SALVADOR BALCELLS

El bloc del Doctor Livingston

DIETARI DE LA MARXA DEL LLOBREGAT 1978 (2)

19 d'abril de 2013
LA MARXA DEL LLOBREGAT

INTRODUCCIÓ

Salvador Balcells i Vilà
 
El mes d’abril de 1976 aparegué el llibre ‘Natura, us o abús: Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans’, coordinat per Ramon Folch i Guillen. La seva lectura contribuí a despertar moltes consciències ecològiques i ecologistes. El 17 de setembre del mateix any, la població del Prat de Llobregat es manifestava en massa contra el projecte de desviament del tram final del riu. I dos mesos després, al novembre, s’inicià la Campanya de Salvaguarda del Patrimoni Natural en el marc del Congrés de Cultura Catalana.
Aquests tres esdeveniments foren la inspiració del Grup de Defensa del Medi Ambient del Prat de Llobregat, la gestació i origen del qual s’esdevingué a primers de 1977. Un any després, aquest grup tingué la idea d’organitzar la Marxa del Llobregat.
L’agost de 1977, dos membres del Grup, Núria Codina i Salvador Balcells, havíem
participat en l’ocupació i defensa dels Aiguamolls de l’Empordà, una mobilització que aconseguí, després d’una batalla dura i desproporcionada contra bancs, immobiliàries i algun economista de “prestigi”, aturar les màquines que anaven a convertir aquest patrimoni natural excepcional en una zona residencial a l’estil de la veïna Empuriabrava.
També l’any 1977 tingué lloc el retorn del president Tarradellas i el restabliment de la Generalitat provisional. El mateix any es produí la legalització del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans), que jugà un paper important en l’inici i desenvolupament de la Marxa del Llobregat.
El Grup de Defensa del Medi Ambient del Prat de Llobregat va tenir, ja des dels seus inicis, un triple vessant: exercir de consciència crítica enfront de les agressions que patia el medi natural i humà del Baix Llobregat, fer aportacions positives adreçades a donar a conèixer la riquesa natural del Delta i col·laborar activament en les mogudes ecologistes d’arreu dels Països Catalans.
En el primer d’aquests objectius s’han d’incloure des d’innombrables escrits públics de denúncia fins a murals pintats en parets del poble, passant per exposicions i cicles de conferències.
En el segon vessant, les aportacions més importants del Grup foren la publicació de l’Itinerari per l’Estany de la Ricarda, una guia pensada per a escolars i públic en general, realitzada amb la col·laboració d’un equip de biòlegs, així com la publicació de la primera edició del llibre ‘Visca la terra’, escrit per Salvador Balcells.
I la participació en altres activitats ecologistes d’arreu es concretà, a banda de
l’ocupació dels Aiguamolls de l’Empordà ja citada, en la presència activa a
manifestacions i a coordinadores ecologistes i antinuclears. També en qualitat de conferenciants i col·laboradors en programes de ràdio.
La idea de fer la Marxa del Llobregat sota el lema “Lluitem per un riu viu”, sorgí de forma natural en constatar que els problemes de degradació i contaminació del riu eren comuns a tota la conca i s’anaven acumulant ja des del seu naixement a Castellar de N’Hug. Però una cosa era tenir la idea i una altra dur-la a la pràctica. Com que no es podia fer tot des del Prat es van haver de cercar complicitats i col·laboracions. I es van trobar en primer lloc en els militants del PSAN de les diverses poblacions de la conca del Llobregat.
Els mesos previs foren d’una activitat frenètica. Després de constituir el Secretariat general, bàsicament amb gent del Prat, de Sant Boi i de Gavà, es va elaborar l’itinerari de la Marxa en paral·lel a l’establiment dels Secretariats locals a moltes poblacions del llarg del riu, cosa que obligà a fer innombrables desplaçaments per tal d’engrescar la gent en el projecte. L’equip tècnic i artístic del Secretariat, encapçalat per l’arquitecte santboià Pere Pugès, s’encarregà de la realització del material gràfic i de promoció (cartelleria, mapes dels itineraris, adhesius, samarretes…), mentre que d’altres membres elaboraven el Manifest General, que s’hauria de llegir al llarg de la Marxa junt amb els respectius manifestos locals redactats pels diferents secretariats. També es cercaren estudis i treballs tècnics i científics sobre l’estat del riu, no només de l’aigua
sinó també dels seu entorn.
Amb tot aquest bagatge en marxa, arribà el moment de sol·licitar els permisos
corresponents i aquí van començar els problemes. A finals de juliol es demanà
l’autorització al Govern Civil per part de l’entitat impulsora, el Grup de Defensa del Medi Ambient del Prat de Llobregat. Però el 12 d’agost se’ls comunicà que la sol·licitud no havia estat admesa a tràmit perquè l’esmentat Grup no estava inscrit en el registre d’associacions del mateix Govern Civil.
Immediatament, el dia 14 d’agost, es tornà a demanar el permís, aquest cop per part del PSAN. Signaven la petició dos membres del seu Comitè Executiu, Jordi Moners i Sinyol, del Prat de Llobregat, i Josep Huguet i Biosca, de Manresa.
La petició fou de nou rebutjada. Aquest cop el Govern Civil al·legà que havia estat presentada fora de termini.
Reunits d’urgència els secretariats general i locals s’acordà, malgrat tot, seguir amb els preparatius de la Marxa, donat que les traves burocràtiques no podien frenar un projecte tant necessari, que havia despertat tanta expectació i en el que hi havia tanta gent implicada. Si de cas, una assemblea a Castellar de N’Hug, el primer dia, decidiria si se seguia endavant.
A partit d’aquí, el ‘Diari de la Marxa del Llobregat’, escrit per Jordi Moners, explica, dia a dia, com va anar tot. Només afegir que, en la nostra entrevista del 22 d’agost amb el governador civil José Maria Belloch Puig, amb la Marxa ja iniciada, aquest, amb un aire que qualificaríem de paternalista, després d’esbroncar-nos per organitzar mobilitzacions sense permís, acabà autoritzant-la i, fins i tot, ens donà un número de telèfon directe per si de cas teníem problemes (?). És de suposar que algú el devia aconsellar bé ja que, d’haver-se mantingut la prohibició, probablement encara hauria tingut més ressò.
Entre les diverses personalitats i col·lectius que van donar suport a la Marxa cal
destacar, en lloc preferent, l’aleshores senador Lluís Maria Xirinacs. I, en el terreny de la comunicació, el Col·lectiu de Periodistes Ecologistes de Catalunya (Santi Vilanova, Jaume Reixac, Xavier Garcia, Josep Català, etc.).
El 9 de setembre de 1978, en el context dels actes finals de la Marxa del Llobregat, va tenir lloc al Prat de Llobregat la 2ª Assemblea dels Ecologistes Catalans, amb la participació de més de 25 grups. Com a cloenda de la Marxa, al capvespre es celebrà una festa a la desembocadura del riu, amb música, ball, fogueres i llançament simbòlic al mar d’una ampolla d’aigua neta recollida a les Fonts del Llobregat.

DIETARI DE LA MARXA DEL LLOBREGAT 1978 (1)

18 d'abril de 2013
LA MARXA DEL LLOBREGAT
Enguany en fa trenta-cinc de la Marxa del Llobregat, una caminada popular, ecologista i reivindicativa al llarg del riu, des del seu naixement a Castellar de N’Hug fins la desembocadura al Prat de Llobregat.
La Marxa pròpiament dita va començar el diumenge 20 d’agost i va acabar el dissabte 9 de setembre. Però la preparació s’havia iniciat mesos abans.
La idea de fer una Marxa fou del Grup de Defensa del Medi Ambient del Prat de Llobregat, un col·lectiu ecologista vinculat al PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans).
Al llarg del mes d’abril es van fer els primers contactes, primer al Baix Llobregat i tot seguit al Bages i Berguedà. Posteriorment també es va intentar engrescar, amb més o menys èxit, col·lectius i persones de la resta de comarques que formen la conca del riu: Anoia, Solsonès, Lluçanès, Alt Penedès i Vallès Occidental.
La Marxa s’havia proposat la sensibilització dels habitants de la conca del Llobregat sobre l’estat de degradació del riu i el seu entorn. El Llobregat era aleshores una veritable claveguera a cel obert. Però també es cercava la coordinació de les accions reivindicatives que es duien a terme en molts pobles. 
La segona quinzena del mes de maig ja hi havia Secretariats locals de la Marxa a Sallent, Avinyó, Manresa, Sant Fuitós de Bages, Sant Boi, Gavà i el Prat; i eren en període de constitució a la Pobla de Lillet, Berga, Martorell, el Papiol i Cornellà.
Un Secretariat General, format inicialment per persones del Prat, Sant Boi i Gavà, va configurar el calendari i l’itinerari i s’encarregà de cercar els primers estudis i treballs tècnics i científics sobre l’estat del riu.
Finalment, un dels promotors de la Marxa, el pratenc Jordi Moners i Sinyol, fou dels pocs que van fer a peu tot el recorregut i va encarregar-se de redactar un dietari completíssim de cada una de les etapes. Aquest dietari l’anirem reproduint aquí coincidint, dia per dia, amb el trenta cinquè aniversari dels fets que s’hi expliquen.
Abans, però, d’avui fins el 19 d’agost, aniran apareixent tot de documents, notícies de premsa, fotografies i la resta de materials que configuren el dossier complert d’aquest esdeveniment, que figura, amb lletres d’or, en la història del moviment ecologista català.


 

Excursió al Castell de la Popa – Colla d’Amics GR

18 de març de 2013
GRAN RECORREGUT
Aquest diumenge, disset de març, la Colla d’Amics del GR hem fet una sortida fins al Moianès. Es tractava d’anar des de Santa Coloma Sasserra fins el castell de Castellcir, o de la Popa, passant per la Sauva Negra. El temps no ha acompanyat gaire, tot el dia amenaçant pluja, però hem pogut fer la ruta sense mullar-nos. Una altra cosa ha estat el fang. Desprès de la nevada i les plujes de la setmana passada els camins estaven ben empastifats i ens han quedat les botes i els pantalons que feien pena de veure.
En qualsevol cas ha estat una jornada agradable, amb esmorzar inicial i trobada final a l’històric bar restaurant La Violeta, de Castellterçol.


El roure monumental de Santa Coloma Sasserra


Restes del pou de gel de Cavaller


Arribant al castell de la Popa


Detall de les parets del castell


Vista des de la proa del castell


Forat d’una antiga finestra


Última foto abans de marxar


Feixuc i fangós camí de tornada 

Resum de les opinions del Grup de Lectura d’Editorial Meteora en la trobada del 18 de febrer de 2013 sobre LA NEVADA DEL CUCUT, de Blanca Busquets

6 de març de 2013
LECTURES D'ACÍ I D'ALLÀ
En línies generals els lectors va coincidir a dir que la novel·la té una bona arrencada i que treballa les dues històries temporals diferents fent servir uns nexes molt específics, com el quadre abstracte, la bessonada, l’hostaleria, etc, que ràpidament ens indiquen la clara connexió entre passat i present narratius. Un d’aquests lligams, però, l’admiració per Caterina Albert i la seva Solitud, es va trobar tal vegada un pèl reiteratiu, atesa la referència constant que se’n fa a la novel·la, obra d’altra banda d’un simbolisme molt marcat i volgut per part de l’autora a través de la pintura, el foc, les finestres, la boira, l’acte d’escriure, etc.
Pel que fa a l’estructura, el fet que s’alternés sempre exactament la història del passat amb la del present provoca una previsibilitat que de vegades pot ser negativa, ja que el lector sap anticipadament el salt temporal que hi haurà i això pot fer comparar excessivament les dues parts, com si es tractés de dues obres que cal contraposar. Es va creure que si el salt d’època no fos tan previsible, qui llegeix tindria la sensació de més unitat en l’obra.
Quant a la forma i sobretot a la puntuació de la novel·la, es va trobar adequada la lògica del discurs continuat en la part antiga de la novel·la, ja que es tracta del monòleg en primera persona que redacta Tònia, però ja no es va entendre tant en la part actual, atesa la narració omniscient. La manca de representació tipogràfica dels diàlegs, tot i que de vegades fa tornar enrere al lector i això sempre és molest, és perfectament justificable en la història narrada per Tònia, perquè parla ella i és ella qui explica què deia l’un i què deia l’altre, però es fa més difícil d’acceptar en el relat sobre Lali perquè, d’alguna manera, contradiu el plantejament del narrador en tercera persona.
Com que l’estructura dual del llibre crida a la comparació, la majoria de lectors van trobar que la història situada en el primer terç del segle XX és literàriament més atractiva que la moderna. Va agradar que els relats comparessin la lluita de dues dones en èpoques diverses, tot i que també es va dir que el relat de l’època actual, el de Lali,de vegades semblava situat una vintena d’anys abans de la realitat que vivim avui en dia.
Altres aspectes argumentals que van cridar l’atenció i cert debat van ser la pujada primera de Jordi Rigual als Cingles, ja que es va trobar poc justificada, més enllà d’una possible premonició molt agafada pels pèls, i també la coartada que, anys enrere, emparava la relació entre cosins pel que fa als amors furtius, ja que malgrat el tancament de l’època de Tònia el fet de sortir amb un cosí era amplament tolerat, circumstància que facilitava tota mena de «franqueses» que anaven més enllà de les merament familiars.
També es va comentar el conflicte històric i generalitzat que hi havia en la majoria de cases entre la sogra (el poder establert) i la jove (el poder incipient) i el maltractament que entre les pròpies dones s’infligien per conservar o assolir cotes de poder dins de l’organització de les cases o en la gestió de la seva economia.
Més que una obra de denúncia feminista, La nevada del cucut es va entendre com una novel·la que retrata un món on la feminitat viu empresonada, on sovintegen els homes dèspotes, cruels, insensibles i explotadors —començant pel pare de Tònia i Roser, a la qual ven a Ciri, un vidu maltractador i assassí—, i on també les mateixes dones reprimeixen les més joves obligant-les, per exemple, a l’ús del mocador al cap —que poc lluny s’estava del burka, per cert— o a casar-se amb qui es dictamini, més enllà dels sentiments, tenint en compte només pactes econòmics i interessos que res tenien a veure amb el desig de la dona afectada. En la novel·la, els casos de Pepa i Roser són de martirologi. Era una època, molt ben descrita per l’autora, en què la dona jove era moneda de canvi i en què la ignorància i la superstició gosaven relacionar l’ús del telèfon amb mantenir converses amb el dimoni i altres barrabassades que la novel·la retrata amb detall.
Els membres del Grup de Lectura van assenyalar que en La nevada del cucut, més enllà dels dos personatges femenins principals, Tònia i Lali, protagonistes de les seves diferents èpoques, hi ha una successió molt interessant i llarga de personatges, que donen a l’obra un aspecte coral i una amplitud ressenyable. Se’n van destacar molts, com Robert, l’hostaler pocapena i borratxo, la jove minyona Tineta, Cinta, la llevadora mig bruixa (que potser literàriament hauria donat més de si), els pintors Rigual, tan iguals i tan diferents, etc, i persones del Grup vinculades a l’ensenyament també van trobar molt ben dibuixada la Mercè, capitana de la violència i la vexació sobre Lali en els anys escolars, i que després al cap del temps fa veure que no recorda res i justifica les seves maldats per situacions personals que la feien «ser així».
Com a conclusió es va assenyalar que en La nevada del cucut hi ha una gran
retroalimentació d’altres obres de la literatura catalana que la influeixen clarament i volgudament, com les de Mercè Rodoreda, Montserrat Roig i, per descomptat, Caterina Albert, sobretot pel que fa als monòlegs interiors de Tònia, dignes hereus literaris dels escrits per les predecessores citades.
També es va opinar sobre la paradoxa dels grans odis en els llocs petits i apartats a on, com passa en l’obra, és molt més important la casa a què es pertany que no pas el parentiu entre la gent. Es va afegir també la gran importància dels silencis dels personatges de l’obra, uns silencis espessos com fang que descriuen angoixes terribles i grans terrors interns.
Es va trobar, tal vegada, un pèl exagerada la repercussió de l’èxit literari de la novel·la de Lali, que costa d’associar a una literatura com la catalana. Va haver-hi també un cert retret al desenllaç de l’obra, que es va trobar excessivament pragmàtic, ja que està relacionat amb la possessió d’unes propietats, tot i que aquest desllorigador ens permet descobrir la raó del sacrifici vital d’un dels personatges importants de l’obra.
Com d’habitud, el nostre agraïment més sincer als components del Grup de Lectura per la seva assistència i per les seves contribucions al debat. Us esperem a la nostra pròxima cita:
• L’hivern del comissari Ricciardi, de Maurizio de Giovanni (La Campana, 2011)
(Dilluns, 18 de març de 2013, a les 7 de la tarda)

(Text de Jordi Fernando) 

NOVETAT EDITORIAL: CRIMS.CAT 2.0

27 de febrer de 2013
LECTURES D'ACÍ I D'ALLÀ
Crims.cat 2.0. Més sospitosos del gènere negre als Països Catalans
(la segona antologia d’autors de novel·la negra dels Països Catalans)
 
«Crims.cat 2.0» és la segona collita de narradors negre-criminals d’arreu dels Països Catalans, un nou recull de contes on quinze culpables ens ofereixen un retrat del món del crim. Aquest segon volum complementa el primer, però, per descomptat, admet la lectura independent.
Un cop més, el lector podrà apreciar que queda de manifest el caràcter polièdric i el variat repertori de la novel·la negra en català: justícia, corrupció política, globalització, immigració, xantatge immobiliari i diner negre són algunes de les trames més sovintejades. Passeu pàgina i veureu. Hi ha corda per estona perquè en aquest país cada vegada es mata més i hi ha més gent disposada a veure qui és el culpable: l’escriptor. 
L’ha publicat l’editorial Alrevés i ja es troba a les llibreries. 
 
Crims.cat 2.0. Més sospitosos del gènere negre als Països Catalans
Antòlegs: Àlex Martin i Sebastià Bennasar
La liquidació, de Jaume Benavente 
Aigua morta, d’Andrea Robles 
Basat en un fet real, de Gerard Guix
Fotografies, de Juli Alandes 
Només volia que ho saberes, de Xavier Aliaga
Tatuatge, de Carles Martín
El detectiu limitat o no es pot matar tot el que és gras, de Salvador Balcells
El crim de Sautó, Daniel Hernández
Terra cremada (assaig sobre la corrupció), de Rafael Vallbona
Negra nit al carrer de l’Aurora, d’Annabel Cervantes
L’home sencer, d’Àlex Volney 
La tanda, de Teresa Roig
Steve Greengrass, policia de Miami, de Lluís Llort
I, a més a més, els guanyadors del Primer Concurs de relat curt de gènere negre «NegrOliva» 2011:
El misteri dels escuts de la plaça de la Vila, de Vicenç Aguado
La petita Mariona, d’Ignacio Arribas
…………………………………………………………………………………………………………….

Aquí teniu un petit tast de la meva aportació a CRIMS.CAT:
 

EL DETECTIU LIMITAT
O
NO ES POT MATAR TOT EL QUE ÉS GRAS
 
A dos quarts de cinc de la matinada del dissabte dos de juny, tres emmascarats assaltaren la caseta del guarda situada a l‘entrada del parc eòlic. Anaven vestits de negre i duien uns passamuntanyes que només deixaven els ulls al descobert. El vigilant que es trobava a l’interior, mig endormiscat, no va poder fer res per evitar l’atac. En questió d’un minut ja el tenien lligat de mans i peus amb cinta adhesiva a la mateixa cadira on l’havien sorprès i amb un tros de l’adhesiu que li tapava la boca. Tota l’escena s’havia desenvolupat en un silenci total per part dels assaltants. Encara sense dir res se n’anaren. Aleshores el guarda va poder veure que cada un d’ells duia a l’esquena una motxilla, totes més o menys de les mateixes dimensions. Per la finestra va observar també que marxaven caminant cap a l’interior del parc, en direcció als molins de vent.
Una hora més tard, un desconegut que no es va identificar, va trucar a TV3 per dir, en un català un pèl forçat, que si volien ser testimonis directes i privilegiats de la notícia del dia, enfoquessin per control remot, en direcció als aerogeneradors, la càmera fixa que el servei meteorològic tenia instal·lada al parc eòlic del Collet dels Feixos i enregistressin l‘escena que s’anava a produir.
Deu minuts després d’aquesta trucada, explotaven de forma quasi simultània nou bombes col·locades, cada una d’elles, al peu d’un dels grans molins de vent, provocant la caiguda d’aquests i també un incendi forestal. Tot i que la zona estava neta de vegetació, les grans dimensions dels elements esfondrats va fer que part de les turbines productores d’electricitat, així com algunes de les enormes pales, anessin a parar al bosc proper i s’hi calés foc.
L’incendi no es va poder dominar fins la tarda del mateix dia, quan la notícia de l’atemptat i les imatges gravades per TV3 s’havien escampat ja per tot Europa. La policia va trobar el guarda sa i estalvi, però completament trasbalsat. Afortunadament, les bombes havien estat posades de manera que cap dels aerogeneradors no va caure damunt de la caseta on l’home restava immobilitzat.
El mateix dia, a les onze de la nit, arribava a una agència de notícies de Barcelona un escrit de reivindicació, sense remitent, signat per uns desconeguts Comitès Ecològics d’Acció Directa en Defensa del Paisatge. El nom mateix ja indicava el motiu de l’atemptat.
En fer-se públic aquest comunicat, s’encetà una gran polèmica. Tots els grups ecologistes, tant els que s’havien mostrat partidaris com els contraris a la instal·lació de grans parcs eòlics, s’afanyaven a negar qualsevol vinculació amb els misteriosos Comitès, condemnaven l’atemptat i reivindicaven la no violència com un dels seus postulats fonamentals. 
Tot i aquests pronunciaments, hi havia matisos: algun grup aprofitava l’ocasió per denunciar l’impacte socioeconòmic, visual, acústic i, també, sobre la flora i la fauna d’aquest tipus d’instal·lacions, la destrucció de muntanyes verges amb les desforestacions dels cims i amb els molts quilòmetres de camins de gran amplada pel pas dels camions de construcció i manteniment i, fins i tot, el greu risc de contaminació d’aqüífers per la maquinària pesada i els olis lubricants i altres productes tòxics utilitzats per al manteniment dels molins. També denunciaven que les serralades on s’instal·laven els parcs eòlics passaven a ser considerades zones industrials, amb el perill que en el futur hi cabés de tot, abocadors, plantes de pesticides, etc.
Un d’aquests grups acabava així el seu al·legat: “No estem en contra de l’energia eòlica, sinó d’aquests grans parcs eòlics, que considerem irracionals, amb uns impactes ambientals i socioeconòmics enormes i totalment inacceptables, que hipotequen per sempre el futur de les nostres comarques. En qualsevol cas, condemnem rotundament aquest atemptat”. El punt final era, clarament, per esvair dubtes, ja que els seus arguments coincidien amb el del manifest dels de les bombes.
Tot plegat havia inspirat nombroses cartes als diaris, articles d’opinió i vives tertúlies a la ràdio i la televisió. 
El dia deu de juny, quan encara durava la polèmica creada per l’atemptat i la policia semblava no haver avançat gens en la investigació per descobrir-ne els autors, m’arribà la notícia de la mort en accident de trànsit del conegut periodista reusenc i bon amic Miquel Fontanilles. El cotxe en que viatjava tot sol, havia sortit de la carretera i caigut per un penya-segat. De seguida vaig pensar que era com si algú hagués volgut reproduir, anys després, l’accident i la mort d’Oriol Granados, fent-ho ara en la persona del seu principal confident. Això mateix és el que li vaig explicar, un cop arribat d’Ontinyent per assistir a l’enterrament, al sotsinspector Emili Espinosa, en la conversa que vàrem mantenir a la comissaria dels Mossos d’Esquadra de Tarragona. I això és el que em demanà que li digués al jutge que portava el cas de l‘accident. Però tal com em temia, la denúncia, fonamentada només en les meves sospites, no va anar més enllà en no aparèixer cop indici d’un accident provocat. La impressió general era que s’havia adormit al volant.
Em va semblar un personatge ben peculiar, aquest sotsinspector Espinosa. Valencià d’origen, d’uns cinquanta anys, amb un gran bigoti i la cara tota gravada com d’haver patit la verola, em va explicar que havia ingressat als mossos feia deu anys procedent de la guàrdia civil, on estava en desacord amb moltes coses d’aquell cos de seguretat de l’estat i on li feien la vida impossible. Suposo que devia ser qüestió de caràcter perquè, segons em va dir, tampoc no s’avenia gaire amb els seus actuals caps. Xerraire pels descosits, li agradava opinar sobre tot i tothom i ho feia amb expressions sovint malsonants, renegant molt, però amb tanta gràcia que no ofenia. Vaig pensar que n’hi hauria per escriure’n una novel·la, d’aquest home!.
Com que en Fontanilles havia estat, i encara era, un destacat periodista d‘investigació, especialitzat en escàndols relacionats amb el medi ambient, se’n parlà força, de l’accident i de la coincidència de la seva mort amb l‘atemptat al parc eòlic. Però les especulacions no anaren més enllà. 
A Miquel Fontanilles el recordava molt alt i prim, com desmarxat, també per la forma de caminar. I sempre, hivern i estiu, amb la seva gavardina tronada i el cabell embullat com si no s’hagués pentinat mai.
Després d’anys d’absència, quan vaig ser a Reus per assistir al seu enterrament quasi no vaig reconèixer la nostra ciutat d‘origen. Caminant per la Rambla de Miró només veia que gent estranya, d’orígens geogràfics i culturals molt diversos, que li donaven a l’entranyable “Riera” un aire no sé si cosmopolita o tercermundista, però en qualsevol cas ben poc reusenc. A això s’hi afegia el gran nombre de persones grasses que es veien pels carrers, en aquest cas sense distinció de races o cultures, cosa que em feia pensar que s’estava estenent perillosament per la ciutat aquesta forma de menjar i beure pròpia de gent poc entenimentada: quantitat com a sinònim de qualitat. No sé si hi tindria res a veure la substitució del comerç tradicional per grans hipermercats i franquícies de multinacionals. Vet aquí un dels efectes de la famosa globalització!
Però potser ja és hora que em presenti. Em dic Pere Amorós, tinc quaranta nou anys i visc des de fa vuit al País Valencià, concretament a la Vall d’Albaida, on vaig comprar unes vinyes de les que en trec un vi força bo, que acaba d’aconseguir una medalla d’or al concurs mundial de Brussel·les. El motiu de traslladar-me a una comarca tant allunyada del Baix Camp va tenir a veure amb l’amor que sentia per una dona i que, per cert, no va ser correspost com jo hauria volgut. Però no volia parlar d’això. Només dir que allí, ara hi estic molt bé, i us puc ben assegurar que és un lloc molt bo per a viure-hi. 
Especialment després dels riscos i ensurts que he hagut de passar arran de la mort de l’amic Miquel, per la insensatesa de voler investigar pel meu compte.
(…) 

EXCURSIÓ PER L’ARDENYA – AMICS GR

18 de febrer de 2013
GRAN RECORREGUT
Aquest diumenge, la Colla d’Amics dels GR hem fet una sortida per la serralada de l’Ardenya, concretament per les proximitats de Sant Feliu de Guíxols.
Després de recorrer, al llarg del matí, tot de camins i senderons per entre boscos de pins i d’alzines sureres, hem dinar a l’ermita de Sant Elm, amb unes vistes magnífiques sobre aquesta zona de la Costa Brava.
Tot l’itinerari està senyalitzat. Uns trams són del GR-92 i la resta del PR-C101.
Aquí en teniu un petit reportatge fotogràfic:


En Carles, el guia de l’excursió


Roderes deixades per les motos que espatllen els camins


Un dels nombrosos pals indicadors que es van trobant per la ruta


El menhir del Terme Gros, la pedra més emblemàtica


Alzines sureres


Cercant informació de la ruta


El sol comença a despuntar per sobre dels núvols


El rellotge de sol de Sant Elm 

TIANA NEGRA. UN BON COMENÇAMENT

27 de gener de 2013
LECTURES D'ACÍ I D'ALLÀ
El primer festival de Novel·la Negra Catalana no podia tenir un inici més reeixit. La sala plena en totes les taules rodones i moltes ganes de donar-li continuïtat. 
La idea de fer un festival d’aquest tipus a Tiana una setmana abans de l’inici de BCNegra, va sorgir fa pocs mesos arran d’una taula rodona celebrada a la llibreria Catalònia i organitzada per les editorials Al Revés i Meteora. Un dels ponents, Sebastià Benassar, va parlar amb una assistent, l’alcaldesa de Tiana Ester Pujol, i molt aviat van arribar a un acord.
Després, el comissariat d’en Sebastià i un petit però eficaç equip de col·laboradors, encapçalat per la Laura Garcia, han fet la resta. 
El ressò als mitjans de comunicació ha estat important i divendres i dissabte hem pogut assistir a activitats molt diverses relacionades amb la novel·la negra en català: des de casos reals traslladats després a llibres fins a autors parlant dels seus detectius singulars, passant per les interioritats de les col·leccions de novel·la negra explicades per especialistes i editors, trobades entre autors i lectors i, per concloure, una taula rodona exclusivament femenina sobre activisme i difusió del gènere.
Una petita relació d’autors, editors i especialistes que han passat pel festival, d’una forma o altra: Carles Porta, Lluís Llort, Jaume Benavente, Salvador Balcells Pau Vidal, Marc Moreno, Marta Banús, Jordi de Manuel, Sebastià Benassar, Jordi Canal, Jordi Roureda, Josep Forment, Anna Maria Villalonga, M. Dolors Sarries, Jordi Fernando, Laura Borràs, etc. 
L’enhorabona a tots i endavant! 

 

CAMINADA PEL MOIANÈS – COLLA D’AMICS GR

21 de gener de 2013
GRAN RECORREGUT
L’ESTANY – POSTIUS – L’ESTANY.  20 de gener 2013

Hen sortit del poble de l’Estany en direcció a la Montjoia, envoltats de boira.

Hem agafat la pista que va de l’Estany a Moià, per on passa del GR-3.

A uns 800 m. hem agafat un camí a ma dreta en direcció sud, paral·lel a la carretera.

 Quan s’ha esvaït la boira, hem gaudir de magnífiques vistes del Pirineu nevat.

Quan el camí s’ha acabat, hem continuat per un corriol fins a Comes Nou. D’aquí hem anat en direcció al dolmen de Puig Rodó

Després de visitar-lo, hem tornat a la pista de l’Estany a Moià.

A uns 700 m. hem trencat a l’esquerra en direcció a la Montjoia i l’observatori astronòmic.

Hem seguit fins la casa rural de Postius, on hem dinat.


Hem celebrat amb cava el naixement de la Marina, la nostra néta.

Després de dinar, hem agafat el camí que surt de la casa en direcció a l’Estany, on hem arribat ja de nit.

 

AL JAPÓ HI HA NOVETATS

14 de gener de 2013
CALAIX DE SASTRE
Hem passat les festes al Japó, com ja hem fet en alguna altra ocasió des que l’Albert, el nostre fill, hi viu i hi treballa. Però aquest viatge ha estat molt especial. Poc abans de tornar a Barcelona, hem pogut viure el naixement de la primera filla d’ell i la Yuko. Es diu Marina i és molt maca.

Naturalment, hi ha hagut molta feina i aquest cop hem fet poques visites turístiques. Només una escapada a la muntanya Takao, un lloc emblemàtic pròxim a Tòquio des d’on es contempla una formidable vista del Fuji.

Com s’escau, també vam fer cagar el tió, en companyia de la germana de la Yuko, el seu marit i el seu fill. Al nen li va encantar aquesta tradició catalana.
Jo vaig aprofitar per avançar en la redacció de la novel·la que estic escrivint mentre la Maite es va fer uns farts de netejar el pis per tal que estigui en condicions quan arribi la Marina. Perdona’ns, Maite! Som uns masclistes i no et mereixem. La vinguda al món de la Marina no ha estat gens fàcil i ens hem passat moltes hores a l’hospital. Esperem que mare i filla tornin a casa ben aviat.

La Marina va nèixer una mica prematura i ha hagut de passar per la incubadora. Però sembla que tot va bé, perquè encara no té una setmana i ja comença a obrir els ulls, encuriosida pel què passa al seu voltant. La cosa promet!

 

Santuari de Montgrony – Colla d’amics GR

17 de desembre de 2012
GRAN RECORREGUT
Aquest diumenge al matí, amb un temps magnífic, hem fet una bonica excursió circular amb sortida i arribada al santuari de la Mare de Déu de Montgrony, al Ripollès. Pujant pel camí de Malpas ens hen dirigit a visitar el forat de Sant Ou. Després hem passat pel coll Roig i baixat pel torrent dels Monegals, per un corriol molt bonic. Seguint la pista hem passat per sota de la font de la Bauma fins empalmar amb el GR que ens ha portat al coll de Pardinella i, després d’una forta pujada, de nou al santuari, on hem dinat. L’agradable jornada ha acabat amb un brindis per dues companyes que celebraven aniversari: la Marta i l’Olga.
Enhorabona a l’organitzador de l’excursió, en Ricard, i a la coordinadora, la Pilar.
Aquí en teniu un petit reportatge fotogràfic:

NOVA ETAPA DE TV3 AL PAÍS VALENCIÀ?

13 de desembre de 2012
CALAIX DE SASTRE
El dia d’ahir ens va portar una molt bona notícia: el Tribunal Suprem espanyol declarava nul i il·legal el tancament dels repetidors d’Acció Cultural del País Valencià que permetien veure la Televisió de Catalunya a les comarques del sud. També declarava nul·les les sancions econòmiques imposades a A.C.P.V.
La lluita i l’esforç personal i econòmic de tanta gent els darrers anys no haurà estat en va.
Ara, però, caldrà veure com ens ho fem per reprendre les emissions a curt termini. Perquè no és el mateix la televisió analògica que la TDT. I les freqüències que es feien servir han estat adjudicades a altres televisions. Per tant, caldrà negociar encara amb el govern del PP per poder disposar de freqüències lliures i això no serà fàcil.
Però el que més em preocupa és que TV3, en aquesta nova etapa, segueixi informant del País Valencià igual com ho fa, per exemple, d’Andalusia o Galícia. Ja em conformaria que donés a les notícies valencianes el pes i la preponderància que dóna a les madrilenyes!. Una televisió nacional, com pretén ser, no pot continuar semblant regional.
Encara gràcies de la informació meteorològica! 

I ARA QUÈ?

26 de novembre de 2012
CADA TERRA FA SA GUERRA
Els resultats electorals d’ahir, per a la gent que vàrem votar per Solidaritat Catalana per la Independència, són un bon daltabaix. Però també un motiu de reflexió. Perquè com molt bé diu Vilaweb, el país ha parlat, ho ha fet decantant-se cap a l’esquerra i configurant una majoria independentista sòlida. I això és el què importa.
En el cas de Solidaritat, penso que no es va valorar prou el pes que va tenir l’efecte Laporta en el resultat de fa dos anys. 
En aquell moment, molta gent va veure aquest personatge com una mena de messies (de nou Macià) que ens havia de portar a la independència. 
I la bona tasca que ha fet en López Tena no ha estat suficient per fer oblidar el trauma del trencament posterior. 
Un altre exemple dels desastres que poden provocar els messianismes. 
Per cert, CiU també n’hauria d’aprendre la lliçó.
Si ha de sorgir un líder carismàtic, que per ara no es veu, benvingut sigui. Però, per favor, res de conductors il·luminats cap a la terra promesa!
Crec que la bona gent de Solidaritat, deslliurada de les obligacions parlamentàries, hauria de dedicar els seus esforços i la seva evident empenta patriòtica a una tasca ara més necessària que mai: contribuir a reforçar el vessant cívic i popular del moviment cap a la independència: l’Assemblea Nacional Catalana.

LA COLLA VELLA – i 43) Miquel Varidat

21 de novembre de 2012
LA COLLA VELLA

MIQUEL VARIDAT

Hi va haver un temps que la Catalunya del Nord era un bon refugi pels perseguits polítics d’aquesta altra banda. Hi podien fer una estada més o menys tranquil·la els que havien hagut de fugir en acabar la guerra i els nous exiliats de les dècades posteriors. Potser hi contribuïa el fet que la dictadura franquista representà durant anys un bon negoci per a comerciants, restauradors i propietaris de cinemes, especialment de Perpinyà. L’economia anava bé i podien mostrar-se generosos. Aquest era, si més no, el retret que feia Miquel Varidat al sistema conformista establert en aquelles comarques catalanes sota administració francesa.

Varidat és fill d’exiliat de la guerra, havia nascut a Prada i havia mamat catalanisme des de la infantesa. Ell va crear la primera cèl·lula del partit independentista per excel·lència al nord de les Alberes. Molt aviat, amb el seu dinamisme, va aconseguir que esdevingués una opció política a tenir en compte, amb més militants dels que ha tingut posteriorment qualsevol altra organització catalanista en aquelles contrades.

L’any setanta-quatre fou detingut i jutjat sota l’acusació de danys a bens públics i privats, arran d’haver promogut una campanya de pintades i encartellades reclamant que els cinemes de Perpinyà fessin menys pel·lícules pornogràfiques i més amb arguments progressistes i antifeixistes. Havia decidit que calia fer-ho en observar la satisfacció dels exhibidors pel fet de tenir tant pròxima “la reserva de reprimits sexuals més important del planeta” en paraules d’un directiu de la Cambra de Comerç, pronunciades en un acte públic.

A partir d’uns plantejaments polítics inicials molt unitaristes respecte de la nació catalana, Varidat va anar evolucionant cap a formulacions més pròximes a un tractament diferent de realitats diferents. Però això el portà més enllà, cap al pragmatisme ideològic. Deia que allò determinant no eren pas les referències teòriques sinó la pràctica política concreta, justament el contrari del pensament predominant aleshores a la direcció del partit. Tenint en compte, però, els bons resultats que li reportava aquest plantejament, en forma d’increment de la militància, des de Barcelona es procurava mirar cap a un altre costat.

Però poc després les diferències es feren encara més cridaneres. Quan al sud s’atacaven els estatuts d’autonomia titllant-los de paranys de l’estat opressor, ell els defensava en definir públicament els objectius de l’organització al nord: lluita pel socialisme, lluita per la consecució d’un estatut d’autonomia i lluita econòmica centrada en el lema “volem viure i treballar al país”. A això s’afegí un increment de les contradiccions internes, en incorporar-se a la cèl·lula de Perpinyà alguns refugiats recents, gent més dogmàtica que els nord-catalans d’origen o els exiliats del trenta-nou.

Per acabar-ho d’adobar, només va faltar tot l’enrenou provocat per l’exili temporal d’en Conrad Baldó, que va endur-se part de la militància perpinyanesa cap al nou partit que acabava de crear. Aquest fet va enverinar l’ambient, provocant primer una paràlisi i posteriorment un enfonsament de les expectatives polítiques de l’independentisme en aquelles contrades.

En Varidat va patir molt amb aquella situació d’enfrontament. Ell era un romàntic de la política que no suportava les intrigues, les lluites pel poder i els interminables debats ideològics.

Ho deixà córrer molt aviat per retornar a la seva Prada nadiua i dedicar-se només a la Universitat Catalana d’Estiu, de la que havia estat un dels promotors inicials, l’any seixanta vuit. Quan la UCE va entrar també en crisi i es parlava de traslladar-la a Vic, en mig d’un agre debat, va ser un cop molt fort per en Miquel. Ja no va voler saber-ne res més, i fins una dècada després no va tornar a aparèixer pel Liceu Renouvier, on te lloc cada estiu la Universitat.

Durant els anys d’absència de l’UCE es va dedicar a promoure l’escoltisme i el sardanisme.

La seva casa de Prada va estar sempre oberta a acollir refugiats i perseguits, fins i tot en els anys més difícils per a ell, quan s’havia automarginat de tot i de tots. Era una casa molt gran on hi havia també el negoci familiar de fusteria i on, entre altres records interessants, guarda una valuosa col·lecció d’instruments musicals, regal de Pau Casals al seu pare.

Darrerament, ja jubilat, ha retornat a la política. Edita un butlletí de contingut patriòtic on, entre altres coses, ha criticat el catalanisme oficial de l’Ajuntament de Perpinyà tot acusant-lo d’oportunista i mentider. S’ha afiliat a l’Assemblea Nacional Catalana i participà en la gran manifestació de l’Onze de setembre. També dona suport a Solidaritat Catalana per la Independència.

 

LA COLLA VELLA

No es tracta de cap colla castellera, sinó d’un grup heterogeni de persones imaginàries que podrien haver protagonitzat la formació, l’esclat i el declivi de l’independentisme revolucionari català dels anys setanta i vuitanta del segle passat.

Han estat quaranta-tres ressenyes biogràfiques de gent mítica, totes elles producte de la imaginació desbordada de l’autor, basada, tanmateix, en fets reals.

Tal com es diu en aquests casos, qualsevol semblança dels personatges retratats amb persones reals, vives o mortes, és pura coincidència.

 

 

En el centenari de Joan Sales: una humiliació intol·lerable

19 de novembre de 2012
CALAIX DE SASTRE
El centenari de Joan Sales que commemorem avui m’ha fet recordar un fet lamentable que va succeir l’any 1972 al Prat de Llobregat, on jo exercia de llibreter. Aquell any s’havien publicat tres llibres d’autors locals: ‘Les generacions pratenques’, de Jaume Codina, ‘Lar urnas’, de Pere Baltà i ‘Com neixen els catalans’, de Ramona Via, aquest darrer publicat pel Club Editor, l’editorial d’en Sales.

Amb aquest motiu, l’associació Amics del Prat i la meva llibreria, Xarxa, van organitzar un sopar de presentació al restaurant Casas.
Hi van assistir més de cent persones entre les que hi havia Joan Sales i la seva dona, Núria Folch.
Durant els parlaments, Pere Baltà va voler justificar el fet d’haver escrit el seu llibre en castellà tot dient que d’aquesta manera s’integraven els nouvinguts, aleshores majoritàriament d’orígen espanyol. En sentir-lo, Joan Sales va intervenir dient, tot exaltat, que d’aquesta manera no s’integrava ningú, només ens desintegràvem nosaltres.
El rebombori fou majúscul: un sector molt cridaner dels assistents van començar a imprecar Sales amb insults i crits de “fora!”, “imbècil!”…
Ofesos, el matrimoni Sales va abandonar el sopar. Quan marxaven, encara es van sentir algunes rialles, aplaudiments i crits com ara “això, que se’n vagin!”.
Sempre m’ha quedat la recança que, els que no estàvem d’acord amb aquest comportament vergonyós d’una colla de pratencs, no vàrem reaccionar com calia.
 

LA COLLA VELLA – 42) Sebastià Varela

13 de novembre de 2012
LA COLLA VELLA

SEBASTIÀ VARELA

Excepcionalment, aquell cap de setmana la reunió del comitè central havia estat convocada a Alacant, per tal que els seus components poguessin participar en la gran manifestació per la unitat de la llengua.

Com solia passar en aquelles ocasions, la major distància havia fet que faltessin a la cita alguns membres de més al nord, de Perpinyà, de Girona i fins i tot algun de Barcelona, però en canvi la sala de reunions era plena de militants de l’Alacantí i comarques properes, que hi havien anat per participar en la manifestació i aprofitaven per veure in situ com era una reunió del central. De sempre es feien obertes i hi podien ser presentes militants de base, amb veu però sense vot.

Sebastià Varela n’era un. De modals extremadament correctes i parlar suau, prim i baix d’estatura, costava d’imaginar que fos una persona tant enèrgica com es va demostrar unes hores més tard en l’incident de la manifestació. Sebastià era mestre de primària en un centre públic dels afores d’Alcoi i vivia com un eremita en una caseta de camp on conreava sense química les verdures que constituïen la base de la seva dieta vegetariana. En les reunions del partit s’havien fet famoses les seves sessions personals de ioga, que practicava aprofitant els moments de descans. Mentre la resta de gent aprofità per anar a donar un tomb o prendre alguna cosa, ell feu servir l’estona de tranquil·litat per adoptar la posició del lotus o fer la vertical de cap per avall.

Aquella vesprada d’Alacant ha passat a formar part de la història de la ciutat i del país per l’esclat de catalanitat que s’hi va produir, una catalanitat sinònim de cultura i progressisme, com ha estat sempre en aquestes terres. Aquest fet fou més excepcional encara per haver tingut lloc en una zona tant castigada per l’espanyolisme i la reacció. Milers i milers de persones del mateix Alacantí, dels Vinalopós, de l’Alcoià, de la Vall d’Albaida… omplien els carrers i avingudes principals en un ambient d’expectació i alegria continguda.   

El bloc del partit destacava per la gran quantitat de gent i per la claredat expositiva de les pancartes i eslògans. Sebastià Varela anava comentant als companys, amb el seu estil didàctic, que la mala fama d’espanyolisme de la ciutat, tot i tenir molt de real, amagava una altra realitat ben diferent: el fort sentiment de país de molts dels seus habitants i especialment de les comarques dels voltants, cosa que, sovint, des de València i Barcelona no sabien apreciar.

Mentre anava parlant i es congratulava de l’èxit de la convocatòria, en un indret pròxim al cap de la multitudinària marxa tenia lloc una provocació feixista en forma d’un grup d’energúmens que exhibien banderes espanyoles i insultaven els manifestants. El moment de més tensió fou quan passava la gent del partit. A diferència dels blocs anteriors que passaren de llarg sense dir-los res, els militants independentistes van voler respondre, arribant-se a alguna agressió física per ambdues parts. L’enfrontament fou tallat de soca arrel per la policia, que estava a l’aguait, tot carregant contra els manifestants.

Quan Sebastià va veure aquella descarada parcialitat policial va saltar com impulsat per una molla i, encarant-se al cap dels uniformats, li va clavar una esbroncada de tal calibre que l’home semblava com acoquinat, tot i que en feia dos com ell. El cas va ser que després d’una breu conversa sense que en Varela baixés el seu to enèrgic i enfadat, com de mestre de l’antiga escola esbroncant un alumne agafat en falta, la policia es retirà i va fer callar -amistosament, això sí- el grup de feixistes. D’aquesta manera la manifestació pogué continuar i acabar sense més incidents.

Algun temps després d’aquella històrica jornada, uns companys de Barcelona van ser a Alcoi amb motiu d’un aplec excursionista i en Sebastiá va insistir que anessin a casa seva. Era un lloc deliciós, d’aquells que et fan venir ganes de quedar-t’hi. Allunyat del casc urbà però no tant com perquè no s’hi pogués anar a peu o en bicicleta.

Arran d’aquella visita havia preparat una mena de berenar col·lectiu, convidant-hi tot d’amics, alguns de comuns i altres que volia que coneguessin. Allí va presentar-los David Payà, simpatitzant del partit i un dels màxims impulsors de les festes de Sant Jordi, els famosos Moros i Cristians. Des d’aleshores, amb David i Sebastià els uneix una bona amistat i no els perdonarien una absència per festes. La veritat és que els barcelonins tampoc no se les deixarien perdre, perquè quan hi són, es fan sentir com uns alcoians més.

 

LA COLLA VELLA

No es tracta de cap colla castellera, sinó d’un grup heterogeni de persones imaginàries que podrien haver protagonitzat la formació, l’esclat i el declivi de l’independentisme revolucionari català dels anys setanta i vuitanta del segle passat.

Son prop de cinquanta ressenyes biogràfiques de gent mítica que apareixeran setmanalment, totes elles producte de la imaginació desbordada de l’autor, basada, tanmateix, en fets reals.

Tal com es diu en aquests casos, qualsevol semblança dels personatges retratats amb persones reals, vives o mortes, és pura coincidència.