SALVADOR BALCELLS

ROBERT SORTS

Hi va haver uns anys, a la dècada dels vuitanta, que semblava com si el partit independentista per excel·lència hagués trepitjat merda. I quasi sempre el mes de març. Aquell mes, invariablement, succeïa una desgràcia que afectava la militància, de tal manera que, quan s’apropaven les dates fatídiques, ja es començaven a angoixar amb el temor de quina seria la pròxima sotragada.

La mala astrugància es va iniciar el març del vuitanta-tres, amb l’accident de trànsit d’en Robert Sorts. Tornava a Martorell, on vivia, després d’una reunió del comitè executiu i  va topar amb un camió que feia un avançament. Quan el van treure d’entre la ferralla tothom el donava per mort. Se’n va sortir, però potser hauria estat millor que s’hi hagués quedat, ja que des d’aleshores va portar una vida quasi vegetativa. A banda d’haver d’anar per sempre més amb cadira de rodes, la capacitat del seu cervell quedà reduïda a la d’un nen petit. Ell que havia estat un dels actius intel·lectuals més importants!.

Home compromès amb el seu país fins a la medul·la, havia sacrificat el que podia ser una brillant carrera política en un partit majoritari per mantenir-se fidel a l’independentisme dels anys de joventut. A la universitat, on les opcions polítiques personals no condicionen tant, començava a destacar com un dels més brillants professors de literatura catalana.

Anar-lo a visitar després de l’accident era per als companys una experiència dura i amarga. Olga, la seva companya sentimental des de feia molts anys, havia de tenir cura d’ell com si fos un nen. Explicava que en Robert havia deixat pràcticament enllestida la redacció d’un diccionari ideològic i que tenia un parell de llibres més sense publicar, un treball d’investigació sobre els parlars de la comarca del Baix Vinalopó i un recull d’escrits de joventut.

Tot i que l’editorial del partit ja no tenia el pes que havia tingut, sobretot des que el responsable, Germà Torrents, s’instal·là pel seu compte, es va acordar encetar una col·lecció dedicada en exclusiva a publicar els seus escrits, que començaria amb aquelles obres inèdites i seguiria amb la reedició dels llibres anteriors.

 Com si no n’hi hagués hagut prou amb aquell accident, el març de l’any següent el partit va patir una nova escissió, la més dura de totes, amb agressions físiques, pintades insultants a les parets de la seu central i, fins i tot, un intent de calar-hi foc.   

L’altre març, el del vuitanta-cinc, un nou accident de circulació va estar a punt de deixar-los sense mig comitè executiu. Cinc membres tornaven d’una reunió a València i a la una de la matinada el que conduïa es va adormir. Després de donar una volta de campana, van anar a parar a un camp de vinya al costat de l’autopista. Encara van estar de sort, ja que se’n van sortir amb ferides múltiples però superficials i només una cama trencada. Els va salvar el fet que els del davant duien cordat el cinturó de seguretat, que el cotxe disposés d’un xassís resistent i no es calés foc a la benzina.

Quan va arribar el següent març i la fama de nefast d’aquell mes ja s’havia estès arreu del partit, va resultar que no n’hi havia per tant, perquè no va passar res de remarcable.

L’Olga, la companya d’en Sorts, era una dona admirable que mereixia un destí millor. Va sacrificar una brillant carrera musical com a violinista per estar al seu costat. Per tal de fer més suportable la travessa del desert que representava l’estat d’en Robert, tocava cada dia, quan estaven sols, un mínim de dues hores. Segons els metges, el violí va esdevenir la millor teràpia pel cervell malalt, que va recuperar un percentatge significatiu, es deia què un quinze per cent, de la capacitat perduda. Dissortadament, no va passar d’aquí.

ANNA SIRVENT

Es tracta d’un exemple vivent de militant històrica. Té setanta cinc anys, pertany des de sempre a l’independentisme revolucionari i no l’abandonarà mai. Menys ara, que veu la independència tan a prop i no se la vol perdre!           

Va néixer en plena guerra, a Barcelona, i quan tenia dos anys se la van endur, amb la resta de la família, a l’exili mexicà. El seu pare havia estat un destacat dirigent polític de l’època republicana. A principis dels seixanta, mort el pare, va retornar a Catalunya i de seguida s’incorporà a la lluita antifranquista. Va formar part del nucli fundador del partit independentista per excel·lència.

Durant molts anys, els nous militants que s’incorporaven a la lluita en sentien a parlar sovint, de l’Anna. Clar que en aquella època no l’anomenaven així, sinó “Laia”. Quasi tota la gent compromesa usava noms en clau.

L’agost del setanta-cinc, poc abans de la mort del dictador, diversos militants tenien previst anar la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent. Dos d’ells, aprofitarien el viatge per ajudar un company buscat per la policia a passar la frontera cap a la Catalunya Nord.

Només un tenia experiència en passos clandestins. L’altre, més novell, estava completament desorientat perquè tot es feia amb molt de secretisme i ni li van explicar els detalls de l’operació ni va gosar preguntar-ho. De fet, ni va arribar a saber mai qui era aquell que fugia, que no coneixia de res.

Van anar a raure a l’Alt Empordà, a una masia prop de la ratlla fronterera on s’havien de trobar amb la persona en qüestió. Va resultar que aquella masia era la casa pairal de l’Anna Sirvent i era ella mateixa qui dirigia l’operació, tal com havia fet en ocasions anteriors. Per aquella zona de les Alberes, prop del castell de Requesens, hi ha tota una xarxa de camins i senderons que, malgrat la vigilància policial -o més aviat amb la complicitat dels agents- eren recorreguts sovint sense gaires problemes pels contrabandistes, circumstància que també afavoria els combatents catalans.

Ja de nit, tots quatre van emprendre la ruta guiats per l’enèrgica i experta Anna. Després de caminar en silenci més d’una hora, ella els va informar que ja eren a l’altra banda i que els calia esperar una estona mentre anava a inspeccionar el terreny. Va tornar al cap de pocs minuts. No hi havia cap novetat i podien seguir la marxa. Finalment van arribar a una pista forestal més ampla on els esperaven dos homes al costat d’un cotxe amb els llums apagats.

La persona a qui havien ajudat a passar els saludà efusivament i, després d’acomiadar-se dels que l’havien acompanyat, entrà al vehicle i se n’anaren. Aleshores fou quan l’Anna assenyalà dues motxilles recolzades en un arbre, indicant que se les havien d’emportar. Pesaven de valent –no fou fins arribar de nou a la masia, xops de suor, que el militant novell va saber que eren llibres, una edició clandestina del Manual del jove revolucionari-.

Entre una bona dutxa, menjar un mos de pa amb formatge i xerrar una estona de tot plegat, es ficaven al llit quan ja clarejava el nou dia. L’endemà van poder veure la masia a la llum d’un sol magnífic. Feia goig. Era com una mena de petita fortalesa, una casa pairal de família benestant amb segles d’història al damunt de les seves nobles pedres. L’Anna va ser una excel·lent amfitriona. Res a veure amb el tracte sec i enèrgic de la nit anterior, quan anaven per feina.

L’evolució posterior d’aquella masia constitueix una història realment lamentable, que va començar cap a mitjans dels vuitanta.

L’Anna tenia un germà més jove, nascut a Mèxic i que, a diferència d’ella, no se sentia especialment motivat pel fet català ni tenia cap altre ideal que no fos prosperar en els negocis. La casa era de tots dos i en gaudien els caps de setmana alterns, fins que ell li va proposar de vendre-la. Es veu que li havien ofert un bon grapat de milions. L’Anna s’hi va negar de totes totes, tan per raons sentimentals com pràctiques. A més, tampoc ho necessitaven, ja que ni l’un ni l’altra tenien problemes econòmics. No comptava, tanmateix, amb la mala llet del seu germà, el qual li posà un plet i acabà sortint-se amb la seva, tot i que la broma del litigi li costaria una bona part del benefici obtingut per la venda. La mare de l’Anna, que encara vivia amb ella, emmalaltí per culpa d’aquest conflicte i les dues branques de la família no es parlen des d’aleshores.

La masia és ara la segona o tercera residència d’un conegut arquitecte barceloní, un d’aquells que van aprofitar el pastís del 92 per acabar de fer-se un nom en posar la seva signatura a algunes de les transformacions més cridaneres del cap i casal. Ja sigui perquè la fa servir com a banc de prova de les seves parides arquitectòniques o perquè té un gust personal d’allò més particular, el cas és que actualment, pel que explica l’Anna, la vella masia de nobles pedres no hi ha qui la reconegui. Sembla més aviat un decorat acabat de pintar, amb vidre i alumini en els llocs més inversemblants.

A Prada no ha fallat quasi mai, l’Anna Sirvent. Hi és present a totes les edicions, però darrerament només un dia o dos. Un any, a finals dels setanta, va tenir problemes en retornar cap al sud. La gendarmeria francesa la va aturar i la portà a comissaria per interrogar-la sobre un afer relacional amb tràfic d’armes per la frontera d’Andorra. Va ser una història fosca que per sort no tenia res a veure amb els salts fronterers de l’Empordà, però que va tenir tota la militància ben amoïnada fins que la van deixar anar sense cap càrrec. A França i a Andorra hi hagué altres detencions pel mateix motiu.

L’origen de tot aquest enrenou sembla que havia estat una denúncia anònima a la prefectura de Perpinyà. Finalment, però, tots els detinguts van ser posats en llibertat i l’afer ha romàs en el misteri més absolut. En el seu  moment algú hi va veure fins i tot implicacions de la CIA. L’Anna no ha volgut parlar mai, d’aquell incident. Potser, si es decideix a escriure les seves memòries, se’n podrà saber alguna cosa més.

VICENT SEDÓ

Procedia de la Vall d’Albaida però feia anys que vivia a València, on treballava per a l’obra social d’una caixa d’estalvis. Militava al partit independentista revolucionari dels Països Catalans des de finals de la dècada dels setanta i havia ocupat, successivament, els càrrecs de cap de cèl·lula, membre del Comitè Central i del Comitè Executiu. Amb tot, no era gaire dotat per al debat polític i sovint s’adormia a les reunions.

En canvi, on havia excel·lit era en el camp de la poesia lírica. Li havien publicat algun llibre i en tenia uns quants més d’escrits, que sovint repartia entre els amics en enquadernacions casolanes. Pensant en ell, la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià va crear un premi de poesia. I, naturalment, en va guanyar la primera edició. I és que en Vicent es feia estimar. Tenia un parlar dolç, melodiós i sense estridència que s’adeia molt amb el seu caràcter.

El detingué la policia després d’una manifestació del nou d’octubre i hagué de passar quinze dies tancat abans de sortir en llibertat condicional. L’acusaven de cremar una bandera espanyola, cosa que ell negà sempre. Però en un escrit que va fer arribar als seus companys només ingressar a la presó, deia, entre altres coses: ‘…He lluitat, lluito i lluitaré contra l’ocupació espanyola de la meva pàtria, Catalunya, la que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Contra els símbols espanyols i les forces d’ocupació; però sempre amb la paraula, verbal o escrita, perquè això és el que sé fer. I perquè totes les formes de lluita són necessàries…’. Acabava l’escrit amb un VISCA LA TERRA!.

Arran d’aquest fet, l’acomiadaren de la caixa d’estalvis i hagué de buscar-se la vida. Com que coincidia que tan el partit com el moviment popular patriòtic estaven en expansió, li oferiren un sou d’alliberat, cal dir que forçosament esquifit, per tal que es fes càrrec del secretariat i de la seu conjunta, un pis proper a la plaça de l’ajuntament.

Vicent Sedó hi estigué cinc anys i en aquest temps feu una molt bona feina. Es dedicà, només prendre possessió, a ordenar totes les coses: banderes, pancartes, documents, material de parades… que sempre havien estat amuntegades de qualsevol manera. A partir d’aleshores cada cosa era al seu lloc, inventariada i fàcil de trobar. També redactava actes, confeccionava fulls informatius i atenia les necessitats de la militància. I no abandonà mai la seva fal·lera d’escriure poesia.

Ho deixà a finals dels vuitanta, arran de conèixer la que després seria la seva dona. Molt aviat feren plans per casar-se i ell necessitava guanyar més. Gràcies a algunes coneixences aconseguí feina com a representant comercial de diverses bodegues de la seva comarca i, en poc temps, els vins de la Vall d’Albaida escalaren posicions en les preferències de molts restaurants del país. La seva tasca, molt més creativa que la d’un comercial qualsevol, ha estat vital per a l’expansió de la viticultura comarcal. Avui, vint-i-cinc anys després, Vicent és tota una celebritat i ostenta càrrecs directius en les institucions econòmiques d’Ontinyent.

Però malgrat els tombs que ha donat la seva vida, sempre ha estat una persona coherent, sensible i lluitadora.

I tot i haver abandonar de fa temps la militància activa, no ha deixat mai d’assistir a aplecs i trobades, ni de pagar regularment la quota al seu partit independentista de sempre.

Demà, dotze d’octubre, farà una dècada que ens deixà, als 64 anys, el company Manel Tarín i Romans. Havia nascut a la ciutat de València, provenia del món de les falles i fou un treballador infatigable i un activista ferm i constant en favor de la llengua i la cultura catalanes, pròpies dels valencians. Amb la seva companya, Carme Ruiz, organitzà durant molts anys activitats i concursos literaris que posaven els infants en contacte amb la lletra escrita. Va ser l’impulsor i president de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià. El seu compromís polític el portà a militar al PSAN.

Abans de morir, deixà per escrit com volia que fos el seu comiat.

Així és com m’agradaria que us acomiadeu de mi:

Durant el temps d’exposició del cos present, com que sabeu que no crec en l’altra vida celestial, no vull misses, ni resos, ni creus, ni quadres de sants, ni hòsties. El que sí que seria convenient és posar una estelada damunt del taüt.

Quan s’acabe el temps d’exposició, i si en teniu ganes i voleu i podeu, féu uns parlaments. Després dels parlaments, i també si podeu i voleu, toqueu eixa composició que varen fer els Dimonis de Benimaclet juntant la Balanguera, la Moixeranga i els Segadors, seguida del Cant dels Ocells, la Internacional, el Tio Canya i totes les que pugueu i vos vinga de grat.

Si és possible, eviteu les llàgrimes i pronunciar paraules que hi condueixen. Cal que conteu acudits o vivències agradables de les vostres vides. Seria important que semblara més una festa que un dol. Si és al migdia, un foteu un bon àpat, en el meu record, i si és a la vesprada, també.

No faré un llistat dels amics perquè en sou molts i seria penós deixar-me’n algun sense anomenar.

            Salut companya!

            Salut filles!

            Salut, gendre, néta i nét!

            Salut germans, ties, cosins i nebots!

            Salut companys i companyes, amics i amigues!

SANTI SALOM

Quan va anar a viure a Barcelona, Santi Salom acabava de donar el pas professional més important de la seva vida. Allò que havia començat com un entreteniment de caps de setmana, tocar a la banda municipal de Vinaròs, s’havia convertit, després de superar una dura oposició, en un lloc de músic titular a l’orquestra del Liceu. Per tal d’aconseguir la plaça s’havia hagut de preparar a fons, abandonant la militància activa durant una bona temporada. I tot plegat per veure amb estupor i impotència com, en acabar de prendre possessió, el gran teatre desapareixia entre les flames.

A Santi el patriotisme li venia de tradició familiar. Pare, mare i oncle ja militaven a l’independentisme quan ell amb prou feines començava a caminar. Se l’havia vist de molt petit, el febrer del setanta sis, al monestir de Montserrat amb motiu de la renovació de la Flama de la llengua catalana. Havia vingut en un autocar ple de vinarosencs, organitzat sens dubte per la família Salom, amb una gran pancarta que deia poc més o menys: “El País Valencià present a la festa de la Flama”.

En tots aquells anys no hi hagué a la comarca del Baix Maestrat cap activitat de caràcter catalanista que no tingués com a capdavanter algun membre d’aquesta nissaga exemplar. Quan en Santi prengué el relleu, organitzà al seu voltant un nombrós col·lectiu de joves, els quals van revolucionar les encarcarades estructures de la ciutat pel que feia a festes populars. Van introduït els diables i els castellers i recuperaren músiques tradicionals de la zona, tot engegant al bagul dels mals endreços l’estil fester anterior imposat pels ajuntaments franquistes. El canvi fou tant sonat que un vinarosenc il·lustre, el músic i compositor Carles Santos, va voler fer-hi també la seva aportació amb algunes músiques de festa realitzades amb el seu estil característic, definit per alguns com a futurista-decimonònic.

Quan es traslladà a Barcelona, Santi Salom s’incorporà a la cèl·lula del seu barri del partit independentista per excel·lència. Durant un temps va ser-ne una mena de revulsiu. La seva presència obligà la resta de militants a sortir de l’estancament en què estaven immergits.

Amb l’arribada de Salom es van tornar més formals, fins que ell mateix començà a diversificar-se. Al cap de poc ja tot tornava a ser ja com abans, amb un Santi que cada cop passava més de les qüestions organitzatives, tocava la gralla en una colla castellera, sortia amb una noia i, amb el Liceu reconstruït, tocava en una orquestra que no parava d’assajar i fer actuacions.

No es tracta pas que hagi renunciat a res ni afeblit les seves conviccions. Només que expressa el seu catalanisme a través de la música i de la resta d’activitats quotidianes. Tan a l’orquestra com en els altres ambients on es mou, aprofita qualsevol ocasió per explicar la viabilitat econòmica de la independència, o bé per denunciar les agressions que patim com a nació sotmesa. La seva frase preferida és “Catalunya serà independent o no serà”, una variant d’aquella tant coneguda de Torras i Bages. Naturalment, tal com havien fet Joan Fuster i altres il·lustres catalans del Sud, quan ell diu Catalunya es refereix al conjunt dels Països Catalans. Recentment a tret un disc amb un repertori de gralla per a castellers.

 RAMON ROVIRA

 A mitjan anys setanta, en Ramon Rovira vivia en un pis de l’eixample barceloní de principis del segle XX, típic de la burgesia benestant, amb sostres alts, un passadís molt llarg i dormitoris de dues peces, posteriorment transformat en residència de solters “progres”. Compartia aquest pis amb dos companys més, l’Eduard i en Miquel, fonamentalment per raons econòmiques, perquè en altres qüestions de caràcter més ideològic no coincidien en pràcticament res.

Ramon, periodista novell i aspirant a escriptor, membre del comitè central del partit independentista, era el més polititzat del tercet. Dels altres, l’Eduard feia de programador informàtic de primera hora, quan encara aquesta era una professió exòtica i en Miquel estudiava arquitectura. Tots dos tenien en comú l’interès preferent de passar-s’ho bé, de gaudir el més possible de la vida.

Sovint, especialment les tardes dels diumenges, anaven al pis companys de militància d’en Ramon a cercar llibres de la seva ben proveïda biblioteca. Molts festius el trobaven sol, però en alguna ocasió també hi eren els altres dos amb companyia femenina, generalment companyes de facultat d’en Miquel. Eren els anomenats caps de setmana casolans.

En aquests casos els visitants, mentre eren a la sala fent-la petar, podien comprovar com n’eren de casolanes, aquelles vetllades; una parella desapareixia passadís enllà i als pocs minuts començaven a sentir-se tot de gemecs i crits de plaer. La cridòria era tant forta que Ramon es veia obligat a donar-los un toc d’avís, abans, deia, que els veïns no els denunciessin per escàndol públic. Però semblava que tot plegat només hagués fet que estimular les neurones d’una altra parella, perquè no trigava gaire a fer-se fonedissa cap a una altra habitació. O potser cap a la mateixa…

Aleshores, en Ramon i el seu visitant se n’anaven a donar un tomb pel carrer, no fos cas que ens afectés el mateix virus i comencessin a passar coses estranyes. Sense donar-li més importància, comentava que les orgies eren habituals en aquell pis, però que els calia anar en compte de no escandalitzar més el veïnat, que prou que ho estava ja.

Ramon Rovira havia nascut de Reus, s’havia llicenciat en periodisme a Madrid —aleshores era més difícil fer-ho a Barcelona— i treballava de “negre” per a un conegut escriptor de novel·letes de l’oest.

Hi va haver un temps, cap al final de la dictadura franquista, que semblava decidit a dedicar-se al teatre. Havia muntat amb altra gent pròxima una mena de companyia clandestina molt compromesa políticament, que representava obres d’un fort contingut social. Algunes representacions es feien a l’interior d’esglésies de barri sota l’aixopluc de capellans progres. Era clar que molta gent que anava a missa estava avisada, perquè només acabar la cerimònia religiosa els mateix oficiant i els actors desmuntaven l’altar i tot seguit començava la representació, que tractava de les lluites obreres de la Barcelona de principis de segle.

El pas d’en Rovira pel partit fou, en canvi, bastant anònim, perquè mai no va destacar en res d’especial. I quan la situació va esdevenir més interessant d’acord amb el que era la seva manera de veure les coses, amb una clarificació política respecte de la necessitat de potenciar un moviment popular patriòtic i amb l’inici d’un procés unitari que volia superar anteriors trencaments, ell acabava de donar-se de baixa.

La darrera cosa que va fer abans no abandonés definitivament la militància era significativa del seu tarannà. S’estava covant l’escissió que hauria de servir d’estímul a l’esmentada clarificació ideològica, però ell estava enfonsat. L’intent espanyol de cop d’estat del vint-i-tres de febrer i els merders habituals al si de l’independentisme l’havien afectat de tal manera que ho veia tot de color negre. Deia que era una maledicció, que no hi havia futur… Fins i tot se li escapava alguna llàgrima.

Posteriorment fou un escriptor mitjanament reconegut que es decantà per la literatura infantil i juvenil. Se’n va anar a viure al camp amb la família i a més d’escriure feia de pagès. Però tot i així, continuaven les depressions. Fins que un dia arribà la notícia que havia deixat la dona i els fills, o l’havien deixat a ell, no estava clar.

I això que semblaven la família més unida del món!

PERE ROURE

La tasca que Pere Roure desenvolupà durant anys a les Balears, a Mallorca concretament, fou extraordinària. Persona tranquil·la però molt eficient -una característica dels mallorquins, diuen- va aconseguir aixecar el front popular patriòtic del no res. A principis dels anys vuitanta no quedava independentisme a les Illes, com aquell que diu. Els pocs militants històrics que hi restaven d’èpoques anteriors eren completament inoperants. Aleshores fou quan en Pere va escriure una carta a la direcció del moviment demanant d’entrar a l’organització i oferint-se per treballar en l’expansió a ses Illes.

Els primers contactes es feren des de València. Va caldre anar-hi dues o tres vegades, a Palma, però en poc temps hi havia tot de saba nova, gent jove i entusiasta que ell acabava de convèncer per entrar a militar.

Pere Roure era un inconformista i, professionalment, un cul de mal seient. Sense gaires estudis ni cap ofici concret, havia fet una mica de tot: pagès, transportista, paleta, cambrer i, darrerament, locutor de ràdio a Sineu, el seu poble del centre de l’illa. Aquesta activitat li donava prou temps per recórrer Mallorca a la recerca de nous militants. Era tota una experiència, especialment per a barcelonins de vida accelerada, acompanyar-lo en aquells viatges per carreteres de l’interior, en el seu cotxe tronat. Podia arribar a una cita, generalment en un bar de poble, i tres o quatre hores després encara estar xerrant de tot sense haver entrat en matèria, bevent i menjant pa amb sobrassada escalfada a la planxa o a la llar de foc. O bé arribar a un altre lloc cap al tard i reprendre el retorn cap a casa seva quan ja clarejava el nou dia, després d’una nit de conversa animada en la que quasi no s’havia parlat de política, en el marc d’una tertúlia per la que havien passat dotzenes de coneguts d’en Pere.

Semblava impossible que així s’apuntés algú al front, però el sistema funcionava. Pere Roure deixava parlar tothom, pacientment, com si el seu màxim interès fos allò que deien, que tant podia fer referència a la collita com a l’equip local de futbol, al licor d’herbes, al debat sobre el millor xeremier, a les variants dialectals… Quan la conversa començava a decaure ell prenia la paraula i ja no la deixava. També era una manera de posar a prova els futurs militants. Qui aguantava amb interès les seves llargues i barroques reflexions polítiques, segur que seria un bon fitxatge.

Començava recordant-los que ja feia massa anys que vivien sotmesos a un poder estranger, un poder que un mal dia es va instal·lar a casa nostra i encara avui ens continua manant. I que això havia comportat a les Illes i a la resta de les terres catalanes una gran espoliació i genocidi, prepotència i abusos constants…

Dissortadament, la capacitat d’escoltar, parlar i treballar d’en Pere Roure eren inversament proporcionals a les seves dots de lideratge, de manera que quasi simultàniament a construir l’estructura de l’organització a l’illa començava a ser qüestionat per alguns dels companys acabats d’entrar. La situació va arribar a ser tant inestable que va caldre tornar a fer freqüents viatges, des de Barcelona i València, per tal d’asserenar els ànims, desfer malentesos i reconduir situacions difícils. Hi podia influir el fet que els militants de la ciutat de Palma eren majoritàriament intel·lectuals, estudiants i professors, que no acceptaven de gaire bon grat el lideratge d’un de la part forana, a qui consideraven menys dotat que ells mateixos per a la teorització política.

Aquestes diferències continuaren accentuant-se en reaparèixer la concurrent polèmica de l’anomenat “barco de rejilla”. Es tractava d’una frase feta de caràcter despectiu adreçada als espanyols que vivien a l’illa i que, amb evident exageració, era titllada de racista. Ho fos o no, per a Pere Roure resultava evident que no podia fer-se servir políticament, tal com pretenien alguns militants poc assenyats.    

Va haver-hi uns moments, a finals del vuitanta vuit, que la situació del front popular patriòtic a les Illes es podia qualificar de caòtica. Perillava fins i tot l’organització de la tradicional manifestació independentista del 31 de desembre. Finalment es va poder dur a terme, per sort o per dissort, perquè va acabar de mala manera, amb violents enfrontaments amb una trepa de provocadors feixistes que havien intentat rebentar la marxa des del primer moment. A curt termini, això afavorí l’organització, perquè va servir per relegar a un segon terme les disputes internes. Però tingué una seqüela tràgica que repercutí greument en el futur del moviment.

Fou pocs dies després, de matinada, en un revolt de la carretera de Palma a Sineu. Pere Roure tornava a casa seva quan fou víctima d’un “accident” de trànsit que el deixaria cec i amb cremades a diferents parts del cos. No es va poder demostrar que fos un atemptat, però aparegueren indicis que assenyalaven què el cotxe havia estat manipulat. Tot i així, ni la policia ni els jutges s’ho van prendre amb gaire interès. La cosa quedà, oficialment, com a resultat d’una distracció del conductor.

WENCESLAU ROCA

 Havien passat deu anys des que Wenceslau Roca deixà el partit independentista que havia ajudat a crear quan, un bon dia de finals dels vuitanta, comunicà la decisió que havia pres de tornar a militar. Aquest era un fet molt poc habitual i va tenir l’acollida que es mereixia. Una delegació del comitè executiu es desplaçà a Mataró, on vivia, per entrevistar-se amb ell i estudiar les millors fórmules d’integració i de treball.

I és que Roca no era un qualsevol. A la capital del Maresme dirigia un prestigiós taller d’arquitectura. El moment del seu reingrés no podia haver estat més oportú: el front popular patriòtic que impulsava el partit no parava de créixer en afiliacions i combativitat, tant que costava seguir-ne el ritme i mantenir-hi el paper de nucli dirigent. En qüestió de pocs dies, Wenceslau passà a desenvolupar tasques de responsabilitat a la comissió de publicacions. I més endavant s’ocuparia de l’organització dels actes del vint-i-cinquè aniversari. La seva intervenció fou decisiva per convertir aquella commemoració en un esdeveniment de primera fila. Gràcies a la vena artística que tenia i a uns contactes privilegiats, s’aconseguí muntar una completa exposició de cartells i documents originals, amb peces úniques i introbables, al voltant de la història del moviment independentista català.

També va convèncer dirigents de totes les etapes perquè participessin en un cicle de taules rodones que tingué molt bona acollida, especialment les més polèmiques, que no van decebre l’expectació creada. Especialment una protagonitzada per Anna Sirvent, Gonçal Neira, Conrad Baldó i Frederic Castells. El debat s’escapà molt aviat de les mans del moderador. Tanmateix, la seva duresa no fou obstacle per l’aprofundiment de les intervencions. Es van dir coses molt important de les quals se’n conservà l’enregistrament, però posteriorment no hi va haver manera de convèncer diversos membres del Comitè Executiu de publicar els debats en forma de llibre. Aquesta visió tancada d’una part significativa de la direcció, davant les idees heterodoxes, era quelcom que feia mal, no només perquè va comportat la decadència de l’editorial del partit sinó que també va contribuir a donar la imatge de ser gent sectària.

Wenceslau Roca, que pertanyia al comitè central però no a l’executiu, també ho lamentà. Aleshores ja començava un altre cop a anar per lliure i com a cap de publicacions havia encetat alguna iniciativa personal, com ara treure una revista de pensament i opinió on tenien cabuda tots els corrents patriòtics, fins i tot alguns de dretans que vorejaven el feixisme. Com que ho feia pel seu compte no havia de passar els filtres “oficials”.

En Wenceslau era una mica com un nen gran. Manegava els que l’envoltaven com si fossin joguines, però en el bon sentit de la paraula. Era  evident que gaudia treballant, organitzant, donant ordres. Era, en poques paraules, un pencaire simpàtic, de manera que resultava difícil enfadar-s’hi o negar-li res.

Tenia molt clar aleshores que el front popular patriòtic necessitava de dues bases potents i consolidades per seguir avançant: el partit i l’organització armada. Altres sectors, teòricament importants per a la resta del partit, com el sindicat o el moviment per la llengua, el preocupaven menys. La seva màxima aspiració era aconseguir que l’independentisme ocupés l’espai polític que li pertocava. Deia sempre que per tenir credibilitat s’havia de començar per creure-s’ho un mateix, anar pel món amb el cap ben alt i viure el patriotisme amb tota naturalitat.

Va ser gràcies a la seva insistència que el partit l’anomenà com un dels representants en les reunions de la “mesa”, una plataforma des d’on s’exercia la direcció estratègica de tot el moviment. Allí fou on entrà en contacte amb militants de l’organització armada que proposaven una treva, inicialment, i més tard l’abandó de les accions violentes, tot recolzant-se en arguments com ara el canvi de punts referencials en funció de la nova realitat europea i la voluntat pacifista majoritària de l’independentisme sociològic, que segons asseguraven es detectava a Catalunya. Molt aviat en Roca va fer seus aquells punts de vista.

No fou gens estrany, per tant, que quan va tenir lloc la teatral roda de premsa en què els militants del grup armat es van presentar a cara descoberta i van lliurar les armes, ell fos al darrera en qualitat d’organitzador de l’acte.

Després d’aquells fets, i de plegar de nou del partit, es va dedicar a crear i consolidar una colla castellera a Mataró. Durant molt de temps, quan coincidia amb antics companys procurava no parlar de política.

Però darrerament torna a sonar el seu nom com a destacat dirigent d’una organització assembleària protagonista de l’actual nou esclat de l’independentisme.

VALERIÀ RABELLA

Llicenciat universitari en pedagogia i poeta reconegut amb només vint-i-tres anys, Valerià Rabella va haver de deixar-ho tot i fugir a un exili incert arran d’una operació policial, l’any setanta-sis, després de la qual el govern espanyol anuncià l’avortament d’un nou projecte d’organització armada catalana. Quan algun temps després es va saber que no hi havia proves contra ell ni la resta d’incriminats i el cas fou sobresseït, Rabella decidí quedar-se a l’estranger, concretament a París, on havia trobat feina de lector de català a la universitat, alhora que feia de periodista enviant cròniques per a alguns mitjans d’aquí. Coneguts seus que de feia temps no en sabien res, el van retrobar l’any vuitanta-quatre, a Còrcega, amb motiu d’una reunió de nacions sense estat d’Europa. Hi era com a enviat especial de premsa per un mitjà francès.

És tractava d’una persona introvertida i d’una exquisida amabilitat. Però al darrere d’aquesta aparença reposada s’amagava una gran capacitat de decisió i una sana intransigència, especialment a l’hora de defensar les pròpies posicions o de considerar les dels altres. Això sí, sempre amb gest amable, sense molestar.

Pel que feia al físic no era precisament la perfecció. D’aspecte malaltís, arrossegava una malformació d’infantesa que l’obligava a caminar una mica coix i de gairell.

Va tornar definitivament a Catalunya a finals dels anys vuitanta i des d’aleshores s’havia especialitzat en grups independentistes radicals, una branca del periodisme polític d’allò més complicada de tractar, per les particulars característiques d’aquests grups, molts d’ells semi-clandestins, però també pel boicot i la manipulació informativa a que eren sotmesos sovint per part dels grans mitjans, cosa que provocava, amb raó o sense, acusacions de connivència amb la repressió contra els informadors que hi treballaven.

Un bon nombre d’independentistes compromesos podrien donar testimoni de la professionalitat d’en Valerià. No va publicar mai una informació esbiaixada o sense haver-la contrastat prèviament, tot i que sovint no els agradés ni afavorís allò que escrivia. De feia temps s’havia acostumat a trucar-los quan li arribava alguna informació interessant, per tal de conèixer “off the record” el seu punt de vista al respecte. Tot i mantenir les seves conviccions, professionalment es mantenia neutral.

Fou cap a finals dels vuitanta que la feina se li feu feixuga: havia arribat al convenciment que cada cop costaven més de destriar els fets reals de les xafarderies. D’aquí el seu abandó de la primera línia informativa sobre independentisme. Però per desgràcia, deixat en mans de joves acabats de llicenciar, sense idea de res, perfectament integrats al sistema vigent, se’n ressentí la qualitat, la veracitat i la imparcialitat de les informacions.

Aleshores, entre la laxitud militant que arrossegava de feia temps i les dificultats per seguir practicant un periodisme d’investigació decent, es proposà tornar a l’ensenyament, que havia exercit de molt jove. Començà a donar classes de redacció periodística en una de les noves universitats.

Estava preparant un llibre sobre l’evolució de l’independentisme català des de la dècada del seixanta fins a mitjans dels noranta, quan es van formar els dos grans corrents, el “tranquil” i el “combatiu”, per emprar la terminologia més usual aleshores. Però aquesta obra ja no veuria la llum.

Perquè Valerià Rabella es llevà la vida. El suïcidi, en una persona com ell, resultà del tot incomprensible. Tot i els anys transcorreguts, molts encara no s’ho poden treure del cap. Què podia portar-lo a fer una cosa així quan s’havia forjat una estabilitat de la que no va gaudir en molt de temps?. La carta que va deixar tampoc no ho aclaria…

ROC PERRAMON

L’assemblea nacional del front popular patriòtic es reunia a Benicarló. Les setmanes anteriors havien estat molt mogudes, sovintejant les reunions locals i comarcals. Els militants més despenjats eren avisats a casa seva per tal que no hi faltessin, originant-se, en alguns casos de gent molt jove, veritables conflictes familiars pel fet que els pares desconeixien la pertinença del fill o la filla a l’organització.

Els dos sectors enfrontats havien esmolat les seves “armes”. A Benicarló, aquell ventós i fred diumenge de febrer, s’havien de veure les cares a partir d’unes posicions que d’antuvi semblaven irreconciliables i que la premsa dels dies anteriors s’havia ocupat d’esbombar amb morbositat. Mai els diaris no n’havien parlat tant, de l’independentisme revolucionari!

A les nou del matí ja hi havia bastant de gent que anava formant grupets per afinitats. Al carrer, cosa mai vista en reunions anteriors, alguns periodistes i, probablement, policies de paisà. Una mica més lluny, la guàrdia civil igualment havia fet acte de presència. Aquell desplegament provocava entre els reunits comentaris reprobatoris de tota mena. La presència de policia i premsa fou comparada sarcàsticament per Roc Perramón a un documental sobre animals salvatges, on els corbs esperen que les feres es destrossin entre elles per després llançar-se damunt les restes.           

En Roc era així. En els moments de tensió deixava anar algun comentari dels seus, que sovint podia provocar somriures còmplices, però que en altres ocasions només contribuïa a incrementar la mala llet ambiental.

Perramón es donà a conèixer l’any vuitanta-dos amb motiu d’una xerrada de presentació a Andorra, feta per a un reduït grup de persones a instàncies d’ell mateix. S’havia vinculat a l’independentisme durant la seva estada a Barcelona quan estudiava enginyeria, activitat que no ha exercit mai, ja que només tornar al petit país dels Pirineus va començar a fer de periodista, concretament de corresponsal per a diversos mitjans barcelonins. Pertanyia a una de les famílies andorranes més conegudes, propietària d’hotels i botigues a l’avinguda principal de les Escaldes. En aquella època en Roc era dels convençuts que per a la construcció política dels Països Catalans s’havia de comptar amb Andorra, al marge de la ideologia socialista revolucionària predominant en aquella època, que mai no va compartir. Per aquest darrer motiu fou un dels més aferrissats defensors de la idea de promoure un front més ampli, un moviment de masses sense tanta rigidesa ideològica i en el qual el més esquerranosos serien només la punta de llança, el pal de paller o, com es deia aleshores, l’avantguarda.

Un cop posat en marxa aquell front popular, va dedicar-s’hi de ple. De fet, si a Andorra va arribar a quallar aquells anys un nucli independentista català va ser quasi exclusivament gràcies als seus esforços. L’opinió pública andorrana semblava majoritàriament contrària a vincular-se a organitzacions catalanes. Aparentment en tenia prou amb els lligams culturals. En Roc deia que això era degut a l’obsessió malaltissa dels andorrans per mantenir els seus privilegis tradicionals i al rebuig de qualsevol novetat que fes perillar els profitosos negocis muntats per les grans famílies, entre les que incloïa la seva.

De fet, tota l’activitat política que van portar a terme els membres andorrans del front va haver de fer-se en la més estricta clandestinitat i tot i així les autoritats d’aleshores, dels coprínceps als comuns, ja havien fet sonar els senyals d’alarma, alertats sens dubte per la policia espanyola. Cap a finals dels vuitanta les persones sospitoses de simpatitzar amb el front popular patriòtic van ser objecte de vigilància i com que la majoria eren molt joves se’ls va pressionar per mitjà de llurs famílies. Fou una operació oficial discreta i eficaç que no transcendí als mitjans de comunicació. Roc Perramón ja era massa gran, independent i experimentat perquè l’afectés personalment, però va quedar-se un altre cop tot sol, com els primers temps, aquest vegada, però, amb moltes més dificultats per a poder reconstruir l’organització.

Els mesos següents va haver de renunciar a fer proselitisme entre els seus conciutadans i es dedicava només a col·laborar amb els companys de l’Alt Urgell i la Cerdanya. Finalment la pressió psicològica a que era sotmès se li va fer insuportable i es traslladà a viure a Barcelona, on va seguir exercint de periodista i participant, tot i que cada cop menys, en les activitats del front.

 Havia tingut sempre una especial predisposició cap a les noves tecnologies, afavorida pel fet de disposar des de petit dels darrers avenços en aparells, no en va un dels negocis familiars era la importació de novetats electròniques i informàtiques. Això unit a la seva admiració per la cultura nord-americana, el van convertir en un dels introductors a Barcelona del periodisme electrònic, l’imfografisme i les autopistes de la informació. Fa anys passava per ser un dels primers experts en Internet del nostre país, quan aquesta xarxa de xarxes amb prou feines era coneguda en cercles especialitzats. Això li va servir per crear la que és avui una de les més importants empreses d’accés a Internet, cobejada per grans multinacionals.

Formalment no es va donar mai de baixa de la militància, però des que tornà a Barcelona va anar-se distanciant de la política per dedicar-se només als seus negocis. Però ha continuat col·laborant econòmicament. No cal dir que s’ha reconciliat amb la seva família. Fa poc s’ha sabut que el govern d’Andorra li ha ofert la direcció d’una institució per a la recerca i les noves tecnologies que vol crear.