SALVADOR BALCELLS

El bloc del Doctor Livingston

Arxiu de la categoria: L'ERA SOLAR

UN DEBAT ECOLOGISTA DE FA MOLTS ANYS

En el número corresponent al 3 de setembre de 1982, el setmanari EL MÓN publicaba, sota el títol ‘ACOTACIONS A UNA POLÈMICA’, un article meu que s’afegia al debat d’aleshores sobre com s’havia de configurar el moviment ecologista català. Com que m’ha semblat que, tot i els trenta anys transcorreguts, en molts aspectes no ha perdut actualitat, heus aquí un resum:
 
Hem assistit a un interessant debat, a les planes d’EL MÓN, entre Santi Vilanova i Xavier Garcia. Donat que tots dos són persones prou conegudes en el si del moviment ecologista i que llurs opinions esdevenen sovint textos programàtics en determinats sectors, he cregut necessari introduir una visió substancialment diferent del tema objecte de discussió, a saber: si l’ecologisme ha d’incidir en la lluita política i de quina manera.

Llegint els articles de tots dos es constata una coincidència, en el fons més que en la forma, sobre com estructurar i coordinar políticament el moviment i, d’altra banda, un oblit quasi total d’allò que, per a mi, ha d’ésser el punt de partença de qualsevol iniciativa que, ara i aquí, es proposi transformar la societat fins a les seves arrels. Em refereixo a la nostra particular característica de pertànyer a una comunitat nacional doblement oprimida. Aquest fet ho condiciona tot: des de les relacions socials a la cultura popular, del combat per la terra a les formes d’organització…

La gran aportació que fa el pensament ecologista a la causa de l’alliberament humà es que, per primera vegada, individu i societat poden esdevenir realment lliures de tots els esclavatges: de la por, del treball, de la pol·lució, del consumisme… de tantes i tantes opressions que el capitalisme ens vol fer empassar disfressades de progrés. Però l’ecologisme és quelcom més: és la culminació i la convergència de les diferents branques teòrico-pràctiques en que s’ha dividit històricament l’anticapitalisme mundial. Cada cop té menys sentit parlar de lluita de classes en els mateixos termes que es parlava fa cinquanta o cent anys. A les darreries del segle XX, la lluita de classes no pot ser altra que la lluita ecologista…

Qualsevol comunitat nacional, i la comunitat catalana no és cap excepció, té uns trets característics que la defineixen respecte a d’altres comunitats. Uns són culturals, com ara llengua i costums, i d’altres són naturals: el territori nacional amb tots els recursos que conté i, en algunes comunitats (no pas en la catalana) determinades característiques ètniques…

Aquest doble vesant, cultural i natural, de la nostra realitat, es troba sotmès des de fa segles al jou d’una força estrangera, la qual ha volgut imposar els seus signes d’identitat després de destruir els nostres, en un exemple clar d’atemptat ecològic, si entenem l’ecologia com un sistema de relacions que inclou l’home…

Qualsevol moviment social que, als Països Catalans, lluiti contra l’opressió, contra totes les opressions, no pot fer abstracció de la realitat d’aquesta opressió nacional i actuar com si no existís; un moviment ecologista català que no entengui això i que no incorpori la lluita per l’alliberament nacional com a part fonamental de la lluita per l’alliberament global, no és realment ecologista, ja que demostra la seva dependència mental respecte de la ideologia segregada per la nació opressora, dependència camuflada sovint sota la forma d’un fals internacionalisme.

Fins aquí el resum. Cal dir que els dos ecologistes citats al principi ha evolucionat, com tanta altra gent, cap a posicions clarament independentistes. I que, en el paràgraf final, podeu substituïr ecologistes per indignats i seria perfectament actual.

LA MARXA DEL LLOBREGAT

Entre els mesos d’agost i setembre de 1978 tingué lloc una de les mobilitzacions ecologistes més importants d’aquells anys de transició: la Marxa del Llobregat. Des del seu naixement a Castellar de N’Hug fins a la desembocadura al Prat de Llobregat, la Marxa esdevingué una riuada de veïns que protestaven per l’estat del riu i del seu entorn i n’exigien solucions.
Aquest esdeveniment està recollit en un llibre de pròxima aparició (si és que trobem els suports necessaris). El cos principal de l’obra, farcida també de documents i fotografies, el formarà el Dietari de la Marxa, escrit per Jordi Moners i Sinyol. A continuació trobareu un resum de la Introducció, que és obra meva:

El mes d’abril de 1976 aparegué el llibre ‘Natura, us o abús: Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans’, coordinat per Ramon Folch i Guillen. La seva lectura contribuí a despertar moltes consciències ecològiques i ecologistes. El 17 de setembre del mateix any, la població del Prat de Llobregat es manifestava en massa contra el projecte de desviament del tram final del riu. I dos mesos després, al novembre, s’inicià la Campanya de Salvaguarda del Patrimoni Natural en el marc del Congrés de Cultura Catalana.

Aquests tres esdeveniments foren la inspiració del Grup de Defensa del Medi Ambient del Prat de Llobregat, la gestació i origen del qual s’esdevingué a primers de 1977.

L’agost de 1977, amb la Núria Codina vàrem participar en l’ocupació i defensa dels Aiguamolls de l’Empordà, una mobilització que aconseguí, després d’una batalla dura i desproporcionada contra bancs, immobiliàries i algun economista de “prestigi”, aturar les màquines que anaven a convertir aquest patrimoni natural excepcional en una zona residencial a l’estil de la veïna Empuriabrava.

Un any després, des d’aquest grup tinguérem la idea d’organitzar la Marxa del Llobregat.

El Grup de Defensa del Medi Ambient del Prat de Llobregat va tenir, ja des dels seus inicis, un triple vessant: exercir de consciència crítica enfront de les agressions que patia el medi natural i humà del Baix Llobregat, fer aportacions positives adreçades a donar a conèixer la riquesa natural del Delta i col·laborar activament en les mogudes ecologistes d’arreu dels Països Catalans.

En el primer d’aquests objectius s’han d’incloure des d’innombrables escrits públics de denúncia fins a murals pintats en parets del poble passant per exposicions i cicles de conferències.
En el segon vessant, les aportacions més importants del Grup foren la publicació de l’Itinerari per l’Estany de la Ricarda, una guia pensada per a escolars i públic en general, realitzada amb la col·laboració d’un equip de biòlegs, així com la publicació del llibre ‘Visca la terra. Manual de l’ecologista català’.
I la participació en altres activitats ecologistes d’arreu es concretà en la nostra presència activa a manifestacions i a coordinadores ecologistes i antinuclears. També en qualitat de conferenciants i col·laboradors en programes de ràdio.

La idea de fer la Marxa del Llobregat sota el lema “Lluitem per un riu viu”, sorgí de forma natural en constatar que els problemes de degradació i contaminació del riu eren comuns a tota la conca i s’anaven acumulant ja des del seu naixement a Castellar de N’Hug. Però una cosa era tenir la idea i una altra dur-la a la pràctica. Com que no ho podíem fer tot des del Prat vam haver de cercar complicitats i col·laboracions. I les vam trobar en primer lloc en els companys del PSAN de les diverses poblacions de la conca del Llobregat.

Els mesos previs van ser d’una activitat frenètica. Després de constituir el Secretariat general, bàsicament amb gent del Prat, de Sant Boi i de Gavà, es va elaborar l’itinerari de la Marxa en paral·lel a l’establiment dels Secretariats locals a moltes poblacions del llarg del riu, cosa que obligà a fer innombrables desplaçaments per tal d’engrescar la gent en el projecte. L’equip tècnic i artístic del Secretariat, encapçalat per l’arquitecte samboià Pere Pugès, s’encarregà de la realització del material gràfic i de promoció (cartelleria, mapes dels itineraris, adhesius, samarretes…), mentre que d’altres membres elaboràvem el Manifest General, que s’hauria de llegir al llarg de la Marxa junt amb els respectius manifestos locals redactats pels diferents secretariats. També es cercaren estudis i treballs tècnics i científics sobre l’estat del riu, no només de l’aigua sinó també dels seu entorn.

Amb tot aquest bagatge en marxa, arribà el moment de sol·licitar els permisos corresponents i aquí van començar els problemes. A finals de juliol es demanà l’autorització al Govern Civil per part de l’entitat impulsora, el Grup de Defensa del Medi Ambient del Prat de Llobregat. Però el 12 d’agost se’ns comunicà que no havia estat admesa a tràmit perquè l’esmentat Grup no estava inscrit en el registre d’associacions del mateix Govern Civil.
Immediatament, el dia 14 d’agost, es tornà a demanar el permís, aquest cop per part del PSAN. Signaven la petició dos membres del seu Comitè Executiu, Jordi Moners i Sinyol, del Prat, i Josep Huguet i Biosca, de Manresa.
La petició fou de nou rebutjada. Aquest cop el Govern Civil al·legà que havia estat presentada fora de termini.
Reunits d’urgència els secretariats general i locals s’acordà, malgrat tot, seguir amb els preparatius de la Marxa, donat que les traves burocràtiques no podien frenar un projecte tant necessari, que havia despertat tanta expectació i en el que hi havia tanta gent implicada. Si de cas, una assemblea a Castellar de N’Hug, el primer dia, decidiria si seguíem endavant.

A partit d’aquí, el ‘Diari de la Marxa del Llobregat’, escrit per Jordi Moners, explica, dia a dia, com va anar tot. Només afegir que, en la meva entrevista del 22 d’agost amb el governador civil de l’època, José Maria Belloch Puig, aquest, amb un aire més aviat paternalista, després d’esbroncar-me per organitzar mobilitzacions sense permís, acabà autoritzant la Marxa i, fins i tot, em donà un número de telèfon directe per si de cas teníem problemes (?). Suposo que algú el devia aconsellar bé ja que, d’haver-se mantingut la prohibició, encara ens haurien fet més propaganda.

Entre les diverses personalitats i col·lectius que van donar suport a la Marxa cal destacar, en lloc preferent, l’aleshores senador Lluís Maria Xirinacs. I en el terreny de la comunicació el Col·lectiu de Periodistes Ecologistes de Catalunya (Santi Vilanova, Jaume Reixac, Xavier Garcia, Josep Català, etc.).

El 9 de setembre de 1978, en el context dels actes finals de la Marxa del Llobregat va tenir lloc al Prat de Llobregat la 2ª Assemblea dels Ecologistes Catalans, amb la participació de més de 25 grups. Com a cloenda de la Marxa, al capvespre es celebrà una festa a la desembocadura del riu, amb música, ball, fogueres i llançament simbòlic al mar d’una ampolla d’aigua neta recollida a les Fonts del Llobregat.

Deu anys després, el 1988, el Grup de Defensa del Medi Ambient del Prat de Llobregat promogué la Segona Marxa del Llobregat, en constatar el poc que s’havia fet per tal de millorar l’estat de degradació del riu i el seu entorn.

SOBRE CENTRALS NUCLEARS

El recentíssim, en termes d’activitat radioactiva, accident nuclear de la central japonesa de Fukushima, tindrà efectes a llarg termini sobre els éssers vius, comparables als de les bombes atòmiques. Serà així, com ha estat, és i serà a Txernòbil, encara que les autoritats s’entestin a negar-ho o a restar-li importància.

El terratrèmol i la catàstrofe nuclear del passat mes de març em van retornar a la memòria que, a finals de l’any 1979, el pintor valencià Just Quadrado em demanà si podia fer algunes reflexions sobre centrals nuclears per tal d’acompanyar una carpeta de litografies esfereïdores que estava preparant amb la temàtica de la central nuclear de Cofrents. Això és el que vaig escriure aleshores:

Cofrents
Inici d’horror al país Valencià

En construir una central nuclear, la companyia elèctrica extractora de plusvàlua dóna prioritat  a la reducció de costos. El resultat és l’augment de la perillositat, complementat amb l’increment de l’aparell repressiu i el control de l’opinió pública.

El reactor BWR que Hidroelectrica Española ha instal·lat a Cofrents està prohibit a molts països a causa del seu alt risc d’accidents.

L’aliança de la ciència i el capital no té (imagine) el proposit de matar, ni molt menys el de morir. Tan sols aprofita la circumstància que els efectes de la radioactivitat en els éssers vius no es manifesten fins passat un temps, i impedeix així que l’observador comú establixca una relació causa-efecte; l’empresa explotadora de la central i els anomenats poders públics acorden un pacte de silenci “para evitar que cunda el pánico”.

En cas d’accident màxim (loss of coolant accident) l’expulsió de radioactivitat a l’atmosfera seria equivalent a la d’una bomba atòmica.
L’aigua del Xuquer, després de refrigerar els circuits del nucli atòmic de Cofrents, regarà l’horta i serà beguda pels valencians.

S’incorpora d’eixa forma el cicle nuclear a la “normal” anormalitat pròpia de les modernes formes de barbàrie capitalista.

La sensibilitat a les radiacions és major en els mamífers que en qualsevol altra espècie animal o vegetal.
L’isòtop del plutoni, dipositat en qualsevol punt de l’organisme humà, irradia mort en totes direccions.

L’imposició de l’opció nuclear sotmet la població actual i les generacions futures a uns riscos inacceptables.

Esterilitat, anèmia, disminució de la immunitat, lesions genètiques, mutacions, leucèmia… són alguns dels efectes de les dosis no mortals de radioactivitat.

La nuclearització dels Països Catalans és un clar exponent de la penetració imperialista, ens hipoteca el futur i dificultarà enormement qualsevol temptativa d’alliberament social i nacional.

A partir de la ruptura de l’àtom d’urani, la fisió origina nous àtoms, també radioactius. Eixos, es desintegren per produïr nova irradiació.
Però la desintegració secundària no és immediata; el període de radioactivitat és prolongat; dotzenes, centenars i milers d’anys després de sortir del reactor, continua la irradiació mortal.

……………………………………….
En el número del 12 d’abril de 1980, la revista Canigó, dirigida per Isabel Clara Simó, es feia ressò de a tota plana d’aquest escrit, amb motiu d’una exposició d’aquestes mateixes litografies a la sala “Canigó” d’Alcoi.
Trenta dos anys després i aquelles terribles frases no han perdut actualitat! Potser que ens ho fem mirar…