SALVADOR BALCELLS

‘La fotografia que encapçalava l’informe era d’un home relativament jove, d’uns quaranta anys, tot i que completament calb i amb cara de mala llet. L’escrit deia que pertanyia al grup o partit anomenat La Falange Verdadera, escissió d’una escissió del partit històric procedent del franquisme. Entre d’altres malifetes, havia participat recentment, segons va llegir Espinosa acostant la vista a la pantalla, en una crema d’estelades i en uns aldarulls posteriors a la concentració antiindependentista del 12 d’octubre de 2012 a la plaça de Catalunya de Barcelona, d’on n’havia estat expulsat pel propi servei d’ordre de l’organització convocant, acusat d’excessivament extremista. També era l’encarregat de mantenir una pàgina web dedicada, sobre tot, a combatre el separatisme, amb crides constants a la intervenció de l’exèrcit. Així mateix, pertanyia a una associació de recreació històrica de la División Azul i al club de col·leccionistes de caps de toro. En la mateixa línia, havia figurat entre els promotors d’una campanya per intentar impedir la prohibició dels toros a Catalunya.’

‘Per les comissaries i casernes de tot el país s’acabava de filtrar un document sobre les tasques i funcions dels Mossos en el context d’una suposada desconnexió de l’estat espanyol. El document portava impresa una filigrana en diagonal: Molt confidencial, hi deia. I allò havia estat motiu de força conya entre els agents.
L’intendent Xavier Cabana tenia altres preocupacions. Si l’Estat, contra les cordes, engegava algun dia tota la seva maquinària, si es donava aquest cas, quin paper haurien de jugar els Mossos d’Esquadra? Ell ho tenien clar: Romandria sempre a les ordres del Govern de la Generalitat. Però no estava segur de que la majoria de comandaments i mossos el seguissin quan es tractés de desobeir ordres arribades de Madrid. I menys si aquestes ordres procedien de jutges o tribunals.
Però mentre el cap de la comissaria de Tarragona es feia aquelles elucubracions, la realitat del dia a dia s’imposava. I aquesta realitat volia dir que encara quedava per resoldre el crim del Vendrell. Un crim també amb un alt voltatge polític.

‘Feia estona que havia començat la compareixença i el fiscal encara no havia obert boca. Probablement per això se li notava un cert malestar. L’intendent se n’havia adonat i es va fer el propòsit d’oferir-li contestar la següent pregunta adreçada a ell. Però aquesta va ser diferent. La va fer, en castellà i precipitadament, un periodista de mitjana edat que ningú no coneixia:
—Borja Pelaez, de El Juicio. La pregunta és per a tota la taula. Sense posar en dubte el que ens han dit, no troben que és molta casualitat que en uns moments com els actuals d’enfrontament entre l’Estat i la Generalitat hagi aparegut un culpable que sembla fet a mida per afavorir les tesis independentistes enfront les unionistes en un moment tan delicat en què l’estat esta en perill de fractura? En espanyol, per favor.
Espinosa es va mantenir impassible. L’intendent i el fiscal es van mirar i cada un d’ells va fer el gest d’oferir la resposta a l’altre. Finalment va agafar la paraula, per primer cop, Salvador Martínez:
—Faré veure que no he sentit algunes de les coses que ha insinuat vostè. En tot cas, la casualitat no existeix, atenent que la declaració respon a una confessió feta pel mateix detingut, auto inculpant-se del crim i adduint els motius pels quals va actuar. El codi penal és igual per a tothom i, si algú delinqueix, se’l deté i se li aplica, al marge de les qüestions polítiques i territorials, aquí i a tot arreu! Jo mateix he interrogat a l’acusat i ho ha reconegut tot, fil per randa. Deixem-nos, doncs, d’especulacions fora de lloc!’

La sortida de la Colla d’aquest diumenge ens va portar fins a la confluència de les comarques de l’Alt Camp i la Conca de Barberà. Es tractava d’una ruta circular que ens va permetre visitar aquestes dues fortificacions medievals, les quals marcaven la frontera sud del Comtat de Barcelona i la separació amb els territoris musulmans.
El punt de trobada va ser El Pont d’Armentera, on també vàrem dinar en acabar l’excursió.
La caminada era fàcil i sempre per pistes amples i ben traçades, cosa que va animar a venir més gent de l’habitual. La única dificultat, unes baixades pedregoses en fort pendent on s’havia d’anar en compte de no patinar. El dia, amb sol i núvols, també va acompanyar.

‘L’arribada d’Espinosa a la comissaria de Tarragona va causar sensació. Havia trucat des de l’estació de Castelló, a punt d’agafar el darrer tren del dia. Almansa havia tancat la seu del partit amb suavitat, com el malalt terminal que tanca la porta de casa seva conscient que mai no tornarà. Havien caminat fins l’estació, els estómacs buits, els silencis plens. Afortunadament era un tren amb restaurant i van poder fer un mos. Calia agafar forces. Espinosa no recordava haver fet mai un arrest d’aquests tipus, però li agradaven les pel•lícules americanes on sovintejaven aquesta mena de situacions. Intentà fer memòria, però no recordava cap títol en concret. Blanc i negre, barret calat, cigarreta penjant dels llavis, manilles evidents però sense necessitat de fer-les servir, el malfactor enfonsat… Però qualsevol que s’hagués fixat en ells hagués apostat per dos homes de negocis que tornaven cap a casa després d’enllestir alguna pesada operació financera.’

‘La va veure en mig d’un petit grup de persones que semblaven mantenir una animada conversa mentre prenien combinats de diferents colors. Ella se’l va quedar mirant, com si el conegués, tot i que a ell no li sonava de res. Segur que si l’hagués vista abans no li hauria passat desapercebuda. Molt rossa i amb els cabells llargs i sedosos, com a ell li agradaven. I escultural, es va dir a si mateix. Un vestit negre arrapat a un cos generós delatava moltes hores de gimnàs. Més a prop dels quaranta que dels trenta, una bona edat, per al seu gust. Morbo segur. Quan la dona havia abandonat el grup amb unes breus paraules de comiat i s’adreçà cap on era ell amb un somriure, es va sentit afalagat. Ella s’assegué al seu costat i el primer que va notar va ser un perfum indubtablement car, que s’esqueia amb el seu cabell i la seva pell tan blanca. Encetar una conversa presentant-se amb un nom inventat li resultava divertit. Semblava que hi hauria sort. Sabia per experiència que en llocs així acostumava a haver-hi més homes que dones, sobretot els dies i a les hores que ell podia anar-hi, per la qual cosa s’havia d’afegir a quadres de grup que no li acabaven de fer el pes. Cada cop hi havia més gent passada de voltes i podies prendre mal. La barreja de coca, pastilles, alcohol i viagres feien perdre a alguns el món de vista, sobretot en les pràctiques d’ofegament. Ell preferia trobar una companya de jocs sexuals i tancar-se en alguna de les habitacions habilitades.’

‘Abans de marxar li va demanar a Rosa Pitarch una fotografia del seu marit per si més endavant li calia una identificació, amb la seguretat que no la faria servir per a res més, va recalcar. Tampoc no hauria calgut, perquè quan ella li va donar semblava encantada. Va insistir molt que el sotsinspector la mantingués informada. Espinosa va haver de frenar l’impuls de fer-li dos petons de comiat.
Ja camí de l’estació, encara estava desconcertat. Es preguntava com era possible que li hagués vingut aquell desig de tocar-la i petonejar-la. I també tenia dubtes sobre si realment aquella dona volia venjar-se del marit perquè sospitava que podia haver mort l’amant. O si era simplement el seu caràcter franc i obert, afegit a una vida familiar poc gratificant, que la feien interessar-se per la investigació que s’estava duent a terme. O, fins i tot, gaudir-ne. Mai se sap amb aquestes burgeses insatisfetes, es digué. Tenen altres valors, una altra manera de fer les coses. És l’avantatge de no haver-se de preocupar de fer bullir l’olla.’

‘El policia es va quedar mirant la dona per si afegia alguna cosa, però va ser el capellà qui va continuar parlant:
—No entenem què fa vostè per aquí, perdent el temps amb preguntes estúpides, quan és evident que la mort d’Alfonso té a veure amb la seva obsessió malaltissa per Catalunya, que li havia fet perdre tota la credibilitat entre els seus. S’havia ficat en el vesper català, on es conrea l’odi cap a tot allò que és espanyol. Ell no hi combregava, naturalment. Era un patriota i ho feia de bona fe. Però ja se sap: De bones intencions l’infern n’és ple —ho va dir tot seguit i com si sermonegés Espinosa. Aquest, però, va aprofitar per donar-li la volta:
—Així, segons vostè, si l’han enverinat només pot haver estat algú relacionat amb la independència de Catalunya, favorable o contrari. Perquè sembla que feia nosa als dos bàndols.
—No posi en la meva boca paraules que jo no he dit —el mossèn s’havia posat vermell —Qui atia l’odi només són uns, els separatistes!
—Per cert —Espinosa va preferir canviar de tema— M’ha dit que sabien de què parlava quan he citat els ambients que freqüentava. No se’ls ha passat pel cap que podria ser per ací el motiu de l’enverinament?
La vídua feia una estona que estava callada, però ara s’adreçà a Espinosa amb la veu encara més escardada i amb neguit evident:
—Mire el què li dic! Si eixe fóra el motiu, ben mort està!

‘El silenci semblà imposar-se. Emili aprofità per recordar tot el que sabia sobre el partit. I tant que en sabia de coses. Més de les que Empar s’imaginava. Tan aviat com la noia va començar a militar, ell havia parlat amb uns mossos dels serveis d’informació. Coneixia els noms dels grupuscles que el formaven, la seva procedència, jerarquia i organització. Tot un embolic per un neòfit de la política. Pel que semblava la seva filla militava en un sector format majoritàriament per joves radicals en idees però no tant en fets. En altres paraules, poc partidaris de desordres al carrer i més proclius a la participació en el debat polític. El perfil del militant era polièdric i polimorf. Els noms dels diferents sectors alternaven mots revolucionaris que es prestaven a una certa confusió. Els militants veterans, procedents de sectors molt radicalitzats durant la transició, prenien el nom de Nova era, mentre que els nouvinguts a la formació s’anomenaven Som roig!. Hi havia també sectorials d’estudiants universitaris i de secundària, de pagesos, d’okupes, d’afectats per la crisi i de diferents opcions sexuals.’

‘Es coneixien des que, feia molts anys, l’un i l’altre havien compartit caserna a Burjassot i havien conreat una bona amistat. De la mateixa edat que Espinosa però lleugerament més alt, ros i ben plantat, semblava força més jove. Abans de decidir fer el pas als Mossos, Emili ho havia parlat amb ell. I Català li havia recomanat que no s’ho pensés més. Tots dos eren valencianoparlants i sabien els problemes que això comportava en una casa caserna plena de gent procedent de diversos indrets de l’Espanya profunda, on la ignorància i el menyspreu per la diferència eren habituals. Català s’havia mantingut solter i ho suportava millor que Espinosa, que amb la dona tortosina i dues filles petites, es trobava contínuament amb conflictes per raons de llengua. Encara recordava un poema d’Antonio Machado que el seu amic li havia recitat, feia molts anys, i que començava així: “España miserable, ayer conquistadora, envuelta en sus harapos, desprecia cuanto ignora”. Vicente Català era un admirador dels poetes espanyols de la generació del noranta-vuit i del vint-i-set i no se n’estava de citar-ne versos sovint. Emili també sabia d’ell que pertanyia al sindicat clandestí de la Guàrdia Civil. I que sempre havia blasmat del fet que se’ls considerés un cos militar. Continuava solter i vivia en un àtic pròxim la Ciutat de les Arts i les Ciències, en un edifici de solera, deia ell.’

‘Tal com havien quedat, el cambrer li indicà qui era Pons quan aquest acabava de creuar la porta d’entrada. Espinosa, en veure’l, tingué una sorpresa. Pel to de veu quan havien parlat per telèfon, esperava un home d’aspecte semblant a Raül Valero. Però la fila d’aquest home era a les antípodes: més aviat baix d’estatura i prim com un fideu. Li va resultar impossible d’endevinar els anys que podia tenir, possiblement entre quaranta i cinquanta. El cabell engominat, pentinat enrere i presumiblement tenyit de color negre li donava un aspecte tètric, accentuat per uns ulls negres dins d’unes conques profundes solcades per unes potes de galls immenses. Quan li va donar la mà li va semblar com si toqués la pell d’una mòmia, de seca i arrugada que estava. Es van adreçar al petit reservat i van demanar la carta. Era un dels moments preferits d’Espinosa per conèixer els seus interlocutors. Com hi passejaven els ulls, quins plats triaven, quin vi seleccionaven, tot plegat eren elements que denotaven el gust i el nivell econòmic del comensal. Com que en aquest cas el compte anava a càrrec d’Espinosa, no li va importar que el seu convidat fos un home que demanés vi negre amb gasosa i triés la paella més barata, a base de musclos i conill, obviant l’exquisidesa de marisc, especialitat de la casa.’