Un poc sobre “Pesadilla en la cocina”
Un restaurant en què ell ha intervingut recentment i encara no s’ha fet l’emissió. El restaurant pràcticament a nivell estètic no li ha modificat res, senzillament li ha modificat el “logo” que li vam dissenyar. Quatre lampades de colors estil Agata Ruiz de l Prada, coentes ecom elles soles. DE fet li dissenya els “modelets” del famós cuiner. Als amos no els ha pogut ensenyar res d’arrossos perquè, òbviament, els meus clients-amics saben 1000 vegades més que ell, com va manifestar-los.
Si voleu llegir més paseu al “Vull llegir la resta”
Chicote, en contra del que apareix en el programa, no contacta gens amb els amos precautòriament per a no encarinyar-se amb ells. I poder suficientment bròfec. Per a ser elegit cal signar-se un contracte, que, en cas d’abandoment els amos del restaurant paguen eixe desenvolupant tècnic i de personal d’eixe programa, una pila de diners. L’equip de Chicote redissenyà la carta, la sintetizà, que això ho sap fer molt bé. Doncs poden estar gravant durant mesos. Els clients són ficticis i ensinistrats. No hi ha res deixat al lliure albir.
És tot un muntatge super estudiat. I l’equip de Chicote, on ell no pinta ni fava, que du són 25 psicòlegs que posen fora de la realitat a l’equip del restaurant i a parir i sempre creant un “reality show” on els que s’hi deixen acabem creant i fer aflorar les discrepàncies -lògiques- entre persones. En el meu cas era la “quimera” entre el propietari i la seua mare. Un conflicte familiar mai resolt.
I anà d’un pèl que abandonaren i, clar, reculen quan recorden que Chicote i la seua troupe et poden afonar en la misèria.
Com a escola de negocis i empenta i creure aconsella bé, i resulta interessant però com que no tenim televisions pròpies i som depenents fins i tot de les espanyoles, la gent s’hi fica en eixe “tub cap al desconegut” que és el programa. És la propaganda del medi comunciacional en que encara vivim. Del programa posterior estadounidenc, l’homòleg que fan darrere, ens prové una colonització més sutil, però no menys destructiva. La de Chicote, Ruíz de la Prada i Lara Bosch és evident, grollera i podem reaccionar perquè els tenim aguaitats. Som, els individus actuals, com petits ratolins d’assaig en un laberit de la programació televisiva.