SALVADOR BALCELLS

El bloc del Doctor Livingston

Una guia de gran interès sobre els Templers a Catalunya

“L’ORDE DEL TEMPLE A CATALUNYA. Un recorregut pel seu patrimoni”
Marcel J. Poblet Romeu
Cossetània Edicions, 2014

Aquesta guia proposa un seguit de rutes pel patrimoni templer segons un criteri de selecció basat en la rellevància de cada element, la seva situació, un estat de conservació que en permeti la comprensió, l’accessibilitat i la possibilitat de connectar cada element amb altres de propers.
Amb evident intencionalitat divulgativa, l’autor inclou una interessantíssima introducció a l’Orde del Temple i la seva època. Així, en assabentem de l’origen del nom, la seva organització i expansió, el poder que va assolir, la crisi dels ordes religiosomilitars arran del fracàs de la Croada, el procés contra els Templers i la seva dissolució. També inclou informació relativa a l’extensió posterior del mite del Temple, que ha arribat fins als nostres dies amb tot de referències esotèriques, simbolismes numerològics i de savieses ocultes.
La província catalana del Temple, que incloia els convents de tots els regnes de la Corona catalanoaragonesa i els de Navarra, va tenir unes 40 comandes (cèl·lules organitzatives), cadacuna de les quals amb propietats en llocs diversos. De tot aquest patrimoni només ens ha arribat una petita part i sovint amb mala conservació. Alguns indrets, tanmateix, com el castell de Miravet que apareix a la portada, el de Peníscola o el de Gardeny, a Lleida, es troben en un estat excel·lent gràcies a restauracions posteriors. 
D’questa petita part tracta la present guia, dividida en sis rutes i vint-i-un indrets.

 

Les pintures rupestres del Cogul. Colla d’Amics GR

El diumenge 16 de març, la Colla ha anat fins la comarca de les Garrigues, a tocar del Segrià. Ha estat una caminada d’uns dotze quilòmetres que ens ha portat d’Aspa fins l’Albagès, passant pel poble del Cogul per tal visitar les seves famoses pintures rupestres, les més importants de Catalunya.
Al començament de l’excursió hi havia alguns dubtes sobre el camí a seguir, cosa que ens va fer recular un parell de cops. Però com que feia un dia esplèndid, la gent s’ho va prendre bé.
És una llàstima que el Centre d’Interpretació de les pintures, un magnífic edifici integrat al paisatge, no estigui acabat del tot a conseqüència de la crisi econòmica. Sobta, per exemple, l’absència de llum elèctrica, tot i que la instal·lació estigui feta. Encara gràcies que alguns veïns voluntaris del poble s’encarreguen d’obrir-lo i de fer de guies de manera gratuïta (s’accepten aportacions).
Des del Centre d’Interpretació s’accedeia a la Roca del Moro, una petita cova d’uns tres metres on es troben les pintures originals, d’entre 3000 i 5000 anys abans de Crist. 
Aquesta és una zona on, a més de l’agricultura, destaca la ramaderia porcina, com vam poder comprovar al llarg del camí.
L’excursió va acabar amb un refrigeri a la plaça de l’Albagès. El cos ho va agraïr, doncs fou un dia que semblava d’estiu.


En Ricard fent de guia


Creuant un rierol


Tornant a creuar. Ens hem confós de camí


El Centre d’Interpretació del Cogul


La Roca del Moro i la cova


Detall de les pintures rupestres


Un altre detall de les pintures


La plaça del Cogul, on hem dinat


Porcs en una granja


L’esclat de la primavera


Tota la colla a la plaça de l’Albagès 

Manquen revistes satíriques i d’humor

Fins fa uns vint-i-cinc anys i al llarg de la història de la premsa en català hi havia hagut sempre, exceptuant els anys durs de la dictadura franquista, revistes humorístiques i satíriques en la nostra llengua. Des d’Un Tros de Paper, de 1865, o les que el seguiren, com ara L’EmbusteroLa RamblaLo Mestre TitasLo BurinotLa Xamfaina… Passant per les tres més famoses, La Campana de GràciaL’Esquella de la Torratxa i Papitu, totes elles de finals del segle XIX. Al País Valencià, en aquesta època, van proliferar tot un seguit de publicacions satíriques i d’un humor groller i transgressor en un català col·loquial farcit de castellanismes.

Aquesta premsa va tenir continuïtat a principis del segle XX amb el Cu-Cut, seguit de L’EstevetCuca Fera i la revista esportiva satírica Xut. Amb la segona República van aparèixer, a Barcelona, la mítica revista El Be Negre i a València La Chala, amb un èxit de públic notori.

I a partir de la transició postfranquista es produeix un altre esclat: al País Valencià El dàtil i El gat pelat. I a Catalunya La pipa d’en RocCul de sacAmb potes rossesEl cementiri,  L‘ÒlibaEl badall de GràciaLa XinxetaLa BimbaEl Drall… moltes d’elles de vida efímera.

D’aquesta darrera publicació, El drall, dirigida per Ramon Barnils, només en van sortir catorze números, entre el març de 1988 i febrer de 1989. En l’editorial del número zero, Barnils es feia ressò del problema: “Dir que el nostre país ha vist sempre florir revistes d’humor seria un tòpic, si no fos perquè no sempre és veritat. Com ara mateix. La inexistència de publicacions d’humor aquests darrers anys -una altra cosa és l’existència de publicacions que facin riure, que d’aquestes sí que n’hi ha…”. Ell posava l’esperança en el fet que El drall tenia al darrere una empresa seriosa. “…l’únic essencial és que l’empresa ragi…” deia en el mateix editorial. Però és evident que no va ser així. Ja ho profetitzava Carles Flavià al mateix número: “L’amic Ramon Barnils m’anima a col·laborar en una nova revista d’aquestes que tanquen de seguida…”.

Des d’aleshores que pràcticament no han tornat a aparèixer revistes satíriques i d’humor en català. Parlo, és clar, de publicacions de paper, amb cara i ulls i d’àmbit general. Em consta que en el món dels fanzines i a nivell local sí que van sortint i algunes coses. I sense oblidar les revistes virtuals a Internet, on destaca amb llum pròpia Be Negre.cat.

Aquests tendència a la desaparició de les revistes en paper, ha tingut escasses excepcions: del 1995 al 2009 Eliseu Climent va publicar a València l’anuari satíric La Traca, com a suplement de la revista fallera Pensat i fet. I en els inicis d’El Triangle semblava que aquesta podia ser la continuadora de les publicacions satíriques anteriors, però va evolucionar cap a una revista d’on pràcticament ha desaparegut l’humor.

Es diu, i no deixa de ser cert, que una explicació a aquesta mancança és que Catalunya ha viscut un transvasament de l’humor en paper a la ràdio i a la televisió. Però en aquests mitjans hi trobo un humor massa fàcil. I que cada cop fa menys gràcia.

El diari ARA va treure un suplement setmanal d’humor. Potser valdria la pena que el grup Cultura 03, a través de Sàpiens Publicacions, es plantegés de convertir-lo en una revista independent.

Crec, sincerament, que mentre les edicions en paper encara siguin importants per a molta gent, ja fa massa temps que ens manquen publicacions que se’n riguin de tot, del mort i del que el vetlla. De motius no en falten. Ens cal més sentit de l’humor…

EFECTES DIFERENTS DE LES CRISIS ECONÒMIQUES

Les crisis econòmiques, habituals en el desenvolupament del sistema capitalista, sempre han tingut responsables i víctimes, aquestes darreres en nombre ingent.
Tanmateix, fora d’alguns casos molt concrets i localitzats en la història, no acostumen a barrejar-se els uns amb les altres. O ets responsable o ets víctima.
Així, els que han provocat les crisis sovint encara en treuen profit, començant per banquers i especuladors.
Però la majoria dels que les pateixen, enganyats o estafats, acostumen a quedar-se sense res, literalment.  I amb la pobresa i l’atur proliferen desnonaments, malalties mentals i suïcidis.
Malgrat aquestes evidències, que són a l’abast de tothom, amb motiu de la darrera crisi no hem vist pràcticament cap responsable a la presó ni cap banquer llançant-se al buit des d’un gratacels, tal com va passar amb motiu de la gran depressió de 1929.
Com és que les coses han canviat d’aquesta manera? 
La única explicació que li trobo és que avui dia el poder de la banca i de les multinacionals està per sobre del poder dels Estats.
O encara més greu: Que els Estats estan al seu servei.
Només així s’explica que es destinin quantitats enormes de diner públic a salvar els bancs amb problemes.
Amb tot això, on queda la democràcia?
 

UNA ALTRA RAÓ PER A LA INDEPENDÈNCIA

Els mitjans de comunicació, tan escrits com audiovisuals, són percebuts sovint com a òrgans de propaganda o difusió de determinades idees, siguin de dretes, de centre o d’esquerres. O, en el cas transversal que a nosaltres ens afecta, catalanistes o espanyolistes. Allò que diuen, especialment en els comentaris editorials i en el tractament de les informacions, cau bé als partidaris perquè s’adapta als seus prejudicis. Fins i tot, en el cas excepcional que algun mitjà vulgui demostrar una certa obertura ideològica i publiqui o difongui opinions que no coincideixen amb la línia que se li suposa, és percebut pels seus com un gest de generositat i amplitud de mires i pels contraris com una simple aparença amb l’únic objectiu de vendre més i ampliar audiència.

Aquesta excepcionalitat i obertura de què parlo, es pot trobar sobretot en mitjans barcelonins i catalans en general. No tant en els de Madrid, molt sovint sectaris fins a extrems que voregen la delinqüència.
Com deia Ramom Barnils: Deixar Espanya de banda
no és per a nosaltres una qüestió política, ni ètica, ni de dretes, ni d’esquerres: és una simple qüestió de bon gust.

Visibilitat o invisibilitat a Internet

Internet ha trencat barreres i anul·lat inviolabilitats. Wikileaks n’és l’exemple més clar. Va destapar vels i secrets d’estats, de corporacions i d’empreses multinacionals. Però de la mateixa manera, les nostres intimitats i les nostres dades estan ara a l’abast de tothom, una situació i una realitat promoguda sovint per nosaltres mateixos, en carregar al Facebook o al Twitter, per exemple, agendes, perfils, fotografies, fílies i fòbies…

Aquestes xarxes socials, juntament amb els blocs, s’ha convertit en una mena de confessionari col·lectiu, on s’esbomben secrets i des d’on ens controlem els uns als altres. Però també poden provocar situacions ridícules o confusions greus. Fa temps es va fer públic el cas d’una persona que va començar a rebre insults d’una altra, amiga seva al Facebook, a través de missatges. Va respondre també insultant, de manera que es van convertir en enemics ferotges. Després es va saber que qui havia iniciat els intercanvis fou un fill del primer, com una broma innocent.

I si és cert que ens vigilem i espiem mútuament a través de les xarxes socials, això no és el més perillós. Ho és que hi hagi màquines que recullen tota aquesta informació, la sistematitzen i la posen a disposició de vés a saber qui. Ens diran, és clar, que és per servir-nos millor en funció dels nostres perfils i preferències, però la veritat és que no tenim manera de saber per a què fan servir aquesta informació… o per a què la poden fer servir en el futur.

Per això és més urgent que mai aprendre a fer-nos invisibles, a no deixar empremtes. Potser ha arribat el moment, si és que encara hi som a temps, de tornar al secret i a l’anonimat, de buscar els punts cecs del sistema. Talment com en els intents de resistència dels que s’oposen a les utopies perverses descrites a Un món feliç d’Aldous Huxley, a 1984 de George Orwell, o a Fahrenheit 451 de Ray Bradbury.