SALVADOR BALCELLS

El bloc del Doctor Livingston

IMATGES DE KAMAKURA

Kamakura (???) es una ciutat situada a Kanagawa, a aproximadament 50 km al sud-oest de Tokio.
Durant el període Heian fou la ciutat principal de la regió de Kant?. Entre els anys 1185 y 1333, els sh?gun del clan Minamoto van governar Japó des de Kamakura. Fou el primer govern dels shogun en l’història de Japó.
La ciutat de Kamakura és famosa pels seus temples i santuaris. El Temple de Kotokuin es conegut sobretot pel Daibutsu, l’estatua en bronze de 13.41 m i 93 tones de pes del Buda Amit?bha, el Gran Buda de Kamakura. Al siglo XV un tsunami va destruïr un temple que la contenia, pero l’estatua va sobreviure i ha estat al ras des d’aleshores, aguantant terratremols y altres fenòmens meteorològics.
La nostra visita va coincidir amb la del primer ministre italià, Mario Monti. De fet, la ciutat sempre és plena de turistes, per la proximitat a Tokio i perquè molt a prop, a la badia, hi ha una platja magnífica.

 

Publicat dins de JAPÓ | Deixa un comentari

LA COLLA VELLA – 13) Claudi Creus

 
CLAUDI CREUS 
Heus aquí un escriptor total. Va desenvolupar amb rigor allò que fa més complert un home de lletres: tocar tots els estils i tocar-los bé.
Quan, fa molta anys, entrà al partit independentista per excel·lència, ho feu arrossegant tot un col·lectiu de gent que es movia al voltant seu. Aleshores ja semblava un home vell, almenys si ens hem de refiar del seu aspecte venerable, com de profeta. Això va ser a principis dels anys vuitanta, poc després del primer congrés del partit al qual havia assistit com a convidat d’honor.
Com a teòric, va fer pujar força el nivell del debat polític a l’interior de l’organització i de l’independentisme en general. I com a escriptor va veure publicades moltes obres, des de novel·les a poesia, història, teatre, assaig… algunes d’elles de forma anònima, en l’època de la clandestinitat.
Pel que fa a la seva vida privada, el cas d’en Creus és un dels que demostren amb més claredat que no podem refiar-nos de les aparences. Tot i l’aspecte i el tarannà de “patriarca”, va tenir una vida amorosa d’allò més agitada, fins i tot amb aventures poc edificants.
Hi ha fotografies seves dels anys cinquanta on ja porta la mateixa barba blanquinosa. En aquella època, a més d’escriure per pura militància, donat que tenia molt poques possibilitats de publicar, es dedicava a donar classes de català a casa seva. Si no fos pel seu compromís polític tant clar de ben segur que hauria rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Un membre del jurat, que per la seva trajectòria és quasi segur que el rebrà ben aviat, ho comentava així: 
—S’ho mereixia més que ningú. Llàstima que no deixés de banda quan tocava l’activisme extremista.
Tenia raó. Per gaudir dels avantatges de la situació calia haver traspassat a temps la tanca que separa l’antisistema del sistema, com van fer els més espavilats. En qualsevol cas, Claudi Creus tampoc no ho va necessitar. Amb premi d’honor o sense el seu mestratge fou prou reconegut.
Va aixecar molta polseguera el cas de la seva detenció, la dècada dels setanta. Tota la premsa es feu ressò de la notícia: l’escriptor Claudi Creus havia estat detingut a Sabadell per funcionaris de la “brigada político social”. Aleshores ja era força conegut no sols en mitjans intel·lectuals sinó també en altres de més populars. A més d’haver publicat nombrosos llibres havia pronunciat conferències arreu dels Països Catalans, era col·laborador habitual de les revistes Canigó i Presència, membre de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i director del centre d’estudis comarcals del Vallès. Era fàcil d’imaginar la reacció dels més diversos sectors en tenir coneixement de la notícia.
Les informacions periodístiques deien què la detenció havia estat motivada per activitats subversives, sense especificar més.
En poques hores es van recollir centenars de firmes de suport, a Sabadell i a Terrassa hi va haver intents de manifestació i prestigiosos juristes i industrials s’adreçaren al governador civil interessant-se pel detingut. Mentrestant, Creus era als soterranis de la comissaria de policia, on va patir una crisi cardíaca que obligà a internar-lo a l’hospital Clínic. Poc després era posat en llibertat, però continuà hospitalitzat uns quants dies més. Finalment es va saber el motiu de la detenció. L’acusaven d’haver insultat les autoritats durant una conferència pronunciada a l’escola d’estiu de Rosa Sensat.
Va ser un dels més aferrissats defensors de la unitat dels Països Catalans. Cal dir que predicava amb l’exemple: quan pràcticament ningú no ho feia, els anys quaranta i cinquanta, ell va reprendre els contactes culturals amb el País Valencià i les Illes, contactes que mantingué i conreà amb molta cura fins a la seva mort als vuitanta-cinc anys.
Abans que el català comencés el seu llarg i inacabat procés de normalització, quan començava només a aixecar el cap a mitjans de la dècada dels setanta i els cercles de poder espanyols i francesos canviaven la tàctica directament repressiva per la més subtil de presentar la nostra llengua com no apta per a segons què, i la circumscrivien a l’àmbit casolà, Claudi Creus va engrescar un nombrós grup de coneguts homes de ciència a signar i difondre, des de la Universitat Catalana d’Estiu, l’anomenat Manifest de Prada, que va tenir una forta repercussió en mitjans intel·lectuals i científics. Entre altres consideracions, s’hi deia: “…entenem que l’ús de la pròpia llengua –ultra un dret inalienable– constitueix, per dignitat, un imperatiu indefugible. L’ús del català en el treball científic quotidià és irrenunciable per als homes de ciència de la nostra comunitat cultural”

IMATGES DE HAKONE

INICIO avui una sèrie de reportatges fotogràfics de diferents indrets de Japó. El pla és que cada setmana apareguin en aquest bloc, i dintre de la categoria RODAR MÓN, algunes fotografies escollides d’un lloc destacat per la seva bellesa o singularitat, d’entre els que hem recorregut la Maite i jo en els nostres viatges.
Començem per la zona muntanyosa de Hakone.
Des del les seves valls i llacs d’orígen volcànic hi ha una de les millors vistes del Fuji, la muntanya símbol de Japó.
També hi ha indrets on surt vapor sulfurós de l’interior de la terra, vaixells de conte que recorren les aigües del llac, temples shintoistes on va la gent a casar-se, arbres multicentenaris, cases i jardins de samurais i funiculars fins el cim de les muntanyes.
Data de les imatges: 3 i 4 d’abril de 2012

 

Publicat dins de JAPÓ | Deixa un comentari

LA COLLA VELLA – 12) Frederic Castells

FREDERIC CASTELLS 
 
Quan hom parla d’en Frederic Castells ho fa sempre amb posat greu, de respecte i admiració. Es pot considerar, per dir-ho gràficament, el patriarca de l’independentisme català contemporani.
Quan va acabar la guerra del 36-39 Castells tenia divuit o dinou anys, el pare a la presó i oncles i cosins a l’exili. No trigà gaire a establir contacte amb altres joves com ell amb els quals creà, el mateix any 1939, la primera organització de resistència catalana a l’interior del país. Amb alts i baixos, caigudes i remuntades, el grup de resistents d’en Castells va realitzar al llarg de trenta anys innombrables accions de propaganda i sabotatge contra la dictadura.
El que havia començat com un front ampli sense definició ideològica concreta més enllà del catalanisme i l’antifranquisme, va veure com a mitjans de la dècada dels seixanta, amb la incorporació de nous elements més joves de formació marxista, s’encetà al seu si un debat generacional en el que Frederic Castells es decantà per les noves idees, que pretenien incorporar continguts socialistes i marxistes a la lluita d’alliberament nacional, en consonància amb els processos anticolonialistes que proliferaven arreu del món, així com fer front amb una bona base teòrica i doctrinària a la competència de l’esquerra diguem-ne oficial, que menys tenia tot allò que no passava pel sedàs del seu dogmatisme.
Aquells bons propòsits d’en Castells i altres no foren entesos així per bona part dels militants històrics de l’organització i van provocar fortes tensions, que acabarien en separació. Va ser com quan el fill se’n va de casa, en aquest cas acompanyat de l’avi. El sector més tradicional continuaria la seva trajectòria sense variacions, esdevenint cada cop més, fins la seva dissolució, un refugi de nostàlgics. De les noves idees naixeria el partit independentista per excel·lència.
Una obsessió d’en Castells foren sempre les finances. Repetia una i altra vegada que sense recursos econòmics abundants no s’aconseguiria mai res. Conseqüent amb això, havia creat una xarxa de simpatitzants, botiguers, industrials, gent de centre i fins i tot de dreta –al cap i a la fi era on hi havia els diners– que probablement no els votarien mai per marxistes però que els ajudaven econòmicament per patriotes. Aquells ingressos s’estroncaren a partir de principis dels vuitanta i calgué inventar-ne de nous. Aleshores posà en marxa el projecte Ítaca, una mena de “holding” que, amb les aportacions inicials d’alguns centenars de compte-partíceps, la majoria de recursos modestos, havia de fer inversions profitoses i segures i anar creixent exponencialment per tal d’esdevenir la font de finançament dels projectes polítics –i si calia també militars– que ens haurien d’acostar a la independència.
Dissortadament se li escapà de les mans arran d’una tèrbola maniobra interna que alguns atribuïren als serveis secrets de l’estat. Fos com fos, dos anys més tard Ítaca feia fallida deixant-los sense els recursos promesos i ni tan sols poder recuperar la inversió inicial.
És molt lamentable que el darrer record que es conserva del Castells-home-públic sigui precisament aquest. No s’ho mereixia. Després d’allò, envellit i amargat, es retirà al seu negoci privat de petit comerciant tèxtil. Ara, ja en la norantena, manté aquella aura de llegenda viva casolana que l’ha envoltat sempre. 

LA COLLA VELLA – 11) Benet Carbonell


BENET CARBONELL
 
 
Havia militat en un partit independentista revolucionari feia molts anys i per poc temps, malgrat que ell, després, ho negués insistentment. Procedia de la Garrotxa i s’acabava d’instal·lar a Barcelona. Estudiaven a la universitat, però aviat ho deixà per entrar a treballar en una editorial. El seu nom va començar a sonar amb força a partir de les grans mobilitzacions dels primers anys de la transició. 
Algun temps després tenien lloc tot un seguit d’atemptats feixistes contra llibreries del Principat i del País Valencià, cosa que originà el naixement de l’Associació de Llibreters en Defensa de la Cultura i el País, de la qual en Benet Carbonell fou el portaveu. Com és sabut, aquesta entitat anà molt més enllà del que donava a entendre el seu nom i origen, organitzant algunes de les més importants manifestacions dels anys vuitanta.
Per tot aquest historial d’en Benet, fou una sorpresa per a tothom quan anuncià que es desvinculava de l’Associació i deixava l’editorial per entrar en qualitat de soci majoritari a la llibreria Triangle, un gran establiment barceloní que s’havia mantingut fidels als seus orígens, malgrat el pas dels anys, els atemptats i les sancions governatives. Triangle era una llibreria catalana tradicional en el sentit més literal dels dos termes. L’estructura i el mobiliari no havien variat pràcticament des dels anys trenta, s’hi venien quasi exclusivament llibres en català, publicava edicions facsímils d’obres patriòtiques exhaurides feia molts anys i les tertúlies que s’hi organitzaven volien ser un punt de trobada de vells catalanistes de l’època de Macià i Companys amb les noves generacions de catalans conscients.
L’accés d’en Benet a la gerència de Triangle va ser tot un revulsiu que va remoure fins als fonaments la històrica institució. En poc temps havia desplaçat l’anterior equip i imposat un nou estil a la llibreria, més àgil en el servei als clients, amb activitats més vinculades a l’actualitat, amb personal nou i jove i amb jubilacions anticipades dels antics empleats. Va retirar molts llibres de menys venda però emblemàtics, incrementà molt la secció de best sellers en castellà, francès i anglès i donà un nou aire de modernitat a les instal·lacions de la botiga. Totes aquestes transformacions van comportar, a banda de les inevitables tensions internes, un increment important de vendes i la lògica expectació dins del món del llibre i la cultura en general. En paraules del propi Benet Carbonell, pel que feia al sector del llibre el país començava a esdevenir normal, amb un predomini de la llengua i cultura pròpies però amb un pes important de les cultures veïnes.
En aquell context, però, començaren a aparèixer alguns signes inquietants. La llibreria, que a l’inici de la transformació semblava tan catalana com sempre, va anar adoptant una línia cada cop menys compromesa. Donava la impressió que per a Carbonell i els seus col·laboradors el més important fos el compte de resultats, per damunt de l’interès cultural i nacional que el projecte havia despertat arreu. Clar que això és el que s’espera d’un negoci que cerca beneficis, com era al cap i a la fi una llibreria. D’acord, però quan en Benet es feu càrrec de l’establiment s’omplí la boca de grans paraules amb compromisos de servei a l’objectiu superior de la cultura i la nació catalanes.
Més endavant, la preocupació esdevindria veritable alarma, quan la línia agressiva d’expansió comercial empesa per Carbonell començà a afectar altres llibreries més petites. El Triangle es dedicà a llençar “opes” hostils a tort i a dret, fins que pràcticament havia absorbit bona part de la competència, a dins i fora de la capital. Al mateix temps el caràcter del nostre home s’anava tornant més agre cada dia, sovintejant les discussions amb el personal dels seus establiments.
El resultat fou que si abans hi havia una gran varietat d’opcions culturals, llibreries esteses arreu del país que havien resistit els temps difícils de la censura i la repressió franquista difonent com podien una cultura perseguida, no quedà altra cosa que una xarxa de Triangles descafeïnada i estancada, amb un Carbonell autocomplagut amb la seva pírrica victòria, amb una clientela cada cop menys engrescada —per no dir decebuda— que si encara s’acostava de tant en tant per aquestes llibreries era perquè pràcticament no trobava enlloc més on anar.

Paraules de Xavier Graset en la presentació de ‘Dur de pair’

PRESENTACIÓ “DUR DE PAiR” Salvador Balcells.
Editorial Meteora
Llibreria Negra y Criminal
Barcelona, 17.03.2012
___________________________________________________________
És un plaer acompanyar-vos a aquest bateig literari. Està bé que sigui amb els musclos de la Negra y Criminal, més que amb melindros i xocolata, o amb peladilles, perquè l’aigua i fragància dels musclos  permetran que l’efecte duri més. I podem dir amb tots els ets i uts, bateig d’una família que va creixent, d’una nissaga que s’allarga, i que ja arriba al tercer volum de la col·lecció dels casos de l’Emili Espinosa. 
Per tant, plaer com a mínim triple per aquests tres volums. D’entrada perquè els escenaris de les trames de Balcells em són coneguts, també són els meus; perquè el Salvador Balcells és de l’Espluga de Francolí, i en origen la família de ma mare també era d’allà, i l’Ermita de la Santíssima Trinitat era un lloc de peregrinació o d’excursió de cap de setmana quan era petit; i perquè tres ja és família nombrosa.
Família nombrosa de les actuals, però el gènere i Salvador ja les té aquestes coses, s’arrapa al nostre present i ens l’ensenya sense embuts.
Tant sense embuts, que podem dir que aquesta és la primera novel·la de l’època de les retallades, no perquè s’hi rebaixi el sou dels treballadors que hi intervenen, sinó perquè ja en la portada apareix el símbol més representat a les manifestacions que surten al carrer al nostre país: les tisores. Aquestes ja es veu que no són ni de peix, ni de cuina, són de podar i per tant ja ens donen alguna pista de per on correrà la sang a Dur de pair.
 Per cert que amb aquest dibuix ja es veu que estem davant d’una novel·la negra catalana, no només per la llengua i l’espai, sinó perquè com que és aquí, a diferència d’Espanya, on la tisora fa més feina… podem dir que la tisora per ara ens representa tant com la senyera, potser després de les eleccions andaluses la cosa canviarà. 
És cert que potser el primer llibre, allà on va començar a córrer Espinosa, La taca negra, una taca de debò, una fuita de petroli al pantalà del port de Tarragona que arribava fins al Cap de Salou, l’hauria pogut presentar amb més coneixement de causa, o la d’El vi fa sang, la segona, m’hauria traslladat a l’Espluga i a la trama d’aquest marxant de cavalls, i a la URV on tinc força coneguts, però també és cert que gràcies a fer de padrí de Dur de pair, sense ànims d’explicar-ho tot, és clar, la meva realitat de pare i de marit m’ha fet aixecar l’alerta dels riscos que puc tenir de cara al futur, i d’entrada ja sé que a la meva dona no li he de regalar mai títols d’autoajuda com per exemple Estoy casada pero me siento sola. 
Res que us hagi d’alarmar. Ja ho descobrireu.
 El tercer exemplar de les aventures del sotsinspector Espinosa planteja un seguit de línies argumentals que passen per la dificultat de pares i fills i també de la vida en parella, i això amb més d’un dels protagonistes de la novel·la. Que Espinosa té problemes amb les seves filles no és la primera vegada que passa, perquè justament ell, exguardia civil valencià, ja s’ha hagut d’enfrontar a les vides que porten, especialment l’Empar, que fa vida okupa i alternativa a Barcelona i la Núria, que la fa més convencional.
És clar que Salvador també té cura de situar en antecedents al lector que s’incorpori ara a la nissaga, i amb quatre informacions ens situa el protagonista:
PAG 29 … “Quan pertanyia a la Guardia Civil, Emili Espinosa ja tenia una merescuda fama de persona intuïtiva, resolutiva i de fer la feina ben feta. Des que ingressà ala Mossos, el policia valencià ha tingut destins diferents i ha anat passant ràpidament per les categories de caporal i sergent fins a assolir la de sotsinspector, on li sembla que ja es jubilarà, entre altres coses per la seva habitual mala relació amb els caps…”
Una de les gràcies, virtuts o encerts de Salvador Balcells és, d’ençà el primer cas de la Taca Negra, haver bastit el seu personatge en la figura d’un Mosso d’Esquadra. 
No sé si fins i tot va ser ell qui va acabar animant al conseller d’Interior de l’anterior govern a fer un premi de novel·la negra.
Perquè és clar que de policies, lladres i serenos americans, britànics, espanyols, belgues, italians, sud-africans, i darrerament suecs i nòrdics, i grecs en totes les variants tots en sabríem anomenar més d’un, però de catalans ja costa més. Per tant ja és d’elogiar aquest encert de Salvador de pensar en els mossos d’esquadra. I sobretot si pensem que quan es va publicar el primer títol de la col·lecció, La taca negra, el 2007, els mossos d’esquadra encara no s’havien desplegat a totes les comarques del Camp de Tarragona, i Salvador feia policia-ficció. I en el segon, El vi fa sang, el 2010, la comissaria central de Tarragona encara estava en construcció. Però Salvador és pacient i persistent.
Una policia de plenes competències, integral, deu voler dir això també: Poder fer lliscar la imaginació a través de la feina de la policia catalana, dels mossos.
Imaginació i realitat, des de la festa de les esquadres al GEI, a una estructura que passa pel intendent Cabana, Brufau, Garcia, inspectors, sots-inspectors, gelosies professionals,  sergents com el Torres, o caporals com la Sumarroca…la petjada del vi, o dels noms del vi que segueixen fent sang. Sort del Siurana, que és un oli que és com un bàlsam. 
Però és que a més ens expliquen les dificultats per ser una policia integral, quan els casos travessen fronteres, ja sigui Rússia, ja sigui Mèxic com aquest cas:
PAG.90 … “I tot i que ja ho mig sabien, quan la caporal Surroca explica als seus companys el procediment seguit, que l‘accés a bases de dades o qualsevol altre tràmit operatiu dels Mossos amb organitzacions policials internacionals s‘ha de fer obligatoriament a través d‘Espanya i sota la supervisió dels Ministeri de l‘Interior, Espinosa no pot estar-se de dir-hi la seva: 
-Me cague en la puta misèria! Quan serem una policia normal amb relacions normals, si es pot saber?
-Doncs això no és res -burxa la caporal-. Ni tan sols podem treballar directament amb els serveis centrals del Cuerpo Nacional de Policia  i de la Guardia Civil. Hem de passar necesariament per les unitats territorials de Catalunya d‘aquests cossos. Fa temps que es demana, però de moment el ministeri no en vol ni sentir a parlar. És a dir, no tenim relacions operatives directes fora de Catalunya ni, per suposat, fora de l‘Estat”
I a més, amb aquest bon coneixement de causa, amb detalls de funcionament orgànic, i amb una amplitud de mires que fa que agermani la policia catalana no sé si amb un cosí de Butxana, però en tot cas amb el País Valencià, incorporant l’expressió i la parla de l’Emili, i també de la seva dona de Tortosa, la Cinta.
PAG. 148 … “…-En eixe cas parlem -diu- A vostè, a més de reconèixer haver escrit aquella carta, el van vore rondant la seua casa poc abans del crim. I tot açò, després que Abadal l‘amenaçara, l‘insultara i el denunciara. No em dirà que no tenia motius per voler-li mal!”
És clar que Balcells no és de la Catalunya catalunyera, que diria Pedrolo, sinó que el seu marc mental va més enllà de les divisions administratives de la llengua. Com diu Empar: Sense València no hi ha independència!
És clar que fa reivindicació del seu petit país, que coneix tant bé com ningú. La novel.la està dedicada a Tarragona, a la de la Rambla Vella, la Via Augusta, el balcó del Mediterrani, però encara més a la de Torreforta, que és on viu Espinosa i la seva dona. I la de Bonavista, barri perifèric i més humil, escenari d’una de les trames, la de la droga, la cocaïna, i que permet a la caporal Pilar Surroca començar a despuntar en el camp de la investigació i desfer-se per hores de la feina d’auxiliar, i també en el de la reivindicació feminista de les Bruixes de l’Heura. Fins i tot de la Canonja, quan s’esmenta que és un poble nou, que ha recuperat la sobirania municipal que havia tingut abans que la xuclés Tarragona.
És la Tarragona de Torres Cavades, allà on exercita la passió per l’hortet el nostre heroi, però també Reus i el Pere Mata, La Pineda, Salou, Cambrils, Montblanc, o Barcelona, i la Barceloneta, on venen a dinar pare i filla.
Per cert que ja veieu que Salvador juga amb la toponímia i els noms, en aquest exercici divertit de transformar Terres Cavades, en Torres, o Mas Calbó, en Mas Calbet (encara que l’un és a tocar de Vila-seca i l’altre a Riudoms, o la discoteca Caress de Salou, que podria ser La Cage… i molts jocs més.
El potencial de tots aquests escenaris és infinit, i aquesta proximitat, que ens presenta el costat fosc al costat de casa, el trobem als mitjans cada dia. Diríem que tot és versemblant no només per la ubicació sinó perquè allò que hi passa, desaparicions, morts, homicidis, això és a tocar. Encara aquesta setmana hi havia un segrest a Salou per motius de deutes. I quin any portem de crims i morts! Amb tot podem dir que Salvador va completant la carta de delictes que tenim al Camp de Tarragona, que ja veieu que tenim de tot, màfia russa, sud-americana, blanqueig de diners, explosius, tràfic de blanques, taques negres, Química i Enologia, drogues i desaparicions. I fins radars i excessos de velocitat que amb això de lluitar contra el dèficit fiscal és el més sensible que tenim al carrer i a les carreteres.
I també una aparició del final d’ETA i els que no volen acabar de deixar del tot la violència, encara que això és a Barcelona.
 És la crisi, que també guaita a Dur de pair, la protesta que fan els treballadors dels Abadal, amb el sindicalista Joan Martínez al capdavant, a qui la policia més endavant enxamparà llegint  Kropotkin i Memorias de un revolucionario. 
Ells són de fet l’eix del principal cas de Dur de pair, els Abadal, un empresari, l’Eduard, que veu desaparèixer la seva filla Laia de casa en estranyes circumstàncies, encara que aquesta desaparició deixa fred al pare i desespera la mare, la Isabel, o al germà de la Laia, l’Antoni. Una situació que t’ha de desesperar, lògicament, que altera nervis i personalitats. I si al Vi fa sang i a la Taca negra hi havia bones observacions sobre el medi ambient i l’impacte de la petroquímica, que ve directament del passat bibliogràfic de l’autor, que havia escrit Visca la terra, Manual de l’ecologista català, o Energia i societat. Una perspectiva catalana, si a més ell s’ha documentat sobre el funcionament de la justícia o del cos, aquí Salvador, s’ha interessat per com funcionem els humans davant d’un dels mals dels nostres dies, l’ansietat:
PAG 166 … “–L’ansietat és un dels punts centrals de la psiquiatria i com molts dels grans conceptes d’aquesta ciència es presta a interpretacions diverses. Hi ha experts que opinen que davant d’una amenaça, la reacció normal és la por. En aquest cas, l’ansietat seria una reacció anormal. En canvi n’hi ha d’altres que consideren l’ansietat una reacció, o una emoció, completament normal, que forma part de les reaccions evolutives, d’allò que en diem lluita per la supervivència. La meva opinió personal, si li serveix d’alguna cosa, s’acosta més a aquesta segona consideració. L’ansietat es pot manifestar de diferents formes. Psíquicament, en forma d’inquietud, intolerància, etc. I físicament, en forma de taquicàrdia, tremolors, rigidesa, suoració, etc. I és pot tornar patològica o crònica. Això succeeix en el cas de la fòbia social, per exemple. Un cas extrem de crisi d’ansietat serien els trastorns de pànic, que comporten crisis d’angoixa breus però molt intenses, amb por de mort imminent. També hi ha el trastorn per estrès post traumàtic, que es pot donar fins i tot en casos de persones aparentment normals, quan se’ls activa la memòria intrusiva d’un fet traumàtic succeït potser fa anys i que havia quedat gravat en algun racó del cervell.”
La font en la ficció és el Dr. Domènech, del psiquiàtric Pere Mata de Reus, recomanat per Murgades, no el filòleg reusenc, sinó aquí un forense. Es clar que ens documenten a fons. La cosa va a més:  transtorn post-traumàtic, desesperança, xoc, ressentiment, confusió, depressió.. i és que és veritat 
que el present actual és negre, negre, i que a més el mal no ens abandona, amb tots els seus graus i àmbits. El de Dur de pair ens presenta el més cru, el material base de tota novel·la negra, crims, assassinats, trets, màfies, cocaïna, acció a dojo, policies i delinqüents i, en aquest cas, Salvador Balcells ha volgut avançar cap a l’interior de les nostres angoixes, cap aquest cas de l’ansietat, però també cap a les dificultats de les relacions, com us deia en començar. Dificultats entre pares i fills, de convivència, de relació, d’aprenentatge, de creixement. Segur que tots els lectors també miraran endins. Ja veig el difícil futur que m’espera!
I també el dificil que és això de l’amor i la parella. De fet per molt que s’abomina dels llibres d’autoajuda i de si acaben fent més mal que bé, com que l’ocasió fa el lladre, Salvador no se’n pot estar i també explica la fórmula de l’amor:
PAG 221 … “…Tot ho provoca la dopamina del cervell, un neurotransmissor del plaer, el benestar i l’excitació sexual. Això és en circumstàncies normals, perquè la dopamina també té a veure amb les obsessions i les addiccions. Per això l’amor és addictiu i possessiu, no en tenim mai prou i a la mínima apareix la gelosia…”
I parlant de fórmules, i de l’ocasió que fa el lladre, em sembla que podem certificar, i felicitar que de la seva antiga experiència de llibreter, de les seves passions, dels seus neguits, i del seu coneixement i curiositat de la vida, en Salvador Balcells ha sabut trobar la fórmula perquè l’Espinosa ens tingui enganxats a la seva acció, les seves trames, els seus luxes i misèries, i ens deixi amb l’ansietat d’un nou relat. 
Sort que gràcies a Dur de pair gairebé ens podrem diagnosticar!
Xavier Graset
 

EL CASAMENT DE L’ALBERT I LA YUKO

El motiu principal del nostre recent viatge al Japó ha estat la cerimònia del casament del nostre fill Albert. Hem aprofitat per visitar alguns llocs emblemàtics que encara no coneixiem, com ara els jardins del palau imperial de Tokio, Hakone, Kanazawa i Shirakawa-go. També hem estat un cop més a Kamakura, Osaka i, naturalment, Sendai, on tingué lloc el casament de l’Albert i la Yuko. Fou una cerimònia molt a la japonesa, començant amb el ritual shintoista i acabant amb un sopar informal i l’inevitable karaoke. Entre mig, canvis de vestimenta, banquet, fotografies, vídeos, regals i discursos, tot perfectament organitzat per l’eficient personal del centre de casaments de Sendai.
Aquí en teniu algunes fotografies:

   Un moment de la cerimònia shintoista 
 
 
El segon vestit de la núvia

 
Paraules de la Maite adreçades als nuvis

 
Saludant els convidats


La Maite i jo 

LA COLLA VELLA – 10) Víctor Capella

VÍCTOR CAPELLA

Un detall significatiu del tarannà d’en Víctor és que podia haver fet el servei militar a les milícies universitàries però no va voler, perquè les considerava elitistes.

Alguns amics seus havien intentat fer-lo entrar a militar al partit independentista per excel·lència. La seva negativa es basà sempre en la mateixa i única raó: li sobrava el marxisme. Durant els anys vuitanta simpatitzava amb UDC, cosa d’altra banda lògica en un catòlic practicant com ell amb fortes conviccions catalanistes. Però quan es decidí a militar, ho va fer a CDC. No li van demanar cap explicació, però tot i així ell va voler justificar-se. Però ningú no va acabar d’entendre les raons que donava. Considerava el primer un partit a la deriva, cada cop més allunyat dels seus orígens i dominat per infiltrats de l’Opus, una secta, afirmava, que el treia de polleguera. També deia que a Girona, d’on era ell, els democristians pràcticament no hi pintaven res, que tot ho controlava Convergència. És a dir, que el seu decantament podia obeir tant a motius ideològics com pràctics. Bé, el pas del temps va demostrar que l’elecció fou encertada, si més no des d’un punt de vista pragmàtic. Va ocupar successivament els càrrecs de delegat d’Ensenyament, tinent d’alcalde, president del Consell Comarcal i diputat al Parlament. En una època el seu nom sonà fins i tot com a possible Conseller de Cultura. Si no ho va arribar a ser fou més que res per la seva independència de criteri, que el feia poc manejable per part dels presidents de torn, ja fossin de govern o de partit, o ambdues coses alhora.

Víctor Capella va ser sempre un amic dels seus amics. Alguns independentistes van tenir ocasió de comprovar-ho en moment difícils, com ara una detenció. En aquests casos ell donava la cara com el primer, posant-se en evidència de manera perillosa per als seus interessos. En una ocasió va tenir una forta discussió amb el governador civil de torn i el president Pujol li va haver de fer un toc d’atenció.

La cosa va anar de la següent manera: des de feia alguns mesos tenia lloc una campanya d’atemptats per part de l’organització armada contra instal·lacions i interessos de l’estat espanyol al nostre país, alhora que els partits independentistes que li donaven suport no parava de créixer en militants i presència al carrer. Tot plegat devia fer que comencessin a sonar les alarmes en els serveis estatals de seguretat. Un dia, a la seu barcelonina d’un d’aquests partits hi hagué un petit i misteriós incendi durant la nit i els veïns de l’immoble, alarmats, van avisar els bombers. Amb ells va arribar la policia, la qual, un cop apagat el foc, encara va estar-se una bona estona a l’interior. L’endemà, a banda de les tasques de neteja, els militants van inspeccionar-ho tot per veure que s’havien endut. Fou una tasca pràcticament impossible, tant pel desordre habitual que hi havia com perquè s’havia cremat molt de paper.

Pocs dies després d’aquells fets, arribà de nou la policia amb una ordre d’escorcoll. Probablement estaven molt ben informats, perquè van anar directament a una dependència que feia de magatzem i, després de remenar una estona, per a sorpresa de tothom va aparèixer un paquet ple d’exemplars del butlletí informatiu de l’organització armada, un número en el qual es reivindicaven algunes accions violentes, així com també una mena de despertador que, segons afirmà la policia, era un rellotge temporitzador per a explosius. Ningú no sabia que hi hagués aquell material…

El local fou precintat i els tres militants que hi havia en aquell moment detinguts sota l’acusació de col·laboració amb banda armada. Se’ls aplicà immediatament la llei antiterrorista i després d’uns dies a comissaria, on van rebre de valent, els enviaren a la presó. La campanya al carrer en favor del seu alliberament va ser molt forta, amb centenars de pintades arreu exigint la seva llibertat.

Víctor Capella va estar molts dies fent gestions a tots els nivells i sembla que les seves aportacions foren decisives per a la resolució favorable del cas. Almenys així ho creu Domènec Garcia, l’advocat dels independentistes empresonats, que estigué en contacte permanent amb ell al llarg de tot el procés, fins la retirada dels càrrecs més greus i la seva posada en llibertat provisional, un mes després.


DEL JAPÓ ESTANT

Escric aquestes paraules des de Tokio, assegut davant de l’ordinador de l’Albert i la Yuko, al seu pis del barri d’Ogicubo, poc abans de marxar tots cap a Sendai, on es casaran seguint els costums japonesos. Ahir vam ser a Kamakura, on la Maite va fer-me aquesta foto davant del Gran Buda.
Serem per aqui fins el dia 9 i una de les visites programades es als Alps japonesos, coberts de neu.
Esperem que terratremols, sunamis, nuclears i Corea del Nord ens deixin passar uns dies tranquils.
No escric gran cosa mes perque resulta complicat fer-ho amb un teclat sense accents i amb tot de caracters japonesos.
Prometo un reportatge complert, escrit i visual, quan tornem a Barcelona.