SALVADOR BALCELLS

El bloc del Doctor Livingston

UN DEBAT ECOLOGISTA DE FA MOLTS ANYS

En el número corresponent al 3 de setembre de 1982, el setmanari EL MÓN publicaba, sota el títol ‘ACOTACIONS A UNA POLÈMICA’, un article meu que s’afegia al debat d’aleshores sobre com s’havia de configurar el moviment ecologista català. Com que m’ha semblat que, tot i els trenta anys transcorreguts, en molts aspectes no ha perdut actualitat, heus aquí un resum:
 
Hem assistit a un interessant debat, a les planes d’EL MÓN, entre Santi Vilanova i Xavier Garcia. Donat que tots dos són persones prou conegudes en el si del moviment ecologista i que llurs opinions esdevenen sovint textos programàtics en determinats sectors, he cregut necessari introduir una visió substancialment diferent del tema objecte de discussió, a saber: si l’ecologisme ha d’incidir en la lluita política i de quina manera.

Llegint els articles de tots dos es constata una coincidència, en el fons més que en la forma, sobre com estructurar i coordinar políticament el moviment i, d’altra banda, un oblit quasi total d’allò que, per a mi, ha d’ésser el punt de partença de qualsevol iniciativa que, ara i aquí, es proposi transformar la societat fins a les seves arrels. Em refereixo a la nostra particular característica de pertànyer a una comunitat nacional doblement oprimida. Aquest fet ho condiciona tot: des de les relacions socials a la cultura popular, del combat per la terra a les formes d’organització…

La gran aportació que fa el pensament ecologista a la causa de l’alliberament humà es que, per primera vegada, individu i societat poden esdevenir realment lliures de tots els esclavatges: de la por, del treball, de la pol·lució, del consumisme… de tantes i tantes opressions que el capitalisme ens vol fer empassar disfressades de progrés. Però l’ecologisme és quelcom més: és la culminació i la convergència de les diferents branques teòrico-pràctiques en que s’ha dividit històricament l’anticapitalisme mundial. Cada cop té menys sentit parlar de lluita de classes en els mateixos termes que es parlava fa cinquanta o cent anys. A les darreries del segle XX, la lluita de classes no pot ser altra que la lluita ecologista…

Qualsevol comunitat nacional, i la comunitat catalana no és cap excepció, té uns trets característics que la defineixen respecte a d’altres comunitats. Uns són culturals, com ara llengua i costums, i d’altres són naturals: el territori nacional amb tots els recursos que conté i, en algunes comunitats (no pas en la catalana) determinades característiques ètniques…

Aquest doble vesant, cultural i natural, de la nostra realitat, es troba sotmès des de fa segles al jou d’una força estrangera, la qual ha volgut imposar els seus signes d’identitat després de destruir els nostres, en un exemple clar d’atemptat ecològic, si entenem l’ecologia com un sistema de relacions que inclou l’home…

Qualsevol moviment social que, als Països Catalans, lluiti contra l’opressió, contra totes les opressions, no pot fer abstracció de la realitat d’aquesta opressió nacional i actuar com si no existís; un moviment ecologista català que no entengui això i que no incorpori la lluita per l’alliberament nacional com a part fonamental de la lluita per l’alliberament global, no és realment ecologista, ja que demostra la seva dependència mental respecte de la ideologia segregada per la nació opressora, dependència camuflada sovint sota la forma d’un fals internacionalisme.

Fins aquí el resum. Cal dir que els dos ecologistes citats al principi ha evolucionat, com tanta altra gent, cap a posicions clarament independentistes. I que, en el paràgraf final, podeu substituïr ecologistes per indignats i seria perfectament actual.

LA COLLA VELLA – 31) Francesc Pascual

FRANCESC PASCUAL

Aprofitant la sortida del primer llibre publicat per les Edicions del Puny, la petita editorial vinculada al partit independentista revolucionari per excel·lència, s’havia muntat una festa d’inauguració del flamant despatx-magatzem de Barcelona. Com a convidats especials hi havia els quatre escriptors més o menys famosos que militaven a l’organització: Francesc Pascual, Claudi Creus, Mònica Ors i Salvador Bonet. Tots havien començat la seva carrera literària guanyant un premi de prosa o poesia i ja tenien editors que els tractaven bé. De manera que no seria fàcil aconseguir que es passessin al Puny.

Els promotors de l’editorial havien estat temptats de plantejar el tema al comitè executiu, però finalment van decidir no fer-ho, més per dignitat professional que per escrúpols polítics. Desitjaven tenir-los per iniciativa dels propis escriptors i no per pressions alienes. Aconseguir-ho per la segona via hauria estat relativament fàcil, perquè el partit preconitzava que la vida privada i la professional havien d’estar subordinades a la militància. Qui es mostrà d’entrada més predisposat a col·laborar, a vincular el seu futur literari al projecte editorial que s’encetava, va ser Francesc Pascual.

Pascual era del Baix Ebre, on havia començat de molt jove la carrera literària i ja tenia tres llibres al mercat. La seva primera obra l’havia escrit abans de fer els divuit anys i es tractava d’una novel·la que es desenvolupava en ambients “hippys”. Havia guanyat un important premi literari que va catapultar-lo a la fama. Fou considerat durant un temps el principal representant d’una nova fornada d’escriptors que es suposava havien de renovar les encarcarades estructures culturals del país. Es parlava del naixement d’un gran autor i les expectatives que havia generat es van veure confirmades anys més tard, però no precisament en la línia que havia marcat la seva primera novel·la.

Va muntar una llibreria a Tortosa que encara existeix, tot i que ell ja fa temps que n’està desvinculat. Semblava com si hagués renunciat a la seva faceta d’escriptor perquè no se’n sabia res des de feia anys. Quan li ho preguntaven, contestava amb evasives. Però mesos després arribà a les llibreries la seva següent novel·la, que temàticament no tenia res a veure amb les tres anteriors; es tractava d’una obra de caràcter policíac que encetava una nova col·lecció de novel·la negra en una important editorial. Acabava de descobrir la seva veritable vocació literària, perquè a partir d’aleshores no s’ha apartat d’aquest gènere, en el qual ha assolit fama i fortuna. És clar que en un escriptor català cal matisar-ho molt, això de la fortuna: significa només que pot viure de l’escriptura i que no li cal fer altres activitats per guanyar-se la vida.

El primer èxit important de vendes de les Edicions del Puny va ser justament una novel·la seva, en la qual combinava amb encert la trama d’intriga amb un rerafons polític. En aquesta obra va aparèixer per primer cop un personatge que després s’ha fet famós, literàriament parlant. El detectiu Raül Fullana, tant conegut dels lectors d’avui i que fins i tot ha estat portat al cinema.

Francesc Pascual fou sempre una persona coherent i gens cerca-raons, fins i tot quan s’allunyà del partit. Ho va fer sense xivarri, discretament, tot i que marxava per desacords importants amb la línia tàctica d’aleshores. A partir d’aquell moment es va dedicar de ple al conreu de la literatura.

Des de petit havia tingut una salut feble i ara, als seus seixanta-cinc anys, li han diagnosticat una leucèmia. Els que han tingut ocasió de veure’l han pogut comprovar la gran fermesa amb que ho ha assumit. Diu que fins al final vol fer vida normal i ha demanat a la gent més pròxima que facin el mateix respecte d’ell.

 

 

LA COLLA VELLA – 30) Monica Ors

 MÒNICA ORS

Mònica Ors entrà a militar a l’independentisme revolucionari quan tenia disset anys, el 1971. Vivia a Barcelona però era d’ascendència alacantina i, com a poetessa, acabava de guanyar un premi literari.

Tenia un encant especial, un atractiu indefinible que es desprenia de la seva gran sensibilitat i d’una mirada inquisitiva que fins i to posava nerviosos alguns dels seus interlocutors, perquè semblava com si els llegís els pensaments. Va resultar ser una persona vulnerable, inestable emocionalment però molt activa sexualment. Amb aquests ingredients era fàcil suposar que sovint li toqués el rebre, amb tot un seguit de desafortunades experiències amoroses.

Ella fou l’encarregada d’elaborar el text fundacional del sector de lluita feminista de l’organització, un escrit que, per radical, va aixecar molta polseguera entre el sexe masculí, tot i que ningú no gosà criticar-lo directament.

Quan va embolicar-se sentimentalment amb un dels principals dirigents d’aleshores, provocant el trencament de la parella d’aquest, va haver de suportar comentaris sarcàstic per part d’alguns companys que havien estat objecte de les seves crítiques. Els recriminava actituds masclistes inacceptables en una organització revolucionaria.

Aleshores proliferava una considerable llibertat sexual, pròpia dels ambients joves i progressistes de l’època. Però també hi havia molts militants que duien una vida familiar d’allò més estable.

Un d’aquests, membre de la direcció a la qual també pertanyia Mònica, havia d’anar a una reunió que tenia lloc a València -les reunions s’alternaven amb Barcelona-. Com era habitual des que s’havia inaugurat l’autopista, els convocats es distribuïen en tres o quatre cotxes. A ell l tocà anar amb el de Mònica Ors ja que, per motius de feina, tots dos tenien previst fer el viatge més tard que la resta. Després d’un recorregut d’allò més accidentat per culpa d’un motor que s’escalfava massa, es van haver de quedar a dormir a l’alçada de Castelló. Era una nit xafogosa d’estiu. Al llit, ella es transformà en una tigressa en zel.

Setmanes més tard, després d’algunes trobades igual de gratificant, van decidir deixar-ho estar abans no s’hi emboliquessin seriosament, perquè cap dels dos no volia trencar amb les respectives parelles d’aleshores. Propòsit inútil, perquè en menys d’un any tingueren lloc sengles trencaments.

Poc temps després, Mònica Ors va deixar la militància activa a l’independentisme, trencava tota relació amb el sexe masculí i es lliurava de ple a l’activisme feminista i al conreu de la literatura. Un cop a l’any, assistia a la manifestació del dia de la dona treballadora, acompanyada d’un estol de dones que l’admiraven. També freqüentava les festes literàries, formant part sovint de jurats de premis de poesia.

En el decurs d’una d’aquestes vetllades, a la Safor, li arribà la notícia de la mort d’un membre de l’organització armada. Li havia explotat un artefacte que estava manipulant. Mònica Ors es posà a plorar en silenci, reacció que va impressionar el seu interlocutor, l’antic company de llit d’aquella nit castellonenca, amb el qual s’havia trobat casualment i li acabava de donar la notícia. Parlant més tard del sentit de tot plegat, els van anar passant les hores. Les reflexions de Mònica, l’escepticisme i la coherència del seu pensament, van obrir una escletxa en la inconscient seguretat que l’altre tenia respecte de la lluita armada. Després d’allò, aquell militant va estar força temps carregat de dubtes i mig retirat de tot, fins que tornà a imposar-se la inèrcia de l’activisme quotidià. Però algunes coses ja no foren mai més tant clares com abans.

Mònica Ors ni tan sols s’ho podia imaginar, com n’havia estat de transcendent a la vida del seu antic company. A ell i amb molts anys de diferència, aquells dos viatges al País Valencià li van comportar trasbalsos i mutacions importants. No es tractava només de conviccions polítiques, sinó de coses molt més profundes, més personals. Definitivament, Mònica Ors era una dona molt especial.

LA COLLA VELLA – 29) Gonçal Neira

GONÇAL NEIRA

Havia militat en una organització espanyola d’extrema esquerra abans de recalar a l’independentisme català. Tan en públic com en privat, Gonçal Neira era dels que no acceptaven ambigüitats ni mitges tintes, ni en ell ni en els altres. Va tenir sempre fusta de dirigent i fama de persona íntegra, sincera i de fiar. Ben segur que deu ser per totes aquestes virtuts que no va esdevenir un gran líder dels Països Catalans. Dissortadament, com deia Pedrolo, allò que aquí ha predominat i prosperat és la mediocritat i l’oportunisme.

Feia tres anys de la fundació del partit independentista per excel·lència i la militància anava creixent. Climent Martí, des del País Valencià, havia fet arribat la notícia que, a València ciutat, un grup de gent volia entrar. Per a una organització amb vocació nacional -però pràcticament limitada al Principat- es tractava una gran notícia. Es va mobilitzar tota la direcció, per tal que el primer contacte fos d’allò més digne.

Un viatjaren en tren mentre altres ho feren en cotxe. Una mesura prudent tenint en compte que la policia podia estar assabentada. Per sort no va passar res. Devia ser perquè, al contrari del que pensaven aleshores, encara no eren prou importants per als serveis de seguretat de l’estat.

La trobada va tenir lloc en una casa de camp de l’Albufera. En cas que hi hagués hagut problemes la coartada era una excursió naturalista per la llacuna. Entre els valencians presents, molt aviat va destacar Gonçal Neira, per la contundència de les seves intervencions. Especialment per la visió tant clara que tenia de la lluita d’alliberament nacional com a part inseparable de la lluita de classes. Aquesta visió marxista del combat per la independència, no sempre compresa per tota la militància, constituïa la peça fonamental dels postulats ideològics del partit.

Gonçal Neira fou molt aviat el dirigent indiscutible de l’organització al País Valencià i va tenir un protagonisme destacat durant els primers temps de la transició, quan semblava que s’ho havien de menjar tot. També fou el gran defensor de l’ortodòxia en les diverses batusses internes que varen patir al llarg dels anys següents. En ocasió d’un d’aquells trencaments traumàtics, viatjà arreu de Catalunya en companyia de Climent Martí, per tal de convèncer les cèl·lules del partit que no se sumessin a l’escissió. No va tenir gaire èxit, perquè es quedaren literalment en quadre. Però al cap de poc temps aconseguien recuperar l’espai perdut, gràcies sobretot al treball i obstinació d’en Gonçal.

En aquella època ja hi havia gent que el volia convèncer de la necessitat de traslladar-se a viure a Barcelona, on tenia més possibilitats d’esdevenir el líder carismàtic que li mancava a l’independentisme català. Les seves aportacions teòriques foren sempre aliment ideològic per a tot el moviment. Fins i tot alguns que renegaven d’ell, sovint feien servir els seus arguments.

Els anys de lideratge d’en Gonçal estigueren marcats per les maniobres de l’estat opressor, dels seus agents, destinades a confondre i dividir els independentistes, tal era el temor que els inspirava. Un temor amb fonament, ja que reunia totes les característiques que fan del polític un referent de masses: físic imposant però acollidor, veu forta i expressiva, valor provat en situacions difícils, gran capacitat dialèctica i organitzativa, sana ironia, idees clares… Evidentment, era l’objectiu a abatre. I ja que això no seria possible cara a cara, els atacs van arribar pel vessant més feble: l’organització del partit al Principat, amb infiltracions d’agents provocadors que feien la funció, tan coneguda al llarg de la història dels serveis secrets, de convertir-se en els més radicals i provocar enfrontaments fratricides o actituds suïcides, o bé senzillament d’actuar com a informadors. En qualsevol cas, acostumen a ser maniobres efectives. Els conflictes interns que van generar deixaren el partit molt tocat, van afectar la credibilitat del lideratge d’en Neira i propiciaren l’aparició de diversos grups molt radicalitzats, sense ideologia o amb idees primàries fàcilment manipul·lables.

En Gonçal, sense renunciar a la militància ni a les seves conviccions nacionals i de classe, que ha mantingut sempre, s’anà distanciant de la política del dia a dia, escrivia de tant en tant i, sobretot, va tornar a agafar els pinzells, tot reprenent la seva faceta de pintor que li havia donat certa fama a finals dels anys seixanta, quan va començar a exposar obres d’un estil molt contemporani i alhora compromès amb la realitat social de l’època. Potser estàvem perdent un bon polític però  guanyàvem un pintor excel·lent.

EXCURSIÓ A L’ESTANY DE LANÓS

L’estany de Lanós és el més gran de la Cerdanya, si bé, com el de les Bulloses, les seves dimensions han estat engrandides per la resclosa. Es diu que del fons del llac surt un corrent subterrani que sorgeix a la superfície en una font de Sant Salvador de la Vedella (avui sota les aigües de l’embassament de la Baells), al Berguedà.

S’hi arriba pel poble de Porté, a tocar del túnel de Puimorens i només començar la pujada del coll del mateix nom. A l’estiu, la carretera d’accés és de peatge (1,50 euros). Val la pena pagar per gaudir d’uns camins perfectament traçats i senyalitzats i d’aquests indrets magnífics al peu del Carlit.

Formidable ambient d’alta muntanya als voltants del llac, on podem pujar per dos camins: el de la solana, sota el pic de Fontviva, ràpid i pràctic, amb excel·lents vistes sobre el pantà de Passet i l’estany de Fontviva. I el vell, que hi va per Comajoan. Aquest últim és més bonic però més llarg i pesat. En alguns trams està protegit amb marges de pedra i això ens recorda que fou construït fa molts anys per traginers, pastors i caçadors. Nosaltres hem fet servir el primer de pujada i el segon de baixada. Excel·lents boscos (bedollars i pinedes de pi negre) i paratges feréstecs al llarg de les marrades del corriol, en tot moment marcat i senyalitzat.