DOCTOR LIVINGSTON

El bloc de Salvador Balcells

ECOLOGISME I ALLIBERAMENT NACIONAL

Això que coneixem com ecologisme engloba les relacions naturals, socials i culturals, ja que l’esser humà és constituït per natura i cultura i s’integra en societats.

Per tant, la revindicació ecologista actualitza l’antiga lluita de classes en incorporar-hi un coneixement més complert de la realitat planetària i una aspiració de llibertat total, de supressió de tota forma d’opressió i explotació, de l’home i de la natura.

En aquest sentit, el domini d’unes nacions sobre d’altres, qualsevol mena de colonialisme i d’imperialisme, son formes actuals d’aquesta opressió i, per això, incompatibles amb el pensament ecologista.

Cap moviment social que tingui com a objectiu la democracia plena, i menys que cap el moviment ecologista, no pot fer abstracció de l’opressió nacional i fer com si aquesta no existís. Un ecologista que no entengui això i que no incorpori la lluita per l’alliberament de les nacions oprimides com a part fonamental de la seva lluita d’alliberament global, no és realment un ecologista, ja que demostra la seva dependència mental respecte de la ideologia segregada per la nació opressora, dependència camuflada sovint en forma d’un fals internacionalisme o cosmopolitisme.

El projecte feixista d'”España”, amb tot el que comporta la seva història, els seus símbols, i la seva unitat forçada i mantinguda amb violència durant segles, ha coartat el desenvolupament natural de la nostra societat nacional. Hem patit i patim el jou d’una força estrangera que ha volgut imposar-nos els seus signes d’identitat després de destruïr els nostres, en un exemple clar d’atemptat ecològic, si entenem l’ecologia com aquest sistema de relacions que inclou les societats humanes.

També en el terreny de les institucions polítiques veiem reproduïda aquesta agressió, amb estatuts i governs autonòmics fills de la Constitució espanyola i, per tant, espanyols ells també; i igualment en partits d’àmbit estatal, alguns d’ells pretesament progressistes i fins i tot ecologistes que, com a màxima mostra de “generositat”, proposen dotar-se d’una estructura federal.

Per tant, un “partit ecologista espanyol“, per molt federal que fos, no deixaria de ser un contrasentit, ja que ambdós termes són incompatibles i irreconciliables.

(Intervenció meva, l’any 1985, com a resposta a la creació del partit espanyol de “Los Verdes”. Tot i els anys, no ha perdut vigència)

MALETES PERDUDES, de Jordi Puntí

Resum de les opinions del Grup de Lectura d’Editorial Meteora en la trobada del 16 de gener de 2012 sobre MALETES PERDUDES, de Jordi Puntí
(transcripció a càrrec de Jordi Fernando)

Com sempre que el Grup té el plaer de poder compartir la sessió amb l’escriptor, la tertúlia, a més de les opinions dels assistents, es va veure enriquida pels comentaris i les respostes que Jordi Puntí va tenir la gentilesa d’oferir-nos.
La idea més generalitzada entre els membres del Grup va ser que, com a lectors, s’ho havien passat molt bé llegint l’obra. Van considerar-la una història molt especial, d’argument i estructura força originals, que partia d’una idea inicial certament enginyosa i aquesta originalitat es mantenia al llarg del text, fet que ja era suficient per considerar-la una gran novel·la.
Es va dir que l’obra era un cúmul d’històries teòricament independents, que converteix el llibre en un gran mosaic o puzzle on totes les peces encaixen a la perfecció, on el lector no es perd mai, ja que sempre sap on és malgrat els salts temporals constants que planteja l’estructura de la novel·la.
Els lectors en general van trobar-se també molt identificats amb els personatges i amb els fets de l’obra, ja fos per experiència viscuda o perquè els “Cristòfols”, com a personatges i com a narradors, enganxen al lector. L’estil de l’obra també es va considerar molt ben calculat perquè aconsegueix un equilibri entre l’alta literatura i la senzillesa narrativa, punt, evidentment, difícil de trobar.
També, com a generalitat, es va valorar la clara exposició que fa l’obra del contrast entre la Barcelona franquista de les dècades que tracta amb l’Europa democràtica que Gabriel i els seus companys camioners recorren i observen amb sorpresa, on destaca el paper social de la dona europea de l’època, per a la qual potser no era tan dificultós ni mal vist ser mare soltera i pujar un fill en solitud, com fan les mares dels diferents Cristófols.
Tot i que una lectora va reconèixer que al principi l’obra li havia costat un esforç, després va convenir que l’argument l’havia seduït i que ja va ser una lectura que no va poder deixar; també un altre lector va qualificar l’obra d’impossible d’oblidar.
Va fer-se esment al final de l’obra, quan el protagonista Gabriel explica el per què del nom Cristófol, que majoritàriament es va qualificar de gran història, tot i que s’hi va assenyalar una possible alçada excessiva en el llenguatge de Gabriel.
Jordi Puntí va agrair totes les opinions una per una i va anar comentant i contestant les nostres intervencions. Sobre el registre lingüístic va confessar-nos la dificultat de trobar un to adequat per a cada personatge i també va dir-nos que la tria del nosaltres narrador havia estat tot un repte per a ell, però li va semblar que aglutinava més els Cristófols en la seva recerca i s’acostaven així més al lector.
Es va parlar de tocs en l’obra de surrealisme, tragicomèdia, d’un cert regust caldersià i d’un esperit en el text comparable a les novel·les de cavalleries. Puntí va dir estar-hi molt d’acord i va citar el Tirant com la primera gran novel·la catalana amb un protagonista viatger, en contraposició a les novel·les de les darreres dècades que acostumen a ser bastant estàtiques, i va comentar que comparava els camioners amb uns cavallers moderns, amb el seu camió Pegaso (el cavall alat) que els duia en cerca d’aventures.
També es va valorar en gran manera l’esforç documental que es percep en tota l’obra, ja sigui en la descripció dels anys 1950, 1960 o 1970, o bé en localitzacions de l’època com els orfenats, la Casa de Caritat o la seva impremta. Jordi Puntí va comentar que s’havia informat amb llibres sobre els orfenats barcelonins, i també l’havia ajudat el testimoni de tipògrafs i d’una persona vinculada a una llibreria, que Puntí visitava per documentar-se, que havia crescut precisament a la Casa de Caritat. L’escriptor també va incidir en la lluita que va mantenir perquè la documentació no destaqués per damunt de l’argument.
Sobre Gabriel, el pare dels Cristófols i veritable motor de l’obra, la gent del Grup va dir que era el típic “galtes” que es fa estimar, que tot i ser una mica impresentable per anar escampant fils per mitja Europa, el temps i el bon record dipositat en les mares fan que el possible odi dels fills s’apaivagui. Puntí va precisar que Gabriel és un personatge passiu, tot s’ho troba a partir de girs atzarosos, i ell de fet no inicia cap acció. L’autor, com a fill únic, també va destacar la solitud dels Cristófols quan ignoren l’existència dels altres, i la seva reacció de dur a terme pràcticament un joc de recerca quan veuen que són quatre germans, el primer joc compartit que poden fer: localitzar el seu pare.
Preguntat sobre la tria del nom “Cristófol”, Puntí va explicar que el va preferir perquè era un nom molt semblant en diverses llengües, per la referència a la figura de Cristófol Colom (l’ànima viatgera) i també pel patronatge de Sant Cristófol (el portador de Crist) en el ram dels vehicles de transport i xofers en general.
Sobre el procés de creació de l’obra, Jordi Puntí ens va assegurar que havia trigat set anys a enllestir-la, i que durant els primers tres o quatre anys no sabia pas com l’acabaria. La primera història del llibre, va dir-nos, va ser la de l’aeroport del Prat sota el títol de “La maleta perduda”, i basada en la pèrdua d’una maleta en una mudança real. Puntí va voler que la pregunta principal —on és el pare?— que es fan els Cristófols fos també la gran pregunta del lector, la incertesa que mantingués la tensió del text fins al final.
Puntí també va valorar molt positivament la reacció que l’obra ha suscitat entre el ram dels camioners i ens va assegurar que l’havien informat que havien vist un camioner en una àrea de servei llegint el seu llibre. També va ser entrevistat per una revista especialitzada del ram com és “Truck”. El mateix Puntí ens va confessar que sol entrar en fòrums de camioners a Internet amb el “nickname” de Petroli.
Un dels retrets que van fer-se a “Maletes perdudes” va ser la seva llargada potser excessiva i un lector va opinar que tal vegada amb cent pàgines menys l’obra seria una novel·la perfecta. Jordi Puntí va comentar que ja havia hagut de sacrificar seixanta pàgines de la seva obra i que li havia sabut molt de greu, i d’altra banda també havia rebut opinions que li demanaven que personatges com Tembleque o el trio de l’aeroport, Sayago, Leiva i Porras, potser demanaven més extensió; va concloure dient que escurçar sempre és la part més dolorosa per a un escriptor. Puntí també va reconèixer que potser al llarg de l’obra hi ha èpoques (va concretar de 1972 a 1975) que potser estan poc explicades en comparació a d’altres.
Demanat sobre la coberta del llibre, Jordi Puntí ens va dir que la primera proposta de l’editorial (la imatge d’un camió) no li va agradar i que llavors va iniciar la recerca d’una foto que expressés moviment, i finalment es va decidir per les quatre fotografies d’un personatge anònim fetes en un fotomaton. Puntí va voler que aquell home representés Gabriel i la seva incapacitat d’estar-se quiet en un lloc.
Del Grup també va sorgir la constatació de les coincidències entre l’obra de Puntí i “L’home de les maletes” de Ramon Solsona, que van més enllà del títol. Puntí va reconèixer haver patit quan va llegir l’obra de Solsona, ja que aquest fet mai no és agradable i pot portar sempre a elucubracions incòmodes. L’obra de Puntí és anterior a la de Solsona, però això tampoc no vol dir que una pugui estar influïda per l’altra. L’element casual és el més lògic i plausible.
Sobre l’antefinal de l’obra (la timba de Gabriel al bar La Carambola) es va dir que tenia tints de comèdia negra i que potser mostrava un to inferior a la resta del text. Puntí va assentir que aquest episodi tenia traces de vodevil i, preguntat sobre la localització del bar, va dir que no existeix en el lloc concret que s’assenyala. També va comentar que un lector del llibre havia contactat amb ell per dir-li que justament vivia en el pis del carrer Nàpols on té el seu refugi Gabriel durant els darrers anys.
La documentació dels capítols de l’aeroport del Prat va ser aconseguida, ens va dir Puntí, de diferents llibres, de La Vanguardia i d’una bona dosi d’inspiració i improvisació pròpies. Davant d’això, una membre del Grup que treballa justament a l’aeroport barceloní va certificar que Jordi Puntí l’havia encertada en la majoria de circumstàncies.
Quan al gran esforç de documentació europea, Puntí va confessar que Internet havia estat, principalment, la seva gran font d’informació, fet que confirma un cop més les bondats de la xarxa de xarxes de cara a la creació literària.
I finalment, davant la gran pregunta que el Grup va fer-li reiteradament —com havia trobat tantíssimes idees diferents—, Jordi Puntí ens va dir que ell es considera un autor a la recerca d’històries, que buscar històries ha de ser la feina principal d’un escriptor, i que un cop redactades, l’autor ha de reescriure molt, llençar molt i no quedar mai completament convençut.
Com a exemples curiosos de com aconseguia històries, Puntí va dir-nos que les narracions eròtiques que escriuen Gabriel i Bundó a l’orfenat és un tret autobiogràfic, i que la idea de la botiga de perruques de la Ronda la va tenir a Nova York, quan va anar a tallar-se els cabells en una barberia que sortia a la sèrie “Los Soprano” en la qual el barber era calb…
Com d’habitud, el nostre agraïment més sincer als components del Grup de Lectura per la seva assistència i per les seves contribucions al debat i, molt especialment, a Jordi Puntí per la seva gran amabilitat i deferència, a qui ja considerem un més del Grup.
Us esperem a la nostra pròxima cita:
• Moon River, de Vicenç Villatoro, Columna, 2011, 184 pg.
(Dilluns, 20 de febrer de 2012, a les 7 de la tarda)

Despeses anuals de la “Casa Real” espanyola

Total despeses anuals de la “Casa Real”: 561.654.350 euros

DETALL

1.- Assignació directa en els Pressupostos de l’Estat: 8.434.280 €

2.- Ministeri de la Presidencia

2a.- Recolzament a la gestió administrativa de la “Jefatura del Estado”
Despeses de personal (135 funcionaris y eventuals): 6.203.070 €

2b.- Serveis a la Corona y actes de l’Estat
Recepcions, audiències, sopars de gala, visites.
Oficial 2011: 10.015.400€ – Mitjana dels 5 darrers anys: 15.500.000 €

2c.- Sosteniment del “Patrimonio Nacional”. Manteniment i
conservació de Palaus i Jardins afectats a l’us de la família reial: 34.217.000 €

2d.- Manteniment d’altres bens en usdefruit per la família reial:
iots, cotxes, finques d’esbarjo… Estimat 5 darrers anys:  41.000.000 €

3.- Ministeri de Defensa

3a.- Regiment de la “Guardia Real”. Personal, Logística,
Caserna, Armament… – Mitjana 5 darrers anys:  80.000.000 €

3b.- “Cuarto Militar” – Mitjana 5 darrers anys: 45.000.000 €

3c.- 45 Grup de “Fuerzas Aéreas” (Transport VIP,s)
Mitjana d’hores de vol 5 darrers anys: 3.500.
Percentatge Casa reial: 70%
Adquisició de material de vol, manteniment, personal, casernes,
logística, viatges… – Mitjana 10 darrers anys: 110.800.000 €

3d.- Despeses de seguretat i desplegament en esdeveniment
on intervé el cap de l’Estat: desfilades, maniobres específiques,
visites – Mitjana 8 darrers anys (només la boda reial de 2004
va costar a l’exèrcit 20 milions d’euros): 56.000.000 €

4.- Ministeri del Interior

4a.- Seguretat Casa Reial y entorn

Seguretat a càrrec de la Guardia “Civil”
Seguretat activa i passiva (contravigilància) a palaus, persones,
esdeveniments… – Mitjana 8 darrers anys (només la boda reial va
costar a la guàrdia civil 18 milions d’euros): 42.500.000 €

Seguretat a càrrec de la Policia “Nacional”
Seguretat activa, passiva, contravigilàncies, tancament d’espais
sensibles, esdeveniments… – Mitjana 8 darrers anys (només la
boda reial de 2004 va suposar a la DGP, amb 15.000 efectius
desplegats, 22 milions d’euros): 46.000.000 €

5.- Ministeri d’Hisenda

5a.- Parc Mòbil de l’estat. Manteniment, carburant, revisions,
personal, logística… d’un parc estimat en 300 vehicles adscrits
a la casa reial: 28.000.000 €

6.- Ministeri d’Afers Exteriors

6a.- Viatges oficials pressupostats
Mitjana reial darrers 8 anys (20 viatges): 10.000.000 €

7.- Altres ministeris

7a.- Despeses de personal dels 372 treballadors directes de la
“Casa Real”: 22.500.000 €

7b.- Despeses reservades de l’Estat
La “Casa Real” espanyola ha carregat a fonts reservats de
Presidència, Defensa, Interior i CESID, al llarg dels darrers vint
anys, pagaments (viatges no oficials, regals, trobades particulars
del rei…etc) en una quantitat mitjana total estimada de: 15.500.000 €

I PERQUÈ NO ANDORRANS?

Està més que demostrat, al contrari dels que deia Francesc Pujols, que el fet de ser catalans no ens surt a compte. No només és mentida que ho tinguem tot pagat, sinó que sóm els que paguem més i per tot: impostos, taxes, peatges, etc.
Ja sabem, d’altra banda, que amb la independència aquest problema no existiria, que un cop superada la complicada etapa inicial, podríem esdevenir una de les economies més pròsperes d’Europa. Això està demostrat pels experts i és el motiu que cada cop hi hagi entre nosaltres més independentistes circumstancials, que només ho són per la butxaca, no pas pel cor.
Amb un personal així potser es podria guanyar un referendum, però molt difícilment s’assoliria el nivell de patriotisme i de cohesió que permetés la formació, sense tensions internes, de l’estat propi. I molt menys si, des de la Catalunya estricta, no volem deixar abandonats a la seva sort, espanyola o francesa, els nostres germans de la resta dels Països Catalans.
Una possible fórmula per tal d’evitar aquests problemes podria passar per relativitzar alguns símbols que ara per ara ens poden semblar sagrats, com són el nom i la bandera de la nació, i demanar directament la integració a l’estat d’Andorra.
Hi veig molts avantatges i pocs inconvenients.
Entre els primers, que es podria fer a títol individual o col·lectiu, amb la qual cosa s’hi podrien afegir persones, pobles, ciutats o comarques, en cas que un país sencer no fos possible. Ens estalviaríem tot l’enrenou internacional que comporta sempre la constitució d’un nou estat. Amb la voluntat de sortir d’Espanya o França demostrariem al món el nostre malestar amb aquests estats opressors. Convertiríem Andorra en un país de dimensions normals i, un cop a dins, només caldria negociar el seu nou estatus polític. Incorporaríem a una economia basada només en el comerç i els serveis, una indústria activa i dinàmica que només necessita que la deixin fer i li proporcionin bones infraestructures per esdevenir capdavantera.
Entre les possibles dificultats hi hauria l’oposició de molts andorrans que ja els està bé la situació actual. També, lògicament, l’oposició d’Espanya i França a perdre part dels seus residents i territoris. Però davant la perspectiva d’un estat català independent avalat internacionalment, crec que preferirien aquesta solució, amb l’esperança de seguir controlant un estat andorrà ampliat.
Si aquesta proposta ha de servir per facilitar el procés, a mi no em faria res.