SALVADOR BALCELLS

El bloc del Doctor Livingston

DIETARI DE LA MARXA DEL LLOBREGAT 1978 (14)

LA PROHIBICIÓ (SEGONA PART)
L’intervenció del PSAN tampoc no va aconseguir desbloquejar el tema. El Govern Civil seguia amb la seva intransigència i ara l’argument era que els terminis ja no permetien començar la Marxa en la data prevista. Es va demanar la mediació de la Generalitat provisional i alguns altres partits polítics van fer gestions al respecte, sense resultat.

La comissió organitzadora de la Marxa va fer pública la següent nota de premsa:

Indignats, consternats, assistim una vegada més a una de les irracionals
incongruències i contradiccions dels organismes oficials. Mentre TVE i els mitjans
oficials fan campanyes hipòcrites, cares, acientífiques i superficials per a la “defensa del patrimonio natural”, els organismes que ens governen han prohibit per dues vegades la Marxa del Llobregat. Mentre es permeten i legalitzen actuacions industrials que atempten brutalment contra la salut del nostre poble, es prohibeix laMarxa del Llobregat.
Aquesta marxa espontània, cívica i popular, es proposava defensar el nostre riu i els seus encontorns en un ambient de convivència i d’intercanvi d’informació,
d’investigació i d’estudi de les causes autèntiques de la degradació progressiva i
alarmant d’elements vitals: aigua, aire i muntanyes.
Aquestes causes són molt sovint marcades pel pillatge i l’expoliació per part
d’empreses capitalistes, que avantposen els seus interessos particulars als
col·lectius, a costa de la salut del poble. ¿Quines forces subterrànies i interessos
impulsen l’administració a prohibir actes que haurien de ser impulsats i fins i tot
subvencionats pels poders públics?. Considerem aquesta prohibició un atemptat
gravíssim al poble català, a la llibertat d’expressió i a les llibertats democràtiques en general.
Conscients d’exercir un dret democràtic emparat per les lleis vigents, ens trobarem aquest diumenge, dia 20, a Castellar de N’Hug, i allí decidirem democràticament el tipus de continuïtat que donarem a la Marxa.

DIETARI DE LA MARXA DEL LLOBREGAT 1978 (13)

A mitjans d’agost, quan faltaven pocs dies pel començament de la Marxa del Llobregat, va arribar la prohibició del Govern Civil de Barcelona. L’argument era que l’entitat sol·licitant, el Grup de defensa del Medi Ambient del Prat de Llobregat, no constava inscrita al registre d’Associacions.
Tot seguit, es va fer arribar al governador una altra petició, aquest cop per part del Partit Socialista d’Alliberament Nacional del Països Catalans (PSAN), legalitzat l’any anterior. 
Aquesta segona sol·licitud fou també rebutjada, en aquest cas amb l’argument d’haver estat presentada fora de termini. 
Tot plegat va provocar que els mitjans de comunicació se’n fessin un gran ressò, cosa que contribuí a donar a conèixer encara més la convocatòria.
En aquest capítol i el següent s’exposen tot de retalls de premsa i documents relatius a la prohibició.


Gestió del PSAN per mirar de desencallar el tema


Editorial de Mundo Diario 


Acudit d’en Cesc a l’AVUI 

CADENA HUMANA VS MANIFESTACIÓ?

Qui va tenir la “genial” idea de fer la cadena humana anomenada Via Catalana cap a la Independència a mitja tarda de l’Onze de setembre? Va ser en Ramon Espadaler per estalviar-se feina a Barcelona?
Aquestes dues preguntes plenes de cinisme les han fer públicament algunes persones les darreres setmanes. Penso que no n’hi ha per tant i que no es pot ser tan malpensats.
Per omplir els 400 quilòmetres del Pertús fins Alcanar n’hi ha prou amb mig milió de persones. A la manifestació de l’any passat n’hi havia tres vegades més. Per tant, hi ha gent de sobres per fer alhora la cadena i una manifestació multitudinària. També hi ha la possibilitat d’organitzar manifestacions al matí.
El que no té sentit és que gent que cerca un mateix objectiu, la INDEPENDÈNCIA, es dediqui a criticar-se mútuament.
Jo ja m’he apuntat a la Cadena. I, si puc combinar-m’ho, també penso participar en altres esdeveniments de la Diada. El que no faré és aprofitar el matí per anar a la platja, malgrat que el meu Tram del Maresme és a la vora del mar.

EXCURSIÓ LES BULLOSES / PIC CARLIT

Ja fora de la temporada de sortides de la Colla d’Amics GR, aquest cap de setmana hem organitzat una excursió a l’Alta Cerdanya. Es tractava de fer l’ascensió al pic Carlit. I tot i que el temps era insegur, les previsions deien que els matins encara s’aguantaria. La nit de divendres a dissabte ens vam allotjar a l’hotel refugi Les Bones Hores, a tocar de l’estany de les Bulloses i punt de sortida de la caminada. 


De nit a les Bulloses, amb la silueta del pic Peric al fons

A les vuit del matí de dissabte enprenguérem la marxa cap al nostre objectiu. Feia bon temps, amb núvols prims que esmorteïen l’efecte del sol.


Un dels nombrosos llacs del camí

A mesura que ens acostàvem, es veia que les clapes de neu que hauríem de creuar al llarg de la pujada erem més grosses del què ens imaginàvem.

L’ascens al Carlit sempre està molt freqüentat. Aquest cop no fou una excepció i, quan encara pujàvem, molta gent ja baixava, potser preveient que el bon temps no duraria gaire.

Al cap d’una estona la cosa es va començar a espatllar. Llamps i trons, pluja i, fins i tot, calamarsa, ens van acompanyar fins a la tornada. Afortunadament, set dels components de la nostra colla van poder arribar fins dalt del cim i contemplar el magnífic panorama que es divisa cap al nord-est. Alguns vam haver de deixar-ho a uns dos-cents metres del cim. Ens vam haver de conformar amb les magnífiques vistes del sud-oest, que no és poc!
A manca d’una d’actual, aquí teniu una fotografia del cim de la meva anterior pujada, fa uns quants anys:

Aquesta és la pinta que féiem aprofitant uns moments que la pluja va donar-nos treva. Xops, però sense perdre l’humor.

 

La tarda del dissabte, sense parar de ploure, vàrem baixar amb els cotxes fins el poble de Sallagosa on poguérem gaudir del merescut descans a l’entranyable hotel Planes, amb un bon sopar inclòs.
Ahir diumenge, després de recorrer la primera fira d’estiu de Sallagosa i haver fet les corresponents compres de productes típics, vam anar a fer un dinar campestre de comiat a la zona del llac d’Osseja, ja molt a prop de Puigcerdà.


Una de les taules a prop del llac 


L’altra taula. Falto jo, que feia la foto, i l’Olga i el Jordi que ja havien marxat 

La tornada cap a Barcelona va tenir també els seus moments de tensió, quan a l’alçada de Ribes de Fresser ens va caure una forta pedregada que, per moments, semblava haver de trencar els vides dels cotxes. 
Amb la tensió del moment i de que m’estava quedant sense benzina, no se’m va ocórrer de fer-ne cap fotografia. 

DIETARI DE LA MARXA DEL LLOBREGAT 1978 (12)

Aquest és el segon lliurament dels manifestos locals de la Marxa del Llobregat (en la majoria de casos, fragments del document original).
Una de les tasques encarregades als Secretariats locals i comarcals de la Marxa, era l’el·laboració del corresponent Manifest, complementari del Manifest General.
Un i altre eren difosos i llegits públicament quan la Marxa passava per la zona.

Sant Vicenç del Horts


El Papiol


Sant Just d’Esvern


Sant Joan Despí


Esplugues de Llobregat


Cornellà de Llobregat


Sant Boi de Llobregat


Viladecans


Gavà


El Prat de Llobregat 

DIETARI DE LA MARXA DEL LLOBREGAT 1978 (11)

Una de les tasques dels Secretariats locals i comarcals de la Marxa, era l’el·laboració del corresponent Manifest, que seria llegit i divulgat paral·lelament amb el Manifest General quan la Marxa passés per la zona.
En els manifestos, a més de parlar del riu, també s’hi incorporava la resta de la problemàtica ambiental, en alguns casos també la social, de la població corresponent.
En aquest capítol i el següent hi trobareu sengles reculls d’imatges de fragments d’aquests manifestos originals. 

 
Alt Berguedà


Balsareny


Navàs


Manresa


Monistrol de  Montserrat


Olesa de Montserrat


Anoia


Martorell

EL XAVIER ROMEU QUE VAIG CONÈIXER

Aquest és el títol d’un article meu que apareix a la revista LLUITA en el seu darrer número. Amb en Xavier Romeu vaig compartir militància política i inquietuds culturals. Per això em van demanar un retrat del Romeu activista, dins i fora del PSAN.

El matí del dotze de juliol de 1983, ara fa trenta anys, vaig rebre una trucada telefònica que em deixà tot trasbalsat. Acabava d’arribar a la seu el PSAN de la Ronda de Sant Antoni 76 de Barcelona, on exercia de responsable tècnic a mitja jornada. En aquella trucada em comunicaven la mort, en accident de trànsit als Monjos, prop de Vilafranca del Penedès, del company Xavier Romeu.

De seguida vaig captar-ne la transcendència: no tant sols acabava de traspassar prematurament un membre important del partit, un militant exemplar al servei de la revolució socialista i la independència nacional dels Països Catalans, un home amb fusta de líder, sinó també un intel·lectual de primera fila, un destacat lingüista, un escriptor reconegut i un estimat professor universitari.

A partir d’aquell moment, i durant les hores següents, vaig tenir l’amarga missió de comunicar la trista notícia a la resta de membres dels comitès Executiu i Central del partit.

Em vingué a la memòria la seva presència, tres anys abans, a la porta del Palau de Justícia, així com les seves paraules d’ànim, quan jo acabava de sortir en llibertat arran d’una detenció que vaig patir després de la meva intervenció al míting del Fossar de les Moreres. Aquell dia ell havia de ser a Tarragona, on feia classes, però havia decidit que era més important donar suport a un company detingut. En Xavier Romeu era així. Tot i haver pogut ser, per la seva vàlua intel·lectual, una figura destacada de la cultura catalana establerta, era als antípodes de les estrelles emergents, que anaven renunciant a compromisos polítics més o menys radicals i començaven a exercir d’intel·lectuals orgànics elitistes i bohemis al servei de l’autonomisme.

Com a responsable de la revista LLUITA, quan el partit va decidir encetar-ne la segona època li va donar un estil més periodístic i la va obrir a col·laboracions externes de personatges propers al partit, com ara Manuel de Pedrolo, Josep Ferrer o Antoni Reig. També fou per iniciativa seva que un jove Quim Monzó n’esdevingués el dissenyador.

Al pis del carrer de Joaquim Costa, que compartia a Barcelona amb la companya Remei Oliver, aleshores militant i poetessa, desapareguda també fa pocs anys, recordo que en Xavier hi tenia la col·lecció sencera de la revista Canigó, que dirigia Isabel-Clara Simó, i on ell havia col·laborat sovint amb articles compromesos signats amb el seu nom i, també, anteriorment, amb el de Trencavel, un col·lectiu crític amb la cultura burgesa que formaven el mateix Xavier, Guillen Jordi Graells, Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Oriol Pi de Cabanyes, Joan Rendé i Pep Albanell.

Pel que fa a la seva faceta literària, que en Xavier mai no va voler separar del seu compromís polític, recordo també amb especial emoció haver estat present en dues representacions clandestines de l’obra de teatre  Preguntes i respostes sobre la vida i mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya. Aquesta obra, escrita per Maria Aurèlia Capmany amb la col·laboració de Xavier Romeu, va ser feta amb motiu del 50è aniversari de l’assassinat de Layret el 1920. La dirigia Josep Anton Codina i entre els actors que la representaven, i que arriscaven molt, hi havia Feliu Formosa, Jaume Melendres, Jordi Teixidor i Joan Rendé.

Aleshores jo era a punt d’incorporar-me al partit de la mà de Jordi Moners i encara no coneixia en Xavier, que va entrar a militar uns anys després.

Eren temps durs d’estat d’excepció, vagues i manifestacions. Vaig assistir a l’estrena de l’obra al teatre parroquial de Sant Medir, al barri d’Hostafrancs de Barcelona, la nit del 7 de desembre del 1970. La sala era plena a vessar, unes cinc-centes persones. Feia una nit de llamps i trons i tots els assistents esperàvem, en qualsevol moment, l’arribada de la policia. Però no es van presentar; o no se n’havien assabentat, cosa rara, o tenien feina a perseguir obrers i estudiants més que no pas actors.

Posteriorment vaig assistir també a una altra d’aquestes representacions clandestines, a la parròquia de Ciutat Meridiana, un barri de la perifèria barcelonina. La gent estava avisada amb antel·lació i en acabar la missa tothom es va quedar. En pocs moments van desmuntar l’altar, que fou substituït per una taula i set cadires, tota l’escenografia de l’obra. Sortiren els actors i, en un silenci expectant, va tenir lloc la representació. Era emocionant veure aquells espectadors, la majoria immigrants espanyols curtits en contínues lluites obreres, amb els ulls humitejats mentre contemplaven aquella obra en català, d’autoria independentista i representada per un grup de joves independentistes.

Xavier Romeu havia estudiat a Praga entre els anys 1968 i 1970, i hi va ser testimoni directe de la revolta antisoviètica coneguda com a Primavera de Praga, l’any 1968. Aquest fet el deixà molt marcat, però alhora l’afermà en el seu socialisme internacionalista. El seu compromís amb la lluita d’alliberament nacional el portà a ser el primer presentador de l’acte del Fossar de les Moreres, que l’independentisme organitza l’Onze de setembre de cada any. L’any 1980 va ser un dels impulsors del Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans.

Reprodueixo aquí les paraules de Jordi Moners, al LLUITA número 102, d’agost de 1983, poc després de la mort d’en Xavier:

“La seva entrada al PSAN, ara fa uns cinc anys i mig, fou sense vedettismes ni reivindicacions de primogenitures, per la porta modesta que tant li agradava freqüentar, la porta de la identitat d’idees, l’esperit revolucionari i les ganes de treballar. Contava que no entrà al PSAN fins que la ventada de la reforma postfranquista no hagué provocat que el sector de militants amb vel·leïtats parlamentaristes-reformistes se separés del partit. Volia les coses clares, i aquest tarannà el demostrà repetidament en la seva actitud enfront de les opcions reformistes i revisionistes que aquests darrers anys han sorgit, tant dins com fora del partit”.

Alguns anys abans, el mes de setembre del 1979, Xavier Romeu escribia al LLUITA número 80 en aquests termes, sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya, aleshores recentment aprovat:

“Enfront d’aquest Estatut que ens nega fins les engrunes d’una sobirania nacional i popular, que no té en compte la realitat nacional dels Països Catalans, i que manté l’eina més vàlida per al centralisme, que és la província, no ens queda cap més alternativa que proclamar el nostre rebuig a tota aquesta farsa i continuar la nostra lluita per la plenitud d’aquestes competències que ara se’ns neguen o es manipulen descaradament. Només així encetarem el camí que ens ha de dur a la plenitud de les nostres llibertats, la nacional i la de la classe treballadora.”

I un mes abans de l’accident que li causà la mort, sota el títol “El ‘canvio’ ataca de nou”, en Xavier publicava el seu darrer article a la revista LLUITA número 101, fent referència a l’estat espanyol governat des de feia poc pel PSOE:

“Cal que anem abandonant la idea que hi ha ‘dretes’ i ‘esquerres’ des del seu punt de vista, i cal que ens acostumem a mirar-ho des del nostre punt de vista: de nació colonitzada. Hem de comprendre que aquestes ‘dretes’ o ‘esquerres’ són metròpoli (…) En aquest context, no és estrany i no ens ha d’estranyar la llarga preparació de la victòria del PSOE, com a recanvi de l’exhaurida UCD, el 28 d’octubre de 1982, ni la victòria del PSOE a les municipals i autonòmiques de 1983; és a dir, la victòria d’Espanya. I de les seves institucions, és clar, ‘centrals’ o ‘autonòmiques’; és a dir, imperialistes o neocolonials.

La resposta a cada pretès ‘cambio’, la resposta a cada increment de l’activitat opressora, ha de continuar sent la mateixa: l’enfrontament del poble treballador català a l’estat capitalista espanyol i al seu imperialisme. Amb totes les forces i amb totes les armes.”

Amb la desaparició d’en Xavier Romeu, el PSAN i l’independentisme revolucionari en general van perdre el que anava camí de ser un líder carismàtic. Una pèrdua insubstituïble.

Salvador Balcells, escriptor