SALVADOR BALCELLS

El bloc del Doctor Livingston

L’ART COMPROMÈS I SOLIDARI D’ANTONI MIRÓ

La setmana passada vaig assistir a València, a les sales de l’Octubre, Centre de Cultura Contemporània, a la inauguració de l’exposició de pintures d’Antoni Miró titulada L’HOSPITAL SUECO-NORUEC.
Es tracta de prop de cinquanta llenços de gran sobrietat i de dimensions considerables, inspirats en fotografies de l’època, que intenten preservar i honorar la memòria de l’hospital de sang que els països nòrdics citats van muntar a Alcoi durant la guerra del 36-39, com a mostra de solidaritat internacional.
En el catàleg de l’exposició, del que més avall reprodueixo algunes il·lustracions, hi ha, entre d’altres, un emotiu escrit d’Isabel-Clara Simó, alcoiana com el mateix pintor, del qual no em puc estar de reproduïr uns fragments:

QUAN ANTONI MIRÓ ENS DESVETLLA
Allà on hi ha un combat, allà on hi ha una injustícia, allà on hi ha un crit d’angoixa, allà on hi ha el lacerant dolor humà, allà hi ha el pinzell d’Antoni Miró. Lluny de la torre d’ivori, on orgullosos artistes es refugien mentre al seu voltant la dignitat és trepitjada, el coratge insultat i la supervivència condicionada, Antoni Miró “baixa” al carrer, mira l’aventura humana i “descriu”, amb el seu pinzell màgic, la tragèdia humana.
Un cop hi va haver una guerra, que en digueren “civil” -on era la civilitat?-, que era una manera de batejar un furiós cop d’Estat contra la democràcia i contra la llei. Els revoltats eren feixistes i s’alimentaven de l’expansió d’aquesta agressiva doctrina que niava en alguns punts d’Europa. El futur del feixisme sempre és la violència. (…)
I hi havia Alcoi. Lluitant, com tants d’altres, contra els revoltats militars i contra tot el que representaven. En Alcoi, des de Jaume I, hem perdut totes les guerres, i tanmateix, aquí estem. Doblegar un alcoià no és més difícil que doblegar qualsevol altra persona, però sempre queda un rastre de burla, en els ulls de les víctimes vençudes, que mai ningú no ha estat capaç d’esborrar. Doncs en aquell Alcoi suecs i noruecs vam muntar un hospital -que avui és l’Escola Industrial- on es van salvar centenars de vides humanes. Per què Alcoi? Perquè hi havia la gent capacitada i un espai idoni, perquè l’aire fa olor de farigola i romaní i perquè va ser la base de l’anarquisme peninsular i de l’orgull de treballar.
Doncs Antoni Miró ara dedica una sèrie de les seves esplendoroses pintures a recordar aquell hospital, aquells ferits de guerra, aquells nòrdics, aquells metges valerosos i aquelles mans inquietes que saben curar i consolar. (…)
És emocionant i bell que aquesta pintura existeixi. Sense concessions. Com a homenatge i com a catalitzador d’un despertar que estava trigant massa a arribar.





 

MESSI, INIESTA I EL CATALÀ

Van arribar al Barça quan tenien dotze o tretze anys. Han estudiat (?) i s’han fet grans a Catalunya i segueixen sense dir ni una paraula en català.
Què poden pensar d’aquest exemple els milers i milers de persones, arribades d’arreu del món, quan se’ls diu que el català és necessari per a prosperar o senzillament per trobar feina a Catalunya?
Resulta lamentable i no m’estranya que en facin conya els mitjans espanyols.
La responsabilitat de la junta del F.C. Barcelona és ben evident. Sembla que els únics llenguatges que els interessen siguin el del futbol i el dels diners.

L’ALCOVER D’EN COSME VIDAL

Amb l’objectiu de documentar-me per una novel·la, vaig necessitar algunes dades històriques de la vila d’Alcover, a l’Alt Camp. I entre la documentació vaig trobar un llibre titulat ‘Alcover – Monografia històrica’, escrit i editat l’any 1897 per l’alcoverenc Cosme Vidal i Rosich quan tenia vint-i-un anys. S’acabava d’instal·lar a Reus, on els seus pares li havien comprat una petita llibreria. Més endavant, l’any 1904, Cosme Vidal, que després seria conegut amb el pseudònim de Joseph Aladern, va ser el fundador de la coneguda revista infantil En Patufet i esdevindria una figura destacada del nacionalisme català, gràcies, principalment, a les seves iniciatives i tertúlies a l’Ateneu Barcelonès. Com a escriptor, es va dedicar tant a la història com a la filologia.

Del llibre esmentat, heus aquí un capítol textual que fa referència a l’estat de la vila en l’època que fou escrit:

La població d’Alcover està situada en el punt precís hont acaba’l plà y comensa la montanya, sobre un terreno algo pendent.  L’aspecte de la població es molt antich, oferint desde lluny l’efecte d’una taca roja sobre la blavor de la montanya. Las casas son en general grans y’ls carrers estrets. Conta unas 830 de las primeras y 27 carrers ab 2 grans plassas, 3 plassetas, 3 patis y 6 arrabals. Fa pocs anys tenia mes de tres mil habitants, pero avuy, degut à sa decadència  industrial, en te sols 2,827. Son carrer Major te 425 metres de llargada y en ell hi ha las primeras casas de la vila y’ls principals establiments estant situats en el carrer del Rech y la Plassa Nova.

Vias de comunicació.— Té estació en el camí de ferro de Tarragona à Lleyda; carretera envers de Reus, de Montblanch y de Valls;  camins vehinals envers de Tarragona, Milà, Rourell, Mont-ral, Albiol y altres punts de menos importància. Es estació telegràfica limitada, comunicanse ab telefono ab Valls, y entre aquesta ciutat y la vila dugas empresas de cotxes fan très viatges al dia, recollint y deixant passatgers en la via del Nort, en nostra estació.

Indústria y Comers.— Teixits y filats.—L’ indústria de teixits y filats es molt antiga en aquesta vila. Durant els segles XVI, XVII y XVIII, hi havia establerts numerosos parayres què donavan ocupació à gran nombre de vehins. En moltas casas se conservan encare restos de fabricacions, y pels aforas se veuhen també restos de conduccions de ayguas que pera llurs fàbricas necessitavan. A las aforas de la vila hi hà un llarc pati conegut per Las Rodas per haverhi hagut allí establertas numerosas rodas de las què se servian pera la fabricació de cordas, cordills y fils de tota clase. Aquest important moviment industrial era causa què la vila sostingués un important comers ab Barcelona, de quin encare avuy se conservan numerosos documents que ho patentisan. Adtmés, durant aquellas èpocas, hi havia també establertas moltas sabonerias, fàbricas de turrons v de botons, ab tot lo qual la vila era cansiderada com un dels  primers centres industrials del Primcipat. La guerra de la independència destruïu tanta riquesa industrial. Solzament se continuà l’indústria de  filats y teixits en numerosas petitas  fàbricas ó grupos de telers de mà què fins fa poc temps donavan ocupació y ‘I pà à numerosas famílias.

Entre las fàbricas què’s cornservan en l’actualitat, figura en primer lloch l’anomenad  Molí d’Alcover, per haver pertenescut al Municipi. Està  situada à la vora del Francolí, moguda à forsa d’aygua y vapor, en la qual se treballan els teixits y filats segons els procediments mes moderns. Dona ocupació à unas 200 personas.

Fàbrica de sacs, yutes, satins y altres teixits, moguda à vapor, de Manuel Tell.— Se dedica à la  confecció dels gèneros esmentats y altres  gèneros de novetat, donant ocupació a unas 20 personas.

Fàbrica d’espardenyas, cordas y demés objectes de cànem, de Gaspar Girona y Guarch.—Es un dels centres industrials mes importants de la vila, puig dona ocupació à unas 60 personas, entre homes y donas.

La fabricació d’ espardenyas ès una de las industrias mes importants de la vila, puig son numerosas las botigas establertas, què encara què de poca importància consideradas una per una, vistas en conjunt  constitueixen un important núcleo de producció què s’exporta per tota la encontrada y fins per altres regions de Espanya, provehint moltas vegadas à part de I’ exèrcit.

Fàbricas de farina.—A la vora del Francolí hi ha situadas dugas importants fàbricas de farina. Es la primera de Ribas y Cª, instalada en un edifici grandiós ab grans  magatzems. Esta moguda à forsa de vapor y aygua, y en ella se molt el blat p’els mes moderns procediments, en  especial I’austro-úngar.

La segona es propietat de D. Joseph Orga, y està també  magníficament muntada, essent en número de moltas mils las sacas de farina qué anyalment surten de sas molas.

En la ribera del Glorieta hi ha  també dos molins fariners, pero son d’escassa importància.

Fàbricas de paper.—En  nombre de déu son las fàbricas de paper situadas à la vora del riu Glorieta y mogudas totas per la seva corrent. No obstant, degut à Ia crissis que  aqueixa indústria atravessa en nostra terra, la majoria de dites fàbricas estan paradas. Entre las pocas que treballan se compta la de D. Joseph Martí (pare) y la de D. Joseph Martí (fill).  Las dugas fabrican principalment paper continuo, blanch y d’estrassa y de varias classes y calitats. Algunas altres se dedican à la fabricació de paper de fumar d’excelent calitat, que s’envia à Sabadell en sa major part, el qual  convertit en llibrets pe’ls industrials d’aquella població, se posa à la venta ab el acreditat nom de Paper de  Sabadell.

Gèneres de punt.—Fàbrica de Pau Valldossera. Se dedica primpcipalment à la fabricació de mitjas y mitjons, donant ocupació à unas 30 treballadoras. Els gèneros què  produeix aquesta fàbrica s’ exportan en sa major part à Barcelona, Lleyda y  Saragoça.

Ceràmica.—Molt antiga ès aquèsta indústria en la vila. Fins à la meytat del sigle present, subsistí la fàbrica anomenada de Simeon en la qual se elaborava una obra especial què en và ningú ha pogut imitar. En el Museo Arqueològic provincial de Tarragona, se conserva un antich cossi elaborat en aquesta fàbrica durant els passats sigles.

Fàbrica de Joan Pàmies Solé, coneguda per Hort dels Cantis.— Molt notable ès aquesta fàbrica en la qual se elaboren ab gran perfecció tota mena d’ obgectes de terrissa, què son transportats à diferents punts de Catalunya. Sas espayosas dependencias son en gran número, cada una dedicada à una secció especial, ocupant entre totas una extenció de terreno de mes de 2500 metres cuadrats y donant ocupació a bon número de treballadors.

Amés existeixen altres fàbricas dedicadas a la mateixa indústria, còm son la de Baltasar Pàmies y la de Fernando Vendrell, en la qual s’han elaborat obgectes artístics de notable mèrit, en especial cantis, gerros y diferentas figuras pera jardí. En 1871 se feu present al Rey D. Amadeo de un artístic canti de aquesta fàbrica, el qual el Rey estimà molt.

Imprempta.— En una torra mora anomenada de La Saura, hi ha instalada una petita imprempta, De allí sortí la revista literaria y  artística titulada La Nova Catalunya, què no obstant sa curta existència, deixà sentir notablement sa influencia entre ‘I jovent literat de Catalunya, pels notabilissims escriptors què en ella colaboravan, tals com Verdaguer, Apeles Mestres, Maragall, Planas y Font, Tell y Lafont, y d’ altres de entre la joventut de mes aspiracions.

Comers de vins, aiguardents y olis.— Joan Andreu. Exportació à Ultramar de vins, aiguardents, olis y altres diferentas mercaderias, especialitat en els gèneros del propi culliter. Sucursal en Sant Martí de Provensals, Carretera de Mataró. Tant las mercaderias d’aquest propietari còm dels demés del poble, producció d’ aquest terme, son de superior calitat, en especial l’avellana, oli y garrofas, què obtenen sempre un bon mercat.

Joseph Escotè. Comers de vins, ayguardents, alcohols y mistelas, de superior calitat.- Joseph Gomis. Comers de vins, ayguardents, alcohols y mistelas, de sa cullita y fabricació.- Sebastià Xatruch. Comers de vins y mistelas al engrós. Ademès existeixen a la vila altres comersos è industrias de menos  importància.

Associacions. — Cassino de Alcover.— Societat recreativa instalada en una casa-palau del carrer Major. Salvo algunas curtas suspensions, compta dita societat 36 anys de existència, puig s’inaugurà en Juliol de 1861.

Societat Coral La Dalia.—Està instalada en un magnífic local del  carrer Major, compta uns 150 socis, dels cuals uns 40 forman la secció coral, dedicada, com tantas altres de Catalunya, à perpetuar l’obra del inmortal Clavé.

Centre Republicà Democràtich-Federal.—Societat destinada à propagar las ideas políticas què ‘I seu nom indica. Degut à lluitas intestínas ha anat bastant en decadència, puig en sos bons temps arribà à  contar mes de 400 associats què constituían en la població una forsa  política avassalladora.

Edificis notables.— Després de las Iglesias y ‘l Convent, què ya havem descrit, se destacan en primer lloch I’ edifici de la badia ó casa rectoral y «casa Cosme», hont hi ha instalada la societat «Cassino de Alcover». Son dos edificis molt parescuts, tots de pedra picada y d’ un aspecte sever y magestuós, y mes encara quan fa pocs anys tenian sencera I’artística barbacana què s’avansava uns 8 pams sobre ‘I carrer, y què avuy sols ne conserva una part la Rectoria. Ditas casas bessonas, foren coustruídas el 1618 p’els germans Anton y Pròsper Company, què  vingueren d’ Amèrica ahont  havien anat a fer fortuna.

Es grandiosa també la casa senyorial de’ls Srs. de Figuerola, que ocupa tota la part dreta de la Plassa  Nova, tenint tot l’ aspecte d’un convent.  Ayxís també es important la casa coneguda per casa de la Senyora Gran, d’un aspecte antiquissim, y en quin pati se conserva una notable escalinata ab barana de pedra surmontada per una columna. La família que fundà aquesta casa era noble y tenia gran importància en els sigles passats. Nobles també eran la casa Quies, situada al cap de munt del carrer de la Costeta. Fa pocs anys, sos actuals  propietaris, arrencaren un artístic escut què hi havia sobre la porta y’l trasladaren a I’ edifici de Vilasseca conegut pe’I Castell. Se conta un f’et curiós de l’amo de aquesta casa, home de gran riquesa. Diuheu què tenint hostatjat un gran personatge, què probablement seria I’Arquebisbe, li presentà pera seure una cadira molt vella. Havent notat l’amo què ‘I personatge no s’hi assentava ab prou gust, se li encara y li digué. —Mírisela millor aquesta cadira; no’n te V. cap al seu palau de tant de valor.— Y alsant  l’assiento, descubrí una caixa plena d’or, de lo qual el personatge quedà atmirat y agrahí aquella distinció. 

La casa Gassol, està habitada per una de las familias mes antigas y de representació en la comarca. En 1869 D. Joseph Gassol y Porta, parent y  tutor de D. Estanislao Figueras, fou nombrat Gobernador de Tarragona,  després d’haver figurat en els mes elevats puestos de la provincia y haver  presidit la Junta revolucionaria, y d’haverse vist elegit lo mateix que son fill Don Joan, diputat à Corts varias vegadas. En els passats anys, possehia grans propietats y drets de senyoria en diferentas comarcas de Catalunya, drets que s’han anat perdent per rahó del temps, abolicions de lleys y privilegis y ultimament per haverse  acabat la rama primpcipal de la casa.

La casa Municipal també es un edifici molt ben construït y espayós, edificat à mitjans del segle passat, situat al centre de l’ala esquerra de la Plassa Nova. Te una clara-boya central sobre una ampla escala què sols puja al primer pis. Te una gran Sala de Sessions, ab artístics bancs de fusta de noguer, severs y sumptuosos, ab llochs senyalats pe’ls Jurats y pèl poble. Te una notable sala per l’Arxiu, ab dos grans armaris, y la Segretaría, ahont se troba instalada  l’estació telegràfica-telefònica. Ademés te salas pe’l Jutjat, presons, baixos per botiges y habitacions pe’ls dependents del Municipi.

Ayguas potables y de regar. — Perteneixen al poble las ayguas del riu Glorieta y las del barranch de la Font Majò. Las primeras, durant el sigle XIV foren venudas al poble per el comte de Prades, mitjansant el preu de 200 florins. Se calcula en unas 3 regadoras l’aygua què de ordinari baixa per aquest riu, la qual s’ emplea en regar els camps després d’haver posat en moviment vàrias fàbricas de paper y un molí de farina. Aquèstas ayguas se vengueren per parts  entre ‘Is propietaris de la vila per medi del sistema de ferradas, sistema bastant primitiu y curiós. Al efecte s’omplia una ferrada ò siga galleda, de arena, la qual tenia un petit forat en Ia part inferior, per ont l’arena anava escorrense, còm se fa avuy encara  ab els antichs rellotges de arena. Qui tenia comprada una ferrada d’aygua la posseïa mentres rajava l’arena de la galleda; qui dugas, mentres trigavan en agotarse’ n dugas; qui très, mentres rajavan tres, y ayxís consecutivament. Encare avuy, quan l’aygua va escassa, el poble nombra ayguaders què ‘s cuydan de repartir dita aygua, si bé contant per horas, però no obstant se conserva ‘l nom de què l’aygua va à ferradas.

Al mateix temps se concedí al Comte de Prades el dret de tenirlhi dispost un calabós ab argolla en la vila, per lo què ho pogués necessitar, concedint ell en cambi el dret al poble de traurer fustas y llenyas en els boscos veíns què I’hi perteneixian. No obstant ayxò, què consta en  documents, el dret de la vila sobre ditas ayguas ha sigut desconegut y atropellat en un plet fallat fa poc temps p’el Tribunal Suprem de Gracia y Justícia.

L’aygua de la Font Majó ès de una calitat excelent y d’ ella se abasta la vila pera son consum, y naix en un torrent à 3 kilòmetres de la vila.

Fonts publicas. Durant alguns sigles no hi havia en tota lo vila mes què un dipòsit ab dugas canellas. Dit dipòsit subsisteix encare avuy y ès una notable construcció de pedra  picada de bastanta cabuda. El dia 2 de Febrer de 1895 s’inauguraren 5 fonts mes repartides en diferents llochs de la vila, subvenint ayxís à una necescitat què ‘s deixava sentir en la població. Ditas fonts estant alimentadas per un gran dipòsit construít en la part mes alta de la població y què construíreu voluntàriament casi tots els vehins.

Agricultura.— L’ agricultura ès la riquesa primpcipal de la vila, puig què ‘n son terme se cultivan las mes variadas plantacions. El terme de Alcover té uns 20 kilòmetres cuadrats, l’una meytat de pla y l’altra de montanya, quina octava part, poc mes ò menos, ès de regadiu, encara què molts anys falta l’aygua y’s  perden bona part de las cullitas. Junt ab las hortalissas se cultivan à l’horta els grans y las avellanas, motivant per tant en la vila algun comers en aquests fruyts, què son de classe excelent, sobre tots l’avellana. Las primpcipals casas què ‘s dedican à aquests comers, son las següents:

Anton Pàmies Solé.—Es la mes important de las casas què ‘s dedican al comers d’avellanas, blat, ordi y tota classe de grans.

Joan Barberà París.— Se  dedica à la compra d’ avellanas, las quals son trencadas en una màquina  especial pera servirlas ayxís al comers y à l’indústria de drogueria.

Pere Solé.—Compra y venda de avellanas y demés fruyts.

Barris rurals y casas de camp.—A 3 kilòmetres de la vila y à la vora del Francolí, hi ha ‘I barri rural de La Plana, que anys enrera tenia estació en la via del Nort, per acudir allí els passatgers y las mercancias de Valls. Se compon d’ un carrer d’ unes 10 casas, alguna altre de aislada y dugas fàbricas de farina, reunint en conjunt uns 40 habitants.

Burguet.— Grupo de 3 masias molt importants situadas à 3 kilòmetres de la població, ratllant ab el  terme de la Selva. Està situat en mitj d’extensos camps de vinya y per lo tant posseheix uns grans cups, d’hont surt un vi de superior calitat. Dita finca ès propietat de D. Olegari Mallafré.

Masias.—Son en número d’unas 25 las masias habitadas durant tot l’any, essent las primpcipals el Mas de Batistó, edifici grandiós, ab un oratori ó capelleta; Mas de  Gassol, en forma de gran y elegant chalet, ab un petit park; Mas de Monravà, Mas de Tarrés, Mas del Gat, La Picarilla, La Parellada, etz. Ademés, moltas familias durant I’istiu resideixen al camp en petitas masias què ‘s contan en número de mes de 100, la major part situadas en La Serra, extensa partida regada p’el riu Francolí.

Escolas públicas.—Organisada I’ensenyansa per la Lley de Instrucció pública de 20 de septembre de 1857, correspongueren á  Alcover 2 escolas públicas de noys y 2 de noyas, de la categoria d’ acèns de oposició, dotadas ab 1100 pessètas cada una, per tenir mes de 3000  habitants la població. Foren sos primers mestres D. Magí Bertran y D. Daniel Valldossera, y primeras mestras D.ª Teresa Domènech y D.’ Maria Martinez.

En ser trasladat al Vendrell el senyor Valldossera, motivà la primera vacant d’ escola elemental, y’s convertí en escola de pàrvuls, què vingé à desempenyar D. Joan Pons.

Fins al any 1895, se conservaren las mateixas escolas ab la mateixa categoria y sou, però à consecuencia de haver baixat el cens de la població fins à 2327 habitants, sigueren rebaixadas à la categoria d’ entrada per oposició, ab el sou anyal de 825 pessetas, conforme al R. D. de 4 de  febrer de 1889. 

Salubritat.—Alcover està situat à 225 metres sobre I nivell del mar. El seu clima ès relativament benigne, participant per sa posició especial, de las condicions del clima maritim y del de la montanya. Per estar situat sobre terrenos què no permeten las filtracions de las ayguas subterràneas y bastant inclinats en direcció al mar, no sòl haverhi en la població enfermetats de caràcter infecciós. Dominan las enfermetats del aparato respiratori en els mesos en què son mes marcadas las variacions  atmosfèricas. al finalisar l’hivern y al comensar la primavera, y las del aparato digestiu, à ultims d’istiu y primpcipis de  tardor. La mortalitat de la població, segons el derrer quinquèni, ès de un 2 y 1/2 per 100, poguènse per lo tant incloure entre las poblacions mes sanitosas de Catalunva.

Fi

 

DIETARI DE LA MARXA DEL LLOBREGAT (i 40)

Deu anys després de la Marxa del Llobregat de 1978, la situació lamentable del riu i el seu entorn amb prou feines havia canviat. Les institucions estatals, autonòmiques i locals amb prou feines havien donat els primers passos per millorar la situació.
Fou per aquest motiu que decidírem fer una segona Marxa.
Però la situació política i social de 1988 era molt diferent de la de deu anys enrere. S’havia consolidat la reforma postfranquista representada per la monarquia i la Constitució, amb el consegüent desencís i desmobilització popular.
Els antics jerarques feixistes civils i militars, en lloc de ser depurats i castigats, van formar la nova élit econòmica espanyola, el veritable poder.
La Segona Marxa del Llobregat va ser també víctima d’aquesta nova situació. El ressò a la premsa fou mínim i la mobilització popular escassa. 
Tanmateix, vencent totes les dificultats també es va poder fer. I ha deixat tot un seguit de materials dels quals aquí en teniu una petita mostra.


Aquest és el darrer capítol de la sèrie de post dedicats a la Marxa del Llobregat. Ara només falta trobar alguna institució que es vulgui fer càrrec de la despesa d’edició d’un llibre amb tot el material original que ha aparegut aquí i més que n’hi ha. En cas de no ser possible, haurem de trobar-li un altre destí, com ara lliurar-ho a l’Arxiu Nacional de Catalunya, a l’Arxiu Històric del Baix Llobregat o a algun altre. Qualsevol cosa abans de deixar-lo perdre.
 

DIETARI DE LA MARXA DEL LLOBREGAT 1978 (39)

El dia després de l’acabament, tots els participants a la Marxa el vam dedicar a descansar de dues setmanes de frenesí ecologista i treball intens, ja pensant en els actes de la Diada Nacional de l’Onze de Setembre.
Tots no. Lluís Maria Xirinachs va dedicar el dia a fer declaracions a la premsa, com aquesta interessant entrevista que va aparèixer l’endemà, dia 11, al Mundo Diario:

DIETARI DE LA MARXA DEL LLOBREGAT 1978 (38) per Jordi Moners

Dissabte 9 de setembre      Gavà – El Prat de Llobregat

Cap a les nou ens comencem a concentrar a la cruïlla de la Rambla amb Santa Maria de Calafell. Se’ns atura un home, ja retirat, d’uns setanta anys, nat a Bagà. Sense embuts ens aboca: “Nois, m’agrada això que feu, però no aconseguireu res!”… El veig un bon jan i enceto conversa polèmica. En l’espai de tres-quatre minuts el faig canviar totalment de parer, o almenys de paraules: de “ningú no en fa cas”, passa a “sí, és clar que sempre hi ha algú que es preocupa, però vaja…!” fins a “evidentment, la majoria de la gent n’està farta i tothom se’n queixa…”.

Evidentment era un bon jan, influït això sí, pels quaranta anys de manipulació informativa i deformació política, que, com molta gent que hem trobat durant la Marxa, ens han volgut mostrar la seva simpatia i solidaritat, fins i tot col·laboració, amb unes expressions tan mal girbades i negatives com aquesta. On hem arribat! On t’han fet arribar poble meu! Corrosió, negació, girada d’esquena, destrucció… és la primera reacció de molta gent quan li ofereixes una alternativa a la realitat que ens obliguen a viure els oligarques.

De totes maneres, si hi dialogues sovint pots arribar a guanyar-te’ls. Aquesta, doncs, ha de ser la via: dialogar i polemitzar. Ens digué que havia treballat en l’extracció de sorra a la part baixa de Gavà i hi havia tret nombroses restes arqueològiques: àncores, àmfores, etc.

Cap a les deu reprenem la Marxa uns trenta. Passem per Viladecans i arribem al Gato Negro, on girem cap al Prat. Passem per la dreta perquè l’arbreda hi fa una ombra molt bona d’aprofitar, tot i que sabem que per carretera cal passar per l’esquerra. En arribar a la gasolinera Sant Ramon dos guàrdies civils que hi feien guàrdia -els treballadors fa dies que estan de vaga- ens donen l’alto. Els diem que travessem de seguida la carretera i continuarem per l’esquerra, però quan som al seu costat no ens parlen de normes de circulació. Què som, qui som, on anem, quin significar té aquesta “manifestació”? Què volem? Què és això de “Marxa del Llobregat?” És autoritzada i legal? Ens fan desplegar la pancarta -que normalment només duem oberta en els llocs o trajectes poblats- i no entenen res. Es veu que el Govern Civil no havia avisat aquest pobre servidor de l’ordre que aquest matí la Marxa havia de passar per aquí.

Els parlem en català i tot i que no fan gaire la cara d’entendre’ns massa, finalment accepten les nostres explicacions i ens deixen tirar endavant. Es devien pensar inicialment que érem un moviment de solidaritat i agitació amb la vaga de gasolineres.

Tirem endavant. Se’ns va afegint gent. Els de la UEC Centre i els de la Barceloneta, els matrimonis de Sabadell… En arribar a l’entrada del Carrefour en Salvador ens aconsella que hi passem. Podrem fer-hi propaganda. Quan volem desassedegar-nos i anem a una font, al cap de tres-quatre glopades s’acaba l’aigua. Toquem el crit d’alerta amb el megàfon, antimonopolista, anticocacola i anticonsumista. Resultat: torna a venir l’aigua. Conclusió lògica: gran victòria de la resistència popular en la lluita contra el capitalisme…

El Salvador ens diu que fem temps, que el cercavila encara és lluny del final de la Rambla. A pas de passeig, anem tirant per la Granvia i desviació cap al Prat per sota la carretera.


Arribada de la Marxa al Prat

En sortir del soterrani ja veiem les primeres persones, algunes amb màquines de fotografia, que ens vénen a saludar. Sota el pont del tren i a la cantonada de la Rambla una gernació ens espera i aplaudeix. Hi ha gegants, capgrossos i xanclers. Avancem. Molta gent surt als balcons, al carrer, de les botigues, fàbriques i tallers. Vaig megafonejant. A la plaça dels autobusos girem cap al mercat. Sensacional: és un mosquer de gent astorada, admirada, que aplaudeix i s’interessa. Es veu que en Xirinacs s’ha incorporat a la Marxa. Jo encara no l’he vist ni ho sé.


La Marxa després de passar pel Mercat Municipal 

L’Ajuntament, malgrat que els hem avisat i demanat que engalanin balcons, és totalment despullat. Ho faig notar a crits de megàfon. Empleats treuen el nas per les finestres. Continuem per carrer Casanovas, avinguda Montserrat, Frederic Soler i Ferran Puig, fins a tornar a la Plaça i davant l’església llegim el manifest. Al carrer Casanovas en Xirinacs es posa a la primera fila de la Marxa.


Encapçalament de la manifestació

Aquí no he vist ningú del PSAN en pla representatiu. Escadusserament alguna cara coneguda en pla d’observador i participant passiu. L’ERC s’emprenya perquè no hem passat per davant del seu local. Havien preparat un cartell de salutació i el cant del Segadors. Llàstima que a part aquestes delicattessen no havien fet res més per la Marxa. Ni tan sols ens havien vingut a rebre a l’entrada del poble. Ben enrabiats siguin, doncs!

En Salvador llegeix el manifest local i jo el general. Molta gent i el Jaume Codina filmant-ho tot per a la televisió. En veure la TVE, alguns partits van a buscar banderes.


Expectació durant la lectura del manifest

En acabar anem a dinar al jardinet al costat de la piscina, on es farà l’assemblea. L’alcalde ens ho ha autoritzat, però amb la condició o recomanació que no embrutem el jardí amb deixalles. Ignorant fins al final, no sap (es veu que no llegeix diaris) que hem tret en alguns llocs la merda que els Ajuntaments havien deixat o permès que altres deixessin!.

Així s’acaba el dietari de la Marxa del Llobregat el·laborat per en Jordi Moners i Sinyol. A continuació, alguna fotografia més de la Marxa pels carrers del Prat i de la festa final posterior, en la què en Jordi també hi tingué un paper destacat. 


La Marxa per l’avinguda Verge de Montserrat


Salvador Balcells acompanyat de membres del Col·lectiu de Periodistes Ecologistes


Foguera de la festa final


Llançant al mar l’ampolla amb aigua neta de les Fonts del Llobregat


Dances i xerinola a la festa final 

DIETARI DE LA MARXA DEL LLOBREGAT 1978 (37) per Jordi Moners

Divendres 8 de setembre       Sant Boi – Sant Climent – Viladecans – Gavà

A dos quarts de deu som a la plaça després d’haver anat a parlar amb el senyor Gilabert. Arriba en Pere. El grup de marxaires ha dormit a ca la Mercè. Ens esperen esmorzant en un bar del barri de Can Bori. Hi anem. Cap a dos quarts d’onze sortim. Les urbanitzacions il·legals i les escombraries a peu de carretera empudeguen i desvirtuen un paisatge que sense això hauria estat meravellós. Sant Ramon a l’esquerra. Al fons finalment Sant Climent de Llobregat. Trobem la Rosa. També ens hi esperen en Jaume Vendrell i algú més. Tots plegats som quinze. A l’entrada fem servir el megàfon i ens venen a rebre joves amb pancartes. Ens esperen a la plaça de la Vila. Quatre regidors amb el substitut de l’alcalde, que està de baixa. Això ho hem vist a molts ajuntaments. No cal comentar-ho. Tanmateix a Sant Climent l’ajuntament és diferent. Convoca el poble quan hi ha problemes greus -i n’hi ha haguts- i és el poble qui ho decideix (abocador d’escombreries, cementiri, etc.).

Ens saludem i ens ofereixen síndria i meló. A cor què vols! No ens ho podrem acabar pas! Fan música “Els Segadors”. Llegim els manifestos i venem material. Xerrem.

Cap a migdia baixem i a mig camí ens espera la gent de Viladecans. Entrem al poble en Festa Major. Utilitzem el megàfon. A l’entrada, quan passem per davant del seu local, se’ns afegeix el PSUC amb una pancarta. Després d’altres partits. És la llei del mínim esforç i del màxim rendiment. A la Rambla fan sardanes i esta engalanada amb pancartes de la Marxa, banderes catalanes i fifti-fifti d’espanyoles. En parar la cobla fem una passejada amb cançons, eslògans i crits de la Marxa. Un delegat de l’Ajuntament ens apressa a anar a dur el manifest a l’alcalde, que ja ens espera. Decidim saludar primer el poble ballant una sardana. Fem una gran rotllana, marxaires i poble, i un cop acabada ens dirigim a la casa de la vila. Obra noble, modernista. Tot i que del balcó estant l’alcalde ens ofereix de pujar-hi a llegir el manifest, decidim fer-ho a baix. Un cop llegits tots dos, pugem i som rebuts. L’alcalde fa seva la proposta, diu que ja fa vuit anys havia reivindicat la salvació de “la gallina dels ous d’or”, com li agrada de dir. Ens avancem -que no passi com a Molins de Rei- i li demanem que els dos manifestos, el local i el general, siguin discutits al ple municipal, amb les forces polítiques i socials locals per tal de dur-hi a terme tot allò que faci referència a Viladecans. Ho accepta molt cordialment i efusiva.

Amb la camioneta d’en Jaume pugem a dinar a Sant Climent com havíem decidit -al Racó- i cap a les cinc em tornen a baixar. Ens trobem amb la colla de Viladecans que ens volen acompanyar fins a Gavà. Quan érem a punt de partença arriben la Núria i el Juanjo amb la notícia que l’alcalde del Prat havia posat obstacles a la Marxa. “La Marxa no podrà fer-se al Prat” digué “perquè manquen els permisos i passos burocràtics…”. Sort que la Núria tenia les còpies amb el timbre de l’Ajuntament. “No en sabia res!” respongué meravellat l’alcalde. “Això és cosa de vostès” li fou contestat, en veure la Núria que l’alcalde o bé descobria una desorganització total de l’Ajuntament o bé li volia prendre el número per tal d’incrementar nerviosismes o de fer el boicot fins l’últim moment, ara que –sobretot després de la legalització de la Marxa- els ajuntaments ens havíem obert els braços. Evidentment, l’alcalde del Prat no volia deixar de ser fidel a la seva trajectòria feixista i obstruccionista a qualsevol activitat que sorgeix espontània de qualsevol dels seixanta mil ciutadans pratencs.

Decidim que, passi el que passi, la marxa arribarà al Prat amb permís i sense i que és l’Ajuntament i l’alcalde com a president nat, que, ara, ha de solucionar les deficiències en que ell ha incorregut.

Tranquil·lament i lentament la Marxa va per la carretera de Santa Maria de Calafell i d’aquí a Gavà. A l’arribada, un grupet encapçalat pel Jordi Solé i, a la Rambla, una pila de gavanencs ens espera. Cercavila, lectura de manifestos al passeig Maragall i tall contundent a un manifest “privat” del PSUC que ja començava: “como que no hemos sido invitados al secretariado de la Marxa queremos hacer constar…”.

No massa animació popular. Arribem a la Torre Lluch on es passen diapositives (“Pedagogia de la Natura”) i després dos membres d’una plataforma de defensa de la natura, un d’ells de la Unió de Pagesos de Viladecans, fan una xerrada col·loqui sobre “els abocadors d’escombraries” i la problemàtica de la recuperació de les aigües residuals a la zona de Gavà-Viladecans. Acabada la xerrada foc de camp al descampat dels jardins de la Torre Lluch. En Salvador i jo ens n’anem mentre la resta continua fent gresca. Aniran a dormir a cases particulars. Nosaltres dos al Prat.


Curiosa carta de l’alcalde de Viladecans al Governador

DIETARI DE LA MARXA DEL LLOBREGAT 1978 (36) per Jordi Moners

Dijous 7 de setembre          Esplugues – Cornellà – Sant Boi

Al matí duc a adobar el megàfon. Cap a les quatre arribem a Esplugues. La colla encara dina. L’apressem. A dos quarts de cinc sortim 20 marxaires cap a Sant Ildefons de Cornellà, on arribem poc abans de les cinc. Molt de trànsit i soroll a la carretera que no ens permeten de fer funcionar el megàfon. A la plaça de Sant Ildefons ens esperen quatre organitzadors de Cornellà: en Ramon Rull i uns altres que diuen ser de la UEC. Continuem pels carrers de Cornellà fins a la vila vella, on en una plaça ens esperen unes quaranta persones més. Aquí fem una parada i uns quants crits. Es queden en Salvador i l’Albert per acompanyar els actes que s’hauran de fer més tard. Muntada a darrera hora, la comissió organitzadora havia organitzat actes sense coordinar-los amb els altres ni amb l’itinerari i horari de la Marxa.


Paradeta de material de la Marxa 

Així, el gros del grup de marxaires continuem cap a Sant Boi, on ens esperen a les sis a la plaça de Catalunya.

(A Cornellà més tard aniran al terraplè del riu on dipositaran unes pintures murals, llegiran els manifestos i després tornaran a la plaça cap a les set del vespre, on s’hi reuniran unes tres-centes persones).

Tirem endavant, amb pol·lució arreu i un sol que ens emprenya doblement, perquè a més de fer-nos suar, se’ns fica a la vista. Travessem el riu -visió dantesca de les obres de “canalització” que més ben dit seria de “desertització o llunificació del Pla”- on veiem la irracionalitat d’unes obres públiques contràries a tota norma de servei o utilitat pública, antisocials, antieconòmiques, antiecològiques i anticatalanes en la seva mentalitat d’explotació i destrucció sense miraments, típica de les obres del capitalisme imperialista als territoris colonials… Devastació massiva d’unes terres que fa pocs anys encara eren de les més fèrtils d’Europa…

Continuem fins al “Gato Negro” i entrem a San Boi de Llobregat. Rebuda i lectura del manifest a la plaça de Catalunya. D’allí, cercavila cap a la plaça Calvo Sotelo. Els seguidors en van incrementant pel camí, de cent cinquanta passen a dos-cents o tres-cents. Un cop a la plaça, els grups de veïns ens ofereixen una paròdia de l’enterrament del Llobregat. Improvisada -vull dir poc preparada- però molt engrescadora. Gran animació i col·laboració de xics i grans. Jo amb el megàfon també hi col·laboro amb rodolins adients. L’acte se celebra en castellà. Els crits del megàfon s’alternen en castellà i català.

Després passem al barri de la Cooperativa. Allí es llegeix, en castellà també, el manifest del barri. Crits de megafonia i passejada cap a la Colònia Güell. Allí mal sopem. Ens hi quedem fins que cal tornar a Sant Boi per la lectura a la plaça de l’Ajuntament i festa reivindicativa a la Rambla (“Volem una Rambla per a passejar, no un aparcament, no al trànsit de productes perillosos per la Rambla”). Jo m’he quedat a la Colònia on farem una xerrada-col·loqui. És curiosa una crítica que em fa un home d’edat al poble que ho embruta tot i als grups ecologistes “que ho critiquen tot”, que vé acompanyada d’una justificació d’ICONA i altres institucions oficials, precisament perquè han plantat innombrables boscos d’eucaliptus (!). Li contesto tallant i dur, explicant la manipulació de la informació i les relacions entre diputacions i ajuntaments i empreses papereres, evident en el cas de Girona amb la Torras Hostench.

Un representant de Santa Coloma de Cervelló explica la situació allí -urbanitzacions, indústries no legals, extraccions, contaminació, destrucció de fonts…-

A Santa Coloma el Salvador fa al mateix temps una xerrada.

A Sant Boi, també a la mateixa hora s’ha acabat el cercavila i es llegeixen els manifestos. A la nit, xirinola a la Rambla fins a la una. La Rambla ha tornat a ser, per un dia, el que havia estat. Malauradament demà tornarà a ser aparcament de cotxes i els vianants hauran de fer slalom si hi volen passar. I els camions amb productes perillosos trobaran el camí lliure per passar-hi a una mitjana de catorze cada hora.

Conversa amb un espontani:

–No et pesa el megàfon?

–I a tu, no et pesa la cigarreta?

A Sant Boi de Llobregat, gran èxit dels organitzadors!

DIETARI DE LA MARXA DEL LLOBREGAT 1978 (35) per Jordi Moners

Dimecres 6 de setembre       Sant Just Desvern – Sant Joan Despí – Esplugues de Llobregat

Del Walden, al matí, van a Sant Joan Despí. Molt bona rebuda. La Unió de Pagesos s’hi ha abocat: trenta tractors acompanyen la Marxa en una cercavila de dues hores (Jo no hi sóc. El Salvador me’n dóna molt bones referències).


La Marxa pel Baix Llobregat 

A la tarda, de Sant Just hem d’anar a Esplugues; són només dos quilòmetres. Sortim a dos quarts de sis. Abans però, anem amb el Jordi Mata a Barcelona a comprar un megàfon, que l’altre s’ha espatllat. Demà el durem a adobar, però avui en necessitem urgentment un altre. A Esplugues ens fan esperar sota el pont de l’autopista, perquè el cercavila de benvinguda encara no ha arribat. Som deu marxaires. Finalment ens venen a rebre unes cent cinquanta o dues-centes persones. Engeguem cap a can Vidalet, després tornarem a la plaça de l’Ajuntament per la lectura del manifest i anirem a sopar al local d’Espluga Viva.

Jo vaig a Sant Joan Despí on fan un altre acte. Nova cercavila amb tractors, sardanes, lectura del manifest local i explicació -per part meva- dels objectius i fruits de la Marxa. Força animació. Al vespre em tornen a Esplugues. A l’Ateneu hi ha conferència i projecció de diapositives “Pedagogia de la Natura”. Primer, perillós incident. En començar la xerrada en Salva en català, el tipus de sempre “demana” que es faci en castellà perquè no entén el nostre idioma. Discussió, apassionament, catalans que se’n volen anar. Jo els aturo, els demano que es quedin i discuteixin, que es defensin i no abandonin el camp als antagonistes. Entretant, un “suec” comença a fer “fotos ecològiques” a la gent que parla en favor de la tesi catalana. Quan em vol retratar a mi li fumo una empenta i li dic que no cal que em fotografiï, que la policia ja em té retratat de l’època del feixisme. Es crea un nou aldarull, se’l va fument fora, i llavors és quan, incomprensiblement, el seu accent sud-americà desapareix i es posa a parlar un idioma estrany que -segons un seu amic ens dirà més tard- és suec. No vol estar-se de raons. Persevera a xerrar. Finalment li vaig dient a tot que si, però ell continua. Per acabar-ho li allargo la ma en to de comiat i, incomprensiblement -es deu sentir ja justificat- encaixem i se’n va. Al fora es continua discutint i no acabaran fins que ens n’anirem tots, tres hores més tard.

La conferència continua, en català. Tot és tranquil. Al cap d’uns cinc minuts un grup de deu o dotze xicots joves s’aixequen ostensiblement i se’n van, dient que no entenen res. Fan algun altre comentari. Ara tot continuarà normalment amb la colla tèrbola fora de joc. No podien venir de bona fe perquè tot havia estat anunciat en català. No veig altra resposta: era un grup de provocadors (10-15) que ens haurien bombat l’acte si haguessin pogut. Però érem un centenar llarg i no van atrevir-se a més. Tota la gamma variada de tendències de la Marxa va fer pinya en defensar la llibertat d’expressió i l’idioma.

Al cap d’uns deu minuts de normalitzar-se l’ambient, tot era silenci, arriben dos guàrdies civils. Expectació! Lentament entren pel fons i s’asseuen en dues cadires del darrere del públic. Havien estat avisats pels avalotadors? Després d’anar-se’n o ja prèviament?. La gent d’Esplugues ens dirà després que no és probable, perquè és una característica del guàrdies d’Esplugues d’assistir a aquesta mena d’actes. Però nosaltres ara encara no ho sabíem i ens ho temem tot. Encara més quan, una estona més tard, arriba un altre guàrdia civil, ara amb galons, que també s’asseu, després d’haver anat observant-ho detingudament tot, als costat dels seus companys i subordinats.. S’hi estan cosa d’un quart més i sempre en silenci, s’aixequen i se’n van. Continuem i acabem la xerrada. Després l’audiovisual “Pedagogia de la Natura”, que s’allarga massa. Uns reporters locals fan una interviu a en Salvador. Jo, que era a la paradeta de material, surto i xerro amb ells.

Acabat tot, carreguem el fato al cotxe d’en Salvador i ens preparem per tornar al Prat, a dormir. En això, se m’acosta un de la colla del “suec” i me’l vol justificar amb to amable i bones paraules: “És un suec que ha aterrat aquí. Al seu país impulsa un grup ecologista i s’ha interessat per la conferència… que l’hem interpretat malament… que és un bon noi, encara que potser un xic excèntric…”. Li manifesto la meva estranyesa “Si fos ecologista hauria fotografiat el riu, o fins i tot actes de masses de la Marxa, no pas només “cares individuals”… i que l’única justificació possible hauria estat si hagués anat borratxo, però aquest no era el cas. Com que ja conec massa aquest tipus de provocacions, li dic que no cal que insisteixi, que val més deixar-ho córrer…

Els companys de l’organització o simpatitzants m’asseguren després que aquest “justificador” és el cap de colla d’un grup acusat per la vox populi de punxar les rodes dels automòbils que duen la “C” de Catalunya.

Tot es va explicant. Primer incident que hauria pogut ésser greu si el rebombori, encara que només hagués estat dialèctic, hagués continuat en arribar la guàrdia civil. Què hauria passat?

Avui hem estrenat megàfon. Ahir em van espatllar el vell i com que a la botiga no el podien reparar de seguida, n’hem hagut de comprar un altre. A partir de demà passat en tindrem dos. Avui ja en funcionaven dos, perquè la gent d’Espluga viva en feren servir un d’idèntic al nostre.

Cotxe avall i a dormir al Prat. La resta de la colla ho fa al local d’Espluga Viva.

DIETARI DE LA MARXA DEL LLOBREGAT 1978 (34) per Jordi Moners

Dimarts 5 de setembre       Sant Vicenç del Horts – Sant Just Desvern

El temporal d’ahir ens ha aixafat la guitarra: la columna del Vallès no ha arribat i avui encara en plegarà algun més. Se surt cinc a peu més la Rosa i el Salvador, que procuren anar de pressa amb l’auto i retrocedir per caminar tant com poden al costat de la petita columna.

Sortida cap a dos quarts d’onze. Pas del riu i Molins de Rei. Una hora després arribem a Sant Feliu de Llobregat. No hi ha ningú a esperar-nos. Se cerquen els grups polítics locals. Es va a Comissions Obreres i després al PSUC, que ens contesta distant i amb reticències envers la Marxa, perquè “sospiten” que és “manipulada” pel PSAN. Ves per on, ara el PSUC no es veu capaç de suplantar el PSAN. Tanta força que diuen i proclamen als quatre vents de tenir… Excusa claríssima per no participar-hi i així frenar aquest intent de mobilització popular. A més, ignorància total de què és l’ecologisme i les seves reivindicacions. Només cal recordar l’alternativa de CCOO per a salvar el riu: creació d’un canal paral·lel receptor de totes les porqueries. Quina forma de salvar el riu! Deixant-lo sense aigua i permetent als capitalistes de contaminar a pleret i, és clar, legalment. Tot només en nom del sacrosant lloc de treball, que també podria crear-se en la instal·lació de depuradores, neteja i millora del riu, plantada de boscos de ribera, etc. etc.

A la una arribem a Sant Just Desvern, a l’edifici Walden, i dinem amb els santjustins que ens esperaven. A les set de la tarda, rebuda oficial: tot just som una dotzena. El cercavila comença adormit, però es va engrescant i ja som més del doble en arribar a l’Ajuntament. Al seu davant llegim el manifest. Vaig a telefonar a ràdio Joventut. En Ramon Rull em troba i em parla de l’organització de Cornellà. Ara es desperten! Volen que hi passem a les set de dijous! Impossible! A les sis ja ens esperen a Sant Boi i això no es pot canviar. Acordem que passarem cap a les cinc i que una comissió de dos o tres marxaires es quedarà als actes. No el satisfà massa la solució, però ho deixem així. No es pot fer altra cosa. A l’Ateneu, mentrestant, s’intenta passar la pel·lícula i les diapositives, però per deficiències tècniques no reïx. En Salvador fa una xerrada sobre la contaminació al Llobregat i els objectius de la Marxa: Després nosaltres dos marxem a dormir al Prat i els altres resten al local de CDC.

DIETARI DE LA MARXA DEL LLOBREGAT 1978 (33) per Jordi Moners

Dilluns, 4 de setembre       Martorell – Sant Andreu de la Barca – Pallejà – El Papiol – Molins de Rei – Sant Vicenç dels Horts.

El dia comença trist. La gentada d’ahir s’ha convertit en quinze marxaires, que augmenten a vint en arribar al pont de l’autopista. Un company del secretariat de Martorell ens acompanya fins a Sant Andreu de la Barca. Allí ens demana quinze pessetes per poder agafar l’autobús de tornada. Pobre noi!.

Cap a tres quarts d’onze arribem a Sant Andreu i ens reben un grup de nois, animats però tristois per la poca resposta de la gent del poble. Fem el cercavila i en una plaça llegim el manifest. El Salvador munta la paradeta. Mitja hora després reprenem la marxa i ens segueixen uns trenta amics del poble, que ens acompanyen fins a la sortida.

Cap a Pallejà som dues dotzenes (quatre o cinc de Sant Andreu han seguit amb nosaltres). Un home ens ve a rebre a l’entrada del terme municipal i continuem. El temps s’enverina. A l’entrada al poble comença el xàfec (la plujeta ja havia començat abans). Ens aixopluguem com podem. En una semipausa continuem lleugers. Passem pel mercat, totalment desert. Els marxants, en les seves roulottes i coberts de plàstic, tanquen botiga. Arrecerats sota uns balcons que ens estalvien la pluja, fem tronar el megàfon davant l’estranyesa dels venedors. Ningú més, llevat d’alguna granota, ens escolta.

Continuem i entrem en un bar que el secretariat local ens havia preparat per un petit refresc. Allí comença a bots i barrals el gran diluvi. Dins la desgràcia hem tingut sort d’ésser a aixopluc. Telefonem a en Pere, que vindrà a fer la presentació de la Marxa i els seus objectius aquest vespre al Parc Municipal. Això si fa bon temps. Si no, a la Sala de Cultura. Dos o tres cotxes estan disposats a traslladar-nos al Papiol. Un d’aquest poble, avisat, ve a cercar-nos. Malgrat tot decidim continuar a peu, llevat dels de Sant Andreu que se’n tornen. Alguns haurien continuat si hagués fet bon temps. Fins al Quatre Camins tot va bé. Allí trobem el cotxe del Papiol però preferim continuar a peu. Passat el riu, ja entre Molins i el Papiol trobem el Salvador amb el seu siscents, el cotxe de Sabadell, el de Sant Vicenç i la roulotte de la Magda. Tots ens ofereixen passatge perquè el temps es torna a enverinar. Refusem i al cap de pocs minuts comença de nou la pluja torrencial: vint o trenta minuts sota un diluvi. La pujada al Papiol, ja empapats com a ànecs, és meravellosa. Torrents per tot arreu i xipolleig pels carrers.

Sota la caputxa-capelina amb el megàfon crido contra els depredadors de la natura -els capitalistes- i contra Sant Pere que ens aboca l’aigua a samalades.

Al Papiol hi entrem a l’hora de dinar. No veiem ningú, llevat d’alguns ulls que surten entre les cortines darrere els vidres dels portals. Arribem a la rectoria. Ens quasi despullem. Qui es pot canviar és un afortunat. Encenen una estufa i estenem la roba. La Núria ha vingut -i també s’ha remullat- amb menjar. Ens el partim. Havíem de dinar en una font, tot estava preparat. I ara ho fem enfredorits i remullats en un local on havia fet una conferència fa mig any.

Es fa difícil telefonar. L’únic telèfon l’acapara el Salvador parlant quasi una hora. Li fa una entrevista el periodista Xavier Garcia, que després manipularà la informació com millor o pitjor li semblarà.

Per anar a Molins de Rei agafem els autos. A mi em toca el del Yepes, del PSUC de Sant Vicenç dels Horts, que ja ens havia vingut a trobar dues o tres vegades abans i avui ja l’havíem trobat a Pallejà. Al centre de Molins baixem i ja ens esperen unes dues-centes persones -malgrat el xim-xim d’aquest moment i el xàfec de fa un quart-. Llegim manifestos i salutacions. Moltes cares conegudes, com ara els quatre de la UEC, que ens conviden a fruita i vi. Després entrem a la Casa de la Vila on som rebuts per l’alcalde i regidors. En lliurar-li el manifest general diu que se’l llegirà i l’arxivarà. Obrim uns ulls com unes taronges. Sort que encara li hem de lliurar el manifest local. Abans que digui res l’alcalde jo li faig avinent que un dels objectius de la Marxa és que les autoritats s’impliquin en el problema, i que això vol dir que el document sigui estudiat i discutit al ple i per part de les forces polítiques de l’Ajuntament.

Em diuen després que l’alcalde és un bon actor de teatre afeccionat.

En sortir mengem una mica. Obrim parada i en quinze minuts fem deu mil pessetes.

Encetem la marxa per l’interior del poble. Passem pel costat del Canal de la Infanta, on s’hi aboquen residus industrials, pura merda. Els de Molins ens acompanyen fins al pont nou. Ens fan passar per la vorera perquè, diuen, la carretera és una altra cosa que el poble i no volen enfrontaments amb la guàrdia civil. El seguim la veta. A l’altre costat del riu ens esperen els de Sant Vicenç dels Horts que tenen pressa. Ens volen fer anar amb cotxe, però els convencem d’anar a peu.

Un centenar de persones ens esperen a l’entrada del poble. Se m’han acabat les piles del megàfon. En compro i ja puc tornar a cridar fins a la Plaça de la Vila. Allí més gent ens espera. Llegim els comunicats amb micròfons i una bona instal·lació. Salutacions amb familiars.

Sopar amb fruita regalada per la Unió de Pagesos i a dormir, sis o set, al local de Comissions Obreres. Aprofitant que la meva família materna és de Sant Vicenç, jo dormo a ca l’avi.

Havíem arribat quinze o vint, però els de Sabadell se’n van, el parell de Castellbisbal no continuen i el de Navars ha plegat.

DIETARI DE LA MARXA DEL LLOBREGAT 1978 (32) per Jordi Moners

Diumenge 3 de setembre     Olesa – Abrera – Martorell

Bon sol. Sortim cap a les deu. Som poc més d’una cinquantena i pel camí se’ns hi afegeix gent. Arribarem a Martorell un centenar de marxaires. A l’entrada d’Abrera ens rep una comissió de grups i partits que ens acompanyen fins davant l’Ajuntament. Molt poca gent. Llegim el manifest, ballem unes sardanes i ens refresquem a expenses de la vila. Xerrem amb la gent i estimulem la creació d’un grup ecologista. Hi ha divisió d’opinions sobre si hauria de ser amb partits o sense. Jo opino que hi hauria de ser tothom. I que si algú s’inhibeix, que després no es queixi ni critiqui si alguns partits li donen una ideologia determinada. Participa en el debat el tinent d’alcalde, del PSUC: immigrant i dinàmic.

Amb tot plegat hem reposat prop de mitja hora, abans de reprendre el camí cap a Martorell. Ens esperen a un parador del afores. Hi ha força gent coneguda i del poble. Tirem endavant, ja en manifestació i anem a cercar els gegants i capgrossos que ens acompanyaran. Fem una volta pels barris d’immigració i després pel carrer Major, fins a la Casa de la Vila. Ens diuen que podem pujar al balcó per llegir el manifest. No ho acceptem. Llegim a la plaça, davant els esgrafiats del carrer i de la gernació. Després, ball de gegants. Com que falta música, toco algunes melodies amb la flauta (el Gegant del Pi i diverses improvisacions). Tot va molt bé.


La Marxa pels carrers de Martorell 

Dinem després als jardins del Pont del Diable. Tota la colla més alguns companys de Martorell que també han dut alguns aliments pels que anaven buits.

A les cinc de la tarda anem a l’entrada del poble a rebre la columna de l’Anoia: gent gran en general, combativa i ja experimentada en la lluita pel carrilet. Són una vintena, que se’ns afegeixen només avui.

A les sis, diapositives sobre centrals nuclears i lluita antinuclear (a França, Alemanya, Euskadi…). Ens fan notar la gran manipulació informativa de TVE. Després, xerrada d’en Santi Vilanova i discussió posterior, on es comencen a definir diferents tendències ideològiques entre els marxaires: unes d’estatalistes anarquistes (valgui la contradicció), d’altres de nacionalista-marxistes i d’altres de socialistes estatalistes. A Manresa ja s’havien començat a manifestar, tot i que no amb tanta contundència.

A les vuit arriba en Xirinacs. No l’esperàvem però ho esperàvem. No podia faltar a una manifestació reivindicativa i popular com és la Marxa. Malgrat la gran feina, ha fet una escapada. Xerra amb tothom i li agraïm la seva presència (cap més senador no s’hauria dignat de fer un acte de solidaritat semblant).

A dos quarts de nou comença l’enterrament de la Carpa del Llobregat. A la plaça del Pont s’inicia el funeral. Tirem pels carrers afectats per un projecte de carretera. Ens adherim a la reivindicació dels veïns amb cançons i seriosament.

 

L’enterrament segueix amb lamentacions, llàgrimes i ciris encesos. Després d’interrompre el pas per la carretera general enfilem pel carrer Major, Casa de la Vila i plaçeta del Pont del Diable. Allí fem el respons final, l’acomiadament del dol i l’enterrament. Amb el sermó i el panegíric del pope. Ha estat un acte multitudinari (unes mil persones) engrescador i divertit. Ens pensàvem que responia a alguna tradició de Martorell, però no: ha estat improvisat. Meravellós!.

Martorell potser ha estat el poble que ha sabut organitzar més bé el pas de la Marxa. I són un grupet de nois i noies de setze a divuit anys. Volen constituir un grup independentista i tirar endavant un grup ecologista. Tot i que no cal, els encoratgem. Ja fosc, sense sopar, ens posem a discutir sobre política nacionalista en un bar. Són molt interessats i interessants. Finalment anem a dormir al cau de la rectoria. Ha estat un dia magnífic.

DIETARI DE LA MARXA DEL LLOBREGAT 1978 (31) per Jordi Moners

Dissabte 2 de setembre    Monistrol – Olesa de Montserrat

Fa bon dia. A la carretera se’ns afegeix gent. Hem sortit vint-i-quatre i a mig camí ja som trenta. Comencem a adonar-nos que els cotxes estrangers ens saluden quan veuen la bandera verda. El paisatge és agradable. Riu encaixonat fins que no comença a entrar al Baix Llobregat. L’entrada a Olesa, al migdia, no és massa espectacular, però tampoc no queda malament. Ens passegem pels barris nous -ghettos- i per la ‘Rambla’ nova, que ha esdevingut una claveguera. Els nois de la UEC ho han muntat bé. Exposició a l’aire lliure, amb fotos i comentaris (trets en part del llibre “Us i abús de la natura als Països Catalans”. Pintures molt dramàtiques que volien deixar a les parets del poble però que posaran en un altre lloc. S’incorporen unes amigues dels nois de Martorell. Trobo uns amics, el Leandre i la seva companya. Vaig a dinar a casa seva. S’estan arreglant una casa vella, una antiga fleca.

A primera hora de la tarda, amb un sol que esclafa les pedres, anem cap a Esparreguera. Ens rebrà el periodista Xavier Sitjà i un grupet de gent. La passejada és bonica i finalment, davant l’Ajuntament llegim els manifestos. Refrigeri a la Casa de la Vila.

La policia municipal d’Olesa ens ha acompanyat per tot el terme municipal des de l’arribada fins la partió amb Esparreguera, on ens hem hagut d’enfilar per una drecera molt ombrívola però dreta. Hem passat per un antic hospital abandonat.

Anem a la piscina. L’entrada val cent pessetes. Això és normal? Ens fan pagar les piscines i ens embruten els llocs de bany que ens ofereix la natura a rius, gorges, etc!.

Tornats a Olesa, un cercavila molt més nombrós i caminat que el del matí. Ha arribat més gent. Arribem altre cop a la plaça. Al Teatret passen la pel·lícula “L’home i la natura”. Després en Salvador fa una conferència sobre la contaminació i destrucció de la conca del Llobregat (com a la Pobla de Lillet) i explicació dels objectius de la Marxa.

Davant l’Ajuntament llegim el manifest, es ballen sardanes i l’alcalde autoritza a dutxar-se gratuïtament els marxaires. Després anem a la UEC (local magnífic, amb teatre, per dues mil pessetes mensuals) on dormiran els marxaires. Amb la Núria i el Salvador anem a can Leandre. En havent sopat es xerra, però jo m’adormo. Finalment, a dos quarts d’una, cap al llit.

Al jardí de l’antic balneari els olesans ens han explicat anècdotes divertides de la Passió (abans tot el poble la vivia i sovint la dessacralitzava). Avui, amb el turisme i la immigració, s’ha encarcarat força la cosa. L’Ajuntament ha adquirit els edificis del balneari i l’ha “modernitzat” a l’estil “americà”.

DIETARI DE LA MARXA DEL LLOBREGAT 1978 (30) per Jordi Moners

Divendres 1 de setembre       Montserrat – Monistrol

Fins cap a dos quarts d’onze no ens decidim a aixecar-nos. Esmorzem. Boira que ho tapa tot. Anem al Monestir. És ple de turistes estrangers i locals. Fa angúnia. Així i tot els eslògans són cridats altre cop en alemany, francès, italià i català, al parquing i davant les parades de fruita, mel i mató. Això fa que una alemanya s’acosti a interessar-se: compra una samarreta i diu ser d’un grup de protecció de la natura de Munic. Petita polèmica amb un pagès (sobre ecologia, naturisme i netedat dels barbuts, tot plegat malentesos). Una altra pagesa compra dues samarretes.

Cap a mitja tarda sortim per la drecera del cremallera (túnel i… peus destrossats amb el pedruscall). Arribant a la carretera fem repòs. És aviat. En reiniciar la marxa arriben dos cotxes de Manresa. Tots plegats són ara vint-i-quatre. El noi de Sant Vicenç ha perdut el carnet. Recula, però no el troba. L’esperem. Tenim temps. Finalment, entre revolts, Monistrol. Hi ha en Roman i el Ribes. Rebuda fluixa. L’ha organitzada el Salvador Redó, però amb poca col·laboració.

Venem, repartim pamflets, cridem i llegim el manifest davant de l’Ajuntament. Després anem al local dels joves, on musiquem una estona. Quan arriben els del poble sopem plegats i ens disposem a passar l’audiovisual. Poca gent. En això arriben en Sants i la seva companya. Duen l’adhesió del FAP a la Marxa. Al col·loqui posterior a l’audiovisual, un senyor de CDC es mostra molt pessimista, malgrat dir que ha estat un lluitador tota la vida. El capellà del poble ens felicita, encoratja i es desfà materialment. Pregunta que pot fer. Li diem que parlar arreu de la Marxa i dels seus objectius.

Sortim a prendre la fresca. Passem per un carreró antic amb cases gòtiques, portalades de mig punt, porxos… un racó meravellós.

A la tarda, l’ombra de Montserrat plana molt aviat sobre Monistrol.

En Salvador Redó, el nostre company del secretariat local, treballa a la impremta de Montserrat.

També a Montserrat, un escombrador que després tornem a trobar a Monistrol, ens ha preguntat espantat si el Llobregat el volen desviar des del Berguedà. L’hem tranquilitzat.

Dormim a terra: uns quinze.