Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

Biblioteca a la Universitat de Tecnologia de Delft.

The library is designed for the Delft University of Technology (also known as TU Delft). It is the central library for the campus and is located across from an auditorium that was built in 1966 by Van Den Broek & Bakema. The design of the auditorium was considered a brutalist style, because it is an awkward looking building that resembles a giant frog according to Mecanoo.

El parany de les ajudes a rehabilitació. La “FINCA ROJA” com a exemple.

Els propietaris de la FINCA ROJA  rehabilitaren el seu edifici entre 2009 i 2011 i es van acollir al Pla E, i ara han de pagar un global d’impostos UN MILIÓ I MIG en concepte de l’augment d’ingressos.  Això és una constant en les operacions d’ajudes a la rehabilitació. Recorde totes les autoritats el dia de la cloenda de les obres oficialment i lliurament de l’edifici a la comunitat de propietaris. Batlesa, Delegat del govern de Rodríguez Zapatero, i altres autoritats fent-se la foto amb els veïns. Em quede perplex.

Des de l’any 1992 que faig rehabilitacions i m’he barallat amb totes les administracions de proximitat possibles: Generalitat, Conselleria, Direcció general d’habitatge, Comissió de Patrimoni conformada per Conselleria de Cultura y Ajuntament de València i ajuntaments de municipis menuts per a que simplificaren l’accés a subvencions. Com a bona colònia que som ens recapten els nostres impostos i una mínima part va a parar a la GV, i el gros a la Hisenda d’España. L’accés a subvencions està dividit en dos parts: una part del “ministerio” i l’altra de la Conselleria d’habitage o el nom que reba segons l’època. Un edifici “monument” arquitetònic i de decoració intel·ligent. Un edifici emulador de les “hof” socials vieneses que es feien en els països germànics en illes de cases amb pati interior compartit pel veïnat. L’edifici fou dissenyat i construït per Enric Viedma i Vidal. Una tipologia on encabir molt de veïnat i que fóra copartícep d’una vida social comuna que restava d’espai al pati interior.
Per tant no estem parlant d’un cas qualsevol. Això és unedifici senyer com puga ser la casa Batlló, la Milà o similar, amb la peculiaritat de que continua en actiu i amb el destí primigeni. 

FEM NÚMEROS GROSSOS que és com millor s’entén. Les obres costaren 4’09 milions d’€, i supose que manquen els honoraris de direcció facultativa encara. El pressupost oficial cobert és el 80 % que és d’on ixen els 3,27 milions (4,09 x 0.8). El 20 % restant dels 4.09 milions són aportats pels propietaris. És a dir, uns 0’82 milions d’euros. És a dir 136 milions de les antigues pessetes. Cada vivenda aportà 360.063 pts.(2.164,02 €). Ara han de pagar l’impost sobre l’augment del 80 % d’ajudes com a increment patrimonial directe. Dels 3’27 milions dividits pels 378 vivendes ens donen 8.656,08 €. I a més demanen un increment de 600 € aproximadament per penalització perquè l’oficina de projectes urbans qui fou qui gestionà l’operació, sembla, que no advertí aquest detall de la llei vigent. Amb la qual cosa  tenim que cada habitge ha de pagar 3.968,25 més 600 € de penalització anual, han d’abonar un total de 4.568,25 € que afegits als 2.164,02 donen un total de 7.932,27 € d’un total per càpita de 10.635,00 €,  si sumem l’impost al cost el valor de la subvenció veiem que ajuda i cost n’hi queden 2.702,73 €. Si veiem que la majoria dels propietaris són jubilats, donades les característiques socials són persones que han nascut al propi edifici i s’han maridat entre elles. I si afegim tots els maldecaps afegit escomentre una obra d’aquesta envergadura és una gran temeritat, doncs els que no podien pagar va estar amb derrames dels que sí podien. Són curiosos els comentaris vessats que hem sentit a favor de que els propitaris han de pagar la Hisenda española. Que els comentaris es posen del costat de l’enganyifa d’aquesta situació contra els propis ciutadans valencians, que són ells mateixos, no m’estranya gens. Però això passa en una finca gran com una petita. On l’ajuda de la subvenció queda neutralitzda pels impostos i taxes. És una característica típica de la nostra relació de submissió amb España. Amb els nostres impostos en la caixa d’España ells ens controlen i els diners nostres els manegen ells per a sotmetre’ns i a més putejar-nos quan realment la balança final o bé és zero o negativa. Els valencians més que una societat avançada semblem un gran cottolengo.
Gràcies, m’haveu ben indignat i la de vots que arribareu a tindre !
Si visquérem en el segle XVIII o XIX estaríeu a la Plaça del Mercat demanant que la inquisició Española empalara els propietaris de la Finca Roja.

Com reduir la pobresa i/o com augmentar-la? (Paul Pholeros vs Zaha Hadid)

De vegades la senzillesa de les propostes assoleix nivells d’eficiència social màxima, que l’arquitectura de l’espectacle mai aconseguirà. Una arquitectura que no té com finalitat ser útil, sanejant i que faça feliç a un preu raonable suposa un fracàs col·lectiu com a humans. Els deu ítems elaborats per l’arquitecte australià Paul Pholeros, dedicat a l’arquitectura de la salut en els termes més bàsics em semblen un retorn radical a l’origen. En el vídeo focalitza l’atenció sobre els pobles australians originaris i la implementació d’elements mínims i bàsics d’higiene que suposen un gran avanç en la reducció de pandèmies que fuetegen la població del centre i nord-est de l’illa. Així com el Penjab i altres punts asiàtics.

 

He posat un altre vídeo de contrast que al·ludeix a l’ARQUITECTURA ASPERGÈRICA.
Una arquitectura que viu dins del seu món de formes plàstiques allunyat del que s’esdevé al llarg i ample del món. Possiblement passen a la “histèria” dels llibres d’arquitectura però que la creació de noves formes s’ha convertit en el “motto” únic d’aquesta elit. Precisament provinent molts d’ells de l’Architectural Association of London que tenia una trajectòria menys acadèmica i més de progrés social que el R.I.B.A. (Royal Institute British of Architecture). Paradoxes de la vida.

Obra d’arquitectes que viuen d’esquena a la realitat extensa. L’utilitat dels quals consisteix a treballar en pro de l’esdeveniment global i per a una elit econòmica ben reduïda. La proposta de l’estadi olímpic de Tòquio per a la celebració del Jocs Olímpics que acaben d’aconseguir. Semblen més un circ ambulant que una professió social.
L’obra de Zaha Hadid, l’arquitecta iraniana assentada a Londres, que ara ompli tota la torrentera d’escenes mundial. Presències massives d’espectadors que farceixen els contenidors buits per a una petita temporada. On tot és formalisme per acollir grans esdeveniments de masses, que el seu company Bernard Tschumi batejà com a “event” per primera vegada, i ara és d’ús generalitzat sota qualsevol excusa en el seu llibre “The ManhattanTranscripts” alertant-nos sobre “The triumph of the superficial” pres del llibre de Stuart Ewen, All Comsuming Images. 
  

SPEAK OUT AND LOUD:

També existeix la versió provinciana de l’arquitectura aspergèrica:

Un bon exemple d’arquitectura aspergènica. Aquest “senyor” a qui la directora li va fer una exposició a l’IVAM, “El terrible”. La nit de la inauguració C. Ciscar tallaren quasi des de Portes de Quart fins a Na Jordana, hi vaig anar, doncs sempre m’envien invitació…per a “dotorejar”…música, llums, i la crème de la crème de tot el mamoneig balenziano al ple. El medi mediàtic és és l’aigua en la que es mouen aquests llobarros.

FINS PROMPTE VALÈNCIA ! (per Israel Melero)

Resulta interessant la visió personal d’Israel Melero sobre fragments de la nostra ciutat en moviment recreats amb la junció de seqüències immòbils de càmera amb el lapsat condensat del moviment urbà. Ve a sintetitzar allò exposat per Virilio sobre condensació del temps que escurça l’espai. 

Cap al final fa un repàs d’indrets poc “visitats” pels urbanites. Crec reconèixer “El salt de la núvia” a Altura (Alt Palància), la Devesa del Saler visionant la platja de dunes i la mar bressolada d’hivern. Les escenes finals nocturnes són d’una bellesa pantaixant.  Destacaria aquella feta des de la terrassa de l’hotel Melià, que redibuixen el trànsit del nuc de l’escalèxtric (encreuament) que produeix l’entroncament entre Corts valencianes a carretera de Llíria on s’aguaita Beniferri, Terramelar, Canal 9, La Coma, el Mas del Rosari, i al fons les llums de Godella, Camp-Olivar, Sant Antoni i del Camp de Túria, L’Eliana, Bétera, etc. 

En el fons sura allò que podríem dir l’ETEREÏTAT de l’arquitectura.
 
Concepte que no he trobat en diccionaris de català, però sí, aproximativament, en anglès “ETHEREALNESS” que redefiniria com d’una substància pregnant suau ingràvida que ocupa tota l’atmosfera que no atén a criteris físico-estètics sinó psíquics de bonança espiritual transformadora holística.
********************************************************************
Fins Prompte València és un projecte audiovisual d’Israel Melero realitzat mitjançant la tècnica de time lapses fotogràfics. La videocreació s’aproxima a paisatges naturals i urbans de València interpretant alguns llocs característics de la ciutat. L’apartat sonor és obra del compositor nord-americà Trystan Tyrcha.

“Fins Prompte València” by Israel Melero from Israel Melero on Vimeo.

TORRÓ CONTRA MIRÓ (GANDIA, 2007-2013)

Hi ha una polèmica oberta entre l’ajuntament de la capital de la Safor i l’oposició a propòsit de l’escultura de l’artista alcoià Antoni Miró col·locada a la plaça del 25 d’abril.

Qui faena no en té, polèmiques banals encèn.

Gandia quitará la obra de Antoni Miró ´25 d´Abril´

El alcalde Torró (PP) dice que la reubicará donde diga la oposición – Colocará una escultura que identifique a la ciudad y no a la batalla de Almansa

Aquesta és una bona mostra del nivell intel·lectual d’urbanisme dels batles que arriben al poder. Pensen que una escultura dissenyada en un àmbit urbà pot traslladar-se sense més a un altre.

No tenen assessors assenyats o senzillament és la simbologia representada o les ganes de crear una baralla inexistent ? 

Vos convide a veure el vídeo i observar l’entorn i les rasgadures que emmarquen els eixos visuals. Aquesta és una obra feta ad hoc.

 

BENEFICIS DE LA CRISI ACTUAL.

                                                                                              Certa gent no plora
                                                                                              perquè siga feble.
                                                                                              Ho fa perquè han
                                                                                              sigut forts durant
                                                                                              massa temps.”
                                                                                                     (Johnny Depp).

La crisi actual està obligant a replantejar-nos tot. En particular als professionals de l’arquitectura i d’altres oficis liberals a abandonar l’encotillament gremialista provinent d’institucions acadèmiques o reials com el RIBA. Tot es fa menys segur, més lleuger, tret del coneixement que requereix de dos pols divergents: l’especialització i el generalisme.

La potència de la tècnica està posant en preeminència els sectors dels enginyers. Quan, realment, els enginyers han estat educats en un camp poc interactuat amb la realitat. Els projectes de competències que elabora a hores d’ara el gobierno español, posa de relleu una vella batalla que no existeix. Existeix la batalla entre els representats orgànics dels gremis, però mai la “competència cooperativa” que normalment requereix qualsevol encàrrec.

La manca de liquiditat ha posat de relleu que aquestes estructures para-estatals han esdevingut obsoletes i prescindibles. Com els polítics de dalt, els càrrecs mitjans intenten salvar, també, la seua poltrona en nom de col·lectius que els fan de cadafal.

Possiblement aquesta siga una de les èpoques més interessant de totes les viscudes. Tot s’ensorra tret de la vitalitat perseverant del fer-ne. De fet, no he conegut una altra cosa que no fóra crisi.

Un poc sobre “Pesadilla en la cocina”

Llig que to-Toro, el restaurant andalús del japonés que aprengué a fer sushi per internet tanca. Des del principi m’interessà el programa fins que..ha intervingut en un restaurant que vam fer.

Un restaurant en què ell ha intervingut recentment i encara no s’ha fet l’emissió. El restaurant pràcticament a nivell estètic no li ha modificat res, senzillament li ha modificat el “logo” que li vam dissenyar. Quatre lampades de colors estil Agata Ruiz de l Prada, coentes ecom elles soles. DE fet li dissenya els “modelets” del famós cuiner. Als amos no els ha pogut ensenyar res d’arrossos perquè, òbviament, els meus clients-amics saben 1000 vegades més que ell, com va manifestar-los.

Si voleu llegir més paseu al “Vull llegir la resta”

Els hi redissenyà unes “coques humides” que ningú volia menjar-se’n. Una mena de coca de tonyina i tomaca. Veges tu !

Chicote, en contra del que apareix en el programa, no contacta gens amb els amos precautòriament per a no encarinyar-se amb ells. I poder suficientment bròfec. Per a ser elegit cal signar-se un contracte, que, en cas d’abandoment els amos del restaurant paguen eixe desenvolupant tècnic i de personal d’eixe programa, una pila de diners. L’equip de Chicote redissenyà la carta, la sintetizà, que això ho sap fer molt bé. Doncs poden estar gravant durant mesos. Els clients són ficticis i ensinistrats. No hi ha res deixat al lliure albir.

És tot un muntatge super estudiat. I l’equip de Chicote, on ell no pinta ni fava, que du són 25 psicòlegs que posen fora de la realitat a l’equip del restaurant i a parir i sempre creant un “reality show” on els que s’hi deixen acabem creant i fer aflorar les discrepàncies -lògiques- entre persones. En el meu cas era la “quimera” entre el propietari i la seua mare. Un conflicte familiar mai resolt.

I anà d’un pèl que abandonaren i, clar, reculen quan recorden que Chicote i la seua troupe et poden afonar en la misèria.

Com a escola de negocis i empenta i creure aconsella bé, i resulta interessant però com que no tenim televisions pròpies i som depenents fins i tot de les espanyoles, la gent s’hi fica en eixe “tub cap al desconegut” que és el programa. És la propaganda del medi comunciacional en que encara vivim. Del programa posterior estadounidenc, l’homòleg que fan darrere, ens prové una colonització més sutil, però no menys destructiva. La de Chicote, Ruíz de la Prada i Lara Bosch és evident, grollera i podem reaccionar perquè els tenim aguaitats. Som, els individus actuals, com petits ratolins d’assaig en un laberit de la programació televisiva. 

EL PSPV, TAMBÉ A UN ALTRE ATZUCAC.

La setmana passada va haver una votació a favor de la república o de la monarquia a Les Corts Valencianes. Els diputats del partit popular votaren junt amb els gruix dels socialistes a favor de la monarquia i la resta de diputats de tots els grups més cinc socialistes i 3 abstencions del mateix grup. Sembla que els vuit diputats socialistes seran expedientats i sancionats amb 300 € pr la direcció de blanqueries.

I jo haig de manifestar al respecte: 

Cada vegada que hi ha un “in-put” on Les Corts Valencianes s’autoproclamen en la seua naturalesa sobirana agafem a tots els subalterns amb els pantalons i calçots a l’alçada dels genolls i mirant cap a Mallorca -de cul-, per a que els amos de madriz els endilguen.

És el que té ser lleial, com l’escut de València, a nosaltres mateixos.

PS: dic ser lleial a nosaltres, a nosaltres mateixos, i aclarisc el fil històric.
1. Les dos Germanies del XVI són la primera intentona de fer una “república a l’estil de la de Venècia” com deien els caps dels agermanats Vicent Peris i Joan Llorenç ( el del carrer dels pubs Juan Llorens). Dècades abans que Cronwell ho fera a Anglaterra.

2. El general Joan-B. Basset quan el rei de València ( a València hi ha allò de l’arxiduc Carles), fuig a Viena, ell reclama constituir una República pròpia, però l’aristocràcia indígena no l’entén i té por de perdre el poder que venia de Déu a través del rei. 70 anys abans de que la revolució Francesa guillotinara els seus reis.

3. Ni parlar del convuls segle XIX en que Constantí Llombart, i tota la colla de republicans federalistes feien pinya amb Pi i Margall, Valentí Almirall, Blasco Ibañez, Soriano, etc.

4. Des d’Estat Valencià…els d’Esquerra rep. Valenciana, l’alcalde Alfaro, la Dreta Regionalista, Sanchis Guarner, Enric Valor, Miquel Duran, Gonçal Castelló, Josep Renau, el germans Serneguet, els Thous, els Martínez Ferrando, Carles Llorens, Gaya, etc……seria interminable la trajectòria del republicanisme dels valencians fins els nostres dies.

5.El republicanisme com a cromosoma de l’ADN d’aquesta societat, o no? Meninfots? per a alguns interessats…o mandrosos mentals.

Si voleu seguir el fil de la discusió vos el dese ací:
https://www.facebook.com/photo.php?fbid=10201138206517819&set=oa.623715644312874&type=1&relevant_count=1&ref=nf

Peça a peça, l’esquizofrènia, o com desmuntar una colònia que s’adreça.

Fa mesos m’havia fet el ferm propòsit de no intervindre en qüestions no relatives amb el meu ofici d’arquitecte. A hores d’ara llegisc el llibre “Architecture and disjunction” de Bernard Tschumi. En un dels passatges en parla de la violència de l’arquitectura en la seua inserció. En parla de la migració i mutació dels signes.

Un dels signes i pràctiques que ens ha fet arribar fins ací, ha estat el joc de pilota, on milers de valencians han pouat per a mantindre la cohesió de l’imaginari col·lectiu dels valencians. Figures de temps com ara Llorenç Millo, J.L. Bausset,  Paco Burguera, Albert Soldado, Toni Mestre, Víctor Inyúrria, Toni Mollà,…i els pilotaris: Els Genovés I i II, Núñez suïcidat fa un parell de setmanes, Rovellet, Fredi, etc…i espais com ara, els trinquets de Pelai, del Surdo de Gandia, del de la Pobla de Vallbona, de Pedreguer, del de Sella i del de Murla, de les pilotes encalades als teulats de les esglésies de València que he trobat mesurant-les i dibuixant-les, i els rètols de les parets on posava “Queda prohibido jugar a pelota”. Et quedes garratibat en veure un home com Paco Nadal, amb setanta anys, i més de cinquanta en el periodisme a punt d’esclatar a plorar.

 
Escultura “El punt” de Manolo Boix, al Bellvederet de Xàtiva.

Si canviem el mot “architecture” pel de “Valencian people” el text continua sent-ne impecable.

” ..But if signs are variables that are regularly displaced, there are other constants, such as form. In architecture, as elsewhere, the meaning of form resides only in the fact that form can be identified, and no more: Form does not know more that it expresses. It is real, inasmuch as it contains being. Form is the knowledge of being”

“..When confronted with the dispersion, the despersonalization, this dispossession of contemporany architectrure, the analogy wiht psychoanalysis is possible and even correct. Numerous works on schizophrenia have shown how the schizophrenic hides in another mode of being in order to exist, existing outside the body and losing origins, protective limits, identity, and part of personal history. In schizophrenia, something takes place  that fully disturbs the relation of subject to reality and drowns content with form. Indeed, the schizophrenic places words and things on the same plane without distinguishing their respective origins.”  

FOCUSING ON AMERICAN CITY

La nostra contribució al debat americà:
1. CITY-ENERGY

More material compaction and people density -> less global consumption and costs.

Today’ Orlando: 2.152 people/ sq. mi. -> Orlando 2040: 20.000 people/ sq. mi.  To avoid gated communities’ enclosures for decreasing displacements. Public areas self generated energy means photovoltaic path-shadows to public enlightening furthermore where emplacement people. Artificial forest like electricity generators for vehicles. Even wind generators in small format. Photovoltaic + hydrogen <-> batteries electrical cars. We should join everyone supply systems beside underground transit communication ways.

 

2. CITY- BUILDINGS AND CONSTRUCTIONS.

Orlando 2040 will get 70 % energy self generation in buildings and performed with all recycling matters. To test assessment every life cycle before its construction. Less consumption and higher generation of each one. Photovoltaic solar panels on roofs plus some areas of façades into amorphous glass. Energy -> heating and cooling climate works joined at geothermic energy. Biomass generated of energy. Urban collect artificial forests.

 

3. GREEN ECONOMY

A touristic city requires a lot of green knowledge for becoming a sustainably and efficient city. On these cases the human is matter-mainly. The human matter is meaning how we can together do it. So Orlando City is a great touristic city, that’s why generates too much solid wastes, especially for visitants furthermore of citizens of Orlando. Design an electrical prototype car.

The main supply centres of electricity cars.

 

4. LIVABILITY

This micro-city is a paradigm bit  embedded  into the heart of the Orlando’ heart. It’s putting down pre-existing hypodamic grille. So far so, we are trying to integrate every activities mixed uses. That’s going to perform friendly relationship among its inhabitants becomes a neighborhood. We know this urban way improves human health. We have split into two levels. 1rt ± 0’00, there is doing to contact to nature surrounding wildlife, friend insert a lot sport fields to everyone activities and ages (Baseball, football, soccer, mini-golf, petanque, pools, theatre, barbecues, show-agoras, tennis, cricket, Skateboard Platforms, etc.). Second plan there’s at ± 22.00 feed. Here’s producing calm human relationship more inactive actions, bicycles communication, urban gardening and truck garden, and mainly access to building, rest areas, sunny areas, etc to chat, path-shadow down photovoltaic membrane, etc.  There is everyone activity  for improving people health.

 

5. LOCAL FOOD

Platform at 22 feed height has a lot shared truck garden for harvesting natural foods, and another comes back from Orlando’ or Orange hinterland. Proprieties’-owing flat have each one each a truck garden. It’s possible inserting shopping inside underground building to sell this products and another kind as fabrics, clothes, etc. The idea is to create a neighbourhood market. Where people is transferring a lot of activities.


7. SOLID WASTE

The solid waste and sewage are channeled in each building or group of them and they are crushed and driven underground pipes, means pressured air forward to sewers.  In the same excavation when do buildings and communication routes are fitted with an air drive pressure of harvest in garbage recycling buildings like the round building on drawing.

 

8. TRANSPORTATION

Orlando is a global city lying” on the interstate I4. Optimize the court posed to the underground city of the same in three levels to subsist and existing grid. The upper and lower ways are in each of two directions. The third lower level is dedicated to rail stations with connections. In addition to widening to accommodate the rail line in the middle of the city, so all traffic is interstate buried circulatory. We take advantage to create streets that access the private buildings to house also as systems necessary facilities. On the surface, encourages the use of electric vehicles, cycling, public transport, etc.

 

9. WATER

All buildings and structures are collected rainwater in containers for indoor fire prevention and lower areas to use for cleaning, irrigation of adjoining areas, etc; as well as in human relations platform to level +22.00 feed heights. We must seize the rainfall 50.6 inches / year. All wastewater generated in the city should be conducted in pipes having separative sewage system, gray and yellow. They buried pipelines should behave within the buried streets leading down to the private parking buildings. This serves the same excavation as well as vehicle access galleries to access the various supplies.

 

THESE MICRO-CITIES COULD BE ITERATIVE INSIDE THE CITY

Un altre disgust per a l’Ajuntament de València: El Cabanyal premi Europa Nostra.

I van…un fotimer. Segurament és el barri d’Europa més premiat mundialment.

Aquest post li’l dedique a l’arquitecte en Víctor Gosàlvez i Gòmez, (1888-1965) qui més contribuí a la consecució del que tenim a hores d’ara.

En Gosàlvez, l’arquitecte independentista, era fill d’un mestre de cases del Poble-Nou de la Mar, nascut al dit barri fou qui més el caracteritzà junt a n’Àngel Romaní i Verdeguer. Antoni Gaudí, l’arquitecte reussenc de projecció internacional, independentista també, n’extrafeu el “trencadís” de les construccions cabanyaleres com a  solució anònima i econòmica fonamental de la decoració del nostre Modernisme.

 

I una petita explicació de l’estudi d’arquitectura arran d’una de les tres intervencions al dit barri, on expliquem una rehabilitació amb modernització d’un habitatge en cantonada.

CABANYAL’S PARADIGM from Josep Blesa on Vimeo.

I unes paraules d’exègesi del gran José Luis Sampedro sobre El Cabanyal.

India eyes Solar power for electric cars.

Una xarxa de repostadors per a cotxes elèctrics (i/o híbrids) a l’Índia.
Com apunta el vídeo el repte és la creació d’una xarxa de distribució i l’abaratiment del cost per quilòmetre.

 

I un senyor particular que viu a Washintong també s’ho va plantejar reconvertint un petit Volks-Wagen a electricitat i instal·lant a un vessant de la teulada un camp de panells col·lectors fotovoltàics. 

En una entrevista feta per VilaWeb fa uns anys a Jeremy Rifkin ja ens insinuava per on podria anar l’autosuficiència energètica individual i col·lectiva. 

http://www.vilaweb.tv/jeremy-rifkin-tots-els-edificis-seran-petites-plantes-denergia

Comparativa de Logos del Concurs d’ERC.

Aquestes dues propostes són les seleccionades per  substituir el darrer logo d’ERC. Particularment les trobe reiteratives de tot l’anterior. Evidentment atenen a allò que cal que siga un  LOGO. Una síntesi visual ràpida. També la tria reflecteix un immobilisme mental palès. Un ús de la tipografia “fin du siècle XX“. Possiblement eixe és l’estat de la direcció del partit. Nosaltres no estem en eixe corrent. En tots tres quasi implicàvem la comunitat nacional sencera. Fet que mai havia estat explícit. Fins i tot en tots hi ha moviment, en els dos de la tria, hieratisme. El vent empenyent la vela, el fractal que gira el triangle descompost i multiplicador i l’al·lusió japonesa del Shimenawa en el sentiment d’acollida del viatger que sols insinua el triangle preceptiu que eren rareses mòbils. S’al·ludeix veladament a l’Estat Català amb triangles i estrelles inexistents en les seleccionades. Potser calia molta més depuració en els tres nostres, potser tenien massa narrativa però les propostes vencedores són decebedores i presagien un estancament general. Cadascú, que n’agafe el mànec de la seua paelleta.

1. LOGO BARRES

2. LOGO PUNTS.

L’estudi d’arquitectura realitzà tres propostes presentades que eren, merament orientatives, tal i com explicitaven les bases. I que a posteriori podrien ser perfilades i sintetitzades encara més en mesos posteriors amb l’ajuda d’experts. Així com les seues tipografies. Tenim eixa rara habilitat d’estar sempre fora de joc.

1. LOGO VELA
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/230190

2. LOGO FRACTAL.
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/230297


3. LOGO SHIMENAWA
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/230422

La plaça d’EL CENTENAR DE LA PLOMA.

GESTIÓ I ÚS DE L’ESPAI PÚBLIC.

Barri del Carme, València. 15 de desembre del 2012.

Video-documental que inclou el diagnòstic i propostes d’intervenció sobre la Plaça del Centenar de la Ploma. Recull les reivindicacions del Col·lectiu de Mares i Pares de Ciutat Vella, l’Escoleta i Amics del Carme. Es mostra la intervenció realitzada i entrevistes a representats dels diferents col·lectius, usuaris i persones que reflexiones sobre l’ús i la gestió de l’espai públic des de diferents àmbits.
Resultats del taller “Narratives de l’espai públic” impartit per David Estal, arquitecte.
Producció i edició del video de Daniel Tomàs Marquina.

Plac?a del Centenar de la Ploma from Daniel Tomàs Marquina on Vimeo.