AL CONTINENT VOTARÉ A….(i 3)
UNA PRÈVIA: He anat força a treballar a Euscal Herria. Fins i tot he descarrilat amb un tren en aquelles terres. He anat a treballar amb operaris d’ací unes vegades i d’altres amb españols. Allò no s’entèn si no convius amb els bascos. Una dada sociolingúística rellevant: tant l’español com l’euscara tenen, sols, 5 sons vocàlics. Les úniques dues llengues amb tan pocs sons vocàlics. Vull dir, amb això, que ambdòs pobles, tenen molt poca capacitat per al matís i diàleg. Excepcions fetes i honroses. Quan fa uns anys es van carregar a M.A. Blanco havia baixat abans i després de l’assassinat. Ho vaig fer a l’Ajuntament (abans i després del succés) amb un amic regidor del PPCV i tots dos muntàrem “guàrdia” i posàrem espelmes a la plaça. Al final vaig plorar d’impotència. Despús-ahir vaig restar mut i esmaperdut. Vaig recordar amb conhort l’esforç d’en Carod-Rovira per a que hi haguera entesa entre ambdues bandes. Possiblement el personatge públic i polític que més els ha entès com a mitjancer. De vegades, crec que tant el conflicte español com el basc es retroalimenten. NO s’entèn, completament, ambdòs fets nacionals l’un sense l’altre.
Enguany han assassinat al periodista armeni aquell per bandes paramilitars turques. Hi han mort un fotimer de persones humanes a Palestina i Israel. S’han carregat a un candidat neerlandes. S’han carregat un exregidor basc d’ARRASSATE. I no sé quantes kurdes, a l’Àfrica subsahariana, un altre fum….etc.
No sé quanta gent més cal matar fins que entenguem, els de l’espècie humana, que no hi ha cap idea que valga ni una gota de sang humana. Ni tan sols la de la llibertat. La vida d’una persona és tan curta que l’acció assassina sobre una d’elles és insignificant per a assolir qualsevol finalitat; i que l’espècie humana porta irremissiblement cap a un món millor. Eixes barbaritats no modifiquen ni un bri, per a millor ni per a pitjor, el moviment natural de la massa humana. Són accions infantils i inútils. Per a que m’entenguen els més espavilats: sols a l’Estat Español moren anualment 55.000 persones, víctimes directes del tabaquisme; 1.550 en accidents laborals, etc.
Societats mediàticoarmades basca i española: SÓN VOSTÈS DOS COLLES D’IMBÈCILS (En el sentit etimològic llatí de mot).
———————————————————————————————
Bo senyores i senyors, continuem ara amb el que vaig desar inconclòs fa tres dies:
Segueix més avall, si voleu acompanyar-me:
Gran partit valencià. Un trencaclosques que ha sabut aunar moltes sensibilitats diferents en la seua trajectòria política. Hi ha des de l’extrema dreta fins a la Convergència (liberal) i Unió (democratacristiana), a més de l’extinta Unió Valenciana (sector madrileny dels Chiquillo, Ramon-Llin, etc). També aunar les moltes i dissemblants sensibilitats territorials. Res a veure entre un popular d’Oriola, amb un de la Marina Baixa, Alta, Safor, l’horta o de l’Alcalatèn. La qual cfosa no té poc de mèrit. I no sols perquè “unisca més el formigó que les sigles”. Com alguns han volgut desfigurar i caricaturitzar. La població valencianoparlant, en bloc, vota popular. I això el valencianisme (digueu-li catalanisme) no ho vol veure-hi.
Hi ha extrems que em costen d’entendre d’aquest partit. Qüestions personals i de cosmovisió política. Quan jo era militant del PNPV d’en Paco Burguera militaven amb nosaltres, un bon nombre d’empresaris d’hoteleria de les Marines i la Safor, així com exporadors de taronja, etc. Quan UCD donà el colp de gràcia mitjançant la tenalla mediàtica de Las Provincias i el CESIC de Manglano, aquesta gent fugí esperitada cap a Aliança Popular i PP, després. No és casualitat que un membre “nostre” com és Roc Gregori ha estat fins fa quatre dies dirigint els viaranys i atzagalles del turisme valencià. El perfil d’aquest grup no és molt diferent d’aquells que funcionen a les comarques tarragonines i gironines. Pròpiament Convergents i unionistes. S’ha deteriorat i sucursalitzat tant que és el grup que esperona al cartagener Zaplana cap a l’alcaldia de Benidorm i al capdamunt de la Generalitat valenciana. Producte d’un braguetasso pegat a can Barceló han encimbellat un fulano que és un triler. Ni liberal a can Barceló, ni tradicionalista ara. Saplanista of course. A la filla d’en Barceló li ha fet passar les mil i una. M’estranya com aquest no l’ha collat per sempre més. També ell els tindria agafats del sonall, dic jo. Si fóra filla meua eixe estaria a hores d’ara exiliat defora l’estat. No es pot anar tapant tot forat que et queda a l’abast. Si serà ceporro el tio, que damunt és curt. Sabem que té dues filles, però la majoria de la gent descone¡x que el “fenomeno” té un fill amb síndrome de Down.
I l’amaga tant com pot. Doncs, bé, eixe estupendíssim personatge va arribar a les més lates instàncies valencianes. Sort que un dia pegà un bot d’alegria en ficar-li un gol el R. Madrid al València, perquè si no ací no s’entera ningú del personatge que embrutava aquesta Generalitat d’Avall. Si fóra intel·ligent i no un depravat com és, el seu fill l’acompanyaria a tot arreu. Ell, però, es dedica a tapar forats i no de golf precisament. I això amb l’assentiment de la resta de populars valencians. A mi el missatge carlista de l’últma temporada campsiana m’agrada. Amara el terreny. Cosa que un socialista mai no faria. La gran Rita Barberà. Una crack. La millor. Mai un socialista, ni convergent, ni republicà ha dit: ” Què se cree el Gobierno de España que puede hacer lo que quiera de los valencianos?. Pues NO !. Esquerra hi hauria de provar a fitxar-la. És una dels nostres. Ah, a Castelló, Fabra, el meu ídol !. Un estat a banda. Necessitem gent d’aquesta mena. Tota la plana popular acudeix invitats però cap no pinta ni fava. Són tots susceptibles de ser expulsats. No està bé l’ultim flirt, Carlos, amb la diputada de la Dipu de la Vall d’Uixó. S’ha de guardar les (bones) formes, Vòs no sou un Saplana qualsevol. Aquell és morralla españolista i trilera. Encara, gràcies a Déu hi ha classes. El sr. Fabra coneix a tothom a la província de CASTELLÓ. Sap de la seua família, dels seus problemes de tota mena. És el primer a solventar-los. Fins i tot si no ets de la seua colla. Ell t’ho recorda quan li fas falta. És el mateix cas d’en PePe Cholvi a la Marina ALTA. Coneixen el territori i les seues gents. Baraten tot allò que cal. Fan proximitat ni que no sigues del seu partit. I això la gent normal ho agraeix. Quan Jordi Pujol ho feia, li ho lloaven, si ho fan els populars valencians, els mateixos, ho critiquen. Perquè? González Pons: el millor i més intel·ligent polític popular valencià, el més mediàtic i ràpid. Aquestes eleccions són un càstig per a ell. Paco Camps el veu com un seu competidor dins de casa. Camps el posà a la Conselleria de territori i habitatge en el moment de la moguda amb Brussel·les, ell frenà l’activitat dels PAI’s perquè no podia fer altrament i el sector del totxo el condemnà a l’ostracisme. No s’entèn el sector de l’Alacantí amb els Alperi, Ripoll, & Co estintolats per la CAM. Camps ho està fent molt bé al sud. Ja els arribarà la degolla a aquesta gent; els Campsistes són gent que sap negociar i de proximitat. Una dada: quan Joan Cotino era Delegat del gobierno baixava a esmorzar tots els dies al bar amb els treballadors del Palau del Temple. Saben quantes voltes ho ha fet n’Antoni Bernabé?. Re: cap. Jo, treballador de la delegació del gobierno mai no votaria socialista. Malgrat les hernies discals d’en Bernabé. No és excusa. En Cotino és un crack dels oposats. Jo tinc bons amics pertanyents al col·lectiu de l’Opus Dei i/o Comunidades (Kikos). També en el d’homosexuals. És estranya la combinació. Jo amb la família de tant en tant també puge al Racó d’Ademús. Vós, Joan, ja ho m’enteneu. Caldrà afermar amb nous contiguts i noves idees l’straussisme bavarès imperant.
02. PSPV
N’existe point !
Són l’acrònim hipocorístic que usa el nacionalisme español intel·ligent per a engatussar els valencians socialdemòcrates amb un regionalismo bien entendido. El PSPV morí el dia que eixiren del Palau de la Generalitat d’Avall, el M.H. President en Josep Lluís Albinyana i el savi i periodista n’Alfons Llorenç. Uns 7 anys després a la Facultat d’Economiques de València vaig tenir un combat dialèctic amb l’eurodiputat n’Alfons Cucó i Giner (d.e.p), ell em deia que jo estava equivocat i m’errava i que es podia fer molta faena allà dins. No arribaria una dècada després era ell qui abandonava el PSOE per a muntar Valencians pel Canvi.
Per als socialistes del Principat: EL DIA QUE ISQUÉ PASQUAL MARAGALL del Palau de la Generalitat d’Amunt començà el vostre compte enrere.
07. CiU.
Són els partits que caldria tenir ací baix. És el perfil que quadra amb la gran majoria valenciana sinó fñora pel noucentisme de què estan amarats. La meua família mantenia relació amb un bon gruix d’empresaris d’allà dalt. Els Saurí, Casadellà, Blanco, Costabella, etc. Era la classe dirigent empresarials dels ’70, els ’80. El seu discurs està esgotat. Igual que observem amb el de Paco Camps. Cal una reelaboració del paradigma. Dels objectius amb més abast mundial. Una anàlisi més permenoritzada dels havers i dels deutes. En Saurí parlava amb la meua família i els deia que quan arriba a Elx entrava a sa casa, a la seua Nació. Això posava a parir els meus familiars. Ja no en queden de Saurins, Ciuranes, etc. a Convergència, i menys encara a Unió. Mai cap burgesia nacional ha estat tan poregosa. Encara no es sap que sense València el Principat és terra erma. S’ha d’haver corregut molt de territori i persones per a copsar aquesta realitat. Un dels problemes és que aquesta gent no entén els valencians, ni els illencs. I a sobre són uns prepotents que volen imposar el seu criteri. Ni tan sols són capaços de contactar amb algú que en sàpiga, i recolzar-los. No és casualitat que a les terres del baix Ebre siguen una mena d’esquimals. No és estrany que LA CAIXA ací baix siga pepera i allà dalt convergent. És congruent.
08. Esquerra Republicana del PV i Catalunya.
Per a mi és d’obligada remembrença l’actitud política del tan denostat Carod. Divendres feien aquella barbaritat a Arrassate. Des d’ací sols puc humilment donar les gràcies per intentar buscar una eixida negociada que evitara més vessaments de sang. També la tasca ingent dels vuit diputats a las Cortes españolas. També la tasca, especialment, d’Agustí Cerdà en pro de tant i tants temes valencians. Ell tot sol més que els diputats socialistes i populars valencians junts. Gràcies Agustí per haver enganyat al PSOE i al PPCV amb la solució del trasvassament de l’Assut de la Marquesa entre el Xúquer i el Segura. Haver posat en solfa el pacte hídric entre José Bono i Edu Saplana; que fotia els llauradors valencians. Gràcies BERNAT JOAN que modificà a Brussel·les el destí de fons comunitaris que anaven a parar a transformadores de fruita de Múcia i Andalusia en comptes dels soeferts laluradors valencians. Gràcies per m¡odificar el nom d’ERC per a fer el nom estensiu a tot el territori nostre. Gràcies a Tresserres per intentar de millorar el nostre espai comunicacional. GRÀCIES a Marta Cid per que a hores d’ara veiem com era de bo el seu Pacte Nacional per l’educació en contrast amb el desficaci vigent de l’actual conseller MARAGALL. Es una pena veure-vos penjada una llufa que amaga la molta tasca silenciosa desenvolupada. Gràcies Joan Puig per recuperar la piscina i per la tasca desenvolupada a favor de l’illa de Mallorca. Gràcies per no ser sols regionalistes, i no sols nacionals, i no sols socials. Les societats som un tot multipolièdric. Gràcies per l’ambigüetat i flexibilitat demostrada. La gestió de les quals amb les condicions de 2004 no era fàcil.
PS: la meua capacitat política i les ganes queden ací aturades per a una bona temporada. Siguen i continuen vostès feliços.
