DOCTOR LIVINGSTON

El bloc de Salvador Balcells

Arxiu de la categoria: RODAR MÓN

FEBRER A TENERIFE

A Tenerife, l’illa més gran de les Canàries, un visitant ocasional pot tenir la impressió que quasi tot gira al voltant del Teide, el volcà adormit situat al seu centre geogràfic. Les cues de gent que hi arriba en cotxes de lloguer per pujar al funicular que els durà prop del cim, les dotzenes d’autocars que hi van plens de turistes cada dia, les espècies botàniques úniques, enmig de paisatges lunars… També hi ha nombrosos jaciments arqueològics guanches, sense senyalitzar per evitar expolis. Els guanches eren els oriünds de les Canàries, fins quedar anorreats per l’ocupació espanyola de finals del segle XV.
Però tot això només és una petita part de la realitat: L’actual puixança social i econòmica d’aquesta illa es deu sobre tot al conreu dels plataners i al turisme europeu que cada cop hi fa estades més llargues, fins que molts, jubilats o no, s’hi queden a viure i fins i tot hi creen els seus negocis.
Tot gràcies a una climatologia benigna. Malgrat la proximitat del desert del Sàhara, la part oest de l’illa es veu afavorida pels vents alisis humits procedents de l’Atlàntic, que conformen un paisatge verd que pot semblar pirinenc o centre-europeu. La part est, seca i desèrtica, ha experimentat un gran creixement del turisme de sol i platja que ha fet sortir de la misèria els seus petits pobles de pescadors, alguns d’ells, avui, autèntiques conurbacions. Allí la temporada turística dura pràcticament tot l’any.
Un darrer comentari sobre aviació. A principis dels anys vuitanta hi va haver a l’aeroport de Los Rodeos, al nord de l’illa, un dels accidents més greus de la història, amb centenars de morts. Trobareu la informació aquí: https://ca.wikipedia.org/wiki/Accident_aeri_de_Tenerife
Després d’això l’aeroport va canviar de nom. Ara es diu Tenerife Norte (o també La Laguna, per la ciutat propera d’aquest nom). Es destina només a vols estatals. Al sud de l’illa n’han fet un altre per als vols internacionals.

Un drago, arbre autocton de l’illa
Antiga casa senyorial de La Orotava, avui museu
Grans extensions de conrreu de plataners, a les zones humides de l’oest
El Teide a primers de febrer, sense gota de neu. El color blanc és mineral procedent d’una erupció
Paisatge lunar al volant del volcà
Capes de lava de diferents colors, d’erupcions successives fa centenars de milers d’anys
El Teide vist a la distància des de la veïna illa de La Gomera
Plantes que floreixen en terrents volcànics i pins canaris arrapats a les roques de lava solidificada

Serralada d’Anaga, al nord-oest de l’illa
El Teide des del nord de Tenerife
Records a la vora del mar. A la ciutat de Puerto de la Cruz
Posta de sol en una platja de sorra negra
Monument als pescadors davant d’un mercat, a Santa Cruz, la capital de Tenerife
Al fons del passeig, l’Auditori de Santa Cruz, obra de Santiago Calatrava
Un altre drago, a la ciutat turística de Puerto de la Cruz

 

LANZAROTE, UNA ILLA ESPECIAL

Uns dies d’estada a l’illa de Lanzarote, a les Canàries, ens ha permès conèixer un dels indrets més curiosos i interessants que es poden trobar arreu del món. Aquesta illa, d’origen volcànic, va suportar les darreres erupcions, molt violentes, a finals del segle XVIII. I encara conserva una part del seu territori cobert per les onades de lava que van sorgir de nombrosos cràters. Aquesta lava es va refredar, solidificar i en alguns casos convertir en cendra. De manera que avui dia el paisatge té un aspecte semblant al que podríem trobar al planeta Mart, per exemple.
Una altra característica interessant de Lanzarote és el vi que s’hi produeix, malvasia d’una qualitat excel·lent. Les vinyes, plantades sobre cendres volcàniques, estan enclotades i protegides una a una per marges de pedra seca. L’objectiu és doble: protegir-les de les inclemències del temps i aprofitar les humitats de la rosada nocturna, imprescindible per sobreviure en un ambient quasi desèrtic.
El tercer aspecte a ressaltar és la figura de César Manrique. Aquest artista originari de Lanzarote, mort el 1992, va promoure un model d’intervenció al territori, basat en la sostenibilitat, que va aconseguir que tota l’illa fos declarada per la Unesco Reserva de la Biosfera. Els indrets més emblemàtics i visitats són tots obra seva, com també ho és que, a Lanzarote, la integració entre el paisatge natural i l’ocupació humana sigui un fet evident, que fa de l’illa un exemple d’harmonia digne d’imitar.

Les onades trencant en penya-segats de roca volcànica
Planúria de lava solidificada. Sembla talment un paisatge marcià
Platja de cendra solitària i protegida, amb llac interior, rodejat de roques volcàniques
Cràters del Parc Nacional de Timanfaya. Al fons, l’oceà Atlàntic
L’autor, sobre un veritable mar de lava
Els ceps arrapats a la terra i protegits per cercles de pedra seca
Aquí en fileres, però també amb la protecció dels vents alisis
El Jardí de Cactus, una de les creacions de César Manrique
Un detall del Jardí de Cactus, rodejat de roca volcànica
Salines a la posta del sol
Platja de sorra fosca. Recorda un jardí japonès
A les platges, les construccions circulars de pedra seca serveixen també per als banyistes
Aquí, amb la marea alta
Entrada a la casa de César Manrique, avui seu de la fundació que porta el seu nom

PETIT RECORREGUT PEL PAÍS DELS CÀTARS

Quan, fa anys, vàrem fer alguns trams del Camí dels Bons Homes, començant pel castell de Montsegur, a la Maite i a mi ens van quedar les ganes de conèixer altres indrets relacionats amb l’odissea dramàtica d’aquells bons homes, també coneguts com albigesos o càtars. Una odissea del segle XIII i principis del XIV forçada per la persecució a què foren sotmesos per part del Papa de Roma i del rei de França, pel fet de practicar un cristianisme massa cristià.
Doncs bé, aquest passat cap de setmana hem tingut ocasió de recórrer alguns d’aquells llocs.
Després de fet nit a Bellver de Cerdanya ens hem desplaçat fins a Carcassona, ciutat que va caure en poder dels francesos l’any 1209, al principi de la creuada, quan tota la població càtara en fou expulsada.
De Carcassona, passant per Limoux per fer provisió de blanquette, el xampany local, ens hem arribat fins alguns dels castells més emblemàtics de la zona, els dos de Perapertusa i el de Querbús, darrers indrets que també van acollir càtars fugitius abans d’entrar a Catalunya. Són uns castells allunyats de actual ruta turística dels Bons Homes, però us asseguro que val la pena visitar-los.
La nit de dissabte a diumenge hem dormit a Sant Pau de Fenollet, un poble ja de la Catalunya Nord però on el català sembla haver-se perdut del tot.
La tornada cap a Barcelona l’hem feta en dues etapes: la del matí, per carreteres secundàries i fins a Ceret, magnífica! Un primer tram d’Estagel fina a Illa de Tet passant per Bellestar i Cassanyes, amb el massís del Canigó, nevat, al davant nostre. I un segon tram d’Illa de Tet fins a Ceret, passant pel priorat de Serrabona, un itinerari que sorprèn per la bellesa dels paisatges i la meravella artística i arquitectònica del monestir, amb detalls increïbles a l’interior de l’església. 
El dinar a Ceret, una vila on es respira art, cultura, tradició i modernitat, acompanyat d’un dia esplèndid de primavera, ha culminat un cap de setmana per recordar.
Després de dinar, autopista i cap a casa. 


Abans d’entrar a la ciutat emmurallada de Carcassona


Un detall del castell i la muralla de Carcassona


L’església de Limoux des del pont del riu Aude


Els castells de Perapertusa i Sant Jordi abans de començar la pujada a peu


El castell de Perapertusa des del castell de Sant Jordi


Vista exterior del priorat de Serrabona


Detall de la tribuna interior de l’església de Serrabona, feta amb marbre rosa del Conflent. Divideix la nau en dues parts, una pels canonges i l’altra pels fidels.


Detall del claustre, vist des de l’exterior


Portalada d’una església de Ceret 

IMATGES D’ISTANBUL

Istanbul és la ciutat més gran de Turquia i sens dubte la més important culturalment, històricament i econòmicament. La seva població supera els 13 milions d’habitants. Fins l’any 1930 s’anomenà Constantinoble, en honor de l’emperador romà Constantí.
La vam visitar a l’hivern. Aquí en teniu unes quantes imatges:


La Mesquita Blava, de nit 


Pescadors des d’un pont


Traient el cap davant de Santa Sofia


Pel carrer d’un barri popular


Creuant el Bòsfor


Detall de l’interior de Santa Sofia


Dervitxes fent les seves giragonses marejadores


Escultura clàssica aprofitada com a base d’una col·lumna


Una altra. Aquesta de cap per avall. Són a la cisterna de Yerebatan 


La Torre de Gàlata entre carrers estrets


A l’interior del Gran Basar
 

Imatges de l’Alguer i Sardenya

L’Alguer és la ciutat de llengua catalana de l’illa de Sardenya. Es troba al nord-oest, a la província de Sàsser. Té prop de 50.000 habitants.


Tros de muralla i torre de l’esperó reial. L’Alguer


Campanar de Sant Francesc. L’Alguer


Gelateries. L’Alguer


La platja de l’Alguer a la posta del sol


Detall de la costa del nord-est


Casa ombrejada en un poble del centre de l’illa.


Nuraghi. Són edificis megalítics en forma de torres còniques. N’hi ha més de vuit mil a l’illa de Sardenya i alguns fant vint metres d’alçada. Són anteriors al IV mil·leni a. C. No se’n coneix l’us, però sens dubte tenien un alt contingut simbòlic.


Capvespre d’estiu a Càller.


Castelsardo, al nord de l’illa


La Maite i jo davant del campanar de Castelsardo

IMATGES DE LÜBECK (ALEMANYA)

La ciutat de Lübeck, al nord d’Alemanya, va ser des de 1.359 capital de la Lliga Hanseàtica, l’aliança econòmica que va dominar l’activitat comercial del mar Bàltic i el nord d’Europa fins al segle XVII. El seu casc antic, rodejat de canals del riu Trave, ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Hi destaquen les construccions gòtiques, renaixentistes i barroques de rajola vista, amb un miler d’edificis històrics, així com les set torres de les cinc esglésies principals. Són mil anys d’història viva.
El símbol de la ciutat és la Porta de Holsten ‘la porta del nord d’Europa’, una magnífica construcció emmarcada per dues torres llugerament inclinades.
A l’interior de les seves esglésies s’hi poden trobar tot de detalls artístics que les converteixen en veritables museus.
A pocs quilòmetres de la ciutat antiga hi ha el barri portuari de Travemünde, important port de ferrys i creuers i un destacat enclavament turístic. 

 

IMATGES DE L’ILLA DE SANTORINI (GRÈCIA)

Santorini (en grec Σαντορ?νη) és una illa de la mar Egea. La capital és Thera, que fou també l’antic nom de l’illa. Tot i que originàriament tenia forma arrodonida, després d’una gran erupció volcànica quedà fraccionada.
Aquesta erupció va ser un dels fenòmens més significatius ocorreguts a la mar Egea durant l’edat del Bronze. Va causar un canvi climàtic a la zona de la la Mediterrània oriental i possiblement a tot el món. Fou una de les majors erupcions volcàniques sobre la Terra en els últims milers d’anys. La illa actual és el que queda d’aquella enorme explosió.
Santorini és un centre d’investigació de riscos volcànics. El seu volcà segueix actiu i ha experimentat diverses erupcions efusives (no explosives) desde la gran erupció prehistòrica.
Actualment, Santorini és un important destí turístic. Els seus vins, de vinyes conreades sobre terra volcànica, són molt apreciats. També tenen fama els tradicionals rucs de l’illa, avui un atractiu més de cara als visitants.