Figuerola, la vam cloure amb un excel·lent dinar al restaurant Masia del Pla.

Vistes esplèndides des d’un mirador en plena pujada. Al fons, el mar.
A la dreta, l’Alt Camp. A l’esquerra, la Conca de Barberà
Boix grèvol a la vora del sender
La Conca de Barberà coberta de boira. Aquesta fotografia és feta uns dies abans de l’excursió
La rosada dipositada als arbres
A dalt del Tossal Gros
En plena baixada, deixant enrere el Tossal Gros
Un dels nombrosos rètols que trobem pel camí
La Colla en una aturada de concentració. Només falta en Sugrañes, que feia la foto
Al restaurant, brindant pels que celebren l’aniversari
Plànol de l’excursió