LA COLLA VELLA – 40) Robert Sorts
ROBERT SORTS
Hi va haver uns anys, a la dècada dels vuitanta, que semblava com si el partit independentista per excel·lència hagués trepitjat merda. I quasi sempre el mes de març. Aquell mes, invariablement, succeïa una desgràcia que afectava la militància, de tal manera que, quan s’apropaven les dates fatídiques, ja es començaven a angoixar amb el temor de quina seria la pròxima sotragada.
La mala astrugància es va iniciar el març del vuitanta-tres, amb l’accident de trànsit d’en Robert Sorts. Tornava a Martorell, on vivia, després d’una reunió del comitè executiu i va topar amb un camió que feia un avançament. Quan el van treure d’entre la ferralla tothom el donava per mort. Se’n va sortir, però potser hauria estat millor que s’hi hagués quedat, ja que des d’aleshores va portar una vida quasi vegetativa. A banda d’haver d’anar per sempre més amb cadira de rodes, la capacitat del seu cervell quedà reduïda a la d’un nen petit. Ell que havia estat un dels actius intel·lectuals més importants!.
Home compromès amb el seu país fins a la medul·la, havia sacrificat el que podia ser una brillant carrera política en un partit majoritari per mantenir-se fidel a l’independentisme dels anys de joventut. A la universitat, on les opcions polítiques personals no condicionen tant, començava a destacar com un dels més brillants professors de literatura catalana.
Anar-lo a visitar després de l’accident era per als companys una experiència dura i amarga. Olga, la seva companya sentimental des de feia molts anys, havia de tenir cura d’ell com si fos un nen. Explicava que en Robert havia deixat pràcticament enllestida la redacció d’un diccionari ideològic i que tenia un parell de llibres més sense publicar, un treball d’investigació sobre els parlars de la comarca del Baix Vinalopó i un recull d’escrits de joventut.
Tot i que l’editorial del partit ja no tenia el pes que havia tingut, sobretot des que el responsable, Germà Torrents, s’instal·là pel seu compte, es va acordar encetar una col·lecció dedicada en exclusiva a publicar els seus escrits, que començaria amb aquelles obres inèdites i seguiria amb la reedició dels llibres anteriors.
Com si no n’hi hagués hagut prou amb aquell accident, el març de l’any següent el partit va patir una nova escissió, la més dura de totes, amb agressions físiques, pintades insultants a les parets de la seu central i, fins i tot, un intent de calar-hi foc.
L’altre març, el del vuitanta-cinc, un nou accident de circulació va estar a punt de deixar-los sense mig comitè executiu. Cinc membres tornaven d’una reunió a València i a la una de la matinada el que conduïa es va adormir. Després de donar una volta de campana, van anar a parar a un camp de vinya al costat de l’autopista. Encara van estar de sort, ja que se’n van sortir amb ferides múltiples però superficials i només una cama trencada. Els va salvar el fet que els del davant duien cordat el cinturó de seguretat, que el cotxe disposés d’un xassís resistent i no es calés foc a la benzina.
Quan va arribar el següent març i la fama de nefast d’aquell mes ja s’havia estès arreu del partit, va resultar que no n’hi havia per tant, perquè no va passar res de remarcable.
L’Olga, la companya d’en Sorts, era una dona admirable que mereixia un destí millor. Va sacrificar una brillant carrera musical com a violinista per estar al seu costat. Per tal de fer més suportable la travessa del desert que representava l’estat d’en Robert, tocava cada dia, quan estaven sols, un mínim de dues hores. Segons els metges, el violí va esdevenir la millor teràpia pel cervell malalt, que va recuperar un percentatge significatiu, es deia què un quinze per cent, de la capacitat perduda. Dissortadament, no va passar d’aquí.