Notices from nowhere

Congratulem-nos, tots plegats, per la lliçó de democràcia profundament radical que estem protagonitzant.    

Enhorabona. Un procés d’internacionalització d’una empresa de casa nostra. Ací vos dese el vídeo on podeu veure el moment de la decisió del jurat amb els altres quatre guanyadors. Layetana i Jean Nouvel. Producte fillol de la torre Agbar en darrera instància.

http://www.tour-signal-ladefense.com/en/fi0_2v.html
 

Una prèvia:

Perquè quan els amics blocaires enraonen al seu bloc sobre les seues accions, presentacions
i performances, de llibres, cançons, dibuixos, escrits, etc. el bon gruix de la catosfera li fem la crítica pertinent d’encoratjament, o no, i de que sabem que fan camí en la seua trajectòria.

I també al·legacions que l’autor no va tindre l’habilitat de copsar d’antuvi, obre noves vies d’encarar el fet artístic per a una propera vegada. Els blocs serveixen per a pensar i per a millorar allò que fem. Sentir artístic en el sentit d’omnipresencial de la vida que és la seua materialització. És a dir, ací, en aquest entorn general qui entra és gent lletraferida. Ara si qui escriu és “Aigua de pluja“, l’Osser (Cafè en gra) i una petitíssima colleta d’enginyers la crítica (el comentari) és molt curta i poc constructiva. El que sorprén, encara més, si cap, és que l’arquitectura que camina a cavall entre el somni i la tècnica siga igualment  reduïda al mínim. No sé si és per no molestar o per eixe malsentit del pudor d’anar a NO destrossar. El lector, el visualitzador, del bloc és el jurat. Aquell que ajuda a redireccionar un treball.

Molesta, moltes vegades, més un massatge adulador que una crítica heavy oposada. El primer és difícil de superar, la segona empeny a millorar.   Si voleu saber com es gesta aquest projecte sols cal passar al “vull llegir la resta…” mentrimentres el dial del vídeo corre per la banda. 
Fa uns deu anys arrere vivia temporalment en el carrer de més amunt. Era una zona periurbana de Paterna, entremig i plena de tossalets esquerps esguitat de blocs de gent treballadora. La part alta separava la zona moderna de l’institut i els nous jutjats i zones dels futurs blocs del barri de Sta. Rita. Ambdues zones queden separades pel barranc. El barranc del sau es diu. Un petitot aqüeducte conduïa l’aigua, per gravetat, d’una banda a l’altra des de temps preindustrials. Molts dies passetjava amb els meus fills per eixos camps de garroferes i oliveres mig deixades a llur lliure albir que s’endisaven en el barranc on jugaven el gossos i llurs amos.

L’illa urbana era sense acabar, sense encerclar. Sense continuïtat a la part més baixa encara on s’agrupaven les indústries alineades les naus dels anys ’60. Entre elles, Galletes Río, amb l’escultura d’Alfaro presidint, propietat de la família Salvador que pocs anys després seria adquirida per la italiana Pastes el Gallo. 

En eixa part inacabada de l’illa oberta al barranc que servia al veïnat de femer. Les deixalles s’acumulaven. Un dia vaig creure que aquell espai reclòs podria servir de quelcom més que de lloc insalubre, on els meus fills i els del veïnat s’acostaven sense entrar-hi.

El nou arquitecte municipal era company meu d’estudis. Vaig contctar amb ell per a que em mostrés quina seria la fortuna del barranc del Sau i la seua situació futura: per sorpresa meua, el seu destí era conformar un jardí públic. Això s’esdevenia pels volts de l’any 2000. La bossa infecta de terreny era encixonada d’edificis bastis en els anys seixantes i setantes, majoritàriament. Població immigrada però ja integrada i acollida. Una mena de Cornellà i/o Sta Coloma. Vaig fer els primers esbossos. S’encaràvem a millores substancials en l’edilícia, tanmateix ho veia com a habitatges de promoció pública (HPP) no com a lliure, pel tipus d’entorn social entremig dels que vivíem. Aquella bossa de sòl no era directament atribuïble la condició de solar, doncs calia reconvertir tot l’entorn. Calia urbanísticament adherir-se a un pla d’urbanització mig esbossat que era a l’Ajuntament. Calia implementar un estudi de detall de tota l’illa i llur entorn per a qualificar-lo com a solar. També contactar amb algú que s’interessés. Això fou fàcil, per conèixer persones del poble i del barri que, a més, havien esdevingut constructors i promotors i a més de localitzar i contactar amb els propietaris de les dites terres que ho tenien allà sense cap predeterminació i com a terra perduda, de femer i/o de ningú.

El projecte a causa de la reassignació de l’edificabilitat calia que anara acompanyant l’Estudi de detall de l’illa. Reassignant alçades, habitatges i superfíces construïbles. Sotmetre’s a exposició pública, publicació en diaris, etc, etc.

L’heroïcitat no és de qui subscriu sinó de l’emprenedor que s’hi juga els quartos en una aventura en la què les directrius econòmiques eren les totalment contràries al que féu. Fer habitatge públic protegit, quan gairebé ningú no en feia. Era una bogeria inútil.

Pràcticament un dècada després, la setmana passada vam poder lliurar 34 habitatges de protecció pública de 3 dormitoris de més de 10 m2, cuina de 12 m2 i estars de més de 25 m2, i una setantena de places d’aparcament amb els seus corresponents trasters. Amb unes qualitats molt per damunt de la mitjana. 

A uns preus d’habitatge mitjà de 110.000 € +7 % d’iva. amb un finançament molt avantatjós per a l’usuari comprador. I òbviment per al promotor. Ara que vénen mal dades ell somriu. Encara.

Algú em podrà rebatre i dir que amb això no canvíem el món, se li pot retraure que tampoc escrivint llibres, articles, ni pintant, ni esculpint, ni fent cinema, etc; però entre tots contribuïm a millorar l’estat de benestar de la societat entremig la qual vivim. 34 parelles de joves ja hi entraran la setmana propvinent. És motiu de joia.

En la segona part farem un recorregut interior, ajudat per l’enteniment i comprensió del procés de gestació tipològica, que fou bastant curiós. Provinent d’un concurs (any 1998) en què vam quedar com Camot.

Algunes instantànies del procés constructiu ja vos les vaig anar desant ací i aquí i moltes més hem anat recollint de tot el procés de construcció. Quan arribes a la fi de la mateixa, un hom, es demana què volia ser a l’inici. Què no hi és i què ha romangut. On s’havem equivocat i què hem trobat inexperadament i és producte de l’atzar.

En aquest vídeo que us presentem apareix el procés d’deació i d’assamblatge de les funcions/espai i la barreja del treball/espai i l’esplai-obert. Gent que hi viu i treballa i de gent que hi va, sols, a treballar i a fruir-hi de l’entorn natural amb els companys, de manera contemporània. A i en casa. Gent jove i molt preparada, amb criteris propis i actuals.

Zones públiques i zones privades que sols poden ser franqueades a voluntat dels propietaris, tot i que l’entorn visual en propicia la trobada espontània.

No és un edifici intel·ligent, tot i que és un pèl llestet. A l’espera resten les plaques fotovoltàïques, i amaga la recollida d’aigues, la depuradora per a la piscina que les acull sota el jardí en el cicle de l’aigua permanentment.

El joc dels buits i massissos: és oberta al nord, per les vistes; i a l’est (pels bons vents) i s’amaga del migjorn per la radiació solar i del vent aponentat. No és un joc atzarós amb els massissos, ans el contrari, estudiat en funció de la penetració solar. No s’aprecia molt bé, però gairebé la terrassa volada del terra de la planta primera ve a ser la quasibé la meitat que l’ample de la casa; ço és, molt de voladís per a produir ombres per a conformar-hi un estar obert; tot i que, a l’exterior, encara ens cal plantar-hi carrasques, salzes, oliveres, etc.

Subliminarment s’amaguen sengles homenatges llombards: al racionalista Giuseppe Terragni en la seua obra per l’escola bressol dedicada al futurista llombard, Antonio Sant’Elia.   

Hem introduït, d’acompanyament, la música de Saint Germain, Pont des Arts.

El vostre parer i crítiques (destroit o no) ens són força importants per a millorar: si us plau…. promet de respondre i generar l’intercanvi que per manca de temps en d’altres ocasions no s’ha esdevingut. Gràcies. 

PS: d’entrada es detecta una pèrdua de qualitat visual en alleugerir-lo per a pujar-lo descarregat al You Tube, una mena d’esvaniment dels contorns, que a l’hora de confeccionar-lo, és ben definit i nítid, i que no sé si al vostre ordinador és més evident. O no ? 

En aquest ja podem entrar dins de l’església i fer-hi una volta.
Hi hem afegit al vídeo You Tube una música: La Dansa Hongaresa n. 5 de Brahms. 
No sé que us semblarà, si tenen massa ritme, potser per a la plàstica del tema?

Hom pot veure-hi la diferència amb el vídeo de l’estat actual.
 

Hem parlat d’arquitectura acadèmica en el vídeo. Extrem, aquest, que cal matisar. Segons l’evolució particular de l’arquitectura, a la ciutat de València, l’Academicisme és allò que respon als criteris emanats des de l’Escola de Arts de Sant Carles. Situat, cronològicament, cinquanta anys abans que aquest edifici. Aquell respon a una manca absoluta de decoració tret de les faixes que marquen cada nivell de pisos i els emmarcaments rectilinis dels buits. Balcons amb ferro forjat de pletines i barrots verticals.

 L’arquitectura acadèmica seria una tipologia com la que veiem en la fotografia adjunta.

Mentre que l’edifici a què ens referiem és el que apareix en el vídeo i en la fotografia següent, abans de la seua intervenció actual que estem escometent.

Aquest edifici té la “gràcia” d’ésser un model suficientment contaminat que està en trànsit del que el cànon mundial anomena historicismes cap al nostre Modernisme. Es situa al voltant de 1875 la seua intervenció, possiblement aprofitant-hi murs i elements d’una construcció anterior. És a partir de 1875, en que, a València, els balcons deixen d’ésser subtils volats de poca longitud amb pletines de ferro forjat amb tornapuntes per a convertir-se en volats de T invertides i empotrades al mur que suporten en les ales inferiors o bé llosanes de pedra foguera o bé rajoles i després tot recobert amb motlures tretes amb fulla de plantilla que passaven sobre el morter de guix i calç, encara fresc. I les baranes deixen de ser forjades per a ser de ferro colat o, també, dit de fosa.

En aquest edifici els plafons decoratius són industrials i la decoració de motius molt de 2n Imperi parisenca, fruit dels manuals que anaven desant els acadèmics de Sant Carles mercés als viatges reiteratius a París.

Recorden, també, els motius dibuixats per l’arquitecte de Chicago, Louis H. Sullivan (A system of Architectural Ornament According with a Philosophy of Man’s Powers.1924), un llibre que escriuria i compilaria gairebé cinquanta anys després que aquest edifici fóra construït !

El que aquell llibret descriu amb eixe mig camí entre el vegetal i el mecanicisme, fruit de l’abstració geomètrica ja estava en aquest edifici 50 anys abans. Sense teoria, però amb la pràctica artesal i preindustrial. Amb les “prefabricacions” a l’abast que podien haver a la València d’aleshores.

El poder polític escriu la història. Llur història, i que volen que siga la de TOTHOM, la vida, i la realitat la feren uns altres. Cadascú a la seua manera i com va poder i saber.

Pocs anys a venir després aquestes decoracions entroncaran i evolucionaran  vers el (nostre) Modernisme més lliure i vegetal d’arrel germànica, no pas parisenca, curiosament.        

Faig meues les tesis del professor  Beck.

I vosaltres?

A NEW COSMOPOLITANISM IS IN THE AIR.

Sociologist Ulrich Beck presents seven theses to combat the global power of capital

The nationalist perspective – which equates society with the society of the
nation state – blinds us to the world in which we live. In order to perceive the interrelatedness of people and of populations around the globe in the first place, we need a cosmopolitan perspective. The common terminological denominator of our densely populated world is “cosmopolitanisation”, which means the erosion of distinct boundaries dividing markets, states, civilizations, cultures, and not least of all the lifeworlds of different peoples. The world has not certainly not become borderless, but the boundaries are becoming blurred and indistinct, becoming permeable to flows of information and capital. Less so, on the other hand, to flows of people: tourists yes, migrants no. Taking place in national and local lifeworlds and institutions is a process of internal globalisation. This alters the conditions for the construction of social identity, which need no longer be impressed by the negative juxtaposition of “us” and “them”.

For me, it is important that cosmopolitanisation does not occur somewhere in abstraction or on a global scale, somewhere above people’s heads, but that it takes place in the everyday lives of individuals (“mundane cosmopolitanisation”). The same is true for the internal operations of politics, which have become global on all levels, even that of domestic politics, because they must take account of the global dimension of mutual interdependencies, flows, networks, threats, and so on (“global domestic politics”). We must ask, for example: How does our understanding of power and control become altered from a cosmopolitan perspective? By way of an answer, I offer seven theses.

Globalisation is anonymous control
First thesis

Segueix en “Vull llegir la resta….”  per a què anem a fatigar-vos, no?
In the relationship between the global economy and the state a meta power play is under way, a struggle for power in the context of which the rules concerning power in the national and international system of states are being rewritten. The economy in particular has developed a kind of meta power, breaking out of the power relations organized in terms of territories and the nation state to conquer new power strategies in digital space. The term “meta power play” means that one fights, struggles for power, and simultaneously alters the rules of world politics, with their orientation to the nation state.

The pursuit of the question as to the source of the meta power of capital strategies brings one up against a remarkable cirucumstance. The basic idea was expressed in the title of an eastern European newspaper which appeared during a 1999 visit by the German Federal Chancellor, and which read: “We forgive the Crusaders and await the investors.” It is the precise reversal of the calculations of classical theories of power and control which facilitates the maximization of the power of transnational enterprises: the means of coercion is not the threat of invasion, but instead the threat of the non-invasion of the investors, or of their departure. That is to say, there is only one thing more terrible than being overrun by the multinationals, and that is not to be overrun by them.

This form of control is no longer associated with the carrying out of commands, but instead with the possibility of being able to invest more advantageously in other countries, and with the threat potential opened up by such opportunities, namely the threat of doing nothing, of declining to invest in a given country. The new power of the concerns is not based on the use of violence as the ultima ratio to compel others to conform to one’s will. It is far more flexible because able to operate independently of location, and hence globally.

Not imperialism, but non-imperialism; not invasion, but the withdrawal of investments constitutes the core of global economic power. This de-territorialised economic power requires neither political implementation nor political legitimacy. In establishing itself, it even bypasses the institutions of the developed democracies, including parliaments and courts. This meta power is neither legal nor legitimate; it is “translegal“. But it does alter the rules of the national and international system of power.

The analogy between the military logistics of state power and the logic of economic power is striking and astonishing. The volume of investment capital corresponds to the fire-power of military weaponry, with the decisive distinction, however, that in this case, power is augmented by threatening not to shoot. Product development is the equivalent of the updating of weaponry systems. The establishment of branches by large corporations in many different countries replaces military bases and the diplomatic corps. The old military rule that offence is the best defence, now translated, reads: States must invest in research and development in order to fully maximize the global offensive power of capital. Growing together with research and educational budgets (or so it is hoped) is the volume of a given state’s voice in the arena of world politics.

The power of the threat of non-investment is already ubiquitous today. Globalisation is not an option; it is an anonymous power. No one started it, no one can stop it, no one is responsible for it. The word “globalisation” stands for the organized absence of responsibility. You cast about for someone to address, with whom you can lodge a complaint, against whom you can demonstrate. But there is no institution to turn towards, no telephone number to call, no e-mail address to write to. Everyone sees himself as a victim, no one as a perpetrator. Even corporate heads (those Machiavellian “modern princes”), who want to be courted, must by definition sacrifice their thinking and behaviour on the altar of shareholder value if they want to avoid being fired themselves.

A new perspective for a different approach to action
Second thesis

The joke of this meta power argument lies in the following: the opportunities for action among the co-players are constituted within the meta power game itself. They are essentially dependent upon how actors themselves define and redefine the political, and these definitions are preconditions for success. Only a decisive critique of nation state orthodoxy, as well as new categories directed towards a cosmopolitan perspective, can open up new opportunities for acquiring power. Anyone who adheres to the old, national dogmatism (to the fetish of sovereignty, for instance, and to the unilateral policies derived from it) will be skipped over, rolled over, and won’t even be in position to complain about it. It is precisely the costs accruing to states as a consequence of their adherence to the old, nation state rules of power relations which necessitates the switch to a cosmopolitan point of view. In other words: nationalism – a rigid adherence to the position that world political meta power games are and must remain national ones – is revealed to be extremely expensive. A fact learned by the USA, a world power, recently in Iraq.

The confusion between national and global politics distorts one’s perspective, and at the same time blocks all recognition and understanding of new features of power relations and power resources. This means failing to exploit the opportunity to transform the win-lose and lose-lose rules of the meta power game into win-win rules from which the state, global civil society, and capital can simultaneously profit. It is a question of inverting Marx’s basic idea: it is not that being determines consciousness, but instead that consciousness maximizes new possibilities for action (cosmopolitan perspective) by players who are engaged in global political power relations. There exists a royal road to the transformation of one’s own power situation. But first you must change your world-view. A sceptical, realistic view of the world – but the same time a cosmopolitan one!

Only capital is permitted to break the rules
Third thesis

It is an irony of history that the world-view discredited by the collapse of communism in Europe has now been adopted by the victors of the Cold War. The neoliberals have elevated the weaknesses in Marx’s thought to their own creed, namely his stubborn underestimation of nationalistic and religious movements, and his one-dimensional, linear model of history. On the other hand, they have closed their eyes to the Marxist insight according to which capitalism liberates anarchic and self-destructive forces. It remains a mystery why the neoliberals believe things might evolve differently in the 21st century. In any event, the looming ecological catastrophes and revolutions speak a very different language.

The neoliberal agenda represents an attempt to generalise from the short-lived historic victories of mobile capital. The perspective of capital positions itself as absolute and autonomous, thereby unfolding the strategic power and the space of possibility of classical economics as a sub-political, world political lust for power. Afterwards, that which is good for capital becomes the best option for everyone. Stated ironically, the promise is that the maximization of the power of capital is, in the final analysis, the preferred path to socialism.

The neoliberal agenda, in any event, insists on the following: in the new meta power relations, capital has two pieces and gets two moves. Everyone else has access, as before, to only one piece and a single move. The power of new liberalism rests, then, upon a radical inequality: not just anyone is permitted to flaunt the rules. The breaking or changing of rules remains the revolutionary prerogative of capital. The nationalist perspective of politics cements the superior power of capital. This superiority, however, is essentially dependent on the state not following suit, on politics confining itself to the eternal carapace framed by the rules of national power relations. Who, then, is the counter-power and the counter-player to globalised capital?

We, the consumers, constitute the counter-power
Fourth thesis

In the public consciousness of the West, the role of the counter-power to capital which shatters the rules falls not to the state, but instead to global civil society and its multiplicity of protagonists. Stated pointedly, we might say that the counter-power of global civil society rests on the figure of the political consumer. Not unlike the power of capital, this counterpower is a consequence of the power to say – always and everywhere – “no”, to refuse to make a purchase. This weapon of non-purchasing cannot be delimited, whether spatially, temporally, or in terms of an object. It is, however, contingent upon the consumer’s access to money, and upon the existence of an superfluity of available commodities and services among which consumers may choose.

Fatal for the interests of capital is the fact that there exists no strategy for counteracting the growing counter-power of the consumer. Even all-powerful global concerns lack the authority to fire consumers. For unlike workers, consumers do not belong to the firm. Even the extortionist threat of producing in a different country where consumers are still compliant is an utterly ineffectual instrument. Effectively networked and purposefully mobilized, the unaffiliated, free consumer can be organized transnationally and shaped into a lethal weapon.

Sacrifice autonomy, gain sovereignty
Fifth thesis

There is no way forward that can avoid redefining state politics. No doubt, the representatives and protagonists of global civil society are indispensable in global meta power relations, especially for the implementation of cosmopolitan values. To derive an abstract space of possibilities on the basis of state-based politics and to project this onto the cosmopolitan constellation, however, leads to a vast illusion. Namely that the contradictions, crises, and side-effects of the second “great transformation” now underway could be civilized by new bearers of hope, by engagement in the context of civil society, and moreover on a large scale. This figure of thought really belongs in the ancestral portrait gallery of the unpolitical.

Essential if we are to break out of the framework of nationalism in the context of political theory and action, then, is the distinction between sovereignty and autonomy. Nationalism rests on the equation of sovereignty with autonomy. From this point of view, economic dependency, cultural diversification, and military, legal, and technological cooperation between states lead automatically to a loss of autonomy and hence of sovereignty. If, on the other hand, sovereignty is measured by the degree to which a state is capable of solving its own particular national problems, then today’s growing interdependency and collaboration – which is to say, a loss of autonomy – actually results in a gain of sovereignty.

For cosmopolitanism, this insight is central: a loss of formal autonomy and a gain of contentual sovereignty can be mutually reinforcing. Globalisation means both of these things: an increase of sovereignty by actors, for instance by virtue of the fact that via cooperation, networking, and interdependencies, they are able to acquire the capacity for action across great distances, thereby gaining access to new options—while the flipside of these developments is that entire countries lose their autonomy. The contentual sovereignty of (collective and individual) actors is enhanced to the degree that formal autonomy is reduced. In other words: proceeding now in the wake of political globalisation is the transformation of autonomy on the basis of national exclusion to sovereignty on the basis of transnational inclusion.

A state towards which the nation is indifferent
Sixth thesis

A political response to globalisation is the “cosmopolitan state” which opened itself up to the world. This state does not arise through the dissolution or supersession of the national state, but instead through its inner transformation, through “internal globalisation“. The legal, political, and economic potentialities found at the national and local levels are reconfigured and opened up. This hermaphroditic creature – simultaneously a cosmopolitan and a national state – does not delimit itself nationalistically against other nations. Instead, it develops a network on the basis of mutual recognition of otherness and of equality among difference in order to solve transnational problems. Meanwhile, sovereignty is expanded in order to solve national problems. The concept of the cosmopolitan state is based on the principle of national indifference towards the state. It makes possible the side-by-side existence of various national identities by means of the principle of constitutional tolerance within and of cosmopolitan rights without.

In the wake of the Treaty of Wesphalia in 1648, the civil war of the 16th century – which had been shaped by religion – was concluded via the separation of the state from religion. Quite similarly (and this is my thesis), the national world (civil) wars of the 20th century could be concluded by the separation of state from nation. Just as it was a non-religious state which made the simultaneous practice of various religions possible for the first time, the network of cosmopolitan states must guarantee the side-by-side existence of national and ethnic identities through the principle of constitutional tolerance. Just as Christian theology had to be repressed at the start of the Modern Period in Europe, the political sphere of action must be opened up today anew by taming nationalist theology. Just as this possibility was totally excluded in the mid-16th century from a theological perspective, and was even equated with the end of the world, change is absolutely unthinkable today for the “theologians of nationalism”, for it constitutes a break with the ostensibly constitutive fundamental concept of the political as such: the friend-foe schema.

A historical example of this is the European Union. Through the political art of creating interdependencies, enemies have been successfully converted into neighbours. Chained to one another with the “golden handcuffs” of national advantage, the member states must continually re-establish mutual recognition and equality via contestation. To characterize the European Union in this sense as a cosmopolitan federation of states which cooperates in order to tame economic globalization while ensuring recognition of the otherness of the Other (meaning the European co-nations, but also Europe’s neighbours worldwide): this might well be a thoroughly realistic description, albeit to some extent a utopian one.

The theory and concept of the cosmopolitan state must be distinguished from three positions: from the illusion of the autonomous national state; from the neoliberal notion of a minimal, deregulated economic state; and finally, from the irreal seductions of a unified global government, one whose concentrated power render it invincible.

Convert walls into bridges!
Seventh thesis

The following objection is in the air of late. For a long time now, we have been hearing a lot about cultural relativism, multiculturalism, tolerance, internationalism – and ad nauseum – globalisation and globality. Doesn’t the concept of cosmopolitanism simply mean filling new bottles with old wine? And might it not even be a question of new bottles too, since the term has been in use ever since the Stoics of Ancient Greece, not to mention Emmanuel Kant, Hannah Arendt, and Carl Jaspers?

To this, I would reply: my theory of the “cosmopolitan perspective” describes different realities, and it is constructed differently. All of the above ideas are based on the premise of difference, of alienation, of the strangeness of the Other. Multiculturalism, for example, means that various ethnic groups live side by side within a single state. While tolerance means acceptance, even when it goes against the grain, putting up with difference as an unavoidable burden. Cosmopolitan tolerance, on the other hand, is more than that. It is neither defensive nor passive, but instead active: it means opening oneself up to the world of the Other, perceiving difference as an enrichment, regarding and treating the Other as fundamentally equal. Expressed theoretically: either-or logic is replaced by both-and logic.

Cosmopolitanism, then, absolutely does not mean uniformity or homogenization. Individuals, groups, communities, political organizations, cultures, and civilizations wish to and should remain diverse, perhaps even unique. But to put it metaphorically: the walls between them must be replaced by bridges. Most importantly of all, such bridges must be erected in human minds, mentalities, and imaginations (the “cosmopolitan vision”), but also within nations and localities (“interior globalisation”), in systems of norms (human rights), in institutions (the European Union, for instance), as well as within “global domestic politics” which search for answers to transnational problems (for example energy policies, sustainable development, the struggle against global warming, the battle against terrorism).

*

This article orgininally appeared in German in the November 2007 edition of Literaturen.

Ulrich Beck teaches sociology at the Ludwig Maximilian University in Munich, and at the London School of Economics and Political Science. He has authored a trilogy of volumes on the New Cosmopolitanism: Power in the Global Age: A New Political Economy (2002/2006); Cosmopolitan Vision (2004/2006); World Risk Society: On the Search for Lost Security (2007).

Gracies Marta pels vídeos que ens ofereixes. Hi afegiré sols una cosa: tinc amistat amb un directiu de la Ford d’Almussafes. Allò que en diu Alfons López Tena és rigorosament cert. La intel·ligència española precisa d’esperonar el blaverisme. Ho faran. No ho dubteu. És la seua supervivència dins d’un corral xicotet o la nostra dins del món global el que hi ha en joc. 

Hi ha un treball científic elaborat pel CSIC que ha estudiat la mida del penis masculí per comunitats autònomes. En ell els valencians som els que més llarga la tenim. Després els illencs, després els principatins. Només els de l’Aragó mantenen una mitjana un poc ridícula de sols 15’50 cm. Que no s’equivoquen els manyos, que són els de la Franja qui els alcen la mitjana. Ens caldria saber, també, què passa amb els nordcatalans. Que no s’equivoquen els gavatxos tampoc, que són els nostres qui els eleven el nivell mitjà de tot l’hexàgon !

Si voleu veure-hi el gràfic més gran pitgeu sobre ell: INAPEL·LABLE.

LA MIDA SÍ QUE IMPORTA, PERÒ NO SOLS !

I tu, què n’opines?

 Condolezza en l’última visita a Madrid. És clar que els EUA són els nostres aliats naturals.

  I els japonesos també.

  Mostrem-ho al món sencer

LitraCon (tm) és el nom comercial d’aquest  nou material que ha estat inventat per l’arquitecte hongarés Àron Losonczi.   Es tracta d’una nova composició que conserva la resistència del formigó normal de pòrtland, però barrejant en la seua mescla amb fibres òptiques embegudes mitjançant les quals travessa la llum, bo i permetent intuir les formes i figures a l’altra cara del mur. El material es comercialitza en format de blocs o maons que poden usar-se en la composició de murs, envans i/o pilars per a  fer arquitectura d’interior.

De moment sols s’ha utilitzat experimentalment per a realitzar un petit monument commemoratiu, de 4 metres d’alçària, que rememora l’accés d’Hongria a la UE. Els seus inventors volen usar-lo per a la construcció d’una unifamiliar experimental a Alemanya, incardinant-hi els envans de LitraCon en les estances més sovintejades de l’habitatge.

Malgrat tot està començant a pensar-se sobre què té més utilitats, i per tant, caldrà esperar uns anys per a anar descobrint-li els usos més adients a aquest nou material, que segurament ens donarà moltes sorpereses fruit de la imaginació dels interioristes o potser, en ús exterior per a obres de major escala en un futur no masa llunyà.

 Pitgeu sobre aquestes imates per a veure-hi augmentada la grandària.

Bo, possiblement, en haver introduït la música d’Isaac Hayes haja pogut despistar el que volia expressar-vos en aquest apunt. Tan important per a nosaltres, però tan poc celebrat per l’audiència. També hi haja ajudat la meua imperícia en anglès, of course, del primer títol.

Per tant, no és que estiguem cofois, però vaja, és la primera passa per a donar. També estaria bé que donareu alguna opinió, fins i tot per exemple criticar que els “fils” de la definició del campanar i els contons són molt gruixuts, i caldria aprimar i minimitzar les línies, millorar els colors. N’estem orgullosos d’haver aconseguit introduir dins del You Tube, una música del jaçista novaiorquès Arthur Kell, amb la qual cosa, la peça d’Isaac Hayes resta sobrera. Gràcies per les vostres, futures, opinions que ens seran de gran ajuda.

  

TRobada d’escoles de la Ciutat (puta i alzheimèrica), que cada vegada “apitxa” menys i entona millor com podreu comprovar:

Hi hauria més de 20.000 persones avui al Jardi d’Aiora. Xiquets de tots els colors i ètnies. Els nous ciutadans. Milers de samarretes vermelles amb la V de victòria dissenyada pel gran Xavier Mariscal, que ho fa des de fa anys. Cada logo anyal és una delícia. Companyonia i molt bona sintonia a tot arreu. Una immensa paella, com no pot ser altrament. Els bars desconeixien l’esdeveniment i els ha agafat a contrapeu. No donaven l’abast. Tots exhaurits de menges ja a quarts de tres. La creativitat dels nanos fent els seus tallers i compartint-les seues creacions amb les altres escoles. Aquell nord enllà on la gent és rica, lliure i desvetlada, del poeta, avui, érem nosaltres mateixos.

Els nostres governants si tingueren un mínim de vocació cívica impulsarien aquest moviment, que és únic a tot Europa.

No cal anar defora, com tant ens martellegen continuament, amb ment i pensa provinciana, amb allò del “nostre entorn més immediat” i qui no és capaç d’ensumar que molt del que anhela, teòricament, ja ho té ací si sap jugar a favor d’ells mateixos…. i si no, no mereix ser a la Generalitat Valenciana.

Vos hi dese el final de la Trobada que he filmat i pujat al You Tube:

 En cierta ocasió els racionalistes l’acusaren de no usar-ne a l’hora de projectar cap graella o malla pautada,
 al que el mestre -murri com era- contraatacà dient-los:

– Com que no en gaste ?.
– El que passa és que la meua graella és d’un mil·límetre per un mil·límetre !

	My Boston: Steven Imrich, Pt. 2 Aalto’s Baker House Click to watch the video

El mestre escandinau de l’arquitectura orgànica. Voleu que ho comentem?

PS: el més interessant és haver trobat aquest portal de la prestigiosa editorial McGraw Hill, on s’hi troben molts vídeos de reportatges d’actualitat.

Gràcies Gàlim. Llegeix el xiquet en Bryan Quishpe, un valencià universal nascut a l’Equador. 

Una de les assignatures pendents en l’urbanisme contemporani en què anem expansionant-nos i colonitzant zones amb personalitat adquirida i preexistent en les nostres urbs consisteix a harmonitzar el trànsit edilici d’una manera honesta i enriquidora i generadora de civilitat. L’arribada d’una gran escala a un altra de menor,; com s’amorteix. Com venint amb vint-i-quatre plantes fem un lliurament a una zona de tres o quatre sense esdevindre un xoc, no sols formal sinó dels habitants que hi hauran de conviure ?

Pensem en la connexió València al Mar travessant El Cabanyal com un bulldozer sense mirament. Crec que ens ha faltat intel·ligència a tots plegats. No es tracta sols d’un plantejament formalista, darrere de la forma hi ha el concepte i la crítica al model en bona mesura. Cada intervenció posa en crisi el seu entorn. L’interroga. Pensem, també, en la Barceloneta, on tampoc acabàrem de resoldre satisfactòriament el tema. I en tants d’altres indrets….com l’Hopitalet del Ll. a hores d’ara…que tenim in mente..

En un proper apunt intentarem de fonamentar la postura ja focalitzant sobre els nostres exemples. De moment, i per a obrir el debat, us dese aquest cas que, creiem, resol amb perícia amable el conflicte. Hi intervé el paisatgisme personalitzant-lo que resolen realçant en una mena de tossal les construccions ubicant-hi en el soterrani -a diverses altures- els garatges. Provant de no retallar les vistes dels habitatges de què formen part. Transporta un concepte “calent i corull” tipològic de l’Atlas com és la Kasba fins a les ribes “fredes” daneses.

En aquest pensament, en paral·lel, rau l’originalitat i creativitat de la intervenció. És a dir, re-creant-hi el LOCUS ex novo.
 
Holbæk és una ciutat de la regió danesa de Sjælland, assentada sobre els abancalaments d’un fiord. No sorprèn que la ciutat tinga un actiu port marítim amb grau per als ferris que travessen cap a Noruega, endemés d’altres usos. Quan el Danish Bjarke Ingels Group (BIG) hi hagué d’enfrontar-se amb un projecte en aquest front marítim s’interrogaren, “Com podem combinar les àrees portuàries de gran escala amb les experiències d’intimitat i sensitives amb l’escala humana?”

[vista del model vist des del nordoest, amb el seu Hotel a Holbæk Harbor a la part superior dreta]

Aquesta pregunta íntima anava dirigida a trobar l’equilibri entre la gran escala urbana i la petita, l’urbà i l’arquitectura, l’abstracte i allò fenomenològic, és una ocasió d’aqueixes que podem fàcilment aplicada a moltes d’altres àrees urbanes; efectivament sabem que és la qüestió per als arquitectes el “siluetejar” extensament els projectes en la ciutats. Hi havia un  programa per a 13.500 m² d’espai residencial unifamiliar, composat de 100 unitats distribuït equitativament entre tipologies de 2 dormitoris i de 3.

[adaptació de “l’ideal” a allò local]
Vegeu a sota l’arcament o garatge per elevar els habitatges. I produir unes vistes possibles, malgrat estar “darrere”. D’un problema obtenim, amb la solució, diversos avantatges.  

Els arquitectes de BIG arrancaren amb una genèrica graella de solar d’igual superfícies d’alçada consistent , “una densa i baixa kasba d’habitatges….

Segueix, si voleu, en el “Vull llegir la resta…” i us en sorprendrà, de debò,  i, també, hi veurem la poca flexibilitat i capacitat que hem tingut en aquestes intervencions a la vora de la mediterrània i algú amb més olfacte ha sabut detectar……   

….aquesta havia estat torsionada i girada fins crear un laberint de petits espais oberts I amagant places per a la vida, jugant a la sociabilització entre les cases.” Aquesta consideració de l’espai entre edificis — netament més interessant en la modificació del pla que la genèrica graella – era quelcom volgudament i definitivament apreciat i perseguir pel cap dels grup d’arquitectes Jan Gehl , que va reflexionar sobre el tema en una publicació i que trobareu si pitgeu sobre el seu nom.

 [Vista del conjunt del model amb l’orientació nord-sud de l’assentament]

Addicionalment quelcom regular o agrupament modelitzat d’aquests edificis està resultant de la torsió i el gir (evident en el model vist des de dalt) està construït sobre un tossal artificial creat per a fer un pàrquing o garatge sota les cases. Aquest resultat per als residents de l’alt, mig unides vistes obertes segueixen lligades, que tenen visions obertes que qui haja vist vistes obertes el lligam continua, etc.

Les unitats residencials són una complexa composició, emparedant peces permetent amb això més d’una façana a cada unitat diferent, i permetent així múltiples exposicions, vistes i relacions amb els espais entre edificis.

[en la kasba]

Arquitectonicitat, el projecte necessita desenvolupament. Els blancs plans de les capses  amb amples obertures transmet idees de simplicitat, transparència i connexió, però els arquitectes no se n’oblidarien d’aquestes “experiències d’intimitat i sensibilitat en l’escala humana” incloent-hi la qualitat tàctil dels murs i d’altres superfícies arquitectòniques. Nogensmenys és fàcil per a comprendre el sentit d’un coneixement   que pot tindre un moviment amunt i avall entre les inclinacions dels edificis; és bo que podem imaginar  les olors d’abandonament de les cases diferents, competint cadascuna d’aquesta altra Kasba danesa.

[Visió nocturna del model]
Enllaços:

:: Bjarke Ingels Group – BIG (Totes les imatges del seu web)
:: BIG News Blog (bloc de ressenya)