SALVADOR BALCELLS

El bloc del Doctor Livingston

Arxiu de la categoria: CALAIX DE SASTRE

EL VI FA SANG – UN FESTIVAL TAMBÉ GASTRONÒMIC

EL VI FA SANGLa segona edició del Festival EL VI FA SANG de Novel·la Criminal en Català www.elvifasang.cat que tindrà lloc a l’Espluga de Francolí els dies 8, 9 i 10 d’abril, tindrà aquest any un important vessant gastronòmic. A més dels tasts de vins que acompanyen les presentacions de novetats literàries, s’han programat els dinars i sopars per tal que no desmereixin de la resta d’activitats. Heus aquí el detall:

DIVENDRES 8 D’ABRIL – SOPAR – RESTAURANT I CAVES SIMÓ DE PALAU

Sopar a base de diferents plats degustació maridats amb vins de l’Espluga de Francolí

Carpaccio de magret d’ànec amb encenalls de foie i confitura de tomàquet
Caneló de llamàntol amb cues de llagostí i crema de marisc
Llom de bacallà amb romesco i xips vegetals
Timbal d’arròs bomba amb jarret de xai confitat i reducció de vi negre RendéMasdéu
Postre:
Sopa freda de xocolata blanca amb fulles de Brownie i gelat de vainilla

Vins i caves de l’Espluga de Francolí, aigua, pa cafè o infusions

Preu per persona 25€

DISSABTE 9 D’ABRIL – DINAR – ART RESTAURANT

Primer plat per picar:
• Pa de vidre amb tomàquet
• Pissarra d’embotits i formatges de la Conca
• Croquetes de l’àvia
• Calamars a la romana i perfum de Moritz
• Patates braves de l’Art

Segons a triar:
Rodó de vedella de Girona amb bolets
o
Suprema de lluç al forn amb patates de Prades i verduretes

Postres:
Gelat de vainilla amb xocolata calenta

Vins DO Conca de Barberà, aigua, pa cafè o infusions

Preu per persona: 22€

DISSABTE 9 D’ABRIL – SOPAR – CELLER VIDBERTUS

Sopar a base de tapes degustació maridades amb vins del mateix celler

Preu per persona: 15€

DIUMENGE 10 D’ABRIL – DINAR – RESTAURANT EL GATIM

Aperitiu :
Olives, patates xips i fuet

Entremès amb:
• Mini tartal•letes de gratinat de carbassó, surimi i pebrot del piquillo
• Timbal d’albergínia
• Torrada d’escalivada amb tonyina
• Broqueta de pinya amb pernil
• Broqueta de formatge amb codonyat

2on plat a triar entre:
Bacallà al forn amb samfaina
o
Conill amb cargols

Postres:
Pastís casolà

Vins i caves de l’Espluga de Francolí, aigua, pa cafè o infusions

Preu per persona 20€

Per qualsevol dels àpats cal fer la reserva prèvia a pgarrell@esplugadefrancoli.cat o bé al telèfon 977870227 (Pilar Garrell). Caldrà indicar el número de comensals, i quan hi ha l’opció d’un segon plat a escollir (dinars de dissabte i diumenge), caldrà indicar la opció escollida per cada comensal.

LECTURES PEL PROCÉS

EL387784Aquest dies de tantes incerteses, recomanaria una lliçó de realisme, com ara rellegir el llibre d’Humberto Eco ‘El cementiri de Praga’ (Rosa dels Vents, 2010).
Es tracta d’una novel·la que parla de serveis secrets, manipulacions, complots inexistents, intrigues i difamacions, ambientada al segle XIX però aplicable a qualsevol temps, lloc i circumstància.
La contraportada ens dóna algunes pistes de per on va la cosa: “…res no és el que sembla i ningú és qui realment diu ser: tot és segons convingui…”. I també: “…qui triomfa, ara i sempre, és qui desconfia de tots i es manté alerta…”.
I una possible conclusió: Simonini (el cínic i espavilat protagonista) i altres homes com ell, sempre han estat, són i seran entre nosaltres fent-nos ballar al ritme de les seves manipulacions.

‘EL VI FA SANG’ AL CELLER MAS COMTAL – UNA EXPERIÈNCIA JOIOSA

Entre la programació d’activitats que les biblioteques del Penedès han fet aquest mes de novembre en el marc de la campanya Biblioteques amb DO, la Torres i Bages de Vilafranca va organitzar el dimarts 25 una tertúlia literària amb tast de vins al celler Mas Comtal, situat al terme d’Avinyonet del Penedès però molt a prop del poble de Sant Cugat Sesgarrigues. L’excusa era parlar del meu llibre ‘El vi fa sang’, publicat per l’editorial Meteora l’any 2010.
La tertúlia va ser molt enriquidora, amb una trentena de contertulians, habituals de grups de lectura, que van parlar de les coses que els havien agradat i desagradat de la novel·la. Per a un escriptor, trobar-te cara a cara amb els lectors i que t’ho diguin tot sense embuts és una cosa que no té preu, ja que t’ajuda a millorar.
L’aspecte lúdic de la trobada va ser la visita al celler i el tast de vins. El celler Mas Comtal és una finca de dimensions mitjanes que produeix vins ecològics d’autor dels quals vam poder tastar un escumós, un blanc i un rosat, tots excel·lents. Ens van explicar que els seus escumosos s’acullen a la nova denominació d’origen Clàssic Penedès, una alternativa al cava que només admet raïm de cultiu ecològic.
La seu de Mas Comtal és una masia que es remunta a l’època romana i que havia estat propietat dels comtes de Barcelona. Des del segle XV pertany a la mateixa família.

WP_20141125_009

Marina, la nostra néta japoneseta (i catalana, naturalment)

Avui tinc el gust de compartir amb tots vosaltres el goig que ens produeix a la Maite i a mi el fet de poder passar algunes setmanes al Japó en companyia de la nostra estimada néta Marina, el nostre fill i la nostra jove (aquests dies, per cert, ella és a Catalunya acabant un treball sobre els castells i els castellers, però aviat serà també amb nosaltres).
Aquí teniu algunes imatges de la Marina, que té poc més d’un any i mig.

DSC06930

DSC06977

DSC06981

DSC06970

DSC06946

DSC06948

DSC06896

Manquen revistes satíriques i d’humor

Fins fa uns vint-i-cinc anys i al llarg de la història de la premsa en català hi havia hagut sempre, exceptuant els anys durs de la dictadura franquista, revistes humorístiques i satíriques en la nostra llengua. Des d’Un Tros de Paper, de 1865, o les que el seguiren, com ara L’EmbusteroLa RamblaLo Mestre TitasLo BurinotLa Xamfaina… Passant per les tres més famoses, La Campana de GràciaL’Esquella de la Torratxa i Papitu, totes elles de finals del segle XIX. Al País Valencià, en aquesta època, van proliferar tot un seguit de publicacions satíriques i d’un humor groller i transgressor en un català col·loquial farcit de castellanismes.

Aquesta premsa va tenir continuïtat a principis del segle XX amb el Cu-Cut, seguit de L’EstevetCuca Fera i la revista esportiva satírica Xut. Amb la segona República van aparèixer, a Barcelona, la mítica revista El Be Negre i a València La Chala, amb un èxit de públic notori.

I a partir de la transició postfranquista es produeix un altre esclat: al País Valencià El dàtil i El gat pelat. I a Catalunya La pipa d’en RocCul de sacAmb potes rossesEl cementiri,  L‘ÒlibaEl badall de GràciaLa XinxetaLa BimbaEl Drall… moltes d’elles de vida efímera.

D’aquesta darrera publicació, El drall, dirigida per Ramon Barnils, només en van sortir catorze números, entre el març de 1988 i febrer de 1989. En l’editorial del número zero, Barnils es feia ressò del problema: “Dir que el nostre país ha vist sempre florir revistes d’humor seria un tòpic, si no fos perquè no sempre és veritat. Com ara mateix. La inexistència de publicacions d’humor aquests darrers anys -una altra cosa és l’existència de publicacions que facin riure, que d’aquestes sí que n’hi ha…”. Ell posava l’esperança en el fet que El drall tenia al darrere una empresa seriosa. “…l’únic essencial és que l’empresa ragi…” deia en el mateix editorial. Però és evident que no va ser així. Ja ho profetitzava Carles Flavià al mateix número: “L’amic Ramon Barnils m’anima a col·laborar en una nova revista d’aquestes que tanquen de seguida…”.

Des d’aleshores que pràcticament no han tornat a aparèixer revistes satíriques i d’humor en català. Parlo, és clar, de publicacions de paper, amb cara i ulls i d’àmbit general. Em consta que en el món dels fanzines i a nivell local sí que van sortint i algunes coses. I sense oblidar les revistes virtuals a Internet, on destaca amb llum pròpia Be Negre.cat.

Aquests tendència a la desaparició de les revistes en paper, ha tingut escasses excepcions: del 1995 al 2009 Eliseu Climent va publicar a València l’anuari satíric La Traca, com a suplement de la revista fallera Pensat i fet. I en els inicis d’El Triangle semblava que aquesta podia ser la continuadora de les publicacions satíriques anteriors, però va evolucionar cap a una revista d’on pràcticament ha desaparegut l’humor.

Es diu, i no deixa de ser cert, que una explicació a aquesta mancança és que Catalunya ha viscut un transvasament de l’humor en paper a la ràdio i a la televisió. Però en aquests mitjans hi trobo un humor massa fàcil. I que cada cop fa menys gràcia.

El diari ARA va treure un suplement setmanal d’humor. Potser valdria la pena que el grup Cultura 03, a través de Sàpiens Publicacions, es plantegés de convertir-lo en una revista independent.

Crec, sincerament, que mentre les edicions en paper encara siguin importants per a molta gent, ja fa massa temps que ens manquen publicacions que se’n riguin de tot, del mort i del que el vetlla. De motius no en falten. Ens cal més sentit de l’humor…

EFECTES DIFERENTS DE LES CRISIS ECONÒMIQUES

Les crisis econòmiques, habituals en el desenvolupament del sistema capitalista, sempre han tingut responsables i víctimes, aquestes darreres en nombre ingent.
Tanmateix, fora d’alguns casos molt concrets i localitzats en la història, no acostumen a barrejar-se els uns amb les altres. O ets responsable o ets víctima.
Així, els que han provocat les crisis sovint encara en treuen profit, començant per banquers i especuladors.
Però la majoria dels que les pateixen, enganyats o estafats, acostumen a quedar-se sense res, literalment.  I amb la pobresa i l’atur proliferen desnonaments, malalties mentals i suïcidis.
Malgrat aquestes evidències, que són a l’abast de tothom, amb motiu de la darrera crisi no hem vist pràcticament cap responsable a la presó ni cap banquer llançant-se al buit des d’un gratacels, tal com va passar amb motiu de la gran depressió de 1929.
Com és que les coses han canviat d’aquesta manera? 
La única explicació que li trobo és que avui dia el poder de la banca i de les multinacionals està per sobre del poder dels Estats.
O encara més greu: Que els Estats estan al seu servei.
Només així s’explica que es destinin quantitats enormes de diner públic a salvar els bancs amb problemes.
Amb tot això, on queda la democràcia?
 

Visibilitat o invisibilitat a Internet

Internet ha trencat barreres i anul·lat inviolabilitats. Wikileaks n’és l’exemple més clar. Va destapar vels i secrets d’estats, de corporacions i d’empreses multinacionals. Però de la mateixa manera, les nostres intimitats i les nostres dades estan ara a l’abast de tothom, una situació i una realitat promoguda sovint per nosaltres mateixos, en carregar al Facebook o al Twitter, per exemple, agendes, perfils, fotografies, fílies i fòbies…

Aquestes xarxes socials, juntament amb els blocs, s’ha convertit en una mena de confessionari col·lectiu, on s’esbomben secrets i des d’on ens controlem els uns als altres. Però també poden provocar situacions ridícules o confusions greus. Fa temps es va fer públic el cas d’una persona que va començar a rebre insults d’una altra, amiga seva al Facebook, a través de missatges. Va respondre també insultant, de manera que es van convertir en enemics ferotges. Després es va saber que qui havia iniciat els intercanvis fou un fill del primer, com una broma innocent.

I si és cert que ens vigilem i espiem mútuament a través de les xarxes socials, això no és el més perillós. Ho és que hi hagi màquines que recullen tota aquesta informació, la sistematitzen i la posen a disposició de vés a saber qui. Ens diran, és clar, que és per servir-nos millor en funció dels nostres perfils i preferències, però la veritat és que no tenim manera de saber per a què fan servir aquesta informació… o per a què la poden fer servir en el futur.

Per això és més urgent que mai aprendre a fer-nos invisibles, a no deixar empremtes. Potser ha arribat el moment, si és que encara hi som a temps, de tornar al secret i a l’anonimat, de buscar els punts cecs del sistema. Talment com en els intents de resistència dels que s’oposen a les utopies perverses descrites a Un món feliç d’Aldous Huxley, a 1984 de George Orwell, o a Fahrenheit 451 de Ray Bradbury.

LA NEVADA DEL SEGLE? (Odisea japonesa)

Poc abans de sortir de Barcelona, les informacions meteorològiques i els nostres familiars de Tòquio ens havien informat que estava caient una gran nevada sobre la capital de Japó. La més important en vint anys, informaren posteriorment.
Semblava que podia haver-hi problemes per a l’aterratge de l’avió i podia ser que ens desviessin cap a un altre aeroport. Finalment, però, la cosa no fou tan greu i les pistes de Narita estaven ja netes de neu.
Allò que no esperàvem, tanmateix, fou el què ens vam trobar en arribar, cap a les set de la tarda, quan intentàrem sortir de l’aeroport en direcció a la capital, situada a setanta quilòmetres de distància.
L’estat d’algunes carreteres i autopistes havia obligat a suspendre els autobusos que utilitzem habitualment i que ens deixen prop del nostre destí.
Només podíem agafar el tren. Per accedir a l’estació, subterrània, s’havia format una cua d’alguns milers de persones que, quan arribava al fons de la gran terminal aeroportuària, girava cent vuitanta graus i continuava paral·lela fins prop de les escales de l’estació, donava de nou la volta i així fins a cinc vegades, de manera que semblaven cinc cues paral·leles. Ningú protestava ni ningú intentava fer trampa canviant de cua. Per tal d’orientar els nouvinguts que acabàvem de recollir els nostres equipatges i ens incorporàvem a les fileres, un policia amb un cartell improvisat, clavat a dalt d’un pal, assenyalava on ens haviem de colocar.
La cua avançà prou ràpid i, en qüestió de mitja hora, baixavem les escales de l’estació ferroviària. A baix, el caos era espectacular. Els trens funcionaven molt malament i la gent es col·locava on podia. Ens digueren que no funcionava el Narita Express, un tren ràpid que en poc més d’una hora et deixa a l’estació central de Tokio. En aquell moment arribava un tren de rodalies i ens hi col·locàrem. Sense bitllet, com la majoria de la gent que l’anà omplint, la majoria amb grans maletes, com nosaltres mateixos. Després de molta estona, encara no havia arrancat ni hi havia senyals de fer-ho. Aleshores veiérem arribar, per una altra via, un Narita Express (?).
Una estona d’indecisió i, com altra gent en la mateixa situació, agafàrem els equipatges i férem el canvi de tren. A l’Express tots els seients són numerats i reservats i i poc després ja eren plens, uns amb gent que havia comprat el bitllet i la reserva i d’altres, que anaven sense ni una cosa ni l’altra.
El tren arrancà a les vuit del vespre i arribà a l’estació de Tokyo a quarts de tres de la matinada. Sis hores i mitja que se’ns feren eternes. I encara més s’hi farien per als que anaven drets. Però en tot el trajecte no se sentí ni una mosca. La gent ni protestava ni donava mostres d’impaciència, tot i saber, alguns d’ells, que en arribar ja no funcionarien ni els trens ni el metro de la ciutat, i la única solució seria trobar un taxi. Silenci total. No deien res ni els que s’havien quedat sense seient tot i tenir-lo reservat. Així són els japonesos, que tampoc parlen pel mòbil en els transports públics per no molestar.
En cap moment no passà cap revisor ni ningú no reclamà els bitllets que no s’havien tret.
A l’arribada, el desconcert. Ni trens ni autobusos, en una ciutat que té una superfície de més de sis-cents quilòmetres quadrats i nou milions d’habitants. Molt aviat es formà, en una parada de taxis de l’exterior, una gran cua que recordava la d’hores abans a l’aeroport. Però de taxis, cap. De tant en tant n’arribava un i s’enduia els primers de la fila cap a un destí que probablement els sortiria per més de cent euros, segons el barri on anessin. La resta, ens adonàvem que a aquell pas ens tocaria quan ja hagués sortit el sol. Molts que desertaven per colocar-se en cantonades pròximes, tornaven més tard amb la cua entre cames. Tots els taxis que havien vist passar anaven ocupats.
Taxis no, però abans de les quatre començà a treballar al nostre voltant una brigada de la neteja, uniformats, cada un amb una escombra i una pala, que feien veure que netejaven un terra net com una patena.
Com que les línies de tren de la ciutat comencen a funcionar cap a dos quarts de cinc de la matinada, finalment decidírem el més sensat: tornar a entrar a l’estació i esperar el començament del servei de la línia que ens havia de portar fins el barri on ens esperaven els nostres parents i l’anyorat llit. Total, faltava menys d’una hora.
Per a sorpresa nostra, en aquell moment acabava d’arribar un nou tren procedent de l’aeroport amb un altre grapat de gent, la majoria dels quals corregueren cap a la cua dels taxis. Ens semblà reconèixer alguns dels que havíem deixat al rodalies quan ens canviàrem al Narita Express.
Els trens japonesos tenen fama de ser molt puntuals i és cert en cincumstàncies normals. Però a la mínima incidència tot el sistema se’n va en orris. Aquest cop per una nevada d’entre vint i vint-i-cinc centímetres. I fa pocs anys vàrem viure una situació semblant per una ventada. En aquella ocasió, un viatge que havia de durar dues hores va ser de nou hores. Això sí, amb un silenci total per part dels passatgers, entre els quals la companyia ferroviaria va repartir lots de menjar de supervivència…
Jo a les quatre de la matinada, esperant que obrin les màquines expenedores


La Maite assenyalant l’hora

 

La Fira de Bandolers d’Alcover

Aquest cap de setmana s’ha celebrat l’onzena edició de la Fira de Bandolers de la vila d’Alcover (Alt Camp).
Es tracta d’un exemple reeixit d’esdeveniment creat del no res i que ja sembla ancestral.
Al poble es volia donar contingut a una Fira decadent i algú va tenir la pensada de dedicar-la al bandolerisme dels segles XV, XVI i XVII, molt estès per la zona.
Les primeres edicions foren més aviat ensopides, però ha anat quallant i ara ja és una fira popular arreu. La prova n’és la gran quantitat de forasters que omplen el poble aquests dos dies.
Una bona troballa són els esquetxos teatrals que els espectadors es troben per diferents indrets del casc antic. Són peces curtes interpretades per actors locals i que representen escenes d’època relacionades amb el bandolerisme , en alguns casos amb connotacions d’actualitat, com la d’aquest any titulada La pesta borbònica.
Altres esdeveniments d’èxit són la fira d’artesants, cada cop més nombrosa i variada, la trobada de gegants i el sopar de bandolers, realment multitudinari.
I aquest any s’hi ha afegit l’encesa d’una gran estelada, per iniciativa de l’Assemblea Nacional Catalana d’Alcover.

 

Un mes amb Marina

El dia 25 se’ns acaba el mes que hem passat a Japó amb l’Albert, la Yuko i, especialment, amb la Marina, la seva filla i néta nostra de set mesos, que hem pogut abraçar físicament per primer cop.
Ha estat un mes ple d’emocions, veien com dia a dia anava creixent en tots els aspectes i com s’anava espavilant.
És una nena encantadora, que no s’estranya de res, no plora i desperta sentiments maternals (i paternals) en tothom que la veu. 


La Maite, l’àvia feliç, donant-li les seves primeres farinetes de peix


Prenent te i pastes en la visita a un temple shintoista


Amb el seu pare, en la primera sortida a la platja


Amb els pares de la Yuko, a la porta d’un ryokan


Sopar tradicional al ryokan (hotel típic)

Ara només ens queda, demà, pujar al Fuji (3.776 m.) la muntanya més alta i emblemàtica de Japó, per completar la nostra estada i tornar a Barcelona.

MARINA

Era a principis de gener que va nèixer la Marina, la nostra néta mig japonesa mig catalana. Fou un part un xic complicat i va haver de passar per la incubadora.
Avui, set mesos després, aquesta és la magnífica realitat: un nadó preciós, una nena que deixa embadalit tothom que la veu.


Aquí quan tenia cinc mesos


La setmana passada


En braços de la Maite, l’àvia feliç


Amb la Yuko, una mare satisfeta


Tots a la casa de l’Albert i la Yuko, a Tòquio, on estem passant l’agost.
Ens acompanyen la Montse, germana de la Maite, el seu marit Marcel i
la seva filla Laia. 

AL JAPÓ HI HA NOVETATS

Hem passat les festes al Japó, com ja hem fet en alguna altra ocasió des que l’Albert, el nostre fill, hi viu i hi treballa. Però aquest viatge ha estat molt especial. Poc abans de tornar a Barcelona, hem pogut viure el naixement de la primera filla d’ell i la Yuko. Es diu Marina i és molt maca.

Naturalment, hi ha hagut molta feina i aquest cop hem fet poques visites turístiques. Només una escapada a la muntanya Takao, un lloc emblemàtic pròxim a Tòquio des d’on es contempla una formidable vista del Fuji.

Com s’escau, també vam fer cagar el tió, en companyia de la germana de la Yuko, el seu marit i el seu fill. Al nen li va encantar aquesta tradició catalana.
Jo vaig aprofitar per avançar en la redacció de la novel·la que estic escrivint mentre la Maite es va fer uns farts de netejar el pis per tal que estigui en condicions quan arribi la Marina. Perdona’ns, Maite! Som uns masclistes i no et mereixem. La vinguda al món de la Marina no ha estat gens fàcil i ens hem passat moltes hores a l’hospital. Esperem que mare i filla tornin a casa ben aviat.

La Marina va nèixer una mica prematura i ha hagut de passar per la incubadora. Però sembla que tot va bé, perquè encara no té una setmana i ja comença a obrir els ulls, encuriosida pel què passa al seu voltant. La cosa promet!

 

NOVA ETAPA DE TV3 AL PAÍS VALENCIÀ?

El dia d’ahir ens va portar una molt bona notícia: el Tribunal Suprem espanyol declarava nul i il·legal el tancament dels repetidors d’Acció Cultural del País Valencià que permetien veure la Televisió de Catalunya a les comarques del sud. També declarava nul·les les sancions econòmiques imposades a A.C.P.V.
La lluita i l’esforç personal i econòmic de tanta gent els darrers anys no haurà estat en va.
Ara, però, caldrà veure com ens ho fem per reprendre les emissions a curt termini. Perquè no és el mateix la televisió analògica que la TDT. I les freqüències que es feien servir han estat adjudicades a altres televisions. Per tant, caldrà negociar encara amb el govern del PP per poder disposar de freqüències lliures i això no serà fàcil.
Però el que més em preocupa és que TV3, en aquesta nova etapa, segueixi informant del País Valencià igual com ho fa, per exemple, d’Andalusia o Galícia. Ja em conformaria que donés a les notícies valencianes el pes i la preponderància que dóna a les madrilenyes!. Una televisió nacional, com pretén ser, no pot continuar semblant regional.
Encara gràcies de la informació meteorològica! 

En el centenari de Joan Sales: una humiliació intol·lerable

El centenari de Joan Sales que commemorem avui m’ha fet recordar un fet lamentable que va succeir l’any 1972 al Prat de Llobregat, on jo exercia de llibreter. Aquell any s’havien publicat tres llibres d’autors locals: ‘Les generacions pratenques’, de Jaume Codina, ‘Lar urnas’, de Pere Baltà i ‘Com neixen els catalans’, de Ramona Via, aquest darrer publicat pel Club Editor, l’editorial d’en Sales.

Amb aquest motiu, l’associació Amics del Prat i la meva llibreria, Xarxa, van organitzar un sopar de presentació al restaurant Casas.
Hi van assistir més de cent persones entre les que hi havia Joan Sales i la seva dona, Núria Folch.
Durant els parlaments, Pere Baltà va voler justificar el fet d’haver escrit el seu llibre en castellà tot dient que d’aquesta manera s’integraven els nouvinguts, aleshores majoritàriament d’orígen espanyol. En sentir-lo, Joan Sales va intervenir dient, tot exaltat, que d’aquesta manera no s’integrava ningú, només ens desintegràvem nosaltres.
El rebombori fou majúscul: un sector molt cridaner dels assistents van començar a imprecar Sales amb insults i crits de “fora!”, “imbècil!”…
Ofesos, el matrimoni Sales va abandonar el sopar. Quan marxaven, encara es van sentir algunes rialles, aplaudiments i crits com ara “això, que se’n vagin!”.
Sempre m’ha quedat la recança que, els que no estàvem d’acord amb aquest comportament vergonyós d’una colla de pratencs, no vàrem reaccionar com calia.
 

EL CASAMENT DE L’ALBERT I LA YUKO

El motiu principal del nostre recent viatge al Japó ha estat la cerimònia del casament del nostre fill Albert. Hem aprofitat per visitar alguns llocs emblemàtics que encara no coneixiem, com ara els jardins del palau imperial de Tokio, Hakone, Kanazawa i Shirakawa-go. També hem estat un cop més a Kamakura, Osaka i, naturalment, Sendai, on tingué lloc el casament de l’Albert i la Yuko. Fou una cerimònia molt a la japonesa, començant amb el ritual shintoista i acabant amb un sopar informal i l’inevitable karaoke. Entre mig, canvis de vestimenta, banquet, fotografies, vídeos, regals i discursos, tot perfectament organitzat per l’eficient personal del centre de casaments de Sendai.
Aquí en teniu algunes fotografies:

   Un moment de la cerimònia shintoista 
 
 
El segon vestit de la núvia

 
Paraules de la Maite adreçades als nuvis

 
Saludant els convidats


La Maite i jo