SALVADOR BALCELLS

El bloc del Doctor Livingston

Arxiu de la categoria: CALAIX DE SASTRE

Carta a Maite Alay (11 de setembre 1954 – 5 de gener 2023)

(Llegida amb motiu de l’acte de record i homenatge celebrat el dia 4 de febrer a l’auditori de la biblioteca Can Fabra, de Sant Andreu de Palomar)

Estimada Maite,

No vaig poder dir-t’ho de paraula. Les teves darreres hores les va passar profundament sedada i amb respiració assistida.  El pitjor va ser quan els metges ens van dir que no hi havia possibilitat de recuperació. I quan et van desconnectar del respirador. Costava de creure que només feia dos mesos havíem anat d’excursió per les muntanyes de Prades. Et vas anar apagant i no vam poder ni tan sols creuar una mirada de comiat.

Fidel a tu mateixa, estic segur que de feia dies eres conscient de l’extrema gravetat del que et passava, però no ens volies fer patir.

Doncs Maite, com que no t’ho vaig poder dir, ara t’he escrit aquesta carta amb alguns records de la nostra vida en comú. Siguis on siguis, te la faig arribar amb el meu amor.

Quan ens vam conèixer a la Universitat Catalana d’Estiu, l’any 1989, tu encara estaves passant el tràngol de la separació. I jo acabava de concloure una etapa vital, obligat a tancar el que fins aleshores havia estat el projecte professional de la meva vida, la llibreria del Prat de Llobregat.

Tu havies anat a aquella universitat d’estiu amb la teva amiga Joana, companya d’escola a les Salesianes del carrer Sepúlveda, amb qui us acabàveu de retrobar després d’anys sense saber res l’una de l’altra.

Només veure’t, aquell vespre d’agost, em va enamorar el teu somriure màgic, tan especial. I tal com vaig poder comprovar després, aquest atractiu físic era superat pel mental, per la teva intel·ligència… Va ser una meravella comprovar com compartíem gustos i criteris sobre el que ens envoltava…

Poc després vaig tenir la fortuna de conèixer el teu fill Albert, aleshores amb set anys, que molt aviat vaig considerar també fill meu, si no biològic si de cor i sentiments.

Tot intercanviant experiències, recordo que m’explicaves les vegades que havies hagut de córrer per la Diagonal, davant els grisos, durant les protestes universitàries dels anys setanta. D’aquella època, una mica hippy, hem conservat els discos de Raimon i Lluís Llach, Georges Moustaki, Víctor Jara, Violeta Parra i tants d’altres de la cançó protesta. A més, és clar, dels de música clàssica. Aquests sempre ens han acompanyat.

Ja feia tems que exercies de mestra i al llarg dels anys he pogut comprovar el record inesborrable de simpatia i de feina ben feta que has deixat en els alumnes dels diversos centres on havies treballat. La teva especialitat era l’anglès, sempre se t’han donat molt bé els idiomes, però també havies impartit altres matèries, fins i tot en el llenguatge de signes. També et va ser de molta utilitat la carrera de psicologia, especialment en el tracte amb alumnes conflictius i pares d’alumnes també difícils. Havies arribat a la conclusió que abans de permetre que algú fos pare se li hauria d’exigir que aprovés un examen, com quan un es vol treure el carnet de conduir. Un carnet de pares.

Superexigent amb tu mateixa i amb els altres, hi havia dues coses que no suportaves: la mediocritat i que et volguessin fer combregar amb rodes de molí.

Però cal dir que a primària i a secundària, fent de LIC, en aules d’acollida, a serveis educatius i treballant al Departament d’Educació, també vas conèixer moltes persones com cal. Una prova fefaent d’això n’és l’amistat entranyable que heu mantingut el grup de les anomenades Magnífiques.

De la teva activitat pedagògica, dels cursos fets o impartits, dels viatges d’intercanvi amb altres països, dels diversos centres docents on has treballat… n’hi hauria per omplir un llibre. Amb moltes anècdotes, sí, però també amb molta saviesa.

Feies de tot i tot ho feies bé. Arribàvem a casa esgotats de les feines respectives i, així i tot, tu eres capaç de preparar uns plats sofisticats i deliciosos, ajudar l’Albert en els deures o programar tota mena d’activitats.

Però no tot eren somriures. Protectora al màxim, paties massa sovint. Primer pel fill adolescent que no sortia amb els amics. Després, quan ja ho feia, perquè tornava tard. Li vas facilitar la beca i els estudis al Japó. Però després paties perquè s’hi va voler quedar. Més recentment, paties perquè t’imaginaves a nosaltres dos… vells i sols… En fi, estimada… perquè seguir…

Acostumada de tota la vida a passar els estius a Bellver de Cerdanya, origen de la teva nissaga paterna, va ser per a tu una feliç descoberta conèixer les meves terres tarragonines, començant per la Conca de Barberà i les muntanyes de Prades. Teva va ser la idea de comprar una casa a Alcover, poble equidistant de l’Espluga i de Reus, els dos llocs on viuen familiars meus.

Aquesta casa d’Alcover, que vam anar restaurant al llarg dels anys, havia esdevingut darrerament la nostra veritable llar. I ara encara amb més motiu, perquè des de fa uns mesos, quan van tornar del Japó, també és la llar del fill, la nora i la neta. I així continuarà sent mentre ells ho vulguin.

Estaràs d’acord que no puc parlar-te de les nostres inquietuds culturals, gustos i aficions sense mencionar les nostres amistats conjuntes, perquè són dues coses que han estat íntimament lligades. L’associació la Brúixola en el camp del coneixement dels Països Catalans, la colla d’amics GR en l’excursionisme, els concerts de l’Auditori en la música… han estat el bressol d’on ha sorgit tot un estol d’amics i amigues entranyables que m’agradaria recordar-te una per una, si no fos que és una llista molt llarga. Només, com a exemple, l’Antoni i la Rosa, els que fa més anys que coneixem i amb qui coincidim en pràcticament tot.

Una afició més particular nostra, teva i meva, han estat els viatges, amb cotxe per tot Europa i en avió més enllà.  Pel neguit que et provocava no t’atrevies a conduir, però com a copilot sempre estaves a l’aguait: “Vigila, un ciclista!” “No avancis aquest camió!”. “Ull en entrar a la rotonda!”. “No corris tant!”.

Et prometo que seguiré fent cas dels teus advertiments.

La preocupació pels teus ha estat una constant de la teva vida, des dels petits detalls fins a les grans decisions. En els moments difícils, quan molts s’enfonsarien, a tu et brillaven els ulls, agafaves ànim i aviat trobaves una sortida, tot i que la processó sovint anava per dintre. També sabies escoltar i donar consol als que ho necessitaven.

Intel·lectualment, has estat sempre al màxim nivell. Però mai no vas voler destacar ni treure profit de les teves potencialitats. Tot i que ho hauries pogut fer amb escreix, no tenies aquell afany llaminer que tenen alguns de carregar i difondre el currículum. Hauries triomfat en qualsevol cosa que et proposessis, n’estic segur. Com quan, tenint el fill establert al Japó i anant-hi sempre que podíem, et vas posar a estudiar fins a treure’t amb les millors notes la llicenciatura d’estudis de l’Àsia Oriental de la UOC. I, a més a més, un màster d’experta en cultura i societat japonesa.

La teva intel·ligència sempre ha anat acompanyada d’una gran generositat, de donar-te pels altres. Per a mi també.

Si no fos per tu, que em vas animar, jo no seria novel·lista. Però el teu paper en això no es va limitar a donar-me ànims. Ni de bon tros. Has estat sempre la meva primera lectora i una crítica implacable. I també has estat la millor relacions públiques que podia haver trobat una persona com jo, més aviat poc sociable. Lectora voraç i exigent de tota mena d’autors i de gèneres, quan portaves vint o trenta pàgines d’un llibre ja sabies si t’agradaria o no. I molts no passaven aquest filtre.

No vull acabar aquesta carta, Maite, sense parlar de la teva novel·la. Sí, teva, tot i que vas insistir fins al moment en què la malaltia et va vèncer, que havia de figurar jo sol com a autor. Fins aquest extrem arribava el teu despreniment. Però la idea d’escriure ‘Retorn a Fukushima’ va ser teva. I tot el que hi apareix de cultura, costums i llums i ombres del Japó, també és obra teva. Jo m’hi vaig incorporar més tard. I la meva part va consistir només a afegir-hi un xic més d’intriga i a donar una forma més novel·lada a tot allò que a tu et sortia a raig.

T’he de dir, estimada, que quan et vas posar malalta vaig parlar amb l’editor de Voliana perquè aturés el procés d’impressió i et posés a tu també com a autora. I l’amic Jordi Solé hi va accedir. Només queda la recança i la tristor de pensar que no hi seràs, a les presentacions. Però de vegades, Maite, la vida i el destí tenen uns altres plans. I no podem fer altra cosa que acceptar-los, encara que no els entenguem.

Però saps que farem? Que cada acte que se celebri i cada llibre que es vengui sigui un homenatge a l’autora absent. I que corri la veu. I que la gent s’adoni de la magnífica novel·lista que hem perdut.

Encara que ara et diem adeu, estaràs sempre amb nosaltres. I al nostre cor. Al meu cor. Mentre visqui, viuràs en mi.

T’estimo.

Salvador Balcells

El naufragi de l’esquerra davant la COVID

En aquest article, Toby Green, professor d’història a Kings College London i Tomas Fazi, escriptor i traductor, analitzen des de Londres la situació de l’esquerra davant la crisi de l’Estat de Dret que s’està gestant durant la pandèmia.

<Al llarg de les diferents fases de la pandèmia mundial, trobem una tendència a intentar encaixar o ajustar les estratègies epidemiològiques amb les preferències polítiques de cadascú. Des que Donald Trump i Jair Bolsonaro van expressar els seus dubtes sobre els mèrits i els avantatges de les estratègies de confinament el març del 2020, la majoria dels liberals i de tots aquells que se situen a l’esquerra de l’espectre polític occidental es van afanyar a donar suport a aquestes mesures , com més tard acceptarien la imposició del passaport sanitari. En un context on els països europeus imposen restriccions cada cop més severes per a les persones no vacunades, els partidaris de l’esquerra, generalment en alerta per defensar les minories discriminades, avui es distingeixen pel silenci.

Com a escriptors que sempre ens hem posicionat a l’esquerra, estem realment preocupats pel caire que estan prenent els esdeveniments. De veritat que no es pot formular una crítica progressista contra la quarantena i el confinament d’individus sans, quan les darreres investigacions indiquen que la diferència entre persones vacunades i no vacunades és ínfima en termes de transmissió del virus? La resposta actual de la nostra família política al Covid sembla inscriure’s dins una crisi més vasta i complexa de la política i el pensament de l’esquerra, una crisi que ja dura des d’almenys fa tres dècades. Per aquestes raons, és important identificar l’origen i el procés que avui sacseja el nostre espectre polític.

L’esquerra va acceptar el confinament per raons equivocades

Durant la primera fase de la pandèmia –aquella que concerneix els confinaments–, van ser els partidaris de la dreta cultural i econòmica els que més es van inclinar a assenyalar el dany social, econòmic i psicològic d’aquestes mesures. Probablement, l’escepticisme inicial de Donald Trump cap a les decisions de reclusió social va desencadenar un rebuig total d’aquestes posicions a tots aquells que conformen l’esquerra dominant. Els algorismes de les xarxes socials van fer la resta, incrementant i alimentant encara més aquesta polarització. Ràpidament l’esquerra occidental va assumir l’elecció del confinament com una opció “pro-vida” i “pro-col·lectiu”, com una política que en teoria defensava la salut pública o el dret col·lectiu a la salut. A partir d’aquell moment, qualsevol crítica a les polítiques de tancament massius va ser estigmatitzada com un enfocament “de dretes”, o “neoliberal”, i acusat de prioritzar el “benefici propi” i el business as usual sobre la vida de les persones.

Dècades de polarització ideològica van polititzar instantàniament un problema de salut pública, ofegant qualsevol espai o possibilitat de plantejar quina seria una resposta coherent des de l’esquerra. Aquesta posició de l’esquerra la va distanciar de la classe obrera, ja que els treballadors amb ingressos baixos van ser els més afectats pels impactes socioeconòmics de les contínues polítiques de reclusió social i els més exposats als riscos de la pandèmia, sent la classe més susceptible d’haver de continuar anant a treballar mentre que les classes mitjana i alta descobrien el teletreball i les reunions per Zoom. Aquesta fractura política no ha fet sinó confirmar-se durant les campanyes de vacunació, i més tard amb l’aparició dels passaports sanitaris. La resistència a aquestes mesures s’associa avui amb la dreta, mentre que els membres de l’esquerra tradicional les defensen generalment. Qualsevol oposició a les mateixes és diabolitzada com una barreja confusa d’irracionalisme anticientífic i llibertarisme individualista.

Però, quina ha estat la raó per la qual gairebé tots els partits i sindicats d’esquerra hagin donat suport pràcticament a totes les mesures proposades pels governs en la gestió del Covid? Com s’ha pogut imposar una visió tan simplista de la relació entre la salut i l’economia, una visió que caricaturitza dècades d’investigacions en ciències socials i que confirmen de manera aclaparadora com la riquesa i la salut estan vinculades? Per què l’esquerra ha ignorat l’augment massiu de la desigualtat, l’atac als més desafavoritsals països pobres, a les dones i als nens o el tracte cruel a la gent gran i l’enorme augment de la riquesa dels individus i empreses més riques com a resultat d’aquestes polítiques sanitàries? ¿Com en el que respecta al desenvolupament i desplegament de la vacunació, l’esquerra ha acabat fins i tot per ridiculitzar la idea mateixa de que podria haver-hi altres motivacions que no fossin exclusivament las del « be públic» quan BioNTech, Moderna y Pfizer estan guanyant actualment entre els tres més de 1.000 dòlars per segon amb les vacunes?, com és possible que l’esquerra, sovint enfrontada a la repressió estatal, sembli ara aliena a les preocupants implicacions ètiques i polítiques dels passaports sanitaris?

Si la Guerra Freda va coincidir amb l’era de la descolonització i el sorgiment d’una política global antiracista, el final de la Guerra Freda s’ha caracteritzat pel començament d’una crisi existencial per als partits polítics d’esquerra. La magnitud de l’hegemonia econòmica neoliberal, la globalització i el transnacionalisme empresarial ha acabat soscavant la visió històrica de l’Estat com a organitzador de la redistribució. A més, com va escriure el teòric brasiler Roberto Mangabeira Unger, l’esquerra sempre ha prosperat en temps de gran crisi (la revolució russa es va beneficiar de la Primera Guerra Mundial i del reformisme social que va precedir la Segona Guerra Mundial). Aquesta història pot explicar en part el posicionament de l’esquerra avui: amplificar la crisi i perllongar-la amb restriccions sense fi potser és vist per alguns com la manera de reconstruir una política d’esquerres després d’anys de crisi existencial.

L’esquerra no ha entès el paper de l’Estat a la governança neoliberal

L’error de diagnòstic de l’esquerra sobre la naturalesa del neoliberalisme també pot haver afectat la resposta a aquesta crisi. La majoria dels militants d’esquerra creuen que el neoliberalisme va implicar una retirada o buidament de l’Estat a favor del mercat. A partir d’aquí, ha sorgit la interpretació que l’activisme governamental al llarg de la pandèmia podria significar aquest «retorn de l’estat» tan desitjat, i potencialment ser capaç, segons aquests, d’aturar la pulsió suposadament antiestatal del projecte neoliberal. El problema amb aquest argument, fins i tot acceptant la seva lògica qüestionable, és que el neoliberalisme no ha estat gens el causant de l’afebliment de l’Estat. Sinó més aviat al contrari, ja que la mida de l’estat com a percentatge de PIB no ha deixat d’augmentar durant tota l’era neoliberal.

Això ja no hauria de ser una sorpresa. El neoliberalisme es basa en una àmplia intervenció estatal tant com en el «keynesianisme», la diferència entre tots dos és que l’Estat neoliberal intervindrà gairebé exclusivament per servir els interessos del gran capital, per vigilar les classes treballadores, i rescatar a les grans empreses i bancs en fallida, etc. De fet, en molts sentits, ara el capital depèn més de l’Estat que mai. Com assenyalen Shimshon Bichler i Jonathan Nitzan: “A mesura que el capitalisme es desenvolupa, els interessos comuns entre els governs i les grans empreses aniran cada cop més de la mà (…) El poder capitalista i les coalicions del capital que el governen no necessiten avui governs petits. Efectivament, en molts sentits necessiten governs més forts”. Avui dia, el neoliberalisme s’assembla més a una forma de capitalisme d’estat monopolístic, o «corporatocràcia», que al capitalisme de lliure mercat dels Estats petits que sovint afirma que és. Això explica en part per què ha produït aparells estatals cada cop més poderosos, intervencionistes i fins i tot autoritaris.

En aquest sentit, avergonyeix la ingenuïtat de l’esquerra, que celebra el suposat «retorn de l’Estat» inexistent. I el pitjor és que ja va cometre aquest error abans. Per exemple, després de la crisi financera del 2008, molts a l’esquerra van elogiar els grans dèficits públics com un «retorn a Keynes» quan, en realitat, aquestes mesures tenien poc a veure amb Keynes, i la seva recomanació de recórrer a la despesa pública per aconseguir la plena ocupació, i del que e tractava en realitat era de donar suport als culpables de la crisi i els grans bancs. A més, aquestes mesures van ser el desencadenant d’un atac sense precedents als sistemes de protecció social i els drets dels treballadors a tot Europa.

I avui està passant el mateix, ja que els contractes públics per als tests Covid, les màscares, les vacunes, i ara, les tecnologies per a l’aplicació del passaport sanitari, s’atorguen a corporacions transnacionals (sovint en el marc d’acords tèrbols que respiren amiguisme i conflictes d’interessos). Mentrestant, els ciutadans veuen la seva existència i els seus mitjans de vida trastornats per la nova normalitat. El fet que l’esquerra sembli completament aliena a aquest fenomen és particularment desconcertant. Al cap i a la fi, la idea que els governs tendeixen a explotar les crisis per reforçar l’agenda neoliberal és un element essencial de la literatura recent de l’esquerra. Pierre Dardot i Christian Laval, per exemple, han argumentat que sota el neoliberalisme la crisi ha esdevingut un “mètode de govern”. Més famós encara, el llibre The Shock Strategy (2007)Naomi Klein explora la idea d’un “capitalisme del desastre”. La seva tesi central seria que en temps de por i desorientació pública resultaria més fàcil reorganitzar les societats: canvis espectaculars en l’ordre econòmic existent, que normalment serien políticament impossibles, s’imposen ràpidament un darrere l’altre perquè el cos social no tingui temps de comprendre el que està passant.

Una dinàmica semblant està en marxa en aquests moments. Prenguem, per exemple, les mesures de vigilància high-tech, les targetes d’identificació digitals, la repressió de les protestes públiques i la proliferació ràpida de lleis introduïdes pels governs per combatre l’epidèmia de coronavirus. Si ens refiem a la història recent, els governs trobaran sens dubte la manera de fer que moltes d’aquestes regles d’emergència siguin permanents, com ho han fet amb gran part de la legislació antiterrorista posterior a l’11 de setembre. Com va assenyalar Edward Snowden: “Quan veiem que es prenen mesures d’emergència i especialment avui dia tenen tendència a romandre. L’emergència no fa més que estendre’s”. Confirmant també les idees de l’estat d’emergència presentades pel filòsof italià Giorgio Agamben, que ha estat vilipendiat pel corrent principal de l’esquerra per la seva postura anticonfinament.

En darrera instància, qualsevol forma d’acció governamental s’ha de jutjar per allò que realment representa. Donem suport a la intervenció del govern si serveix per promoure els drets dels treballadors i les minories, per crear plena ocupació, proporcionar serveis públics essencials, contenir el poder empresarial, corregir les disfuncionalitats dels mercats, prendre el control de les indústries crucials per a l’interès públic. Però en els darrers 20 mesos, hem assistit exactament al contrari: un enfortiment sense precedents dels gegants transnacionals i les seves oligarques a costa dels treballadors i les empreses locals. Un informe publicat el mes passat basat en les dades de Forbes va mostrar que només els multimilionaris nord-americans van veure augmentar la seva fortuna en 2 bilions de dòlars durant la pandèmia.

Una altra fantasia de l’esquerra que ha estat desmentida per la realitat és la idea que la pandèmia generaria un nou esperit col·lectiu capaç de superar dècades d’individualisme neoliberal. El fet és que la pandèmia ha fracturat encara més les nostres societats: entre els vacunats i els no vacunats, entre els que es poden beneficiar del treball intel·ligent i els que no.
Sense oblidar que un poble format per individus traumatitzats, arrencats dels seus éssers estimats, induïts a témer-se els uns als altres com a potencials vectors de malalties, terroritzats pel contacte físic, no és un bon brou de cultiu per a la solidaritat col·lectiva.

Encara que potser la resposta de l’esquerra es pugui entendre millor en termes individuals que en termes col·lectius. La teoria psicoanalítica clàssica ha establert un enllaç clar entre el plaer i l’autoritat: l’experiència d’un gran plaer (que satisfà el principi de plaer) sovint sol precedir un desig d’autoritat i control renovats, manifestat per l’ego o el principi de realitat. De fet, això pot produir una forma de plaer subvertida. Les darreres dues dècades de globalització han vist una enorme expansió del « plaer de l’experiència » compartit per la classe liberal global cada cop més transnacional, molts dels quals, curiosament en termes històrics, s’han identificat a si mateixos com a esquerrans ( i de fet han usurpat cada cop més aquesta posició al terreny natural de les idees tradicionals de la classe treballadora).  Des del punt de vista de la psicoanàlisi, el suport d’aquesta classe a les «mesures del Covid» es pot explicar amb força facilitat en aquests termes: com l’aparició desitjada d’un cercle de mesures restrictives i autoritàries que es poden imposar per restringir el plaer, dins d’un marc estricte de moralitat, que intervé allà on abans no n’hi havia.

L’esquerra com a garant d’una fe ingènua a la ciència

Un altre factor darrere del tancament de l’esquerra a les mesures contra el Covid és la seva fe cega a la «ciència». Això té les seves arrels a la fe tradicional de l’esquerra en el racionalisme. No obstant això, una cosa és creure en les innegables virtuts del mètode científic i una altra completament diferent és ignorar totalment com els que són al poder utilitzen la «ciència» per fer avançar la seva agenda. Poder recórrer a «dades científiques sòlides» per justificar les decisions polítiques és una eina increïblement poderosa en mans dels governs. De fet, en això consisteix la mateixa essència de la tecnocràcia. És a dir, el que això significa és la selecció acurada de les «dades científiques» que permetran avançar el programa governamental, marginant agressivament qualsevol altra opinió, independentment del seu valor científic.

I això és el que ha passat durant anys en el camp de l’economia. De veritat és tan difícil de comprendre que una presa de control per les empreses s’estigui produint avui dia al terreny de la ciència mèdica? En tot cas no per a John Ioannidis, professor de medicina i epidemiologia a la Universitat de Stanford. Ioannidis va ser portada dels diaris a principis de 2021 quan ell amb alguns dels seus col·legues van publicar un article en què afirmaven que no hi havia diferències en termes epidemiològics entre els països que havien implementat un sistema de tancament de la seva població (tipus confinament) i els que no ho havien fet. La reacció violenta contra aquest article, i contra Ioannidis en particular, ha estat ferotge, especialment entre els seus col·legues científics.

Això explica la seva recent i mordaç denúncia de la seva pròpia professió. En un article titulat «Com la pandèmia està canviant les normes de la ciència» , Ioannidis assenyala que la majoria de la gent, especialment d’esquerres, sembla pensar que la ciència funciona segons els «estàndards mertonians de cooperació científica, universalisme, altruisme i escepticisme organitzat». Però, per desgràcia, no és així com treballa realment la comunitat científica, explica Ioannidis. Amb la pandèmia, els conflictes d’interessos empresarials s’han disparat, però parlar-ne s’ha convertit en un tabú. I continua: “Els consultors que han guanyat milions de dòlars assessorant empreses i governs han obtingut posicions prestigioses, poder i reconeixement públic, mentre que els científics que han treballat benèvolament i es van atrevir a qüestionar les narratives dominants van ser acusats de xerraires. Qualsevol posició escèptica es va considerar una amenaça per a la salut pública. El que hem viscut és un xoc entre dues escoles de pensament, la salut pública autoritària d’una banda, contra la ciència de l’altra. I la ciència ha perdut”.

L’esquerra està perduda i fins i tot podria desaparèixer

El menyspreu i la burla de l’esquerra cap a les preocupacions legítimes de la gent (sobre tancaments, vacunes o passaports sanitaris) és vergonyosa. Aquestes inquietuds no només tenen una base en les dificultats reals, sinó que també provenen d’una desconfiança legítima envers els governs i les institucions que sens dubte han estat monopolitzats per interessos empresarials.  Qualsevol com nosaltres que doni suport a un estat veritablement progressista i intervencionista ha de respondre a aquestes preocupacions i no descartar-les.

Però allà on la resposta de l’esquerra ha resultat més deficient és a l’escenari mundial, pel que fa a la relació clara entre les restriccions de les llibertats i l’aprofundiment de la pobresa al Sud. ¿De veritat no ha de dir res, l’esquerra, sobre l’enorme augment del matrimoni infantil, el col·lapse de l’escolarització i la destrucció de l’ocupació formal a Nigèria, on l’agència nacional d’estadística afirma que al voltant del 20% de les persones que van perdre les seves feines va ser per causa dels confinaments? I què passa amb el fet que el país amb els números més alts de mortalitat per Covid i amb la major taxa de mortalitat el 2020 sigui el Perú, que ha experimentat una de les tancades més estrictes del món? Sobre tot això, l’esquerra no diu una paraula. Aquesta posició només és entenedora en relació amb la preeminència de la política nacionalista a l’escenari mundial: el fracàs electoral d’internacionalistes d’esquerra com Jeremy Corbyn significa que els problemes globals més generals han tingut poc pes quan es tracta de donar una resposta més complexa de l’esquerra occidental a la crisi del Covid-19.

En canvi, hem de reconèixer que hi ha hagut alguns moviments d’esquerra, radicals i socialistes, que s’han pronunciat en contra de la gestió actual de la pandèmia. Entre ells hi ha Black Lives Matter als Estats Units, Left Lockdown Skeptics al Regne Unit, l’esquerra urbana xilena, Wu Ming a Itàlia i, sobretot, l’aliança de socialdemòcrates i verds que governen actualment Suècia. Però sobretot s’ha ignorat tot l’espectre d’aquesta opinió d’esquerres dissident del corrent dominant, en part pel petit nombre de mitjans d’esquerra, però també per la marginació d’aquesta mateixa esquerra intel·lectualment influent.

Tot això ens porta a un fracàs històric de l’esquerra, que tindrà conseqüències desastroses. Perquè sempre hi ha el risc que tot aquest malestar popular sigui canalitzat una vegada més per l’extrema dreta, destruint qualsevol possibilitat per a l’esquerra de guanyar aquests votants que necessita per enderrocar l’hegemonia de la dreta. Però mentrestant, l’esquerra s’aferra a una tecnocràcia d’experts cada cop més assenyalada com a responsable d’un maneig catastròfic de la pandèmia en termes de progressisme social. I a mesura que qualsevol forma viable per a l’elecció d’un govern d’esquerra s’esvaeix en el passat, el debat que ens permetia afrontar les nostres idees i per descomptat la llibertat de no estar sempre d’acord, i que són al cor de qualsevol procés democràtic veritable, s’esvaeixin amb ell.>

EL VI FA SANG – UN FESTIVAL TAMBÉ GASTRONÒMIC

EL VI FA SANGLa segona edició del Festival EL VI FA SANG de Novel·la Criminal en Català www.elvifasang.cat que tindrà lloc a l’Espluga de Francolí els dies 8, 9 i 10 d’abril, tindrà aquest any un important vessant gastronòmic. A més dels tasts de vins que acompanyen les presentacions de novetats literàries, s’han programat els dinars i sopars per tal que no desmereixin de la resta d’activitats. Heus aquí el detall:

DIVENDRES 8 D’ABRIL – SOPAR – RESTAURANT I CAVES SIMÓ DE PALAU

Sopar a base de diferents plats degustació maridats amb vins de l’Espluga de Francolí

Carpaccio de magret d’ànec amb encenalls de foie i confitura de tomàquet
Caneló de llamàntol amb cues de llagostí i crema de marisc
Llom de bacallà amb romesco i xips vegetals
Timbal d’arròs bomba amb jarret de xai confitat i reducció de vi negre RendéMasdéu
Postre:
Sopa freda de xocolata blanca amb fulles de Brownie i gelat de vainilla

Vins i caves de l’Espluga de Francolí, aigua, pa cafè o infusions

Preu per persona 25€

DISSABTE 9 D’ABRIL – DINAR – ART RESTAURANT

Primer plat per picar:
• Pa de vidre amb tomàquet
• Pissarra d’embotits i formatges de la Conca
• Croquetes de l’àvia
• Calamars a la romana i perfum de Moritz
• Patates braves de l’Art

Segons a triar:
Rodó de vedella de Girona amb bolets
o
Suprema de lluç al forn amb patates de Prades i verduretes

Postres:
Gelat de vainilla amb xocolata calenta

Vins DO Conca de Barberà, aigua, pa cafè o infusions

Preu per persona: 22€

DISSABTE 9 D’ABRIL – SOPAR – CELLER VIDBERTUS

Sopar a base de tapes degustació maridades amb vins del mateix celler

Preu per persona: 15€

DIUMENGE 10 D’ABRIL – DINAR – RESTAURANT EL GATIM

Aperitiu :
Olives, patates xips i fuet

Entremès amb:
• Mini tartal•letes de gratinat de carbassó, surimi i pebrot del piquillo
• Timbal d’albergínia
• Torrada d’escalivada amb tonyina
• Broqueta de pinya amb pernil
• Broqueta de formatge amb codonyat

2on plat a triar entre:
Bacallà al forn amb samfaina
o
Conill amb cargols

Postres:
Pastís casolà

Vins i caves de l’Espluga de Francolí, aigua, pa cafè o infusions

Preu per persona 20€

Per qualsevol dels àpats cal fer la reserva prèvia a pgarrell@esplugadefrancoli.cat o bé al telèfon 977870227 (Pilar Garrell). Caldrà indicar el número de comensals, i quan hi ha l’opció d’un segon plat a escollir (dinars de dissabte i diumenge), caldrà indicar la opció escollida per cada comensal.

LECTURES PEL PROCÉS

EL387784Aquest dies de tantes incerteses, recomanaria una lliçó de realisme, com ara rellegir el llibre d’Humberto Eco ‘El cementiri de Praga’ (Rosa dels Vents, 2010).
Es tracta d’una novel·la que parla de serveis secrets, manipulacions, complots inexistents, intrigues i difamacions, ambientada al segle XIX però aplicable a qualsevol temps, lloc i circumstància.
La contraportada ens dóna algunes pistes de per on va la cosa: “…res no és el que sembla i ningú és qui realment diu ser: tot és segons convingui…”. I també: “…qui triomfa, ara i sempre, és qui desconfia de tots i es manté alerta…”.
I una possible conclusió: Simonini (el cínic i espavilat protagonista) i altres homes com ell, sempre han estat, són i seran entre nosaltres fent-nos ballar al ritme de les seves manipulacions.

‘EL VI FA SANG’ AL CELLER MAS COMTAL – UNA EXPERIÈNCIA JOIOSA

Entre la programació d’activitats que les biblioteques del Penedès han fet aquest mes de novembre en el marc de la campanya Biblioteques amb DO, la Torres i Bages de Vilafranca va organitzar el dimarts 25 una tertúlia literària amb tast de vins al celler Mas Comtal, situat al terme d’Avinyonet del Penedès però molt a prop del poble de Sant Cugat Sesgarrigues. L’excusa era parlar del meu llibre ‘El vi fa sang’, publicat per l’editorial Meteora l’any 2010.
La tertúlia va ser molt enriquidora, amb una trentena de contertulians, habituals de grups de lectura, que van parlar de les coses que els havien agradat i desagradat de la novel·la. Per a un escriptor, trobar-te cara a cara amb els lectors i que t’ho diguin tot sense embuts és una cosa que no té preu, ja que t’ajuda a millorar.
L’aspecte lúdic de la trobada va ser la visita al celler i el tast de vins. El celler Mas Comtal és una finca de dimensions mitjanes que produeix vins ecològics d’autor dels quals vam poder tastar un escumós, un blanc i un rosat, tots excel·lents. Ens van explicar que els seus escumosos s’acullen a la nova denominació d’origen Clàssic Penedès, una alternativa al cava que només admet raïm de cultiu ecològic.
La seu de Mas Comtal és una masia que es remunta a l’època romana i que havia estat propietat dels comtes de Barcelona. Des del segle XV pertany a la mateixa família.

WP_20141125_009

Marina, la nostra néta japoneseta (i catalana, naturalment)

Avui tinc el gust de compartir amb tots vosaltres el goig que ens produeix a la Maite i a mi el fet de poder passar algunes setmanes al Japó en companyia de la nostra estimada néta Marina, el nostre fill i la nostra jove (aquests dies, per cert, ella és a Catalunya acabant un treball sobre els castells i els castellers, però aviat serà també amb nosaltres).
Aquí teniu algunes imatges de la Marina, que té poc més d’un any i mig.

DSC06930

DSC06977

DSC06981

DSC06970

DSC06946

DSC06948

DSC06896

Manquen revistes satíriques i d’humor

Fins fa uns vint-i-cinc anys i al llarg de la història de la premsa en català hi havia hagut sempre, exceptuant els anys durs de la dictadura franquista, revistes humorístiques i satíriques en la nostra llengua. Des d’Un Tros de Paper, de 1865, o les que el seguiren, com ara L’EmbusteroLa RamblaLo Mestre TitasLo BurinotLa Xamfaina… Passant per les tres més famoses, La Campana de GràciaL’Esquella de la Torratxa i Papitu, totes elles de finals del segle XIX. Al País Valencià, en aquesta època, van proliferar tot un seguit de publicacions satíriques i d’un humor groller i transgressor en un català col·loquial farcit de castellanismes.

Aquesta premsa va tenir continuïtat a principis del segle XX amb el Cu-Cut, seguit de L’EstevetCuca Fera i la revista esportiva satírica Xut. Amb la segona República van aparèixer, a Barcelona, la mítica revista El Be Negre i a València La Chala, amb un èxit de públic notori.

I a partir de la transició postfranquista es produeix un altre esclat: al País Valencià El dàtil i El gat pelat. I a Catalunya La pipa d’en RocCul de sacAmb potes rossesEl cementiri,  L‘ÒlibaEl badall de GràciaLa XinxetaLa BimbaEl Drall… moltes d’elles de vida efímera.

D’aquesta darrera publicació, El drall, dirigida per Ramon Barnils, només en van sortir catorze números, entre el març de 1988 i febrer de 1989. En l’editorial del número zero, Barnils es feia ressò del problema: “Dir que el nostre país ha vist sempre florir revistes d’humor seria un tòpic, si no fos perquè no sempre és veritat. Com ara mateix. La inexistència de publicacions d’humor aquests darrers anys -una altra cosa és l’existència de publicacions que facin riure, que d’aquestes sí que n’hi ha…”. Ell posava l’esperança en el fet que El drall tenia al darrere una empresa seriosa. “…l’únic essencial és que l’empresa ragi…” deia en el mateix editorial. Però és evident que no va ser així. Ja ho profetitzava Carles Flavià al mateix número: “L’amic Ramon Barnils m’anima a col·laborar en una nova revista d’aquestes que tanquen de seguida…”.

Des d’aleshores que pràcticament no han tornat a aparèixer revistes satíriques i d’humor en català. Parlo, és clar, de publicacions de paper, amb cara i ulls i d’àmbit general. Em consta que en el món dels fanzines i a nivell local sí que van sortint i algunes coses. I sense oblidar les revistes virtuals a Internet, on destaca amb llum pròpia Be Negre.cat.

Aquests tendència a la desaparició de les revistes en paper, ha tingut escasses excepcions: del 1995 al 2009 Eliseu Climent va publicar a València l’anuari satíric La Traca, com a suplement de la revista fallera Pensat i fet. I en els inicis d’El Triangle semblava que aquesta podia ser la continuadora de les publicacions satíriques anteriors, però va evolucionar cap a una revista d’on pràcticament ha desaparegut l’humor.

Es diu, i no deixa de ser cert, que una explicació a aquesta mancança és que Catalunya ha viscut un transvasament de l’humor en paper a la ràdio i a la televisió. Però en aquests mitjans hi trobo un humor massa fàcil. I que cada cop fa menys gràcia.

El diari ARA va treure un suplement setmanal d’humor. Potser valdria la pena que el grup Cultura 03, a través de Sàpiens Publicacions, es plantegés de convertir-lo en una revista independent.

Crec, sincerament, que mentre les edicions en paper encara siguin importants per a molta gent, ja fa massa temps que ens manquen publicacions que se’n riguin de tot, del mort i del que el vetlla. De motius no en falten. Ens cal més sentit de l’humor…

EFECTES DIFERENTS DE LES CRISIS ECONÒMIQUES

Les crisis econòmiques, habituals en el desenvolupament del sistema capitalista, sempre han tingut responsables i víctimes, aquestes darreres en nombre ingent.
Tanmateix, fora d’alguns casos molt concrets i localitzats en la història, no acostumen a barrejar-se els uns amb les altres. O ets responsable o ets víctima.
Així, els que han provocat les crisis sovint encara en treuen profit, començant per banquers i especuladors.
Però la majoria dels que les pateixen, enganyats o estafats, acostumen a quedar-se sense res, literalment.  I amb la pobresa i l’atur proliferen desnonaments, malalties mentals i suïcidis.
Malgrat aquestes evidències, que són a l’abast de tothom, amb motiu de la darrera crisi no hem vist pràcticament cap responsable a la presó ni cap banquer llançant-se al buit des d’un gratacels, tal com va passar amb motiu de la gran depressió de 1929.
Com és que les coses han canviat d’aquesta manera? 
La única explicació que li trobo és que avui dia el poder de la banca i de les multinacionals està per sobre del poder dels Estats.
O encara més greu: Que els Estats estan al seu servei.
Només així s’explica que es destinin quantitats enormes de diner públic a salvar els bancs amb problemes.
Amb tot això, on queda la democràcia?
 

Visibilitat o invisibilitat a Internet

Internet ha trencat barreres i anul·lat inviolabilitats. Wikileaks n’és l’exemple més clar. Va destapar vels i secrets d’estats, de corporacions i d’empreses multinacionals. Però de la mateixa manera, les nostres intimitats i les nostres dades estan ara a l’abast de tothom, una situació i una realitat promoguda sovint per nosaltres mateixos, en carregar al Facebook o al Twitter, per exemple, agendes, perfils, fotografies, fílies i fòbies…

Aquestes xarxes socials, juntament amb els blocs, s’ha convertit en una mena de confessionari col·lectiu, on s’esbomben secrets i des d’on ens controlem els uns als altres. Però també poden provocar situacions ridícules o confusions greus. Fa temps es va fer públic el cas d’una persona que va començar a rebre insults d’una altra, amiga seva al Facebook, a través de missatges. Va respondre també insultant, de manera que es van convertir en enemics ferotges. Després es va saber que qui havia iniciat els intercanvis fou un fill del primer, com una broma innocent.

I si és cert que ens vigilem i espiem mútuament a través de les xarxes socials, això no és el més perillós. Ho és que hi hagi màquines que recullen tota aquesta informació, la sistematitzen i la posen a disposició de vés a saber qui. Ens diran, és clar, que és per servir-nos millor en funció dels nostres perfils i preferències, però la veritat és que no tenim manera de saber per a què fan servir aquesta informació… o per a què la poden fer servir en el futur.

Per això és més urgent que mai aprendre a fer-nos invisibles, a no deixar empremtes. Potser ha arribat el moment, si és que encara hi som a temps, de tornar al secret i a l’anonimat, de buscar els punts cecs del sistema. Talment com en els intents de resistència dels que s’oposen a les utopies perverses descrites a Un món feliç d’Aldous Huxley, a 1984 de George Orwell, o a Fahrenheit 451 de Ray Bradbury.

LA NEVADA DEL SEGLE? (Odisea japonesa)

Poc abans de sortir de Barcelona, les informacions meteorològiques i els nostres familiars de Tòquio ens havien informat que estava caient una gran nevada sobre la capital de Japó. La més important en vint anys, informaren posteriorment.
Semblava que podia haver-hi problemes per a l’aterratge de l’avió i podia ser que ens desviessin cap a un altre aeroport. Finalment, però, la cosa no fou tan greu i les pistes de Narita estaven ja netes de neu.
Allò que no esperàvem, tanmateix, fou el què ens vam trobar en arribar, cap a les set de la tarda, quan intentàrem sortir de l’aeroport en direcció a la capital, situada a setanta quilòmetres de distància.
L’estat d’algunes carreteres i autopistes havia obligat a suspendre els autobusos que utilitzem habitualment i que ens deixen prop del nostre destí.
Només podíem agafar el tren. Per accedir a l’estació, subterrània, s’havia format una cua d’alguns milers de persones que, quan arribava al fons de la gran terminal aeroportuària, girava cent vuitanta graus i continuava paral·lela fins prop de les escales de l’estació, donava de nou la volta i així fins a cinc vegades, de manera que semblaven cinc cues paral·leles. Ningú protestava ni ningú intentava fer trampa canviant de cua. Per tal d’orientar els nouvinguts que acabàvem de recollir els nostres equipatges i ens incorporàvem a les fileres, un policia amb un cartell improvisat, clavat a dalt d’un pal, assenyalava on ens haviem de colocar.
La cua avançà prou ràpid i, en qüestió de mitja hora, baixavem les escales de l’estació ferroviària. A baix, el caos era espectacular. Els trens funcionaven molt malament i la gent es col·locava on podia. Ens digueren que no funcionava el Narita Express, un tren ràpid que en poc més d’una hora et deixa a l’estació central de Tokio. En aquell moment arribava un tren de rodalies i ens hi col·locàrem. Sense bitllet, com la majoria de la gent que l’anà omplint, la majoria amb grans maletes, com nosaltres mateixos. Després de molta estona, encara no havia arrancat ni hi havia senyals de fer-ho. Aleshores veiérem arribar, per una altra via, un Narita Express (?).
Una estona d’indecisió i, com altra gent en la mateixa situació, agafàrem els equipatges i férem el canvi de tren. A l’Express tots els seients són numerats i reservats i i poc després ja eren plens, uns amb gent que havia comprat el bitllet i la reserva i d’altres, que anaven sense ni una cosa ni l’altra.
El tren arrancà a les vuit del vespre i arribà a l’estació de Tokyo a quarts de tres de la matinada. Sis hores i mitja que se’ns feren eternes. I encara més s’hi farien per als que anaven drets. Però en tot el trajecte no se sentí ni una mosca. La gent ni protestava ni donava mostres d’impaciència, tot i saber, alguns d’ells, que en arribar ja no funcionarien ni els trens ni el metro de la ciutat, i la única solució seria trobar un taxi. Silenci total. No deien res ni els que s’havien quedat sense seient tot i tenir-lo reservat. Així són els japonesos, que tampoc parlen pel mòbil en els transports públics per no molestar.
En cap moment no passà cap revisor ni ningú no reclamà els bitllets que no s’havien tret.
A l’arribada, el desconcert. Ni trens ni autobusos, en una ciutat que té una superfície de més de sis-cents quilòmetres quadrats i nou milions d’habitants. Molt aviat es formà, en una parada de taxis de l’exterior, una gran cua que recordava la d’hores abans a l’aeroport. Però de taxis, cap. De tant en tant n’arribava un i s’enduia els primers de la fila cap a un destí que probablement els sortiria per més de cent euros, segons el barri on anessin. La resta, ens adonàvem que a aquell pas ens tocaria quan ja hagués sortit el sol. Molts que desertaven per colocar-se en cantonades pròximes, tornaven més tard amb la cua entre cames. Tots els taxis que havien vist passar anaven ocupats.
Taxis no, però abans de les quatre començà a treballar al nostre voltant una brigada de la neteja, uniformats, cada un amb una escombra i una pala, que feien veure que netejaven un terra net com una patena.
Com que les línies de tren de la ciutat comencen a funcionar cap a dos quarts de cinc de la matinada, finalment decidírem el més sensat: tornar a entrar a l’estació i esperar el començament del servei de la línia que ens havia de portar fins el barri on ens esperaven els nostres parents i l’anyorat llit. Total, faltava menys d’una hora.
Per a sorpresa nostra, en aquell moment acabava d’arribar un nou tren procedent de l’aeroport amb un altre grapat de gent, la majoria dels quals corregueren cap a la cua dels taxis. Ens semblà reconèixer alguns dels que havíem deixat al rodalies quan ens canviàrem al Narita Express.
Els trens japonesos tenen fama de ser molt puntuals i és cert en cincumstàncies normals. Però a la mínima incidència tot el sistema se’n va en orris. Aquest cop per una nevada d’entre vint i vint-i-cinc centímetres. I fa pocs anys vàrem viure una situació semblant per una ventada. En aquella ocasió, un viatge que havia de durar dues hores va ser de nou hores. Això sí, amb un silenci total per part dels passatgers, entre els quals la companyia ferroviaria va repartir lots de menjar de supervivència…
Jo a les quatre de la matinada, esperant que obrin les màquines expenedores


La Maite assenyalant l’hora

 

La Fira de Bandolers d’Alcover

Aquest cap de setmana s’ha celebrat l’onzena edició de la Fira de Bandolers de la vila d’Alcover (Alt Camp).
Es tracta d’un exemple reeixit d’esdeveniment creat del no res i que ja sembla ancestral.
Al poble es volia donar contingut a una Fira decadent i algú va tenir la pensada de dedicar-la al bandolerisme dels segles XV, XVI i XVII, molt estès per la zona.
Les primeres edicions foren més aviat ensopides, però ha anat quallant i ara ja és una fira popular arreu. La prova n’és la gran quantitat de forasters que omplen el poble aquests dos dies.
Una bona troballa són els esquetxos teatrals que els espectadors es troben per diferents indrets del casc antic. Són peces curtes interpretades per actors locals i que representen escenes d’època relacionades amb el bandolerisme , en alguns casos amb connotacions d’actualitat, com la d’aquest any titulada La pesta borbònica.
Altres esdeveniments d’èxit són la fira d’artesants, cada cop més nombrosa i variada, la trobada de gegants i el sopar de bandolers, realment multitudinari.
I aquest any s’hi ha afegit l’encesa d’una gran estelada, per iniciativa de l’Assemblea Nacional Catalana d’Alcover.

 

Un mes amb Marina

El dia 25 se’ns acaba el mes que hem passat a Japó amb l’Albert, la Yuko i, especialment, amb la Marina, la seva filla i néta nostra de set mesos, que hem pogut abraçar físicament per primer cop.
Ha estat un mes ple d’emocions, veien com dia a dia anava creixent en tots els aspectes i com s’anava espavilant.
És una nena encantadora, que no s’estranya de res, no plora i desperta sentiments maternals (i paternals) en tothom que la veu. 


La Maite, l’àvia feliç, donant-li les seves primeres farinetes de peix


Prenent te i pastes en la visita a un temple shintoista


Amb el seu pare, en la primera sortida a la platja


Amb els pares de la Yuko, a la porta d’un ryokan


Sopar tradicional al ryokan (hotel típic)

Ara només ens queda, demà, pujar al Fuji (3.776 m.) la muntanya més alta i emblemàtica de Japó, per completar la nostra estada i tornar a Barcelona.

MARINA

Era a principis de gener que va nèixer la Marina, la nostra néta mig japonesa mig catalana. Fou un part un xic complicat i va haver de passar per la incubadora.
Avui, set mesos després, aquesta és la magnífica realitat: un nadó preciós, una nena que deixa embadalit tothom que la veu.


Aquí quan tenia cinc mesos


La setmana passada


En braços de la Maite, l’àvia feliç


Amb la Yuko, una mare satisfeta


Tots a la casa de l’Albert i la Yuko, a Tòquio, on estem passant l’agost.
Ens acompanyen la Montse, germana de la Maite, el seu marit Marcel i
la seva filla Laia. 

AL JAPÓ HI HA NOVETATS

Hem passat les festes al Japó, com ja hem fet en alguna altra ocasió des que l’Albert, el nostre fill, hi viu i hi treballa. Però aquest viatge ha estat molt especial. Poc abans de tornar a Barcelona, hem pogut viure el naixement de la primera filla d’ell i la Yuko. Es diu Marina i és molt maca.

Naturalment, hi ha hagut molta feina i aquest cop hem fet poques visites turístiques. Només una escapada a la muntanya Takao, un lloc emblemàtic pròxim a Tòquio des d’on es contempla una formidable vista del Fuji.

Com s’escau, també vam fer cagar el tió, en companyia de la germana de la Yuko, el seu marit i el seu fill. Al nen li va encantar aquesta tradició catalana.
Jo vaig aprofitar per avançar en la redacció de la novel·la que estic escrivint mentre la Maite es va fer uns farts de netejar el pis per tal que estigui en condicions quan arribi la Marina. Perdona’ns, Maite! Som uns masclistes i no et mereixem. La vinguda al món de la Marina no ha estat gens fàcil i ens hem passat moltes hores a l’hospital. Esperem que mare i filla tornin a casa ben aviat.

La Marina va nèixer una mica prematura i ha hagut de passar per la incubadora. Però sembla que tot va bé, perquè encara no té una setmana i ja comença a obrir els ulls, encuriosida pel què passa al seu voltant. La cosa promet!

 

NOVA ETAPA DE TV3 AL PAÍS VALENCIÀ?

El dia d’ahir ens va portar una molt bona notícia: el Tribunal Suprem espanyol declarava nul i il·legal el tancament dels repetidors d’Acció Cultural del País Valencià que permetien veure la Televisió de Catalunya a les comarques del sud. També declarava nul·les les sancions econòmiques imposades a A.C.P.V.
La lluita i l’esforç personal i econòmic de tanta gent els darrers anys no haurà estat en va.
Ara, però, caldrà veure com ens ho fem per reprendre les emissions a curt termini. Perquè no és el mateix la televisió analògica que la TDT. I les freqüències que es feien servir han estat adjudicades a altres televisions. Per tant, caldrà negociar encara amb el govern del PP per poder disposar de freqüències lliures i això no serà fàcil.
Però el que més em preocupa és que TV3, en aquesta nova etapa, segueixi informant del País Valencià igual com ho fa, per exemple, d’Andalusia o Galícia. Ja em conformaria que donés a les notícies valencianes el pes i la preponderància que dóna a les madrilenyes!. Una televisió nacional, com pretén ser, no pot continuar semblant regional.
Encara gràcies de la informació meteorològica!