SALVADOR BALCELLS

FRANCESC PASCUAL

Aprofitant la sortida del primer llibre publicat per les Edicions del Puny, la petita editorial vinculada al partit independentista revolucionari per excel·lència, s’havia muntat una festa d’inauguració del flamant despatx-magatzem de Barcelona. Com a convidats especials hi havia els quatre escriptors més o menys famosos que militaven a l’organització: Francesc Pascual, Claudi Creus, Mònica Ors i Salvador Bonet. Tots havien començat la seva carrera literària guanyant un premi de prosa o poesia i ja tenien editors que els tractaven bé. De manera que no seria fàcil aconseguir que es passessin al Puny.

Els promotors de l’editorial havien estat temptats de plantejar el tema al comitè executiu, però finalment van decidir no fer-ho, més per dignitat professional que per escrúpols polítics. Desitjaven tenir-los per iniciativa dels propis escriptors i no per pressions alienes. Aconseguir-ho per la segona via hauria estat relativament fàcil, perquè el partit preconitzava que la vida privada i la professional havien d’estar subordinades a la militància. Qui es mostrà d’entrada més predisposat a col·laborar, a vincular el seu futur literari al projecte editorial que s’encetava, va ser Francesc Pascual.

Pascual era del Baix Ebre, on havia començat de molt jove la carrera literària i ja tenia tres llibres al mercat. La seva primera obra l’havia escrit abans de fer els divuit anys i es tractava d’una novel·la que es desenvolupava en ambients “hippys”. Havia guanyat un important premi literari que va catapultar-lo a la fama. Fou considerat durant un temps el principal representant d’una nova fornada d’escriptors que es suposava havien de renovar les encarcarades estructures culturals del país. Es parlava del naixement d’un gran autor i les expectatives que havia generat es van veure confirmades anys més tard, però no precisament en la línia que havia marcat la seva primera novel·la.

Va muntar una llibreria a Tortosa que encara existeix, tot i que ell ja fa temps que n’està desvinculat. Semblava com si hagués renunciat a la seva faceta d’escriptor perquè no se’n sabia res des de feia anys. Quan li ho preguntaven, contestava amb evasives. Però mesos després arribà a les llibreries la seva següent novel·la, que temàticament no tenia res a veure amb les tres anteriors; es tractava d’una obra de caràcter policíac que encetava una nova col·lecció de novel·la negra en una important editorial. Acabava de descobrir la seva veritable vocació literària, perquè a partir d’aleshores no s’ha apartat d’aquest gènere, en el qual ha assolit fama i fortuna. És clar que en un escriptor català cal matisar-ho molt, això de la fortuna: significa només que pot viure de l’escriptura i que no li cal fer altres activitats per guanyar-se la vida.

El primer èxit important de vendes de les Edicions del Puny va ser justament una novel·la seva, en la qual combinava amb encert la trama d’intriga amb un rerafons polític. En aquesta obra va aparèixer per primer cop un personatge que després s’ha fet famós, literàriament parlant. El detectiu Raül Fullana, tant conegut dels lectors d’avui i que fins i tot ha estat portat al cinema.

Francesc Pascual fou sempre una persona coherent i gens cerca-raons, fins i tot quan s’allunyà del partit. Ho va fer sense xivarri, discretament, tot i que marxava per desacords importants amb la línia tàctica d’aleshores. A partir d’aquell moment es va dedicar de ple al conreu de la literatura.

Des de petit havia tingut una salut feble i ara, als seus seixanta-cinc anys, li han diagnosticat una leucèmia. Els que han tingut ocasió de veure’l han pogut comprovar la gran fermesa amb que ho ha assumit. Diu que fins al final vol fer vida normal i ha demanat a la gent més pròxima que facin el mateix respecte d’ell.