SALVADOR BALCELLS

El bloc del Doctor Livingston

LA COLLA VELLA – 27) Horaci Mir

 HORACI MIR

Aquell cop el comitè central es reunia a Barcelona. Havia de ser la darrera reunió clandestina, ja que segons les notícies que els havia fet arribar Climent Martí, era imminent la inscripció del partit al registre oficial. Però aquest dia el tema estrella de les converses no va ser la legalització, sinó un altre de ben diferent. Poc abans, una càrrega explosiva havia provocat la caiguda una torre d’alta tensió prop d’Igualada i l’acció acabava de ser reivindicada per un desconegut Exèrcit Català d’Alliberament. Tot i que no figurava a l’ordre del dia, el tema de la bomba i l’autoría de la seva col·locació va sorgir ben aviat entre els reunits. L’Horaci Mir, a qui anomenaven Lenin pel seu aspecte físic, quasi calb i amb barbeta, així com per la contundència i dogmatisme dels seus plantejaments, era qui es mostrava més satisfet per la notícia. Segons ell, fos qui fos aquella gent, ja era hora que algú tingués prou pebrots per rellançar la via armada. Deia que el franquisme reformat que governava a Madrid podia arribar a assimilar fins i tot l’existència de partits independentistes, però allò que no integraria mai era la lluita armada revolucionaria d’alliberament.

Pocs mesos després d’aquella reunió, el desembre del setanta set, al despatx d’un administrador de finques barceloní, es trobaren Castells i Fontanilles per contractar el lloguer del primer local. Vist en perspectiva pot semblar un pèl exagerat, però en aquell moment estaven emocionats. En menys d’un any havien passat de la clandestinitat a disposar d’una seu pública amb rètol al balcó i tot.

Cal dir, però, que al partit no havia unanimitat sobre allò d’obrir local. Un sector minoritari encapçalat per Horaci Mir hi estava en contra per raons tàctiques i estratègiques. Eren els mateixos militants que ja s’havien oposat a la legalització tot argumentant que acceptar com a bona la legislació de l’estat opressor espanyol era trair els principis i posar en mans de l’enemic informació interna que podia ser utilitzada en contra seva.

Constituïen arguments de pes que havien provocat un intens debat, però que finalment quedarien en minoria davant de l’entusiasme un xic infantil que sentien molts davant de la nova situació i de les perspectives de creixement que s’intuïen. Alguns havíem arribat a pensar i a dir que en qüestió de pocs anys estarien en condicions de guanyar unes eleccions i governar a Catalunya. Ja es veien proclamant la independència des del balcó del Parlament.

Finalment, Horaci Mir s’encomanà també d’aquella il·lusió tan poc científica, ell que s’havia ventat sempre d’aplicar el mètode científic a les seves anàlisis. Per aquesta època, teoritzava també al voltant de la necessària implantació al nostre país de la dictadura del proletariat, ‘sinònim de democràcia obrera’, aclaria tot seguit.

Va anar perdent el protagonisme inicial però aguantà al partit fins l’any vuitanta, en què es donà formalment de baixa després de posar verds els companys en un article publicat a la revista Canigó, on acusava l’organització de reformista i antiobrera. La sorpresa fou quan, deu anys després, reapareixia com a articulista d’opinió a diferents diaris, defensant punts de vista diametralment oposats als seus anteriors, titllant d’obsoleta la lluita de classes, fent dures crítiques a l’independentisme més combatiu i elogiant la participació en les que ara anomenava institucions democràtiques.

Aquesta conversió va tenir la seva recompensa. Va ser diputat al Parlament, on feia de propagandista de l’anomenat independentisme tranquil, aquell que, segons ell mateix deia anys abans, és tant inofensiu que podia ser perfectament integrable pel sistema. Va esdevenir un professional de la política.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.