El clot de les Ànimes

L’estudi dels verbs a l’escola i a l’institut sol ésser un apartat feixuc: aquelles llistes de temps verbals inacabables, les conjugacions, els verbs irregulars, les excepcions… Avui us presentem un article que volem que sigui pràctic. Hem mirat d’esbrinar on ens entrebanquem, quines errades cometem més sovint i quins consells poden ésser fàcils i útil per a evitar-les.

1. Sabent, volent, saber, voler…

No hi ha cap gerundi que acabi en -guent ni cap infinitiu que acabi en -guer. De manera que hem de dir sabent (i no sapiguent), volent (i no pas volguent), saber (i no sapiguer), voler (en lloc de volguer). Tampoc no són correctes visquent, nasquent, beguent, creguent, riguent, sortiguent, partiguent, sinó que hem de dir vivint, naixent, bevent, creient, rient, sortint, partint.

2. Imprès, mòlt, venut, cabut, inclòs, sabut…

Hi ha unes quantes formes de participi que cal recordar. Hem de dir imprès (i no imprimit), mòlt (i no pas molgut), venut (i no vengut), cabut (i no capigut), inclòs (no pas incluït), interromput (no interrumpit), sabut (no sapigut), obtingut (no pas obtès), pretès (no pas pretengut)…

3. Interromps, inclouen, debato, admeti…

Els verbs anomenats incoatius són els que, després de l’arrel, afegeixen l’increment -eix- (o -esc- o -isc-, segons el parlar). Ho són la majoria de verbs de la tercera conjugació, com ara el verb patir: pateixo (o patesc, o patisc). Tanmateix, no ho són mai els de la segona conjugació. Per tant, hem de dir interromps (i no pas interrompeixes), inclouen (no incloeixen), debato o debat (i no pas debateixo, ni debatesc ni debatisc), admeti o admeta (i no admeteixi ni admitesca ni admitisca), reps (i no pas recibeixes), etc.

4. S’ajup, bulli, escupen, tusses…

Tot i que hem dit que molts verbs de la tercera conjugació són incoatius (com patir, servir, aclarir…), hem de recordar que ajupir, bullir, escopir i tossir no ho són. Per tant, direm s’ajup (i no pas s’ajupeix), bulli (i no bulleixi), escupen (i no escopeixen), tusses (i no tosseixes), etc. Alguns verbs, com ara mentir i acudir, admeten la doble conjugació: ments i menteixes, se m’acut i se m’acudeix. En alguns parlars també segueixen aquest doble patró certs verbs com ara llegir (llegisc/llisc), engolir (engoleixen/engulen), afegir (afegeixes/afiges), vestir (vesteixen/visten)… El cas del verb lluir és diferent: quan vol dir ‘aparèixer lluminós’ no és incoatiu i en els usos figurats, sí. Per tant, direm Com lluen els estels, però El vestit li llueix poc.

5. Aparec, conec, contradiuen

La primera persona del present d’indicatiu dels verbs aparèixer i conèixer és aparec (no pas apareixo) i conec (no coneixo). Això també serveix per als derivats: desaparec, reconec, desconec. Per una altra banda, tinguem en compte que contradir segueix el model de dir. Per tant, direm contradic (i no pas contradeixo), contradiuen (i no contradeixen).

6. Si voleu beure, beveu. I si no, no begueu

A l’hora d’emprar l’imperatiu, podem tenir alguna dificultat en verbs com ara beure o seure. Com sabem si hem de dir beveu o begueu? Tinguem en compte que la forma de la segona persona del singular (tu) es correspon amb la de la segona persona del plural (vosaltres). I que la de la tercera persona del singular (vostè o ell) es correspon tant amb de la primera del plural (nosaltres) com amb la tercera del plural (vostès o ells). Ho resumim en aquesta imatge tan simple:

Així doncs, si diem sigues, direm sigueu; però si diem beu, direm beveu (no pas begueu); i si diem escriu, direm escriviu (no escrigueu). En canvi, com que diem begui (vostè), també direm beguem i beguin; i tal com diem escrigui, direm escriguem i escriguin. Sempre seguim les correspondències del quadre. En les ordres negatives, sempre hi ha una g, perquè no fem servir l’imperatiu, sinó el subjuntiu: no begueu, no escrigueu…

7. Estudies, agraït, conduïa

Quan l’infinitiu té una vocal abans de la terminació, alerta. Observem verbs com ara estudiar, copiar, odiar: no hem de dir estúdies, sinó estudies (amb l’accent fònic a la i), copia (i no pas còpia), odio (i no òdio). Per una altra banda, en verbs com ara conduir, agrair, atapeir, hi ha unes quantes formes que duen dièresi a la i. Quan n’hi posem? Sempre que les normes ortogràfiques no ens permetin de posar-hi accent. Per això escrivim agraíem, però agraït; conduíeu, però conduïa. Tinguem en compte, a més, que hi ha quatre temps verbals que no han de dur dièresi: l’infinitiu (atapeir), el gerundi (atapeint), el futur (atapeirà) i el condicional (atapeirien).

8. Jeure, treure, néixer

Els verbs jeure, treure i néixer tenen una particularitat ortogràfica: quan la e és àtona es converteix en a. De manera que escrivim jeuen, però jaurà; treus, però traiem; neix, però nascut. De fet, cal tenir en compte que els infinitius d’aquests verbs tenen una doble forma: jaure-jeure, traure-treure, nàixer-néixer, de manera que en alguns parlars totes les formes es fan amb a: jauen, traus, naix…

9. Collir, cosir, escopir, sortir, tossir i més

Una cosa semblant passa amb els verbs collir, cosir, escopir, sortir, tossir, però el canvi ortogràfic es fa justament quan l’arrel és tònica: aleshores es canvia la o per una u. De manera que escrivim collirà, però culls; cosia, però cus; escopirem, però escupi; sortia, però surto; tossim, però tussen. Dels verbs voler i poder, hi ha quatre formes que ens fan dubtar (i són les úniques que hem de recordar): vulguem, vulgueu, puguem, pugueu. Tenen la particularitat que, a la primera síl·laba, hi escrivim una u, a diferència de la resta de formes amb l’arrel àtona (com ara volia, voldran, volguéssim, volguéssiu…).

10. Els ous es ponen i els concerts es componen

Diem pondre i no posar quan parlem de ‘fer ous’. Per tant, les gallines ponen ous (no els posen); així mateix, si volem dir ‘amagar-se un astre sota l’horitzó’, el verb adient és pondre’s i no posar-se. El sol, doncs es pon (per això diem posta de sol). Per una altra banda, no hem d’emprar composar quan volem dir, per exemple, ‘escriure una obra de música, una novel·la, un poema…’ o bé ‘formar un tot reunint o combinant elements diversos’: amb aquests significats hem de dir compondre. Per exemple, Va compondre setze concerts. Igualment, els derivats són descompondre i recompondre (i no pas descomposar ni recomposar).

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Tot sovint, per la interferència del castellà, tenim dubtes o cometem errades en el gènere d’uns certs noms. De tots els casos de confusió, n’hem triats vint i els hem il·lustrats amb frases d’escriptors dels segles XX i XXI.

Masculins que no fem bé

Els afores
“Una gentada havia acompanyat els pelegrins fins als afores de la vila, i romanien quiets, com figures d’un retaule, veient-los que marxaven contents, uns a cavall i els altres a peu.”

Francesc de Borja (Josep Piera)

Un avantatge
“Disposava, n’era conscient, d’un avantatge sobre molts presos: ara treballava a cobert, perquè l’hivernacle el tenien molt avançat i ell acabava una prestatgeria per a ampolles, al celler.”

El violí d’Auschwitz (M. Àngels Anglada)

El bacteri
“El límit inferior d’hidratura (humitat de l’aire) en què pot ésser observada la creixença és molt elevat a la majoria dels bacteris, generalment del 98 al 94%.”

Vegetació i climes del món (Oriol de Bolòs)

El compte
“Vaig néixer l’any 26, li surten es comptes? Cinquanta anys justs.”

Jo pos per testimoni les gavines (Carme Riera)

El corrent
“La senyora va dir que, de vegades, hi havia gent pesada que tot i llegir el rètol vinga trucar el timbre i aleshores, ells, tancaven el corrent elèctric i ja podien anar trucant.”

La plaça del Diamant (Mercè Rodoreda)

El costum
“Encara que molt separats pels costums que mostren, el pit-roig i el cua-roig són els seus germanets, i entre els ocells de bosc, els més notables per la fidelitat a la nostra terra.”

Llibre de les set sivelles (Josep-Sebastià Pons)

El deute
“Anys de males collites, de malalties, de misèries que agreujaven els deutes amb la complicitat legal de papers arterosos signats amb una creu per gent analfabeta…”

Camí de sirga (Jesús Moncada)

Els estratagemes
“Era divertit també quan explicava els absurds estratagemes a què es lliurava per tal de no arribar a conèixer-los.”

La dona veloç (Imma Monsó)

Els llegums
“Treien dels sacs els llegums o l’arròs amb una paleta metàl·lica còncava i els ficaven en bossetes de paper d’estrassa.”

El tramvia groc (Joan Francesc Mira)

Un orde
“Fins que el noi repatani, oblidant mesquins rituals domèstics, s’ha trobat a punt per ingressar sense reserves en l’orde sagrat dels Cavallers del Ciri Pasqual.”

El trànsit de les fades (Julià de Jòdar)

El pendent
“La remada s’esbargía destriantse pels pendents y repujades, sempre de morro al sòl, arranant el pallench que ressortía com serrellades verdes en mitj de les berrugues del pedreny.”

Solitud (Caterina Albert i Paradís)

El senyal
 “Per un observador estranger a la nostra història, com la Caterina Oller, ella donava tots els senyals de l’amor correspost.”

Les rambles de Saigon (Joan-Daniel Bezsonoff)

Femenins que no fem bé

Una allau
“¡Quin goig, amor, sentir endins
caure la pluja, finament,
com una allau de violins
o fulles tendres en el vent!”

Ciutat a cau d’orella (Vicent Andrés Estellés)

Una anàlisi
“Una llengua és un instrument de comunicació segons el qual l’experiència humana s’analitza. Aquesta anàlisi s’efectua de manera diferent dins cada comunitat.”

Les llengües vives (Miquel Adrover)

Una aroma
“D’aquelles sines, d’aquell ventre que uns quants tantalitzats anhelaven de veure, Arnau en coneixia tant el palp i el gust i la flaire que tota la suavitat, tota la sabor, tota l’aroma se n’havia esvaït per a ell.”

Una mena d’amor (Cèsar August Jordana)

Les postres
“La taula estaria adornada amb una guillotina i a les postres es farien a cara o creu a qui –dels del grup– li tocaria de cometre un atemptat de certa importància.”

L’impenitent (Prudenci Bertrana)

La remor
“A través de la porta li arribava la remor de la Bàrbara, que cantussejava a la banyera.”

La maleta sarda (Margarida Aritzeta)

La resplendor
“De dies i de nits,
compliu ensems la tasca honrosa;
que, essent tu forta, ella formosa,
veureu fugir la nit ombrosa
davant la resplendor de vostres fronts units!”

Mireia (Maria-Antònia Salvà)

La resta
“Però també havia d’empassar-se les escapades del senyor i aquella indiferència que gastava l’home la resta del dia, com si hi hagués gent al davant.”

La teranyina (Jaume Cabré)

La síndrome
“Quan es llegí l’e-mail de l’Oms, on es contava fil per randa tota la simptomatologia d’aquella síndrome, tingueres un entorn de cap.”

T’estim a tu (Biel Mesquida)

També són femenins uns quants rius, com ara la Garona, la Muga, la Sénia, la Tet, la Valira…

Quan tinguem dubtes, una solució fàcil per a estalviar-nos errades de gènere és fer ús del corrector gramatical de Softcatalà, que assenyala i explica l’errada i ens suggereix el canvi. Ací en teniu una mostra:

Casos a banda

Hi ha noms que admeten masculí i femení (com ara la fantasma i el fantasma). En aquests casos no errarem, fem servir el gènere que fem servir. Però de vegades, l’ús d’un gènere o d’un altre fa canviar el significat del nom. Vegem-ne sis casos:

El còlera – la còlera
El còlera és una malaltia molt greu: Cal un tractament per a eradicar totalment el còlera.

La còlera és un sentiment d’irritació violenta contra algú. Es va deixar dominar per la còlera.

Un editorial – una editorial
En femení és una empresa que publica llibres: Una editorial nova publicarà obres de ficció.

En masculí és un escrit que representa l’opinió d’un mitjà de comunicació: Aquell editorial de Vicent Partal fou molt comentat.

El fi – la fi
Un fi és un objectiu, allò que volem aconseguir amb qualsevol acció: Fes-ho amb el fi d’ajudar els altres.

La fi és l’acabament: Arribo a la fi del mes amb les butxaques ben escurades.

El llum – la llum
La llum és la forma d’energia que ens permet de veure les coses. M’estimo més la llum natural, del Sol, que no la llum artificial.

Un llum és un estri que fa llum artificial. Apaga el llum, que hem de dormir.

El son – la son
La son és el desig o les ganes de dormir. Tinc molta son, m’adormo a tot arreu.

El son és l’estat de repòs en què ens trobem quan dormim. Tinc el son molt lleuger. M’has despertat al primer son.

El vall – la vall
Una vall és un espai de terra entre muntanyes. Vam anar a la vall del Vinalopó.

Un vall és una excavació, sobretot la que es fa al voltant d’una fortificació. El castell era envoltat d’un vall.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

En un piulet de fa més de cinc anys, el físic Eliseu Vilaclara, actualment director del Servei Meteorològic de Catalunya, s’exclamava: “No abusem dels plurals en la informació meteorològica. Parlem de la pluja, la temperatura, el vent, i no de les pluges, les temperatures, els vents.”  Li va respondre de seguida Jem Cabanes* (mestre de correctors, de periodistes, de meteoròlegs…): “Gràcies, Eliseu. M’agrada que ho diguis tu. Aquests plurals són d’una altra manera de parlar, no de la nostra.” I ell li retrucà: “Crec recordar que ho vaig aprendre de tu.”

“D’una altra manera de parlar, no de la nostra.” Cabanes té tota la raó. La pluja, tant si cau en una vila com si cau en tot un continent, tant si cau tota de cop com si cau de mica en mica, tant si és roina, com si és un ruixat com si és una barrumbada… és, en general, pluja, en singular. Per què? Doncs podríem dir que perquè és incomptable, però sobretot perquè dir “les pluges” correspon a “una altra manera de parlar”, a un català interferit pel castellà, si més no en l’expressió quotidiana. Algú pot adduir que tenim testimonis antics de l’ús de pluges. Efectivament, fins i tot al Tirant n’hi ha un exemple (“E més encara com eren en la entrada de l’hivern que los frets e les pluges los començaven de enujar”). Però això no vol dir que aquest plural, llibresc i no gens popular, fos predominant: ni al segle XIV ni al segle XX. Era, podríem dir, una mena de llicència literària sense arrelament (freds, un altre plural ben estrany, ho delata). Hi ha, naturalment, més excepcions: per exemple, expressions com ara estació de pluges, que és una construcció fixada. I, naturalment, en un estudi de les classes de pluja, per exemple, també l’hi podem trobar: “Del maig a mig juliol totes les pluges contenen pesticides” o bé “Hi ha pluges escasses i pluges abundoses” són frases possibles. Però ara no parlem de casos específics. El cas és que no ha estat fins que en castellà no s’ha començat a difondre “las lluvias” –sobretot als mitjans de comunicació– que en català no s’ha generalitzat “les pluges”. I ací potser caldria demanar a la nostra televisió pública quin paper hi ha fet i quin hi hauria de fer.

L’estiu del 1999, el gran Ramon Barnils (1940-2001) va publicar un article al setmanari el Temps titulat ‘El País (El País – Espanya)‘, que era una ressenya sucosa sobre un estudi de Josep Palou. En un punt del text, Barnils enumera tot de temes del llibre i escriu dos mots que, per poca sensibilitat lingüística que tingueu, us deixaran admirats i, alhora, us faran esbossar un somriure: ‘la borbonalla i l’espanyolam‘. Són dos mots que no trobareu a cap diccionari, però que de segur que tots heu entès: són noms col·lectius, però, evidentment, no són neutres. Quan diem espanyolam no diem ‘conjunt d’espanyols’ i prou, sinó que hi afegim un pessic de familiaritat, si no d’irreverència. I quan diem borbonalla parlem, és clar, de la família Borbó, però amb una càrrega irònica que ens fa vorejar la falta de respecte, si no l’insult. Quin un, en Barnils! Ell sí que no escrivia mai a la babalà. Sabia sempre què deia, per què ho deia i amb quina intenció ho deia. Per això –i per més raons– era un periodista extraordinari.

Ací Barnils se serveix d’un recurs magnífic per a crear mots nous: la sufixació, o derivació amb sufix. El català en té molts, de sufixos: si us abelleix, consulteu els cinquanta-cinc més usuals en aquesta pàgina de la Viquipèdia. Dissortadament, amb l’empobriment de les llengües, ens trobem que aquest recurs també cau en desús. En el nostre cas, a més, la interferència del castellà fa que tot un seguit de sufixos que havien estat molt ‘productius’ durant segles ara perillin.  Avui n’he triat tres que trobo especialment expressius.

Covid-19 és un acrònim, és a dir, una sigla pronunciable com un mot ordinari. És format amb els caràcters subratllats de ‘Coronavirus disease 2019‘, que vol dir ‘malaltia del coronavirus 2019’. Cal no confondre la Covid-19 amb el virus que causa la malaltia, anomenat amb un altre acrònim: SARS-CoV-2.

El gènere de les sigles

En aquest terreny, fa molts anys que s’ha establert el criteri següent: el gènere de les sigles, tinguin l’origen que tinguin, és el gènere del primer mot o el mot principal de la denominació sencera en català. Aquest criteri, que apliquen pràcticament tots els mitjans de comunicació, fou recollit a la nova gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans i, abans, a la Gramàtica Normativa Valenciana. Vegem com ho expliquen acadèmies i mitjans:

—Gramàtica de la llengua catalana (p. 146) i GEIEC: ‘Les sigles prenen la categoria, el gènere i el nombre del nucli del sintagma nominal que abreugen.’

—Gramàtica Normativa Valenciana (6.3.3): ‘[En les sigles] El gènere i el nombre coincidix amb el gènere i el nombre de la primera paraula de l’expressió representada.’

—Viquipèdia: ‘Quan una sigla ha d’anar precedida d’un article, aquest ha de concordar en gènere i nombre amb la primera paraula del nom català sense abreujar.’

—Llibre d’estil de la UOC: ‘Les sigles prenen el gènere i el nombre del primer mot significatiu de l’enunciat.’

—Llibre d’estil de la UB: ‘El gènere i el nombre de les sigles d’origen estranger es correspon, generalment, amb el gènere i el nombre del primer mot del nom català sense abreujar.’

—Llibre d’estil de la UPF: ‘El gènere de les sigles coincideix generalment amb el de la denominació completa.’

—Llibre d’estil de la CCMA: ‘El gènere d’una sigla coincideix amb el gènere de la paraula que constitueix el nucli semàntic de la seva denominació completa.’

En coherència amb aquest criteri tan clar i tan consolidat, avui pràcticament tots els mitjans de comunicació dels Països Catalans diuen ‘la Covid’. Ho podeu veure a TV3, À Punt, IB3, Catalunya Ràdio, VilaWeb, El Temps, Diari de Balears, El Nacional, Nació Digital, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Girona… Afegim-hi encara el Ministeri de Salut d’Andorra i les conselleries de Salut dels tres governs restants.

Arguments i contraarguments

Alguns filòlegs han volgut defensar que el gènere de ‘Covid’ havia d’ésser masculí, principalment amb tres arguments. Vegem-los:

1) Com que ‘disease’, en anglès, no és ni masculí ni femení, l’hem de considerar neutre i, per tant, ‘traduir-lo’ com un nom masculí.

Aquest argument contradiu el criteri general que hem exposat abans i, doncs, una pràctica consolidada durant molts anys. Si això fos cert, les sigles provinents de l’anglès serien totes masculines, cosa que no passa. Heus ací uns quants exemples de sigles no traduïdes que en català tenen gènere femení, seguint el criteri general:

—La UNESCO (United Nations Educational, Scientific and Cultural Organization: Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura).

—La FAO (Food and Agriculture Organization: Organització per a l’Agricultura i l’Alimentació).

—La UEFA (Union of European Football Associations: Unió d’Associacions Europees de Futbol).

—La CIA (Central Intelligence Agency: Agència Central d’Intel·ligència).

—La NBA (National Basketball Association: Associació Nacional de Basquetbol).

—Una PCR (polymerase chain reaction: reacció en cadena de la polimerasa).

—La RAM (random access memory: memòria d’accés aleatori).

—La LAN (local area network, xarxa d’àrea local).

És cert que, aplicant aquest criteri, hauríem de dir ‘la radar’ (Radio Detection And Ranging: detecció per ràdio i mesura de la distància) i ‘la làser’ (Light Amplification by Stimulated Emission of Radiation: amplificació de llum per emissió estimulada de radiació). I és probable que n’hi hagi alguna més, d’incoherència com aquestes. Què va passar en el moment que es van introduir aquests mots en català, ara fa de mal esbrinar. Però això no justifica que, ara que hi som a temps, no ho fem ben fet.

2) Diem ‘el Covid’ perquè els parlants ‘assimilen inconscientment’ la terminació ‘-id’ (i ‘-it’) a mots masculins, com ara ‘cabrit’, ‘mosquit’ i ‘polit’.

Els qui defensen que ‘Covid’ ha d’ésser masculí insisteixen molt en una pretesa ‘intuïció’ dels parlants, que els fa masculinitzar un nom desconegut per la terminació que té. Com que -id (o -it) sona masculí, el nom nou el veurem masculí.

Per a rebatre aquest argument no cal sinó mirar sigles, traduïdes i no traduïdes, en què el parlant no manté aquest capteniment ‘intuïtiu’:

—UNESCO —femení— hauria de ‘sonar masculí’. No hi ha cap mot català acabat en -co que no sigui de gènere masculí (vegeu, per exemple, romesco, fiasco, coco, conco, eco, macaco, maco, micaco, mico…).

—IRA sona femení. De fet, el substantiu ira ho és. Però la sigla no, simplement perquè vol dir ‘exèrcit republicà irlandès’.

—ESO (Educació Secundària Obligatòria) sembla masculí, com qualsevol nom acabat en -so: griso, ganso, pinso, sonso, verso, quisso, mosso… No n’hi ha cap de femení.

—ISO també té aparença masculina. Però el fem femení, perquè vol dir ‘Organització Internacional per a l’Estandardització’.

I, encara, si prenem per guia l’acabament, ens trobaríem que GIEC (gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans) hauria d’ésser considerat masculí, com marrec, espetec, xiribec… (i com DIEC).

I potser no podríem dir ‘els EUA’, perquè aquesta sigla no té cap tret que pugui convèncer la nostra intuïció que és un plural. Caldria dir-ne, doncs, ‘l’EUA’.

I OMS? No sembla per ventura un plural masculí? (Ho és, de fet, l’homòfon oms, plural d’om.)

A propòsit d’aquesta ‘intuïció’ dels parlants, fins i tot s’ha arribat a adduir que el mot grip (provinent del francès) ‘popularment’ és dit en masculí, perquè sona com tip i esgarip, per bé que la normativa dóna preferència a l’ús del femení. Cal corregir aquesta apreciació. Grip és femení —també popularment— a la major part del domini lingüístic. Certament, és masculí a les Illes i en unes quantes comarques del català central (Bages, Berguedà, Solsonès, Osona, Anoia, Ripollès…). Però els parlants diuen ‘la grip’ a la resta, que inclou tot el català nord-occidental, tot el País Valencià i la part més poblada del català central (amb ciutats com ara Girona, Barcelona i Tarragona).

3) Google ens demostra que majoritàriament els catalans diuen ‘el Covid’.

És molt sorprenent que a l’hora de defensar el gènere masculí de ‘Covid’ es faci servir d’argument la recerca a Google. Per exemple, amb frases com ara: ‘Buscant en Google “el covid”, i acotant la consulta a l’idioma “català”, […] m’han eixit 390.000 resultats, mentre que buscant “la covid” el resultat és de 97.’ Permeteu-me de dubtar que aquests 390.000 resultats siguin tots de pàgines en català. Si feu una cerca a Google marcant l’idioma català i, tot seguit, en repasseu el resultat, ensopegareu immediatament amb pàgines escrites en espanyol. Però, ultra això, de debò que podem prendre decisions sobre morfosintaxi catalana ‘a cop de Google’? És xocant d’observar que es faci servir d’argument aquesta pràctica tan acientífica. Francament, no crec ni que calgui contraargumentar-ho (us imagineu que les autoritats acadèmiques decidissin si s’ha de considerar correcte ‘Tinc que fer’ a cop de Google?).

Potser la qüestió és una altra

Personalment, diria que, a l’hora de decidir si cal dir ‘el Covid’ o ‘la Covid’, el pes principal dels dubtes de molts parlants (i, ara com ara, d’un nombre molt minoritari de lingüistes) està en la influència del castellà. Això també explica que la pronúncia majoritària, popularment, no sigui aguda —/kovít/ o /koβít/ (en català central, /kuβít/)—, sinó plana —/kɔβit/—, que és com s’ha popularitzat en espanyol.

Un dels defensors de l’ús de ‘el Covid’ expressa el rerefons del seu argument amb una frase molt aclaridora, a propòsit del pretès ‘argument Google’: ‘Estos resultats —tots ho sabem— estan condicionats per la influència que exercixen els mitjans de comunicació castellans en el nostre àmbit cultural. Però eixa és la nostra realitat, que no podem defugir.’

Eixa és la nostra realitat, que no podem defugir, o eixa és una realitat que podem canviar? Potser és aquesta la qüestió.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

És probable que alguns lectors se sorprenguin de llegir a VilaWeb blocar en lloc de bloquejar, o bé sondar en lloc de sondejar. Però el cas és que tant blocar com sondar són als diccionaris, i en algun (com al de la Gran Enciclopèdia Catalana) hi tenen preferència: bloquejar remet a blocar i sondejar a sondar.

D’on ve la confusió?

La qüestió dels sufixos és un terreny relliscós, però si hem de fer cas del diccionari de la Gran Enciclopèdia, el sufix -ejar té dos significats: 1. ‘fer una acció relacionada amb’; 2. ‘ésser tirant a’. El significat 1 ens serveix per a formar verbs partint de noms: de braç, bracejar; de guerra, guerrejar; de fantasia, fantasiejar, etc. Però això també ho podem fer amb el sufix -ar: de camí, caminar; de planta, plantar; d’arrel, arrelar, etc.

En castellà també hi ha verbs acabats en -ar i verbs acabats en -ear. Ara, d’acabats en -ear, n’hi ha més que no pas en català. Per exemple, a diferència del castellà, no diem *telefonejar, sinó telefonar; ni bombejar (amb el significat de ‘treure o transportar amb una bomba’), sinó bombar; ni *formatejar, sinó formatar. I també hauríem de dir gasar (amb el significat de ‘intoxicar amb gas’), metamorfosar… Podem veure fàcilment, doncs, que molts verbs que en castellà acaben en -ear en català acaben en -ar.

Tanmateix, el diccionari accepta uns quants verbs amb tots dos acabaments. Per exemple, blocar-bloquejar, boicotar-boicotejar i boxar-boxejar. En aquests casos, el diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana dóna preferència a la primera forma i el DIEC a la segona.

Estudis exhaustius i comparatius

Alguns lingüistes, com ara Lluís Marquet (p. 32) i Gabriel Bibiloni, demostren que formes com les que acabem d’esmentar acabades en -ejar (bloquejar, boicotejar i boxejar) són calcs del castellà. Tan solament cal observar què fan el francès (bloquer, boycotter, boxer) i l’italià (bloccare, boicottare, boxare).

Afegim-hi encara una raó d’analogia. Agafem, per exemple, el cas de boicot (mot d’origen anglès) i comparem-lo amb uns altres verbs derivats de mots estrangers acabats en -ot. Sembla lògic que si d’escot en surt escotar i de complot, complotar, de boicot n’hagi de sortir boicotar. I encara ho veurem més clar si mirem verbs no manllevats: d’assot, assotar; de clot, enclotar; de brot, brotar; de ribot, ribotar; d’esquellot, esquellotar…

Quan és genuí l’acabament en -ejar?

El doctor Bibiloni, després d’haver-ho estudiat a fons, proposa quatre significats del sufix -ejar:

—acció reiterativa: espurnejar, fuetejar, bracejar, cuejar…

—acció en què s’imita algú altre o alguna cosa: pobrejar (‘actuar com un pobre’), sagarrejar (‘escriure com en Sagarra’).

—començar a adquirir un color, una qualitat o una tendència: groguejar, verdejar, agrejar, fluixejar.

—verbs amb un cert valor despectiu: badoquejar, rebostejar, menjotejar…

Els verbs que no s’encabeixin dins aquests criteris, no haurien de terminar en -ejar, sinó en -ar. Hauríem de dir, per exemple, bombardar (i no bombardejar), escannar o escanar (i no escanejar), piratar (i no piratejar), sabotar (i no sabotejar) i xatar (i no xatejar). Amb això, a més de respectar la genuïnitat morfològica, el català s’arrengleraria amb el francès (bombarder, scanner, pirater, saboter i chatter) i amb l’italià (bombardare, piratare, sabotare i chattare).

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

És probable que alguns lectors se sorprenguin de llegir a VilaWeb blocar en lloc de bloquejar, o bé sondar en lloc de sondejar. Però el cas és que tant blocar com sondar són als diccionaris, i en algun (com al de la Gran Enciclopèdia Catalana) hi tenen preferència: bloquejar remet a blocar i sondejar a sondar.

D’on ve la confusió?

La qüestió dels sufixos és un terreny relliscós, però si hem de fer cas del diccionari de la Gran Enciclopèdia, el sufix -ejar té dos significats: 1. ‘fer una acció relacionada amb’; 2. ‘ésser tirant a’. El significat 1 ens serveix per a formar verbs partint de noms: de braç, bracejar; de guerra, guerrejar; de fantasia, fantasiejar, etc. Però això també ho podem fer amb el sufix -ar: de camí, caminar; de planta, plantar; d’arrel, arrelar, etc. Final del formulari

En castellà també hi ha verbs acabats en -ar i verbs acabats en -ear. Ara, d’acabats en -ear, n’hi ha més que no pas en català. Per exemple, a diferència del castellà, no diem *telefonejar, sinó telefonar; ni bombejar (amb el significat de ‘treure o transportar amb una bomba’), sinó bombar; ni *formatejar, sinó formatar. I també hauríem de dir gasar (amb el significat de ‘intoxicar amb gas’), metamorfosar… Podem veure fàcilment, doncs, que molts verbs que en castellà acaben en -ear en català acaben en -ar.

Tanmateix, el diccionari accepta uns quants verbs amb tots dos acabaments. Per exemple, blocar-bloquejar, boicotar-boicotejar i boxar-boxejar. En aquests casos, el diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana dóna preferència a la primera forma i el DIEC a la segona.

Estudis exhaustius i comparatius

Alguns lingüistes, com ara Lluís Marquet (p. 32) i Gabriel Bibiloni, demostren que formes com les que acabem d’esmentar acabades en -ejar (bloquejar, boicotejar i boxejar) són calcs del castellà. Tan solament cal observar què fan el francès (bloquer, boycotter, boxer) i l’italià (bloccare, boicottare, boxare).

Afegim-hi encara una raó d’analogia. Agafem, per exemple, el cas de boicot (mot d’origen anglès) i comparem-lo amb uns altres verbs derivats de mots estrangers acabats en -ot. Sembla lògic que si d’escot en surt escotar i de complot, complotar, de boicot n’hagi de sortir boicotar. I encara ho veurem més clar si mirem verbs no manllevats: d’assot, assotar; de clot, enclotar; de brot, brotar; de ribot, ribotar; d’esquellot, esquellotar…

Quan és genuí l’acabament en -ejar?

El doctor Bibiloni, després d’haver-ho estudiat a fons, proposa quatre significats del sufix -ejar:

—acció reiterativa: espurnejar, fuetejar, bracejar, cuejar…

—acció en què s’imita algú altre o alguna cosa: pobrejar (‘actuar com un pobre’), sagarrejar (‘escriure com en Sagarra’).

—començar a adquirir un color, una qualitat o una tendència: groguejar, verdejar, agrejar, fluixejar.

—verbs amb un cert valor despectiu: badoquejar, rebostejar, menjotejar…

Els verbs que no s’encabeixin dins aquests criteris, no haurien de terminar en -ejar, sinó en -ar. Hauríem de dir, per exemple, bombardar (i no bombardejar), escannar o escanar (i no escanejar), piratar (i no piratejar), sabotar (i no sabotejar) i xatar (i no xatejar). Amb això, a més de respectar la genuïnitat morfològica, el català s’arrengleraria amb el francès (bombarder, scanner, pirater, saboter i chatter) i amb l’italià (bombardare, piratare, sabotare i chattare).

Article publicat originàriament a VilaWeb el dia 1-2-2020

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.