SALVADOR BALCELLS

El bloc del Doctor Livingston

DE IÑAKI A IÑAKI (La dreta basca carrega fort)

Per Internet circula aquests dies un escrit amb aquest títol obra de l’antic diputat basc Iñaki Anasagasti, que encapçalà molts anys el grup parlamentari del PNB al parlament espanyol. Parla d’Iñaki Urdangarin, però aprofita per carregar amb contundència contra la monarquia espanyola i els seus avaladors polítics, especialment PSOE i PP. Tot i estar escrit en espanyol i no coincidir al cent per cent amb el què diu, crec que val la pena de llegir-ho. Aquí ho teniu:

De Iñaki a Iñaki.

Cuando Iñaki Urdangarin y Cristina de Borbón se casaron en Barcelona, el Lehendakari Ardanza les hizo un buen regalo. La actuación del Orfeón Donostiarra en la vistosa ceremonia de su catedral gótica. El padre del novio era un afiliado del PNV, el joven se llamaba Iñaki, Jose Mari Gerenabarrena era amigo de la familia y todo el mundo estaba encantado. Fue el clásico espectáculo de masas del que nunca supimos su costo, pero como los cuentos de hadas no tienen valor, pues todos les deseamos fueran felices y comieran perdices…


…A mí me supuso que me vasquizaran el nombre en el ABC. Bautizado y registrado como Iñaki, Luis María Ansón la tenía emprendida contra este nombre sabiniano. A raíz de aquella boda, recuperé mi nombre original en el periódico de la derecha española. No tengo pues la menor animadversión contra esta pareja sino mucho respeto y solidaridad hacia los padres del ex jugador de balonmano, al que acaban de bautizar como “talón-mano”. Con éste antecedente la pregunta que uno se hace es como un chaval bienparecido, deportista y con una vistosa familia, se haya metido en semejante barrizal que ha destrozado su vida y le ha clavado a la monarquía española un rejón de fuego. ¿Un submarino republicano para dinamitar desde dentro la Institución?. No parece. ¿Una incursión en los negocios con la misma mentalidad de lo que veía a su alrededor?.

Quizás ésta puede ser la explicación, pues es difícil haya otra. Bien es cierto que el status de la familia real no está contemplado en la Constitución. No existe. Y tan es así que el heredero solo aparece a efectos sucesorios. Para nada más. Toda esa ridícula parafernalia de reverencias de las señoras, besamanos, lectura de pregones, presidencia de actos de todo tipo, entrega de premios, tiene el mismo valor que si usted, con su hijo se ponen a hacer lo mismo, pues ese papel no les está asignado en ningún artículo de la Constitución. En ella solo habla del rey. De nadie más. De ahí que todas esas presidencias de organismos y de la credibilidad que se le atribuía a sus negocios “pues detrás está la Casa Real”, no es más que la evidencia de una Corte corrupta, de la idiotez del español a la hora de hacer la pelota a un ciudadano normal y sobre todo de la falta de control político hacia una Institución a la que el erario público mantiene porque su acción ha de basarse en la ejemplaridad.¿Ejemplaridad la de Juan Carlos de Borbón? ¡Vamos hombre!. Yo rompí con todo ese mundo de mentiras a raíz de la guerra de Irak. Hasta entonces habíamos seguido con esa ficción del Pacto con la Corona que jamás percibí, pero tras mantener con el rey un diálogo duro en el que me dijo que él era militar y le gustaban las guerras y yo contestarle que se fuera él y le mandara a su hijo, revisé la Constitución y vi que el artículo 63 le daba un papel como jefe de las Fuerzas Armadas. Y tras negarnos una audiencia a los Grupos de la Cámara, salvo al sumiso Zapatero, en una de las sesiones, bajé a la tribuna del hemiciclo del Congreso y denuncié al rey por su pasividad, su falta de coraje, la dejación de sus funciones y su poca personalidad ante un Aznar que se había reunido en las Azores con Bush, Barroso y Blair y quería mandar tropas a una guerra “para sacar a España del rincón de la historia”.
Se armó la de Dios es Cristo. Aún recuerdo el abucheo de Rajoy, Acebes, Rato, Mayor Oreja y Arenas. Era la primera vez que desde aquella tribuna Pulgarcito se atrevía a meterse contra Goliat, el gigante de la transición y además desde un partido nacionalista. Eran tiempos de mayoría absoluta de Aznar y en aquella Cámara solo había, rodillo y tente tieso. Tras esto y puestas las cosas en su sitio me dediqué a preguntar sobre las cacerías con osos borrachos, viajes extraños, gastos inútiles, uso de aviones sin ton ni son, cambio constitucional para que no exista primacía del varón sobre la mujer en la actual y muy machista Constitución española, los Premios Príncipes de Asturias a mayor gloria del heredero, costo de la boda de Felipe y Letizia, presupuesto de la casa Real, papel del Rey el 23-F, y cosas así. El gobierno jamás me contestó. Respondían con dos líneas diciendo que el rey es irresponsable, es decir no responde ni ante los jueces, ni ante Dios, ni ante la historia y que haría mejor en condenar a ETA. Curiosamente los más beligerantes eran los socialistas a los que todo esto les incomodaba y dejaba patente su poco respeto al republicanismo de su historia. ¿Y en ­casa?. “Cosas de Iñaki”. Pero a la gente le gustaba se fuera contra éste abuso continuo de poder. Pero no eran cosas mías. Independientemente de que el rey Juan Carlos está ahí porque nos lo dejó un dictador cruel y sanguinario y él jamás ha condenado aquella dictadura sino se ha beneficiado de ella, e independientemente de que en la Constitución se metiera de matute la monarquía parlamentaria sin referéndum como hubo en Italia, la actual Jefatura del Estado no puede ser irresponsable ante la ley y no puede usar fondos públicos sin que haya un ojo público para vigilar sus gastos. Y estas evidencias no pueden ser “cosas de Iñaki” sino de algo tan simple como la salud democrática de un país. Yo no soy el Peñafiel vasco como alguno ha querido describirme para anular mis denuncias, sino un parlamentario que tiene la obligación de controlar al gobierno y a ser posible, a la Jefatura de un estado que permite se viva en la corrupción mientras se le orla con el premio a la virtud. Mi denuncia fue la única y la primera. Luego vino Tardá de ERC y ahora IU, pero a efectos de notaría, fue el PNV, porque yo hablaba en nombre del PNV, quien puso el dedo en la llaga. Que Amaiur tome el dato. A raíz de toda ésta tormenta, la editorial “La Esfera de los Libros” me pidió en 2007 escribiera un libro con mis experiencias en este campo. Y lo hice y titulé “Una monarquía protegida por la censura”. En ella hablaba de mis vivencias con ese mundo de ficción, desde dentro del sistema, y denunciaba los negocios de Iñaki Urdangarín desde la página 101 a 104 en el capítulo “La Familia sí recibe”. Pero a mí no me recibieron. Torpemente la editorial envió el libro a la Casa Real y ésta negó su  publicación. Pero al poco el libro se editó. Lo hizo Javier Ortiz pero la sordina que le pusieron como para escribir otro libro con lo que había supuesto superar aquella carrera de obstáculos. Curiosamente el libro se publicó un año después de que la pareja y sus niños fueran enviados a Washington en 2006, nombrándole al duque de Palma, consejero de Telefónica. ¿No sabían en que negocios andaba el yerno?. Por supuesto. Pero el Rey quiso encubrirle sacándolo de circulación. Y el encubrimiento, para la gente normal, es un delito tipificado en el Código penal. Pero el rey es “irresponsable”. Cuando nadie sabe el presupuestos exacto de la Casa del Rey, cuando nadie controla sus gastos como ocurre con otras monarquías, cuando el rey recibe regalos de todo tipo y no pasan a la contabilidad del Patrimonio del Estado, cuando la opacidad es total y los medios aplauden semejante corrupción, cuando primeros coches, primeras motos, comisiones de jeques petrolíferos han hecho de Juan Carlos de Borbón uno de los hombres más ricos de Europa, cuando nada de todo esto se podía investigar, llegó a semejante patio de monipodio un chaval al que lisonjearon, reverenciaron, tentaron y el hombre y su gentil esposa cayeron en el pozo hasta el punto que in­cluso metieron a sus hijos menores en empresas y enjuagues impropios de una familia respetable. Se creían inmunes, impunes y protegidos por la censura y la bobaliconería de la Villa y Corte. Y eso, es para mí, lo que ha pasado. Porque en La Zarzuela si alguien se atrevía a decir algo, seguramente responderían: “Cosas de Iñaki”. Pero de Iñaki Urdangarin, Duque de Palma. La pregunta es. ¿Por qué Iñaki Urdangarin y la Infanta Cristina, socia en todo este montaje, no están todavía imputados si ya lo está Diego Torre, el socio y los responsables de la Ciudad de las Artes y delas Ciencias de Valencia que firmaron esos contratos con esa ONG con ánimo de lucro?. Me imagino que el PP, Trillo y la Casa Real estarán metiendo horas extras para tratar de salvar algún mueble que otro, sobre todo a la Infanta. Lo malo es que quien creó el microclima para que esto sucediera seguirá ahí felicitando las Pascuas en su mensaje de Navidad, como si nada hubiera ocurrido. Pero quien de verdad está desnudo, es el propio rey. No solo su yerno y su hija. Y quien está tocada de verdad, es esta monarquía heredera de un dictador.

Iñaki Anasagasti

PLORS DESCONSOLATS I HISTÈRICS A COREA DEL NORD

Aquests darrers dies he intentat buscar una explicació per als plors desconsolats, fins i tot histèrics, dels nord-coreans davant la mort del seu dictador Kim Jong-il.

D’entrada pot semblar com si aquella gent no hi fos tota, que els faltés un bull. La primera pregunta, per tant, seria si és possible que tot un poble estigui malalt del cervell. Això suposant que tot plegat sigui una demostració de dolor autèntic, perquè també podria ser que s’hagin comportat com creuen que ho han de fer en aquestes circumstàncies.

Segons ha dit un psicòleg que coneix Corea del Nord, “Es trata d’una barreja de por i aprensió envers el futur, una mica d’histèria col·lectiva i -possiblement- també de dolor veritable. Es molt difícil conèixer la realitat. Crec que, de fer, mai no la coneixerem del tot. Existeixen enormes barreres culturals i, a més a més, cal recordar que es tracta de un règim on tot allò que no està prohibit és obligatori. És molt difícil de saber quin és l’estat d’ànim real dels ciutadans”.

En una conversa a Facebook, diu l’Albert Salvador que quan es posa en marxa l’instint de supervivència, el cervell s’apaga, perquè és molt intel·ligent. En cas contrari, com faríem moltes de les coses que fem i que semblen absurdes?. Jordi Fernando, en canvi, discrepa d’això i no és tan optimista. Creu que hi ha un factor de “borregada” molt gran, tot recordant les llarguíssimes cues i els plors desconsolats dels que desfilaven davant el fèretre de Franco. Conclou que les dictadures assequen el cervell. Jordi de Manuel diu que també hi ha pensat força. Que si un neix i és educat sense cap altra referència externa; sense saber què és la llibertat ni res que se li assembli… i això dura més d’una generació, amb grans fotografies del “Déu”, desfilades, adoctrinament a l’escola i a casa, apologia constant… El més normal és estar alienat. Creu que ell també ploraria. Montserrat Sanchez creu que hi ha una combinació de diferents coses: ignorància, repressió i por a cometre algun error, com el de no plorar prou. Tampoc cal oblidar que moltes d’aquestes persones ploren “davant de les càmeres o en públic”. Diu que quan només es coneix l’horror i no es veuen alternatives, la por, especialment la col·lectiva, és una reacció previsible. A Jordi Valls li sembla que les reaccions humanes són contradictòries, que pot passar que en un funeral algú tingui un atac de riure nerviós, o que en una celebració alegre plori desconsoladament. En el cas de la mort d’aquest dictador que és el Gran Germà nord-coreà, li sembla que s’hi barregen molts sentiments i la gent esclata per on pot. Vaja, que per un cop que els deixen expressar les emocions ho aprofiten al màxim. Una societat que no té dret ni a plorar ni a riure, quan li donen una via d’escapament doncs l’aprofita, però li agradaria poder llegir la ment de les persones que ploraven, hi hauria moltes sorpreses…
 
En qualsevol cas, no sembla que l’explicació es trobi tant en la psicologia, la sociologia o la psiquiatria com en el coneixement de les dictadures i la por de molta gent al que pot succeir a partir d’ara. També, naturalment, a la por al que li pot succeir a un mateix si no fa veure que plora. Curiosament, i segons TV3, els que semblava que ploraven més bé eren els actors del teatre nacional. Sembla que havien de demostrar la seva professionalitat.

Totes aquestes escenes han recordat el dol que va seguir a la mort del pare de Kim Jong-il, Kim Il-sung, l’any 1994. Aleshores la tristor va ser encara més escandalosa que ara. No només es tractava del fundador de l’Estat i de la dinastia, sinó que el nivell de vida era millor que l’actual. Aleshores la població va acabar competint per veure qui podia plorar més fort. El futur de molts depenia de la seva capacitat de plorar. Com més i millor ho feien més carrera podrien fer al Partit dels Treballadors.
Sigui com sigui, és evident que als nord-coreans la mort del seu líder els ha de plantejar molts interrogants al voltant de la seva identitat, seguretat i capacitat de sobreviure. I de la mateixa manera que no podem saber quins són els veritables sentiments del poble nord-coreà, també desconeixem les lluites pel poder que hi deu haver ara mateix entre les èlits dirigents. Unes èlits molt ben alimentades, per cert, a diferència de la majoria del poble…

El fet que una dictadura es perpetui en forma de dinastia no ha de resultar-nos estrany, als súbdits de l’Estat espanyol. Això és exactament el mateix que va intentar fer el dictador Franco quan va casar la seva néta amb un Borbó, després d’haver-ho intentat abans amb la seva filla.

Ah! I respecte de Corea del Nord, no oblidem que tenen la bomba atòmica i un immens arsenal de míssils nuclears que no es cansen d’ensenyar.

Per terres de l’Anoia

Aquest diumenge, amb la colla d’Amics dels GR hem fet una excursió des de la Pobla de Claramunt als Mollons i al castell de Castellolí, amb tornada a la Pobla.
El dia era fred però esplèndid, amb bon sol i unes vistes magnífiques. La ruta és un petit tresor d’aquesta comarca industrial i humanitzada.
La primera part del recorregut tenia fins i tot cingleres escarpades que hem hagut de superar no sense certes dificultats per part d’alguns companys i companyes. Ha estat una pujada feixuga però entretinguda.
Al punt més alt d’aquesta zona dels Mollons oneja al vent una magnífica bandera estel·lada.
La resta del camí fins el castell de Castellolí ha estat ja més planer, però igualment força variat, amb terres de conreu alternant amb boscos de pins, brucs, ginebrons, farigola i romaní, que ens han acompanyat durant la passejada.
El castell, en ruïnes, és del segle X i conserva restes de les torres, la cisterna i la presó.
La davallada fins al poble, on hem dinat, l’hem fet seguint les indicacions vermelles i blanques de GR.
 

Tothom parla de la cagada de Google Maps, però és pitjor la de Google Earth

Calle del Alcalde Segismundo (fins ara, Carrer de l’Alcalde Segimon)

Reus. El carrer de l’Alcalde Segimon, dedicat a Josep M. Segimon Rodés (Reus, 1858-1926), surt del de la Muralla, passa per darrere de l’Institut Gabriel Ferrater i arriba a la plaça Antoni Gaudí, als xalets Quintana. Poca cosa es pot dir d’aquest alcalde. Era molt religiós i conservador. Accedí a l’alcaldia el 1925 en plena Dictadura del General Primo de Rivera i va morir exercint el càrrec mesos després.
(del llibre ‘Homes i dones pels carrers de Reus’, d’Enric Tricaz.)

I cagades com aquesta, a milers…

A Google Maps la majoria de carrers són ara en bilingüe, català i castellà. Però a Google Earth només són en castellà. Els pocs que queden en català sembla que és perquè encara no han tingut temps de canviar-los.

Si és una broma de Google, resulta una mica pesada. Si és un sabotatge a Google, déu ni do la feinada dels sabotejadors!. Si és un atac de Google a Catalunya i al català, els està sortint el tret per la culata.

En fi, potser l’únic que estaria d’acord amb el canvi seria l’Alcalde Segimon, tenint en compte la seva biografia.

INDEPENDÈNCIA EL 2014… ENCARA QUE NO HO SEMBLI

Cada cop veig més factible que l’any 2014 sigui el de la independència de Catalunya. I no només perquè s’estiguin creant darrerament plataformes de tota mena amb aquest objectiu concret. Això no seria més que una altra de les ocasions en que els independentistes hem fet volar coloms, si no fos per tot un seguit de signes externs.
Un d’ells, potser el més significatiu, és l’increment de l’autoodi per part d’aquells catalans que se senten sobre tot espanyols, tan si ho confessen obertment com si no. M’explicarè:
En paraules de mossèn Armengou, desnacionalitzar-se voluntariament és signe de degeneració i impotència. I aquestes dues característiques les podem observar cada cop més sovint en els malalts d’autoodi. La síndrome d’Estocolm que pateixen, el seu enamorament d’un botxí en hores baixes, els està portant a un carreró sense sortida: intenten justificar-se incrementant la seva agresivitat alhora que el seu públic potencial es va limitant als que son com ells. Perquè cada cop són menys els catalans conscients que perden els temps flagelant-se tot llegint o escoltant el que diuen aquests individus a la premsa o a les tertúlies.
Un altre signe del que s’acosta és justament l’evolució de la premsa espanyolista a Catalunya. Com faria qualsevol empresa privada que vol continuar tenint beneficis, s’està resituant per tal que els nous temps no l’agafin amb el pas canviat. Edició en català, contractació d’opinadors afins a l’independentisme… Gestos oportunistes, d’acord, però significatius.
El tercer signe és la convicció, cada cop més estesa a Espanya, que els catalans no som com ells, és a dir, que no sóm espanyols. D’això a trobar lògic que ens separem només hi ha un pas, i molts ja l’han donat.
Quart signe: la crisi econòmica que ha posat al descobert amb tota la cruesa el maltracte fiscal que patim per part de l’estat espanyol. El previsible fracàs del pacte fiscal que propugna CiU per aquesta legislatura (per cert: “pacte” sobre què? Perquè no em consta que s’hagi concretat res sobre el què pactar) ha de deixar la coalició nacionalista despullada i en evidència davant del poble català. Aquest serà el moment del relleu en el lideratge del procés.
I el cinquè i definitiu signe és el fet que a l’estat espanyol ara governarà la dreta. PSOE i PP són la mateixa cosa vistos des de Catalunya: nacionalistes espanyols. Però l’esquerra ho ha d’estar demostrant sempre, mentre que a la dreta ja se li suposa i no cal que ho demostri. Per tant, serà més fàcil negociar-hi. És clar que això no seria possible en un altre context polític, com ara el d’una dictadura, però la realitat és que avui dia la dependència europea i internacional en general son favorables als nostres interessos. Un fet consumat i estrictament democràtic com serà la proclamació d’independència per part del Parlament de Catalunya haurà de ser tingut en compte i assumit amb normalitat. Altra cosa seria contradictori amb tota la política internacional de les darreres dècades.
I a més a més, es pot donar el cas curiós i emblemàtic que, si el basc Iñaki Urdangarin completa la maniobra de desprestigi de la casa reial espanyola i el rei actual abdica en favor del seu fill, les llibertats nacionals que vàrem perdre durant el regnat de Felip V les recuperaríem tres-cents anys després, a l’inici del regnat de Felip VI.

SETMANES DECISIVES PER A EUROPA (en poques paraules)


Consigna de Sarkozy


“Cal salvar l’euro, sigui com sigui!”

Advertiment de Merkel

“Però sense eurobons”


Reacció del Mercat (assessorat per Standard & Poor’s)

“Pobrets! Je, je! Es pensen que poden decidir alguna cosa…”

Què diu la bona gent del carret

“M’han ben fotut, entre tots. M’hauria d’indignar, però no sé com sortir d’aquí”

I els privilegiats que sempre suren

“Que bé que s’hi està! I sense necessitat d’eurobons!”

EL JAPÓ QUE HE CONEGUT

Els darrers anys i per motius familiars he visitat Japó diverses vegades i en diferents estacions. Sempre he aprofitat per tenir la càmera fotogràfica a punt, perquè es tracta d’un país molt fotogènic en qualsevol època. El contrast entre tradició i modernitat és una de les característiques més destacades d’aquell país. Aquí en teniu una petita mostra:
Jardí zen


Ablució a l’entrada del temple


Aparador d’una botiga (Sendai)


Combat desigual per una mica de menjar


De bon matí en un tren de rodalies


Desfilada de carrosses (Aomori)


Detall del sepulcre d’un guerrer (Aizu-Wakamatsu)


Diàleg filosòfic?


Els focs són cap allà… (festes de Sendai)


Jo en bona companyia


Gavines famolenques (Matsushima)


Primavera al parc (Toquio)

 


Què fou primer, la carretera o l’edifici? (Osaka)
Animació nocturna a qualsevol gran ciutat


Retrat de família (Sendai)


Love hotel (Osaka)


Passió per la natura


L’alegria de la festa (Aomori)


Saludant l’emperador. Cap d’any al Palau Imperial de Toquio


Preparant els fideus soba


Tradició i modernitat


Tomba d’astronauta? (Cementiri de Koyasan)


Hiroshima

 

 

Publicat dins de JAPÓ | Deixa un comentari

L’ESQUIZOFRÈNIA DE LES TISORES DEPENDENTS

Una de les mesures que s’anuncien per part del Govern de la Generalitat, la supressió dels dies de lliure disposició dels funcionaris, sembla pensat per aconseguir una certa aprovació popular a les retallades. “Molt bé! Fora privilegis!” diran les masses catalanes. Però s’han aturat a pensar el mal que pot fer a l’economia del país?. Que els funcionaris treballin més o menys dies, és irrellevant per al funcionament de les administracions públiques. Seria rellevant si es funcionés seguint criteris d’empresa privada, però no és el cas. Però que milers de funcionaris no puguin agafar-se dies de festa per completar o allargar ponts, per exemple, serà un cop molt fort per a la indústria turística, especialment les agències de viatges, cases rurals, etc.

Polítics, articulistes i comentaristes ens volen fer creure ara que ser funcionari és un privilegi només pel fet que es gaudeix d’un lloc de treball estable. Com si els ho haguessin regalat! Tothom que treballa a l’administració pública ha hagut de passar unes dures oposicions per accedir-hi. (Una altra cosa és que, un cop a dintre, el partidisme, la burocràcia i les inèrcies no permetin aprofitar tot el potencial de gent molt preparada).

Els vint mil milions d’euros (55 milions d’euros diaris) que l’estat espanyol ha estat robant cada any a Catalunya (diferència entre el que recapta en impostos i el que retorna en inversions) han arruïnat el nostre país i no han servit per activar l’economia espanyola ni per crear llocs de treball. On han anat a parar? Ben segur que una bona part a mantenir un tren de vida que havia fet creure als espanyols que ja eren un país ric, que no els calia treballar per cobrar bons subsidis i tenir bons equipaments.

Con és possible que un Govern que es diu nacionalista, en lloc de plantar-se i dir prou al robatori, vulgui ara fer pagar part del cost d’aquesta l’espoliació als seus funcionaris?. Això només pot ser degut a una esquizofrenia col·lectiva, que hauria provocar una percepció distorsionada de la realitat.

Per cert, a alguns Departaments de la Generalitat la cal·lefacció està aquests dies tan alta que molts funcionaris han de posar en marxa ventil·ladors elèctrics per reduïr una mica la calor. Només baixant uns pocs graus la temperatura s’aconseguiria un estalvi energètic i econòmic que permetria seguir fent les aportacions als plans de pensions del personal que ara es pretenen suprimir.