SALVADOR BALCELLS

El bloc del Doctor Livingston

LA COLLA VELLA – 3) Conrad Baldó

CONRAD BALDÓ

Ningú no entenia com un home gris i tant poc engrescador podia haver estat líder de res. En canvi, Conrad Baldó portava anys encapçalant una destacable fracció del moviment independentista. Professionalment va començar de bancari, però ben aviat ho deixà per dedicar-se al periodisme. Va treballar a diversos mitjans fins la seva fugida a l’exili, l’any setanta dos, perseguit per la policia franquista arran de veure’s implicat en l’intent de creació d’un grup armat que no arribà a quallar. Es pot qualificar de temptativa romàntica, ja que tenia molt d’aventura personal, es feu a esquenes de la direcció política i responia més que res al gust per l’acció d’alguns elements poc reflexius.

De la Catalunya Nord estant, encapçalà la primera de les escissions que patí al llarg de la seva història el partit independentista per excel·lència, i va fundar una nova organització feta a la seva mida, ideològicament poc definida i amb una estructura organitzativa de caire més militar que no pas polític. Cal dir que en el context de l’obligada clandestinitat que en aquells anys havia de moure’s tothom i tot plegat, aquestes matisacions tenien escassa o nul·la repercussió exterior. En canvi, de dins estant, uns i altres les vivien amb extraordinari apassionament. Aquell trencament va representà d’alguna manera la pèrdua de la innocència per als homes i dones que havien iniciat l’excitant aventura de crear un partit modern inspirat en els moviments revolucionaris mundials de l’època, però que alhora feia seva l’herència del separatisme històric català.

 El bateig de foc en relació a aquella ruptura traumàtica va ser, per a molts joves militants, en un recital de Lluís Llach. Hi anaren una bona colla i, com era d’esperar, s’hi trobaren molta altra gent coneguda. Un dels tals, jove i fatxenda, que militava al nou grup d’en Baldó, va començar a malparlar davant d’ells d’en Miquel Fontanillas, un dels “pares” fundadors del partit. En sentir les coses que sobre ell deixava anar, no van poder estar-se de preguntar-li de què el coneixia, a Fontanillas, i què li havia fet. Resultà que no l’havia vist mai, només n’havia sentit a parlar. Vet aquí el resultat de l’obra d’en Conrad.

Uns quants anys després, tornat ja d’un exili no gaire llarg, els mateixos joves militants van haver de tractar-lo força, en una època d’acostament i de projectes comuns entre els dos partits -que finalment també acabaria de mala manera-. Per a molts, tot fou conèixer-lo personalment i trencar-se la imatge idealitzada que se n’havien fet, generalment en sentit negatiu, però idealitzada, al cap i a la fi. En veure’l imperfecte van trobar-lo més humà. En aquests casos, la relació que es conreà posteriorment potser no es podria definir com d’amistat, però sí de respecte mutu.

Els contactes entre els dos partits havien començat a principis dels vuitanta, quan els  independentistes tancats en presons espanyoles reclamaven insistentment la unitat de les forces polítiques que els donàvem suport. Al mateix temps, alguns col·lectius obrers radicalitzats, enfrontats als sindicats majoritaris, havien iniciat un apropament a l’independentisme i també demanaven més unitat. Tot plegat va fer que es formessin coordinadores i es comencessin a programar activitats conjuntes, superant reticències històriques i velles rancúnies personals. En aquest procés hi jugà també un paper important el col·lectiu d’advocats defensors dels presos, alguns dels quals eren alhora laboralistes i estaven vinculats als esmentats col·lectius obrers.

Aleshores tocà establir converses conjuntes amb un d’aquells grups, que feia poc havia protagonitzat una vaga molt dura en una coneguda empresa metal·lúrgica i que havia demanat l’entrevista. El resultat d’aquella trobada no fou tant bo com esperaven per culpa d’unes frases inoportunes deixades anar per un membre de la delegació dels dos partits, que no fou el mateix Baldó, però si un dels seus.

Un temps després tornaven a partir peres, entre mig d’una veritable trifulga que va tenir àmplia repercussió als diaris de l’època, sempre atents a tot el que fossin informacions negatives del moviment català d’alliberament nacional. Cal dir, de totes maneres, que es van donar situacions que sí que mereixien sortir a la premsa, però no a les pàgines de política, sinó a les de successos, com ara les agressions físiques que van patir alguns militant. Els governadors civils de torn es devien fregar les mans de satisfacció.

Quan s’enfadava tenia molt males puces i no controlava les paraules, s’embarbussa i se li posava la cara tota vermella. Això el feia una persona molt previsible pels que seguien de prop la seva trajectòria. Hi hagué una època que per tal de mantenir viva la flama de l’enfrontament entre els dos partits escrivia molts pamflets, on tergiversava les posicions contràries tot fent-ne una caricatura rebutjable per després, carregar-se-la. Un joc brut que no contribuïa precisament a l’entesa. I això en els temps de les bones relacions i dels intents de col·laboració.

 El principal mèrit de Conrad Baldó era alhora l’origen dels seus fracassos: la seva gran capacitat de fer coses. Si hagués estat un home menys actiu, potser hores d’ara l’independentisme encara no hagués triomfat, però si que probablement estaria més ben situat. Perquè en Baldó portava malastrugança. Tots els seus projectes i preses de posició fracassaven de manera estrepitosa. Tant era així que durant molts anys, quan destacava en alguna cosa o en algun sector, polític o no, començava a córrer la veu que allò no podia durar, que havent-hi en Baldó pel mig tard o d’hora havia de petar o fer figa.

Devia ser per això que cada cop se’n sentís parlar menys com a líder polític. Les darreres notícies d’ell com a figura pública el situaven de cap de redacció d’una nova revista d’història que era a punt de sortir. El sorprenent és que la revista encara s’aguanta.

 

 

LA COLLA VELLA – 2) Maria Asensio

MARIA ASENSIO

No se’n sabia pràcticament res de la vida privada de la Maria. Ni si era casada o soltera, si tenia fills, si vivia sola o acompanyada… Només que militava des de feia anys, que era treballadora com ella sola i que cada cop que el partit independentista havia organitzat actes o reunions a Castelló ella era l’encarregada de tot per tal que sortís com calia.

La Maria Asensio era una dona menuda però enèrgica, una energia que posava de manifest en ocasions comptades, quan era estrictament necessari. Sempre havia tingut més relació amb Barcelona que no pas amb València, especialment en l’època del seu acostament ideològic i personal a Claudi Creus, del qual va ser-ne la principal col·laboradora i sobre el qual fins i tot publicà un llibre apologètic. En alguns moments es remorejà que entre ells dos hi havia quelcom més que afinitat política, però d’això ningú no en tenia cap constància. Maria Asensio havia estat també, des de les primeres edicions, un puntal de la Universitat Catalana d’Estiu.

Estava ficada en totes les mogudes culturals de la comarca de la Plana, des de la defensa de la llengua fins la recuperació de danses populars d’aquelles contrades.

Només un cop se l’havia vista realment amoïnada. Fou l’any mil nou-cents vuitanta, arran d’una dura topada dialèctica entre Claudi Creus i Gonçal Neira, els dos companys que més admirava. Ella va jugar un paper fonamental en evitar que l’enfrontament acabés en ruptura. Encara que només fos per això n’hi hauria prou per qualificar-la de dona excepcional, perquè tant Creus com Neira no eren persones que a l’hora del debat se’ls pugui convèncer amb arguments sentimentals o amb bones paraules.

Sorprengué tothom quan, arran de la sortida del partit de Mònica Ors, es feu càrrec de la direcció del sector anomenat de lluita feminista. La Maria no havia destacat precisament per les seves conviccions feministes. En realitat tots pensaven que no en tenia. En canvi, des d’aleshores s’hi dedicà amb entusiasme, redactant alguns dels articles més contundents que havien aparegut mai sobre el tema a la revista del partit. La seva tesi més concurrent fou que la lluita per la igualtat de sexes era mal vista pels homes revolucionaris perquè hi intuïen una pèrdua de privilegis.

En una altra ocasió denunciava errors d’apreciació en molts homes i dones consistents en creure que la lluita per l’alliberament de la dona és un problema específic i no vinculat a la lluita política i social. Acusava de desarrelats els sectors feministes que pensaven què podien fer una lluita al marge, amb la qual cosa es guanyà la crítica d’aquests grups. Ningú, però, fou capaç de rebatre-li els arguments, com quan escrivia que les dones no podien quedar al marge de la història de la societat en què viuen, ni combatre-la com si fossin elements marginals.

En aquesta època va obrir una llibreria feminista a Castelló amb l’objectiu que fos un centre d’activitats i de recolzament del moviment. Per part de molta gent, fins i tot de companys seus del partit, la iniciativa va ser acollida amb recel. Toleraven què hi hagués llibres feministes, però els era més difícil d’acceptar una iniciativa tan radical, almenys per l’època. El projecte de Maria no era que la dona participés de la cultura, sinó que creés la seva pròpia cultura. Una proposta massa ambiciosa o massa agosarada per a una ciutat com Castelló de la Plana, amb predomini de l’element conservador. Al cap d’un parell d’anys va haver de tancar per raons econòmiques.

Si en algun indret, tanmateix, van agrair el fet que Maria Asensio plegués de llibretera, que es deslliurés d’aquest compromís tant absorbent, fou a l’administració de la Universitat Catalana d’Estiu, que s’havia ressentit de la seva absència. Estem parlant de principis dels vuitanta. Aquells anys, una forta crisi d’identitat de l’UCE feia perillar fins i tot la seva continuïtat. No era només la nova situació generada per la transició política a l’Estat espanyol, la causant del daltabaix. Es van afegir divergències entre els organitzadors del nord i sud de la frontera estatal, un considerable caos organitzatiu, el poc rigor en la despesa i la improvisació generalitzada. La reincorporació de la Maria a les tasques preparatòries de l’edició del vuitanta-dos va servir per posar ordre i professionalitat a la convocatòria d’aquell any. No es pot dir que l’UCE se salvés gràcies a ella, però és evident que la seva manera de ser i d’actuar va contribuir decisivament a la continuïtat d’un fòrum importantíssim per al projecte d’unitat nacional, l’originalitat del qual consisteix en equilibrar l’espontaneïtat i l’antiacademicisme amb uns continguts d’alt nivell cultural i científic i amb una filosofia i una ètica molt clares. Tot, tanmateix, necessitat d’una organització seriosa.

 

LA COLLA VELLA · 1) Agustí Amell


Era apreciat, l’Agustí, tot i la seva incomprensible vocació de buròcrata i el tuf que feien els seus cigars. Sempre havia semblat un xicot feble, físicament parlant, amb predisposició a les malalties més terribles, tot i que ningú no recordava haver-lo vist mai malalt. Devia ser el seu aspecte, tant pàl·lid i escanyolit, el que produïa aquesta sensació.
A mitjans anys setanta va participar en alguns festivals de música folc. Militava a les joventuts del partit independentista per excel·lència d’aleshores, tocava molt bé la guitarra i cantava de forma força digna. Després es va pelar quasi al zero, però en aquella època lluïa una bona mata de cabell. I sempre rodejat de noietes que l’idolatraven.
El cas és que no va seguir amb la música, on podia haver florit, tot i que abans de deixar-ho gravaria, a instància dels companys, una maqueta amb cançons revolucionàries i patriòtiques, còpies de la qual es venien a les parades. No era el que es podria dir un teòric, però en canvi escrivia força bé sobre qüestions de política quotidiana i per això s’encarregà, durant bastants anys, de coordinar la revista del seu partit, on feia també la crònica d’actualitat. Això succeïa poc després que molts dels militants que eren escriptors professionals haguessin començat a trobar-li gust a la ficció literària i s’anessin deslliurant del pes de la teorització política, quan no de la militància, deixant les tasques intel·lectuals de l’organització en mans més inexpertes. També va coincidir amb el decantament del partit cap a posicions més radicals, com ara l’acceptació teòrica de la legitimitat de la lluita armada d’alliberament, posició que aleshores l’Agustí també defensava.
Així com políticament no era gaire brillant, com a persona es feia estimar, potser per aquella imatge de xicot desemparat, accentuada pel fet de viure tot sol. Al llarg dels anys de militància no va faltar mai qui li posés el plat a taula o li rentés la roba, generalment famílies benestants properes al partit.
A principis dels anys vuitanta ja havia escrit força sobre el món casteller, esdevenint amb el temps un dels seus millors divulgadors. D’ell fou la idea de fer de la difícil construcció castellera anomenada “cinc de vuit amb l’agulla” el símbol del moviment independentista català. Les raons d’aquesta pensada, que no es cansava mai de repetir, eren les següents: “La base o pinya, formada per molta gent, com més millor, representa el poble català conscient, el qual fa possible la construcció, li dóna estabilitat i fa de coixí en cas de caiguda. Els diferents pisos (dosos, terços, quarts,…) són els grups organitzats (partits, sindicats, …) que aixequen el castell des de posicions cada cop més compromeses, recolzats en la pinya, però també entre ells, en un difícil equilibri fet a base de sacrificis i renúncies, esforços i recolzaments mutus en bé del projecte global. L’arribada al cim de l’acotxador i l’anxeneta representa la culminació dels ideals que han fet possible tot aquest esforç col·lectiu, però també és el símbol de la joventut, de les immenses possibilitats de futur que s’obren amb la independència”. Finalment hi havia l’agulla, també anomenada pilar al mig. Segons l’Agustí d’aleshores, representava l’organització armada, una construcció independent sorgida directament de la base, però protegida en el seu ascens pels sectors polítics organitzats. (Arran de la seva marxa del partit i d’haver assumit uns plantejaments de caràcter més pacifista, l’agulla va desaparèixer del seu model simbòlic, restant només el cinc de vuit).
També, producte de la imaginació desbordant de l’Agustí, fou la versió independentista del monument barceloní a Francesc Macià, el de la plaça de Catalunya. El considerava una imatge perfecta del tou nacionalisme que governava i encara governa Catalunya. La interpretació que feia d’aquella escultura de Subirats, que representa el Principat en forma d’escala invertida, és que amb la política oficial de la Generalitat, els catalans vivim una situació esquizofrènica: ens han volgut fer creure que anem cap amunt, nacionalment parlant, quan en realitat baixem, davallem en quasi tots els terrenys.
L’Agustí Amell va sorprendre tothom quan aprofità l’escissió de l’any noranta per deixar el seu partit de sempre, ell que semblava immune a aquestes sotragades. Sembla que el seu abandó fou degut en gran part a la tensió psicològica que va patir en adonar-se, abans que ningú, de les activitats econòmiques fraudulentes d’en Guillem Deulofeu, aleshores tresorer de l’organització, a qui probablement no va denunciar per l’amistat que els unia, però també per la seva situació personal de dependència respecte de la família Deulofeu, que el tractava com un fill. Potser també hi contribuïren altres factors, com ara el famós desencís o el cansament personal, o qui sap si voler prosperar políticament… com així va ser en apuntar-se a un partit dels grans i arribar pocs anys després a diputat.
Fins i tot podria haver-hi contribuït el procés de construcció de la unió europea, que en un moment determinat va fascinar molts nacionalistes catalans fent-los creure que seria una manera de reduir el pes dels estats, fins que s’adonaren que no era així i que la tenalla espanyola ens seguiria estrenyent com sempre.

LA COLLA VELLA

No es tracta de cap colla castellera, sinó d’un grup heterogeni de persones imaginàries que podrien haver protagonitzat la formació, l’esclat i el declivi de l’independentisme revolucionari català dels anys setanta i vuitanta del segle passat.

Son prop de cinquanta ressenyes biogràfiques de gent mítica que apareixeran setmanalment, totes elles producte de la imaginació desbordada de l’autor, basada, tanmateix, en fets reals.

Tal com es diu en aquests casos, qualsevol semblança dels personatges retratats amb persones reals, vives o mortes, és pura coincidència.

…. PER LA INDEPENDÈNCIA

En la perspectiva del 2014 o 2015, en què Catalunya hauria de proclamar la independència, hi ha molta feina per fer i cal que tots i totes estiguem amatens ja des d‘ara.
És necessari anar creant les estructures que facin possible l’esperada proclamació de l’Estat català i, en aquest sentit, tot seguint la crida de l’Assemblea Nacional Catalana i a semblança de la recent constituïda plataforma Municipis per la Independència o d‘altres de ja existents de caràcter territorial (Osona per la Independència, Sant Cugat per la Independència, …) i sectorial (Economistes per la Independència, Joves per la Independència, …), cal que tota mena de col·lectius tinguin també el seu …per la Independència (Escriptors, Metges, Pagesos, Advocats, Cuiners, Periodistes, Funcionaris, Taxistes, Botiguers, Arquitectes, Aturats, Mecànics, Enginyers, Paletes, Mestres, Dones, Policies, Estudiants, Transexuals, Actors i Actrius, Informàtics, Jubilats, etc. etc. etc.). 
D’aquesta manera, bona part del poble català restarà compromès amb el projecte independentista i aquest no quedarà només en mans del polítics. D’altra banda, i tenint en compte que molta gent respon especialment als estímuls audiovisuals, cal incrementar els treballs en aquest àmbit, tot seguint l’exemple de documentals com ara Catalunya-Espanya, d’Isona Passola i Adéu, Espanya, de Dolors Genovès. I no només de cara a la nostra gent, sinó també pensant en un públic internacional. Hauran de servir perquè tothom (catalans i no catalans) prengui consciència dels motius per a la separació, així com de les vies per a dur-la a terme.
En aquest mateix sentit, a finals de novembre es posà en marxa, des de Berga, el web Dóna la cara per la Independència, a través del domini: www.donalacara.com  L’objectiu és igualment de fer força per a avançar en l’assoliment d’un estat propi. I la manera de fer-ho, en aquest cas, és molt fàcil: només cal que hi poseu la foto, el nom i la localitat. Ja n’hi ha més de deu mil que ho han fet.

QUI ÉS EMILI ESPINOSA?

Emili Espinosa, nascut a València, al barri del Cabanyal, es va fer guàrdia civil de molt jove perquè li havien dit que tindria un sou segur i per a tota la vida. Casat amb una tortosina i amb dues filles petites, a la casa caserna un vivien els miraven malament perquè parlaven en català entre ells, tot i que l’Emili tenia una certa fama de bon investigador. De manera que, aprofitant una convocatòria dels Mossos d’Esquadra, extensiva a membres d’altres cossos de seguretat, s’hi va apuntar i ja el tenim a l’Escola de Policia de Catalunya fent el curs de reciclatge i posteriorment en diversos destins fins que s’instal·la, per ara, a Tarragona.
Les filles, Núria i Empar, s’han anat fent grans en tot aquest procés de canvis i se li han tornat independentistes. Això, a Espinosa, un home d’idees més aviat conservadores, no li importaria, si no fos perquè cada cop més es fiquen amb la seva feina, considerant-la un servei al poder i no als ciutadans, acusant els Mossos de practicar la repressió contra els moviments socials i populars i recordant-li l’origen tèrbol i botifler del cos al que pertany, que defineixen com a policia d’un govern titella al servei de l’estat opressor. Tot plegat la fa pensar algunes vegades que és com tenir l’enemic a casa. De fet, vol i dol, perquè si li haguessin sortit passotes, punquis o discotequeres, encara se sentiria pitjor.
A mesura que es fan grans, les filles van agafant camins diferents sense renunciar a les seves conviccions. Núria serà professora d’institut i tindrà problemes amb alguns col·legues botiflers per la seva aferrissada defensa del català. En la seva vida privada serà més convencional, aparellant-se amb un company de claustre. Empar, la petita, es tornarà ocupa i es vincularà a moviments antisistema. A Barcelona participarà en mogudes i manifestacions, on és coneguda per cridar l’eslògan: “Sense València, no hi ha independència”.
A la feina, Espinosa és bo, tot i els seus defectes: malparlat, individualista, i amb tendència a l’enfrontament amb els superiors, probablement la causa que no hagi ascendint més enllà de sotsinspector. També és molt intuïtiu, cosa que li ha comportat èxits però també algun fracàs, quan s’ha refiat massa del seu instint. Temps enrere s’havia mig enamorat d’una companya de feina, la caporal Pilar Surroca, però va reprimir l’impuls per evitar un conflicte familiar. 

D’Emili Espinosa s’ha dir que potser li falta un pèl més de cinisme per homologar-lo als models típics de la novel·la negra, tret propi que sembla que ha caigut bé i que l’ha fet un personatge estimat pels que l’han llegit, en els dos llibres que hi ha fins ara al mercat.

Quan parla, li agrada farcir el que diu amb paraules i frases fetes procedents de la saviesa popular que havia mamat de petit al País Valencià.
A qui no pot veure és als polítics professionals. Sempre li han semblat, la majoria d’ells, un aprofitats i una inútils que no serveixen per a res més.
I, pel que fa als seus problemes familiars, confia més en el seny de la Cinta, la seva dona, que no pas en el criteri propi, poc propens als matisos.
La dona és des de sempre la mediadora entre ell i les filles. Els coneix molt bé a tots tres i sap quan ha d’intervenir per evitat mals majors, com ara que ell aixequi la mà (no ho ha fet mai, fora de la feina) o que les nenes se’n vagin de casa. En qualsevol cas, això darrer no ho podran evitar i es quedaran sols, ell i la seva dona, amb la síndrome del niu buit i en un moment difícil per a tots dos. La Cinta, que comença a notar els efectes de la premenopausa, buscarà fora de casa, en una escola d’adults i en un gimnàs, altres al·licients per seguir viva i activa.

Les raons que m’han mogut a donar vida a aquests personatges en novel·les policíaques són, en principi, les de quasi tots els conreadors catalans del gènere. Sempre m’ha agradat llegir-ne i és una manera tan bona com una altra de servir la llengua. Però també, perquè amagar-ho, per la meva formació insuficient en el terreny de l’alta cultura, que no em permet escriure obres de més tonatge literari, com diria Manuel de Pedrolo.
D’altra banda, en un context quasi exclusivament format per autors estrangers, amb escenaris i protagonistes molt allunyats de la nostra quotidianitat, em sembla una aportació necessària que hi hagi personatges propers amb els quals ens puguem sentir identificats, que els preocupin les mateixes coses que a nosaltres i es moguin per paisatges coneguts.
I també em sembla important que en aquest tipus de literatura, o de subliteratura, si voleu, hi aparegui sense complexos tot l’àmbit nacional dels Països Catalans. Per desgràcia, aquest és un aspecte descuidat en altres autors del gènere, de Barcelona, de València o de Palma. En el cas d’Espinosa, sense que ni ell mateix se n’adoni, ho viu de la manera més natural. I ja no diguem les seves filles, que en fan militància activa!

He escrit, fins ara, aquestes tres novel·les:

La taca negra. Aquí Espinosa malda per dur a la presó els caps d’una xarxa de prostitució procedent de l’Europa oriental que opera a la costa tarragonina. També hi estan implicats un magnat rus de les finances i un destacat polític local. La novel·la culmina amb un final obert i sorprenent.

El vi fa sang. Arran d’una mort misteriosa, el nostre policia ha de bregar contra odis acadèmics, complicitats sospitoses i malfactors infiltrats en empreses de seguretat, en un context en el que el conreu ecològic i l’estudi del vi xoquen amb la poderosa indústria química tarragonina.

Dur de pair. En aquesta obra, que sortirà molt aviat també editada per Meteora, es veu embolicat en una història familiar d’abusos sexuals que acaba dramàticament, mentre ha de resoldre un cas de tràfic de drogues també amb seqüela tràgica, alhora que la seva pròpia família fa aigües per tot arreu.

(Considereu aquest escrit la meva modesta aportació a la setmana de la BCNegra)

JO CONFESSO de Jaume Cabré

M’ha costat una setmana de concentració absoluta, sense agafar cap altre llibre, però ha valgut la pena. Avui he acabat la lectura de les 1005 pàgines de JO CONFESSO, inclosos els seus prop de dos-cents dramatis personae, i he de confessar que estic impressionat per la capacitat de l’autor a l’hora de fer una obra total. El llibre parla de les misèries humanes, però sobre tot fa un retrat de les misèries d’Europa (i potser també de les seves grandeses, però aquestes no les he sabut veure gaire). En resum: la nostra història i la nostra cultura.
La narració està feta d’una manera molt original i enrevessada, amb continus canvis d’època i de persones, fins i tot entre mig d’una frase o d’un monòleg. Això dificulta una mica la lectura, sobretot al principi, però li dóna una riquesa enorme i, un cop has entrat en el joc de l’autor, ja no presenta cap dificultat. Un bon exercici de comprensió lectora.
El llibre és com una llarga carta, no gosaria dir d’amor, adreçada a la dona estimada i absent, que repassa tota la vida del protagonista, l’Adrià Ardèvol, des de molt abans de néixer. I m’ha semblat com si la intenció de Jaume Cabré hagués estat de d’escriure la narració dels fets tal com ho faria una persona superdotada intel·lectualment que hagués començat a patir lapsus i confusions de memòria, com a conseqüència de la seva sentència de mort lenta provocada per l’Alzheimer, per l’emperador Alzheimer el Gran, com l’anomena.
Hi ha moments que, per això, l’engegaries a dida, però pot molt més la fascinació de les històries que t’explica i, especialment la de resseguir la trajectòria del violí que en fa de fil conductor. Aquest violí és, juntament amb l’Adrià i la Sara, el veritable protagonista d’una obra coral i complexa sobre el mal que, segons ens explica l’autor, va donar per definitivament INACABADA després de vuit anys d’haver-la començat.
Absolutament recomanable des del meu punt de vista. I amb un català perfecte: ric i entenedor alhora.