SALVADOR BALCELLS

(Llegida amb motiu de l’acte de record i homenatge celebrat el dia 4 de febrer a l’auditori de la biblioteca Can Fabra, de Sant Andreu de Palomar)

Estimada Maite,

No vaig poder dir-t’ho de paraula. Les teves darreres hores les va passar profundament sedada i amb respiració assistida.  El pitjor va ser quan els metges ens van dir que no hi havia possibilitat de recuperació. I quan et van desconnectar del respirador. Costava de creure que només feia dos mesos havíem anat d’excursió per les muntanyes de Prades. Et vas anar apagant i no vam poder ni tan sols creuar una mirada de comiat.

Fidel a tu mateixa, estic segur que de feia dies eres conscient de l’extrema gravetat del que et passava, però no ens volies fer patir.

Doncs Maite, com que no t’ho vaig poder dir, ara t’he escrit aquesta carta amb alguns records de la nostra vida en comú. Siguis on siguis, te la faig arribar amb el meu amor.

Quan ens vam conèixer a la Universitat Catalana d’Estiu, l’any 1989, tu encara estaves passant el tràngol de la separació. I jo acabava de concloure una etapa vital, obligat a tancar el que fins aleshores havia estat el projecte professional de la meva vida, la llibreria del Prat de Llobregat.

Tu havies anat a aquella universitat d’estiu amb la teva amiga Joana, companya d’escola a les Salesianes del carrer Sepúlveda, amb qui us acabàveu de retrobar després d’anys sense saber res l’una de l’altra.

Només veure’t, aquell vespre d’agost, em va enamorar el teu somriure màgic, tan especial. I tal com vaig poder comprovar després, aquest atractiu físic era superat pel mental, per la teva intel·ligència… Va ser una meravella comprovar com compartíem gustos i criteris sobre el que ens envoltava…

Poc després vaig tenir la fortuna de conèixer el teu fill Albert, aleshores amb set anys, que molt aviat vaig considerar també fill meu, si no biològic si de cor i sentiments.

Tot intercanviant experiències, recordo que m’explicaves les vegades que havies hagut de córrer per la Diagonal, davant els grisos, durant les protestes universitàries dels anys setanta. D’aquella època, una mica hippy, hem conservat els discos de Raimon i Lluís Llach, Georges Moustaki, Víctor Jara, Violeta Parra i tants d’altres de la cançó protesta. A més, és clar, dels de música clàssica. Aquests sempre ens han acompanyat.

Ja feia tems que exercies de mestra i al llarg dels anys he pogut comprovar el record inesborrable de simpatia i de feina ben feta que has deixat en els alumnes dels diversos centres on havies treballat. La teva especialitat era l’anglès, sempre se t’han donat molt bé els idiomes, però també havies impartit altres matèries, fins i tot en el llenguatge de signes. També et va ser de molta utilitat la carrera de psicologia, especialment en el tracte amb alumnes conflictius i pares d’alumnes també difícils. Havies arribat a la conclusió que abans de permetre que algú fos pare se li hauria d’exigir que aprovés un examen, com quan un es vol treure el carnet de conduir. Un carnet de pares.

Superexigent amb tu mateixa i amb els altres, hi havia dues coses que no suportaves: la mediocritat i que et volguessin fer combregar amb rodes de molí.

Però cal dir que a primària i a secundària, fent de LIC, en aules d’acollida, a serveis educatius i treballant al Departament d’Educació, també vas conèixer moltes persones com cal. Una prova fefaent d’això n’és l’amistat entranyable que heu mantingut el grup de les anomenades Magnífiques.

De la teva activitat pedagògica, dels cursos fets o impartits, dels viatges d’intercanvi amb altres països, dels diversos centres docents on has treballat… n’hi hauria per omplir un llibre. Amb moltes anècdotes, sí, però també amb molta saviesa.

Feies de tot i tot ho feies bé. Arribàvem a casa esgotats de les feines respectives i, així i tot, tu eres capaç de preparar uns plats sofisticats i deliciosos, ajudar l’Albert en els deures o programar tota mena d’activitats.

Però no tot eren somriures. Protectora al màxim, paties massa sovint. Primer pel fill adolescent que no sortia amb els amics. Després, quan ja ho feia, perquè tornava tard. Li vas facilitar la beca i els estudis al Japó. Però després paties perquè s’hi va voler quedar. Més recentment, paties perquè t’imaginaves a nosaltres dos… vells i sols… En fi, estimada… perquè seguir…

Acostumada de tota la vida a passar els estius a Bellver de Cerdanya, origen de la teva nissaga paterna, va ser per a tu una feliç descoberta conèixer les meves terres tarragonines, començant per la Conca de Barberà i les muntanyes de Prades. Teva va ser la idea de comprar una casa a Alcover, poble equidistant de l’Espluga i de Reus, els dos llocs on viuen familiars meus.

Aquesta casa d’Alcover, que vam anar restaurant al llarg dels anys, havia esdevingut darrerament la nostra veritable llar. I ara encara amb més motiu, perquè des de fa uns mesos, quan van tornar del Japó, també és la llar del fill, la nora i la neta. I així continuarà sent mentre ells ho vulguin.

Estaràs d’acord que no puc parlar-te de les nostres inquietuds culturals, gustos i aficions sense mencionar les nostres amistats conjuntes, perquè són dues coses que han estat íntimament lligades. L’associació la Brúixola en el camp del coneixement dels Països Catalans, la colla d’amics GR en l’excursionisme, els concerts de l’Auditori en la música… han estat el bressol d’on ha sorgit tot un estol d’amics i amigues entranyables que m’agradaria recordar-te una per una, si no fos que és una llista molt llarga. Només, com a exemple, l’Antoni i la Rosa, els que fa més anys que coneixem i amb qui coincidim en pràcticament tot.

Una afició més particular nostra, teva i meva, han estat els viatges, amb cotxe per tot Europa i en avió més enllà.  Pel neguit que et provocava no t’atrevies a conduir, però com a copilot sempre estaves a l’aguait: “Vigila, un ciclista!” “No avancis aquest camió!”. “Ull en entrar a la rotonda!”. “No corris tant!”.

Et prometo que seguiré fent cas dels teus advertiments.

La preocupació pels teus ha estat una constant de la teva vida, des dels petits detalls fins a les grans decisions. En els moments difícils, quan molts s’enfonsarien, a tu et brillaven els ulls, agafaves ànim i aviat trobaves una sortida, tot i que la processó sovint anava per dintre. També sabies escoltar i donar consol als que ho necessitaven.

Intel·lectualment, has estat sempre al màxim nivell. Però mai no vas voler destacar ni treure profit de les teves potencialitats. Tot i que ho hauries pogut fer amb escreix, no tenies aquell afany llaminer que tenen alguns de carregar i difondre el currículum. Hauries triomfat en qualsevol cosa que et proposessis, n’estic segur. Com quan, tenint el fill establert al Japó i anant-hi sempre que podíem, et vas posar a estudiar fins a treure’t amb les millors notes la llicenciatura d’estudis de l’Àsia Oriental de la UOC. I, a més a més, un màster d’experta en cultura i societat japonesa.

La teva intel·ligència sempre ha anat acompanyada d’una gran generositat, de donar-te pels altres. Per a mi també.

Si no fos per tu, que em vas animar, jo no seria novel·lista. Però el teu paper en això no es va limitar a donar-me ànims. Ni de bon tros. Has estat sempre la meva primera lectora i una crítica implacable. I també has estat la millor relacions públiques que podia haver trobat una persona com jo, més aviat poc sociable. Lectora voraç i exigent de tota mena d’autors i de gèneres, quan portaves vint o trenta pàgines d’un llibre ja sabies si t’agradaria o no. I molts no passaven aquest filtre.

No vull acabar aquesta carta, Maite, sense parlar de la teva novel·la. Sí, teva, tot i que vas insistir fins al moment en què la malaltia et va vèncer, que havia de figurar jo sol com a autor. Fins aquest extrem arribava el teu despreniment. Però la idea d’escriure ‘Retorn a Fukushima’ va ser teva. I tot el que hi apareix de cultura, costums i llums i ombres del Japó, també és obra teva. Jo m’hi vaig incorporar més tard. I la meva part va consistir només a afegir-hi un xic més d’intriga i a donar una forma més novel·lada a tot allò que a tu et sortia a raig.

T’he de dir, estimada, que quan et vas posar malalta vaig parlar amb l’editor de Voliana perquè aturés el procés d’impressió i et posés a tu també com a autora. I l’amic Jordi Solé hi va accedir. Només queda la recança i la tristor de pensar que no hi seràs, a les presentacions. Però de vegades, Maite, la vida i el destí tenen uns altres plans. I no podem fer altra cosa que acceptar-los, encara que no els entenguem.

Però saps que farem? Que cada acte que se celebri i cada llibre que es vengui sigui un homenatge a l’autora absent. I que corri la veu. I que la gent s’adoni de la magnífica novel·lista que hem perdut.

Encara que ara et diem adeu, estaràs sempre amb nosaltres. I al nostre cor. Al meu cor. Mentre visqui, viuràs en mi.

T’estimo.

Salvador Balcells