Fins el 1869 la capital de Japó era la ciutat de Kioto. Però aquell any l’emperador va traslladar la seva residència al castell d’Edo, una ciutat situada al centre-est de l’illa principal de l’arxipèlag japonès. A partir d’aleshores, Edo va passar a ser anomenada Tokyo, que vol dir, literalment, ‘capital de l’est’. Quasi cent-cinquanta anys després, superats el gran terratrèmol de 1923 i els bombardejos americans de 1942 a 1945, la metròpolis de Tòquio ha esdevingut l’aglomeració urbana més gran del món.
Un espectacular museu ubicat al barri de Riogoku explica l’evolució d’Edo-Tòquio al llarg de la història. I a l’oest de l’àrea metropolitana, a l’interior del parc Koganei, un altre museu a l’aire lliure complementa l’anterior amb tot un seguit d’edificis històrics que permeten seguir l’evolució de l’arquitectura del lloc en el decurs del temps.
Visitar els nombrosos parcs i jardins de Tòquio pot ser una activitat que no s’acabi mai, de tants que n’hi ha i de com varien al llarg de l’any, especialment a la primavera i la tardor. Els més coneguts, per cèntrics, són els de Ueno, Yoyogi, Shinjuku Gyouen, Kitanomaru i els Jardins Imperials. Però n’hi ha mots més, alguns de gran extensió, repartits pels barris d’una ciutat que supera els 13 milions d’habitants (l’àrea metropolitana, coneguda com Grand Tokio, en té 33,5 milions i és la més gran del món). Aquí presento algunes fotografies d’un dels parcs més bonic i oblidat, el parc Inokashira, que es troba a Kichijoji, a l’est de la ciutat, un barri amb encant comunicat amb el centre de la ciutat per la línia de ferrocarril Chuo Line. Es tracta d’un parc que disposa d’un gran llac amb barques per passejar, una zona tancada de reserva d’aus, parc zoològic i, per tot arreu, una zones boscoses tant extenses que al visitant li és fàcil oblidar que es troba a l’interior de la ciutat.
La muntanya Takao (Takaosan) es troba a l’oest de Tòquio, a la vora oriental de la serralada de Kanto. És un lloc molt visitat pels habitants de la capital japonesa, especialment perquè des del cim hi ha una vista excepcional del Fuji, la muntanya emblema de Japó. Però Takao és més que un mirador. També està considerada una muntanya sagrada, amb diversos temples. A mitja alçada hi ha l’antic temple Yakuoin, de mitjans del segle vuitè; i per tot arreu es veuen símbols religiosos d’antigues pràctiques japoneses vinculades al culte a la muntanya, que barregen creences shintoistes i budistes amb altres de més antigues. És habitual trobar-se amb devots ascètics fent pregàries o practicant ritus ancestrals.
El senderisme, molt practicat per japonesos de totes les edats, també té aquí molts atractius. Una xarxa de senders condueixen fins el cim, situat a 599 metres. Nosaltres vam pujar per la via Inariyama, un sender estret i variat, amb diversos trams d’escales. I vam baixar per la pista principal, majoritàriament pavimentada, que passa pels recintes dels temples principals. Per qui no vulgui caminar tant, fins a la meitat de la muntanya hi ha la possibilitat d’agafar telecadires o un funicular aeri.
RÈTOLS. A Japó, especialment a les ciutats, destaquen els rètols que regulen fins els més petits detalls d’allò que es pot fer o que no es pot fer. En alguns altres lliuraments d’aquesta sèrie ja he fet referència a la multitud de rètols que et trobes per tot arreu i que indiquen, per exemple, les poques zones on es pot fumar, els dies que es pot deixar al carrer un determinat tipus d’escombraries, on és perillós jugar perquè hi circulen cotxes, fins i tot petits cartells al terra indicant que no es taponin els forats per on s’escola l’aigua quan plou… Aquí n’esposo uns quants més, tots ells trobats en un dels múltiples parcs de la ciutat de Tòquio.
El parc d’Otaguro es troba al districte de Suginami, prop de l’estació d’Ogikubo de la Chuo Line, una de les línies de ferrocarril que creuen la ciutat de Tòquio.
Es tracta d’una petita i quasi desconeguda joia en mig de la ciutat. Disposa d’una superfície de prop de nou mil metres quadrats i prèviament havia estat un jardí privat.
Passejant pel seu interior, entre el verd fresc dels aurons i dels grans ginko biloba que omplen el parc, en un matí plujós de primavera, un se sent transportat a un ambient calmat, pur i transcendent i li sembla impossible que es trobi en mig d’una gran connurbació on es mouen molts milons de persones.
La mansió japonesa que hi ha a l’interior del parc, de 1933, va ser residència i lloc de treball de Motoo Otaguro (1893-1979) conegut pianista i crític musical. Ara ha estat declarada monument. Al seu interior s’hi exhibeix el piano i el fonògraf preferits del senyor Otaguro. S’hi fan concerts i exposicions de petit format i hi ha un saló on, amb reserva prèvia, es pot gaudir de la cerimònia del te.
A l’abril s’hi fan exposicions de flors i herbes silvestres i es ven te de cirera i dolços japonesos. Algunes nits d’octubre hi ha trobades per observar la lluna, mentre els bambús del parc disposen d’una il·luminació especial. Novembre i desembre són mesos eminentment musicals: A més d’una temporada de concerts, té lloc al parc el festival de música d’Ogikubo.
Un cap de setmana a la prefectura de Chiba ens ha permès conèixer una part de Japó realment esplèndida, d’una bellesa primaveral esclatant, però que no forma part dels recorreguts turístics habituals dels visitants estrangers. Aquesta prefectura, de poc més de cinc mil quilòmetres quadrats i sis milions i quart d’habitants, es troba, en la seva major part, a la muntanyosa península de Boso, situada a l’est de la capital i que limita amb l’oceà Pacífic per la dreta i amb la badia de Tòquio per l’esquerra. Amb l’excepció de la gran zona plana del nord, que inclou l’aeroport de Narita, el més important de Japó, el parc Disney i altres instal·lacions que formen part de la gran àrea metropolitana de Tòquio, així com l’enorme zona industrial de Keiyo, bona part del centre i sud de la prefectura de Chiba és zona protegida, amb dos parcs nacionals i diversos parcs naturals de la prefectura, inscrits en el marc del sistema de parcs de Japó, que s’estén arreu del país. Multitud de petites ciutats, pobles i llogarets esquitxen un territori que a les zones planes es dedica sobre tot al conreu de l’arròs i a les parts muntanyoses proliferen frondosos boscos de diferents espècies. Això ha donat lloc a l’existència de moltes àrees recreatives vinculades amb la natura. Allí la gent en treu profit amb petits negocis com ara els ryokan (allotjaments típics japonesos),els onsen (cases de bany amb aigües termals), i la venda directa de productes del camp , principalment, de menjars preparats, la gran especialitat dels japonesos. Un dels principals atractius d’aquesta zona muntanyosa és el petit tren de vapor, de nom Satoyama Torocco, que recorre diversos pobles.