Com reduir la pobresa i/o com augmentar-la? (Paul Pholeros vs Zaha Hadid)
He posat un altre vídeo de contrast que al·ludeix a l’ARQUITECTURA ASPERGÈRICA.
Una arquitectura que viu dins del seu món de formes plàstiques allunyat del que s’esdevé al llarg i ample del món. Possiblement passen a la “histèria” dels llibres d’arquitectura però que la creació de noves formes s’ha convertit en el “motto” únic d’aquesta elit. Precisament provinent molts d’ells de l’Architectural Association of London que tenia una trajectòria menys acadèmica i més de progrés social que el R.I.B.A. (Royal Institute British of Architecture). Paradoxes de la vida.
Obra d’arquitectes que viuen d’esquena a la realitat extensa. L’utilitat dels quals consisteix a treballar en pro de l’esdeveniment global i per a una elit econòmica ben reduïda. La proposta de l’estadi olímpic de Tòquio per a la celebració del Jocs Olímpics que acaben d’aconseguir. Semblen més un circ ambulant que una professió social.
L’obra de Zaha Hadid, l’arquitecta iraniana assentada a Londres, que ara ompli tota la torrentera d’escenes mundial. Presències massives d’espectadors que farceixen els contenidors buits per a una petita temporada. On tot és formalisme per acollir grans esdeveniments de masses, que el seu company Bernard Tschumi batejà com a “event” per primera vegada, i ara és d’ús generalitzat sota qualsevol excusa en el seu llibre “The ManhattanTranscripts” alertant-nos sobre “The triumph of the superficial” pres del llibre de Stuart Ewen, All Comsuming Images.
També existeix la versió provinciana de l’arquitectura aspergèrica: